Quadern de dilluns: Educació, cine i literatura

Jaume Cela

Quadern de dilluns

Educació,

cine i literatura

Pròleg de Juli Palou

Quadern de dilluns. Educació, cine i literatura

Primera edició en paper: març de 2013

Primera edició: desembre de 2013

© Jaume Cela i Ollé

© del Pròleg: Juli Palou

© D’aquesta edició:

Ediciones OCTAEDRO, S.L.

Bailèn, 5, pral. – 08010 Barcelona

Tel.: 93 246 40 02 – Fax: 93 231 18 68

www.octaedro.com – octaedro@octaedro.com

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització del seus titulars, llevat de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos al CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

ISBN: 978-84-9921-458-0

Disseny i producció: Ediciones Octaedro

Digitalització: Ediciones Octaedro

Per als nens, nenes, nois i noies a qui he tingut el privilegi d’acompanyar en el descobriment del món

Pròleg

Tothom té el seu temps, i la seva geografia. Només cal que feu la prova. Poseu a l’abast de qualsevol persona una ploma i demaneu-li que escrigui sobre allò que més coneix, és a dir, sobre ella mateixa; comprovareu a l’hora de llegir el text que en resulti que sempre hi ha una història, més o menys endreçada a nivell cronològic, i uns espais privilegiats, on destaquen algunes anècdotes amb protagonistes concrets. Diuen que ens fem d’aquesta manera: en períodes de temps determinats, que succeeixen en uns indrets, convivint amb persones amb les quals coincidim o discrepem, persones a qui estimem o ens enfrontem.

Amb aquesta nova obra, Jaume Cela ens convida a entrar en el seu temps i el seu espai. El convit és obert a tothom, evidentment, però la catifa roja per entrar-hi la tenim ben estesa els que des de fa anys el seguim i el perseguim, a través dels molts mitjans que ell ha sabut utilitzar per parlar-nos de l’educació. I gosaria afirmar que la catifa encara és una mica més ampla i més roja per a aquells que no deixa mai d’anomenar, els seus ex alumnes.

Hi ha un temps del llibre i un temps del Jaume, perquè, com algú va afirmar, els mestres sempre es fan en l’instant i en la història. El temps del llibre el marquen les reflexions fetes al llarg d’un curs. Precisem que no segueix el curs escolar, sinó l’any, de manera que l’obra s’inicia l’1 de gener de 2012 i es tanca el darrer dia del mateix any. Cada dilluns, en Jaume dedicava una estona per escriure reflexions puntuals, que són les protagonistes del temps de l’instant.

Però el temps del Jaume va molt més enllà. Seria propi d’un lector innocent creure que això és un senzill dietari puntillista i fugaç. Tot al contrari, darrere de cada una de les reflexions i dels comentaris que llegim hi ha una història, amb un saber acumulat, que ens aboca a l’espectacle d’un creixement en espiral. Un creixement que progressa, sense oblidar el que queda enrere. Al llarg d’aquesta progressió no s’acumula res, sinó que s’avança tallant amb una precisió exquisida qualsevol brot de superficialitat.

Remetre’s a tota una vida professional, des de la talaia d’un únic any, ajuda a fer aquest exercici de creixement personal i, tot fent-lo, una persona com en Jaume es pot permetre el luxe d’il·luminar –potser amb excés– uns períodes i de treure potència al focus de llum en d’altres.

Les primeres experiències com a mestre en un barri oblidat de la Barcelona preolímpica hi apareixen amb molta llum. Llavors hi havia futur, il·lusió, capacitat de deixar part de la vida en cada activitat, en cada alumne. Però el focus perd potència. I si ho fa, no és perquè els anys passin o perquè la fe en la professió no es mantingui encesa, sinó perquè es constata que aquella tempesta inicial per una escola nova i per una societat més justa, més digna, ha esdevingut alguna cosa massa fràgil i estantissa.

N’esperàvem tant de tot l’esforç que vam fer per la llengua, per la democràcia, pel país i per l’escola, que ara tenim la sensació d’haver perdut una gran batalla. És per això que la llum s’ha tornat més tènue, però no creiem en derrotes, ni retirades. Gadamer, un dels pares de l’hermenèutica, recorda sovint que Aristòtil explicava què és la inducció amb la imatge d’un exèrcit en retirada. Tothom fuig cames ajudeu-me, fins que de sobte un s’atura i mira al seu voltant per saber si l’enemic és a prop. Al seu costat potser se n’atura un altre, i un altre, i un altre. En aquest moment encara no s’ha acabat la fugida, però alguna cosa diferent ha passat. Alguna cosa que és l’inici de la recomposició, un inici sense inici.

Potser no ha estat el primer, ni el segon, ni el tercer. Però no dubtem que en Jaume és un dels combatents encara amb forces per refer-se i per refer-nos. Ho mostra tot escrivint aquest llibre, a les pàgines del qual l’humor que trobem en altres escrits seus deixa pas a una expressió més directa i punyent. Aquí no hi ha circumloquis. S’enfada davant la inoperància i mala fe d’alguns polítics, s’entristeix quan percep que no deixem un futur endreçat a les noves generacions i es desfà en miraments davant cada gest que pot contribuir a recuperar la força.

Defuig la retirada tot esperant que altres més joves tinguin el tremp necessari per plantar cara. Per això apunta una vegada i una altra que en l’espera tinguem la intel·ligència de mantenir allò que considera essencial: el treball col·lectiu, l’entesa, que els desacords no portin a desgavells, que tothom llegeixi, escrigui, vagi al cinema i gaudeixi de les estones que comparteix amb la bona gent. Així de simple i de complicada és la seva recepta. Una recepta que no ha après en el temps de l’instant, sinó en el temps de la història, de la seva història.

Hi ha també una geografia. En aquest cas està formada per un triangle ben clar: l’escola, el cinema i els llibres. Per si hi ha algú que no el coneix prou, aclarirem que ell cada dia va a l’escola i els divendres, quan comença el cap de setmana, comença també a anar al cinema. Entremig, a casa, als ferrocarrils o allà on sigui, hi ha els llibres. No és difícil constatar que hi ha un comú denominador per als tres vèrtexs del triangle, que no és un altre que el relat, la història. A l’escola passen moltes coses, igual que al cinema i a la literatura. Les històries es viuen, s’experimenten i es poden explicar.

Hi ha una línia clara entre la realitat i la ficció. Queda ben clar en cada una de les ocasions que en Jaume ens fa adonar del recurs estilístic que ha ajudat a crear tal efecte o tal altre, a la pantalla o a les pàgines del llibre. Però allò interessant és descobrir que aquesta línia en moltes ocasions és tan feble que la realitat i la ficció arriben sense problemes a agafar-se de la mà. Talment com succeeix a una de les pel·lícules que comenta, En la casa, de François Ozon.

Sospitem que aquest és un bon recurs per aplanar els sotracs de l’existència. Es tracta de mirar amb un ull la quotidianitat i amb l’altre el full o la pantalla, i provocar d’aquesta manera un doble joc, atès que la realitat tendeix a convertir-se en ficció i la ficció en realitat. De fet, si aprenem a parlar o adquirim el sentit de l’humor és per poder distanciar-nos del pes sovint feixuc del real. Per tant, hem d’entendre que qualsevol exercici de distanciament és un exercici propi de la intel·ligència humana.

Parlem de distanciament, no d’allunyament, i és important matisar la diferència que hi ha entre un terme i l’altre. Allunyar-se vol dir senzillament retirar-se, posar-se lluny d’un punt concret. En canvi, distanciar-se és crear un interval, deixar que una porció d’espai i de temps actuï de mediadora entre dues coses. Qui s’allunya posa a la seva maleta tot acte de compromís. Qui es distancia, només agafa forces. Entre la llum del dia a dia i la foscor del cinema, entre el soroll del quotidià i el silenci de la lectura, és impossible detectar en el llibre que prologuem cap evasió. La ficció actua de mediadora entre en Jaume i la seva realitat. La realitat actua de mediadora entre en Jaume i la ficció.

La proliferació de llibres i de pel·lícules que es comenten en aquesta obra és tal que el lector en surt molt sovint empetitit. Cada capítol de cada dilluns consta de tres apartats, al primer hi ha la data i una reflexió sovint relacionada amb l’educació, a continuació un Va de cine i més endavant un Va de llibres. Ara feu el compte de quantes pel·lícules i quants llibres es poden presentar si cada setmana es renova, per dir-ho així, la ressenya.

Però no es tracta només d’això, dels llibres i de les pel·lícules que cita, sinó que també hi ha tot el que cita quan cita, perquè, com a lector i espectador, en Jaume fa de manera quasi religiosa allò que tots els informes PISA detecten com una de les mancances dels alumnes d’aquest país, que és practicar la intertextualitat, és a dir, relacionar i connectar informacions i històries diferents. Això és el que afirma cada informe PISA i nosaltres rere aquesta afirmació intuïm que som els adults els primers que no sobresortim en aquest aspecte i, en conseqüència, no transmeten aquest saber fer cognitiu ni als fills ni als alumnes.

La intertextualitat o la capacitat de penetrar en la ficció o en qualsevol altre tipus de manifestació artística, com la música o la pintura, comporta la creació de volum. Si en Jaume, receptor de l’obra artística, mostra una vegada i una altra que no se’n sap estar d’eixamplar el camp de visió, sembla lògic que el Jaume, mestre, defensi que l’acció educativa no es pot definir com una línia, sinó a partir de la idea de volum. El volum omple l’espai i, per tant, genera presència.

En Jaume se sent atret d’una manera especial per tots els actors que omplen la pantalla, o els protagonistes que circulen pels llibres, només amb la seva manera d’estar. Sovint, quan comenta una pel·lícula o un llibre no se centra en l’aspecte temàtic, sinó en la capacitat que tenen els actors d’actuar, en la manera com l’actor construeix el personatge i li dóna presència. Ell reclama una cosa així per l’escola: que ompli l’escenari de l’espai social, que hi sigui present i que hi tingui presència. Un centre educatiu adquireix una presència singular quan dimensiona la complexitat que comporten tots els seus àmbits d’actuació.

Sense volum la informació s’esgota al moment de ser consumida. D’això la nostra societat mediàtica en sap molt. Potser educar sigui bàsicament ajudar a evitar un desastre, que és el mateix que afirmar que cada astre ha de situar-se en relació als altres (des+astre) o que cada nova informació ha de conviure de manera propícia amb la seva constel·lació. Ha d’haver-hi un món de referències que doni coixí, perquè sense aquest món és impossible que el discurs adquireixi un mínim de solidesa.

El llibre que teniu a les mans té un discurs sòlid, perquè l’autor crea volum a partir d’infinites referències. Un cop feta aquesta afirmació no tenim altre remei que parlar del to del llibre, perquè si el to fos altiu la lectura podria ser pedant o d’una falsa humilitat; en canvi, un to familiar, proper, pot ajudar-nos, per exemple, a fer una llarga i impagable llista de recomanacions. No cal que us digui, perquè el coneixeu prou bé, que el to que manté en Jaume quan se situa sota el focus no l’allunya de nosaltres. Més aviat el que busca és actuar per entendre’s i això és el que fa en aquesta obra. Escriu per descobrir-se en un any difícil i en un món que troba capgirat.

Es rebel·la, i com a bon soldat a qui no plauen les retirades s’atura, mira on és l’enemic i ens mira a nosaltres per dir-nos que ja n’hi ha prou, que ens aturem amb ell i que comencem a refer-nos. La seva presència en el món educatiu és tan immensa, tan voluminosa, tan assenyada, que no podem fer altra cosa que seguir-lo.

Si després de llegir aquest llibre ens donessin a nosaltres una ploma i paper parlaríem també del nostre temps i de la nostra geografia. I ben segur que, en algun moment, recordaríem fins a quin punt l’obra d’en Jaume Cela ens ha ajudat a entendre que la cultura i l’educació han de servir per fer que aquest món nostre sigui més familiar, més habitable.

Juli Palou

1 de gener de 2012

Ha estat un començament d’any especial. Fa dies que la dona corre per Malàisia. Ha anat a passar uns dies amb el nostre fill Oriol, que està fent el viatge de la seva vida, un d’ells, i quan torni s’haurà d’incorporar al negre forat que estem patint a causa de l’atur. La filla gran, la Joana, amb el marit i els dos néts, a Mallorca, a casa els avis paterns. La filla petita, la Núria, a casa seva, assajant dia sí dia també els seus balls de claqué, tot i que ve a dinar o a sopar, perquè no em deixi derrotar per la plàcida sensació de la soledat. Em fa companyia la Neska, aquesta gossa que em va encolomar quan vivia a casa. Tot el dia em va al darrere i em mira qüestionant-m’ho tot. La mirada dels gossos és massa humana.

Són uns dies estranys a causa d’aquesta soledat. A més, i a diferència d’altres anys que les compres nadalenques corrien a càrrec de la meva dona, he hagut de fer-me responsable de comprar algunes coses i he constatat que aquesta activitat en aquests dies de compres obligades és un càstig que Dant no va saber imaginar. Narcís Comadira sí, en el conegut i esplèndid poema «Grans magatzems», amb qui sempre m’he sentit plenament reconegut.

Estic al corrent del que passa al món, perquè només començar el dia i després de dutxar-me, vestir-me, treure la gossa a fer les feines que l’obliga la seva condició d’ésser viu i contingent, compro un parell de diaris i els vaig llegint mentre esmorzo.

És un exercici mortificant, de flagel·lació medieval, masoquista i sàdic alhora perquè sóc subjecte i objecte de plaer —pel coneixement que adquireixo— i de sofriment —pel contingut d’allò que llegeixo.

Conclusió: sembla que tindrem un any dur. Molt dur, si més no, més dur que el que vam abandonar ahir mateix. La majoria dels entesos —no tots—, si no ens estan enredant amb fins foscos, confirmen que la crisi augmentarà, l’atur s’enfilarà com una heura per les parets de la desesperació de famílies on no treballa ningú o gairebé.

El PP de la gran majoria absoluta ens ha tornat a enganyar, i les primeres mesures que ha adoptat per reduir la crisi van en contra del seu programa electoral. L’excusa ja és un clàssic: els altres, els que governaven abans, ens han deixat la caixa buida i el que han trobat és molt pitjor del que van dir i del que esperaven.

Què podem pensar, els ignorants, del paper de les grans i obscures forces que governen el món, els analfabets com jo, llevat d’encomanar-nos a tots els déus i a totes les deesses implorant la seva misericòrdia. Mentrestant, anem sabent què cobren alguns directius de la banca experts en economia que no van saber —o sí i van callar perquè els interessa pescar en aigües tèrboles?— preveure a quin abisme ens estàvem acostant.

Les entitats religioses i socials que es dediquen a ajudar la gent que ho necessita només fan que alertar-nos que estem arribant a un límit que ens aboca a conflictes socials molt seriosos, si no som capaços de gestionar la riquesa amb criteris més solidaris i menys competitius.

Davant aquest panorama només s’anuncien retallades de serveis públics i els dèficits es carreguen a les esquenes de la soferta classe mitja, cada dia més escurada. A més, se’ns vol convèncer que tots som culpables d’aquesta situació.

Si ho entenc bé, jo, per exemple, tinc el mateix grau de responsabilitat, o semblant, al que tenen els qui s’encarreguen dels afers públics, aquells que han estat escollits per dirigir la barca. Sóc culpable, com ho són aquests dirigents econòmics que cobren fortunes mensuals i que es passegen per aquest món mostrant el seu poder i amb totes les despeses pagades.

Ens diuen que els que tenim la sort de treballar hem d’estar agraïts —no sabem a qui hem de mostrar el nostre agraïment— i si ens rebaixen el sou hem de pensar que hi ha gent que està pitjor que nosaltres.

És veritat, és clar, però jo sempre m’havia pensat que existia una cosa que es deia dret al treball. Els qui justifiquen algunes decisions amb aquest argument saben el que cobren els servidors públics? D’acord, hem de col·laborar en la solució general a la crisi que patim i, tot i que no em sento gaire culpable, accepto que em retallin els ingressos, encara més si veig que disminueix l’atur juvenil, per exemple, però, si no, caldrà demanar responsabilitats a qui pertoqui i, com deia el meu pare, a picar carreteres, que tota incompetència o delicte el resolia amb aquesta solució associada al Ministeri de Foment o a la conselleria d’Obres Públiques.

Hi haurà, si més no, purgatori per a qui està fent l’agost cada mes de l’any? Em temo que si hi ha Déu, uns se salvaran per justícia i els altres, per misericòrdia. O sigui, que tots estem cridats a la glòria de Déu Pare. Si penseu que m’equivoco, només cal que llegiu o rellegiu la paràbola dels treballadors de la vinya, que tots acaben cobrant el mateix, tant si han començat a treballar a la sortida del sol com poc abans de la posta.

L’educació, com se’n veurà afectada? Aquesta és la pregunta que ens fem contínuament. Les retallades contribuiran a disminuir la qualitat del servei? Podrem fer el mateix que fem amb menys del que tenim, com ens reclamen els responsables polítics?

No hi ha una resposta clara i en bona part tot acabarà depenent de si el desànim, que es va estenent com un taca de petroli a les plàcides aigües dels nostres oceans escolars, venç a aquells que estem treballant-hi, i aquesta sensació de derrota ens fa oblidar una veritat molt rellevant: no servim polítics, sindicats, moviments ni cap mena d’associació. Ni famílies, si hem de ser sincers. Servim, des de la nostra saviesa i des de la nostra ignorància, els nens i nenes, els nois i noies que tenim al davant. A ells ens devem, ja que les seves necessitats justifiquen la nostra feina, el nostre esforç, les nostres decisions. Fem de mestres perquè hi ha alumnes, no pas a l’inrevés.

Per això no podem abdicar ni deixar-nos arrossegar per la situació del present. Hem de continuar a la trinxera de l’educació, al costat del nostre alumnat, escoltant-lo, acompanyant-lo, ajudant-lo a valorar el coneixement, fent-lo veure que el temps escolar és un temps amb sentit i que, a més, dóna sentit a les seves vides. I a les nostres.

I ara més que mai, no podem perdre el sentit de l’humor. El necessitem com els nadons necessiten l’escalfor de la mare, els seus petons, les seves carícies, les seves paraules i aquell íntim convenciment que ens transmet per la pell, pell acaronant pell, que cada nadó és únic per a la seva mare.

Per això, avui, primer dia de l’any 2012, d’aquest any horrible que presagien bruixots i experts de totes les àrees humanes i divines, per animar el meu desànim i evitar que s’encomani com la pitjor de les malalties infeccioses, per temperar el pessimisme que m’està envaint des de fa una temporada que ja és massa llarga i penosa, he tornat a veure algunes escenes de Mamma mia.

Ja sé que és un consol de pobre. Ja sé que és un musical menor que no passarà a la història del setè art, tot i estar protagonitzat per la gran Meryl Streep, incommensurable actriu capaç de sortir-se’n en tots els personatges a qui dóna vida, i m’he entretingut escoltant la primera cançó, quan la noieta que vol saber qui és el seu pare perquè l’acompanyi al peu de l’altar, canta que té un somni.

Tot mestre, tota mestra, tot professor o professora, tota persona que pertany al món de l’educació, sigui quin sigui el seu paper i la seva rellevància, hem de tenir un somni, perquè l’educació necessita projecte, horitzó i lideratge, i un líder —qualsevol mestre se n’ha de sentir— té sempre un somni que haurà de fer realitat a diari i, quan faci un pas enrere, confiar que ben aviat en farà dos endavant.

M’he entretingut una bona estona d’aquest primer dia de l’any amb l’escena final, quan tots els convidats al casament canten i ballen feliços, com fora d’aquest món, fins que rebenten el terra, però l’edifici no cau, que és el que passaria a la realitat, sinó que surt un toll d’aigua que fa que es vagin despullant i es deixin mullar per aquesta aigua que sembla que prové de les fonts d’Afrodita. Nosaltres també ens hauríem de deixar xopar per algun líquid que ens transmetés entusiasme, perquè pinten bastos, i els núvols del futur anuncien pedregades, tot i que hi ha qui ho troba bé i diu que una crisi sempre és una oportunitat i que ara cal formar emprenedors i ja està.

Abans d’acabar aquest primer dia d’aquest setmanari que avui enceto, vull deixar constància que ahir em vaig allitar a les onze de la nit, una hora abans de les campanades. És un dels avantatges que té la soledat: estalviar-te alguns rituals.

Ara bé, abans de deixar que l’homenet de la son passegés els seus peus coberts amb sabatilles de vellut per les meves parpelles, vaig brindar, de manera especial, per tres persones.

El primer brindis va ser per l’Àlex, un nen de sisè que l’últim dia del trimestre, quan faltaven pocs minuts per acabar l’escola i estava jugant al pati, va saltar des de la tarima que ens va servir de plataforma del concert de Nadal per agafar-se al ferro de la cistella de bàsquet amb tanta mala fortuna que va caure i es va donar un cop molt fort al cap contra el terra cimentat. Ens vam espantar molt. Un ensurt de nus a l’estómac, de mirades que buscaven alguna seguretat. Por que aquell accident tenyís amb tons foscos un dia de festa. Por per l’Àlex, aquesta meravellosa criatura que estimem.

Ha estat uns dies a l’hospital i ara ja és a casa. Podrà fer vida normal, només que durant una temporada haurà de vigilar amb els jocs que practica, especialment amb el futbol.

Vaig brindar per ell i em vaig sentir immensament feliç, perquè el seu estat em tenia molt preocupat.

El segon el vaig dedicar a en Roger, un exalumne que està engarjolat a una presó d’Irlanda i que ben aviat, si tot va com està previst, podrà recuperar la llibertat i tornar a casa. Vaig brindar per ell i pel record que tinc dels anys que vam compartir a l’Escoleta.

El tercer va ser per en Lluís Turell. Fa pocs dies vaig assistir al seu funeral i dos dies abans de morir m’hi vaig poder acomiadar. En Lluís va ser el meu millor amic des dels vuit o nou anys fins passada l’època del servei militar. Deveu saber per pròpia experiència què representen, aquesta mena d’amistats. Érem carn i ungla, cul i merda. Érem confidents fidels, còmplices de tota mena d’aventures, entusiastes de la vida, ell molt més pessimista que jo, per tant, i com direu alguns de vosaltres, més intel·ligent. Mai no rondinava, ni quan pujàvem al Montnegre en una nit sense lluna i jo rondinava a cada pas i no trobava cap mena de sentit a aquell esforç. És el segon amic que se m’ha mort. El primer va ser en Leandre Colomer. Sé que hi ha moments de la meva vida que no podré tornar a contrastar, records que quedaran fossilitzats tal com ara els evoco.

Quan es mor una persona jove sentim la pèrdua de l’esperança que tota persona jove personalitza, aquell futur que mai no serà i la nostra biologia es rebel·la. Quan es mor una persona més gran se’n va una memòria individual, però també una de col·lectiva. Quan se’n va algú que ha estat sempre el teu present, tens la sensació que desapareix una part de tu i et sents molt pobre i lamentes tot el que vas deixar de fer perquè el dia a dia fa que oblidis el que és important de debò.

Vaig brindar per ell i vaig celebrar la vida compartida amb en Lluís, persona generosa i bona.

No sé si hi ha una altra vida, el que sí sé és que si n’hi ha ens trobarem i continuarem parlant com sempre ho havíem fet, perquè hi ha gent amb qui pots passar molt de temps sense parlar-hi, sense veure’l, però quan el veus tens la sensació que també ho havies fet el dia anterior.

I encara un brindis més: pels de casa, que l’any acabat de néixer els protegeixi de tot mal i que ells en facin el menys possible.

Va de cine

Drive

Drive, un thriller protagonitzat per un especialista de pel·lícules de ficció que es guanya un sobresou conduint cotxes contractats per delinqüents que han robat i que necessiten fugir amb habilitat de la persecució policial.

Tot funciona fins que s’enamora silenciosament d’una veïna, mare d’un nen, que té el marit engarjolat. Quan surt de la presó, els mafiosos el provoquen, el punxen tot el que poden i miren que torni a delinquir.

L’especialista, davant d’aquesta situació que compromet la seguretat de la noia i del seu fill, decideix protegir-los i es convertirà en una persona que posarà en pràctica qualsevol manifestació de violència per evitar el patiment d’aquells que estima.

Cal destacar al paper de Ryan Gosling —que passa d’una interpretació continguda a una altra carregada de tensió i adrenalina— i la mirada de Carey Mulligan, sempre innocent i sempre angelical.

Va de llibres

Sobre la lectura

He rellegit el petit llibre de Marcel Proust Sobre la lectura que va escriure per introduir la traducció que va fer de Sèsam i lliris, de Ruskin.

Entre altres consideracions, l’autor de la Recherche…, el famós escriptor que ha passat a la història per descobrir-nos tot un món a partir de l’olor d’una magdalena, reivindica el silenci, la quietud que necessita l’acte lector per posar en relació la singularitat de qui llegeix amb la singularitat d’allò que algú ha escrit. Potser aquesta dificultat de trobar un espai allunyat del soroll mundà expliqui una part de la crisi lectora, de la crisi lectora del llibre de ficció, perquè hem de reconèixer que mai com ara s’ha llegit tant.

A més d’aquesta consideració —Proust ho expressa amb frases llargues i, sense que t’adonis de manera conscient, et traslladen la calma que reclamen, perquè cada paraula s’instal·la dins teu com la plàcida neu senyoreja el paisatge que cau un vespre d’hivern— reivindica la lectura, però expressa la diferència que hi ha entre conversar amb un amic i amb un llibre, i aquí es distancia de Ruskin, quan garanteix que s’equivoquen aquells que s’estimen més parlar amb algú cara a cara i que la lectura és superior a aquesta conversa perquè tens ocasió d’establir una relació amb la gent més sàvia i interessant d’aquest món. Proust s’allunya d’aquesta concepció de la lectura perquè afirma que la diferència essencial «entre un llibre i un amic no és la seva saviesa més o menys gran, sinó la manera de comunicar-s’hi, perquè la lectura, al contrari de la conversa, consisteix per a cadascun de nosaltres a rebre comunicació d’un altre pensament, però sense deixar d’estar sol, és a dir, que es continua disposant de la potència intel·lectual que es té en solitud i que la conversa dissipa immediatament, es continua tenint la possibilitat de