Com explicar Catalunya a un foraster: Un retrat enginyós i divertit de com som i com vivim els catalans

PREFACI

Aquest llibre és tot ple de paraules. L’autor ha procurat posar-les l’una al costat de l’altra perquè, en llegir-les d’esquerra a dreta i des de la primera pàgina fins a l’última, el text tingui un cert sentit. Amb tot, l’autor no voldria imposar-se i és conscient que, si el lector ho vol, pot llegir les paraules a l’atzar, saltar paràgrafs i pàgines endavant i endarrere i trobar així un significat nou a l’obra en cada lectura.

I. CATALUNYA FOLK

1

EN GENÍS I EL FORASTER

En Menendo, de Castrillo de Don Juan, Palència, Castella-Lleó, Espanya, ve per primer cop a conèixer en Genís, de Vilassar de Dalt, el Maresme, Catalunya. En Genís serà el consogre d’en Menendo. En Menendo va passar mitja vida a Alemanya, ben bé des dels anys 70 del segle passat. L’home va estar desconnectat de la seva Castella natal i des que hi va tornar que s’hi sent desarrelat. De Catalunya en coneix poca cosa, per no dir res, i en Genís ja espera la seva oportunitat per fer-li de cicerone. En Genís pot ser aclaparador, perquè li agrada opinar de tot i, allò que no sap, s’ho inventa. Tots dos tenen ganes de ser avis i si el nét que tindran ha de ser català, més val que en Menendo faci un curset accelerat de catalanitat. En Genís creu que sap tot el que cal per presentar la seva cultura a un foraster, però aviat s’adonarà que tot allò que ell considera normal potser no ho és tant.

2

NO SOM TAN GARREPES NI TAN ANTIPÀTICS

A la vista de la fama d’estalviadors exagerats i poc socia­bles que diuen que tenim els catalans, en Genís porta en Menendo al bar de la plaça. Allà en Menendo, que no havia dit ni piu, s’adona que els parroquians es relacionen entre ells d’un en un, que si es formen grupets de gent són petits i que els grupets no es barregen els uns amb els altres. I, sobretot, que a l’hora de pagar, cada client paga la seva consumició i s’ha acabat. En Menendo està acostumat a les tavernes en les quals la gent es relaciona amb tothom, hi ha crits i càntics conjunts, els grups nombrosos d’amics fan rondes, ara pago jo, després pagues tu... En Genís es mira el bar i constata que els seus convilatans són una altra cosa. Tímids, esquerps. Potser sí que amb això no podem competir. En aquest moment en Genís se sent una mica garrepa i eixut i no deixa d’imaginar un Menendo eufòric en una tasca castellana, envoltat de trenta amics igualment eufòrics, cantant amb tota la concurrència, coneguts i desconeguts, «Astúrias patria querida» en un final de festa fabulós. Amb això al cap, en Genís paga —deixa clar que ho paga TOT ell— i, en un raptus d’alegria impostada, es posa a cantar «El meu avi va anar a Cuba» a tot pulmó. Tota la gent del bar es queda mirant l’home creient que potser s’ha tornat boig i no cal dir que ningú no el segueix amb l’havanera. Es fa un silenci incòmode i en Menendo no sap on mirar. En Genís finalment calla i, dissimulant la vergonya, surt del bar seguit del futur consogre. En Genís calcula, per dins, que trigarà ben bé deu o dotze anys a poder entrar al bar de la plaça sense que tothom se’n foti d’ell.

3

CASTELLS

L’endemà en Genís porta en Menendo a Mataró, perquè hi fan castells. La plaça de Santa Anna és plena a vessar i les gralles ja fan escàndol. En Genís no té ni idea de l’art de fer castells, però no ho pensa admetre i a més, per poc que en sàpiga, en Menendo encara en sap menys. Per tant, en Genís fa l’expert. Diu que ara la colla dels Capgrossos de Mataró, que és «de tota la vida», farà una exhibició. En Genís no diu que aquesta colla va ser fundada el 1996, perquè no ho sap i perquè tampoc no ho trobaria gaire interessant. Ell, pel broc gros, ni tan sols està segur que la colla castellera que es disposa a actuar sigui la de Mataró, però tant és.

Diu ara en Genís que, pel que sembla, els castellers intentaran un 3 de 10 amb folre i manilles. L’home no té clar què són el folre i les manilles, però s’ho va inventant a mesura que veu actuar la gent de la colla castellera. «Veus? Aquells que ara pugen són el folre. I els d’allà més a la dreta, les manilles». I es queda tan ample. Aleshores, per fer-se l’interessant, es posa a cridar com si fos el cap de colla, donant instruccions a la babalà, «Molt bé!», «No!», «Més de pressa!». En Menendo pregunta, humil, que quin és l’origen dels castells. Abans que en Genís pugui fer el savi, un espectador veí diu, tot seriós, que a Mataró es fan per «tenir cobertura», perquè a peu de carrer el mòbil falla molt.

4

LA PINYA

En Genís vol demostrar que la gràcia d’això dels castells és que és popular i que tothom hi pot participar. Per tal que en Menendo se senti integrat —fixa’t, diu, que