Rutes per descobrir Barcelona: Passejades a peu per fer en menys de dues hores

1714: la ciutat assetjada

La darrera fase de la Guerra de Successió va tenir Barcelona com a protagonista; la ciutat patí un setge esfereïdor que va durar gairebé un any. És la Guerra dels Catalans, el darrer episodi de la Guerra de Successió.

El conflicte comença quan, malgrat l’armistici signat entre Felip V i Carles d’Àustria que posava fi a la Guerra de Successió l’1 de juliol de 1713, els Tres Comuns –la Diputació del General o primer comú, el Consell de Cent de Barcelona o segon comú i el Braç Militar de Catalunya o tercer comú– van decidir continuar pel seu compte la guerra contra els borbònics i França. Sols.

El juliol de 1713, just després de proclamar-se la continuació de la guerra a Barcelona, a Montjuïc es va hissar la bandera negra amb la calavera i el lema «Mort o els nostres privilegis conservats» que volia dir que si no es conservaven les nostres constitucions era millor morir que no pas rendir-se a Felip V. I vam perdre.

El setge va durar des del 25 de juliol de 1713 fins a l’11 de setembre de 1714.

El setge a la ciutat va durar des del 25 de juliol de 1713 fins a l’11 de setembre de 1714. El duc de Pópoli va dirigir les primeres operacions militars fins que va ser substituït pel mariscal Berwick, molt més efectiu. Barcelona va resistir heroicament fins a la rendició.

El detall

La Guerra de Successió havia començat el 1705 com un conflicte dinàstic entre Habsburgs i Borbons, però significava molt més: el domini d’Europa.

Quina guerra era, aquesta?

La Guerra de Successió havia començat el 1705 com un conflicte dinàstic entre Habsburgs i Borbons, però significava molt més: el domini d’Europa. S’enfrontaven dos grans blocs: d’una part, francesos i espanyols; de l’altra britànics, portuguesos, holandesos i austríacs. La guerra acaba el 1713 amb el Tractat d’Utrech que reconeix Felip d’Anjou com a rei de la corona castellana a canvi de diverses cessions territorials –Gibraltar i Menorca van passar a mans britàniques– i l’aplicació dels Decrets de Nova Planta, que significa la pèrdua completa de la sobirania per als territoris de la corona catalanoaragonesa.

Com era Barcelona al segle XVIII?

Barcelona tenia aleshores entre 35.000 i 50.000 habitants. Era una ciutat activa, dinàmica, pròspera i emprenedora. Vivia una època de creixement econòmic i de gran desenvolupament. Els tretze mesos de setge i els bombardejos van comportar que tota aquesta activitat desaparegués: la majoria de les cases van quedar afectades (van caure unes 30.000 bombes).

Al segle XVIII Barcelona va viure una gran època de creixement econòmic.

El 40 per cent de la població de la ciutat es concentrava en el barri de la Ribera, el més poblat i el més castigat. Bloquejada per totes bandes, des del juliol de 1713 va començar a faltar de tot: no hi ha municions, no hi ha prou efectius i cada cop hi ha més fam (no hi van quedar animals de cap mena) i malalties. I ara que sabem una mica el context, farem un passeig per alguns punts clau.

Un ram de flors per en Rafael de Casanova

Començarem pel Monument a Rafael Casanova. És obra de Rossend Nobas (1888) i és allà on es troben la ronda de Sant Pere amb Girona i Bailèn, entre els antics baluards de Sant Pere i del Portal Nou. S’erigeix allà on, aproximadament, Casanova va caure ferit en l’últim intent de resistir contra l’enemic. El conseller en cap duu la bandera de Santa Eulàlia amb la divisa Donec Perficiam, que vol dir «fins a reeixir».

Des de finals de segle XIX, les commemoracions de la Diada Nacional de Catalunya, se celebren aquí. En època franquista, no se sap com, cada 11 de setembre aquí on hi ha el monument es despertava amb tot de rams de flors.

HO SABIES, AIXÒ?

Casanova va ser el darrer conseller en cap del Consell de Cent de Barcelona i comandant de la Coronela. L’11 de setembre de 1714 va exercir fins a l’últim moment com a primera autoritat de Barcelona, al capdavant de la defensa i la resistència fins als darrers combats del setge.

La Coronela era la força armada i la formaven companyies integrades pels gremis –artesans, estudiants, menestrals. El seu màxim responsable era el conseller en cap de Barcelona i la seva missió era custodiar els portals i les muralles. La integraven 4.500 civils organitzats en 48 companyies, cadascuna amb uns 80 homes.

Els Miquelets eren fusellers mercenaris o bé voluntaris reclutats per a accions especials o com a reforç de les forces regulars.

Seguim fins a l’església de Sant Pere de les Puel·les, que és el que queda de l’antic monestir benedictí femení del mateix nom, del segle X.

El detall

El monestir de Sant Pere de les Puel·les va ser refugi de l’arxiduc Carles d’Àustria durant el primer setge borbònic de 1706.

Aquest monestir va ser refugi de l’arxiduc Carles d’Àustria durant el primer setge borbònic de 1706. Situat en un punt estratègic –a recer de la muralla, darrere del baluard de Portal Nou i al costat del Rec Comtal– fou un front de combat durant l’assalt de l’11 de setembre de 1714, quan les forces assaltants van aconseguir enderrocar la muralla.

La majoria de les benetes (benedictines) de Sant Pere eren de famílies austriacistes, per això moltes van haver de fugir. Després de 1714 el monestir va ser parcialment enderrocat per les tropes vencedores. Aquesta placeta deliciosa que hi ha davant de l’església era el fossar de la parròquia i hi ha enterrats combatents de tots dos bàndols.

Alerta que no ens passem el carrer de les Basses de Sant Pere, perquè hi ha una font: aquí és on Casanova va veure impactar el primer tret contra un dels edificis de la ciutat. Mireu la casa del número 4: és gòtica, amb elements posteriors, i és una supervivent del setge.

Fem una caminadeta fins a Sant Agustí Vell, convent dels segles XIV i XV i un altre punt clau: en una banda s’hi va atrinxerar l’exèrcit defensor i en l’altra, l’assaltant. Durant la batalla final va quedar molt malmès per les bombes; a les arcades encara s’hi poden veure marques.

Avui Sant Agustí Vell acull el centre cívic de Ciutat Vella.

El 1716 part d’aquest convent va ser enderrocat per construir la fortalesa de la Ciutadella i els monjos agustins que hi havia se’n van anar al carrer de l’Hospital, a Sant Agustí Nou. La major part de Sant Agustí Vell va esdevenir una caserna per a l’exèrcit borbònic, que hi va instal·lar l’Acadèmia Militar de Matemàtiques.

La dada

Parada imprescindible al Museu de la Xocolata. Explica el recorregut vital de la xocolata fins avui dia, les propietats organolèptiques del producte i, especialment, reivindica la tradició xocolatera barcelonina. Jo us el recomano.

Només conserva algunes, poques, estances i part del claustre. Avui Sant Agustí Vell acull el centre cívic de Ciutat Vella, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i el Museu de la Xocolata.

Abans d’anar cap al Born, traiem el cap al carrer dels Carders: l’edifici dels 45 i 47 i 49 és l’antiga seu del gremi dels Carders, un bon exemple de casa gremial dels segles XVII i XVIII.

El detall

«Born» vol dir recinte on se celebraven els jocs d’armes de tornejos i les justes medievals.

Ara sí que som al Born. Primer, el mercat, edifici del segle XIX i de Josep Fontserè. Ens hi estarem una estona, perquè venim a veure el que queda d’aquell barri de què parlàvem al començament, la Ribera. Demana temps i val la pena anar llegint els panells informatius que expliquen què hi havia a cada tram i què va passar. Podem apreciar els estralls dels bombardejos i alguna resta de les més de 40.000 bales de ferro i de pedra que van caure. És un espai d’uns 8.000 metres quadrats que ha permès reconstruir bona part de la vida de la població barcelonina dels segles XVII i XVIII.

El barri de la Ribera era com la city de l’època.

Aquest barri, la Ribera, era com la city de l’època. Mireu:

Es van enderrocar mil cases, la mateixa quantitat que tenien en total ciutats com Mataró, Girona o Reus. La zona derruïda ocupava un 17 per cent de la superfície de la ciutat i era el motor econòmic i nucli d’una intensa activitat social. Els enderrocs van afectar el curs del Rec Comtal i van desaparèixer adoberies, tallers, l’escorxador, peixateries, magatzems, tavernes, molins de sal, adrogueries, hostals, hortes... I, també, edificis amb funcions religioses i assistencials com els convents de Santa Clara, de Sant Agustí i dels Clergues Menors, l’hospital de Santa Marta i les capelles de Montserrat i del Sant Esperit.

Amb tot això al cap, anem al passeig del Born. «Born» vol dir recinte on se celebraven els jocs d’armes de tornejos i les justes medievals. Des d’aquí, Antonio de Villarroel va dirigir les accions militars. Al número 16 hi ha un testimoni de l’època: una casa dels segles XVI i XVII amb les finestres que queden a l’esquerra escapçades per la meitat; podria ser que l’altra meitat de la casa hagués estat enderrocada, ja que coincideix amb les línies que marcaven els plans de demolició. Prop, al carrer del Consolat de Mar 35 i 41 hi ha dues cases gòtiques, amb balcons del XVI i del XVIII, que són de les poques que queden.

La dada

El peveter que veiem va ser posat el 2001. Als anys 80 ja hi havia la inscripció amb el poema de Pitarra sobre el granit vermell –vingut de la URSS i del mateix material que el del mausoleu de Lenin. Hi diu: «Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor. Fins perdent nostres banderes, serà l’urna de l’honor».

Per què es tira a terra, tot això? Per dues coses: castigar la ciutat i obrir-hi un esplanada de seguretat al voltant de la Ciutadella.

Hi va haver tants de morts, durant el setge, que tots els fossars van quedar plens i molta gent va haver de ser enterrada sota els mateixos carrers, que estaven oberts i aixecats. Tanmateix, anem a un fossar, el Fossar de les Moreres, un dels cementiris parroquials de Barcelona.

El Fossar de les Moreres es va convertir en un símbol de la resistència catalana al segle XIX, gràcies al poema de Serafí Pitarra que evoca aquest espai i a la missa oficiada el 1886 pel canonge Collell a Santa Maria del Mar en honor dels caiguts de la Guerra de Successió.

LLUITAR FINS A LA MORT

Una bandera és una insígnia de tela lligada a un pal. La veu bandera ve del gòtic bandwo que vol dir «signe». En origen era un instrument militar portat al camp de batalla amb finalitats cerimonials –informar de qui és qui–, pràctiques –marcar la posició del cap i facilitar la transmissió de les ordres de combat– i espirituals –la tela representa les idees i els valors que defensa aquella força militar.

A la Barcelona del setge des de lluny es veien tres banderes: la bandera vermella era el símbol per indicar que no es donaria quarter als presoners; la bandera blanca amb les àguiles feia referència a l’àguila bicèfala dels Habsburg i significava que Barcelona era fidel a Carles d’Àustria, i la bandera negra de Montjuïc amb la calavera indicava que es lluitaria fins a la mort.

Davant mateix, la magnífica Santa Maria del Mar o de les Arenes, església gòtica del XIV aixecada allà on van ser trobades les restes de santa Eulàlia. Durant el setge aquí hi va haver un dels hospitals de sang de la Coronela i feia de magatzem dels mobles i altres pertinences de famílies que s’havien quedat sense casa durant els bombardejos.

El detall

A Santa Maria del Mar hi ha un vitrall amb el retrat de Felip V encarat al Fossar de les Moreres. Busqueu-lo!

Seguim el nostre camí pel carrer de Montcada. Aquí és on vivien les famílies més notables de Barcelona, per això hi ha tants de palaus. Al numero 4 hi ha una casa que conserva l’estructura d’aquella època: a la planta baixa, l’obrador on treballava la família, que vivia al primer pis; les plantes superiors es van construir més tard. La necessitat de reallotjar la població que s’havia quedat sense llar després de l’enderrocament de la Ribera va fer que moltes cases creixessin en vertical.

La impressionant façana gòtica de Santa Maria del Mar.

Pau Ignasi de Dalmases va aplegar al seu palau una de les millors biblioteques privades de la ciutat. Aquí s’hi trobaven per fer tertúlia nobles i eclesiàstics preeminents que compartien el gust per la música i la poesia i que van fundar l’Acadèmia dels Desconfiats –la gent els deia els Savis del Born. Durant la guerra aquí s’hi llegien pamflets d’adhesió a l’arxiduc Carles i s’hi va arribar a organitzar una conspiració contra Felip V. Ara és un local de copes i espectacles. (Aix!)

La dada

El palau Dalmases va ser la residència de Pau Ignasi de Dalmases, ambaixador de Catalunya a l’estranger durant la campanya de 1713-1714.

Badarem un moment al carrer del Regomir perquè hi ha el palau Vilana Perles, propietat del notari Ramon Frederic de Vilana Perles, secretari del Despatx Universal de Carles d’Àustria. Quan els borbònics van ocupar Barcelona aquí s’hi va instal·lar José Patiño, intendent de Catalunya, que va desenvolupar la reforma fiscal basada en el Decret de Nova Planta.

Palau Vilana Perles, al carrer del Regomir.

Hem de caminar una mica, ara, per anar fins a la plaça de Sant Jaume. Mireu: la façana gòtica de la Casa de la Ciutat. Aquesta era la seu del Consell de Cent, assemblea que governava Barcelona. Era un òrgan altament representatiu on els gremis d’oficis que l’integraven tenien el màxim poder; això explicaria l’alt grau d’implicació i de compromís dels barcelonins en la defensa de la seva ciutat.

La dada

A part de la bandera, els combatents es guiaven pels tocs de les campanes de la catedral. Una, l’Honorata, va estar repicant fins que hi va impactar una bomba. La campana Honorata es va convertir en símbol de la resistència davant dels Borbons i per això Felip V la va fer fondre per fer-ne canons.

El Consell –diuen que aleshores estava format per membres radicals– va assumir les competències de la Generalitat i, durant el setge, hi va haver greus enfrontaments entre totes dues institucions. Aquí es custodiava el penó de Santa Eulàlia; això val la pena explicar-ho:

El penó, o bandera, de Santa Eulàlia era un dels símbols de Barcelona. Si el veies enarborar des d’una de les finestres d’aquesta façana gòtica volia dir que la ciutat estava en perill extrem, que anaven maldades.

Hem vist una mica més amunt la importància i l’origen de les banderes. Bé. Doncs el 15 de setembre els vencedors van exigir el lliurament de totes les banderes de la ciutat: les 48 de la Coronela, la de Sant Jordi, que era la de la Generalitat, i la de Santa Eulàlia, la del Consell de Cent. Totes van ser enviades a Madrid per ser exposades a l’església de la Virgen de Atocha com a trofeus de guerra. Al cap d’un temps, Felip V va ordenar que les tornessin a Barcelona, on van ser cremades públicament.

Davant la Casa de la Ciutat hi ha el palau de la Generalitat. La seva història la coneixerem en una altra ruta, aquí ens aturem per explicar que, en aquell moment difícil, el Consell de Cent i la Generalitat estaven enfrontats. La primera estava molt afeblida perquè els borbònics tenien el Principat gairebé ocupat, per això les regnes de la defensa de Barcelona les agafa el Consell de Cent.

Els baluards no els veurem, però allà on eren, sí

Un baluard era un espai fortificat que, des de la muralla, es projectava cap a l’interior i s’hi emplaçaven les bateries d’artilleria. A Barcelona n’hi havia onze: de Llevant, de Santa Clara, del Portal Nou, de Sant Pere, de Jonqueres, de l’Orb, de Tallers, de Sant Antoni, de Santa Madrona, dels Estudiants i de Migdia.

El detall

Un baluard era un espai fortificat que, des de la muralla, es projectava cap a l’interior i s’hi emplaçaven les bateries d’artilleria.

S’han trobat restes dels baluards: entre plaça Universitat i el carrer Tallers hi havia el baluard de Tallers. Entre els carrers de Fontanella, Jovellanos i Ramelleres, hi havia el dels Estudiants. Al Portal de l’Àngel, el de l’Orb. Al mercat de Sant Antoni, el de San Antoni. Al voltant del parc de la Ciutadella, el de Santa Clara. A l’alçada del passeig Lluís Companys amb avinguda Vilanova, el del Portal Nou. I a l’alçada de Sant Pere de les Puel·les, el de Sant Pere. Al parc Zoològic, el de Llevant. A la plaça d’Urquinaona, el de Jonqueres. A l’estació de França, el del Migdia. A l’Arc de Triomf, el del Portal Nou. Al costat de les Drassanes, el baluard de Santa Madrona; hi anem.

El baluard de Santa Madrona, al Paral·lel.

Per anar fins al baluard de Santa Madrona cal caminar una mica, perquè és al Paral·lel, però és que és l’únic que queda. Va viure el setge i va ser reconstruït a finals del XVIII per reforçar les defenses de cara al mar. Ara forma part d’un espai, els jardins del baluard i Portal de Santa Madrona, molt interessants i molt bonics de veure. Us agradarà segur.

Ara que ja tenim situats els baluards, explicarem una mica la batalla final:

Enarborant la bandera de Santa Eulàlia, Rafael Casanova liderà el contraatac al terraplè de Jonqueres, a prop del baluard de Jonqueres, on va ser ferit.

Els baluards de Llevant i de Santa Clara i el Portal Nou van rebre el primer assalt enemic l’11 de setembre. Els atacants es van llançar contra el de Llevant i van obrir una bretxa a la muralla entre els baluards de Santa Clara i de Llevant; els defensors van poder repel·lir-los. El baluard del Migdia va entomar la segona i la tercera ofensives; la tercera ofensiva dels borbònics va ser letal.

El detall

Els baluards de Llevant i de Santa Clara i el Portal Nou van rebre el primer assalt enemic l’11 de setembre.

Al baluard de Sant Pere l’atac es va produir unes hores més tard: els assetjants van creuar la línia defensiva i entrar a la ciutat. Enarborant la bandera de Santa Eulàlia, Rafael Casanova liderà el contraatac al terraplè de Jonqueres, a prop del baluard de Jonqueres, on va ser ferit a la cuixa. Al cap d’una hora escassa, la Junta de Govern acordava capitular davant Berwick.

Muts i a la gàbia

Acabarem aquesta ruta a l’entrada del parc de la Ciutadella. No hi entrem encara, això és de la ruta següent, però recordarem què eren els Decrets de Nova Planta: eren el conjunt de lleis promulgades per Felip V que significaven implantar el règim absolutista a la monarquia espanyola. El rei es va arrogar la sobirania dels regnes de la Península dient que hi tenia dret diví. En l’ordre pràctic volia dir que a tots els territoris sota la corona de Felip V i els seus descendents hi regia un únic, uniforme i centralitzat sistema legislatiu, polític i jurisdiccional basat en les lleis de Castella i supeditat absolutament al rei. Van quedar al marge de tot això tres territoris: