No n'estiguis tan segur

El primer que va notar, ja abans d’entrar en aquell despatx, va ser la pudor. Un cop dins, el brunzit impertinent d’un parell de mosques sobrevolant el cadàver. La tercera impressió, la punta de la sabata esquerra lliscant en una massa llefiscosa i espessa. Sang i altres fluids corporals.

Al final va sentir, venint de molt lluny, la veu de la caporal Alícia Vidal esbroncant-lo perquè havia trepitjat l’escenari del crim sense els peücs d’aïllament.

El sergent Jaume Fuentes va recular i es va calçar les fundes de paper sobre les sabates del número quaranta-tres, amb un cert esforç, repenjat al marc de la porta del despatx i encara amb la vista fixa en l’escena. No volia caure en la xarxa hipnòtica d’un element que li seduïa la mirada.

L’home, la víctima, era jove i jeia de cara amunt a terra, davant una taula d’oficina. La postura no era del tot natural, el cos s’havia adaptat al poc espai que compartia amb dues cadires. Una de tombada a terra, com ell, però amb els budells al seu lloc.

Els budells.

Allò era el que xuclava l’atenció del sergent.

Com si fos un niu de serps agonitzant, o potser acabades de néixer, els budells s’escapaven del ventre del cadàver, fets un nus. Budells tumescents. Pudents. Grisos, però encara amb la superfície setinada. Tot i el miratge de moviment, eren tan morts com el cos del qual fugien.

El Fuentes ja havia vist una col·lecció de cadàvers prou extensa i variada per tenir malsons durant quatre o cinc vides seguides, si encara l’afectés l’acarnissament amb què es pot exhibir la mort. Cossos mutilats com nines abandonades a l’abocador: si a aquesta li falta un braç, a l’altra les cames, i a la d’allà, el cap sencer. Cossos rebentats a cops de puny, de barra de ferro, de pedra, de clau anglesa, d’extintor, apunyalats, escanyats, travessats per bales, degollats, calcinats, i no sempre post mortem... I quan conservaven la cara i tenia trets humans, sempre amb aquella expressió de dolor, de ràbia, de patiment, d’incomprensió i de por, de molta por, de terror.

El que li costava d’entendre és què pot dur una persona a matar-ne una altra. I encara més amb una violència tan desmesurada i cruel, malaltissa. Feia deu anys que era mosso d’esquadra, inicialment per una tradició familiar no escrita, però sobretot perquè volia desxifrar allò que per a ell era intolerable. I per impedir que continués passant.

Potser per aquesta incomprensió del paper de l’home com a artífex de la mort, el sergent Fuentes era una mica desidiós amb el manteniment de la seva HK USP Compact. Tot i que respectava amb rigor les normes i els protocols de la professió, no ho feia prou amb l’arma; per a ell era una eina obligatòria, i no la companya estimada i necessària que era per a la majoria d’agents.

I si no podia evitar l’assassinat com a part connatural del comportament de l’individu, sí que es podia esforçar per salvar vides. Amb la intel·ligència, no amb la força. Amb les deduccions, no amb les bales. Això exigia ser molt eficient detenint assassins, tant els consumats com els potencials, aquells a qui només faltava el moment oportú, l’excusa mínima per estrenar-se. Malalts, a ulls del Fuentes, als quals arribava tard o d’hora el seu dia de fúria i, per circumstàncies aleatòries, se’ls cremaven els cables i el curtcircuit feia saltar totes les defenses racionals. Llavors, per a aquesta gent, matar podia ser fins i tot un acte plaent.

La Thaïs, la seva dona, defensava sense reserves que tots estem exposats a actuar contra els nostres principis, per evitar un mal major o obtenir un benefici que considerem irrenunciable. Ficar-nos al llit amb un altre, el gran clàssic, però també trair un amic, vendre informació, fins i tot assassinar... El Jaume ho negava. En defensa pròpia seria capaç de matar, estava entrenat per fer-ho, i també mataria per salvar la seva dona i la seva filla. Però no ho faria mai a sang freda, mai si ho podia evitar, si hi havia alguna alternativa. I, per descomptat, assegurava que no trairia mai ningú, no es ficaria mai al llit amb ningú ni vendria mai la seva dona. Per a ell, senzillament, no tenien preu molts dels supòsits que la Thaïs solia plantejar com un joc dialèctic després d’alguns dinars de diumenge. Sobretot quan eren colla i els gintònics es feien lloc entre ampolles de vi buides. I encara més per posar a prova la solidesa moral del seu estimat marit; estimat, tot i ser policia.

Un policia disciplinat que havia acumulat prou èxits per anar ascendint a ritme constant dins el cos. Un policia a qui no motivava l’ambició, sinó l’enriquidora sensació d’evitar el mal a tercers, el deure que s’autoimposava i que la seva professió li permetia acomplir.

Aquell dilluns 8 de juny, quan l’havien avisat de comissaria a un quart de nou del matí, va trigar ben poc a posar-se en marxa i arribar a la petita empresa situada en un principal del carrer Urgell, gairebé cantonada amb Consell de Cent. El Fuentes era dels que es llevava d’hora. I ara que la Bruna ja tenia cinc anys, encara més. Passava bona part del dia fora de casa i aquelles primeres hores, més fresques, més silencioses, més agradables, eren les que compartia amb la seva adorada filla, tant com podia. I amb la mare de la nena, la Thaïs, una morena d’ulls blaus en un rostre de trets delicats i un cos digne de recórrer passarel·les de moda, tot i que ara estava embarassada de sis mesos. Una esposa que li envejaven molts companys, inclòs el Santi Planes. Aquest seductor persistent tenia habilitat per lligar amb belleses de tot format i menyspreava la institució del matrimoni, amanint sempre les seves crítiques amb unes gotes de rancúnia àcida i un bon raig de vinagre de suficiència. Per al Planes, el temps màxim que es podia mantenir viva una relació era de tres o quatre dies, una setmana a tot estirar. Ara, quan en parlaven i la Thaïs sortia a la conversa, solia afegir que amb ella potser arribaria als deu dies, supòsit que sempre rebia la mateixa rèplica del Fuentes: una amenaça poc convincent de cop de puny.

El sergent Jaume Fuentes i el mosso Santi Planes eren un exemple d’aquells d’amistat des del principi. Compartien promoció i, tot i que l’un havia ascendit empès per la motivació i els èxits i l’altre s’havia mantingut al marge d’anar afegint accents circumflexos a les espatlles de l’uniforme i havia estat sempre més rebel i poc disciplinat, continuaven treballant junts en molts casos a la Unitat Territorial de l’Àrea d’Investigació Criminal dels Mossos d’Esquadra.

El Fuentes va enviar el tercer whatsapp del matí al Planes, que encara no havia arribat, perquè sabia que era més de dormir que ell. Sobretot de dia, ja que les seves nits eren ben actives si havia de creure el que li assegurava i que rubricava amb el seu somriure encisador i, algun cop, voluntàriament enigmàtic. Els que feia una estona que ja hi treballaven eren dos companys de la científica. La caporal Alícia Vidal i el mosso Marc Rovira.

—Tenim alguna cosa? —va preguntar el sergent; la seva veu era una mica nasal i més aguda del que correspondria a aquell cos corpulent, avui cenyit dins un vestit gris fosc.

—Sí, un sapastre que trepitja més del compte —va respondre la caporal.

—Perdooona —va demanar el Fuentes, conscient que la Vidal tampoc no l’hi deia enfadada i acceptant el joc de la confiança que es tenien.

—Perdonaaat —va correspondre ella, fent-li l’ullet.

—Tenim la identitat de la víctima? —va continuar el sergent, amb el bloc i el bolígraf a la mà i en actitud d’escriure.

—Sí, sergent, aquí tinc el DNI —va contestar el mosso Rovira, mostrant amb molt de compte el document d’identitat que havia extret feia pocs minuts de la cartera de l’americana de la víctima, penjada al respatller de la butaca d’oficina arrambada a la taula.

—Què hi diu? —va demanar el Fuentes des dels quatre metres que els separaven.

—Salvi Roderick Matús —va respondre el mosso, llegint el document.

—Collons, quin nom. Me’l pots repetir, sisplau? —va sol·licitar el sergent, prenent-ne nota.

—Salvi, amb be baixa. Roderick...

—Amb ce ca final?

—Sí. Matús, tal com sona. Trenta-vuit milions cinc-cents un mil quatre-cents quinze. Lletra zeta.

—Oquei, merci.

—També hi ha això —va dir la caporal al sergent, i li va ensenyar una bossa de plàstic en què s’entreveia, enmig d’un coàgul de sang allargassat, un objecte que el Fuentes va identificar com un mànec de fusta.

Els de la científica buscaven, entre altres pistes, empremtes, petjades, pèls, cabells, restes de pell, de fibres de roba o de residus que es poguessin dur enganxats a la sola del calçat. Amb tant d’interès pel detall no era estrany que el primer que havien localitzat, i que ara mostraven al sergent Fuentes, des d’una certa distància i precintat dins la bossa, fos un ganivet de cuina ensangonat.

El sergent va començar a elucubrar, amb el motor deductiu tot just engegat i augmentant de revolucions progressivament. El ganivet era l’arma que duia l’assassí o l’havia utilitzat la víctima per defensar-se? I en aquest cas, l’assassí l’havia desarmat? No és lògic que un assassí abandoni l’arma al lloc dels fets. I si era el cas, no trobarien cap empremta, era evident, va aventurar el Fuentes. Però tornant a la hipòtesi que el ganivet fos del mort, si l’agressor li havia pres, potser l’assassinat no havia estat premeditat. Fins i tot podria haver estat en defensa pròpia i, endut per la por, l’autor hauria fugit sense pensar en res més. Potser sí que hi hauria empremtes.

El Fuentes va desar el bloc i va passejar la mirada pel petit despatx.

La víctima i l’assassí es coneixien. Això podia explicar una cita en una oficina un diumenge a la tarda o al vespre. Si es coneixien, podien haver discutit per cent milions de motius, com ara feina, dones, diners, drogues, futbol, religió, política, dones, diners, deutes, dones... La discussió podria haver anat pujant de to fins a arribar al fot el camp o truco a la policia, tu no trucaràs a ningú, marxa o et faig fora a hòsties, no em fas por, que si et pego, que si no, que si te’n vas, que si no, que trec el ganivet i no m’obliguis a utilitzar-lo, que desa això si no tens collons per clavar-me’l, que sí, que no, que te l’arrabasso... i t’obro un tall de trenta-cinc o quaranta centímetres que va del lateral esquerre de l’abdomen fins a gairebé el lateral dret i estripa també, com paper mullat, la camisa blau cel que vestia el mort. Un color que el Fuentes va poder distingir pel coll i les espatlles, perquè tota la resta, bona part del pit i les mànigues, estava xopa de sang. El sergent Fuentes va decidir moure’s per avançar en altres aspectes i donar temps al seu company perquè arribés.

Dos dels quatre mossos que s’hi havien presentat primer, comprovant l’alerta donada per una veïna, esperaven amb prudència per si podien ser d’utilitat, ara que el procediment habitual ja s’havia posat en marxa. Els altres dos policies eren al carrer, a la porta d’accés a l’edifici, tranquil·litzant, sense donar explicacions concretes, els veïns i tafaners que volien saber què hi feien, des de poc després de les vuit del matí, dos cotxes patrulla aparcats davant aquella escala.

El Fuentes va optar per no interferir en la feina dels de la científica i va sortir del despatx per parlar amb els mossos que encara eren a la porta del pis. La decoració de l’empresa era funcional, de catàleg de mobles d’oficina i sense cap tret característic. Freda, massa i tot. Pel que havien pogut esbrinar fins a aquell moment, el negoci era una agència immobiliària. Mal negoci, va pensar el Fuentes. Quan pogués remenar els calaixos, arxivadors i l’ordinador portàtil que havia vist a la taula del despatx, amb uns petits auriculars endollats, en descobriria molt més, o això esperava, però de moment tot semblava massa nou, massa al seu lloc, massa net, massa artificial. O realment era una agència inaugurada feia poc, encara amb poca activitat —tot i que alguns polítics, els que manaven, insistien a escampar que la greu crisi econòmica ja era història—, o tot plegat era una tapadora, una de tantes. Què hi feia, aquell noi, un diumenge al vespre en una oficina amb aparent poc moviment administratiu? Havia de ser una tapadora, el Fuentes n’estava segur.

La Thaïs, la seva dona, sempre l’acusava de veure tapadores a tot arreu. Un restaurant amb pocs clients tot i servir bons plats i oferir un preu ajustat? Tapadora. Una agent literària que gestiona pocs autors, cap de famós, i té llogat un despatx de luxe al Passeig de Gràcia? Tapadora. Que el germà de la Thaïs, poc més gran que ella, es compra un cotxe de quaranta mil euros treballant de comercial en una empresa de filtres de cafetera? Tapadora. Per molt que la seva germana ho justifiqués assegurant que havia sabut invertir bé la seva part de l’herència de la tieta, quan això d’ invertir ja no es conjugava amb bé. El Climent Abadal, el germà de la Thaïs, devia vendre altres productes, a part de filtres de cafetera, o fer altres feines molt més ben remunerades. O això, o tenia molta sort al pòquer, encara que aleshores n’hauria fet ostentació fins i tot davant el cunyat policia.

El sergent va arribar a la porta del replà, on els dos mossos havien enganxat amb no gaire traça un parell de trams de cinta de plàstic amb el logotip del cos per impedir el pas de les persones no autoritzades i allunyar els curiosos. Aquelles cintes que solen servir més aviat de reclam, com ho són per a les mosques les adhesives que pengen dels sostres a les cases dels pobles calorosos; la gent no les traspassa, però s’hi acosta tant com pot i s’hi enganxa, havia reflexionat més d’un cop el Fuentes. La parella de mossos li va donar algunes dades d’interès. L’oficina era en una escala de veïns. Dels quatre pisos que hi havia al principal, dos eren empreses. En concret, aquesta petita ocupava una tercera part de pis, compartit amb un altre negoci, una agència de traduccions. Havia estat una de les traductores qui, en arribar a les vuit del matí, havia vist la porta oberta i, després de trucar al timbre dues vegades i una tercera de manera insistent, s’havia atrevit a entrar. Va trobar el cadàver i, tot i l’ensurt, va tenir la serenor de trucar als Mossos d’Esquadra. Sí, li havien demanat que no marxés fins que algú li prengués una declaració més extensa. L’altra empresa, que ocupava un pis sencer, era una agència de transports internacionals. A la resta de l’edifici no hi havia més negocis. També havien parlat amb algú dels dos habitatges del principal i dels quatre del primer pis. Ningú no havia sentit res d’estrany, ni de nit ni de matinada, ni cops, ni crits, ni discussions. Sí, tenien les dades de tots.

El Fuentes va agrair la feina als dos mossos i va tornar cap al despatx. Ara amb més calma. Amb mirada de policia investigador, un format que no sempre duia activat; preferia economitzar-lo. Sherlock Holmes era un personatge de ficció. No li havia semblat que el pany de l’entrada estigués forçat. La porta d’accés des del replà de l’escala i la del despatx on havia tingut lloc l’assassinat estaven unides per un passadís de gairebé cinc metres de llarg. A mà dreta hi havia un petit lavabo, amb vàter, pica amb mirall i plat de dutxa. Segurament a la part del pis ocupat per l’agència de traduccions li havia tocat el bany gros. Hi havia una tovallola no gaire neta penjada al costat de la pica, un dispensador de sabó líquid mig ple i un rotllo de paper de vàter, gairebé acabat, al suport corresponent, més un de nou damunt la cisterna del vàter. Al plat de dutxa, sense cortines, hi havia una escombra, una pala de recollir brossa, un cubell amb aigua bruta i un pal de fregar en remull. Tot nou. I una ampolla de detergent líquid amb lleixiu.

El Fuentes, des del lavabo, va demanar en veu alta als de la científica si havien agafat una mostra d’aquella aigua i la Vidal li va dir que sí i que no toqués res, sobretot els collons dels que saben fer la seva feina. Somrient i prou, perquè el Fuentes mai no era prou hàbil ni ràpid per disparar una bona rèplica contra ningú, i encara menys contra l’Alícia Vidal, va decidir anar a revisar la tercera estança de l’empresa. Seguint pel passadís, també a mà dreta, hi havia una sala petita, d’uns quatre metres quadrats, sense finestres. S’hi acumulaven cinc capses de cartró, amb tríptics publicitaris i catàlegs, fins allà on es podia veure, una taula d’oficina a mig muntar, o a mig desmuntar, dues cadires i pols, però tampoc acumulada al llarg de gaire temps. No, allà no semblava que hi hagués res d’interessant.

El Fuentes va continuar cap al despatx del mort. Encara amb la mirada d’investigador. La seva habitual, la de color castany que solia enxampar al mirall, era una mica decaiguda, com si sempre estigués patint per alguna cosa, com si volgués dissimular alguna mena de dolor. En canvi, l’aspecte físic no feia pensar en cap problema de salut; passava un parell de centímetres del metre vuitanta i era de complexió més aviat forta, amb la pell una mica greixosa i morena, com els cabells, que clarejaven en un parell de zones.

Un cridaner esquitx de sang reclamava l’atenció des d’una de les parets blanques del despatx. Un arc poc tancat, d’un metre de llargada, ara ja d’un to marronós i amb tot de serrells, regalims de poc recorregut. El Fuentes tenia clar com havia estat dibuixat. Després de tallar i segmentar pell, greix i vísceres, empès amb considerable esforç per la mà executora, el ganivet havia arribat a l’altre lateral de l’abdomen de la víctima i s’havia accelerat, lliure de res que el frenés. En el moment en què l’assassí havia aturat la inèrcia de la trajectòria de l’arma en l’aire, aquesta havia escopit el raig de sang que ara tacava la paret.

No es veien altres signes de lluita: ni objectes per terra, tret de la cadira, ni calaixos remenats, ni res trencat, ni ratllades o cops a les parets, cosa pràcticament inevitable si dos homes, o més, es barallen en un espai tan limitat, de set o vuit metres quadrats. I era estrany que a algú a qui molt probablement havien esbudellat de viu en viu no hagués oposat resistència. Decididament, es coneixien. I l’atac havia estat per sorpresa i fulminant.

Un renec de fàstic de l’Alícia Vidal va fer que el Fuentes tornés a ser conscient de la bafarada. La pudor venia de les vísceres, però també dels excrements que s’escapaven del cadàver. I amb un fons menys intens d’orina, tapat per la resta de ferums.

El Fuentes va acostar-se amb compte al cadàver. Es va adonar que tenia un fort cop al cap, al costat de l’ull esquerre. Un dels braços, també l’esquerre, quedava sota el cos. L’altre encara intentava retenir els budells, abraçant-los amb un gest crispat i del tot inútil. Era factible, doncs, que hagués rebut el cop al cap quan encara estava dret. L’havien esbudellat primer, sí. Era viu quan el van apunyalar i potser també després del cop.

Els de la científica anaven treballant en ordre, diligents com sempre i avui encara més, perquè la pudor era asfixiant i volien acabar com més aviat millor. I no podien obrir el petit balcó que donava al sempre transitat carrer Urgell per no alterar cap mostra que pogués ser analitzable i passar a la categoria de prova. Per desgràcia, no eren unes condicions poc habituals quan hi havia cadàvers implicats.

Ja havien fet unes quantes desenes de fotografies, de l’escenari del crim i del cadàver. Un home jove, de menys de trenta anys. Atlètic. El Fuentes s’hi va acostar una mica més per analitzar el cop contundent al pols esquerre, una mica amagat entre els cabells foscos i arrissats de la víctima. Potser havia cridat demanant auxili, o havia xisclat de dolor i d’angoixa mentre intentava retenir els budells dins l’abdomen i l’assassí l’havia colpejat per silenciar-lo mentre moria. Si era això, devia morir de pressa, perquè cap veí no havia sentit res. És clar que, segons l’hora en què hagués passat, segurament al vespre de la nit anterior, pel grau de coagulació de la sang de terra, tothom es devia estar empassant programes de televisió, sèries o pel·lícules on sovintegen crits que haurien tapat sense esforç la ranera agònica del veí de sota.

El Fuentes va valorar que l’osca principal d’aquell cop probablement havia trencat l’os zigomàtic, el que forma la conca de l’ull. En principi, un cop donat amb la mà dreta. Tot plegat ja ho determinaria el forense amb molta més precisió, per exemple si havia estat previ o posterior a l’apunyalament. Per la forma que tenien l’osca i el trau, però, s’havia utilitzat un objecte angulós, no arrodonit.

—Alícia, ja heu trobat amb què li van donar el cop al cap?

—Doncs no, ara que ho dius... —va respondre la caporal, aturant-se un moment i reajustant-se la mascareta per minimitzar la pudor, infructuosament, abans d’afegir per al seu company de la científica—: Tu has vist res, Marc?

—Nno... No, no... —I es va sumar a la recerca ocular dels altres dos.

—Fa pinta que aquí no hi deu ser, Jaume. Ja l’hauríem identificat.

—I si hi sumem l’aspecte del cop, que no tenim l’objecte amb què s’ha fet però sí el ganivet, significa...? —va reptar mig de broma el sergent Fuentes.

—Culata de pistola —va ser la resposta de la policia, sense dubtar-ho i sense aturar la feina, escampant pólvores als vidres de les dues fulles de la porta del balcó, per recollir possibles empremtes.

—Bingo —va felicitar-la el sergent.

El Fuentes dubtava de si anar a interrogar la traductora de l’oficina veïna o continuar fent hipòtesis a l’escenari del crim, aprofitant que sempre és millor in situ i en calent que més tard, amb l’únic suport visual de les fotografies. Des d’allà on era, altre cop al llindar de la porta, no molestava els moviments dels de la científica.

Va consultar el mòbil. No tenia cap missatge del Santi. Que estrany. El sergent ja patia per si arribarien el jutge i la seva troupe, disposats a fer l’aixecament de cadàver, abans que el seu company. Com si el sentís —de vegades, el Jaume Fuentes sospitava que el Santi Planes li llegia el pensament—, va notar que algú s’acostava pel curt passadís, des de la porta principal.

—Qui em va parir! Quina pudor de merda... Si se sent des del carrer! —va exclamar el Planes