Un home invisible

paciència.

CAPÍTOL 1

La cosa ve de lluny, potser uns vint anys. M’havia passat tota la vida buscant alguna cosa i, anés on anés, sempre algú intentava dir-me què era. Jo acceptava les respostes que em donaven, tot i que sovint es contradeien l’una amb l’altra i fins i tot eren internament contradictòries. Era un ingenu. Em cercava a mi mateix i feia a tothom, excepte a mi, preguntes que només jo podia contestar. Em va costar molt temps i moltes decepcions doloroses arribar al convenciment que tots els altres semblen tenir des del moment que neixen: que no sóc ningú sinó jo mateix. Primer, però, vaig haver de descobrir que sóc un home invisible!

I, malgrat tot, no sóc un fenomen de la naturalesa, ni de la història. El meu destí va quedar marcat, independentment del que passés (o no passés) després, fa vuitanta-cinc anys. No m’avergonyeix que els meus avis fossin esclaus. Només m’avergonyeix haver-me’n sentit avergonyit durant un temps. Fa uns vuitanta-cinc anys que els van comunicar que eren lliures, que quedaven units als altres ciutadans del país que pertanyien al bé comú, i que, pel que feia a la societat, eren tan independents com els dits de la mà. I ells s’ho van creure. I se’n van alegrar. Van quedar-se al seu lloc, van treballar molt i van educar el meu pare per fer el mateix. Aquí, però, em refereixo a l’avi. Era un vell estrany, el meu avi, i diuen que m’hi assemblo. Va ser ell qui va causar el problema. Des del llit de mort, va cridar el pare i li va dir: «Fill, quan me n’hagi anat, vull que tu continuïs la lluita. No t’ho he dit mai, però la nostra vida és una guerra i jo he estat un traïdor cada dia que he viscut, un espia en territori enemic d’ençà que vaig lliurar el meu fusell en temps de la Reconstrucció. Has de viure amb el cap a la boca del lleó. Has d’aclaparar-los dient sempre que sí, has de soscavar-los amb somriures, has de donar-los la raó fins que morin i es destrueixin, has de deixar que s’ho empassin tot fins que vomitin o explotin». Tots van pensar que el vell havia perdut el cap. Havia estat el més submís dels homes. Van fer sortir els nens més petits de l’habitació, van ajustar els porticons i van abaixar tant la flama del llum que el ble espetarregava com l’alè del vell. «Ensenyeu-ho als joves», va xiuxiuejar amb violència, i després va morir.

La família estava més alarmada per aquestes últimes paraules que per la mort de l’avi. Va ser tan gran l’angoixa que van causar aquestes paraules, que era com si no s’hagués mort. Em van advertir categòricament que oblidés el que havia dit i, de fet, és la primera vegada que en parlo fora de l’àmbit familiar. Tot i això, van tenir un efecte increïble en mi. Mai no vaig saber ben bé què havia volgut dir. L’avi era un vell tranquil que no buscava mai brega, i en canvi, al llit de mort, s’havia qualificat de traïdor i espia i havia considerat la seva submissió com una activitat perillosa. Tot això em va produir una perplexitat constant que romania sense resposta al fons del meu pensament. I sempre que les coses m’anaven bé, recordava l’avi i em sentia culpable i incòmode. Era com si seguís el seu consell a desgrat meu. I, per acabar-ho d’adobar, tothom m’estimava per això. Rebia lloances dels homes més purs de la ciutat. Se’m considerava un exemple a imitar, com ho havia estat el meu avi. I el que em desconcertava era que el vell hagués definit aquest comportament com una traïció. Quan lloaven la meva conducta, en certa manera em sentia culpable de fer una cosa que en realitat anava contra els desigs dels blancs, que si se n’adonessin voldrien que la meva actuació fos ben bé la contrària, que fos malhumorat i mesquí, i que això era realment el que volien, tot i que s’enganyaven i es pensaven que volien que actués com havia actuat. Em feia por que algun dia em consideressin un traïdor i que això em portés a la perdició. Tot amb tot, em feia més por actuar d’una altra manera, perquè no els agradava gens. Les paraules del vell eren com una maledicció. El dia que em vaig llicenciar vaig fer un discurs solemne en el qual vaig demostrar que la humilitat era el secret, de fet, l’essència mateixa del progrés. (No és que ho cregués—¿com podia creure-ho, després de les paraules de l’avi?—, només em semblava que funcionava). Va ser un gran èxit. Tothom em va lloar i em van convidar a fer el discurs en una reunió dels principals dirigents blancs de la ciutat. Era un triomf per a tota la comunitat.

La reunió va tenir lloc a la principal sala de ball de l’hotel més important. Quan hi vaig arribar, vaig descobrir que s’hi celebrava una trobada i

l·l

egal d’homes, i em van dir que, ja que hi era, participés a la batalla reial que havien de lliurar alguns dels meus companys d’escola com a part de l’espectacle. La batalla reial era la primera atracció.

Hi eren presents tots els peixos grossos de la ciutat que, vestits amb esmòquing, engolien plats freds, bevien cervesa i whisky i fumaven cigars. Era una gran sala de sostre alt. Les cadires estaven disposades en fileres perfectes a tres bandes d’un ring de boxa desmuntable. El quart costat era obert i revelava un espai resplendent de terra polit. Jo, per cert, tenia bastants recels sobre la batalla reial. No és que no m’agradés lluitar, però no m’agradaven gaire els companys que hi havien de participar. Eren nois resistents que no semblaven haver de suportar la maledicció de cap avi. Ningú no podia dubtar de la seva resistència. I, a més a més, jo sospitava que la participació en una batalla reial podia restar dignitat al meu discurs. En aquells dies previs a la invisibilitat, em veia a mi mateix com un Booker T. Washington en potència. Val a dir que jo tampoc no queia gaire bé als altres nois, i ells eren nou. En certa manera em sentia superior, i no m’agradava veure’ls tots atapeïts a l’ascensor del servei. Tampoc no m’agradava ser-hi. De fet, mentre l’ascensor anava pujant i deixàvem enrere les plantes i

l·l

uminades amb calidesa, em van dirigir unes paraules per fer-me saber que la meva participació en el combat havia motivat que un amic seu es quedés sense feina aquella nit.

Ens van fer sortir de l’ascensor i vam travessar una sala rococó fins a una avantsala i ens van dir que ens poséssim la roba de combat. Ens van donar a cadascun un parell de guants de boxa i ens van fer passar a la gran sala emmirallada, a la qual vam entrar mirant amb cautela al nostre voltant i parlant amb xiuxiueigs, no fos cas que se’ns sentís accidentalment per sobre el brogit de la sala. L’aire estava emboirat de fum de cigar. I el whisky ja començava a fer efecte. Em va xocar veure alguns dels homes més importants de la ciutat mig marejats. Hi eren tots: banquers, advocats, jutges, metges, caps de bombers, professors, comerciants. Fins i tot un dels pastors més famosos. Al davant passava alguna cosa que no vèiem. Un clarinet vibrava sensualment i els homes s’aixecaven i anaven cap endavant amb ànsia. Formàvem un grup petit i compacte, tots apilats, els torsos nus tocant-se i resplendint de suor; mentre que allà al davant els peixos grossos estaven cada cop més excitats per alguna cosa que nosaltres encara no podíem veure. De cop i volta vaig sentir el director de l’escola, que era qui m’havia dit que hi anés, que cridava:

—Portin els llustrats, senyors! Portin els llustrats!

Ens van guiar cap al davant de la sala de ball, on encara feia més olor de tabac i de whisky. Després ens van empènyer a cadascú al seu lloc. Vaig estar a punt de pixar-me als pantalons. Ens va envoltar un mar de cares, algunes hostils, d’altres divertides, i al centre, mirant-nos, hi havia una rossa magnífica: totalment nua. El silenci era absolut. Vaig sentir una ràfega d’aire fred que em va gelar. Vaig mirar de fer-me enrere, però hi havia gent pertot, al meu darrere i al meu voltant. Alguns nois s’estaven allà drets amb el cap cot, tremolant. Sense cap raó, vaig sentir una onada de culpa i de temor. Em petaven les dents, tenia pell de gallina, em tremolaven els genolls. Tanmateix, m’hi sentia molt atret, i vaig mirar malgrat tot. Encara que el preu de mirar hagués estat la ceguesa, hauria mirat. Tenia els cabells grocs com els d’una d’aquelles nines de co

l·l

eccionista, la cara molt empolvorada i pintada, com formant una màscara abstracta, els ulls enfonsats i les parpelles tenyides de blau, del color de les anques del babuí. Vaig sentir un desig d’escopir-li al damunt mentre els meus ulls recorrien lentament el seu cos. Tenia els pits ferms i rodons com les cúpules dels temples indis, i jo era prou a prop per veure la fina textura de la pell i les gotes de suor perlada que resplendien com rosada al voltant dels mugrons erectes i vermellosos dels seus pits. Tot d’una i al mateix temps volia fugir corrent de l’habitació, que se m’empassés el terra, o acostar-m’hi i resguardar-la dels meus ulls i dels dels altres amb el meu cos; sentir les cuixes toves, acariciar-la i destruir-la, estimar-la i matar-la, amagar-me d’ella i al mateix temps acariciar-li allà on sota la petita bandera americana tatuada a la panxa les seves cuixes formaven una V majúscula. Tenia la percepció que de tot el que hi havia a la sala només em veia a mi amb els seus ulls impersonals.

I aleshores es va posar a ballar, un moviment sensual i lent; l’envoltava el fum d’un centenar de cigars com el més fi dels vels. Semblava una au blanca embolicada amb vels que em cridava des de la superfície agitada d’un mar gris i amenaçador. Em sentia transportat. Després vaig adonar-me del clarinet que sonava i que els peixos grossos ens cridaven. Alguns ens amenaçaven si miràvem, i els altres si no miràvem. A la meva dreta vaig veure desmaiar-se un noi. I llavors un home va agafar un gerro de plata d’una taula i se li va acostar per abocar-li aigua gelada a sobre. El va fer aixecar i ens va obligar a dos de nosaltres a aguantar-lo; li penjava el cap i se li escapaven gemecs entre els gruixuts llavis blavosos. Un altre noi va suplicar que el deixessin marxar a casa. Era el més gros del grup i portava uns pantalons de boxa vermell fosc massa estrets per ocultar l’erecció que li sortia projectada com en resposta al lament baix i insinuant del clarinet. Mirava de dissimular tapant-se amb els guants de boxa.

I tota l’estona la rossa continuava ballant, somrient vagament als peixos grossos, que la miraven amb fascinació, i somrient vagament al nostre temor. Vaig veure un determinat comerciat que la seguia amb ulls afamats, la boca oberta i bavejant. Era un home gros que duia botons de diamant a la pitrera de la camisa que s’inflava per fer lloc a la gran panxa, i cada cop que la rossa balancejava els seus malucs ondulants, ell es passava la mà pels fins cabells del seu cap quasi calb i, amb els braços enlaire i una postura desmanyotada com la d’un ós panda borratxo, feia vibrar la panxa amb un moviment lent i obscè. Aquella criatura estava totalment hipnotitzada. La música havia accelerat el ritme. Mentre la ballarina es desplaçava amb una expressió d’allunyament a la cara, els homes van començar a esforçar-se per tocar-la. Jo veia els seus dits carnosos enfonsar-se en la carn tendra. Alguns dels altres miraven d’impedir-ho i ella va començar a descriure graciosos cercles sobre la pista mentre ells l’encalçaven, relliscant i ensopegant, sobre el terra encerat. Era una bogeria. Li corrien al darrere cridant, tombant cadires i gots. La van enxampar just quan arribava a la porta, la van alçar de terra, i la van fer saltar enlaire com fan els estudiants quan fan pagar a algú la patenta, i a sobre dels seus llavis vermells i amb un somriure fix vaig veure el terror i el fàstic en els seus ulls, gairebé com el meu propi terror i el que veia a la cara d’altres nois. Mentre mirava, la van llançar enlaire dos cops, i els seus pits tendres semblaven aplanar-se contra l’aire i les cames s’agitaven incontrolades. Alguns dels menys borratxos la van ajudar a escapar-se. I jo vaig fer mitja volta i em vaig dirigir amb la resta dels nois cap a l’avantsala.

N’hi havia que encara ploraven histèrics. Però quan miràvem de sortir ens van aturar i ens van donar ordre de dirigir-nos al ring. No podíem fer altra cosa que el que ens deien. Tots deu vam ajupir-nos per passar sota les cordes i vam deixar que ens tapessin els ulls amb unes amples bandes de roba. Hi havia un home que semblava una mica solidari i que intentava animar-nos mentre esperàvem d’esquena a les cordes. Alguns de nosaltres intentaven somriure.

—¿Veus aquell noi d’allà?—em va dir un dels homes—. Quan soni la campana, vull que hi vagis corrent i li etzibis un bon cop a la panxa. Si no ho aconsegueixes, jo m’encarregaré de tu. No m’agrada la cara que fa.

Cadascun de nosaltres havia rebut la mateixa ordre. Ens van posar la bena als ulls. En aquell moment, jo encara repassava el meu discurs. Al meu cap, cada paraula era brillant com un flama. Vaig notar que em posaven la bena a lloc i vaig arrufar els ulls per deixar que s’afluixés quan em relaxés.

De cop i volta em va envair un terror cec. No estava acostumat a la foscor. Era com si de sobte m’hagués trobat en una habitació a les fosques plena d’escurçons verinosos. Sentia clarament les veus que insistien a crits que comencés la batalla reial.

—Au, va, comenceu!

—Jo m’encarregaré d’aquell negrot d’allà!

Em vaig esforçar a sentir la veu del director de l’escola, com si pogués treure cap seguretat d’aquell so lleugerament més familiar.

—Deixeu que em carregui aquests negres fills de puta! —va cridar algú.

—No, Jackson, no!—va cridar una altra veu—. Ajudeu-me, que vingui algú, ajudeu-me a contenir en Jack.

—Vull aquell negre de color de gingebre. Li arrencaré els membres un per un—va cridar la primera veu.

Jo estava contra les cordes tremolant. Perquè en aquells temps jo era el que en deien un negre de color de gingebre i, tal com ho deia, semblava que em podia aixafar entre les dents com si fos una cruixent galeta de gingebre.

Ja hi havia una gran baralla. Queien cadires pertot a puntades de peu i sentia veus que grunyien com si fessin un esforç terrible. Volia veure-hi, ho volia amb més desesperació que mai. Però tenia la bena clavada als ulls i estava tibada com una crosta i, quan vaig aixecar la mà enguantada per retirar les capes de bena blanca, una veu va cridar:

—Oh, no, negre malparit! No toquis la bena!

—Toca la campana abans que en Jackson es carregui aquest negre!—va cridar algú en el silenci sobtat. I vaig sentir sonar la campana i el so de peus arrossegant-se.

Un guant em va colpejar el cap. Vaig girar sobre el meu cos i vaig donar un cop a cegues a algú que passava, i vaig sentir una estrebada que em va recórrer el braç fins a l’espatlla. Després va semblar com si els altres nou nois s’haguessin girat contra mi tots alhora. Em queien cops de totes bandes mentre jo em defensava tan bé com podia. Em van etzibar tants cops que vaig pensar que potser era l’únic lluitador que duia els ulls embenats, o que potser l’home anomenat Jackson havia aconseguit pujar al ring.

Embenat, ja no podia controlar els meus moviments. No tenia dignitat. Anava ensopegant com un nadó o un borratxo. El fum s’havia fet més espès i cada nou cop semblava cremar-me els pulmons i fer-me més difícil respirar. La saliva se’m va tornar com una pega calenta i amarga. Un guant va topar amb el meu cap i em va omplir la boca de sang tèbia. Tenia sang pertot. No era capaç de dir si la humitat que sentia al cos era suor o sang. Em va caure un cop directe al clatell. Vaig notar que queia cap endavant i picava amb el cap a terra. Raigs de llum blava omplien el món fosc darrere la bena. Jeia bocaterrosa, fent veure que estava inconscient, però unes mans em van agafar i em van posar dret.

—¿Tornem-hi, noi? A la lluita!

Tenia els braços com el plom, el cap em martellejava dels cops. Vaig aconseguir arribar a les cordes i agafar-m’hi, mirant de recuperar l’alè. Algú em va clavar un guant a l’estómac i vaig tornar a caure, i vaig sentir com si el fum s’hagués convertit en un ganivet clavat a l’intestí. Empès cap aquí i cap allà per les cames que m’envoltaven, finalment em vaig posar dret i vaig descobrir que podia veure les formes negres banyades de suor movent-se en l’atmosfera blavosa de fum com ballarins borratxos i donant-me cops al ritme dels ràpids tocs de tambor.

La lluita continuava en una histèria i anarquia absolutes. Tothom lluitava contra tothom. Cap grup no lluitava unit gaire estona. Dos, tres, quatre, lluitaven contra un, després es posaven a lluitar l’un amb l’altre, després eren atacats. Em queien cops sota la cintura i als ronyons, tant amb els guants oberts com tancats, i amb l’ull mig obert ara no ho vivia amb tant terror. Em movia amb precaució, esquivant cops, tot i que no gaires per no cridar l’atenció, batent-me d’un grup a l’altre. Els nois anaven a les palpentes, com crancs cecs i desconfiats ajupint-se per protegir-se el mig del cos, amb el cap enfonsat entre les espatlles, els braços estirats amb terror al davant, colpejant amb els punys l’aire saturat de fum com les antenes rodones dels caragols hipersensibles. En un racó vaig veure un noi que colpejava violentament l’aire, i el vaig sentir cridar de dolor quan va clavar el puny contra un dels pilars del ring. Per un instant el vaig veure inclinar-se agafant-se la mà i immediatament va caure a terra quan un cop va connectar amb el seu cap desprotegit. Jo mirava d’enfrontar un grup amb l’altre, ficant-m’hi per deixar anar un cop i apartar-me immediatament alhora que empenyia els altres a la melé per rebre els cops que em dirigien a mi cegament. El fum era sufocant i no hi havia rounds, no sonaven campanes cada tres minuts per alleujar l’esgotament. La sala rodava al meu voltant, un remolí de llums, fum i cossos suats envoltats de cares blanques en tensió. Jo sagnava pel nas i per la boca i la sang m’esquitxava el pit.

Els homes no paraven de cridar:

—Aixafa’l, negre! Treu-li els budells!

—Fot-li un ganxo! Mata’l! Mata aquest gegant!

En un moment que vaig simular una caiguda, un noi va caure pesadament al meu costat com si un sol cop ens hagués tirat a terra a tots dos, i vaig veure que un peu calçat amb sabatilles d’esport se li clavava a l’entrecuix quan els dos que l’havien fet caure ensopegaven amb ell. Vaig allunyar-me rodolant i sentint un espasme de nàusea.

Com més dura era la lluita, més amenaçadors es tornaven els homes. Tot i això jo havia tornat a preocupar-me pel meu discurs. ¿Com aniria? ¿Reconeixerien la meva capacitat? ¿Què em donarien?

Estava lluitant automàticament quan, de cop i volta, em vaig adonar que l’un rere l’altre tots els nois anaven sortint del ring. Estava sorprès, mort de pànic, com si m’haguessin deixat sol amb un perill desconegut. Llavors ho vaig entendre. Els nois ho havien decidit entre ells. Hi havia el costum de deixar dos homes al ring perquè es disputessin el premi del guanyador. Ho vaig descobrir massa tard. Quan va sonar la campana, dos homes amb esmòquing van saltar al ring i van retirar-nos la bena dels ulls. Em vaig trobar enfrontat a en Tatlock, el més gros del grup. Se’m van regirar els budells. A penes havia deixat de sonar la campana a les meves orelles quan van tornar a sonar i el vaig veure avançar ràpidament cap a mi. No se’m va acudir res més que clavar-li un cop de puny al nas. Ell continuava avançant, amb la violència afilada i brutal de la suor refredada. El seu rostre negre estava mancat d’expressió, només els ulls eren plens de vida i d’odi contra mi, i resplendien del terror febril pel que ens havia passat a tots. Em vaig alarmar. Jo volia pronunciar el meu discurs i ell venia cap a mi com si me’l volgués arrencar a cops. El vaig colpejar una vegada i una altra, entomant els seus cops tal com venien. Llavors, amb un impuls sobtat, el vaig colpejar suaument i, quan vam acostar-nos, vaig xiuxiuejar:

—Fes com si t’hagués deixat inconscient, et donaré el premi.

—Et trencaré el coll—va contestar ell amb veu ronca.

—¿Per ells?

—No, per mi, fill de puta!

Ens deien a crits que ens separéssim i en Tatlock em va fer girar com una baldufa amb un cop i, com una càmera que filma una escena circular, vaig veure les cares vermelles dels que xiulaven en tensió sota el núvol de fum blau i gris. Per un instant el món va osci

l·l

ar, es va esfilagarsar, va flotar, i després se’m va aclarir el cap i en Tatlock va saltar davant meu. Aquella ombra que volava davant dels meus ulls era la meva mà esquerra a punt de colpejar. Després, tirant-me cap endavant, amb el cap contra la seva espatlla xopa, vaig xiuxiuejar:

—Et donaré cinc dòlars més.

—Vés-te’n a la merda!

Però vaig notar que els seus músculs es relaxaven una mica sota la meva pressió, i vaig dir sospitant:

—¿Set?

—Dóna’ls a ta mare—em va dir colpejant-me just sota el cor.

Sense deixar-lo anar, vaig donar-li un cop i em vaig fer enrere. Em sentia bombardejat de cops. Em defensava amb una desesperació inútil. Volia pronunciar el meu discurs més que cap altra cosa al món, perquè sentia que només aquells homes podien avaluar amb justícia la meva capacitat, i ara aquell pallasso estúpid em deixaria sense possibilitats. Vaig començar a lluitar amb cura, avançant i retrocedint per colpejar-lo tan de pressa com podia. Un cop ben co

l·l

ocat al mentó i el vaig fer caure a terra… fins que vaig sentir una veu forta que cridava:

—Ep, que jo he apostat pel gros!

En sentir això, gairebé vaig deixar de protegir-me. Estava desconcertat: ¿podia intentar guanyar contra aquella veu? ¿I si allò anava contra el meu discurs? Potser era el moment de la humilitat i no de la resistència. Em va caure un cop al cap mentre em movia que em va fer saltar l’ull dret com una caixa de sorpreses i em va resoldre el problema. La sala es va tornar vermella quan vaig caure. Va ser una caiguda com de somni, el cos lànguid i delicat com si busqués un lloc per caure, fins que el terra es va impacientar i es va elevar cap a mi. Un moment després vaig tornar en si. Una veu hipnòtica comptava «Cinc!» amb èmfasi. I jo estava estès, mirant atordit un punt vermell de la meva sang que es convertia en una papallona que resplendia i mullava el món gris i brut de la lona.

Quan la veu va cridar «Deu!», em van aixecar i em van arrossegar fins a una cadira. Estava estabornit. Em feia mal l’ull, que s’inflava a cada batec del meu cor febril, i em vaig preguntar si ara em deixarien parlar. Estava desfigurat, la boca encara em sagnava. Ens van posar tots en fila a la paret. Els altres nois m’ignoraven mentre felicitaven en Tatlock i especulaven sobre quant els pagarien. Un noi plorava agafant-se la mà destrossada. Vaig aixecar el cap i vaig veure uns encarregats amb jaqueta blanca que s’enduien el ring portàtil i posaven al seu lloc una petita catifa quadrada en l’espai que havia quedat vacant envoltat de cadires. «Potser em faran posar sobre la catifa per pronunciar el discurs», vaig pensar.

Llavors el mestre de cerimònies ens va cridar:

—Veniu aquí, nois, que recollireu els diners.

—Ara va de bo!—vaig sentir.

Vam córrer tots cap a on eren els homes que reien i parlaven asseguts, esperant. Ara tothom semblava amable.

—És aquí, a la catifa—va dir l’home.

Vaig veure que la catifa estava coberta de monedes de tota mida i alguns bitllets arrugats. Però el que em va excitar més va ser la visió d’unes peces d’or escampades per aquí i per allà.

—Nois, és tot vostre—va dir l’home—. Tot el que pugueu agafar serà per a vosaltres.

—Això està bé, Sambo—va dir un home ros mirant-me amb confiança.

Vaig oblidar el dolor i vaig tremolar d’excitació. «Jo agafaré l’or i els bitllets—vaig pensar—. Faré servir les dues mans. Llançaré el cos contra els nois que tingui a prop per impedir-los arribar a l’or».

—Ara ajupiu-vos al voltant de la catifa—va ordenar l’home—, i que ningú no la toqui fins que jo faci el senyal.

Com se’ns havia ordenat, ens vam agenollar tots al voltant de la catifa quadrada. L’home va alçar la mà pigada a poc a poc, i nosaltres seguíem el moviment amb els ulls.

—Aquests negres semblen a punt de resar!—vaig sentir.

L’home va dir tot seguit:

—Preparats. Va!

Vaig llançar-me cap a una moneda groga que jeia sobre el dibuix blau de la catifa, la vaig tocar i vaig emetre un crit de sorpresa que es va unir al concert de crits que m’envoltava. Mirava de retirar la mà frenèticament, però no podia. Una força calenta i violenta em recorria el cos i em sacsejava com si fos una rata molla. La catifa estava electrificada. Els cabells se m’eriçaven al cap mentre mirava d’alliberar-me. Els músculs em vibraven, els nervis se’m regiraven. Però vaig veure que això no aturava els altres nois. Rient de por i d’incomoditat, alguns ho aguantaven i anaven agafant les monedes deixades anar per les doloroses contorsions dels altres. Els homes reien i cridaven mentre nosaltres ens escarrassàvem.

—Agafeu-los, per l’amor de Déu!—va cridar algú amb veu greu de lloro—. Va, agafeu-los!

De quatre grapes, em vaig arrossegar ràpidament per terra agafant les monedes, mirant d’evitar els centaus per agafar els bitllets verds i l’or. Vaig descobrir que si em posava a riure ignorant el xoc i agafava les monedes ràpidament, podia contenir l’electricitat: una contradicció, però funciona. Llavors els homes van començar a empenye’ns cap a la catifa. Rient incomodats, esquivàvem les seves mans i continuàvem perseguint les monedes. Estàvem tots xops i relliscosos, i era difícil agafar-nos. De cop i volta vaig veure un noi que saltava enlaire, resplendent de suor com una foca de circ, i queia i aterrava amb l’esquena xopa sobre la catifa electrificada. El vaig sentir cridar i vaig veure com dansava literalment sobre l’esquena, colpejant el terra amb els colzes com si toqués un timbal, els músculs vibrant com la carn d’un cavall atacat per mosques. Quan finalment va sortir rodolant, tenia la cara grisa i ningú no el va aturar quan va fugir corrent enmig d’esclats de riure.

—Agafeu els diners—va cridar el mestre de cerimònies—. És diner americà!

I nosaltres fèiem saltar els diners i els agafàvem. Jo anava amb compte de no acostar-me gaire a la catifa i, quan vaig sentir baixar sobre meu una alenada calenta de whisky com un núvol d’aire aviciat, em vaig escapolir i em vaig agafar a la pota d’una cadira. Estava ocupada, però m’hi vaig aferrar desesperadament.

—Deixa anar, negre! Deixa anar!

La cara enorme baixava cap a la meva per obligar-me a deixar anar la cadira. Però el meu cos estava relliscós i l’home estava massa borratxo. Era el senyor Colcord, propietari d’una cadena de cinemes i «palaus d’entreteniment». Cada cop que m’agafava, jo li relliscava de les mans. Es va convertir en una veritable lluita. A mi em feia més por la catifa que el borratxo, i per això resistia, i em vaig sorprendre en un moment intentant tombar-lo a ell sobre la catifa. Era una idea tan extraordinària que no em vaig poder estar de posar-la en pràctica. Vaig mirar de no fer-ho gaire evident, però quan li vaig agafar la cama per intentar fer-lo caure de la cadira, va esclafir en una rialla formidable i, mirant-me directament als ulls, em va etzibar una puntada de peu al pit. La pota de la cadira se’m va escapar de la mà i em vaig veure rodolant. Va ser com si rodolés sobre un llit de brases. Semblava que hagués de passar un segle abans que me’n pogués alliberar, un segle durant el qual el cos s’aniria cremant fins a les capes més profundes. Els pulmons em cremaven i s’inflamaven a punt d’explotar. «Tot acabarà en un instant—vaig pensar quan me’n vaig alliberar—. Tot acabarà en un instant».

Però no encara, els homes de l’altra banda esperaven, inclinats cap endavant a les cadires, amb les cares roges inflades com si patissin apoplexia. En veure els seus dits dirigint-se cap a mi, vaig rodolar lluny del seu abast com una pilota mal llançada s’escapa dels dits del jugador i vaig tornar a les brases. Aquest cop, per sort, vaig empènyer la catifa fora de lloc i vaig sentir que les monedes queien a terra i els nois les recollien i el mestre de cerimònies cridava:

—Molt bé, nois, això és tot. Vestiu-vos i agafeu els diners.

Jo estava estovat com una baieta. Tenia l’esquena com si m’haguessin fuetejat amb cables.

Quan ens vam haver vestit, el mestre de cerimònies va entrar i ens va donar cinc dòlars a cadascun, tret d’en Tatlock, que en va rebre deu per ser l’últim al ring. Després ens va dir que marxéssim. Vaig pensar que no tindria l’oportunitat de pronunciar el meu discurs. Enfilava el passadís fosc desesperat quan em van aturar i em van dir que tornés. Vaig tornar a la sala de ball, on els homes posaven les cadires a lloc i es reunien en grups per parlar.

El mestre de cerimònies va fer un cop a la taula per demanar calma.

—Senyors—va dir—, hem estat a punt d’oblidar una part important del programa. Una part molt seriosa, senyors. A aquest noi l’han portat aquí per pronunciar el discurs que va fer ahir pel lliurament del certificat d’estudis…

—Visca!

—M’han dit que és el noi més inte

l·l

igent que tenim a Greenwood. M’han dit que sap més paraules que un diccionari de butxaca.

Molts aplaudiments i rialles.

—Així doncs, senyors, ara vull que li presteu atenció.

Encara hi havia rialles quan els vaig mirar, amb la boca seca, l’ull bategant. Vaig començar a poc a poc, però evidentment tenia la gola tensa, perquè es van posar a cridar:

—Més alt! Més alt!

—Nosaltres, la generació dels joves, celebrem la saviesa d’aquest gran dirigent i educador—vaig cridar—, que va pronunciar per primer cop aquestes paraules inflamades de saviesa: «Un vaixell perdut al mar durant molts dies va albirar sobtadament un vaixell amic. Des del pal de l’infortunat vaixell van veure un senyal: Aigua, aigua; ens morim de set!. La resposta del vaixell amic va ser: Llanceu la galleda des d’on sou. El capità del vaixell infortunat, obeint finalment el consell, va llançar la galleda i la va treure plena d’aigua fresca i crista

l·l

ina de la boca del riu Amazones». I, com ell, i amb les seves paraules, jo dic: «Per a aquells de la meva raça que depenen de la millora de la seva condició en una terra estrangera, i que infravaloren la importància de cultivar relacions d’amistat amb l’home blanc del sud, que són els seus veïns més propers, els diria: Llanceu la vostra galleda allà on sou, llanceu-la i esforceu-vos tant com pugueu per fer-vos amics de la gent de totes les races que us envolten…».

Vaig parlar instintivament i amb tant de fervor que no em vaig adonar que els homes encara parlaven i reien fins que la sequedat de la boca, que tenia plena de sang, gairebé em va ofegar. Vaig tossir, amb la intenció de parar un moment i anar a escopir a una d’aquelles escopidores de bronze plenes de sorra per alleujar-me, però hi havia uns quants homes, sobretot el director, que m’escoltaven, i em va fer por moure’m. Així doncs, vaig empassar-me sang, saliva i tot, i vaig continuar. (Quina capacitat de resistència tenia en aquells temps! Quin entusiasme! Quina fe en la rectitud de les coses!). Vaig parlar encara més fort malgrat el dolor. Però ells continuaven parlant i rient, com si portessin taps de cotó fluix a les orelles brutes. Així doncs, vaig parlar amb més èmfasi emocional. Vaig tancar les orelles i vaig empassar-me la sang fins que vaig sentir nàusees. El discurs semblava cent vegades més llarg que abans, però no podia deixar de dir ni una sola paraula. Ho havia de dir tot. Sempre que pronunciava una paraula de tres sí

l·l

abes o més hi havia algunes veus que em demanaven que la repetís. Vaig fer servir la frase «responsabilitat social» i em van cridar:

—¿Quina és aquesta paraula que has dit, noi?

—Responsabilitat social—vaig contestar jo.

—¿Què?

—Responsabilitat…

—Més alt.

—… social.

—Més!

—Soc…

—Repeteix-ho.

—… cial.

La sala es va omplir de l’esclat de rialles fins que, sens dubte distret per haver d’empassar-me la sang, em vaig equivocar i vaig dir la paraula que havia vist denunciada sovint en els editorials dels diaris i que havia debatut en privat.

—Igualtat…

—¿Què?—van cridar.

—… social…

Les rialles van quedar suspeses com el fum en un silenci sobtat. Vaig obrir els ulls, desconcertat. La sala es va omplir de murmuris de descontentament. El mestre de cerimònies va córrer cap a mi. Em va proferir frases hostils. Però jo no l’entenia.

Un home escanyolit amb mostatxo de la primera fila va exclamar:

—Digue-ho a poc a poc, fill.

—¿El què, senyor?

—El que acabes de dir!

—Responsabilitat social, senyor—vaig dir jo.

—No et passes de llest, ¿oi, noi?—va dir, amb una certa amabilitat.

—No, senyor!

—¿Estàs segur que això de la igualtat era un error?

—Oh, sí, senyor!—vaig dir jo—. Estava empassant sang.

—Bé, doncs, valdrà més que parlis més a poc a poc perquè t’entenguem bé. Nosaltres volem ajudar-te, però has de saber en tot moment quin és el teu lloc. Au, doncs, continua amb el teu discurs.

Tenia por. Volia marxar però també volia parlar i em feia por que em fessin fora.

—Gràcies, senyor—vaig dir, començant on m’havia quedat i deixant que m’ignoressin com abans.

Tot i això, quan vaig acabar, hi va haver un aplaudiment clamorós. Em va sorprendre veure que el director venia cap a mi amb un paquet embolicat en paper blanc i, demanant silenci, es va adreçar als homes.

—Senyors, ja heu vist que no m’he excedit en les lloances d’aquest noi. Ha fet un bon discurs i algun dia portarà la seva gent pel camí adequat. I no cal que us digui que això és important en aquests temps. És un noi bo i inte

l·l

igent, i per això, per encoratjar-lo a seguir el camí correcte, en nom del Comitè d’Educació, li lliuraré aquest premi en forma de…

Va fer una pausa per treure el paper i deixar al descobert una cartera de vaqueta.

—… en forma d’aquest article de primera classe de la botiga de Shad Whitmore.

—Noi—va dir adreçant-se a mi—, agafa aquest premi i guarda’l bé. Considera’l com una insígnia. Avalua’l. Continua com fins ara i algun dia la cartera serà plena de papers importants que ajudaran a forjar el destí del teu poble.

Em sentia tan commogut que no era capaç ni de donar les gràcies. Va caure sobre la pell una bava de saliva sanguinolenta que va gravar una forma com de continent no descobert, i la vaig netejar immediatament. Em sentia tan important com no havia somiat mai ser-ho.

—Obre-la i mira què hi ha a dins.

Amb dits tremolosos, vaig obrir-la olorant el cuir fresc i a dins hi vaig trobar un document d’aspecte oficial. Era una beca per a la universitat estatal per a negres. Se’m van omplir els ulls de llàgrimes i vaig arrencar a córrer maldestre per la sala.

Estava curull de joia; ni tan sols em va importar quan vaig descobrir que les peces d’or que m’havien costat tant d’agafar eren botons de llautó que anunciaven una marca determinada d’automòbils.

Quan vaig arribar a casa, tothom es va emocionar. L’endemà els veïns van venir a felicitar-me. Fins i tot em sentia fora de perill pel que feia al meu avi, la maledicció del qual al llit de mort solia espatllar sempre els meus èxits. Em vaig quedar sota la seva fotografia amb la cartera a la mà i vaig dedicar un somriure de triomf a aquella cara negra impassible de pagès. Era una cara que em fascinava. Els ulls semblaven seguir-me allà on anava.

Aquella nit vaig somiar que era al circ amb ell i que ell es negava a riure fessin el que fessin els pallassos. Després em va dir que obrís la cartera i llegís el que hi havia a dins. Ho vaig fer i vaig trobar un sobre oficial amb el segell de l’Estat; i a dins del sobre vaig trobar-ne un altre, i un altre, sense fi, i vaig pensar que en moriria de cansament.

—Són anys—va dir—. Ara obre aquest.

I ho vaig fer i hi vaig trobar un document que contenia un missatge curt en lletres d’or.

—Llegeix-lo—va dir el meu avi—. En veu alta!

—«A qui pugui interessar—vaig llegir jo—. No deixeu d’empaitar aquest negre».

Em vaig despertar amb la rialla del vell sonant-me a les orelles.

(Era un somni que recordaria i que tornaria a tenir moltes vegades al llarg dels anys. Però en aquell moment no vaig percebre què significava. Primer havia d’anar a la universitat).

CAPÍTOL 2

Era una universitat preciosa, d’edificis vells i coberts d’heures amb uns agradables carrers sinuosos vorejats de tanques i rosers que resplendien sota el sol de l’estiu. La mare-selva i les flors morades de les glicines que penjaven dels arbres barrejaven els seus perfums amb les magnòlies blanques en l’aire ple de bonior d’abelles. Ho he recordat sovint, aquí, en el meu forat: l’herba que verdejava a la primavera i els gaigs que movien la cua i cantaven, la lluna que i

l·l

uminava els edificis, la campana de la torre de la capella que tocava les hores precioses i fugaces, les noies amb vestits brillants d’estiu que passejaven pels prats verds. Moltes vegades, aquí, a la nit, he tancat els ulls i he recorregut el camí prohibit que passava per davant dels dormitoris femenins, per sota de la torre del rellotge i de les sales amb les finestres càlidament i

l·l

uminades, i continuava pel petit pavelló blanc on es feien les pràctiques d’economia domèstica, més blanc encara a la llum de la lluna i que més enllà baixava fent giragonses en para

l·l

el a la central elèctrica negra on en la foscor els motors remugaven amb ritmes trepidants i a les finestres es veia la resplendor vermella del forn, i encara més enllà, on el camí es convertia en un pont sobre un riu sec amb matolls embullats i parres entrellaçades, un pont de troncs rústics, construït com a lloc de trobada però encara virginal i mai no provat pels amants, i després carrer amunt, passats els edificis amb les llargues galeries típiques del sud, fins a la cruïlla sobtada, desproveïda d’edificis, d’ocells i d’herba, on la carretera girava cap a les portes del manicomi.

Sempre arribo fins aquí i llavors obro els ulls. En aquest moment es trenca l’encís i jo miro de tornar a veure mentalment els conills, tan domesticats per l’absència de caça que es demoren a les tanques i al llarg del camí. I veig el color violat i argentat dels cards que creixen entre el vidre trencat i les pedres escalfades pel sol, les formigues que avancen neguitoses en fila índia, i faig mitja volta per refer el camí sinuós que passa per davant de l’hospital, on a la nit en determinades sales les alegres estudiants d’infermeria dispensaven una cosa molt més valuosa que píndoles als nois afortunats que en sabien el secret, i m’aturo quan arribo a la capella. I llavors arriba de cop i volta l’hivern, la lluna està molt alta al cel, se sent el repic de les campanes i el cor sonor de trombons entona una nadala, i per damunt de tot regna una calma i un sofriment com si tot el món fos soledat. I m’aixeco i escolto sota l’alta lluna «El Senyor és una poderosa fortalesa», amb la melodia majestuosa i plàcida dels quatre trombons, i després l’orgue. La melodia flota per damunt de tot, clara com la nit, líquida, serena i solitària. I em quedo dret com esperant una resposta i veig mentalment les cabanes que envoltaven els camps buits més enllà dels camins de terra vermella i, més enllà d’un determinat camí, un riu d’aigües encalmades i cobert d’algues més grogues que verdes en la seva immobilitat; passo per davant de més camps buits fins a les barraques abrusades pel sol a la cruïlla de camins on els veterans invàlids recorrien els rails per anar de putes coixejant repenjats en bastons i crosses, de vegades empesos en una cadira de rodes vermella quan havien perdut cames i cuixes. I de vegades paro l’orella per sentir si la música arriba fins allà, però només recordo la rialla èbria de les putes tristes, tan tristes. I em quedo dret en el cercle on convergeixen els tres camins a la vora de l’estàtua, on els diumenges desfilàvem en files de quatre sobre l’asfalt, fèiem mitja volta i entràvem a la capella, amb els uniformes planxats, les sabates llustrades, l’esperit botonat, els ulls cecs com els dels robots, per davant les visites i les autoritats insta

l·l

ades a la tribuna emblanquinada des d’on passaven revista.

Tot això és tan llunyà i fa tant de temps que aquí, en la meva invisibilitat, em pregunto si realment va passar. Llavors veig mentalment l’estàtua de bronze del Fundador de la universitat, un símbol fred de paternitat, amb les mans obertes en el gest impressionant d’aixecar el vel que oneja amb durs plecs metà

l·l

ics sobre el rostre d’un esclau agenollat, i quedo desconcertat, incapaç de decidir si realment li aixeca el vel o si l’hi posa a lloc amb més fermesa, si el que veig és testimoni d’una revelació o d’un encegament més eficaç. I, mentre miro, sento un frec d’ales i veig un estol d’estornells que vola davant meu i, quan torno a mirar, el rostre de bronze, amb uns ulls buits que miren un món que jo no he vist mai, queda ruixat de guix líquid i formula una nova pregunta que confon el meu esperit interrogador: ¿per què una estàtua embrutada pels ocells és més imponent que una de neta?

Oh, gran estesa verda del campus! Oh, dolces cançons a l’alba! Oh, lluna que besava el campanar i inundava de claredat les nits perfumades! Oh, corneta que ens despertava als matins! Oh, tambor que ens feia desfilar militarment al migdia…! De tot això, ¿què era real, què era sòlid, què era alguna cosa més que un somni agradable per passar el temps? Perquè ¿com podia ser real si ara sóc invisible? Si era real, ¿com és que no puc recordar cap font en tota aquella illa de verdor sinó una de trencada, corroïda i seca? ¿I per què no plou ni se sent caure una pluja en els meus records que amari la dura crosta seca del passat encara tan recent? ¿Per què, en comptes de l’olor de les llavors que brollen a la primavera, recordo només els continguts grocs de la cisterna estesos sobre l’herba morta dels prats? ¿Per què? ¿I com? ¿Com i per què?

És tan segur que cada primavera l’herba creixia i apareixien fulles verdes en els arbres que omplien les avingudes d’ombres i penombres com que els milionaris baixaven del nord per celebrar el Dia dels Fundadors. I com arribaven! Venien somrient, inspeccionant, encoratjant, conversant amb xiuxiueigs, pronunciant discursos dirigits a les orelles obertes de les nostres cares negres i grogues, i deixant cadascun d’ells un bon xec en marxar. Estic convençut que tot era producte d’una màgia subtil, alquímia de la llum de la lluna; la universitat era un erm esquitxat de floretes, les roques ocultes sota terra, els vents secs amagats, mentre els grills perduts es transformaven en papallones grogues.

I oh, oh, oh, aquells multimilionaris!

Tots ells formaven part fins a tal punt d’aquesta altra vida que ja és morta que no puc recordar-los tots. (El temps existia quan jo existia, però tant aquell temps com aquell «jo» han deixat d’existir). N’hi ha un, però, que el recordo perfectament: a prop del final del meu primer any li vaig fer de xofer durant la setmana que va estar de visita al campus. Tenia la cara rosada com un Santa Claus, coronada amb una cabellera de sedosos cabells blancs. Una actitud planera, informal, fins i tot amb mi. Bostonià, fumador de cigars, banquer sagaç, hàbil científic, director, filantrop, explicava afalagadores històries de negres, portador durant quaranta anys de la feixuga càrrega de l’home blanc i, durant seixanta, símbol de les Grans Tradicions dels Estats Units.

Jo conduïa, el motor roncava amb potència i m’omplia d’orgull i d’ansietat. El cotxe feia olor de caramels de menta i de fum de cigar. Els estudiants alçaven els ulls i em somreien amb reconeixement quan passàvem lentament per davant d’ells. Feia un moment que havia acabat de sopar i, en tirar-me cap endavant per reprimir un rot, vaig prémer accidentalment el botó del centre del volant i el rot es va convertir en un escandalós toc de clàxon. Tothom es va girar a mirar.

—Em sap greu, senyor—vaig dir, temorós que em denunciés al doctor Bledsoe, el president, i que em prohibís tornar a conduir.

—No pateixis. No passa res.

—¿On l’he de portar, senyor?

—A veure…

Pel retrovisor vaig veure que consultava l’hora en un rellotge extraplà i se’l tornava a ficar a la butxaca de l’armilla de quadres. Duia una camisa de seda fina amb una corbata de llaç de llunes. Les seves maneres eren aristocràtiques, els moviments, pulcres i suaus.

—És d’hora per anar a la següent sessió—va dir—. Condueix una estona. Vés on vulguis.

—¿Coneix tot el campus, senyor?

—Sí, em penso que sí. Vaig ser-ne un dels fundadors originals, ¿saps?

—Ah! No ho sabia, senyor. Llavors hauré d’agafar una de les carreteres, cap enfora.

És clar que sabia que era un dels fundadors, però també sabia que sempre valia més afalagar els blancs rics. Potser em donaria una bona propina, o un vestit, o una beca per a l’any següent.

—Vés on vulguis. El campus és part de la meva vida, i la conec força bé, la meva vida.

—Sí, senyor.

L’home encara somreia.

No vam trigar gaire a deixar enrere el campus verd amb els edificis coberts d’heures. El cotxe rebotava per la carretera. Em preguntava com podia ser que el campus fos part de la seva vida. I com es feia per aprendre a conèixer la vida «força bé».

—Jove, formes part d’una institució meravellosa. És un gran somni esdevingut realitat…

—Sí, senyor.

—Em sento tan afortunat d’estar-hi connectat com sens dubte ho ets tu mateix. Vaig venir-hi fa anys, quan tot aquest campus meravellós era un erm. No hi havia arbres, ni flors, ni terra de conreu. Això era fa anys, abans que tu nasquessis…

L’escoltava amb fascinació, amb els ulls clavats a la línia blanca que dividia la carretera, mentre els meus pensaments intentaven remuntar-se a l’època de què parlava.

—Fins i tot els teus pares eren joves. L’esclavitud era el passat recent. La gent del teu poble no sabia quina direcció prendre, i he de confessar que molta del meu tampoc no ho sabia. Però el vostre gran Fundador sí que ho sabia. Ell era amic meu i jo creia fermament en la seva visió. Tant és així que de vegades no sabia si la visió era seva o meva…

Va riure amb suavitat i se li van formar arrugues a la comissura dels ulls.

—Però evidentment la visió era seva; jo només l’ajudava. Vaig venir amb ell per veure aquesta terra erma i vaig fer el que vaig poder per ajudar-lo. I el destí ha volgut que pugui tornar cada primavera per observar els canvis que s’han produït al llarg de l’any. Això ha estat més agradable i satisfactori que la meva pròpia feina. És un destí ben agradable, certament.

Parlava amb una veu vellutada i carregada d’un significat més profund del que jo podia copsar. Mentre conduïa, em passaven pel cap algunes de les imatges boiroses i groguenques dels primers temps de l’escola que s’exhibien a la biblioteca: fotografies d’homes i dones en carros tirats per equips de mules i bous, vestits de negre, empolsegats, gent que gairebé semblava privada d’individualitat, una multitud negra que vivia a l’espera, amb cares inexpressives, i entre ells la inevitable co

l·l

ecció d’homes i dones blancs somrients, de faccions clares, atractives, elegants i segurs d’ells mateixos. Fins aquell moment, encara que podia reconèixer entre ells el Fundador i el doctor Bledsoe, mai no havia pensat que les figures de les fotografies fossin realment vives, sinó que les veia com els senyals i símbols que normalment es trobaven a les últimes pàgines dels diccionaris… Ara, però, amb el cotxe botant lentament sota la pressió del meu peu, vaig sentir que formava part d’una gran obra i em vaig identificar amb l’home ric que evocava els seus records al seient del darrere…

—Un destí agradable—va repetir—, i espero que el teu sigui igual d’agradable.

—Sí, senyor. Gràcies, senyor—vaig dir, content que em volgués bé.

Però al mateix temps estava intrigat. ¿Com podia ser agradable el destí d’algú? Sempre havia pensat que el destí era una cosa trista. Ningú que coneixia no en parlava com res agradable, ni tan sols en Woodridge, que ens feia llegir obres de teatre grec.

Érem més enllà dels límits de les terres propietat de l’escola i de sobte vaig decidir deixar la carretera per agafar un camí que no m’era gens familiar. No hi havia arbres i l’aire era clar. Al fons del camí el sol llambrejava amb crueltat contra un rètol de llautó clavat a la porta d’un estable. Al turó, una figura solitària que s’inclinava sobre una aixada es va incorporar i va fer un senyal amb la mà. Era més una ombra contra el cel que un home.

—¿Quant tros hem recorregut?—vaig sentir que em preguntava per sobre l’espatlla.

—A penes una milla, senyor.

—No recordo aquesta zona.

No vaig contestar res. Pensava en la primera persona que havia esmentat una cosa semblant al destí en presència meva: el meu avi. No m’havia semblat gens agradable, i havia intentat oblidar-ho. Ara, conduint aquell cotxe potent amb l’home blanc que estava tan content del que anomenava el seu destí, vaig sentir una onada de temor. L’avi hauria considerat la meva actitud una traïció, i jo no era capaç d’entendre per què. De cop i volta em vaig sentir culpable en pensar que potser l’home blanc també ho considerava una traïció. ¿Què devia pensar, ell? ¿Sabia que negres com el meu avi havien estat alliberats molt poc abans que es fundés la universitat?

Quan vam arribar a un camí lateral, vaig veure un parell de bous lligats a un carro avariat. El conductor, esparracat, jeia adormit al pescant a l’ombra d’un grapat d’arbres.

—¿Ho ha vist, senyor?—vaig preguntar per sobre l’espatlla.

—¿El què?

—Els bous, senyor.

—Oh! No, els arbres no me’ls deixen veure—va dir mirant enrere—. Són bons arbres.

—Ho sento, senyor. ¿Vol que tiri enrere?

—No, no val la pena—va dir—. Continua.

Vaig continuar, pensant en la cara magra i afamada de l’home adormit. Era el tipus de blanc que em feia por. Els camps daurats s’estenien fins a l’horitzó. Un esbart d’ocells va davallar del cel, va dibuixar un cercle i va remuntar el vol per allunyar-se com unit per cordes invisibles. Sobre el capó del cotxe flotaven onades de calor. Els pneumàtics grinyolaven sobre el camí. Finalment vaig vèncer la timidesa i vaig preguntar:

—Senyor, ¿per què us va interessar tant la universitat?

—Em penso—va dir pensarós, alçant la veu—que és perquè sempre, ja de jove, vaig creure que d’alguna manera el destí del teu poble estava estretament vinculat al meu destí. ¿M’entens?

—No del tot, senyor—vaig dir, avergonyit d’admetre-ho.

—Has estudiat Emerson, ¿oi?

—¿Emerson, senyor?

—Ralph Waldo Emerson.

M’avergonyia no haver-lo estudiat.

—Encara no, senyor. No hi hem arribat, encara.

—¿No?—va dir amb to de sorpresa—. Bé, tant se val. Jo sóc de Nova Anglaterra, com Emerson. L’has d’estudiar, perquè va ser un home important per al teu poble. Ell va tenir molta influència en el vostre destí. Sí, potser és això el que vull dir. Jo tenia la impressió que el teu poble estava relacionat d’alguna manera amb el meu destí. Que el que us passés a vosaltres estava relacionat amb el que em passaria a mi…

Vaig alentir la velocitat per mirar d’entendre’l. A través del retrovisor el vaig veure contemplar la llarga porció de cendra del cigar, que agafava delicadament amb els seus dits llargs d’ungles ben tallades.

—Sí, jove, vosaltres sou el meu destí. Només vosaltres podeu dir-me com és realment. ¿M’entens?

—Em penso que sí, senyor.

—Vull dir que de vosaltres depèn el resultat dels anys que he dedicat a ajudar la vostra universitat. Aquesta ha estat la tasca principal de la meva vida, no la feina de banquer ni les investigacions diverses, sinó l’organització directa de la vida humana.

Ara el veia, inclinat cap al seient del davant, parlant amb una intensitat que no havia copsat abans. Era difícil no deixar de mirar la carretera per girar els ulls i observar-lo.

—Hi ha una altra raó, una raó més important, més apassionant i, sí, fins i tot més sagrada que les altres—va dir, ja no mirant-me sinó parlant per a ell—. Sí, més sagrada i tot que totes les altres. Una nena, la meva filla. Era una criatura més singular, més bella, més pura, més perfecta i més delicada que el somni més agosarat d’un poeta. Mai no vaig poder creure que fos carn de la meva carn. La seva bellesa era una deu de l’aigua de vida més pura, i contemplar-la era beure’n, beure’n i tornar-ne a beure… Era excepcional, una creació perfecta, una obra del més pur art. Una flor delicada que s’obria a la llum líquida de la lluna. Una naturalesa que no era d’aquest món, una personalitat com la d’una donzella bíblica, graciosa i reial. M’era difícil creure que fos filla meva…

De cop i volta es va ficar la mà a la butxaca de l’armilla i, amb un gest brusc que em va espantar, em va passar una cosa per sobre el respatller del seient.

—Aquí la tens, jove,