Benzina

Newman

GENER

—Bufa.

—No puc.

—Doncs, mira, anem.

FRANCESC TRABAL, L’any que ve

Torna a tenir la sensació d’estar adormit i despert alhora, i si hi para prou atenció li sembla estar adormit del tot. Dècimes de segon més tard li passa pel cap que potser la Hildegarda ja s’ha despertat, llevat i (avorrida) vestit, mentre ell perd el temps dubtant en somnis si dorm o no. Després, tot són ràfegues de vent, taronges, bicicletes, un pallasso de llauna, un home que es llança des d’un gratacel, un túnel, i una locomotora que deixa un rastre de fum que, quan s’escampa, adopta la forma d’una cantonada, una cafeteria amb gent a dins: el somni reprodueix exactament l’escena de Nighthawks d’Edward Hopper, i el commou ser capaç, somiant i tot, no sols d’identificar els orígens de les imatges sinó de ser-ne al mateix temps conscient, i de recordar que havia vist el quadro fa molts anys (calcular exactament quants li resulta impossible) a l’Institut d’Art Contemporani de Chicago, de ben petit. S’adona també que el quadro apareix ara a la i

l·l

usió perquè el vespre abans l’ha vist reproduït a l’aparador d’una botiga de marcs, al costat de dues reproduccions més de quadros de Hopper; en recorda una: una oficina, amb una secretària de cul prominent (creu recordar que vestida de blau i amb ulleres) que remena un fitxer, i un oficinista arnat, assegut a l’escriptori.

La cafeteria és en una cantonada de carrers foscos i deserts; amb un finestral, el rètol PHILLIES i un cambrer vell i prim darrere la barra, amb gorreta blanca. Asseguts, bevent, hi ha dos homes, amb barrets d’ala ampla, i una dona, però això dura ben poc perquè aviat la cafeteria s’omple de gent: homes iguals (de cara, de barret i de vestit) a l’home o als dos homes que ja hi eren; i dones idèntiques (de cara, de pentinat i de vestit) a la dona que ja era a la barra (però amb barrets, pells al voltant del coll i portamonedes lluents). Fora, al carrer, hi ha un bon gruix de neu; i és lògic que sigui així, perquè és Cap d’Any, encara que al quadro que havia vist de petit (i, òbviament, a la reproducció que en va veure ahir) no hi hagués neu.

De cop, la gent surt del bar i s’escampa pels carrers, rient. Se’n van a dotzenes, a centenars. Són milers, que fugen com insectes. Per molts que se’n vagin, però, el bar continua ple de persones que prenen batuts de vainilla, de maduixa, de gerd, de xocolata; i gel picat amb un bon raig de xarop d’avajó, de llimona, de menta. És com aquell gag cinematogràfic on (a base de fer roda i, fora de l’abast de la càmera, tornar a entrar per la porta que queda fora de camp) una riuada de gent surt per la porta d’un auto petitó, on amb prou feines haurien pogut cabre quatre persones.

De tota la gentada, a més del cambrer hi queden sempre dos personatges: la dona de cabells vermellosos vestida de granat i l’home que pren un gelat blanc amb regalims de xocolata, que és ell mateix (li sembla mentida no haver-s’hi reconegut abans), que mira concentradament el carrer, pel qual (com un llamp) veu passar un cotxe. A poc a poc, el cel vira de negre a blau fosc, s’encenen llums en algunes finestres; i s’apaguen quan es fa definitivament de dia, el matí arriba inape

l·l

able i el bar deixa de ser l’illa de claror que ha estat durant la nit. El cambrer para la barra amb tasses, culleretes, ganivets, pans, melmelades i mantegues. De seguida, una corrua d’oficinistes famèlics s’afanya a ocupar lloc, a empentes, i a empassar-se cafè aigualit, llet, torrades, croissants. Com que ha tornat a fixar l’atenció en l’interior del bar, l’exterior se li ha anat enfosquint. Per això (en aquell moment de mig matí en què tots els oficinistes se n’han anat i al local només queden l’home i la dona, o la dona i els dos homes, un dels quals és ell), quan intenta tornar a fer lluminós el carrer l’entorn se li difumina: es fa blanc, aclaparadorament resplendent, i es converteix en una platja. Ah, quina delícia aquesta cafeteria de Hopper, al bell mig d’una platja amb butaques de plàstic, una estesa de tendals desolats i, al fons, un decorat d’onades immòbils clapades d’adolescents fent súrfing. Per fi se sent somiant lliurement; fa el propòsit de deixar lliscar la imaginació i de no tractar de controlar res més. La dona del vestit granat du ulleres de sol, igual que el cambrer. L’altre home hi és i no hi és, apareix i desapareix. Quan es treu el barret (i s’esfuma, doncs, l’ombra que li amaga la cara), l’Heribert s’hi reconeix del tot, suant amb angoixa sota aquell vestit d’hivern, de llana, que s’incendia.

Fa estona que el somni l’avorreix. L’Heribert prova d’aturar-lo però no pot. Ara els veu amb roba de bany: ell amb un eslip negre, lluent, i ella amb un d’aquells vestits de bany cenyidíssims, sense esquena, amb dues tires que es prolonguen des de les calces, per davant, tapant els pits, i que es lliguen al voltant del coll. Rodolen per unes escales i ell s’encasta contra una porta de vidre, tova. Durant una fracció de segon, l’Heribert (a punt de ficar-se a l’aigua) es pregunta si era l’Helena. Ara neden, cadascú pel seu costat, sobrevivint a les onades gegants que els embolcallen. Neden en silenci i, quan es capbussa, l’Heribert desitja no tornar mai més a la superfície. Li sembla estar-s’hi hores, sota l’aigua. Quan torna a treure el cap, ella ja és a la sorra i camina lentament cap a la cafeteria. S’afanya a seguir-la. Trepitja la sorra, aixafa un escarabat negre, petit. La veu de la Hildegarda (¿era, doncs, la Hildegarda i no l’Helena?) li diu que s’afanyi encara més, que vagi més ràpid, que se n’ha d’anar. Ell corre ara, intentant no trepitjar cap dels milers d’escarabats que surten de sota la sorra. Alça la vista, mira de trobar la cafeteria, però no és enlloc: la platja és una llesca, absoluta i deserta, fins a l’horitzó, per on corren dues figures: la dona i l’altre home, que finalment hi és, i sembla haver aprofitat l’oportunitat per marxar amb ella (cosa que demostra que tot aquell joc de ser-hi i no ser-hi era només una excusa per no fer-se notar i tenir via lliure per fugir amb la dona). Pensa: si pogués recordar la cara de l’home...; si li hagués vist la cara...; si pogués somiar, ara, un altre somni... Torna a pressentir que no tornarà a somiar mai més, i fuig per passadissos entre edificis, per soterranis silenciosos, nedant sota aigües que baten contra les naus, tornant a un port, a una plaça de ciutat, de nit, a la cafeteria del carrer vell, amb la dona vestida de granat, i amb un home vestit de fosc i amb l’ombra de l’ala del barret que li amaga la cara, i dubtant si es fa evident la figura d’un segon home o no, el xiscle, el cop a la barbeta, el terra que s’obre, riu, la caiguda.

El desperta un soroll sec. Primer pensa que potser ha estat l’ampolla de xampany, que ha caigut a terra i s’ha fet miques, però belluga el peu i la troba on recorda haver-la deixat abans de tancar els ulls: al costat del llit. Després suposa que el soroll ha estat el de la persiana contra els vidres. Després obre els ulls i es regira entre els llençols. O potser ha estat un gat, a la teulada, o una de les cadires de vímet de la terrassa, que el vent ha fet caure, o la pilota de vidre, que ha xocat contra la balustrada. S’incorpora, es du la mà al cap. Li fa mal. Torna a pensar en la persiana: deu haver petat contra els vidres, més fort que cap altra vegada. ¿O potser ha estat un lladre amb careta i samarreta ratllada, que ha entrat per la finestra del menjador? ¿O un sicari (amb l’automòbil davant de la casa, llarg, negre, brillant i amb el motor engegat), que ha forçat la porta i ara puja les escales lentament, a les palpentes, fins a aquella habitació on entrarà per matar-lo? ¿O potser és l’Helena en persona (a l’Helena no li cal contractar cap sicari), que té ganes, de sobte, de...?

Badalla. Badallar fa venir son. Tanca els ulls amb més força. Tracta de tornar a adormir-se.

No se’n surt. Aixeca el cap. Passa el dit per les espatlles de la Hildegarda. Li besa una orella. En aquella penombra, li mira l’esquena, les natges. Estreny les parpelles. Tracta de recuperar el somni, però se li escapa; com més fa per recordar-se’n, més li fuig. Només recorda la platja. Si fos l’estiu, es llevaria i correria a banyar-se a l’oceà. Hi ha gent que tenia el costum de banyar-s’hi, un dia concret, a l’hivern. A Barcelona fan una travessia del port, nedant. ¿Per Cap d’Any? ¿O per Reis? ¿O per Nadal? Recorda la platja plena de punts, com caviar vermell. De cop distingeix la barra, el cambrer, la dona.

Va veure el quadro per primer cop a tretze anys, arrossegat d’una sala a l’altra del museu (fins al moment de descobrir-lo, que a partir d’aquell moment la feina va ser treure’l de davant de l’obra) per un pare de pantalons ben planxats. Nighthawks l’havia fascinat. Quan, molts anys després, un crític va dir (de passada, en algun article) que Hopper havia estat un precedent dels hiperrealistes, l’Heribert ho va llegir amb sorpresa. Era una desvaloració, una injustícia, qualificar-lo (i, doncs, etiquetar-lo, limitar-lo, posar-lo en formol) com a precedent dels hiperrealistes i prou, quan en qualsevol Hopper hi havia molt més (un tel de records, de desig) que en tota aquella evaporada allau de teles amb quetxup, patates fregides i automòbils lluents.

Sap per què l’ha somiat. Perquè el vespre abans, quan el va veure a l’aparador, el va mirar amb fredor i va pensar que, de fet, no n’hi havia per tant i que, potser, si ara el veiés per primer cop, no el trobaria excepcional. Badalla novament; decideix tancar els ulls, però ja els té tancats.

No hi ha res a fer. Serra els ulls encara amb més força i imagina la noia que ha vist aquesta nit a la festa (amb un barret de màgic ple d’estels de cartolina i una lluna platejada), que es menjava els grans de raïm a grapats i s’ennuegava. Recupera la imatge. Se situa al costat d’ella. Li somriu. La noia li torna el somriure. Beuen les copes amb rapidesa (la Hildegarda és en un racó de la sala i balla tota sola) i, agafats de la mà, surten al carrer. S’asseuen en una escala, darrere d’uns arbustos; ell li acaricia les cuixes, ella li acaricia el pit.

Es cansa d’imaginar, però insisteix: la noia, despullada; no, despullada no: sense calces i amb faldilles. O no: amb calces negres i sense sostenidors; no: amb calces blanques... Té ganes d’adormir-se i en canvi no té son.

Mira l’hora: les quatre. Fa poc més d’una hora que s’ha ficat al llit jurant que la pròxima nit de Cap d’Any anirà a dormir a les nou del vespre. Llepa l’esquena i la cintura de la Hildegarda, que es remou, adormida, amb una esgarrifança.

Encén el llum de la seva tauleta. Agafa un llibre que hi ha. A coleira do cão. Comença a llegir-lo.

En llegeix vuitanta pàgines. Després el deixa estar: no és que l’avorreixi, sinó que no en té més ganes. Es lleva, es posa els pantalons, aixeca una mica la persiana, acciona l’interruptor del llum exterior, mira la terrassa, nevada, i la platja, més enllà, negra com el cel. Obre la porta del balcó: n’entra un alè de glaç i el soroll de les onades. Tanca de seguida.

A la cuina es prepara cafè i hi afegeix un raig de llet. Aixeca la persiana. Si ara aparegués un vampir a la finestra, i el mirés amb els ullals a punt, ho trobaria el fet més previsible del món.

Aixeca les persianes de la sala, del menjador, de totes les habitacions. Amb la tassa de cafè amb llet a la mà, s’asseu a l’estora, a la vora del llit on encara dorm la Hildegarda. Deixa vagar la vista per l’habitació i l’atura a la finestra. Al vidre es reflecteix una taca rodona: el llum de la tauleta. Mira el marc, els finestrons, els llistons entre vidre i vidre... «¿Com se’n deuen dir dels llistons d’una finestra? Ha d’haver-hi un nom específic. Hi ha un nom específic per cada cosa.» Es mira l’ampit i pensa: «D’això se’n diu ampit. ¿Com se’n diu, però, dels ampits laterals? ¿I de l’inrevés de l’ampit, l’ampit de dalt? ¿I el caire de l’ampit, té un nom? ¿Té un nom diferent si és arrodonit o cantellut?» Baixa a la sala, busca entre els llibres, troba un diccionari; l’agafa, puja a dalt i torna a asseure’s al costat del llit. A l’atzar, l’obre i hi llegeix: «DISPESA f. Casa on, per un preu convingut, es dóna allotjament i menjar a algunes persones. Estic en una dispesa del carrer del Carme. Estic a dispesa. Pagar tres-centes pessetes de dispesa». El tanca. Torna a obrir-lo a l’atzar: «GEÒRGIC -A adj. Relatiu al conreu de la terra, dit esp. d’una obra literària que en parla. Les Geòrgiques de Virgili».

Continua llegint-lo així. Al cap d’unes quantes hores, el tanca i el deixa a terra i es dedica a observar com, lentíssimament, enllà de l’horitzó apareix el sol i aquella primera alba de l’any dóna llum a totes les coses: a l’aigua, a la sorra de la platja, als tendals plegats, a les cadires de la terrassa, als llistons de la finestra, a l’ampit, al terra de l’habitació, als mobles, als seus peus, que es mira força estona com si fossin dos monstres. Després sent com la Hildegarda es desperta i s’asseu al llit. En nota la mirada al clatell. No es gira fins que la dona li ressegueix la ratlla de l’espinada amb l’ungla.

Després, la son el venç per complet. Quan torna a obrir els ulls, el sol (un sol pà

l·l

id i esmorteït) ja és ben amunt i la Hildegarda seu a la butaca, amb una bata blava (d’un blau cel més blau que no pas el cel d’avui, tan gris), i es pinta les ungles dels peus; una ungla de cada color: una de rosa, una de blava, una de verda, una de daurada, una de negra, una de morada, una de blanca, una d’argentada, una de groga i una de grisa.

La Hildegarda reconstrueix les dues setmanes (aproximadament) que fa que s’han enrotllat i sospesa els pros i els contres de la relació. L’Heribert pensa que els termes que la noia utilitza («enrotllat», «la nostra relació») no són més que eufemismes. ¿Eufemismes de què, però? «¿Què vol dir enrotllat? ¿Les