1001 Curiositats de l'Empordà: Descobriu la història i la cultura d'un dels racons més bells de Catalunya

1001 curiositats de l’Empordà

Gabriel Martín Roig

© 2017, L’Arca, Redbook Ediciones, s. l., Barcelona

© 2017, Gabriel Martín Roig

Disseny de coberta: Regina Richling

Disseny d’interior: Amanda Martínez

ISBN:978-84-9917-460-0

«Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat excepció prevista per la llei. Cal dirigir-se a CEDRO (Centre de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessita fotocopiar o escanejar algún fragment d’aquesta obra.»

Índex

1001 curiositats de l’Empordà

Introducció

1. El sentiment de comarca

El país dels indigets

La colònia d’Emporion

El comtat d’Empúries

L’Ampurdà!

La tramuntana

La frontera entre l’Alt i el Baix Empordà

L’Empordanet de Pla

El cas de Sant Feliu i la vall d’Aro

Els empordanesos segons Rosa Regàs

Ni catalans ni francesos, empordanesos!

El pastor i la sirena

Un símbol musical

«L’Empordà», de Sopa de Cabra

2. Morfologia de la costa empordanesa

El cap de Creus

Les roques faunístiques del cap de Creus

Un prodigiós realisme

Llançà

El Port de la Selva

Cadaqués, la vila blanca

L’església de Santa Maria de Cadaqués

El camí de ronda fins al far de cala Nans

El cap Nofeu

Roses, el port de l’Alt Empordà

L’Escala

La costa del Montgrí

Cala Montgó

Les illes Medes

Reserva marina

La fortificació de les Medes

Les illes Formigues

Les batalles de les Formigues

Peixos amb les quatre barres pintades a la cua

Begur i les seves torres

Els «curaiadors» de Begur

La «curaiera»

Les cales de Begur

El desdoblament de les viles litorals

Les cales de Palafrugell

Sant Sebastià de la Guarda

Calella, esperit mariner

Sa Perola

Els jardins de Cap Roig

Aigua Xelida, un paradís

Sa Roncadora

Els ports del sud de l’Empordà

Palamós, el port de Girona

El Museu de la Pesca

La punta del Molí de Palamós

Els camins de ronda

La costa verge i la platja de Castell

Cala s’Alguer, un racó de postal

El camí de ronda de Calonge a Platja d’Aro

El Cavall Bernat de Platja d’Aro

Paisatge de dunes

El racó de llevant de Sant Feliu de Guíxols

El bateig de la Costa Brava

3. La muntanya empordanesa

L’Empordà pirinenc, la seva vegetació

El massís de les Salines

El santuari de les Salines

Maçanet de Cabrenys, un poble de muntanya

Els molins de Maçanet

Agullana, bressol de la indústria surera

L’embassament de Boadella

Sant Llorenç de la Muga

La serra de l’Albera

El coll de Panissars

La batalla del coll de Panissars

La serra de Rodes

Les terrasses de pedra seca

L’ermita de Sant Onofre

El massís de les Gavarres

Terra de suredes

El paratge de Fitor

El crim del rector de Fitor

El bandolerisme a la muntanya empordanesa

Bartomeu Camps, saltejador de camins

Josep de Margarit, contrari a Felip IV

Els bandolers a les Gavarres

En «Boquica», el bandoler més temut de l’Alt Empordà

El massís del Montgrí

La vall de Santa Caterina

L’ermita de Santa Caterina

El massís de l’Ardenya i Solius

Un monestir del Cister

Els Carcaixells d’en Dalmau

4. La plana de l’Empordà

Els rius de la plana

La Muga

El Fluvià

El Ter

L’agricultura del Baix Ter

El Ridaura

El Daró

El pont de Gualta

Figueres, capital de la plana de l’Alt Empordà

Figueres, capital dels museus

El Far d’Empordà

L’estany de Castelló

L’estany d’Ullastret

Els aiguamolls de l’Empordà

Els cultius de la plana

El conreu de l’arròs de Pals

El molí de Pals

La Bisbal, capital de la plana baix empordanesa

El mercat de la plana agrícola de la Bisbal

La ceràmica de la Bisbal

El Museu Terracotta de la Bisbal

Les Voltes de la Bisbal

5. La memòria de les pedres: megalitisme i litolatria

El paleolític

Els primers pobladors de l’Empordà

El cau del Duc de Torroella de Montgrí

El cau del Duc d’Ullà

El cau de les Guilles o de la Guineu

El neolític

El poblat neolític de Ca n’Isach

L’Empordà, terra de dòlmens i menhirs

Monuments megalítics de l’Albera

Itinerari megalític dels Estanys de la Jonquera

El cromlec del Mas Baleta

La pedra Gentil de Sant Climent Sescebes

Els dòlmens del cap de Creus

Dolmen de la Creu d’en Cobertella

Dolmen del Llit de la Generala

Roques amb inscultures al cap de Creus

Ruta dels dòlmens de Fitor

El dolmen de la cova d’en Daina de Romanyà

La llegenda de la Daina

El dolmen del mas Bousarenys a Santa Cristina d’Aro

El menhir de la Murtra

L’edat dels metalls

La necròpolis de Can Bech

La Fonollera a Torroella de Montgrí

Les coves de ses Falugues

Les pedres basculants

Pedra dels sacrificis de Capmany

La pedra oscil·lant de Pedralta

Els ibers indigets

Poblat iber del mas Castellar

El centre polític del món indiget

On era la ciutat d’Indika?

El poblat iber del puig de Sant Andreu d’Ullastret

Els temples

Les muralles d’Ullastret

Les cisternes

Els cranis enclavats

Poblat iber de Sant Sebastià de la Guarda

Poblat iber de Castell

El poblat iber de la Plana Basarda

6. El llegat dels grecs i dels romans

Les ruïnes d’Empúries

Palaiàpolis, la primera colònia

La neàpolis

Què es pot veure a la ciutat grega?

L’Asclepi d’Empúries, déu de la medicina

El moll grec

Les monedes d’Empúries

La Rhode grega

El barri hel·lenístic de Roses

Esplendor i decadència de Rhode

La ciutat mítica de Cypsela

Els romans arriben a Emporion

El puig Rom

La batalla d’Empúries

Juli Cèsar i el castell de Vila-romà

El campament romà es transforma en ciutat

L’Emporiae imperial romana

Les domus

Les ruïnes romanes de la ciutadella de Roses

Llafranc romà

Els trofeus de Pompeu

El temple de Venus

La situació del temple

Els Clots de Sant Julià

El Tron de la Reina

Les vil·les romanes, centres d’explotació agrícola

La vil·la de Vilarenys

Viladamat i el seu ric llegat iberoromà

La vil·la romana de Palol

El mausoleu funerari de Malvet

La vil·la romana del Collet a Calonge

La bòvila del Collet

7. L’Empordà medieval

L’Empordà, entre l’islam i els carolingis

El bisbat d’Empúries

Carlemany nomena el comte d’Empúries

La flota d’Ermenguer I d’Empúries

Les ràtzies musulmanes

La ràtzia d’Ibn Abi Hamama, als anys 934-935

El saqueig del monestir d’Ullà l’any 1178

La fundació de Sant Feliu de Guíxols

El llegat medieval

El monestir de Santa Maria de Roses

Les restes del monestir

L’abadia benedictina de Sant Quirze de Colera

El conjunt monumental de l’abadia

El monestir de Sant Pere de Rodes

La visita al monestir

El poblat de Santa Creu

Les pintures romàniques de Torroella de Fluvià

Figueres medieval

Les portes com a trofeu

La torre Gorgot

Santa Maria de Vilabertran

La creu de Vilabertran

La visita al monestir

La Schubertíada a Vilabertran

Castelló d’Empúries a l’alta edat mitjana

El nucli històric de Castelló

El comtat d’Empúries contra la corona

La catedral de l’Empordà

La presó d’Empúries

Monestir de Sant Feliu de Cadins, un cenobi oblidat

El claustre de Sant Domènec de Peralada

La Tallada d’Empordà

L’església de Sant Genís de Torroella de Montgrí

El palau reial de Torroella

El molí de Gualta

La portalada de Santa Maria de Palamós

L’església vella de Fenals

El monestir de Sant Feliu de Guíxols

La porta ferrada

Les comunitats jueves a l’Empordà

Els jueus de Figueres

Els jueus de Castelló d’Empúries

El jueus de la Bisbal

Petja jueva a Torroella de Montgrí i a Sant Feliu de Guíxols

La guerra civil catalana a l’Empordà

La defensa de Torroella de Montgrí

El recinte murallat de Torroella de Montgrí

La presa de la Bisbal

Pont Vell de La Bisbal

Les cases del rei de Viladamat

La Toscana empordanesa

Pals, cases i terres empedrats

Peratallada

El mercat de Monells

Bellcaire d’Empordà

Vulpellac

Palau-sator i Sant Julià de Boada

Cruïlles i el seu monestir

Els Cruïlles

Els empordanesos exporten l’article salat a Mallorca

8. Terra de castells

Els castells roquers

El castell de Rocabertí

El castell de Cabrera

El castell de Requesens

El castell de Mont-roig de Darnius

La batalla de Mont-roig

El castell de les Escaules

El castell de Quermançó

El castell de Verdera, per gaudir del panorama

El castell de Solius

Els castells de la plana

El castell de Peralada, de fortí a casino

El Festival de Peralada

El castell de Sant Mori

La fortalesa de Sant Ferran de Figueres

El castell de Llers

El castell de Bellcaire

Enfrontaments entre Bellcaire i Torroella

El castell de Montgrí

El castell palau de la Bisbal d’Empordà

El castell de Peratallada

El castell de Cruïlles

El castell d’Esclanyà

El castell de Foixà

La creu del rei Joan I

El castell de Púbol

El castell de Gala i Dalí

Els castells del litoral

El castell de Querroig de Portbou

La ciutadella i el castell de la Trinitat de Roses

El castell dels Cinc Claus

El castell de Begur

El castell de Vila-romà

El castell de Sant Esteve de Mar

El castell de Calonge

El castell de Benedormiens a Castell d’Aro

Saquejat pels remences

9. Supersticions i bruixeria

La processó de la Tramuntana

Ocells de mal averany

La dona que quedà cega per no senyar-se

Marededéus trobades

La Mare de Déu de l’Om de Ventalló

Trobades sota un arbre

Portada per les ones a Llançà

Els pobles de bruixotes de l’Empordà

Com saber si una dona era bruixa

Les bruixes de Llers

Bruixes i el campanar de Figueres

Les bruixes de la Vajol

La beata i la visitant nocturna

La Savanna de Cadaqués

La bruixa «Piratona» de l’Escala

Els aplecs de bruixes a l’Empordà

Aplecs de bruixes a les Gavarres

Aplecs de bruixes a l’Alt Empordà

Trapelleries de les bruixes

L’atac al campanar de Figueres

Terrades, terreny prohibit per a les bruixes

Els caus del dimoni

El gorg dels Dimonis de Vilanant

10. Festes i gastronomia

El ball dels Confits de Castelló d’Empúries

La processó de Verges i la dansa de la Mort

La festa de la Sal de l’Escala

Plantada i sega tradicional de l’arròs a Pals

Els carnavals de l’Empordà

Carnavals del Baix Empordà

Carnavals de l’Alt Empordà

La festa de la Xuia d’Agullana

La sardana

Pep Ventura, reformador de la sardana

Miquel Pardàs i la coreografia de la sardana

De dansa llarga a dansa nacional de Catalunya

La Principal de la Bisbal

La cobla Els Montgrins

Les havaneres

La cantada d’havaneres de Calella

Gastronomia i productes de qualitat

Les pomes farcides de Vilafant

Les anxoves de l’Escala

L’arròs de Pals

La gamba de Palamós

Es niu de Palafrugell

Les garoines, un bocí de mar

El suquet de peix

L’Espai del Peix, l’aula gastronòmica

Els brunyols de l’Empordà

El recuit de drap de Fonteta

Les galetes Graupera de la Bisbal

El rus i el bisbalenc

Les vinyes d’abans

L’assot de la fil·loxera, la fi de la vinya autòctona

La DO Empordà, el vi de la tramuntana

11. De la industrialització al boom turístic

Efectes de la industrialització a Figueres

Una nova Figueres

La indústria surera

L’arribada de les màquines

Sant Feliu de Guíxols, de vila a ciutat industrial

El Casino dels Nois

La capital administrativa

El tren petit

L’estació de Portbou

Empordanesos a Amèrica

Les cases dels indians

Indians de Begur

Els cubanos de Cadaqués

Indians a la Bisbal

Els primers turistes

Els banys de Sant Elm

S’Agaró, la urbanització noucentista arran de mar

Impacte del turisme a l’Empordà

Empuriabrava, la Venècia de l’Empordà

El parador de turisme d’Aiguablava

Palamós, paradís de la vela

Platja d’Aro, turístic i comercial

El Baix Empordà, plató de cinema

El castell de l’actriu Madeleine Carroll

Nikolai Woevowski i el castell de Cap Roig

El Festival de Cap Roig

Carmen Amaya i Begur

Truman Capote a Palamós

12. Personatges i cultura

Cresques Elies (segle xiv)

La Sibil·la de Fortià (vers 1350-1406)

Domènec Rovira el jove (???-1689)

Anselm Viola i Valentí (1738-1798)

Narcís Monturiol (1819-1885)

Josep Pella i Forgas (1852-1918)

Caterina Albert (1869-1966)

Francesc Cambó (1876-1947)

Josep Irla (1876-1958)

Frederic Pujulà (1877-1963)

El memorial de Walter Benjamin a Portbou (1892-1940)

Josep Pla (1897-1981)

Salvador Dalí (1904-1989)

L’escola surrealista empordanesa

Antoni Pichot i Soler (1934-2015)

Museu Dalí de Figueres

Marcel Duchamp i Cadaqués (1887-1968)

La fundació Vila Casas

L’Espai Carmen Thyssen

Romanyà i Mercè Rodoreda (1908-1983)

Lluís Llach (1948)

Bibliografia

Introducció

L’Empordà és un territori que presenta una gran personalitat, un entorn privilegiat, forjat de mites, llegendes i elements folklòrics singulars com la sardana o agents meteorològics tan distintius com la tramuntana.

Aquest espai físic ofereix un clima i una situació excepcionals. Les seves cales són tímides, protegides per espadats rocallosos; les badies, àmplies, gentils i amb una arena amorosida per les ones, fidels companyes d’una plana fèrtil closa per les muntanyes dels Pirineus, l’Albera, el Montgrí, Begur, les Gavarres i l’Ardenya. Aquesta planícia ofereix un corredor natural, una via practicable que sense gaires entrebancs creua la comarca de nord a sud, convertint-se en un eix de comunicació, de pas obligat per a tots el pobles i civilitzacions que al llarg dels segles ens han visitat.

La terra empordanesa va ser testimoni de l’arribada dels primers pobladors, que es refugiaren en avencs i coves; de l’assentament del ibers i les seves comunitats en turons que els permetien un bon control del territori; de les gestes dels navegants fenicis i grecs, que buscaven nous mercats, i dels romans, que escolliren l’Empordà com la porta principal d’entrada a la península Ibèrica, des d’on van iniciar la romanització. Segles més tard, l’Empordà va continuar sent una terra cobejada i disputada per musulmans andalusins, carolingis, genovesos, sarraïns, turcs, francesos, anglesos i italians. Totes aquestes civilitzacions, amb una variada cultura i religió, van contribuir a convertir l’Empordà en un escenari de batalles i bressol de llegendes.

Tot i que avui l’Empordà es troba dividit en dues comarques, els mateixos empordanesos poques vegades fan distinció entre l’Alt i el Baix Empordà, perquè al marge d’algunes qüestions puntuals, aquests dos territoris formen una unitat social, històrica i geogràfica. Es poden entendre com un país petit, com un espai territorial posseïdor d’unes característiques comunes, tant físiques com humanes, i que les diferencia d’altres comarques veïnes.

Alguns d’aquests trets fins i tot s’han convertit en veritables símbols, com és el cas de la rondalla singular dels amors de la sirena i el pastor, que és, també, un cant a la nostra terra, a la muntanya, a la plana i al mar, que confereixen un encant especial a una de les comarques més emblemàtiques del nostre país, l’Empordà, considerada, a més, el bressol de la sardana. Un ball ancestral, amb un origen que es perd en la nit dels temps i que amb l’arribada de la Renaixença es va importar arreu del Principat, fet que va convertir-la en la dansa nacional de Catalunya.

1. El sentiment de comarca

És difícil determinar quins són els trets que configuren la personalitat particular de l’empordanès, però hom diu que les seves arrels, els orígens del sentiment de comarca, es remunten a temps molt antics, uns antecedents que si bé no determinen la creació de l’Empordà actual, de ben segur devien suposar un primer pas per configurar i determinar el tret diferencial de la naturalesa de la seva gent.

En aquest primer apartat repassarem alguns antecedents que, si bé no determinen l’existència de la comarca en el sentit modern, van significar un primer pas per a configurar i cohesionar aquest territori.

El país dels indigets

Entre els segles vi i ii aC el territori que avui correspon a l’Empordà era conegut amb el nom d’Indika, hàbitat natural de la tribu dels indigets, també anomenats indigets o indiketes. Coneixem els indigets gràcies a les cròniques d’autors clàssics com Plini el Vell i Estrabó. Segons aquests cronistes, aquest col·lectiu era posseïdor d’una lleugera particularitat racial i pintoresca respecte de les altres tribus veïnes. La seva zona d’ocupació coincideix bastant amb els límits de les dues comarques empordaneses. Al nord s’estenien per la plana de l’Empordà, més enllà dels Pirineus, fins a Port Vendres. Al sud s’endinsaven una mica en la comarca de la Selva, arribaven gairebé fins a Blanes, tot i que aquesta localitat era poblada per laietans. Més difícil resulta determinar els límits del país dels indigets en les terres de l’interior de la comarca, tot i que molts especialistes creuen que s’estenien ben bé fins a les portes de Girona, els límits del Pla de l’Estany i de la Garrotxa.

La colònia d’Emporion

Alguns historiadors sostenen que el sentiment de comarca comença a cobrar sentit amb l’arribada dels hel·lens, amb la fundació de les ciutats gregues d’Emporion (Empúries), a principis del segle vi aC, i Rhode (Roses), a finals del segle v aC. Totes dues van contribuir decisivament al gran desenvolupament cultural, econòmic i tecnològic dels pobles ibers indigets. L’antiga Empúries està situada al centre geogràfic de l’Empordà. Les dues comarques actuals, al nord i al sud, van ser l’àrea d’influència econòmica, comercial i cultural més immediata de la ciutat grega d’Emporion. Per aquesta raó als empordanesos se’ls coneix pel sobrenom dels grecs de Catalunya. Aquesta influència es va mantenir amb la dominació romana, amb la nova civitas Emporiae, que va tenir una intensa influència sobre el territori proper.

El comtat d’Empúries

La formació del comtat d’Empúries, sens dubte, també va cohesionar aquest territori. Es va constituir al segle ix, dins de l’àmbit de la marca hispànica, i va tenir com a primer comte Ermenguer I. En el seu moment de màxima extensió anava des de la serra de l’Albera fins les terres situades al sud del Ter. Tot i que en cap moment va arribar a tenir l’extensió de les actuals comarques empordaneses, sí que estigueren sota del seu domini part de les terres que en formen el nucli essencial. Durant segles, aquest feu va tenir una idiosincràsia pròpia i va gaudir de certa autonomia respecte de la corona.

L’Ampurdà!

No va ser fins al segle xv que va aparèixer el nom popular de l’Ampurdà per referir-se al territori actual. Aquest nom es troba en uns documents relatius a la guerra dels Remences per descriure la petita regió envoltada de muntanyes que s’estenia de nord a sud des del Pirineu fins a la part baixa dels rius Fluvià i Ter, i d’est a oest des de la marina fins ben a prop de Girona i Besalú. També apareixien nomenats els Ampurdanesos com els seus pobladors naturals. Fins i tot, hi apareix una curiosa diferenciació entre l’Ampurdà Demunt, que anava del Pertús a Bàscara, i l’Ampurdà d’Avall, des del riu Fluvià fins al mar, sense precisar-ne ni límits ni contorns. L’aparició d’aquesta denominació popular representa una presa de consciencia col·lectiva dels seus habitants de pertànyer a un territori comú.

La tramuntana

L’eminent escriptor Josep Pla va assenyalar la tramuntana com un element d’unificació comarcal. Aquest accident meteorològic és la peculiaritat dinàmica més coneguda i associada a l’Empordà. Es tracta d’un vent sec, fred i violent que es fa palès sobretot a l’hivern i a l’inici de la primavera. Se n’ha parlat molt dels efectes de la tramuntana sobre els habitants de l’Empordà, una fredor que tiba la pell de la cara i promou cert mal de cap a qui s’hi exposa una llarga estona. Es dóna el cas que l’efecte de la tramuntana es fa sentir des de Portbou fins a Sant Feliu de Guíxols, i més enllà de l’Empordà el seus efectes s’esvaeixen.

La frontera entre l’Alt i el Baix Empordà

La delimitació entre les dues comarques existeix, és natural i física. Quan la Generalitat va aprovar l’actual divisió comarcal l’any 1936, va prendre com a fita divisòria el massís del Montgrí, precisament perquè s’alça al bell mig de la plana empordanesa. És l’únic accident geogràfic remarcable que pot dibuixar una certa separació natural entre la plana banyada per la Muga i el Fluvià i la regada pel Ter i el Daró. Aquesta partició es completa amb les petites serres que hi ha entre les valls del Fluvià i del Ter. Però també hi ha una justificació històrica que subratlla aquesta divisió. Les terres de l’Alt Empordà durant la baixa edat mitjana van estar, majoritàriament, sota el domini dels comtes d’Empúries, mentre que les del Baix Empordà eren feudatàries del comte de Barcelona i del bisbe de Girona.

L’Empordanet de Pla

De nou, l’insigne escriptor Josep Pla va utilitzar el nom de Petit Empordà o L’Empordanet per definir la subcomarca que s’estén entorn del seu Palafrugell natal en contraposició a les gran extensions de la plana de l’Alt Empordà. Va fer servir aquest nom per atorgar una peculiaritat més domèstica a les terres que van des de Pals i Llofriu fins a Calonge. Avui en dia l’Empordanet s’empra de manera més extensa que l’expressada per Josep Pla: com a sinònim de Baix Empordà i com a complement per definir la particular cuina i gastronomia del sud de l’Empordà.

La cuina de l’Empordanet

És el nom del col·lectiu que aplega un ample grup de professionals de la cuina i de la restauració que, des de l’any 1995, treballa amb l’objectiu de promocionar la qualitat gastronòmica del territori, i en identificar l’Empordà, com una destinació gastronòmica de primera magnitud.

El cas de Sant Feliu i la vall d’Aro

L’Empordà d’avui té uns límits ben precisos amb les comarques veïnes. Però al sud del Baix Empordà hi ha zones de fricció que han generat diferents interpretacions al llarg del temps. Hi ha hagut estudiosos que han mantingut que l’Empordà havia d’acabar a les Gavarres; d’altres que havia de seguir la divisòria del Ridaura, de manera que bona part de la vall d’Aro i Sant Feliu de Guíxols en quedarien exclosos. El mateix Josep Pla era un ferm defensor d’aquesta idea, deia que l’Empordà s’acabava al terme de Calonge.

Cal dir que la ciutat de Sant Feliu sempre ha estat a cavall de l’Empordà i la Selva; els seus lligams han estat tradicionalment molt ferms amb l’interior de la província i la ciutat de Girona. Aquest afany de pertinença a la Selva també ve reforçat pel fet que la vall d’Aro és la sortida natural al mar de bona part del nord de la comarca de la Selva. Però, malgrat tot això, el comerç marítim de cabotatge, els factors climatològics i humans sempre han estat favorables a la tesi empordanesa.

Els empordanesos segons Rosa Regàs

L’escriptora Rosa Regàs (1933), premi Planeta del 2001, defineix els empordanesos com «animosos, fantasiosos com la gent de mar, són al mateix temps reservats i conservadors com els de terra endins; afables, socarrencs i curiosos, els agraden els contrastos: mengen pollastre amb llagosta, oca amb naps i cireres, porc amb prunes i botifarres dolces; alternen disbauxats carnavals amb protocol·làries cerimònies religioses; són lliberals per tradició i, per tradició també, conservadors; de naturalesa escèptica i una mica desconfiats, guarden les distàncies sempre, però quan així ho senten, atorguen amb la mirada i la paraula escassa una amistat de tal solvència que ni els anys ni les absències li podran treure ni una gota de solidesa. Van segurs per la vida i no temen la mort perquè saben que tant si hi ha un altre món com si no, en aquest almenys els ha tocat viure en un dels llocs més bells i pròspers de la terra».