Barcelonines. 1001 històries: Dones protagonistes des de l'època romana fins als nostres dies

femenina.

Situem-nos: Barcino

Barcino –la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterno Barcino– va ser fundada cap al 14 aC per l’emperador August damunt d’un turonet, el Tàber, allà on ja hi havia una ciutat ibera, Barkeno.

Al principi era una ciutat menuda envoltada de muralles amb torres i quatre portes. Tenia dos carrers principals –el decumanus maximus i el cardus maximus– i carrers secundaris –decumani i cardines minores. De primer, pocs habitants, uns dos mil, amb un espai públic –fòrum i temple– que la faran important com a centre administratiu d’una àrea més gran.

La dada

Alguns autors diuen que el mot Barkeno significa «indret de bons conreus».

Barcino va creixent i esdevé una ciutat viva amb molta activitat. Per ambientar-nos podem baixar a la ciutat romana de la plaça del Rei o visitar les domus de Sant Honorat o del carrer d’Avinyó.

Diuen les cròniques que Barcino tenia una qualitat: l’abundant presència de lliberts treballant per fer-se un nom i d’estrangers, que eren molt ben rebuts. Això la va convertir en una ciutat oberta i dinàmica.

El detall.

Al carrer del Paradís, davant la seu del Centre Excursionista de Catalunya, una placa assenyala el cim del Tàber. Hi diu: Mont Tàber, 16,9 metres. (No n’és gaire, d’alt.)

Com és una barcelonina romana?

La societat romana és patriarcal, de manera que una dona sempre està sota la tutela d’un home de la família. Quan es casa, a partir dels 13 anys, deixa de formar part de la seva família per passar a formar-ne de la del marit i assolir la classe social d’ell. Si el marit mor, un tutor, habitualment un familiar o un home escollit per ella, passa a tenir autoritat sobre la dona igual que si fos la seva filla.

La dona que ha nascut lliure mana sobre la casa, els fills i els esclaus i se li té un gran respecte. Participa en la vida del seu marit i l’aconsella en els negocis i la política. Si bé no pot tenir cap càrrec polític ni votar, una aristòcrata sí que pot tenir negocis i propietats i administrar-los, fer préstecs, transaccions comercials, gestionar empreses...

La dona romana es pot divorciar i tornar a casar. La dona lliberta, l’esclava alliberada, es pot casar amb una persona de qualsevol classe social menys les dues més altes. Si és esclava no es pot casar, ho té prohibit.

Com van vestides, les dones romanes? Doncs a sota hi porten una mena de calces, les subligar o subligaculum –és bo aquest nom! –, que és una faixa cenyida als malucs, i una banda per aguantar el pit, la fascia pectoralis, mammilare o strophium. Al damunt, la túnica, que és com una camisola sense mànigues i sense coll, amb diferències segons si és per sortir o per estar per casa i segons la classe social, i de variada llargada i amplada.

El vestit nacional romà per excel·lència és la toga, que va al damunt de la túnica, agafada amb un fermall o fíbula i que és per sortir de casa. Si bé en els primers temps vestien toga homes i dones, en època republicana era mal vist que una dona vestís toga; és quan apareix la stola, una versió femenina de la toga que empren sobretot les matrones, les dones casades. L’estola és ampla i llarga fins als peus i cau tot formant plecs, i duu mànigues com a mínim fins als colzes. És de llana o de lli i es tenyeix de diversos colors segons la capacitat adquisitiva de cadascú. Al voltant del coll porta un brodat, el patagium, i va cenyida a la cintura amb un cinturó. Damunt de tot, la palla, com un gran xal que es posa la matrona quan surt al carrer i que serveix per cobrir-se el cap (símbol de dona casada).

S’ha trobat roba interior feta de cuir i pintures que representen dones vestides amb una mena de biquini avant la lettre que sembla que porten per fer esport.

Quatre tipus de calçat bàsics: espardenyes (soleae), sandàlies (sandalia), socs (socci) i sabates (calcei). Entre el calçat i el peu, res; si cal (en cas de fred o de malaltia) s’embenen peus i cames.

Els cabells, sempre llargs. Però per sortir es duen recollits més o menys elaborats segons la classe social, amb agulles, passadors, cintes, joies... Les dones es tenyeixen els cabells de tots colors –ros daurat, blau...−, és un senyal de bon to. Vermell, no, que és el color de cabells que han de portar les prostitutes.

Els agraden les termes, on es fan relacions socials i molts tipus d’activitats, a més de massatges amb olis, perfums, essències i tota mena de productes embellidors.

Ara coneixerem algunes dones de Barcino.

Eulàlia, santeta torturada

Corria el segle iii i prop de Barcino, a la vila de Sirriano –Sarrià− hi viu una noieta, l’Eulàlia, que encara no ho sap però serà santa. Tenia cura de les oques de casa i era cristiana (mala cosa en aquells temps). Diu que baixava a Barcino a aprendre costura.

Quan tenia 13 anys va patir la persecució contra els cristians orquestrada pel prefecte Decià per ordre de l’emperador Dioclecià. Apressada, no la poden fer abjurar de la seva fe i li fan patir tretze turments espantosos, tants com anys té: la fan rodolar tretze cops –per allà on ara es diu baixada de Santa Eulàlia− dins una bota plena de claus i de vidres, l’assoten amb un fuet, la tanquen a la presó amb tot de puces –diu que la presó era a la volta de Santa Eulàlia−, li estripen la pell amb ganxos, la cremen amb ferros roents, la pentinen amb pues de ferro, li tallen els pits, li freguen les nafres amb pedra tosca, li tiren oli bullent a les ferides, la ruixen amb plom fos, la llencen a una bassa de calç, la cremen a la foguera –diu que les flames s’apartaven d’ella per anar contra els seus botxins. I com que se’n surt miraculosament de tots aquests turments, al final la crucifiquen: claven la nena, nua, en una creu amb forma d’aspa –forma que es dirà creu de Santa Eulàlia o de Sant Andreu. Per miracle, perquè ningú no la veiés nua, en aquell instant li creixen els cabells i la tapen del tot; també es conta que no van ser els cabells els que la van tapar sinó que va començar a nevar intensament fins que va quedar tota colgada de neu. I, deien els que hi eren que, quan l’Eulàlia va morir, del seu últim alè en va sortir un colom blanc que tothom va saber que era l’animeta de la nena que pujava al cel. Això passava al pla de la Boqueria o a la plaça del Pedró, no se sap ben bé.

Si voleu veure una imatge de la santa, és molt bonica la que hi ha a la façana antiga de la Casa de la Ciutat, del segle xvi. El seu sepulcre, del xiv, és a la cripta de la catedral.

L’Eulàlia va morir el 12 de febrer i, per això, aquell dia les puces són més grosses i piquen més. Antigament, aquest dia i per commemorar el turment de la bota, els fidels baixaven i pujaven per la baixada de Santa Eulàlia tretze vegades.

Santa Eulàlia, patrona dels boters, va ser la patrona principal de Barcelona fins al 1563, que va compartir aquest honor amb santa Madrona. El 1637 se’ls afegí la Mare de Déu de la Mercè.

Recordant santa Eulàlia

Hem vist que hi ha molts indrets a la ciutat vella que recorden la màrtir Eulàlia: l’arc de Santa Eulàlia, on conten que va ser empresonada; la baixada de Santa Eulàlia, on va patir turment; el pla de la Boqueria, on va ser martiritzada; la plaça del Pedró, on diuen que la van penjar a la creu. Però també n’hi ha a Sarrià, Gràcia i Nou Barris: el passeig de Santa Eulàlia, el passatge de Santa Eulàlia i la plaça de Santa Eulàlia, respectivament.

Quadrònia Lívia Prima, una matrona com necesse (com cal)

La nostra matrona podria haver existit i viscut en algunes de les domus trobades d’Avinyó o de Sant Honorat. Li hem posat Quadrònia Lívia Prima perquè és la filla gran –Prima− de Quadroni Livi. Sabem almenys d’una Quadrònia, a Barcino: la mare de Luci Minici Natal Quadroni Ver, ciutadà preeminent.

A casa, la Quadrònia Lívia és la domina, la senyora, la mestressa absoluta. Dirigeix la purificació de la casa tres cops al mes i fa ritus diaris davant de cada tasca domèstica. És una matrona i figura essencial en els festivals que se celebren dedicats a la dona; ocupa un lloc central en la vida religiosa de la societat i de casa seva.

El detall.

Diuen que el nom autèntic de la dona romana era secret i que només el sabia la seva família. I que tan sols ells el podien pronunciar, perquè es pensava que el nom anava lligat al cos i que pronunciar-lo era com un contacte físic.

La Quadrònia Lívia és una dona del segle i dC, un segle prou obert i modern. Es va casar als 14 anys amb l’home que havia designat el seu pare, però sense perdre el seu nom, que ha passat als seus fills. Si no li hagués agradat el marit triat l’hauria pogut rebutjar. Té les seves pròpies terres i les administra i, si cal, per defensar els seus interessos, pot comparèixer als tribunals. També ha redactat el seu testament amb total llibertat. Algunes amigues seves, aristòcrates com ella, són propietàries o gestores d’empreses de transport o de fàbriques de maons.

Si es volgués divorciar, en tindria prou amb marxar de casa i, automàticament, recuperaria el dot. Divorciar-se no és cap vergonya; com a molt es comentarà uns mesos i ja està, no passarà de tafaneria. Divorciada o vídua, si vol es pot tornar a casar; i diverses vegades. Viu prou tranquil·la: la violència domèstica està prohibida.

Està casada per sine manu, en què el pare conserva la patria potestas sobre la filla; és la forma de matrimoni més corrent en aquesta època. Això li dona una certa independència perquè el dot que ha aportat al matrimoni és elevat i el seu espòs fa el que pot per no contrariar-la i no perdre-la amb un divorci...

Ha tingut tres fills però no els ha alletat, per a això hi ha les dides. Una dona de la seva classe es dedica als fills sobretot per educar-los i que tinguin bones perspectives de futur.

Cada dia surt de casa, dalt d’una llitera, per anar a les termes –que són a la vora del port–, on es troba amb les amigues. A les termes es fa molta vida social, ofereixen activitats recreatives i una àmplia gamma de serveis, entre els quals el sexe. No es perd cap espectacle ni cap sopar fora de casa, on pot expressar les seves opinions sense problemes.

La dada

Al carrer del Regomir 9 hi ha el Palau Vilana Perles i en la seva reforma ha estat descobert el cos de la piscina d’aigua freda emprada per dones, segur, perquè s’hi ha trobat tot d’acus crinales, agulles del cabell, que deurien perdre mentre es banyaven. Forma part, la piscina, de les termes femenines situades des de la fundació deBarcino a banda i banda de la Porta de Mar.

Quan surt, es maquilla mirant que la pell li quedi ben blanca amb ajuda de guix o d’arsènic; a les galtes, coloret fet de plom o de Corema album; els ulls els ressalta amb plom. Va tenyida de ros, la Quadrònia Lívia, i li plau que la pentinadora li faci recollits espectaculars, però també li agraden les perruques; en té unes quantes. Quan surt, es posa les túniques més riques, les que porten joies cosides. Fa goig.

És del tipus ideal que agrada als romans: de pits petits i malucs amples, plena i amb panxeta. Abans de tenir fills es feia massatges als pits amb cicuta i se’ls estrenyia amb l’strophium, ben fort, perquè no li pengessin ni li creixessin gaire. El metge li ha recomanat que, si es vol mantenir jove i gaudir de bona salut, ha de jugar a pilota, caminar, nedar i viatjar per diversió.

Ah! Les dones nascudes lliures, com ella, eren les ingenuae.

La Matronalia

Cada 1 de març a les ciutats romanes se celebrava la Matronalia, les festes matronals, en honor de la deessa Juno Lucina. En aquesta celebració les dones rebien regals dels marits, les noies, dels pretendents i les matrones feien regals a les seves esclaves. Eren unes festes importantíssimes, gairebé al nivell de la Saturnalia (l’antecedent del nostre Nadal).

L’Albina Servília Tèrcia es vol divorciar

Com que no és un personatge real no podem saber per què es vol divorciar, l’Albina Servília, no en sabem el motiu (no deu ser per adulteri del marit si aquest no l’ha comès a la ciutat on hi ha el domicili conjugal; si ha sigut tan ase de perpetrar-lo aquí, a Barcino, sí que és causa de divorci). Però sí que coneixem la llei: si vol el divorci ha de presentar una raó de pes davant de set testimonis. Hi ha dos tipus de divorci, l’stricto sensu, o de mutu acord, i el repudium, quan només es vol divorciar un dels dos cònjuges.

També és causa específica de divorci la manca d’affectio maritalis en un dels cònjuges o en tots dos. Quan no hi ha afecte marital el vincle matrimonial es dissol i la parella ja no pot ser considerada com a marit i muller.

I és que en aquesta època romana els cònjuges no poden obligar-se per contracte a no divorciar-se: el matrimoni és considerat en essència dissoluble.

Matrimonium

Els romans no concebien que hi hagués solters. El matrimoni s’acordava entre les famílies per perpetuar un llinatge, l’amor no hi tenia res a veure. La finalitat era que hi hagués fills legítims mascles per assegurar la pervivència de la família. Si la parella no podia tenir fills, els adoptava.

Per poder casar-se els nuvis necessitaven el consentiment patern i ser ciutadans, disposar del dret al matrimoni o ius connubii. Si aquests requisits no es tenien hi havia altres formes legals d’unió, però els únics fills legítims i, per tant, amb drets, eren els nascuts dins del matrimoni.

El dia del casament era un dels més importants en la vida d’un ciutadà i es triava amb moltíssima cura consultant els auspicis.

La Flàvia Valèria Quinta es casa

Les dues famílies ja s’han posat d’acord i ara celebraran les sposalia, esposalles. La boda. El dia abans la núvia s’ha desfet de totes aquelles coses pròpies de la infantesa i les ofereix als déus. Casa seva, la casa del seu pare, estarà tota guarnida amb flors i garlandes.

La vestiran amb una túnica recta i blanca cenyida per un cinturó de llana amb doble nus, el cingulum herculeum, i a sobre una palla, o gran xal, de color safrà, a joc amb les sandàlies. Al coll, un collaret de metall. El pentinat serà un recollit de sis rodets fets amb trenes i postissos nuats amb cintes –el pentinat que porten les vestals. El cap, cobert amb el flammeum, un vel de color safrà, amb una corona feta de marduix i berbena o de tarongina i murta.

Quan estigui a punt –de bon matí−, rebrà el nuvi, la seva família i els convidats. Tots junts aniran a un santuari proper o a l’atrium de casa per fer un sacrifici als déus −un be, de vegades un bou però gairebé sempre un porc. Calen uns deu testimonis, triats per les famílies, que posaran el seus segells al contracte matrimonial. Tindran, és imprescindible, un auspex –un auspiciador– que és un home de màxima confiança de les famílies i fa funcions de sacerdot encara que no ho és; sense ell, el matrimoni no és vàlid. Ell examinarà les entranyes de l’animal sacrificat i transmetrà els bons auguris a la parella, perquè si no són bons vol dir que els déus no beneeixen la unió i el matrimoni no es pot celebrar.

Com que tot sortirà bé i els auguris seran bons, els nuvis intercanviaran el seu consentiment mutu amb aquesta fórmula: Ubi tu Gaius, ego Gaia, on tu hi siguis jo hi seré. I ajuntaran les seves mans dretes, la conjunctio dextrarum, el moment més important. Ara és quan tots els convidats aclamaran els nuvis amb un Feliciter! I començarà la festa, que acabarà al vespre. Llavors, la núvia serà arrabassada dels braços de sa mare i arrossegada a casa del seu marit (tot molt teatral). Una cort de flautistes i uns quants homes amb torxes obriran la comitiva, que serà molt alegre, i aniran ballant i cantant cançons picants. Poc abans d’arribar, els més petits els tiraran nous –amb closca–, que faran soroll en caure damunt l’empedrat del carrer, i això voldrà dir fortuna i felicitat per a la nova parella.

Quan seran molt a prop de la nova casa, tres amics del nuvi s’atansaran. El padrí d’honor porta la torxa nupcial feta d’arç blanc; els altres dos agafaran la núvia a coll i la faran passar, sense que toqui el terra, pel llindar de la nova llar, que estarà guarnit amb branques verdes i cintes blanques. (És que si, en entrar, la núvia caigués seria un mal auguri terrible.)

Tres dames d’honor portaran un bastidor i un fus, signes de les seves virtuts i habilitats domèstiques. El nuvi oferirà a la núvia aigua i foc i les claus de casa. Després, la primera dama d’honor portarà la núvia al llit nupcial, li traurà la palla, li deslligarà el cinturó i li prepararà un bany. Ara els convidats marxaran sense fer soroll i discretament.

Sí que tenim alguns noms de barcelonines romanes reals!

Heu vist que ens hem inventat alguns noms de romanes, però en tenim de reals: són en algunes de les làpides que hi ha a la Via Sepulcral de la plaça de la Villa de Madrid. S’hi pot llegir: «...a Terència Fuscula de la seva filla Flàvia Criside...», «...a Cornèlia Cosme del seu espòs...», «...a Flàvia Teodota del seu hereu...».

Mulieres meretricis (prostitutes)

A l’època romana les prostitutes no estaven mal vistes. Això sí, se les havia de diferenciar: era obligatori que vestissin d’una manera determinada i es tenyissin els cabells de vermell o bé portessin una perruca roja.

Hi havia un nom per a cada tipus de feina: les que treballaven al carrer eren