Novel·les (II)

FRANCESC TRABAL

NOVEL·LES (II)

QUADERNS CREMA

BARCELONA 2018

TAULA

Vals

Temperatura

©

VALS

A Antoni Vila Arrufat.

I

PRELUDI

—¿Per què les estripes, aquestes postals?

I el marit de Silda esbocinava, aleshores amb més fúria, un plec de felicitacions que havia separat de la pila que tenia damunt la taula. Amb un ímpetu estrany explicava el seu menyspreu pels qui per felicitar-lo utilitzaven postals o targetes de visita. «O bé es fa personalment o, si no es pot, almenys s’escriu una lletra», remugava recalcant les paraules. I aleshores deia frases eloqüents a la seva muller, en ajut d’aquella teoria, i feia comparacions brillants en les quals es plaïa a barrejar-la fent filigranes com aquesta: «¿Què diries si abans d’anar al despatx cridés l’Eulàlia i li digués de venir a besar-te perquè sabessis que me’n vaig?».

Silda, sense perdre aquella mitja ganyota d’un somriure habitual—tic que coneixien tots els seus amics—, extremà la mobilitat de les seves nines, com si, en lloc de rodar-li el cap, fossin els ulls que no poguessin aturar-se amb calma davant l’espectacle del seu marit, la devoció més cara del qual era «marcar»—allò que se’n diu «marcar»—. Tenia raó la Núria de riure-se-li’n a la cara cada vegada que es quedava a dinar amb ells, i l’estrany és que encara mai l’Agustí no s’hi hagués enfadat i no li hagués donat una mala mirada o una mala contesta. Bé: la Núria podia prendre’s aquelles llibertats i totes les que volgués, perquè hi ha gent que té aquest do: tot els està bé. En el fons, però, potser en feia massa, malgrat que Silda també es reia d’aquesta flaca del seu marit, i encara que elles dues fossin prou amigues, prou agermanades, per decòrum algunes vegades hauria pogut afluixar només que fos per evitar un rubor interior, un doblec de budells que una situació així, per breu que fos, fatalment produïa. Ara mateix, ¿l’Agustí li faria creure que no havia llegit aquelles postals? Així que veié que ella entrava féu veure que destriava les lletres de les targetes i de les postals, i immediatament es posà a esquinçar-les. Bé, doncs: no s’ho creuria. I ell ja sabia que ella no s’ho creuria; però, perquè sí, perquè volia ésser conseqüent, havia de fer-ho. I sobretot per poder fer-se veure davant d’ella, la qual miraria de cua d’ull—n’estava certa!—quan a taula el pare Rodés li aplaudiria el gest i el posaria de relleu davant els fills. Però ¿que no ho veia, el seu home, que el Ricard ja començava a ésser gran i que no es mamava el dit? Això podia fer el seu efecte davant del Víctor i la nena, però el Ricard—n’estava segura—, quan son pare diria que havia estripat les postals perquè menyspreava felicitacions com aquelles, fent el distret la miraria de reüll! Faria aquella cara d’encantat que sap fer tan bé quan li convé, però espiaria—segur!—l’efecte que les paraules del pare farien a ella. No compartia aquella manera d’educar els fills intentant donar-los caràcter i personalitat a base d’aquelles ximpleries. Ximpleries, ja ho havia dit. Res més que ximpleries. Ell hi donaria el nom que volgués, però quan era petita ja li ho havia dit sempre la Roseta, aquella minyona vella que tingueren tant temps els seus pares: ximpleries. Feia riure, la Roseta, quan s’embalava furient. Quan podia desbarrar, la dona, feliç. Quantes vegades la seva mare l’havia haguda de cridar a l’ordre! Quan s’hi posava, oblidava que a casa encara hi havia categories i que l’avi tenia atacs. «No els llençarà, ara, els bocins, i ca!». I, efectivament, li escapava el riure contemplant el seu marit apilonant els trossos esquinçats a una banda. Si en el fons estimava més aquells bocins que tot aquell munt de lletres de les quals es mostrava tan orgullós! Eren el trofeu de la seva victòria. Si gosés, els posaria en un quadre.

—¿Que vols que ho cremi, això?

I Silda reia, reia sorollosament com volent excitar el seu marit a una resposta hàbil. Però aquesta vegada li fallà. Potser ell no trobà la paraula, potser la digué tan baix que només ell la sentí, i d’una revolada escampà aquells bocins per qui per lla, i s’endugué les altres felicitacions dins la mà estreta, que després, quan les deixaria, tindria feina a planxar.

Silda cridà Eulàlia, a través de la finestra que donava al jardí, i li digué, quan aparegué a la galeria on ella s’arreglava les ungles, que arreplegués els bocins delictius i els posés curosament damunt aquell prestatget del bufet del menjador. I li preguntà si havia telefonat al fuster que vingués a arreglar el gronxador de sota les acàcies. Per res del món no s’hi asseuria més de cinc minuts, Silda. Tota la vida havia tingut basarda dels balancins, i només mancava un gronxador doble amb complicació de moviments com aquell que el seu home havia triat, només perquè els Casanelles n’havien insta

l·l

at un a la Penèlope. Quin nom! Era ben bé un nom de l’Agustí Casanelles. Li feia recordar aquella anècdota del fill del senyor Flors aquella vegada que passava per la Gran Via i pintaven el nom de La Pinacoteca arran d’inaugurar-se aquella botiga. De la poca-solta a fer gràcia hi ha tan poc! Aquest pensament li dugué a la memòria en Calvet, el del golf. Tantes senyores que es delien per anar-hi de companyes i tanta por que li feia a ella. Quina lata! Quina santa lata! Tenia horror dels «acudits». La posaven furiosa. I en Calvet era això: una màquina. Per cada un que n’ensopegava, vuit dies d’haver de suportar les seves bajanades. I sovint perdia i tot la noció de la correcció. «¿No és l’Elvira? Elvira! Elvira!—I s’aixecà corrents després d’haver fet senyal cap a fora, sense temps de constatar si havia estat sentida—. ¿On deu anar en aquesta hora? Si mai no surt de casa fins al migdia… Quin miracle deu haver passat a cal Ribes que ella a les deu del matí… i jo dec anar com una ximpleta. Elvira! Sí que m’havia vist. I porta un… ¿què deu ésser allò que duu sota el braç? Si estic que porta un paraigua. ¿I amb aquest sol? ¿Una ombre

l·l

a?».

—¿Tens por que plogui? ¿Has llegit el servei meteorològic?

«No podia fallar! Ahir ja ho havia dit en tornar de caçar: m’heu de posar un altre barnús, que, distret, m’hi he eixugat les sabates, i, clavat!, ara ni aquell ni cap més. I si ara en parlo, Silda em repetirà l’escena. Encara fruirà més que ahir repetint-me tot allò que no comprèn per què les sabates han d’espolsar-se amb un barnús. I el més bo és que hagin tret el brut i no hi hagin posat el net. ¿Com sortiré ara? I si crido o toco el timbre m’exposo que vingui ella esverada». I Agustí Assens, amb la pell una mica esborronada, es clavava patacades al cos per eixugar-se fins que decidí cridar la cambrera, que tingué la gràcia de sentir-lo i acudir en auxili. «Un barnús!», digué en veu apagada arran de porta. «Un barnús o una tovallola, el que trobi, però afanyi’s». El dia que s’empipés compraria un cadenat i lligaria els barnussos amb cadenes i només ell en tindria la clau. Amb això li passava el mateix que amb el paper sànic. Tenia la fatalitat—i només li devia passar a ell—que no sabia ja quantes vegades s’hi havia trobat, d’haver de tocar el timbre per cridar amb un posat contrit: «Paper!». S’imaginava una làmina a primera pàgina de Le Rire amb un dibuix caricaturitzant aquella actitud i només amb aquell crit. «Paper!». Gairebé, tot sol, reia. Però un truc a la porta l’en distragué: «Gràcies». I cuitava a emparar-se en la flonjor seca d’aquell teixit de tovallola, tot cridant novament la Lluïsa de portar-li les tisores per al bigoti. «¿Que ha vingut el fuster?». El gronxador el tenia preocupat. Justament avui no podria anar-hi a esmorzar, precisament quan deuria venir gent a felicitar-lo. Tanta i

l·l

usió que hauria tingut de rebre-hi especialment Casanelles, que creia que li eren reservades certes exclusives. Quan s’hauria trobat que no solament tenia un gronxador com el seu, sinó que, a més, hi havia una tauleta i aquell joc que permetia aixecar-la a gust de cadascú. Oh! I Sally! Si vingués miss Sally! Allò fóra el cop! Si Silda sabia que la nit abans estigué jugant al billar amb ella i no amb en Claveria com de costum… ¿I què hi ha de mal? És clar que el billar era el mirall. Però, al capdavall, probablement tot acabaria aquí. Miss Sally, acabat l’estiu, desapareixeria: potser se’n tornaria a Sidney, potser es casaria amb aquell beneit de Jack, que ella sempre feia objecte de burles però en el fons qui sap si es delia per atrapar-lo. L’Assens havia sentit trabucat l’ordre íntim d’idees en venir-li el nom de Sally al pensament. I era ben rar! ¿Quina mena d’interès, de curiositat, de neguit podia sentir per aquella anglesa? És clar que era bonica, que era rossa—ei, el ros argentat era fals, però era rossa tanmateix!—, que tenia un tic sentimental interessant; però ¿què més? Si l’hagués trobada en un music-hall, en un dàncing, ni s’hi hauria fixat; i ara, perquè alternava entre la colònia i tothom li tenia atencions especials, ¿ell havia d’assetjar-la amb especial predilecció? Cada dia es convencia més que la influència que miss Sally exercia damunt d’ell era el nom. D’ençà que veié un film en colors que se’n deia aquell nom—¿qui era la protagonista? ¿Sally Eilers? No, no era aquesta: Sally Eilers sembla tísica. ¿Qui devia ésser? Ruby… Ruby… Ja el tinc! Marilyn Milers, aquella rossa prima, alta, d’un pit esplèndid. ¿Què es deu haver fet aquella noia? Mai més no n’he vist cap film—, d’ençà d’aquell, i, millor que del film, d’aquella noia, el nom de Sally li féu gràcia. Sí: evidentment, era l’atracció del nom. Sally. Sally. «Si es digués Pepeta o Silda, ¿per què no?, segurament que mai no se m’hauria acudit fixar-m’hi». D’això en tenia el millor exemple en el seu amic Romà, aquell que es casà amb aquella ballarina del Pigalle només perquè es deia Ady Clavat. El mateix cas. Quin imbècil! Ara li diuen Romana. «Tanmateix la meva dona tindrà una enrabiada que no se l’espera. No en té prou d’avorrir aquest pobre bigoti meu estimat, que avui l’haurà de rosegar a la Hitler. Jo mateix em faig gràcia. Si ella pogués, estic cert que me l’arrencaria. Ja l’estic veient dient-me fàstics. Ai, vés, mira-te’l que bufó. ¿On l’has comprat, maco?. Ah, ahah! Deixa’m dissimular ara, i així si em rebento em rebentaré per dintre, que mai no faré tanta angúnia…».

—La senyora ha sortit. Ha dit que tornava de seguida. Crec que ha anat amb la senyora Elvira, la de les bàscules, ¿sap?

Sí; ja sabia qui era. El marit d’ella també. No n’hi havia un pam de net. Potser, encara més que el seu marit, sabia qui és el noi Forcades. «Som cruels, però, tots plegats. Sembla que fruïm amb el ridícul dels altres. Quan es llevi el Mur li clavaré un escàndol. ¿Ni el dia del meu sant no pot fer el sacrifici de llevar-se d’hora? ¿Per què han de tenir tanta mandra i tanta son endarrerida els artistes? ¿És que no som en uns altres temps? ¿És que els temps moderns no ho són per a tothom? ¿No s’han acabat les xalines, el cabell llarg? ¿Per què no es poden llevar a l’hora que Déu mana? Per això m’empipen. Semblen els amos del món. Només em faltaria que el Ricard s’entestés a anar fent versos. Encara aquests són més enzes que els pintors. No he agafat mai cap llibre de versos, i em sembla que mai no els trobaré a faltar. Si és cert el que em va dir el pare Rodés que el Ricard avui em dedica un vers l’hi estriparé als nassos, encara que el pare Rodés em miri malament i després em renyi. Vull demostrar amb l’exemple que no estic per aquests orgues, i vull que s’acostumin de joves a no perdre el temps. ¿Fóra on sóc jo si també m’hagués lliurat a parlar del sol i dels núvols i de si els ocells canten o ronquen? Per això m’agrada Sally: quina diferència, el seu sentimentalisme! Al pa, pa, i al vi, vi. En lloc de fer versos les dones volen que fem altres coses. Això és romanticisme. Això és el positiu. S’ha acabat allò de… Ja hi som: els Tarruell. M’empudeguen, però saben complir. ¿Amb els Fàbregas? Ja la ballem. Hauré de posar cara de circumstàncies. ¿Els haig d’anar a rebre? ¿Faré veure que no me n’he adonat?».

I Agustí Assens, amb la mà als cabells, una brevíssima estossegada, una estirada al gec, avançà el mentó com si hi dugués perilla i enfocà el passadís lateral per donar més tard certa solemnitat a l’aparició en escena. Tots els retrats a l’oli que penjaven de les parets feren un badall enorme, llarguíssim, i estiraren els braços com desentumint-se. Els cortinatges s’estremiren com si sentissin el primer bri d’aire de la matinada. El cap de senglar dissecat obrí els ulls amb pausa. Les cadires s’assegueren cansades i el divan s’ajaçà aplanat. Només la pell d’ós blanc continuà immòbil, absent, sense cap alè de vida, com de cartó pedra i amb aquell posat de tant se me’n dóna que prengué des que l’obriren pel ventre i la plantificaren allí per dissimular les rajoles mig escrostonades.

—No és cap retret, però en sentir tocar dos quarts d’onze jo mateix m’he dit: ¿Què deu passar-li, a la Maria? ¿Què tal? Consti que no passa de facècia. Seieu, seguin. Tots són molt amables. ¿Com està, Tarruell? ¿I tu, Joan? Quina alegria que em doneu!

Agustí no donava l’abast. Exagerava visiblement els afalacs, i tothom semblava cohibir-se’n. Maria Fàbregas fou la primera que enfilà el camí:

—Tens raó, és la meva flaca: ésser fidel a la tradició. Crec que la tradició és el que fa la personalitat. Puntual en tot. Ja saps que tant en Joan com jo n’hem fet un culte. En llevar-nos, a la taula, al treball, quan es tracta de felicitar els amics que s’ho mereixen, i això últim no hauria de dir-ho per tu… ahir per exemple ens vas trinxar el bridge.

En aquell instant Silda apareixia amb les mans plenes de testos minúsculs, al mig de cadascun dels quals unes cabelleres semblaven despentinades pel vent. Aquells cactus servirien de barca de salvació per a Agustí, que hauria hagut d’empescar-se una filigrana per dissimular la seva partida de billar amb «en Claveria»—íntim amic d’en Tarruell—, la qual partida havia estat l’excusa d’Assens per explicar a la seva dona el fet de no haver anat a can Fàbregas a jugar al bridge. Assens, en veure entrar Silda, havia estat a punt de cridar-la: Sally. Maria, però, havia corregut a rebre-la fent exclamacions davant aquell eixam vegetal, mentre en Joan retreia a la senyora Tarruell, mig cautelosament, que l’Apa, d’aquelles plantes, en deia «avortament de plantes», i que ell s’hi adheria, malgrat l’oposició de la seva muller, que ara també se les havia agafades a co

l·l

eccionar-ne; i experimentà una mena de rubor en replicar-li la senyora Tarruell que ella feia anys que en co

l·l

eccionava i que en tenia quatre-centes disset de diferents.

—¿No eres amb l’Elvira?—s’aventurà Agustí, obtenint un lleu moviment de cap de la seva muller que semblà indicar-li de no insistir, i recordant a l’acte que els Ribes no es feien amb els Fàbregas des de les eleccions.

Aquest pensament li suggerí el record del seu germà Antoni, del qual tenia anunciada l’arribada per a aquell dia i s’acuità a dir-ho a en Fàbregas:

—Mai no diries qui arriba avui. L’Antoni.

—¿El teu germà?

—Sí, ve amb l’Helena i el noi.

—¿El conseller?—afegí en Tarruell acostant-se als seus amics, que s’havien apartat de la taula on les senyores remenaven els cactus.

Agustí s’havia inflat tot d’una. El fet de tenir un germà conseller de Finances havia arribat a fer-li criar panxa. Li plaïa més de tenir un germà conseller que ésser-ho ell. Això li permetia aprofitar-se del prestigi d’aquell i evitar-ne la feina i els compromisos. L’únic que el rebentava era haver de tenir una cunyada americana. I només que perquè ell no sabia anglès, i, encara que l’Helena parlés català (s’havia catalanitzat i tot el nom), a ell el partia pel mig de no poder marcar una mica de tant en tant d’anglès, sobretot davant de segons qui, puix que això li hauria donat un aire que es donaven d’altres davant seu. En canvi, sentia una flaca pel fill d’aquells, pel seu nebot, que, tot i només tenir dos anys més que en Ricard, semblava ja un home, i podia parlar-s’hi no ja com a un adolescent, sinó com a un de gran. I, si hagués gosat, hauria trobat la causa més fonamental de la seva simpatia, gairebé admiració, per aquell xicot, en un fet realment excepcional: la simpatia que irradiava el seu nebot entre les dones. On fos s’enduia l’amistat i els somriures de les senyores. I el bo és que era sense que ell hi posés gairebé res de la seva part. La seva sola presència desvetllava no se sabia què, una mena de sensació agradable de benestar, d’optimisme, d’alegria. A vegades el vèieu callat, entretenint-se amb una cigarreta entre els dits, sense «buscar», i, no fallava, les noies semblaven no estar sinó pel moment que ell obriria la boca. No havia gosat mai, l’Agustí, dir-ho al seu germà ni a la seva cunyada, però sí que ho havia dit molts cops a Silda, la qual invariablement i faceciosament hi assentia dient-li:

—Això és enveja! Enveja! I doncs, ¿què? ¿No volen dir res vint anys ben portats?

—¿I també vindrà el teu nebot?—exclamava dolçament Maria a la seva amiga, que també explicava l’arribada dels seus cunyats.

—També, és clar. Seran a dinar, però el meu nebot es quedarà uns quants dies. Mira qui ve!

I, efectivament, en aquell instant arribaven els Duran, mossèn Romeu i el metge… L’Agustí s’inflava, s’inflava com un gripau que no pugui escopir un cigar encès a la boca.

—Avui el passeig de la sortida de missa s’haurà convertit en un vermut, senyor Assens—encaixava en Pach amb l’homenatjat. I una conversa ramificada omplia l’estança de remors desiguals, que recollia en Muntaner en veu baixa al doctor Vancells:

—Que li agrada això, a l’Assens! Si no fos això ja s’hauria venut la torre. El dia que no pogués marcar fent de prohom de la colònia, no tornaria més. L’altre dia, precisament, em van dir una cosa que si fos certa potser assistiríem en aquests moments a un últim acte de tragèdia. Em va dir en Guardiola (no sé si el coneixes: el del Banc de Crèdit… sí, aquell mateix) que amb allò de les planxes elèctriques del Pardell hi havia deixat vuitanta mil duros. I que, junt amb aquella agafada de l’hivern passat, la seva situació era, si no desesperada, perillosa.

—Jo no ho crec: ho he sentit dir, també; però aleshores ¿com t’expliques que hagi comprat un Delhage, set portes?

—Set places!

—Bé, sí, set places.

—No en facis cas, ¿no sabies que els Maluquer se’n varen comprar un el mes passat?

—Però, encara que només sigui per marcar, si no hagués tingut sobra de diners no hauria pogut…

—… no en tenia ganes, dona!

—Però no està bé que l’hagis deixada sola. Després la seva mare es pensarà que és cosa del teu pare. I, que ells estiguin així, nosaltres hem de fer com si no en sabéssim res. La Lola no m’ha demostrat mai res, a mi; i si la Roser li ha dit que anava a missa amb nosaltres i sap que després l’hem deixada, ¿què pensarà? Hauries de sortir i veure si la trobes encara i donar un volt per la Rambla esperant-me.

—Però, mamà, si ja no la trobaré, ara!

—¿Qui ho diu? Si no té temps ni d’haver…

—Però, mamà, si més aviat li faré nosa!

—Vés, vés, i no repliquis, Isabel! Ja sé el que em dic, jo.

—Però, mamà, si no està sola!

—¿Doncs amb qui l’has deixada?

—… Amb en Ricard, mamà.

—¿Amb en Ricard? El fill de… ¿No… d’allò…?

—Sí, dona. Que li costa d’entendre-ho!

—Bé, no em renyis ara. Podies començar per aquí…

—Té unes coses vostè, també…

—Aquest dia en va dedicar un a la Isabel, la meva noia, que estava molt bé.

—Ho fa bé, el teu xicot. En Mur me n’havia parlat, però no em creia que a la seva edat se’n sortís com se’n surt. Aquell mateix del dia del festival era correctíssim.

L’Assens s’anava posant nerviós a cada nou elogi que els seus amics, amb la més bona voluntat, feien dels versos del seu fill. Hauria volgut dir-los que ell creia precisament que allò fóra la seva desgràcia. Hauria volgut dir-los les seves teories referents als artistes, sinó que tenia al davant en Poses, la dona del qual també es dedicava a expansions més o menys poètiques. Hauria volgut…, però es decantà per accedir a seguir el corrent i prengué un to d’entremaliat envers el pare d’Isabel, tot decantant el cap a la banda on hi havia les dames:

—Això que fa el meu xicot de dedicar versos a la teva noia, no ho sé, però a veure si haurem de treure els barrets de copa alta!

I ja no pogué lligar-se cap més conversa: la casa era plena de gent. De mica en mica un crescendo tumultuós féu semblar que tota la colònia, que tot el poble, s’hagués donat cita a cals Assens. Només els esgarips riallers de Silda sobresortint, i un moviment de mar agitat duent la gent d’una banda a l’altra, del jardí a la galeria, de la galeria a la sala, de la sala als passadissos, dels passadissos al hall, fins que començaren a sentir-se els cops de la porta del reixat tancant-se, i la campana de l’entrada giravoltant, grups que se n’anaven fent barrila, matrimonis que encara guardaven llur personalitat compacta que l’estiu pròxim potser ja s’hauria distès, jovenalla que s’escampava sense deixar rastre de comiat… i tot d’una Silda es trobava a l’escalinata amb el seu marit, el qual ella distretament anava a acomiadar, i al qual tallava l’esquerperia de la sorpresa amb una rialla estrident, i prenent-lo del braç tot amoixant-li la cara d’una manera fugaç:

—¿Tu et quedes, oi, santet meu? ¿Estàs content? ¿Ets feliç, ben feliç? ¿T’han fet mal de cap? ¿Vols que anem tots dos sols al gronxador?—I Silda reia cridanerament posant la mà als llavis d’Agustí tement-ne un retret encara que ja sabia que fóra cordial i d’esprit.

—Noia, Lluïsa, ¿i en Mur? ¿Que has vist en Mur?

—Ara es deu llevar, senyoret. M’ha trucat i m’ha demanat que li escalfés una mica d’aigua per afaitar-se.

—Si és la una!

La taula parada, Silda a la seva cambra arreglant-se per anar al menjador, tothom fora, l’Assens s’assegué en una butaca arran de la finestra com si estigués cansat. Però reaccionà immediatament i s’aixecà d’una revolada. ¿I els nois? ¿I la nena? ¿On havien anat? ¿Des que es llevaren que no els havia vistos? D’ençà que li havien donat el bon dia que els havia perduts de vista. Allò del Ricard fent versos a les noies, ja ho arreglaria ell. «Oh, i a la noia del Llor. Quin acudit! Per res del món no voldria ésser consogre amb aquell espantadimonis de fiscal. Quin fàstic! Els fiscals són la farda de la carrera. Uix! Encara a Amèrica els fiscals tenen una mena de prestigi, ei!, almenys pel que veiem en les pe

l·l

ícules; però aquí un fiscal és un espantall sense glòria. I malvist de tothom. Més valdria que es casés amb la filla d’un botxí. ¿I ara? I, d’altra banda, no sé pas què hi veu: sí, molt sentimental, la Isabel, amb aquells ulls de mosca morta que no deu saber buidar una gibrella, i de la manera que la deuen haver educada! Ai, no toquis això. Mira, allò no està bé. No et fiquis els dits al nas!. No tenen caràcter, aquella gent. Ni caràcter ni món. La nit de nuvis els haurien d’anar a auxiliar. Bé: a ella, perquè el Ricard, no sé per què, però em sembla que em sortirà un número. L’altre dia, mira que comparèixer a casa amb aquella oleografia! I volia sostenir que era artístic. Només li va faltar l’ajut del Mur. Aquest ximple encara no ha baixat! És absurd. Haurà viscut només la meitat de la seva vida. Clapar. I encara la meva dona dirà que el pare Rodés no l’abona. És clar, com que ell s’ha de llevar a les sis per anar a dir missa, per reacció troba que fa bé, el Mur, de llevar-se tard. Jo pogués…, deu pensar. Però tampoc no s’hi llevaria».

—Noia, Lluïsa! ¿On és la nena?

—Em triga de veure si anirà tan ben pentinat. —Silda no podia deixar d’imaginar-se l’aparició del seu nebot, que ja hauria d’ésser allí amb els seus pares—. Estrany, tan tard. Potser els haurà passat alguna cosa. —S’afanyà a donar-se els darrers tocs a la cara i cuità a preguntar al seu marit—: ¿A què creus que és degut que encara no siguin aquí?

—Oh, ja no sé què creure, jo. Ni ells, ni els nois, ni la noia, ni el Mur…

—Ep! Jo sí. L’estona que fa. Sinó que avui bé havia de fer goig. Bon dia i per molts anys, noi.

—Gràcies.

—Que per molts anys puguis ésser feliç.

—Gràcies.

—I res més. —Stop—. No: no diguis res més: ja sé el que diries: que ara em llevo.

—M’agrada perquè m’endevines el pensament. Però és llàstima que t’hagis molestat a baixar tan d’hora. Si hagués estat de tu…

—¿Què?

—Podies haver-me felicitat per telèfon i tombar-t’hi una estona.

—Bon dia, senyor Mur!—I, com si allí no hi hagués ningú més, Ricard travessava el corredor i es ficava al wàter tot cridant perquè el sentissin—: El pare Rodés no vindrà a dinar!

Agustí s’emmurrià. Silda anà a rebre la nena que havia travessat el reixat, i cridava Víctor, que estava, a peu dret, amb un petit esbart de noietes a les quals desxifrava el significat de les ratlles de la mà.

—Quan vulguin els senyorets, la taula està servida.

Això fou la gota d’aigua per exasperar l’Agustí. El dia del seu sant, el dia d’una solemnitat per a ell tan assenyalada, i aquella dispersió. La seva autoritat per terra. Sort que no hi havia el pare Rodés; si no, no hauria sabut com quedar bé. El pare Rodés era el vèrtex on anava a parar tota l’exemplaritat de cap de casa. Quan ell era allí l’Assens no podia sofrir la més petita minva de cap de les prerrogatives de la seva autoritat patriarcal. Si el pare Rodés no hi era, encara feia com aquell qui no s’adonava de segons què: però al davant seu no havia suportat mai el ridícul. I el ridícul potser aquell dia encara se salvaria, perquè acabava de sentir-se una clàxon. Efectivament, uns quants segons després, tota la família saltava els graons de la porta a obrir als únics que faltaven; d’un cotxe blau elèctric sortia una mà enguantada i un bastó amb puny d’or: l’Antoni, alt, encara jove, amb una corbata llampant que li tapava la façana, i un séc impecable als pantalons; Helena, que es veia menjada a petons per la filla de Silda, que l’acaparava, i un clauer que queia a terra i que en Víctor cuitava a atrapar.

—Gràcies, Víctor. —Era el nebot d’Agustí, que, del volant estant, somreia al seu oncle, el qual, abans que Zeni el veiés, ja l’espiava.

¿Hauria, per fi, arrencat la sobretaula? Antoni estava visiblement neguitós feia molta estona. Havia esbotifarrat la punta d’aquell Bismarck enorme que el seu germà havia fet venir de contraban expressament per a aquell dia, i només tenia feina a espolsar amb la llengua les partícules de fulla de tabac que mig mastegava. ¿Era el fum, la remor monòtona d’un final d’àpat amb certa cridòria, les ganes d’estirar les cames? Ricard havia trobat la solució en insinuar tímidament que potser li deixarien dur el Delhage fins a Sant Carles, on hi havia d’aquella llonganissa que agradava tant a l’oncle Antoni. Efectivament, s’acabava aquell acte. Mentre queia teló el públic que quedava a la casa podia sentir perfectament el so de la clàxon cridant com enjogassada. I els dos germans podien fàcilment evadir-se a la biblioteca a acabar de fer rotllanes de fum. ¿Remembrant potser temps ambiciosos de joventut? No: aixoplugant-se d’un xàfec: Antoni sentia necessitat imperiosa de llançar-lo; Agustí, de rebre’l d’una vegada. Agustí ja sabia que aquell dinar duria cua. Ja esperava aquell instant, i conscientment s’havia arraulit sota la blancor de les tovalles per evadir-lo fins que fos possible; segur, però, que havia d’arribar aquella explosió:

—Agustí, deus sospitar que tenia ganes de veure’t.

—Tu ho has dit. I t’estalviaré enuig: Berta.

—No… és a dir, Berta també; però no pensava enfocar-te la qüestió per aquesta banda. Ja que has dit un nom, t’imitaré: Winthertur.

—Si ve la senyora Fàbregas, serem a la pèrgola, Cèlia. —I Silda passava la mà per la cintura d’Helena enduent-se-la a través del jardí.

—¿Què té la Cèlia avui?

Però Silda no respongué a la seva cunyada sinó amb un gest d’espatlles. Feren unes quantes passes mirant a terra i trencà el glaç Helena amb un deix de sinceritat aclaparador:

—Quina llàstima! Tan bé que podríeu estar i…

Silda es confiava sovint a Helena. El fet d’haver entrat aquesta a la família sense dur-hi altres arrels que les seves havia potser predisposat Silda a confiar-li-ho tot. Eren més que germanes, eren més que amigues: eren cunyades. No tenien noses, no tenien records, no tenien per què amagar-se res ni anar amb compte a discutir o a barallar-se. Els seus homes eren germans: podien arribar a pensar que totes dues s’havien casat amb el mateix, sinó que l’un i l’altre es comportaven amb cadascuna d’una manera diferent. La crítica no havia d’envermellir-les, i l’elogi no havia de fer néixer recels. Havien arribat a comprendre’s a través d’una observació lenta i meticulosa dels defectes dels respectius cunyats. Partint de la base del marit, havien captat perfectament els defectes del germà del marit, i cadascuna aleshores sabia posar-se al lloc de l’altra fins a arribar a conclusions d’una netedat de resignació i comprensió excepcionals. Per exemple: Silda quan Helena digué «Quina llàstima!» ja sabia a què anava aquella llàstima. Ja sabia què volia dir Helena, i ja podia distreure’s espiant el joc d’uns ocells o d’uns núvols mentre la seva cunyada aniria parlant, puix que podria seguir interiorment, amb les orelles tancades, el discurs. «Tan bé que podríeu estar…», va sentir encara Silda. I ella sola seguí desfent interiorment el paràgraf, el capítol: «I per culpa d’aquella intromissió…». Bé: es contradeia, Silda, a si mateixa: intromissió no era la paraula. Si Cèlia era a la casa no hi era pas «exclusivament» per culpa seva, sinó que havia estat Silda mateixa qui l’escollí, qui la contractà, i que al primer símptoma que endevinà del perill que corria de néixer un conflicte íntim en la seva pròpia llar (havia de reconèixer-ho), en lloc de tallar-lo d’arrel, més aviat, en el fons, li féu gràcia, i tolerà arriscar-se per seguir el joc aleshores desconegut del «què passaria». Si ella, amatent, hagués estat previsora, només que hagués cridat Cèlia a part i li hagués dit: «Escolti, el paper de vostè en aquesta casa és el de criada, ¿no? Imagini’s com fóra d’absurd, de ridícul, d’espantós per a vostè que un dia arribés a fer-se i

l·l

usions, ¿oi?». Però això no va fer-ho. Quan endevinà que el seu home rient rient podria acostumar-se a la docilitat d’aquella noia, ella, Silda, que sabia que el seu home era el pare dels seus fills, que mai no havia tingut motius de sospitar-li la flaca de cercar fora de casa deliquis sentimentals, sentí com un llamp de malignitat faceciosa en el fons de tot, i li féu gràcia imaginar-se l’aventura grotesca que podria presenciar i que tantes vegades havia llegit en les nove

l·l

es o havia vist en els teatres. El seu marit enamorant-se de la serventa. No recordava ben bé l’autor d’una obra que li havia caigut a les mans i que duia un títol molt llarg de no sabia què passava quan es ponia el sol. Fóra curiós que també Agustí caigués en aquell parany vulgar. Però només calia mirar les mans de Cèlia, els cabells. ¿Per què en aquell temps—pensà Silda—havia ni de pensar-hi un instant? I ara tenia raó Helena. Quina llàstima! Aquesta era la paraula. Sí: Silda no sentia rancor ni a Cèlia ni al seu marit. «Les dones som tan diferents dels homes!». No se sentia tampoc vexada. No podia sentir-se, encara menys, espoliada de l’amor de l’Agustí. Allò era una altra cosa. El seu home no podia estimar Cèlia. Ni sentir-s’hi lligat per cap problema sentimental. Bé, doncs: ¿era altra cosa que una simple complaença misteriosa?, ¿era altra cosa que el plaer alat—això: alat—que pot sentir un home de pensar que enganya la dona? Perquè Silda estava segura—i Helena també, pensava Silda convençuda—que tot plegat era això: un dia el seu marit devia donar un pessic a Cèlia, devien riure tots dos, devien mirar tots dos a totes bandes per veure si la muller els havia atrapats, i d’aleshores quatre petons, quatre copets al cul, quatre rebrecs furtius ¿i què més? Res més. Res més. Fóra idiota imaginar-se un més enllà que no podia haver-hi de què. I Agustí, des d’aquella primera trapelleria amb aquella noia devia sentir l’orgull, l’emoció, la satisfacció—fa riure: la sa-tis-fac-ci-ó!—de creure’s que era tot un número. Amb quina alegria Agustí aplaudia sempre els vodevils, basats en adulteris, que tant es plaïa a seguir! Devia trobar-s’hi retratat. En el fons devia pensar: «I que n’està de ben observat, això! Si la meva dona ho sabés!», «Pobra Cèlia! Ella sí, que si ella ho sabés!». I el punt que aquí féu Silda en el seu monòleg interior li féu sentir on havia arribat per la seva banda Helena, asseguda arran del mirador on s’havien arredossat:

—… però de totes maneres tots els equilibris de circ arriben a ésser monòtons, i, també, sempre perillosos. —Tenia raó Helena, és clar. Perillosos. Però ¿perillosos de què?—. Tu mateixa no te n’has adonat, però aquesta noia ha acabat per prendre dins de casa teva un aire que no li escau. Ni t’escau. I que, més que res, dóna la sensació que encara que no ho vulguis, que no t’hi capfiquis, que no «ho vegis» quan esteu totes dues, tu estàs nerviosa.

—¿Què?

(Sí: ¿què?, ¿què afegiria a això Silda? Però ¿què havia de fer, doncs? ¿Havia de treure el geni? ¿Havia de rebaixar-se a fer un drama amb la minyona? ¿Havia d’agafar el paper ridícul de muller ultratjada pel servei? ¿Podia desafiar-se amb unes mans embutllofades, vermelles, amb unes ungles pudents, sí: pudents de lleixiu i de pols? ¿Es pensava Helena que ella al cap i a la fi s’ho prenia «absolutament» a la fresca? Si Helena hagués estat al seu lloc ¿no s’hauria adonat també d’allò de què ella s’hauria adonat si fos al lloc de la seva cunyada? Ja ho veia, que en feia de temps que n’estava convençuda, que tot allò era una mica ridícul, absurd, lamentable; però ¿què calia fer? ¿Havia de treure aquella noia? ¿No hauria estat complicar-ho? ¿Havia de treure-la si no era culpa seva? ¿Havia de dir al seu home que no fes l’oca, que ja podia haver-se adonat que ella ho sabia tot? ¿Tot? ¿El què, tot? ¿Aquella nimietat, al capdavall? ¿No se li hauria posat a riure, potser, i no li hauria replicat: «¿Perquè he clavat quatre patacades a la minyona pots sentir-te gelosa?»? I hauria tingut raó. És clar que li hauria pogut dir que la feia quedar una mica en ridícul. Una mica. I que ell li hauria dit: «Fuig, dona, fuig!». I que aleshores hauria pogut afegir-li que la Cèlia a vegades no li contestava com calia, i que, quan li manava alguna cosa, a vegades sentia que per dins anava a tremolar-li la veu, no pas de por, sinó d’angúnia de pensar que precisament Cèlia sospités que ella sabia alguna cosa. Era molt vague, ple de subtileses, de poca-soltes i tot, aquell enrenou; però ¿no era millor no embolicar-s’hi?).

—No insisteixis, Agustí! ¿No et dic que ho sé tot?

I Agustí callà. No insistí, com li demanava el seu germà. Ho sabia tot, però ¿què és el que sabia? ¿I des de quan? Perquè l’últim dia que es veieren estava segur que no en sabia res. ¿I qui li ho havia dit? Si només estaven en el secret en Llames i en Fontdevila, ¿per qui havia de saber-ho? En Llames, pel que a ell l’interessava, no ho podia haver dit, i en Fontdevila, en Fontdevila feia tres setmanes que era a Alemanya. ¿Per carta? ¿Per correu havia d’exposar-se que ell sabés després que el seu germà n’estava assabentat? ¿I les divuit mil pessetes que li quedarien penjades si ho hagués xerrat? Doncs ¿qui podia ésser? Però, d’altra banda, la insinuació d’Antoni i, sobretot, allò que li havia dit de les banderes no fallava. Era un instant d’audàcia:

—No em jutgis sense haver-me sentit, Antoni.

—Si no et jutjo: només t’acuso, ara com ara.

—Si et digués només una cosa ho comprendries tot a l’acte. Però no he gosat, ni goso, francament.

—¿Per què? No et torturis buscant excuses difícils.

—No: és molt clar, ja que així vols veure-ho. Estic a la sopa.

—El senyor Joan demana per vostè, senyoret.

—Són a Sant Carles amb el senyor Mur, senyora Maria; però segui, seu, Helena, feu-me el favor.

—Ve’t aquí l’auto que he sentit passar fa una estona. Jo he dit al Joan: «¿No és el cotxe del germà del senyor Assens?». El conec per la clàxon: només n’he sentida una altra com aquesta, en aquella pe

l·l

ícula de la Brigitte Halm.

—Sí, és veritat. Precisament d’allí és l’origen. Coses del meu fill.

—¿Així, els ha vistos?

—No, no, no. Els he sentits, quan pujaven la costa.

—¿La costa?

—Sí. Devien haver agafat… és a dir, té raó… ¿no diu que han anat a Sant Carles?

—Per això.

—És veritat. Doncs potser m’he equivocat. Però la clàxon almenys era com la de vostès.

—No en facis cas, Silda. ¿Qui et diu que no hagin canviat de rumb?—I novament apareixia la solemnitat de la diada: les acàcies enquadraven una petita processó: els Oliver, la noia Càceres amb els Masoliver, el senyor Andreu amb la Isabel Llor, i amb ells els pares de la Isabel, l’Elvira—. Mira, Helena, ves si la coneixes, l’Elvira!—Oi tal!—, la senyora Claveria amb l’Antoni, i ui, quanta gent!

—¿Que no han vist el meu marit? ¿On l’has deixat, Antoni?

—Si ve amb nosaltres! Ara mateix almenys, ah sí, té!, està parlant amb en Claveria.

Tota la colònia s’havia arrecerat al jardí dels Assens, i en Muntaner no podia estar-se d’atabalar el doctor Vancells:

—No ho sé, però sembla que anem a un enterrament.

—¿I per què?

—Sembla que esperem que arribin els capellans o el cotxe.

—Aviat semblaràs en Calvet.

I el doctor Vancells aturà per l’americana en Masoliver amb un gest ràpid:

—L’assaig, l’assaig a les set!

I era la noia Càceres que reia d’aquesta comminació:

—L’assaig! Ve’t aquí el que a vós només us preocupa! ¿No en teniu prou d’acaparar-nos tot l’hivern, que fins a l’estiu no podeu estar-vos de «fer cultura»?

—No em voldràs sostenir que una comèdia tingui res a veure amb l’ambient de l’aula.

—No, però sostinc el que sempre hem sostingut amb la Roser i amb en Figuerola, que aquesta colònia sembla una cornucòpia; quan hauria estat tan bé que en lloc d’una comèdia…

—No diguis res més: haguéssim fet una revista!!!

Una mena d’onada inicià una evolució d’aquell reflex de multitud: algú havia proposat alguna cosa que ningú no sabia ben bé què, però novament una desfilada s’organitzava cap dintre la casa: aviat s’encengueren les copes i els pastissos i els licors damunt una taula lluent i uns coets de xampany deixaven caure devessalls de bromera damunt la catifa. —No taca!—. Aviat una conversa tallada en tiretes omplí tota la casa—com una serpentina japonesa enorme, d’aquelles que de cadascuna se’n desfan trenta o quaranta—i només Agustí s’adonà que Antoni, tot d’una, s’havia deixat caure damunt el divan desert de la glorieta. Un moment perplex, només el peu dret havia iniciat un moviment, que tallà Cèlia en passar arran seu amb una safata de pastes, a la qual dissimulà Helena la seva mirada, que havia seguit la criada. Ningú més no s’adonà de res. Ni Antoni, que tenia la sabata desfeta provocant un compliment de la senyora Ribes, l’Elvira, la qual cosa féu empassar un somriure a Silda, que no pogué evitar, però, el doblec típic del seu llavi. I que no pogué estar-se de xisclar de l’espant que li donà en Mur arran seu fent-li ah! i explicant que els nois amb el fill d’Helena, així que arribaren, deixaren el