Celebració cristiana, harmonia i veritat

La col·lecció Emaús vol oferir llibres

de lectura assequible que ajudin

a viure el camí cristià en el moment actual.

Per això porta el nom d'aquell poble

cap a on anaven dos deixebles desesperançats

quan es van trobar amb Jesús,

que es va posar a caminar al costat seu,

i els va fer entendre i viure

la novetat de l'Evangeli.

Pere Tena

Celebració cristiana, harmonia i veritat

Col·lecció Emaús 151

Centre de Pastoral Litúrgica

Directora de la col·lecció Emaús: Mercè Solé

Disseny de la coberta: Mercè Solé

© Edita: CENTRE DE PASTORAL LITÚRGICA

Nàpols 346, 1 – 08025 Barcelona

Tel. (+34) 933 022 235. Wa 619 741 047

cpl@cpl.es – www.cpl.es

Primera edició digital: setembre de 2018

ISBN: 978-84-9165-177-2

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Presentació

Ho recordo com si fos ara. Era un matí de diumenge. Els estudiants del nostre curs del Seminari de Barcelona teníem un dels recessos programats aquell any. Aquell recés dominical ens el va introduir Mn. Tena. Altres vegades havia vingut a alguna sessió formativa de cap de setmana, per exemple una sobre la Litúrgia de les Hores. D’aquell diumenge de recés el que recordo especialment és el comiat de Mn. Tena: un cop fet el servei que se li havia demanat, ens va dir que se n’anava a celebrar la missa, tot emfasitzant com n’és de bonic ajudar la gent a pregar i a celebrar.

Aquest comentari expressa molt bé qui era i com vivia el seu ministeri presbiteral ‒i, més endavant, episcopal‒ Mn. Pere Tena. Un comentari que explica, també, la seva actitud com a professor, que transmetia alguna cosa més que coneixements, que volia formar persones al servei de la comunitat, posant l’accent en el contingut del que celebrem i sempre tenint present el Poble de Déu congregat per l’Esperit Sant.

En ocasió del 50è aniversari de la revista Missa Dominical del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona posem a l’abast dels lectors un recull dels molts articles que Mn. Pere va escriure en aquesta revista que, com ell expressava respecte del seu propi ministeri, va néixer i continua estant al servei de la gent que prega i celebra la seva fe, especialment en la missa dels diumenges. MD pretén sempre això: ajudar el Poble de Déu a celebrar l’Eucaristia, a pregar, a trobar-se amb Aquell qui ens convoca. En més d’un dels articles aquí recollits l’autor –que va ser un dels fundadors del CPL i en va ser president– fa referència al que pretén MD: «La finalitat bàsica de Missa Dominical és la d’ajudar a la qualitat de la celebració»; «la primera preocupació d’aquesta publicació és servir els humils servidors de la missa dominical: ajudar les comunitats cristianes, i en primer lloc els seus pastors, perquè la celebrin i la visquin com el moment indispensable i el pern de tota la vida eclesial».

La selecció d’articles que podreu llegir (o rellegir) en aquest llibre recuperen moltes de les qüestions que Mn. Tena posava sovint a ministres i comunitats. En llegir aquestes interpel·lacions caldrà tenir present l’esperit positiu i la bonhomia amb què les feia. Ell reconeixia que «fer una observació sobre una determinada opció pastoral resulta normalment molt difícil». Tanmateix, ell les feia, i sempre amb un somriure bonhomiós que ajudava a entrar en diàleg. Llegim-ho, doncs, amb el mateix esperit positiu.

Josep Maria Romaguera Bach

Comunicació

Moltes vegades es parla de problemes de comunicació que sorgeixen a l’interior de l’assemblea litúrgica. És una qüestió important, i els problemes són innegables. Tota reflexió sobre el tema és benvinguda. Per això em sembla que pot ésser una contribució proposar unes preguntes molt senzilles, però alhora fonamentals: ¿a qui s’adreça el sacerdot en les seves intervencions orals, durant la celebració?

Els destinataris de les intervencions del sacerdot són habitualment dos: l’assemblea i Déu. Una bona part del temps, el sacerdot s’adreça a l’assemblea: la predicació, les salutacions, les monicions. En tota la resta de la celebració, el sacerdot s’adreça a Déu: «Senyor, Pare sant, Déu omnipotent i etern...!».

Hi ha un altre moment en el qual hom s’adreça a l’assemblea: les lectures bíbliques. Però en aquest cas, la intervenció dels lectors està al servei de la Paraula: Déu parla al seu poble (SC 33).

Aquesta classificació tan òbvia és un punt de partida per al sacerdot, i també per valorar la «veritat» de la comunicació. Confondre un destinatari amb un altre converteix en problemàtica la comprensió del que es diu. Per això, en una acció pública ha de quedar molt clar el destinatari; al contrari, sorgeixen dificultats que en si mateixes no haurien de sorgir.

L’assemblea té dret que el sacerdot li parli de manera intel·ligible. I el sacerdot té el deure ministerial de comunicar-se amb l’assemblea. Però l’assemblea ha de poder percebre les ocasions en les quals el sacerdot parla amb Déu. I el sacerdot té el deure ministerial de parlar realment amb Déu, és a dir, de pregar. Afegim: en les pregàries presidencials, començant per la pregària eucarística, el sacerdot té el deure de pregar «davant» l’assemblea, assumint alhora la seva representació, cosa diversa de parlar a l’assemblea.

Restar convençut que cal pregar intensament davant l’assemblea com a president, és si més no igualment important que saber comunicar a l’assemblea. Cada cosa ha de cercar la seva «veritat».

(1991, número 7)

La bellesa de la celebració

Ja sé que la participació litúrgica ha d’ésser una gran professió de la fe, i que ha d’ésser viva, participada, inculturada... Però no hauríem d’oblidar que també cal que sigui bella. I potser la bellesa serà precisament el resultat de totes les altres característiques harmònicament conjuntades.

Parlar de bellesa és entrar en un terreny difícil, perquè sovint passem a confondre-la amb allò que ens agrada. I val a dir que el fet, per exemple, que a hom li agradi més la basílica de Sant Pau Extramurs, a Roma, que la de Sant Pere al Vaticà, no el pot portar fins a la negació de la bellesa d’aquesta última.

A les celebracions pot passar quelcom semblant: deixar-nos guiar massa per allò que ens agrada o per a nosaltres fa bonic. Ens pot agradar cantar uns cants més que uns altres, revestir uns ornaments més que uns altres, preferir un estil a un altre, usar uns instruments musicals en lloc d’uns altres, allargar-nos en uns moments més que en altres... Però perquè hi hagi bellesa caldrà sempre una referència objectiva a la identitat de la celebració, a l’harmonia de les parts, a la qualitat de les coses que s’utilitzen, a la justesa de les paraules que es diuen, a la intensitat de l’ambient que es crea...

Preparar la celebració des d’aquesta perspectiva no és un treball indiferent. I demana precisament aquest sortir del que ens agrada per analitzar amb seriositat si correspon a la veritat de la celebració, al sentit dels ritus i dels textos, a l’harmonia interna i, per damunt de tot, demana la contemplació orant dels continguts de la celebració, d’allò que el Senyor vol fer en i per a la seva Església, per a una comunitat o per a un fidel concret. Seria efectivament un error creure que la bellesa d’una celebració pot aconseguir-se sense cura primordial d’allò que és el seu perquè bàsic, com si es tractés només d’una mise en scène.

¿I la simplicitat? Cap objecció, en principi, per la simplicitat. Però també aquí cal distingir entre simplicitat i simplificació. ¿I la pobresa? Tampoc aquí cap objecció: res no oposa la pobresa a la bellesa, mentre la primera no sigui degradació i/o la segona luxe.

(1991, número 11)

¿Temps