Celebració cristiana, miniatures teologicolitúrgiques

La col·lecció Emaús vol oferir llibres

de lectura assequible que ajudin

a viure el camí cristià en el moment actual.

Per això porta el nom d'aquell poble

cap a on anaven dos deixebles desesperançats

quan es van trobar amb Jesús,

que es va posar a caminar al costat seu,

i els va fer entendre i viure

la novetat de l'Evangeli.

Xabier Basurko

Celebració cristiana, miniatures teologicolitúrgiques

Col·lecció Emaús 154

Centre de Pastoral Litúrgica

Directora de la col·lecció Emaús: Mercè Solé

Disseny de la coberta: Mercè Solé

© Edita: CENTRE DE PASTORAL LITÚRGICA

Nàpols 346, 1 – 08025 Barcelona

Tel. (+34) 933 022 235

cpl@cpl.es – www.cpl.es

Primera edició digital: setembre de 2018

ISBN: 978-84-9165-180-2

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Presentació

No feia gaire que jo treballava al CPL. Moguda pels comentaris elogiosos del company que n’havia fet la correcció, em vaig llegir la Historia de la Liturgia, de Xabier Basurko. Un volum més aviat gruixut publicat a la col·lecció Biblioteca Litúrgica del CPL. Certament, tot i el meu desconeixement de la teologia i de la litúrgia, vaig quedar captivada pel llibre: per la seva claredat, profunditat i perspectiva (és realment una història molt completa), i també per la llibertat en els seus plantejaments i pel seu sentit crític. Tot en un llenguatge entenedor i fàcil de llegir.

Doncs aquest mateix esperit es troba en aquestes «miniatures», que no són més que un recull dels escrits de Xabier Basurko a la secció «Última pàgina» de la revista Missa Dominical. Des de l’any 1995 fins avui, Xabier Basurko ha estat col·laborant ininterrompudament amb la revista, alternant amb companys de secció de reconegut prestigi, com Pere Tena, Juan Martín-Velasco i Joaquim Gomis entre d’altres. Amb la publicació dels articles de tots quatre, en els petits volums de la col·lecció Emaús, el CPL ha volgut celebrar els 50 anys de Missa Dominical, nascuda l’any 1968 de la mà de Joaquim Gomis.

Missa Dominical és una revista que s’adreça sobretot a capellans i a equips de litúrgia, per tal de facilitar-los la preparació de l’Eucaristia del diumenge. Però això no és cap obstacle perquè laics i laiques en puguem entendre bé el contingut. Al contrari: Basurko, lluny de clericalismes, connecta bé amb allò que el poble cristià vivim a missa: el que ens va bé, el que hi trobem a faltar, el que no entenem, el que vivim amb contradicció. Sap posar paraules a moltes de les nostres inquietuds, explica bé el perquè de les coses, l’origen de determinades tradicions, la teologia que hi ha al darrere de gestos i símbols, la relació del llenguatge cristià amb la cultura del nostre món. Una mirada àmplia i oberta, ecumènica i propera a l’antropologia

Són molts anys de fer pedagogia litúrgica. Fent feina com a capellà en diverses parròquies al País Basc, com a divulgador de la litúrgia i com a professor que va ser al Seminari de Sant Sebastià, a la Universitat de Deusto, al centre d’Estudis Teològics de Pamplona i a la Facultat de Teologia de Vitoria-Gasteiz.

Us agradarà.

Mercè Solé

Evitar el «soroll»

En les nostres celebracions hi ha un tipus de soroll que en podríem dir de «primer grau», o en estat brut: tos d’hivern, infants que ploren, micros que xiulen, o el taloneig sonor de la senyora que arriba tard i es fa notar...

Dins d’aquest gènere, hi ha sorolls que podríem qualificar fins i tot de «benèfics», com el que es produeix en el moment de donar-se la pau: quan l’assemblea tan seriosa i hieràtica es relaxa, els veïns del mateix banc es miren als ulls, es somriuen, i es crea un brogit de fons en fer-se l’encaixada o l’abraçada (l’«esbarjo de la missa» en càndida expressió d’una nena de catequesi). En aquesta mateixa tònica, el «gall» del solista o la distracció de l’organista, assumits amb el degut humor, no han de ser necessàriament catastròfics, sinó oportunitats per a distreure l’atmosfera i afavorir un ambient de major humanitat en l’assemblea, seguint aquell consell del filòsof: «Treu profit de tot error» (L. Wittgenstein).

Però hi ha també un soroll de «segon grau», en el sentit tècnic avui corrent en els mitjans de comunicació. «Soroll» («noise») és tot allò que interfereix la comunicació i impedeix la circulació de sentit. Els experts en aquesta matèria distingeixen entre soroll sintàctic, soroll semàntic i soroll pragmàtic (A. de Benito, Diccionario de las ciencias y técnicas de comunicación, Madrid 1991, p. 762-763). Aquesta teoria exposada en paraules entenedores i aplicada a les nostres celebracions ens podria suggerir reflexions com ara les següents:

«Soroll» resulten les homilies quan no han estat preparades, quan són inconsistents, aproximatives, anacròniques de missatge i de llenguatge. «Soroll» són les monicions absolutament inútils, redundants en la seva pròpia obvietat; que repeteixen el que ja és sabut i més que sabut. «Soroll» és el prefaci «cantussejat» pel president, titubejant en la seva execució, desafinat en ocasions, que fa malbé la paraula que intenta proclamar. «Soroll» és l’actuació del cor en recerca del seu propi «lluïment»; que se serveix a si mateix, no pas a la litúrgia, i trenca la dinàmica interna de la celebració. Els exemples de «sorolls» d’aquest tipus es podrien multiplicar sense massa esforç d’imaginació...

Evitar el «soroll» és en tota celebració el moment previ i preliminar, com una mena d’acte de fregar el terra («removens prohibens», que dirien més justament els escolàstics) per tal de carregar, després, de significació l’acció celebrativa, per assolir que la litúrgica «digui» alguna cosa rellevant als creients reunits; i que parlant suficientment als cervells pugui moure també els cors.

(1995, número 7)

Racional i emocional

En qualsevol temps i lloc, gent que no és capaç de llegir ni d’escriure és capaç de pensar i, certament, de sentir. Hi ha perspectives molt diverses a l’hora d’examinar la litúrgia; la perspectiva del racional/emocional ens sembla una clau particularment interessant per a reflexionar avui sobre les nostres celebracions.

L’aliment racional, el «logos», fou més aviat escàs durant els llargs segles abans del Vaticà II, en aquella litúrgia feta en llatí i preocupada d’assegurar la matèria, la forma i l’ex opere operato. Però tampoc l’emocional no era, sembla, pastura gaire abundant; n’hi ha prou a pensar en les moltes expressions que la religiositat popular va fer sorgir en aquesta mateixa època, amb la intenció de suplir les mancances sentides en la litúrgia oficialment proposada. La religiositat popular és, en efecte, «l’expressió dels qui senten i veuen, més que no pas dels qui saben i coneixen» (M. Meslin).

En els primers anys 60, la reforma del Vaticà va fer un notable esforç per a nodrir el cervell dels fidels: va reconquerir la «paraula». Gràcies a la introducció de la llengua vernacla, la paraula en les seves diverses modalitats (lectures bíbliques, nous cants, homilia, monicions...) es va fer present en la litúrgia i va intentar enfortit la «fe que cerca entendre», és a dir, la raonabilitat de la fe dels creients. Però no va trigar gaire a arribar la rèplica. Des de la meitat dels anys 70, almenys en certs ambients eclesials, es va formant l’opinió que la reforma feta era massa freda, racionalista, excessivament cerebral. Paral·lelament, hem assistit a una forta irrupció de l’emocional en la litúrgia dels petits grups; i més d’una parròquia ha tornat a posar en circulació processons i altres manifestacions que van ser considerades obsoletes no fa massa temps.

El creient d’avui viu immers en una cultura crítica i crèdula alhora; els productes culturals que diàriament consumeix estan marcats per l’empremta dels «mestres de la sospita»; però alhora, i fonamentalment com a fruit de l’individualisme ambiental, habita un «desert dels sentiments», formidable brou de cultiu per a les ambigües efervescències de les sectes i de les «noves eres». Els nostres fidels també participen dels condicionaments generals de l’època; i segurament, en la litúrgia, tenen gana en les dues boques. Una certa tensió entre el racional i l’emocional pot considerar-se com un indici de salut i normalitat en la vida litúrgica; com també la justa accentuació o bé dels aspectes racionals o bé dels emocionals, tenint en compte el moment, el lloc i el tarannà propi de cada comunitat litúrgica.

(1995, número 11)

Alfabetització litúrgica

No tenim dret a ser «masoquistes». Si considerem la vida de l’Església amb un «mínimum» de perspectiva històrica, haurem de reconèixer, amb tota honestedat, que en les últimes dècades s’han realitzat enormes avenços en l’àmbit de la litúrgia. Però, tot seguit, caldrà afegir que encara queda molt per fer. Entre les tasques pendents, voldria assenyalar-ne una prèvia i fonamental: l’alfabetització litúrgica. Amb aquest enunciat, volem referir-nos a la necessitat d’una catequesi bàsica de l’elemental litúrgic. Quant a això, pot existir un fals «miratge» en molts pastors, que semblen donar per «fets» uns nivells d’iniciació cristiana i un coneixement dels gestos i símbols litúrgics en el poble cristià que aquest, en realitat, mai no ha tingut oportunitat de rebre.

La incultura galopant en les joves generacions sobre el tema religiós és una constatació que preocupa en el nostre entorn europeu, i no només a l’Església catòlica. En aquest mateix sentit, es comprova un impressionant «forat d’ozó» en les famílies cristianes i la seva palesa incapacitat, en molts casos, de transmetre l’herència cristiana, fins i tot els seus gestos més elementals. Algú deia, amb humor agredolç, que els joves d’avui aprenen el senyal de la creu no pas a la falda materna, sinó a la petita pantalla, tot veient els futbolistes com ho fan quan surten al camp o quan llancen el penal...

Aquest problema d’ignorància bàsica el palpem singularment en l’àmbit pròpiament litúrgic, i afecta per igual tant les generacions joves com les adultes. L’experiència pastoral ens diu que realitats bàsiques en l’àmbit litúrgic (com la configuració general de la missa dominical, de la litúrgia de la paraula i la significació de cadascun dels seus elements que la integren, l’estructura interna de la pregària eucarística i els seus valors interns, el sentit del parenostre i fins i tot