Contra Valls: La història d'un aventurer que vol regnar a Barcelona

noms

Contra l’esquerra

que claudica

Josep Ramoneda

El dia que Manuel Valls va anunciar la seva candidatura a l’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, un amic francès em va enviar un missatge que deia: «Propera etapa, Andorra». L’aventura espanyola de Valls és una conseqüència del seu fracàs francès. I dic aventura espanyola —i no catalana— per dues raons: perquè el propòsit de Valls és utilitzar la plataforma de Barcelona per fer-se un lloc a tot Espanya, de la mà de Ciutadans; i perquè el seu projecte és en clau espanyola: fer la feina que, segons ell, per deixadesa, les elits catalanes no han estat capaces d’afrontar, és a dir, alliberar-les dels independentistes i dels comuns.

Si Valls no hagués fracassat a França, avui no seria aquí. I per això és interessant resseguir el que va passar Pirineus amunt perquè una carrera laboriosament construïda durant trenta anys hagi tingut un final tan abrupte amb una fugida tan inesperada. I això és el que fan Noël Mamère i Patrick Farbiaz, dos militants ecologistes francesos de llarga trajectòria, el primer d’ells diputat durant vint anys a l’Assemblea Nacional per Els Verds. No només han seguit la trajectòria de Manuel Valls, sinó que han viscut la confrontació política amb ell.

Contra Valls reconstrueix amb detall el procés de construcció d’un lideratge autoritari i arrogant que evoluciona ràpidament cap a l’assumpció dels tòpics ideològics i morals del neoconservadorisme, que assumeix la submissió a l’ortodòxia neoliberal més estricta (el llibre recull una cita extraordinària de Serge Dassault, una de les grans fortunes de França i director de Le Figaro: «Us he de dir que estem molt contents amb la seva acció. […] Per això té el suport d’un diari ben conegut per tothom») i que fa del simplisme, del joc binari de bons contra dolents, el seu nord, basant-se sempre en la desqualificació i traslladant tots els problemes al camp de la intransigència i de l’ordre públic. I així va ser com a alcalde, com a ministre de l’Interior i com a primer ministre francès, assumint per complet l’agenda del Front Nacional contra la immigració i, amb la complicitat del president François Hollande, convertint la lluita contra el terrorisme gihadista en un discurs de guerra de civilitzacions.

Si en un primer moment, sobretot quan era mi­nistre de l’Interior, una part de la societat va comprar el seu discurs autoritari en uns temps de desconcert, a poc a poc el desgavell del govern socialista, el seu estil —en què l’arrogància evidenciava la manca d’autoritat carismàtica—, la seva falta d’empatia i el seu menyspreu per les desgràcies dels ciutadans, la seva assumpció dels tòpics neoliberals sobre l’autosuficiència de l’individu únic responsable de les seves misèries, tot plegat adornat amb la reprovació moral de la cultura de l’excusa, va anar descolorint la seva figura. Valls va abandonar el govern per guanyar distància respecte al desgavell que ell mateix havia creat i es va presentar a les primàries socialistes per a l’elecció com a president de la República. Ja era tard. Sembla que no va captar el profund malestar que la seva política i la seva evolució ideològica, decidit a liquidar el patrimoni cultural del Partit Socialista, havien provocat en la militància. S’imaginava candidat per aclamació i va perdre davant Benoît Hamon. En el ressentiment per la desfeta va fer el pas definitiu: va deixar el Partit Socialista i va trucar a la porta d’En Marche! No el van voler. Només li van fer la concessió de no presentar candidat contra ell a la seva circumscripció.

En terra de ningú, va aprofitar el conflicte sobiranista per caure a Catalunya, invitat a col·laborar amb el bloc contrari a l’independentisme. Amb un avantatge important: va arribar ja sense camuflatge, perfectament ancorat a la dreta, acomplert el seu trànsit ideològic, per intentar capitalitzar el vot espanyolista sobre les espatlles de Ciutadans. Al mes de maig sabrem la continuació de la història: final de l’aventura o nova etapa?

Valls, seguint la seva obsessió de diluir el projecte i el patrimoni polític de l’esquerra, apel·la a un consens entre PP, Ciutadans i PSOE, per aïllar Vox, Podem i l’independentisme. La ignomínia que representa col·locar al mateix pla el neofranquisme de Vox, els intents de renovació democràtica sorgits a l’esquerra del PSOE i un moviment pacífic d’ampli espectre, que reivindica l’autodeterminació, com l’independentisme, indica ben clarament la intenció de Valls: arrossegar el PSOE, com va fer amb el Partit Socialista francès, cap a l’espai neoliberal-conservador, aïllant-lo de l’esquerra i destruint així qualsevol opció alternativa a l’hegemonia de la dreta.

Per això, més enllà de la trajectòria personal de Valls, el que més m’interessa del llibre de Noël Mamère­ i Patrick Farbiaz és com a través de la seva figura reconstrueixen la crisi i l’evolució d’una esquerra que no troba el lloc en un món en gran mutació, culminant un procés de desarrelament ideològic i social que va començar quan Tony Blair i companyia van assumir el consens de Washington i la socialdemocràcia es va descafeïnar fins a fer-se irreconeixible. El subtítol de l’edició francesa —«Resposta als neoconservadors»— és tan important com el títol Contra Valls, escollit pel seu caràcter de prototip d’aquesta evolució «il·liberal» i antisocial d’una part del socialisme. L’actualitat de Valls els dona l’oportunitat, però el títol del llibre podria haver estat perfectament Contra la claudicació de l’esquerra. I aquesta és la qüestió important, que sigui quin sigui el destí de Valls seguirà vigent.

Els autors expressen la necessitat de construir un nou relat, que permeti a l’esquerra recuperar la con­nexió perduda amb les classes populars i la capacitat d’incidir en el debat públic després que gran part de la intel·lectualitat hagi passat a l’altre cantó i hagi assumit el discurs contra la immigració i el sacrifici de llibertats contra el terrorisme, així com l’assumpció acrítica de l’status quo econòmic i de l’esgotada tecnocràcia europea. Del «jo» de Valls al «nosaltres», seria la consigna. D’una societat d’individus aïllats —en lluita a mort per al supervivència— a una reconstrucció dels espais comunitaris. Amb especial sensibilitat pels tres principals discursos emancipadors que hi ha avui en escena: l’ecologisme, el feminisme i la denúncia d’unes polítiques inhumanes que deixen morir milers de persones al Mediterrani —els pàries del mar— per calmar les pors i satisfer les baixes passions d’una part de la ciutadania. El cas Valls és l’exemple d’una deriva alarmant. Valls passarà, però, si l’esquerra no desperta, cada cop serem més a prop de l’autoritarisme postdemocràtic, que polítiques com la seva afavoreixen per acció i per omissió. Cal defensar la llibertat abans que la democràcia completi la mutació cap a l’autoritarisme.

Introducció.

Derrota del pensament,

decadència de l’esquerra

Dilluns, 16 de novembre de 2015: tres dies després de la massacre de la sala d’espectacles Bataclan de París, François Hollande, president de la República Francesa, convoca una sessió del Parlament a Versalles. França està perplexa. Li pesa massa el símbol que representen els joves assassinats a sang freda mentre prenien una copa en una terrassa o esperaven per veure un concert. «Haurien pogut ser els meus fills» és la frase que els pares es repeteixen sense parar, horroritzats. Tenen por. Tothom té por. Davant d’un xoc tan brutal, el poder no pot quedar impassible. Cal trobar una resposta política a l’altura del drama. Prendre una decisió que mostri la determinació del poder i tranquil·litzi els francesos. Colpejar fort. I per això som a Versalles.

No hi falta cap senador ni cap diputat. Aquí, els acabats d’or brillen menys que al Palais Bourbon, seu de l’Assemblea Nacional, i el vermell clar del vellut s’ha tornat més color pruna. Ocupem les fileres per ordre alfabètic i així descobrim col·legues dels quals fins ara no sabíem ni el nom. Esperem el president en un silenci que, a causa de les circumstàncies, és pròxim al recolliment. El president triga i això afegeix tensió al moment. Al peu de la tribuna des d’on ha d’adreçar-se als «representants de la nació», el seu primer ministre, Manuel Valls, està immòbil, sabent que les càmeres el vigilen.

La posada en escena «republicana» és perfecta. Fran­çois Hollande, la viva imatge de la solemnitat i el rigor, pot dirigir-se al país en el paper de pare de la nació. En moments com aquests no tenim dret a entrebancar-nos amb les paraules, sobretot quan busquem l’efecte sorpresa. I Hollande no dubta quan anuncia la constitucionalització de l’estat d’emergència i la retirada de la nacionalitat francesa per als binacionals autors d’actes terroristes. L’estat d’emergència durarà dos anys i serà substituït per la llei antiterrorista proclamada durant la presidència d’Emmanuel Macron el 31 d’octubre de 2017, que perpetua unes quantes mesures que són pròpies de l’estat d’excepció.

Sense reflexionar sobre el que els acaben d’anunciar —tampoc han tingut temps per fer-ho—, els diputats i els senadors s’aixequen i aplaudeixen per ovacionar Hollande, que acaba de reciclar en directe una vella obsessió de l’extrema dreta en nom de «la guerra contra el terrorisme». Tot seguit, entonen La marsellesa a l’uníson.

Passada l’emoció del moment, de tornada a París o a les regions respectives, nombrosos diputats i alguns senadors s’adonen de la gravetat de la dosi de xarop que els acaben de fer prendre. És un remei amarg per a tots nosaltres, homes i dones d’esquerres. Ja estem tots força desorientats pel govern d’aquesta legislatura, en què