You are on page 1of 4

4.

- L’espai urbá: cap a un món de ciutats


Definició de ciutat.
Ciutat com una gran i densa concentració de persones que viuen de la indústria i dels serveis i
que no cultiven pràcticament res del que consumeixen. Per definir una ciutat podem utilitzar
criteris quantitatius (nombre d'habitants), criteris d'activitat professional dels seus habitants
(sectors secundari i terciari) i de continuïtat d’habitat.

Funcions de les ciutats:


• residencial
• administratives
• oferta de serveis
• culturals
• comercials
• nus de transport

Problemes de les ciutats


Com a problemes més destacats són (s’han d’explicar):
• Necessitat d’aigua potable í de fonts d'energia
• Necessitat d'aliments frescos i envasats (satisfer necessitats d'aliment)
• Problemes de congestió del trànsit i les seves conseqüències directes: contaminació
atmosfèrica acústica
• Producció d'importants quantitats de residus i necessitat de mecanismes de reciclatge
(controlar la contaminació i desfer-se dels abocaments sólids i líquids)
• Manca de transports urbans i quan existeixen el cost que ha de pagar l’administració es
molt elevat.
• L’existència de bosses de pobresa al primer món i de les denominades "segones ciutats" al
tercer món
• controlar la difusió de malalties

Els problemes que es troben per fer-ho provenen de:


- l’ocupació de terres agrícoles a causa de l’expansió urbana
- la contaminació provocada per les persones i els vehicles
- l’augment del consum energètic
- la sobrecàrrega de les xarxes de transport públic i el clavegueram
- les necessitats creixents de recursos hídrics.

Les àrees de la ciutat:


Àrea central terciària o CBD: les funcions predominants són l’administrativa o de gestió, la
comercial i de vegades, la cultural. Com a principals característiques es poden destacar: gran
densitat de trànsit de persones i vehicles, important concentració de llocs de feina, bones
comunicacions urbanes i sovint interurbanes, poca població resident i construcció en alada.
Aquestes àrees poden trobar-se en el centre de la ciutat o en zones denominades de "nova
centralitat".

Àrea residencial: la funció residencial és la predominant i presenta una important diferenciació


segons els nivells de renda. Així, es poden diferenciar: el eixamples de renda mitja o alta amb
serveis correctes i bones comunicacions, els nuclis antics que poden presentar característiques
diferents segons es tracti de zones importants pel seu patrimoni històricoartístic o bé de zones
degradades amb població de renda baixa i, finalment, els barris perifèrics que també poden
presentar diferències segons es tracti de zones de renda alta - amb bons serveis i ben
comunicats - o zones de renda baixa sovint mancades de serveis i mal comunicades.

1
En algunes ciutats encara es poden trobar àrees industrials tot i que, en general, aquestes estan
en retrocés degut a l’elevat preu del sòl, a la contaminació que produeixen les indústries i a la
seva necessitat de connectar fàcilment amb les vies de transport.

Aglomeracions urbanes: àrea metropolitana, conurbació i megalòpolis


Àrea metropolitana: conjunt format per una gran ciutat o nucli central i les ciutats més petites
que l’envolten, relacionades entre sí amb un intens intercanvi de persones, de mercaderies i de
comunicacions. El nucli central de l’àrea metropolitana sol acollir activitats del sector terciari,
mentre que els altres nuclis urbans solen especialitzar-se en funcions residencials, industrials, i
en equipaments comercials i d'oci.
Es diferencia de la conurbació en que aquesta és una gran zona urbanitzada amb diversos
nuclis centrals o ciutats molt pròximes, d’importància similar i amb estretes relacions, encara que
poden tenir funcions diferenciades.

Ciutats i globalització: El sistema mundial de ciutats


L’alumnat ha d'exposar que arran de la internacionalització i globalització, les ciutats ja no poden
ser valorades únicament segons les seves funcions locals o nacionals sinó amb relació al seu
paper dins el sistema mundial de ciutats.
Els centres de poder econòmic sempre estan situats en zones urbanes , així com els centres de
poder polític.
En el sistema mundial de ciutats, les més ben situades dins de la jerarquia són les que
concentren més nombre de funcions (administrativa, financera, productiva...) i generen més
activitats. Les "grans ciutats" (majoritàriament situades en països desenvolupats) son les que
acumulen més funcions direccionals econòmiques i administratives i no coincideixen
necessàriament amb les "ciutats grans", molt poblades (situades moltes als països
subdesenvolupats).

Diferències en els països desenvolupats i subdesenvolupats


Les ciutats no es desenvolupen al mateix ritme a tot el món, mentre que als paisos
desenvolupats es dóna una estabilització, en els paisos en vies de desenvolupament el procés
d'urbanització és molt rápid. Les causes d’aquest procés: en els països desenvolupats la
població creix poc perqué el creixement natural és baix. A més degut als elevats preus del sól
urbá, la població jove tendeix a desplaçar-se fora de les grans ciutats buscant habitatges més
assequibles i millor qualitat ambiental. L’èxode rural és pràcticament nul. Aquest procés es viu a
ciutats com Roma, Paris, Viena, Madrid, etc.,
Pel que fa als països en vies de desenvolupament, la població urbana creix molt perquè el
creixement natural és molt alt i també perquè es continua donant el fenomen de l’èxode rural.
Aquest procés es viu a ciutats com: Méxic DF, Sao Paulo, Calcuta, Lagos o Bombai. per al
segon.
Les dificultats dels països en vies de desenvolupament per afrontar els problemes urbans degut a la manca
de recursos suficients. La formació de les denominades “segones ciutats” degut a la intensitat del fenomen
de l’èxode rural.

Ciutats milionàries: des d'un punt de vista quantitatiu, són les ciutats que tenen més d'un milió
d'habitants.
Les ciutats no es desenvolupen al mateix ritme a tot el món. En els països desenvolupats, es
dóna una estabilització, i la taxa de creixement de les ciutats és baixa i fins i tot s'ha arribat al
creixement zero degut a una disminució del creixement natural i baixa del flux migratori.
En canvi en els països subdesenvolupats la taxa de creixement de les ciutats és molt superior,
el procés d'urbanització és molt ràpid i la població urbana es dobla o triplica en dècades. El
creixement natural encara es manté alt i el moviment migratori camp ciutat és molt elevat. (Es
pot destacar Amèrica Llatina o Àfrica).

2
L’urbanisme a Catalunya.

Concentració de la població catalana en les ciutats.


La població urbana de Catalunya es troba en la connurbació barcelonina, a la primera i segona
corona metropolitana, al voltant de l’eix mediterrani i a la plana litoral.
Les principals causes que han provocat que la majoria de la població catalana es concentri en
nuclis urbans són:
• La concentració de les activitats secundàries primer i terciàries més tard en les ciutats des
de la Revolució Industrial ha provocat un desplaçament del camp, ja fos el català o d'altres
llocs, cap a la ciutat.
• L’augment de serveis a la producció i a les persones; les infrastructures de transport que
van facilitar l’accés a la producció i als mercat i els factors culturals, com a font d'innovació
i facilitat de relació entre les persones, han anat creant el sistema urbà actual català
caracteritzant per la seva polarització.

S’ha de valorar la importància i el predomini del poblament urbà a Catalunya . També que la
població urbana es concentra fonamentalment a la zona litoral i prelitoral, destacant en primer
lloc la regió metropolitana de Barcelona on es concentra més del 60% de la població catalana.
Es pot distingir l’àrea metropolitana formada per Barcelona i els municipis més propers i la
corona metropolitana que inclou les poblacions de Granollers, Terrassa, Sabadell, Martorell,
Sitges, etc. En segon lloc es troben les ciutats mitjanes articulades del territori d’àmbit
supracomarcal tom la regió Reus-Tarragona, Tortosa, Lleida, Girona, Manresa i Vic, i per sota
altres nuclis d’àmbit comarcal, tots ells relacionats dins duna estructura jeràrquica.
Actualment s'observa una tendència clara al desplaçament de la població del centre de les
zones urbanes cap a la perifèria, una disminució de la densitat urbana deguda a la dispersió de
la població en una superfície més amplia . Es tracta del model difús o dispers. Aquest procés es
veu afavorit pels nous hàbits de vida de la població, els preus del sòl, l’extensió d'infrastructures
i serveis i les millores en els mitjans de comunicació i transports (automòbil, carreteres,
ferrocarril)...

Ària metropolitana de Barcelona


L’àrea metropolitana de Barcelona ha crescut molt des dels anys 70 fins a l’actualitat. Les
principals causes d'aquest creixement són que la població de Catalunya s'ha anat concentrat al
voltant d'aquest àrea en aquests últims anys atreta per les condicions laborals, de serveis, etc.
que hi ha hagut.
Les principals activitats econòmiques industrials de Catalunya s'han generat en aquesta àrea
principalment. També les activitats comercials i terciàries especifiques com entitats financeres,
assegurances, oficines, etc. s'han localitzat a Barcelona i els seus voltants.
Les decisions polítiques a través duna planificació centralitzada d'infrastructures han tendit a
reforçar aquesta centralitat que ha funcionat com un element d'atracció duna bona part de la
població de Catalunya, d'altres regions de l’estat i, ara, d'altres zones del món.

La jerarquia/nivells de sistema de ciutats que s’estableixen entre les principals ciutats


catalanes és:
• En el nivell més alt l’àrea metropolitana de Barcelona que està formada per un nucli central
i una colla d’àrees que s'extenen cap a les comarques que envolten el Barcelonès. El nucli
central és Barcelona, L’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet i
Sant Adrià del Besòs. Però des de fa anys aquesta àrea s'ha estes seguint el Baix
Llobregat i pel litoral nord seguint la costa del Maresme. Les funcions d’aquesta zona són
industrial, residencial, nus de transport, cultural i ària terciària i de negocis. La seva zona
d’influència és tot Catalunya perquè hi ha alguns serveis que sols s’ofereixen en aquesta
àrea.
• En un segon nivell trobem ciutats que formen la segona corona metropolitana (regió
metropolitana), algunes d'elles són ciutats històriques com Sabadell, Terrassa, Mataró o

3
Granollers mentre que altres han crescut molt en aquestes últimes dècades com Mollet,
Rubí, Martorell o Abrera.
• En un tercer nivell hi ha tres àrees que tenen un radi d’influència superior ala seva pròpia
comarca. Aquestes ciutats són Lleida, el triangle Tarragona-Reus-Valls i Girona. La seva
funció administrativa de capital de província els hi ha donat unes característiques i funcions
especifiques, a banda de ser centres industrials i turístics importants.
• En un quart nivell trobem ciutats mitjanes, generalment històriques (centres industrials,
agrícoles, eclesiàstics) , que tenen una influència comarcal i que si són molt a prop de
l’àrea metropolitana barcelonina estant experimentant un important creixement. Són entre
altres Manresa, Igualada, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Vic, Figueres i
Tortosa.
• En un cinquè nivell trobem ciutats mitjanes i petites que són elements d'articulació de
territoris de muntanya com Berga, La Seu d'Urgell, Ripoll, Olot, Tremp o Puigcerdà o bé la
seva situació en el litoral les ha convertit en un centre d'atracció turística com Roses,
Palamós, Lloret de Mar, Salou i Cambrils entre altres.

En els àmbits on l’activitat agrària té un pes encara considerable: àmbit de ponent i terres de l’Ebre, la
població es distribueix en ciutats de mida mitjana i petita i que a l’Alt Pirineu i l’Aran la situació s’inverteix
completament en referència a la resta d’àmbits, amb un predomini de la població rural.

Comentaris d’un plànol d’una ciutat


Les diferents parts de la ciutat i les seves característiques tot ressaltant la diferenciació funcional
que hi trobem. Parlar del nucli antic, l’eixample i les zones residencials (barris obrers, residència
classes mitjanes, residència classes benestants, ciutats dormitori) i a l’espai perifèric polígons
industrials i noves àrees de terciarització. Es valorarà que l’alumnat comenti les diferents funcions
que es donen en cada un dels espais urbans així com les relacions d’interdependència que
s'estableixen entre les diferents parts.

Es tracta d’un mapamundi on es pot observar la localització de les ciutats més poblades del món l’any 2004
segons dades de l’ONU. La quantitat de població s’expressa en milions d’habitants i correspon a les ciutats i
la seva àrea d’influència.
Es pot observar que la majoria de les ciutats més poblades – tretze – es localitzen a Àsia, en segon lloc, sis
ciutats es troben a Amèrica, en tercer lloc, quatre a Europa i finalment Àfrica, amb només dues ciutats, és el
continent amb menys població urbana.

L'alumnat ha de conèixer les causes del creixement i desenvolupament de les ciutats. Ha de ser
capaç de relacionar la morfologia de les ciutats amb les diferents funcions i usos dels espais
urbans. Ha de tenir coneixements sobre l'estructura de la xarxa mundial de ciutats, i així mateix
dels problemes de sostenibiliat dels espais urbans en relació als seus àmbits regionals o
metropolitans.

Es tracta d’una taula de dades sobre les deu ciutats més poblades del món corresponents a tres
moments diferents: 1950, 1980 i 2010. La població està expressada en milions i la font correspon
a l’ONU el 1998. Es pot observar que el nombre de ciutats europees disminueix entre 1950 i 1980
i pel 2010 ja no en consta cap. Puntuació: En canvi el nombre de ciutats asiàtiques augmenta de
manera constant. Finalment, de ciutats africanes només n’hi ha una en el 2010

Més sobre població.


El creixement natural o vegetatiu és el resultat de restar la mortalitat de la natalitat.
El saldo migratori o creixement migratori és la diferència positiva o negativa entre el nombre de persones
que se’n van d’un territori i el nombre de les que hi arriben.
El creixement total és el resultat de sumar el creixement natural o vegetatiu i el saldo o creixement migratori
En totes tres formulacions el resultat pot ser positiu o negatiu.

You might also like