Emma Vilarasau repeteix a les ordres de Josep Maria Mestres
amb l’espectacle ‘La infanticida’
Víctor Català puja a l’escenari
del Romea amb dos monòlegs
S
egons Josep Maria Mestres, di-
rector del muntatge, Català és la
gran dama de les lletres catala-
nes juntament amb Mercè Rodore-
da, i no només per la seva novel·la
Solitud.
«Aquesta mena de teatre hauria de ser
espècie protegida». Va ser una frase que
quedava bé com a epíleg, però també
d’una inqüestionable sensatesa. Va sor-
tir de la boca de Calixto Bieito, director
artístic del Romea, per tancar la presen-
tació de La infanticida i Germana Pau,
dos monòlegs de Víctor Català, l’àlies de
Caterina Albert (1869-1966).
Reivindicar una autora sense gaire
presència escènica va moure Bieito a im-
pulsar un monòleg de tanta duresa com
altura literària, una idea poc habitual en
temps de comèdies i musicals de diges-
tió fàcil.
Bieito: “Aquesta mena de teatre hauria de ser
espècie protegida”
Un espectacle revisat
El record de la versió del 1992, represen-
tada al Romea i després al vell Lliure, el
va portar a plantejar a Mestres la possi-
bilitat de recuperar La infanticida, que
va brodar aleshores i que ara repeteix
Emma Vilarasau.
El director va recollir l’encàrrec i per
acompanyar els «intensos» 35 minuts
del monòleg es va capbussar en altres
soliloquis de l’autora, fins a trobar allò
que cercava.
Germana Pau complia amb aquest ob-
jectiu i va decidir que una altra actriu
carismàtica, amb qui havia treballat en
un registre molt diferent, com Àngels
Gonyalons s’incorporés a un projecte del
qual Mestres parla amb un fervor conta-
giós. «És un plaer inenarrable tornar a
fer La infanticida. És un espectacle que
et canvia fins i tot com a persona. Arriba
a l’ànima».
 Emma Vilarasau repeteix a les ordres de Josep Maria Mestres amb
l’espectacle ‘La infanticida’

Víctor Català puja a l’escenari

del Romea amb dos monòlegs

S egons Josep Maria Mestres, di- Un espectacle revisat

rector del muntatge, Català és la
gran dama de les lletres catala-
nes juntament amb Mercè Rodoreda,
i no només per la seva novel·la Soli-
tud.
«Aquesta mena de teatre hauria de ser
espècie protegida». Va ser una frase que
quedava bé com a epíleg, però també
d’una inqüestionable sensatesa. Va sor-
tir de la boca de Calixto Bieito, director
artístic del Romea, per tancar la presen-
tació de La infanticida i Germana Pau,
dos monòlegs de Víctor Català, l’àlies
de Caterina Albert (1869-1966).
Reivindicar una autora sense gaire
presència escènica va moure Bieito a
impulsar un monòleg de tanta duresa
com altura literària, una idea poc ha-
bitual en temps de comèdies i musicals
de digestió fàcil.
El record de la versió del 1992, repre-
sentada al Romea i després al vell Lliu-
re, el va portar a plantejar a Mestres la
possibilitat de recuperar La infanticida,
que va brodar aleshores i que ara repe-
teix Emma Vilarasau.
El director va recollir l’encàrrec i per
acompanyar els «intensos» 35 minuts
del monòleg es va capbussar en altres
soliloquis de l’autora, Germana Pau
complia amb aquest objectiu i va de-
cidir que una altra actriu carismàtica,
amb qui havia treballat en un registre
molt diferent, com Àngels Gonyalons
s’incorporés a un projecte del qual
Mestres parla amb un fervor contagiós.
«És un plaer inenarrable tornar a fer
La infanticida. És un espectacle que et
canvia fins i tot com a persona. Arriba
a l’ànima».

Bieito: “Aquesta mena de teatre hauria de ser

espècie protegida”
Emma Vilarasau repeteix a les ordres de Josep Maria Mestres amb
l’espectacle ‘La infanticida’

Víctor Català puja a l’escenari

del Romea amb dos monòlegs
S egons Josep Maria Mestres,
director del muntatge, Ca-
talà és la gran dama de les
lletres catalanes juntament amb
Mercè Rodoreda, i no només per
la seva novel·la Solitud.
«Aquesta mena de teatre hauria de
ser espècie protegida». Va ser una
frase que quedava bé com a epíleg,
però també d’ inqüestionable sensa-
tesa. Va sortir de la boca de Calixto
Bieito, director artístic del Romea,
per tancar la presentació de La infan-
ticida i Germana Pau, dos monòlegs
de Víctor Català, l’àlies de Caterina
Albert (1869-1966).
Reivindicar una autora sense gaire
presència escènica va moure Bieito a
impulsar un monòleg de duresa, poc
habitual en temps de comèdies i mu-
sicals de digestió fàcil.
Un espectacle revisat
El record de la versió del 1992, re-
presentada al Romea i després al vell
Lliure, el va portar a plantejar a Mes-
tres la possibilitat de recuperar La
infanticida, que va brodar aleshores i
que ara repeteix Emma Vilarasau.
El director va recollir l’encàrrec i per
acompanyar els «intensos» 35 mi-
nuts del monòleg es va capbussar en
altres soliloquis de l’autora, Germa-
na Pau complia amb aquest objectiu
i va decidir que una altra actriu ca-
rismàtica, amb qui ja havia treballat
però en un registre molt diferent,
com Àngels Gonyalons s’incorporés
a un projecte del qual Mestres par-
la amb un fervor contagiós. «És un
plaer inenarrable tornar a fer La in-
fanticida. És un espectacle que et
canvia fins i tot com a persona. Arri-
ba a l’ànima».

Bieito: “Aquesta mena de teatre hauria de ser espècie protegida”