You are on page 1of 6

Sobre ls impersonal del pronom es

per Albert Jan Una certa tradici en el modern ensenyament del catal estableix que cal considerar incorrecta la combinaci del pronom es impersonal (aix s, quan indica que lacci del verb la realitza una persona indeterminada) i un pronom feble acusatiu. El fet innegable, per, s que en trobem exemples en gaireb tots els escriptors i lingistes moderns i contemporanis. Vet aqu un petit florilegi dels nombrosos exemples que tenim anotats:
(1) A un gos no sel desterra, per se li fa cosa pitjor (Jacint Verdaguer, En defensa prpia). (2) Massegur que no sem molestaria ms (J. Verdaguer, o. c.). (3) Als qui han tinguda aquella desgrcia, sels lliga o sels tanca, per no sels castiga (J. Verdaguer. o. c.) (4) Se macusa dhaver desobet el senyor Bisbe (J. Verdaguer. o. c.; en aquesta obra del nostre gran poeta nhi ha un gran nombre dexemples ms). (5) Jo entenc que, a la teva noia, se lha de dotar amb cent mil duros (Narcs Oller, Pilar Prim). (6) Encara que se li vents una empenta de part darrera, no sel faria caure (Joaquim Ruyra, El rem de trenta-quatre). (7) Si no es glorificava el Senyor, tampoc se lofenia gran cosa (Prudenci Bertrana, Josafat). (8) El badoc s mort. Sel veu estirat com un putxinelli, cap per amunt, separats els braos com si hagus volgut caure cmicament (Josep Carner, Les planetes del verdum). (9) Quant a la h no etimolgica, les grafies influheix, atribuheix, al costat de continuem, criem, permeten suposar que se la fa servir exclusivament per separar... (Pompeu Fabra, La llengua catalana i la seva normalitzaci). (10) Donant al mot dialecte una de les accepcions en qu llavors solia emprar-se quan se loposava al mot llengua, expressava... (P. Fabra, o. c.). (11)...shagi agafat la conjunci catalana doncs, que s exclusivament consecutiva, i se lhagi feta el substitut, no solament del... (P. Fabra, o. c.). (12) Sn aix mateix introductors del nom els noms de nombre numerals cardinals quan sels empra adjectivament (P. Fabra, Gramtica catalana, 1956). (13) Se us coneix (P. Fabra, Gramtica catalana, 1956). (14) Sens coneix (P. Fabra, Gramtica catalana, 1956). (15) Aquests conjunts poden [...], i aix o en combinaci amb una preposici, s com sels troba usats ms freqentment ( P. Fabra, Gramtica catalana, 1956). (16) Aquests noms, iguals per llur forma a un adjectiu, el catal els ha trets dels adjectius corresponents, si s que no els tenia ja, heretats del llat; sels pot considerar, doncs, com a noms derivats dun adjectiu (P. Fabra, Gramtica catalana, 1956). (17) Treure (el bestiar, un animal) del lloc on sel t encorralat (P. Fabra, DGLC, s. v. desencorralar). (18) En la seva joventut, Carner fou acusat de difcil; avui ja se loposa, com a ms clar, a molts daquells que li diem mestre (Carles Riba, Sobre poesia i sobre la meva poesia). (19) Com que ell no intervenia en cap publicaci, ni sel veia a lobertura de les exposicions... Era tot al contrari: sel veia visiblement cofoi i... (Domnec Guans, Abans dara). (20) La mam li ho agraeix molt; quan lescolta, se la veu feli (Maurici Serrahima, Del passat quan era present). (21) Recorda un daquells ninots de roba que, segons com sels posa, prenen actituds dun cmic delicis (Mari Manent, A flor doblit). (22) ...diu, en el prleg de Vida escrita, referint-se al Cant espiritual, que sel reciti amb estudi de crtic... (Joan Triad, La literatura catalana i el poble).

(23) A en Foix sel t com una ancdota (J. Triad, Serra dOr, octubre de 1993). (24) Com que no estava adscrit a cap unitat i se'l veia sempre acompanyant el general, de tant en tant se l'esmentava com a assistent (Pere Calders, Primera part d'Andrade Maciel). (25) A un home dels meus anys i de la meva condici no sel tracta daquesta manera (Joan Oliver, trad. de El criat de dos amos, de Goldoni). (26) Els innocents no callen quan sels acusa (J. Oliver, o. c.).

Nhi ha que diuen que sn els escriptors els qui creen la llengua. No s pas ben b aix, s clar, per s evident que hi contribueixen. Si en els darrers cent anys un bon nombre dels escriptors ms prestigiosos incloent-hi el lingista a qui hem convingut a atribuir la mxima autoritat han usat, no certament sovint, per ara i ads, una determinada construcci, no ens hem de veure amb cor de rebutjar-la, induts, especialment, perqu no reeixim a encaixar-la en uns esquemes prviament fixats. Ens sembla evident que lanlisi de les proposicions en qu interv el pronom es amb valor o funci impersonal shauria de fer sobre el seu conjunt, s a dir, sense lexclusi prvia daquelles, com les que hem transcrit, la bondat de les quals hem de convenir que estableix inqestionablement ls que nhan fet i en fan els grans escriptors. Per qu alguns tractadistes rebutgen la combinaci del pronom es impersonal i un pronom acusatiu? Perqu com que ens hem avesat a designar aquestes oracions amb el nom (amb letiqueta) de passives reflexes, consideren que el sintagma de qu el pronom s representant no s cap complement sin el subjecte. Admetre que aquest sintagma, en realitat, no s altra cosa que un complement, comportaria atribuir al pronom es la funci de subjecte, i aix suscita unes reserves difcils dentendre. Nosaltres, per, som daquells que no vacillen, malgrat els retrets que aix ens ha valgut, a dir que el pronom es fa de subjecte (cosa que, encara que indirectament, tamb va fer Fabra, com veurem). De fet cal convenir que lanlisi que fem dels diversos membres duna proposici no s res essencial, sin una simple interpretaci, que s enraonat de considerar que origini discrepncies. Per no s el nostre propsit de combatre els punts de vista i les interpretacions analtiques dels nostres distingits collegues que s'han ocupat d'aquesta qesti, sin doferir la nostra visi daquest fenomen, centrada, molt especialment, en la realitat dels fets, en el funcionament i les possibilitats de la llengua, ms que no pas en la seva anlisi terica i en la indicaci daquelles altres construccions de valor impersonal que, en pocs o molts casos, poden sser considerades legtimament preferibles. Aix ha de ser ben clar: una cosa s determinar si tal o tal soluci gramatical s plenament admissible i una altra indicar que hi ha una soluci alternativa que pot sser ms recomanable. Vegem, doncs, els exemples a prendre en consideraci segents:
(27) Es va ometre aquell detall. (28) Es va prescindir daquell detall. (29) Es van ometre aquells detalls. (30) Es va prescindir daquells detalls. (31) Aquells detalls? Es van ometre. (32) Aquells detalls? Sen va prescindir. (33) Aix crema: sha dagafar amb un drap. (34) Es diu que em volen fer ministre. De deb, es diu? (35) Lolla crema: sha dagafar amb un drap. (36) Lolla crema: se lha dagafar amb un drap.

(37) La llei s la llei i sha de respectar. (38) La llei s la llei i se lha de respectar. (39) Les lleis sn les lleis i shan de respectar. (40) Les lleis sn les lleis i se les ha de respectar. (41) Delinqent perills: ES BUSCA. (42) Delinqent perills: SEL BUSCA. (43) Delinqents perillosos: ES BUSQUEN. (44) Delinqents perillosos: SELS BUSCA. (45) Es veu molt tronat, aquest abric! (46) Es veu molt deixat, aquest noi! (47) Sel veu molt deixat, aquest noi! (48) Es considera el poeta ms important de la seva generaci. (49) Sel considera el poeta ms important de la seva generaci. (50) Es considera, ell mateix, el poeta ms important de la seva generaci. (51) Els companys de la Junta voldrien que dimits perqu se macusa de corrupci. (52) Set va aplaudir amb tota la justcia. (53) Sens en va assabentar reglamentriament. (54) Se us saluda, president!

Molt sovint, quan es parla daquesta mena doracions (assagem-ne una designaci descriptiva que no sigui cap motiu de desacord inicial: aquelles en qu el pronom es indica que lacci del verb la realitza una persona indeterminada), es redueixen a les que duen un verb transitiu, com (27), que permeten dsser anomenades passives (pronominals, reflexes o reflexives, tant s), amb un sintagma, aquell detall, que passa de complement (directe o acusatiu) a subjecte. Per si el verb demana un complement dobjecte introdut per una preposici, com (28), hem dassajar una altra explicaci, una altra anlisi, que sovint esdev una mena de malabarisme desconcertant. El fet s que daquell detall (28) no es pot analitzar sin com un complement i, per tant, el subjecte ha dsser el pronom es. I b sembla enraonat de demanar que es pugui atribuir a aquest pronom la mateixa funci en dues oracions com (27) i (28), que noms difereixen pel fet que en luna el verb s transitiu i en laltra el verb s de rgim. Recordem, daltra banda, que lanlisi no s res essencial, que no s altra cosa que un assaig dinterpretaci, tan coherent com sigui possible, dels fets, i que sovint es resol, simplement, posant noms o etiquetes. Continuem, doncs, amb els fets, que sn el que importa. Comparem, primer, (29) i (30) i, tot seguit, (31) i (32). Que ometre sigui transitiu, que va amb un acusatiu, i prescindir demani un complement dobjecte preposicional origina, en primer lloc, la concordana del primer amb aquells detalls i la invariabilitat de laltre. En segon lloc, que amb el verb transitiu ometre, si conv (a causa dun esment anterior), aquest grup nominal selideix (31) i, en canvi, sha de representar ineludiblement pel pronom feble corresponent si el verb s prescindir (32). Els fets sn aquests, que creiem que no discutir ning. Ara, quina s lexplicaci terica? La ms senzilla de totes: en oracions com (29) i (31) el complement directe sidentifica amb el subjecte, si es vol, ms simplement, es comporta com a tal, cosa que significa la concordana amb el verb i la seva capacitat per a lelisi. s a dir, proposem ms aviat una explicaci dels fets que no pas un etiquetatge que ens compromet i ens obliga a fer, desprs, filigranes i exercicis de prestidigitaci. En tot cas, si alg no sav amb la senzillesa de la nostra explicaci, que admeti, almenys, que els fets sn tal com els hem descrit i que, per exemple, una construcci com *Aquells detalls? Es van prescindir, tal com diuen alguns, en lloc de (32) perqu tenen (31) per model, s totalment inadmissible.

Examinem, ara, les possibilitats de representar per mitj del pronom feble corresponent el complement directe (o, si es vol, aquell membre de la proposici que amb un subjecte personal seria anomenat complement directe) de les proposicions de qu fem qesti. Sn les segents: quan el complement s neutre (aix, all, (33), una subordinada completiva (34)) i el representant pronominal, per tant, seria ho, la combinaci s impossible, s a dir, la llengua la rebutja duna manera absoluta; quan el complement s de tercera persona i designa una cosa, la combinaci ja no s impossible, per poc usual i imprpia del llenguatge natural i genu; quan el complement s de tercera persona i de designaci personal, la combinaci s usual, per alterna amb la identificaci del complement amb el subjecte i, per tant, amb la seva elisi; i quan el complement s de primera persona o de segona, la combinaci dels dos pronoms s obligada, s a dir, no hi pot haver identificaci del complement amb el subjecte. Altres collegues potser sestimarien ms explicar-ho duna manera diferent, per s absolutament inqestionable que els fets sn aquests. Ara, lesquema que acabem de formular demana, sens dubte, algunes precisions. Podem sentir la temptaci dafirmar que ning no tindria la idea de dir, en lloc de (33) i (34), *Sho ha dagafar amb un drap i *De deb, sho diu? Aquestes frases, s evident, no shan dit mai. Per aix no vol dir que no shagin escrit. Hi pot haver hagut alg que, prescindint de la seva elocuci espontnia, i escrivint amb el cap ple de regles gramaticals, hagi advertit que a (33) i (34) no hi ha cap complement acusatiu i shagi decidit a posar-hi el que hi correspon segons les regles que ell coneix. De fet, en un llibre sobre el nacionalisme catal aparegut fa poc temps, trobem la frase *De nacionalista, sho s o no sho s, en lloc de se ns o no se ns. La possibilitat de dir, amb el mateix valor, Jo ho sc, de nacionalista i Jo en sc, de nacionalista, devia emmenar lautor del llibre a una construcci que no usaria ning en una elocuci espontnia i totalment inadmissible. Una construcci com (36) no s, b cal convenir-hi, recomanable i, de fet, tothom diria (35). Per no s impossible (aix s un fet), com les anteriors, i no es pot declarar (aix s la nostra opini, avalada per les citacions que encapalen aquest treball) incorrecta. Ara, s en la mesura que el complement no designa una cosa material sin una idea o un concepte susceptible de personificaci per exemple, la llei que es fa ms evident la tendncia a la combinaci dels pronoms. Dit amb els nostres exemples, a vacillar entre (37) i (38). La nostra afirmaci descansa sobre lexperincia, repetidament assajada: quan hem preguntat a un grup dalumnes, tots ells ben calats, com diria el canonge Collell, per quina soluci, (37) o (38), es decidirien, la divisi de parers ha estat, si sens permet la paradoxa, unnime. Nosaltres ens inclinarem ms aviat per (37), per ens oposarem a la condemna de (38). Ara, si en lloc de la llei parlem de les lleis, (37) origina (39), i (38) origina (40). Aix s un altre fet inqestionable: la llengua funciona aix, al marge del vidre amb qu lexaminem. Entre (41) i (42) es podria plantejar el mateix dilema que entre (37) i (38), per el fet dheurens-les ara amb un grup nominal que designa una persona i no una cosa, sembla que (42) senduria la preferncia sobre (41). En tot cas, de nou, res no ens permet de condemnar cap de les dues solucions. I tamb un altre cop inqestionablement, amb el plural delinqents perillosos (41) esdev (43), i (42) esdev (44). Comparem, encara (45), com a soluci gaireb exclusiva tractant-se duna cosa material, amb la concurrncia entre (46) i (47), en qu es tracta d'una persona. Dit ben clarament, entre (46) i (47) no sabrem pas indicar una preferncia. I quan parlem de preferncia, no volem dir quina cal considerar ms gramaticalment correcta, sin quina s ms habitual, ms genuna, ms espontnia, ms natural. En canvi, en certes circumstncies parlant, per exemple, dun poeta actual, evitarem de recrrer a una construcci com (48), no perqu sigui gramaticalment

inacceptable, sin a causa de la seva innegable i perillosa ambigitat recordem que ambigitat no vol dir incorrecci gramatical, i optarem per (49) o (50), segons la idea a expressar. Cal suposar que en un cas real, no hipottic, ens pertocaria de dir (49), per ja sabem que la fatutat humana no coneix lmits. Els exemples (51), (52), (53) i (54) illustren la combinaci del pronom es impersonal i un pronom acusatiu de primera i segona persona (singular i plural). Com hem dit, en aquest cas no podem pas prescindir daquest pronom complement si volem recrrer a aquest tipus doraci sense un subjecte determinat. Daltra banda, qu podrem dir, en lloc de Se us saluda, president? Alg proposaria, potser, Sou saludat o Hom us saluda? Notem que es tracta de recrrer, per unes raons ben clares de cortesia i de modstia, a una construcci impersonal, s a dir, de subjecte indeterminat encara que el subjecte sigui, bviament, qui diu la frase. Recordem que subjecte indeterminat no vol dir necessriament inconegut, i que ls de frases impersonals, o amb el subjecte indeterminat, obeeix sovint a raons no solament de cortesia o modstia sin tamb de cautela, de diplomcia, de circumspecci... Aix, la frase (5), de la novella Pilar Prim, s una frase dita per un personatge tortus i carregat de males intencions, el cunyat Ortal, adreada a la mare de la noia de qui parla, i que no diu, com hauria hagut de dir, Jo crec que a la teva noia lhas de dotar... perqu sap que li demana una cosa injusta, dacceptaci difcil. Acabarem amb un parell de notes o observacions. s important dadonar-se que les frases (13) i (14) sn, en realitat, ambiges. Dit ms exactament, cada un daquests dos conjunts de mots, disposats en aquest ordre, constitueix dues frases diferents. Efectivament, tant en Se us coneix com en Sens coneix es pot interpretar que el pronom s un acusatiu o b un datiu. En el primer cas, Se us coneix i Sens coneix serien les construccions anlogues, si parlvem dell, a Sel coneix. En el segon cas, s a dir, si interpretvem que no hi ha un acusatiu sin un datiu, lacusatiu (exigit per la condici transitiva de conixer), seria sobreents, per la seva identificaci amb el subjecte, com en (33), (34), (35), etc., i la construcci anloga amb un antecedent de tercera persona del singular seria Se li coneix. Vegeu els exemples segents:
(55) Nosaltres no necessitem referncies: ja se'ns coneix. (56) Ens ha tocat la grossa de Nadal. Sens coneix, oi?

En el primer cas (55), el pronom ens s, evidentment, un acusatiu, i la frase ja se'ns coneix s l'equivalent de ja som coneguts. I en el segon (56), el pronom ens s un datiu, amb elisi del complement directe o acusatiu, que seria que ens ha tocat la grossa de Nadal, i que s'hauria de representar, pronominalment, per ho, pronom que, com hem dit, no s susceptible, en cap cas, de combinar-se amb el pronom es en funci impersonal. De fet, sembla que la presncia, en aquestes construccions, d'un pronom datiu exclou, en tots els casos, si ms no amb un pronom de primera o de segona persona, la d'un pronom acusatiu:
(57) A mi, aquest telegrama, no se m'ha enviat. (58) No se li ha comunicat, la notcia?

Finalment, b cal que indiquem quina s la reconeixena que, en certa manera, hem dit que va fer Pompeu Fabra de la funci de subjecte del pronom es. En el seu Diccionari diu que hom (hom) s emprat com a subjecte i explica (es) el significat de la frase Es va sentir un soroll estrany amb una frase de sentit equivalent, Hom va sentir un soroll estrany, amb qu

podrem concloure que el pronom es s tan subjecte com el mot hom, que fa la mateixa funci. Per Fabra va encara ms enll. Vet aqu un breu fragment del seu treball Lobra de depuraci del catal, reeditat recentment incls en La llengua catalana i la seva normalitzaci (MOLC, nm. 28, p.164): Qu! diu alg sens prohibiria dusar el reflexiu per a designar el subjecte indeterminat (es venen llibres) i sens obligaria a substituir-lo sistemticament pel pronom arcaic hom (hom ven llibres)? El reflexiu de la citaci s, evidentment, el pronom es de qu fem qesti. I el fet que Fabra poss en boca dun interlocutor imaginari, suposadament no especialment ben informat per coneixedor de la gramtica, la frase per a designar el subjecte indeterminat no ha de voler pas dir que es tracts duna frase que ell rebutjaria si, prpiament, fos ell, personalment, a parlar.

Llengua Nacional, II trimestre del 1998, nm. 23