Lislam i la historiografia catalanista1

Abdennur Prado

De les nostres anlisis es desprendr que la doctrina casticista que

ha estat leix vertebrador de letnicitat espanyola, ha servit
igualment de catalitzador dels etnicismes perifrics. Una
caracterstica comuna daquests s la seva referncia a una
ascendncia neta. Els mites dels orgens remeten normalment a
lpoca pre-musulmana o impliquen la negaci de la presncia
musulmana en la regi. Els diferents pobles de lEstat espanyol
tracen a travs de la Pennsula una srie de fronteres tniques que
demarquen a la prpia casta de la de la resta dels espanyols.
Catalans i bascos prenen lEbre com divisria entre moros i
cristians.
Christiane Stallaert2

La intenci daquest captol es posar de manifest quin ha estat tradicionalment el

tractament de la presncia de lislam i dels musulmans dintre de la historiografia
catalanista, com a part de la tasca de repensar el catalanisme en el segle XXI, en el
context duna societat cada vegada ms diversa i plurirreligiosa. Aix ens permetr
abordar amb ms precisi la tasca de recuperaci de la memria histrica de lislam
catal, i ens ajudar a entendre els orgens de la islamofbia i les noves formes
dexclusi a la que es veuen sotmesos els musulmans a Catalunya.
Dit aix, ser necessari acotar lobjecte de la nostra investigaci. Quan parlem
dhistoriografia catalanista ens trobem davant dun camp amplssim, que avarca des
destudis especialitzats fins a histries generals de Catalunya. En aquest estudi hem
centrar en la historiografia de la Renaixena, ja que va ser en aquests temps on es van
assentar les bases dun cert model dhistria nacional que encara configura el nostre
imaginari com a poble. En un segon moment, mostrar com aquesta model
historiogrfic ha establert les pautes de lexclusi de la memria de la Catalunya
musulmana, una exclusi que empenes ara comencem a superar. Per ser ms exactes, el
ttol hauria de ser els musulmans dintre de la historiografia catalanista de la
renaixena, i la seva actualitat. I dic els musulmans i no lislam, doncs resulta obvi
que els nostres historiadors molt poques vegades fan referncia a lislam com a tal, ni

Segon captol del llibre El retorn de lislam a Catalunya, dAbdennur Prado. Publicat per Llibres de
lndex lany 2008.
2
Christiane Stallaert: Etnognesis y etnicismo en Espaa, p. 71.

analitzen els seus principis o valores, ni es detenen a fer cap crtica de lislam com a
religi. Ms aviat, quan parlen de lislam parlen de sarrans, rabs, moros o invasors.
Aquesta es doncs una tasca crtica, per no necessariament destructiva. Com ha escrit en
Salvador Giner: els historiadors que qestionen arrels, descobreixen misries
nacionals i evoquen episodis desagradables dels quals hom no pot culpar els forasters
sn uns aixafaguitarres 3. Potser per alguns serem uns aixafaguitarres, per espero que
no per a la majoria. Els catalans no necessitem ni herois sanguinaris ni discursos sobre
la nostra puresa tnica, preservada miraculosament al llarg dels segles, sin fer-nos
conscients de les immenses virtuts del mestissatge, de com la trobada entre dues o ms
cosmovisions genera una resposta creativa que fa avanar a un poble.
No pretenem fer revisionisme histric, sin preguntar-nos com podria ser una histria
inclusiva de la nostra terra, que hagi superat plenament els models historicistes propis
del segle XIX, amb tota una filosofia implcita (idea de progrs, etnocentrisme,
darwinisme social). La nostra intenci no es tampoc la de fer una exposici de les
misries dun cert nacionalisme, clarament en vies dextinci. Ms aviat, al plantejar
aquest tema la nostra intenci s la de reflexionar sobre la relaci entre histria i
catalanitat, sobre la evoluci interna del catalanisme, la seva capacitat de donar resposta
a noves situacions, i sobre limpacte que una determinada visi de la nostra histria pot
tenir sobre el repte de la construcci nacional de Catalunya, des de la nostra perspectiva
de ciudatans del segle XXI, en el context duna societat oberta.
Aquest captol tamb constitueix una reflexi sobre la historiografia en general, sobre
com els historiadors seleccionen en limmens arxiu histric les dades necessries per
quallar una narraci coherent del que hem estat, del que ara som o volem ser. Parlar
dhistoriografia s parlar de com la histria es construeix i de com es comunica. Per no
son les societats en sentit abstracte, sin determinants grups (incls classes socials) les
encarregades descollir en larxiu dels esdeveniments passats aquells que li semblen
anticipen les seves ntimes aspiracions, i descarta daltres que no sajusten a la imatge
que vol projectar de si mateixa. En aquest sentit hem de ser conscients de que cap
historiografia s innocent.
Lestudi de la histria antiga i medieval presenta una srie de problemes epistemolgics
que s necessari destriar. La problemtica principal a la qual ens referim est
relacionada amb el fet que lestudi de la histria s realitzat des dun lloc concret:
lacadmia occidental, en un sentit ampli, sent difcil eliminar els prejudicis (en sentit
negatiu) o idees dominants (en sentit positiu) de la cultura des don sescriu la histria.
En el segle XIX, durant el perode de consolidaci de les cincies humanes, i en concret
de la histria com disciplina acadmica, el patr dominant pot qualificar-se com un
positivisme optimista i eurocntric. En quant a positivisme optimista, pretenia que era
3

Lesdevenidor del catalanisme. Al volum col lectiu El nou catalanisme, ed. Ariel 2001, p.15.

possible realitzar una reconstrucci fidel del succet en el passat, amb plena validesa
objectiva. En quant a eurocntric, lestudi de les altres cultures resultava viciat per una
projecci dels propis valors en la visi de laltre, com a oposat a tot all que encarna la
societat occidental. Per aquesta visi lislam ha estat considerat com laltre per
antonomsia, la qual cosa ha marcat sens dubte els treballs dels investigadors.
Leurocentrisme est lligat al rebuig de la diversitat, i aquest a la idea que existeix una
veritat objectiva nica i universal. Al posar a la societat occidental com model de criteri
dobservaci de la resta de les cultures, tendeix a eludir tota diferncia entre elles.
Solament sn tingudes en compte en all que sn diferents de la societat occidental, i no
per les seves caracterstiques prpies. Des de la segona meitat del segle XX, existeix un
important moviment intel lectual de superaci daquesta perspectiva, en un doble
sentit:
1. Existeix la conscincia creixent entre els historiadors que el realisme absolut s
impossible en lescriptura de la histria. Lhistoriador no s mai innocent a lhora
dencarar els fets del passat, i es veu condicionat (de vegades inconscientment) per
factors ambientals. Aquesta concepci s coneguda com nominalisme, i sorgeix de la
crisi del pensament positivista i la idea de progrs. Lacceptaci de que la subjectivitat
juga un paper important en lelaboraci de la histria s un principi relativitzador. Fins i
tot es reconeix la subjectivitat com un valor. Sense interpretacions, lhistria quedaria
reduda a una mera enunciaci de dades, a la manera dels memorialistes. Al mateix
temps, sembla excessiu negar tota validesa (objectiva i cientfica) a la histria. Existeix
una srie delements que determinen lofici de dhistoriador, un treball arqueolgic a
partir dobjectes materials, petjades del passat que han de ser observades
minuciosament. Es posa laccent sobre la metodologia, i sobre el debat i la confrontaci
entre historiadors que parteixen de perspectives diferents, per tal dassolir una narraci
ms abarcadora. En aquest sentit, lhistoriador francs Georges Duby parla dun
nominalisme moderat, una subjectivitat limitada per la rigorositat metodolgica i per
ltica de linvestigador 4.
2. El segon aspecte s el de la superaci del eurocentrisme com a paradigma, amb la
perspectiva de desenvolupar unes cincies de lhome que compleixin amb la missi de
propiciar la trobada entre cultures, i no la dominaci duna sobre unes altres. Com
veurem, aquesta es la clau que vertebra el nostre apropament crtic a la historiografia
catalana.
Amb aquest plantejament, es fa evident que som conscients de que tota obra humana es
filla del seu temps i duns condicionaments histrics i ideolgics. Tamb, de bon segur,
ho ser la nostra. No es tracta per tant de realitzar una critica anacrnica que de poc ens
4

Dilogo sobre la Historia. Conversaciones con Guy Lardreau Madrid: Alianza, 1988, pp. 37-53.

serviria, sin de mirar de comprendre com la manera en la qual els nostres predecessors
han escrit la histria afecta al nostre present. Sembla lgic projectar cap el passat les
aspiracions del present. Nosaltres estem fent el mateix, parlant de la recuperaci de la
memria histrica de Catalunya com a element de normalitzaci de la prctica de
lislam al segle XXI.
He de confessar que tornar a les histries de Catalunya escrites en el segle XIX ha estat
tota una aventura intel lectual. Ms enll dels aspectes anecdtics, incls dalgunes
manifestacions desagradables com ara el racisme den Vctor Balaguer, en aquestes
obres un poc copsar lesperit del pioner, daquells autors que eren plenament conscients
destar obrint un nou cam. Un cam que encara nosaltres transitem.
Historiografia de la Renaixena
El nacionalisme catal neix com a moviment en el tombant del segle XIX al segle XX.
Ens trobem amb un vertader esclat de creativitat i afany per recuperar la cultura i la
histria catalanes, el fet nacional catal com quelcom diferenciat del fet estatal
espanyol. Dintre daquest empeny col lectiu, la reconstrucci de la memria histrica
s fonamental. Els autors que em estudiat eren conscients de que els catalans
necessitaven recuperar una srie de referents propis davant de la mitologia castissa, dels
mites prpiament castellans que des de Madrid es volen espanyols, i que amenacen amb
substituir els catalans.
Deixant de banda els antecedents antics i il lustrats, com ara Jeroni Pujades (15681635) i Antoni de Capmany (1742-1813), es habitual situar els inicis de la historiografia
catalana a lpoca romntica. Per una banda hereva dels postulats de la il lustraci i el
seu afany metodolgic, i per altra banda totalment en simbiosi amb les consignes i les
formes literries del romanticisme europeu post revolucionari.
A lhora dabordar la historiografia de la Renaixena cal tenir en compte el context i la
intenci. Per context entenc els condicionaments histrics i ideolgics de la poca. Ens
situem en el perode demergncia dels nacionalismes europeus, amb el seu model
destat-naci, sovint vinculat a una religi o a una raa. En el cas de la historiografia de
la Renaixena, el context tamb fa referncia al fet de que Catalunya s una naci dintre
dun estat, i per tant la narraci de la seva histria es veu condicionada per la narrativa
de lestat, feta majoritriament des de Madrid, agafant com a models dherois nacionals
els castellans.
Lany 1859, Joan Cortada fa notar que Catalunya t la seva histria, com la tenen
totes les nacions; per, a continuaci, es queixa: De la histria, noms nhem pogut
aprendre la dificultat de saber-la. Unes quantes pgines ms endavant, afegeix:

No sens coneix; la nostra histria noms s estudiada per uns quants, i de

nosaltres, en general, noms se sap all que en diuen els nostres contraris,
perqu, essent com som de natural reservat i poc parladors, no fem ni tan sols
ostentaci de les nostres glries 5.
Davant daquesta forma dimperialisme historiogrfic, lobjectiu patritic dels
historiadors de la Renaixena s el de dotar als catalans duna narraci diferenciada de
la seva histria, que els dots duna conscincia sobre la necessitat de construir una
naci amb els propis herois fundadors.
Una obra pionera es la de Prsper de Bofarull: Los Condes de Barcelona vindicados
(1836), seguit pels seus deixebles Pau Piferrer (1818-1848) i Jaume Ti i No (18161844). Piferrer, autor del llibre Recuerdos y bellezas de Espaa (1839), va ser traductor
de Walter Scott i dAlexandre Dumas. I en Jaume Ti i No (Tortosa 1816 - 1844),
tamb va ser dramaturg, poeta i novel lista, apart de sentir un apassionament pels
estudis histrics, que el va portar a lelaboraci de la part final de la Historia de los
movimientos, separacin y Guerra de Catalunya en tiempos de Felipe IV que havia
comenat lhistoriador portugus Francesc Manuel Melo, sobre la revolta de dels
Segadors. Posteriorment va redactar tamb un extens prleg a la crnica Expedicin de
los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos, den Francesc de Moncada.
El ttol complert de lobra cabdal de Vctor Balaguer resulta significatiu sobre el tipus
dhistria a la que ens referim: Historia de Catalua, escrita para darla a conocer al
pueblo, recordndole los grandes hechos de sus ascendientes en virtud, patriotismo y
en armas, y para difundir entre todas las clases el amor al pas y la memoria de las
glorias pasadas (1860-1863). Una obra anterior porta per ttol Bellezas de la historia
de Catalua (1852-1853).
Laltre gran historiador de la poca s Antoni de Bofarull (1821-1892). Tamb va ser
literat, i va estrenar els seus drames Pedro el Catlico (1842) y Roger de Flor (1844) al
Teatre Principal de Barcelona. Es autor de la primera novel la histrica escrita en
catal, lany 1862, titulada L'orfaneta de Menargues. Com a historiador, va escriure
Hazaas y recuerdos de los catalanes, o coleccin de leyendas relativas a los hechos
ms famosos, a las tradiciones ms fundadas y a las empresas ms conocidas que se
encuentran en la historia de Catalua, desde la dominacin rabe en Barcelona hasta
el enlace de Fernando el Catlico de Aragn con Isabel de Castilla. Obra compuesta a
imitacin de ciertas baladas que compusieron en alemn Goethe, Klopstoch, Schiler,
Burger y Korner (Barcelona, Juan Oliveres, 1846) i, posteriorment i amb ms seny, la
seva Historia crtica (civil y eclesistica) de Catalua (Barcelona: Aleu y Fugarull,

Cortada, Joan. Catalua y los catalanes.

1876-1878, 9 toms en vuit volums), que va ser concebuda com a resposta a la Historia
de Catalua (1868) de Vctor Balaguer.
La connexi entre drama, llegenda i histria es habitual, recuperant sense problemes
totes les llegendes que havien estat descartades pels erudits de la Il lustraci. Segons
argumenten, al marge de la seva veracitat histrica, aquestes llegendes resulten ser
documents valiosssims per captar all que es situa mes enll de la mera enunciaci dels
esdeveniments, el que Herder i altres autors havien anomenat com lnima del poble,
mes enll de les dades fredes i asptiques de la arqueologia i de la historiografia
rigorosa.
Aix, Vctor Balaguer reivindica el seu dret a dramatitzar la histria, i tamb a incloure i
donar per bones tot tipus de llegendes, sota largument de que aquestes llegendes son
portadores duna veritat profunda. En la obra de Balaguer trobem frases del tipus: el
bizarro caudillo musulmn blandi la cimitarra 6. Aquest es un romanticisme banal i
imitatiu, farcit destampes pintoresques i glorioses, i ens aproxima a una imatge
idealitzada de Catalunya. Com diu Ramon Grau i Fernndez: la inautenticitat
sentimental s el pecat dorigen de tots els historiadors romntics de Catalunya al
segon ter del segle XIX7. Aix no priva a Balaguer el mostrar-se orgulls com a
historiador rigors, i incls arriba a vanagloriar-se de sacrificar el seu patriotisme a la
veritat histrica, com al tractar dels vespres sicilians8.
En alguns casos aquesta pot ser una idea inofensiva, per en altres es tracta duna
elecci clarament ideolgica. Una imatge novel lada en aquesta clau necessita una
srie determinada delements per a quallar. Necessita, en primer lloc, una causa.
Necessita herois que defensin i donin la seva vida per la causa. I per tant necessita
dolents, que soposin a la causa. Es tracta doncs duna visi heroica de la nostra
histria, feta des de la perspectiva del poder.
En relaci a lpoca medieval, els herois principals son els comtes francs de Barcelona,
presentats com a fundadors nacionals de Catalunya. Els nostres herois estan en lluita
contra els sarrains, que son els enemics que el seu romanticisme necessita. Aqu apareix
la dualitat cristi-catal davant del musulm-estranger, tan caracterstica daquesta
narrativa. En el moment en el qual es barreja el darwinisme social amb la definici de
Catalunya com a terra essencialment cristiana, tan tpica dun cert catalanisme
reaccionari, ens trobem amb una concepci etnicista de la catalanitat. El cristi catal
medieval ser el mxim exponent de la raa catalana, encarnada per Ramon Llull , la
Moreneta i el Monestir de Ripoll. Torras i Bages en seria el portantveu ms significatiu
6

Balaguer, II, p.233.

Dintre de Histria de la historiografia catalana, Albert Balcells (ed.), Institut d'Estudis Catalans 2005,
p.146. Veure tamb: Les fronteres de la historiografia catalana, LAven: Revista de histria i cultura N
291, 2004, pags. 66-68
8
Balaguer, II, p.537.
7

daquesta corrent, amb la seva obra La tradici Catalana com a manifest. El llibre
constitueix un furibund atac contra la Il lustraci, lenciclopedisme i la Revoluci
Francesa, i una defensa apassionada de la societat feudal, considerada dorigen div.

Per altra banda, i tal i com a senyalat Josep Maria Salrach, aquesta historiografia es
caracteritza per la acceptaci acrtica dels cronistes medievals, i per tant duna narrativa
realitzada al servei del poder. Les fonts rabs no son citades ms que de segona m, i de
manera selectiva. Quan apareix una nota que no concorda amb la narrativa que sest
defensant, simplement se la ignora o es passa de puntetes sobre ella.
La Renaixena tamb s la poca de reedicions de clssics de la historiografia catalana,
que havien estat escrits per legitimar el rgim del seu temps. En aquest sentit els
historiadors de la renaixena no inventen res que no haguessin inventat ja els seus
predecessors, com ara el fabuls Libre dels feyts darmes, una falsificaci tramada per
Joan Gaspar, atribuda a un tal Mossen Boades, qui lhauria escrit lany 1420 9. El ttol
del Capitol Vuyten es prou eloqent: Qui tracta del malvat profeta fals Mahomet, e
dels Halifes que nhac la sua monarchia, tro la perdua de Spanya, e com aquesta vench
en poder dels sarrains. Els autors de la Renaixena van donar per bona la impostura,
ja que semblava confirmar la seva prpia visi de la histria catalana. Lo novel lesc en
la historiografia catalana t una llarga historia.
En la edici dels clssics marquen la continutat, per tamb un cert afany de ruptura.
Aix, Piferrer afirma la seva intenci de superar aquesta mena de narrativa histrica. La
lectura de la seva obra mostra, no obstant, que ell mateix repeteix sense mirament tota
classe de llegendes. La atracci per aquesta literatura legitimadora del poder medieval
s evident. Tant com el guerrer, el cronista esdev un heroi de Catalunya. I si es cronista
i guerrer al mateix temps ha de merixer els encesos elogis dun Antoni Bofarull, que en
la seva presentaci de Ramon Muntaner amb motiu de la col locaci del seu retrat a la
galeria de personatges il lustres de Catalunya, i desprs de fer una encesa lloana del
que anomena la patritica pluma de nuestro Muntaner, exclama: Gloria
Muntaner! Gloria la Municipalidad Barcelonesa, que tan noblemente se afana para
perpetuar los nombres preclaros de los sabios y de los hroes catalanes! Aquesta es la
aspiraci dels nostres historiadors: esdevenir herois de Catalunya, i que els seus noms
apareguin per sempre ms al costat dels fundadors mtics de la ptria.
Aquesta cultura romntica era eminentment poltica. La causa de Catalunya s al mateix
temps la causa del liberalisme, del federalisme i del constitucionalisme, davant
labsolutisme espanyolista. I si lo catal s aix, vol dir que sempre a estat aix. Daqu
deriven els anacronismes sobre la Catalunya medieval demcrata. Diu Ramn Grau:
9

La impostura va ser destapada per Miquel Coll i Alentorn.

La tasca ms important de Balaguer fou buscar en larsenal de la histria catalana

arguments legitimadors del projecte progressista 10. I aix en un temps de revoluci
industrial, de consolidaci dels estats-naci. Es tracta dennoblir la causa del
catalanisme, lesperit etern duna Catalunya en lluita constant contra lopressor. Si
Catalunya i els catalans de soca rel representen aquest esperit geners i lliberal, es clar
que els qui es troben davant dells han de representar lo contrari. Els historiadors van
projectar cap al passat les fronteres i delimitacions prpies del seu temps, amparant-se
en els mites de lorientalisme, com ara la visi del despotisme oriental. En qualsevol
cas, tant per al historiador tradicionalista o el lliberal, el sarra ser sempre lenemic.
Per finalitzar aquesta introducci, val la pena citar un text de 1899, obre del prevere
Norbert Font i Sagu, qui deia sense embuts en el prleg a una Histria de Catalunya:
Los factors ms importants que han intervingut en la reivindicaci de la
Nacionalitat Catalana, los medis que ms han contribuit a que lo Catalanisme, o
millor, lo Nacionalisme catal arribs al estat actual, sens dupte trobaram que,
ms que'ls desacerts y vexacions del Centralisme, han sigut los estudis
histrichs. [...] Los estudis histrichs, al servir de basa al renaxement poltich de
Catalunya, han fet tamb la propaganda ms activa aumentant lo nombre dels
campions nacionalistes [...] Lo cor ms fret no pot menys d'impresionarse al
repassar les planes de nostra historia y veure en elles un passat de gloria per
mlts ni sisquera somniat. [...] En lo crexent progrs del Nacionalisme hi
mancava un Compendi de la nostra historia, un llibret de propaganda que tant
pogus servir pl noy qui ha acabat les beceroles, com pl jayo de noranta anys,
que fs tan assequible al obrer que ab prou feynes si may toca un llibre, com al
home de carrera que passa la vida entre ells.[...] Dirm que no havm escrit una
obra derudici, sin de propaganda.
Sarrans, rabs, moros, mahometans...
A les primeres planes del segon volum de la seva Historia crtica (civil y eclesistica)
de Catalua, Antoni de Bofarull presenta als rabs com un poble independent, unificat
pel profeta Mohmmed, pau i vendicions, a qui anomena Mahoma:
atac la Meca, la tom, destruy sus dolos y el gobierno particular por que se
rega, y proclamando vivamente el Alcorn, que era la coleccin legislativa y
moral recogida por l, empez con energa a pelear desde entonces, si cabe aqu
emplear una frase muy general y sabida, con el libro en una mano y el sable o
cimitarra en la otra... As, los hijos del desierto o sarracenos, que ocupaban
desde Meca al ufrates, fueron engrandeciendo con su ayuda la idea de su
10

Ramon Grau i Fernndez, dintre de Histria de la historiografia catalana, Albert Balcells (ed.), Institut
dEstudis Catalans 2005.

transformador, y esta en corto tiempo hizo de todas aquellas tribus una verdadera
nacin11.
En els nostres autors trobem expressions del tipus los secuaces de Mahoma, los
sectarios del Alcorn, los enemigos de Cristo, la secta mahometana o el yugo
sarraceno. Al comentar lentrada dels carolingis a Barcelona, Antoni de Bofarull parla
de los lugares que haban sido profanados por el culto mahometano, i en un altre
lloc es refereix a les mesquites com el sitio donde los moros celebraban sus nefandos
cultos 12.
Antoni Bofarull pot escriure los rabes o mahometanos13, com si el fet de ser rab i
seguir els ensenyaments del profeta Muhmmad fossin fets consubstancials. La confusi
es deixa notar sovint: mozrabes, esto es, hechos rabes (an cuando no deba
entenderse esto precisamente en religin) 14. El qualificatiu drabs es mant quan
parla dels Banu Quasi, la famlia mulad que va tenir un paper fonamental dintre la
histria de la Marca Superior, sobre la qual tornarem ms endavant. Un historiador
actual es podria sorprendre, per potser ms es sorprendria Bofarull si alg li suggers
que els Banu Qasi no eren rabs, ni moros, ni berbers, sin membres duna famlia
hispano-romana conversa a lislam. I li sorprendria pel fet de que aquesta informaci
trenca la dualitat en la qual es fonamenta la seva narrativa: lrab-estranger-musulm,
davant del nadiu-hispano-god-cristi 15.
Si es fa una amalgama entre rab i musulm, tamb es fa entre god i catlic, per
tamb entre cristi i catlic. Al esmentar la falta de documents sobre la histria
eclesistica del segle VIII, Antoni Bofarull exclama:
Cuan til sera saber los sacrificios, los esfuerzos, los sufrimientos de los
sacerdotes cristianos que se quedaron en las ciudades antes catlicas, que no
quisieron abandonar los destrozados restos de su rebao, a pesar de aposentados
los lobos en su redil!
La frase las ciudades antes catlicas resulta molt reveladora. Lautor dona per
suposat que les ciutats, abans de la conquesta rab, eren totes catliques. Com sabem,
aquesta pretesa unitat religiosa de Catalunya no existia. Per una banda, trobem fortes
disputes entre arrians i trinitaris. Per altra banda, el cristianisme estava ben lluny de ser
majoritari, i en part dels Pasos Catalans ni tan sols era desconegut. Segons Mikel de
Epalza, havia pocs cristians al Llevant peninsular abans del 711. Per dintre de la
estricta dualitat entre nadius-catlics i estrangers-musulmans establerta pels nostres
11

Juan Aleu y Fugarell, editor, 1877. Tomo II, La dominacin rabe y franca.
A. Bofarull, II, p.88
13
A. Bofarull, II, p.16
14
A. Bofarull, II, p.28
15
A. Bofarull: II, p.34, cita prraf final.
12

autors, la prpia diversitat religiosa a la Catalunya visigoda resulta torbadora. Per cert:
els llops son aqu, es clar, els musulmans.
La terminologia emprada denota el paper de lislam com laltre, lenemic al qual es
veuen enfrontats els herois fundadors de Catalunya. Ms important s la manera de
anomenar als musulmans, amb la repetici dels termes rabs, moros, sarrains,
mahometans, utilitzats de forma general com a sinnims, fent una amalgama entre
conceptes geogrfics, tnics i religiosos. Com si la religi, la ptria, la raa i el territori
estiguessin units per alguna mena datavisme.
Una frase den Bofarull -referida a la mtica batalla de Poitiers, en la qual, segons la
llegenda, en Carles Martel va frenar als sarrains16-, ens ajuda a resumir aquest missatge:
los rabes, borrando parcial y gradualmente estos dominios [francos]
llevaban sus armas victoriosas hasta el Rin, o unindose todos los dominios de
las Galias momentneamente para rechazar al invasor, daban un golpe de muerte
al podero rabe, librando para siempre aquel suelo del islamismo, y abriendo
as el camino para las restauraciones de los pases inmediatos, entre ellos
Catalua, vctimas desde ms tiempo del podero musulmn.
Aix doncs, quan veiem referncies a lislam (que anomenen islamisme) en cap cas es
refereixen a la religi, sin a un poble invasor. Aquesta confusi entre la religi i el
poder poltic pot tenir una explicaci histrica, per t conseqncies lamentables,
sobretot en el tractament que posteriorment es far de les minories musulmanes, com
ara els moriscs. Aix, ens trobarem que els pobres camperols o comerciants musulmans
dels segles XV o XVI son assimilats als conqueridors del segle VIII. Tots formen part
daquest grup amorf i suposadament homogeni que hom a anomenat sarrans, rabs,
moros o mahometans.
Mite dal-Andalus
Al marge de la terminologia, es habitual que els nostres autors facin lelogi de la gesti
dels governants musulmans. Segons Prsper de Bofarull, els rabs respectaren als
alcaldes, jutges, i les institucions locals. Antoni de Bofarull fa un llarg elogi de la
tolerncia islmica, i afirma que amb els rabs als catalans ens va anar mejor que con
los godos17.

16

Larabista Bernard Lewis ha mostrat com en realitat la famosa batalla de Poitiers (on es suposa que les
tropes de Carles Martel van aturar als musulmans) no va passar de ser una escaramua sense importncia.
Comment lIslam a dcouvert lEurope (ed. Gallimard 1984, p.10).
17
A. Bofarull, II p.17 i veure tamb 28-29.

Victor Balaguer arriba ms lluny: el mando de estos jefes o gobernantes fue bueno y
humano. Ens diu que van respectar les propietats, i que els cristians conservaren les
seves lleis, els seus sacerdots, costums i temples. Al fer balan de la vida cultural a
Catalunya durant els segles VIII i IX, afirma de forma taxativa que tal cosa era
prcticament nul la entre els cristians, ja que:
No se puede negar, y por lo dems est probado, que la civilizacin resida
entonces entre los rabes. Tenan excelentes profesores, buenos mdicos,
arquitectos notables, grandes historiadores y excelentes poetas18.
Desprs de fer les lloances de Guifr el Pels, i de consagrar-ho com a smbol etern de
Catalunya, ens diu:
Si hemos de confesar la verdad, poco avanz Catalua en civilizacin en este
siglo. Continuaba refugiada entre los rabes. All es donde tena sus altares y sus
templos19.
Realment, i a pesar del llenguatge emprat, del tipus la secta mahometana, no es pot
dir que Balaguer mostri una animadversi especial cap a lislam en si mateix. En realitat
lislam com a tal no li interessa, i els musulmans son tractats noms com a comparses en
la seva narrativa. El nacionalisme de Balaguer s ms tnic que religis, i per tant els
rabs no son presentats com a sanguinaris enemics de la fe. Balaguer arriba a criticar la
imatge del rab i el sarra com un salvatge, simitarra en m. Diu que es tracta duna
exageraci motivada pel excessiu cel religis, i que sha dadmetre que la civilitzaci en
aquells temps estava entre els rabs, i que aquests van respectar les tradicions
autctones, i que van pactar i protegir els pobles venuts.
Tot aix es relaciona amb lorientalisme tpic de lpoca romntica. El segle XIX s el
de lesclat de lorientalisme, i tamb del mite de al-Andalus. Apareix la figura de lrab
noble, que no fa sin augmentar la gloria dels seus rivals, els cavallers cristians. Ja em
vist com alguns dels pares de la historiografia de la Renaixena van ser novel listes i
fins i tot Piferrer va traduir les obres de Walter Scott. La narrativa romntica de les
creuades i de la reconquesta no presenta necessriament els musulmans com a ssers
perversos. s precisament la superaci duna concepci confessional de la nacionalitat
el que fa canviar la perspectiva, tan relacionada amb la Il lustraci i el colonialisme. Ja
no es tracta de menysprear i aniquilar laltre, sin de conixer-lo per dominar-ho.
A pesar daix, Bofarull i Balaguer es mostren incapaos de trobar cap influncia
islmica en la cultura catalana posterior, excepte en terrenys com ara lart de la
navegaci, que va permetre als catalans convertir-se en grans conqueridors. Bofarull
18
19

Balaguer, II, p.209

Balaguer, II, p.307

dedica un apartat al final de cada captol de la seva histria a analitzar la histria

eclesistica, per mai es para a analitzar les institucions musulmanes, ni res relacionat
amb el llegat islmic. Al final, ens parla dels escasos restos que els rabs han deixat,
es fa menci dels banys rabs de Girona i poca cosa ms.
El mite de la reconquesta
Ms enll dels aspectes anecdtics, es important destacar que en tot moment els
musulmans que van viure a Catalunya son presentats com a estrangers. I aix es vlid
pels que van entrar al segle VIII com pels que van viure en el segle XII 20. Els nostres
historiadors repeteixen tots els components del mite casticista de la reconquesta, es a
dir: la idea de que les lluites que es van produir durant ledat mitjana a la Pennsula
Ibrica eren lluites religioses entre dos bndols perfectament delimitats, amb els
autctons o veritables espanyols assimilats als cristians, i els musulmans presentats com
a invasors. Com si des de el segle VIII els cabdills cristians estiguessin engrescats de
forma conscient en una tasca a la qual desprs, i de forma anacrnica, sha anomenat la
reconquesta. Per Antoni de Bofarull:
[Este] perodo es el ms gloriosos en la historia de la nacin espaola, no por
los acontecimientos que durante l tienen lugar, sino por la idea, verdaderamente
nacional, que se despierta....
Aquesta idea veritablement nacional no es altre que la prpia reconquesta. Al referirse a la presncia musulmana, utilitza la expressi tpica de la historiografia espanyolista
del passat i del present la prdida de Espaa. I no dubta que: el principal objeto de
la reconquista, [fou] el triunfo del cristianismo sobre la ley mahometana 21.
Aix doncs, en tot moment el referent acceptat acrticament pels fundadors de la nostra
historiografia es el del casticisme i el nacionalisme espanyolista. Com explicar aquesta
acceptaci? Els nostres autors senfronten amb la divulgaci duna histria nacionalista
espanyola vinculada a les gestes de Castella, present en obre com ara la Historia de
Espaa (1850-67), de Modesto Lafuente, amb els seus herois: Don Pelayo, el Cid
Campeador, Cristobal Coln, Hernn Corts. En aquest context, el que varen fer els
nostres autors es reivindicar una srie dherois i de mites que ells consideren com a
propis de Catalunya, sense qestionar la narrativa bsica.
Mites catalans de la reconquesta
Per a qui conegui una mica la histria del perode, aquesta visi resulta xocant. Com
expliquen els nostres autors el fet de que en realitat la reconquesta de Catalunya no va
20
21

Per a alguns aix seria vlid incls al segle XXI.

A. Bofarull, II p.68.

ser tal cosa, sin una conquesta carolngia? Es un fet de que els Comtes de Barcelona,
fundadors de la futura Catalunya, eren dorigen franc i fins i tot anglosax, i difcilment
es poden fer passar per genuns representants de Catalunya, i menys duna hipottica
raa catalana que va ser restaurada a travs duna gloriosa reconquesta. (Ja posat, i amb
lentusiasme que el caracteritza, Balaguer no parla noms de reconquesta, sin de la
guerra per la independncia).
Per tal de salvar aquestes i altres contradiccions, els nostres autors dediquen grans
esforos a establir el que podrem anomenar com a mites catalans de la reconquesta, i
que podem classificar en cinc apartats:
1. La idea de que la reconquesta va ser iniciada pels catalans que shavien refugiat
a les muntanyes pirenaiques, i que els comtes dUrgell i de Barcelona eren
descendents daquests catalans refugiats als Pirineus.
2. Els intents de minimitzar al mxim la intervenci dels carolingis, tant des de el
punt de vista militar com cultural o tnic.
3. La recreaci de figures llegendries com ara Otger Catal, amb els nou barons
de la fama, com a paladins de la cristiandat i patriotes catalans.
4. La idea de que existeix una continutat tnica entre la poblaci de Catalunya
abans i desprs de la arribada de lislam, i que per tant la conquesta carolngia va
ser de fet una restauraci.
Minimitzar limpacte de la conquesta carolngia
En el Libre dels feyts darmes, la falsificaci atribuda a Mossn Boades, ja ens trobem
la idea de que quan Carlemany va arribar a Catalunya, es va trobar que els nadius ja
havien alliberat part del territori, i que la noblesa catalana posterior descendeix dels
catalans de soca rel refugiats als Pirineus desprs de la conquesta rab: Els cristians
naturals espaols, e gots e romans que fugeren daquesta part dEspanya, sen
muntaren als munts dels Pirineus
Els historiadors de la renaixena insisteixen en aquesta imatge: molts catalans de soca
rel es van refugiar als Pirineus, i van ser ells qui van iniciar la reconquesta. Segons
Balaguer, la raa catalana estava debilitada a causa de la romanitzaci, i va ser grcies a
la conquesta rab que va despertar. Com veurem, considera la invasi musulmana com
un fet providencial: Lo positivo, y a todas luces evidente, es que muchos moradores de
barcelona de Tarragona, muchos catalanes, en fin, corrieron a ampararse en los
Pirineos22.

22

Balaguer, II, p.175

Lempeny dels nostres autors es el de demostrar que entre els invasors de Catalunya hi
havia catalans de soca rel, al mateix temps que minimitzar el paper dels carolingis en la
invasi de Catalunya. El motiu es evident: si Catalunya va ser conquerida pels francs,
que no noms no eren catalans sin rivals tradicionals dels catalans, resulta del tot
absurd parlar de reconquesta. Ms aviat, shauria dadmetre que Catalunya va ser
conquerida pels francs, i per tant totes les dinasties comtals posteriors eren dorigen
estranger. Per una visi catalanista essencialista i incls racista, aquesta imatge deu
resultar del tot insuportable.
Antoni de Bofarull dedica llargues planes als orgens de la reconquesta. Per explicar els
prolegmens de la invasi franca, es basa en el cronista medieval Ermoldo Nigello, a
qui qualifica com a poeta-historiador: quien ya desde el primer acto (Eginardo en sus
Anales) anticipado a la conquista de Barcelona, empieza preparando al lector con la
pintura de los hroes que deban ejecutarla.
La narraci, a grans trets, s la segent: lemperador Lodovico Pio, o Llus el Piets,
convoc una junta a Tolosa, on s incitat pels catalans refugiats al seu imperi a alliberar
Catalunya dels rabs. Per, al donar-se compte de que aquesta narrativa pot ser profrancesa, Bofarull introdueix la seva reflexi, i se les ingenia per demostrar que
lexpedici de la conquesta franca de Catalunya en realitat estava formada i incls va
ser incitada pels propis catalans. Per contrarestar labsncia daquests catalans en el que
per a ell es lalliberament de Barcelona, afirma que quan les crniques franques
parlen dels gods, en realitat es refereix als catalano-romans que shavien refugiat a les
muntanyes pirenaiques. I es queixa de que els historiadors francs han ignorat
deliberadament la presncia dels catalans, amb la intenci de donar als francesos tot el
mrit del triomf sobre els sarrains, vindicando la gloria de los carolingios. Aix treu
la gloria als propis catalans, presentats com a comparses i fins i tot tractant devitar la
seva prpia reconquesta, que no s sin el cam cap a la sobirania.
En temps posteriors, la historiografia catalanista ha pres el cam contrari, destacant el fet
de que Catalunya va ser la nica zona de la Pennsula conquerida pels francs, com un
tret diferenciador. Aqu ens donem conte de fins a quin punt la narraci esta en funci
de les circumstncies histriques del moment. En el moment en que escrivien Prsper
de Bofarull, Vctor Balaguer i Piferrer, la memria de la invasi napolenica era encara
present. Com a posat en evidncia en Josep Anglada, la resistncia contra els francesos
va significar un punt dinflexi del nacionalisme espanyolista a Catalunya. La lluita
comuna va crear un sentiment de pertinena a la mateixa terra. Lo francs era considerat
enemic de Catalunya, i per tant es va tractar de minimitzar al mxim la influencia
carolngia. Posteriorment, la historiografia catalanista ha optat per la narraci contraria,
arribant a afirmar que tots els catalans som descendents dels carolingis, mentre que els
espanyols son una barreja de sang hispana i sarrana. Ara, com estem a la Uni Europea

i un cert catalanisme s sent vinculat al lacisme francs, es pot reivindicar sense

problemes la herncia carolngia com a prpia.
Otger Catalo i altres mites identitaris
Un mitj emprat per tal de catalanitzar la conquesta franca es la llegenda de Otger
Catalo i els nou barons de la fama. La llegenda t origen medieval, i havia estat
transmesa per Pujades en la seva Crnica (captol primer del volm V):
Despus de la prdida de Espaa, el prncep Otger Catalon, de quien tom el
nombre Catalua, con sus nueve barones, hicieron irrupcin en el pas y tomaron
Ampurias Sali del castillo de Catal, por lo que le llamaron Cataln y
Cataln, y en consecuencia a sus soldados catalaunos o catalanes.
Pujades qualifica a Otger Catalon com un paralelo cataln de los astures. Es clar que
el propi Pujades no pretn que fos catal, i ens diu que era descendent dels Ducs de
Baviera. Dintre de la historiografia de la Renaixena, el primer defensor de la llegenda
es Prsper de Bofarull:
Retirados a sus montes, siempre con las ramas en la mano y nunca
desalentados, mantuvieron en continua alarma por espacio de unos ochenta aos
a sus conquistadores, y ausiliados y capitaneados por los monarcas de Francia, y
engrosados con los fugitivos godos que de las partes de Espaa se refugiaron en
la Gothia, Marca o Septimnia, lograron por fin, e ltimos del ao 801, arrancar
de las almenas de Barcelona a las lunas afaneras.
Balaguer dedica un llarg captol a la figura formidable dOtger Catalon:
Creanse los moros dueos completamente de Catalua cuando en el fondo de
las grutas inaccesibles, en el corazn de las montaas, all donde rugen los
leones y en las mismas cimas de las guilas, apareci un hombre que reasumi
por el momento los tres grandes mviles de la accin humana: la libertad, la
religin, la patria. Junto a este hombre se agruparon todos los que, huyendo el
roce de los enemigos de Cristo, haban ido a pedir asilo en las montaas,
prefiriendo vivir entre los duros riscos de la naturaleza, antes que contaminarse
con el trato de los sectarios de Mahoma. Quin era este hombre? Nadie lo
saba. Todo el mundo lo ignoraba. Era Otgero Otger, el Pelayo cataln, a cuyo
nombre aada, segn unos, el de Catalon, y segn otros el de Kathaslot,
Gozlantes, Gotlantes o Gotlan23.

23

Balaguer, II, p.180

A continuaci, Balaguer menciona que alguns historiadors diuen que aquest personatge
es descendent dels ducs de Baviera, amb la qual cosa no podria ser un representant pur
de la raa catalana. Per a Balaguer aix no li importa gens ni mica. Diu: qu ms dona
don surti, lo important s que pel seu temperament es un digne successor dIndivil i
Mandoni 24.
La qesti es que aquesta va ser la gent que, segons Balaguer, va iniciar la reconquesta
catalana. Fent una panormica general, es compren el lloc que ocupa aquesta llegenda.
Es una qesti dequivalncia. Si els castellans, o els sturs, tenen un Don Pelayo,
nosaltres els catalans tamb en tenim dret a tenir-ne un. A ms, a travs de la figura den
Otger Catalo, saconsegueix suplir la falta de dades sobre la resistncia catalana. Es
tracta dun problema delicat: si els catalans em estat des de temps immemorials una raa
gelosa de la nostra independncia, com sexplica la facilitat amb la qual ens varem
sotmetre als invasors rabs, que a sobre tenien una religi contraria a la que, per natura,
ens pertoca? Des del punt de vista dels nostres autors, aquesta manca de resistncia es
bastant pertorbadora.
Per sobretot es tracta devitar la idea de que en realitat Catalunya no va ser alliberada
pels propis catalans. En efecte, Balaguer explica aquesta manca de resistncia en el
debilitament de la raa, producte de la malsana influncia romana. En aquest cas, Otger
Catalo juga el paper de lheroi catalitzador de les energies dormides de la raa. Per si no
fos suficient, Balaguer recupera la llegenda dels cavallers dEgara, dels quals afirma que
van ser quienes empezaron a lanzar de esta tierra a los sarracenos.
Aix doncs, el fet de que Catalunya fos posteriorment conquerida pels carolingis poc
importa, ja que la gloriosa reconquesta, o ms aviat la guerra de la independncia, va ser
iniciada per patriotes catalans, que estan en lorigen de les nissagues consolidades amb
posterioritat. A Otger el va succeir un tal Dapifer de Moncada, i a aquest el va succeir
un tal Seniofr, convertit de forma misteriosa en un avantpassat de Guifr el Pils,
fundador mtic de Catalunya.
La histria den Rotger Catalo no resisteix el mnim anlisi. Com denuncia el propi
Antoni Bofarull, repetir-la es confondre la idea patritica de reconquesta amb la
imposici del sistema feudal y la repartici del terreny. Aquesta frase sembla molt
lcida si tenim en conte que ell mateix no es immune a la confusi que denuncia, ja que
a continuaci ens ofereix una versi alternativa, dedicant vries planes a un tal Eudes, i
a los fugitivos de Catalua que establiren la resistncia catalana. A aquest Eudes el
considera com a un catal refugiat, i li atribueix el desig patritic dexpulsar als rabs
sense cedir Catalunya als francs. Si Antoni de Bofarull rebutja el mite de Rotger Catal
24

Molt eloqent s el gravat que acompanya aquest captol, on es veu al ferotge per noble guerrer, amb
un garrot en la m dreta i una bandera en lesquerra, trepitjant un sarra mort, en un paisatge muntanys.
La bandera porta les quatre barres catalanes, i es coronada per una creu.

no s per la seva evident falsedat, sin pels problemes que li genera en la seva visi del
feudalisme catal.
Repoblaci i restauraci de la raa catalana
Alguns autors van tractar de demostrar que els catalans del segle XIX eren descendents
dels originaris pobladors de la terra des de temps immemorials, i no producte de cap
repoblaci forastera, ni tan sols de cap influncia o mestissatge que es pugui considerar
pertorbador duna visi dels catalans com a grup tnicament cohesionat. Per fer possible
la continutat tnica abans i desprs de les invasions rab i franca, els nostres autors
sostindran que tots els rabs i els berebers van morir o a la llarga van ser expulsats.
Posteriorment, els propis francs van marxar, deixant als catalans de soca rel governar la
seva terra. Diu Antoni de Bofarull: Los francos abandonaron Catalua solo bajo la
guarda de los naturales25.
Aix doncs, aqu no ha passat res. La presncia musulmana a Catalunya no passa de ser
un accident. Van venir uns rabs invasors, i van ser expulsats, de manera que els qui van
quedar eren els mateixos catalans que hi havia abans. En quant als carolingis, noms
van estar de passada, per per a restaurar als catalans en la seva sobirania: y si diese el
caso de volver los rabes i vencer en Catalua, al fin y al cabo la sangre que all se
derramase no sera franca sino goda o catalana 26. Aix es el que donaria continutat
a la idea duna ptria catalana i dun poble catal ents en un sentit racial, com un
fenomen que va ms enll dels esdeveniments histrics.
Segons Vctor Balaguer, les races i ptries originaries de la Pennsula havien sofert
lefecte desintegrador de la dominaci romana. En el seu afany imperialista i unificador,
lImperi Rom va debilitar els lligams naturals, va enterbolir el patriotisme natural de
les races iberes. Per la fora de la sang roman ms enll de les vicissituds histriques, i
en el moment en el qual els rabs envaeixen la Pennsula, fan despertar el patriotisme
latent dels catalans, dels bascos, dels sturs, dels castellans. Des daquesta perspectiva
racial de llarga duraci, la invasi musulmana no va ser una catstrofe, sin part del
designi div:
Dios eligi la invasin de los rabes como un monumento solemne, como una
poca de transicin. Dios, que rodeado de las sombras del misterio, seala con
su dedo el camino que ha de seguir el progreso a travs de los siglos y de las
edades, quiso que nuestra civilizacin pasara por aquel ltimo tamiz, para que
brotara en cada pueblo ibero una nueva nacin purificada por el hierro, por el
fuego y por la sangre, como la raza humana toda entera se haba purificado un
da por el agua del diluvio; una generacin virgen, una raza independiente y
25
26

Bofarull, II, p.107

Bofarull, II, p.107

libre, esencialmente cristiana por su origen, esencialmente civilizadora por su

misin Roma haba querido amasar en una todas las nacionalidades iberas,
pero la obra de Dios haba de poder ms que la de los hombres. La invasin de
los rabes fue bajo este concepto altamente beneficiosa. Las nacionalidades, que
estaban dormidas, despertaron Muchos hombres de corazn verdaderamente
bero, restos de las antiguas razas, en quienes ni el tiempo ni las amarguras de
treinta generaciones haban podido secar los manantiales del patriotismo, fueron
a ocultarse a los Pirineos Los esclavos volvan a ser hombres libres. Fueron
levantndose, unos tras otros, los astures, los vascos, los catalanes, los
aragoneses, los navarros, y cada pueblo, cada nacionalidad, como despertando
de su letargo, suprimi los siglos que haban pasado, y cada una se lanz por si
sola y por su propia cuenta a la reconquista, dndose leyes, gobernndose por s,
y nombrndose un jefe, un capitn, una cabeza, que en unas se llam rey y en
otras conde. Las nacionalidades volvan a constituirse27.
Es suposa doncs que existeix una raa catalana autctona, present en la nostra terra des
de temps immemorials pel design div. Una raa essencialment cristiana, que havia
patit diverses invasions i ocupacions, com ara la romana, la franca, la visigoda i per fi la
musulmana. A pesar de totes aquestes ocupacions successives, la raa catalana shavia
mantingut intacte, i ser noms per lliurar-se de la presncia musulmana quan tornar a
aixecar-se per recuperar la sobirania de la seva terra. Aix implica que tots els elements
aliens sarrans i francs- hauran de ser expulsats.
El mite de la reconquesta de Barcelona
La narrativa de la reconquesta basada en un enfrontament secular entre moros i cristians
presenta problemes evidents, que (per als nostres autors) requereixen una explicaci. Al
marge del pensament maniqueu que separa a musulmans-rabs i a catalans-cristians en
dos bndols uniformes i enfrontats, comencen a sorgir variants, van fent la seva aparici
altres categories que venen a destorbar la narraci. Hi trobem berebers, aquitans, francs,
gods, i sobre tot els malets moalidun, es a dir: musulmans autctons, ni berebers ni
rabs, no vinguts amb cap conquesta, i que per tant mereixen tant com Otger Catal o
Guifr el Pils el qualificatiu de catalans, encara que siguin renegats. I si trobem
musulmans autctons, de segur que tamb en trobarem drabs cristians, i altres
paradoxes, com ara nadius musulmans que lluitaven per la seva independncia davant
dels invasors cristians.
Un moment especialment problemtic per als nostres autors es el de la conquesta franca
de Barcelona, on tenen un paper clau aquestes categories contradictries amb el mite:

27

Balaguer, II, p.171

1) Entre les tropes conqueridores de Barcelona van jugar un paper clau tropes
musulmanes, que lluitaven amb lEmperador dels francs per conquerir
Catalunya.
2) En la resistncia de Barcelona a la conquesta franca hi van participar activament
els cristians de la ciutat.
El primer dels problemes esmentats es concreta en el fet, documentat tamb en les fonts
rabs, que junt amb les tropes carolngies hi havia nombrosos musulmans, comandats
per un tal Bahlul. Diu Bofarull:
la divisin del rabe Bahlul, que se compona, adems de los servidores de su
raza, de los habitantes montaeses y de una porcin de aquellos hombres que
llamaban rabes moaladun, nacidos de padres musulmanes y de madres
cristianas28.
Resulta curiosa la denominaci rabs mulads. Realment, s son rabs no son mulads,
nadius conversos a lislam. De fet, com veurem en el proper captol, drabs van venir
molt pocs a la Pennsula, i molts menys a Catalunya. Per per als nostres autors, els
termes rab, moro, sarra i musulm son sinnims, de forma que quan es troben amb els
musulmans mulads o conversos seguiran parlant drabs, i ocultaran el fet de que es
tracta de nadius conversos a lislam. Simplement, aquesta possibilitat es per a ells
inimaginable.
Per altra banda, si aquesta lluita pel control de Barcelona va ser entre cristians (francs i
catalans) i musulmans (rabs i moros), resulta del tot estrany trobar musulmans
autctons en lexrcit assetjador de Barcelona. En aquest cas, la nica explicaci
possible s considerar que aquests eren mercenaris, salvatges sense cap principi, que no
son ni tan sols fidels a la seva prpia raa. Daqu que es repeteix el qualificatiu de
Bahlul, el rabe rebelde, un personatge pel qual els nostres autors no tenen gaire
simpatia. Encara que sigui un reconqueridor de Barcelona, no ha estat glorificat com
un heroi catal.
El que no son capaos ni tan sols dimaginar els nostres autors es que existissin
musulmans catalans nadius que lluitessin per la sobirania de la seva terra davant els
poders franc i omeia, i encara menys que aquests musulmans lluitessin juntament amb
cristians (siguin hispans o ibers o gots) contra altres cristians i musulmans.
Si accepten acrticament el mite de la reconquesta, encara ms difcil dexplicar resulta
el fet de que els cristians de Barcelona resistissin aferrissadament amb els musulmans el
setge dels francs. Bofarull cita a lhistoriador Romey los cristianos de Barcelona se
28

Bofarull, II, p.83

mancomunaron con el vecindario musulmn de la ciudad, i ens diu que aix requereix
una explicaci. I quina s la seva explicaci?
Respecto al nmero de los cristianos o godos de Barcelona y de su
comportamiento hasta hacerse sbditos de los reyes francos, interpretamos que,
no por haber entrado en esta clase voluntaria o necesariamente, ni por pasar a
vivir en una sociedad cristiana, preferible siempre a la mahometana, deja de
extinguirse el odio, antipata o repugnancia que, ya por tradicin sentan hacia
los Francos, mal que solo el tiempo es capaz de borrar, pero que haba de ser
ciertamente el origen de la emancipacin que se realiz ms tarde o futura
independencia del pas29.
Es a dir: entre el sentiment com de pertinena a una religi, i el sentit patritic de
pertinena a un a terra, pesa ms aquest, i aix es el que explica el fet de que molts
cristians catalans dubtessin de donar suport als francs, rivals tradicionals dels catalans,
associats epocalment a la ignominiosa invasi napolenica.
Puede decirse que Catalua se vea entonces oprimida entre dos ambiciones, la
del rabe rebelde que deseaba dominarla con seguridad hasta el Pirineo, y la
ambicin de los reyes francos (Bofarull, II, p44).
Ms endavant, Antoni Bofarull justificar de forma semblant la aliana entre la Esglsia
a Catalunya 30 i el poder carolingi com una estratgia de futur, suposant als clergues uns
motius patritics i una visi poltica de llarga durada:
Perdida la esperanza que tuvieron de verse algn da garantizados bajo el
amparo de una nacionalidad independiente de extraos dominios Entre dos
males era preferible el menor, vala mas permanecer sbdito franco antes que
esclavo del rabe31.
Una i altre vegada, es tracta dadaptar les dades a una visi establerta prviament,
mitjanant explicacions.
El mite de la independncia
El mite de la reconquesta no s sin el prleg del mite de la Catalunya medieval, lliure,
sobirana, independent, un referent idl lic. Segons Balaguer, els fets ms gloriosos de
la nostra histria son els aixecaments armats contra els seus reis: al segle XV contra
Joan II, al segle XVII contra Felip IV, i al segle XVIII contra Felip V. Aquests tres
29

Bofarull, II p.90. Subrratllat nostre.

Que no esglsia catalana, cosa que mai a existit a casa nostra.
31
Bofarull, p.142.
30

moments corresponen a resistncies catalanes contra la progressiva prdua de la

sobirania, que s exclusiva del perode medieval.
La Catalunya medieval s presentada com el moment de floraci de la ptria, esclafada
durant els segles posteriors. El moment de major esplendor de Catalunya correspon al
de la seva independncia respecte a qualsevol forma de dominaci estrangera, i aquesta
absncia de dominaci es equiparada a la puresa de la raa. Lo medieval s un moment
fundacional i per tant heroic. En aquest punt els nostres historiadors no saparten en res
de la historiografia romntica europea.
Per fer quallar aquesta idea, era necessari catalanitzar als comtes carolingis. Conscient
daquest problema, Victor Balaguer es pregunta:
Quienes eran o que autoridad tenan estos condes de Cerdenya? Eran
naturales de la tierra? Eran seores o feudatarios de los reyes de Francia?...
Vinieron los monarcas franceses a Catalua para avasallarla o para liberarla del
poder de los moros? Vinieron indudablemente para lo segundo32.
Donat que per Balaguer els carolingis no tenien cap afany expansionista, una vegada
realitzat lalliberament de Catalunya van marxar, deixant als nadius que administressin
la seva llibertat. Eren bona gent, molt altruista. Al final, sarriba a afirmar que quan
lEmperador Ludovico Pio arriba a Catalunya, aquesta ja ha estat en gran part
alliberada, i que el paper dels francs es secundari. Incls quan es produeix la conquesta
de Barcelona, es deu ms als mrits dels catalans que dels invasors francs. I aix a pesar
de que els nadius de fet no van participar en la conquesta de barcelona, i s en la
defensa.
Per tot aix no importa. Per els historiadors de la renaixena, no hi ha cap dubte de que
Catalunya comena a despertar com a naci amb la figura de Guifr el Pels. Ens
trobem amb fortes discussions sobre quin es el moment en el qual es pot parlar realment
dindependncia. Es clar que abans hagus estat necessari definir que entenem nosaltres
per independncia, i si aquest concepte propi de la poltica moderna, en el moment de
ladveniment dels estats-naci, es aplicable a la situaci de la Pennsula ibrica als
segles VIII o X.
El 10 de maig del 1873 amb el ttol La tradici de Catalunya, Josep Narcs Roca i
Ferreras va publicar un article a La Renaixensa en el qual podem llegir:

32

Balaguer, II, p.239

La histria catalana, des del temps ms antic, presenta el quadre de constant

fidelitat dels catalans a una idea; constncia portada fins al sacrifici, fins a la
mort: aquesta idea s la de la independncia.
Per Antoni de Bofarull:
Esta aspiracin sagrada de los antiguos habitantes de Catalua es lo que
tratamos de descubrir33. La temporada de emigracin que pasaron en la
Galia los Godos fugitivos habitantes de Catalua, y la manera como volvieron a
aposentarse en una gran parte de su pas, sin volver a ser generalmente
expulsados, y con fuerzas y elementos suficientes para sostenerse e ir
progresando como nacionalidad ms o menos independiente34.
Per Balaguer es tracta de:
Verdaderos patriotas, vengadores y restauradores de la patria oprimida, es
decir, romano-godos de nuestra regin y ascendientes de los que despus se
llamaron catalanes, hombres independientes que no necesitaron del favor del
poder franco, del Godo ultrapirenaico ni del rabe rebelde, es decir,
conservadores de su antigua costumbre, y venan a plantarla otra vez ms o
menos modificada35.
En tot moment sembla clar que la intenci dels fundadors de la nostra historiografia no
es la de fer histria, en el sentit cientfic del terme. La intenci, no gens amagada, es la
de dotar als catalans dun repertori dimatges, de noms i de fites amb les quals es puguin
identificar. Est clar que Catalunya s una terra cristiana, i fins i tot catlica, per es
tracta dun cristianisme mes aviat identitari que no prpiament religis.
Ens trobem amb una projecci cap al passat del programa del present, que arriba fins a
la personalitzaci en personatges histrics de les prpies idees. Com va senyalar el
Pierre Vilar a la introducci de la Histria de Catalunya per ell dirigida, el sentiment
nacional recorda un fenomen modern anacrnic de cercar en poques histriques
massa allunyades.
El mite de Guifr el Pils
Totes les contradiccions daquesta narrativa esclaten quan arribem a la figura de Guifr,
al qual els nostres autors sempenyen en transformar en un patriota catal. En paraules
de en Piferrer:
33

Bofarull II, p.133

Bofarull II, p.459
35
Balaguer, II p.34
34

Heredero de los esfuerzos de sus predecesores que le trazaron el camino de la

gloria y de la independencia Vifredo I el Velloso encabeza aquella serie de
Condes independientes, y con rigor antes jams conocido en las comarcas
catalanas, arraiga aquel rbol fuerte y fecundo, que demochado frecuentemente
por las espadas sarracenas y regado con sangre infiel y cristiana, sali de sus
heridas ms frondoso y ms alto36.
Balaguer qualifica a Vifredo, o Guifr el Pils, com el doncel cataln, el esforzado
paladn, el bravo caudillo cataln, el guerrero cataln, i el descriu amb tots els
atributs de lheroi medieval, i afirma que no va ser imposat pels carolingis, sin aclamat
com al cap pels propis catalans:
Vifredo, que no tena an opcin de suceder en el condado por derecho
hereditario, alzse sin embargo con l por aclamacin o proteccin de los
catalanes, sin tener en cuenta para nada que pudiese o no ser esto grato al
Emperador. Debemos pues reconocer forzadamente en esto un acto de
independencia o soberana por parte de Catalua37. Tenemos pues a Vifredo el
Velloso conde de Barcelona en dicho ao [del 873], por voluntad de los
catalanes... Siendo muy probable que el vulgo llamase a Vilfredo el Velloso
Grifal Pels. 38
La figura de Guifr s cabdal per comprendre el procediment emprat pels nostres autors
a lhora de construir una histria de Catalunya on els musulmans sn els grans exclosos.
El procediment s el de convertir als cabdills cristians en patriotes catalans avant la
lettre, i situar enfront dells als musulmans com a enemics. Per aquesta narrativa obvia
el fet de que en molts casos aquesta narrativa xoca amb les dades que possem, on
trobem que els cabdills cristians en realitat eren estrangers, i els musulmans autctons
de la terra. La histria de Guifr i el seu enemic mortal Llop Ben Muhmmad s
significativa daquesta inversi.
Era Guifr el Pils un patriota catal? En realitat em de comenar per dir que el nom
Guifr es la traducci de Wilfredus, el seu nom vertader, el nom que utilitzava. Guifr
era fill de Sunifred I, qui havia estat anomenat Compte de Barcelona, dUrgell i de
Cerdanya per lEmperador Ludovico Po, fill de Carlemany. La esposa de Guifr es deia
Widenella, i era besnta de lEmperador Carlemany. Jo no s si Guifr el Pels era
catal o no, en tot cas s que tenim constncia de que era un visigot del nord dEuropa

36

Citat per Balaguer, II, p.302

Balaguer II, p.296
38
Balaguer II, p.287
37

emparentat amb els regnes francs i fins i tot anglosaxons39, vinguts per conquerir les
terres de lactual Catalunya i incorporar-les a limperi carolingi.
Els nostres historiadors fan seva la llegenda segons la qual Guifr el Pels va ser mort
per Llop ben Muhammad, i que en el seu llit de mort va traar les quatre barres de la
bandera catalana sobre el escut darmes que li havia lliurat el rei dels francs. Aquesta
llegenda t el seu origen al segle XVII, i va ser popularitzada durant la Renaixena, per
no t cap versemblana. Es ms que dubts que Guifr el Pels tingus cap intenci de
fundar un estat amb el nom de Catalunya, i que la seva lluita contra els sarrans
tingus una motivaci patritica.
Per veure fins a quin punt aquesta llegenda s infundada, val la pena fixar-nos per un
moment en el seu rival: Qui era aquest Llop ben Muhammad, el rival del compte visigot
Wilfredus? Pertanyia a la famlia dels Banu Qasi, nom arabitzat que designa als fills de
Casi, famlia hispanoromana que havia abraat lislam40. Es tracta precisament duna
de les nissagues mulads que tanta importncia van tenir en la histria de la Marca
Superior, en constant tensi amb limperi carolingi i el califat omeia, i que finalment
van pagar molt car el deu desig dindependncia. Tal i com senyala Xavier Ballestn:
Lexistncia de la nissaga dels Banu Qasi i el seu paper en la histria dat-tagr
al-aal [la Marca Superior] sols es poden entendre si sadmet una conversi
generalitzada a lIslam dels pobladors de la vall de lEbre41
Els Banu Qasi s una de les ms importants de la histria del nord de la Pennsula, i ens
recorda una vegada ms que els musulmans catalans i aragonesos no eren estrangers,
sin nadius des de feia moltes generacions, des de molt abans que els comptes de
Barcelona. Els Banu Qasi van ser una important famlia mulad els dominis de la qual es
van situar en la vall del Ebre entre els segles VIII i X. Descendien del comte Casi, un
noble visigot que governava la regi compresa ms o menys entre Ejea i Njera al
produir-se la conquesta musulmana del regne visigot i que es va convertir a lislam cap
a lany 713.
Durant el segle VIII destaca Musa ibn Furtun (nt del comte visigot). En el seu poder es
troba la part superior de la vall del Ebre. Els Banu Qasi estaven emparentats amb els
regnes cristians de Pamplona a causa del matrimoni en segones npcies de Onneca
(casada anteriorment amb el vasc igo Jimnez i mare de igo iguez, que ms tard
seria el primer rei de Pamplona) amb Musa ibn Fortn. Aquest matrimoni va tenir lloc
39

El seu origen no est clar, per hi ha qui diu que era besnt de Theuderic Makir, descendent dels
Exilarques de Babilnia, i pare del rei Ecgbert III de Wessex, un dels regnes anglosaxons que estan a
lorigen del Regne dAnglaterra.
40
Sobre aquesta famlia, veure: Caada Juste, A. Los Ban_ Q_s_. Prncipe de Viana 41: 6, (1980). Julia
Pavn Benito: Ban Qs: Los hispanos conversos o mulades. Universitat de Navarra.
41
Xavier Ballestn: Musulmans i Catalunya. Pp.62-63.

cap a lany 784. Daquesta uni va nixer Musa ibn Musa, (Musa I) el qual era, per tant,
germ de mare de igo iguez, conegut posteriorment com igo Aresta, primer rei de
Pamplona. Els vincles familiars van quedar reforats ms endavant amb el matrimoni de
Assona (germana de igo Aresta) amb Musa I.
La famlia va arribar el zenit del seu poder amb el seu fill Musa II. Durant la seva vida
es va acrixer la tendncia a lautonomia dels Banu Qasi, arribant a aliar-se amb els reis
cristians de Navarra, els Aresta, en contra del emir de Crdova, Abderramn II, en 843.
Fins a mitjans de segle, els exrcits del emir organitzen freqents expedicions de cstig
contra Musa. No obstant aix, a mitjan segle, reconciliat de nou amb el emir, i com
governador de Tudela, participa en els esforos emirals contra els cristians. Musa
derrota als cristians en la batalla d'Albelda (851), accedint a la dcada de major
grandesa i influncia de la famlia. Fins i tot es anomenat com a tercer rei d'Espanya
(juntament amb els dAstries i Crdova) a les crniques cristianes. En 852 governa
sobre les terres de Tudela, Zaragoza i potser Calataiud i Daroca fins a Calamocha. Fins i
tot s nomenat governador de la Marca Superior. Interv a Osca i instal la al seu fill,
Lubb (Llop o Lope) ibn Musa a Toledo com a governador.
I aix arribem al moment de lenfrontament entre Llop bin Muhmmad i el Compte
Wilfredus. Llop ben Muhammad i els seus avantpassats per varies generacions eren
nascuts a la part nord de la pennsula, cosa que no es pot dir de Guifr el Pels i els seus
avantpassats. Llop ben Muhammad va ser aliat dels regnes cristians del nord contra els
emirs de Crdova, i va morir lany 883 defensant Saragossa, la terra dels seus
avantpassats, dels atacs de Hashim ibn Abd al-Aziz. En la seva genealogia troben
nobles cristians, casats amb dones musulmanes i notables musulmans casats amb filles
de la noblesa de Tudela i de Navarra. Les tres filles de Llop ben Muhammad es van
casar amb nobles cristians, Fortn de Pamplona, Sancho de Pamplona i Jimeno de
Pamplona. Tots eren famlia, amb independncia de la seva religi42.
Amb aix queda clar la falsedat de la narrativa tradicional de la reconquesta, que
presenta a Guifr com un catal lluitant per la independncia enfront dun sarra invasor.
No es tracta en cap cas de prendre partit en aquesta guerra, succeda fa molts segles. El
que es absurd es presentar a Guifr el Pils com un defensor de la cristiandat i de la
ptria catalana davant el cabdill moro vingut de Arbia amb una catifa voladora.
Deixem de banda aquestes fantasies. Simplement, tots dos eren nobles guerrers que
lluitaven pels seus interessos. Els comptes dUrgell eren en el seu origen servidors dels
reis francs, i conquerien Catalunya per annexionar-la a limperi carolingi. Els comptes
de Barcelona i Urgell eren sbdits anomenats pel rei de Frana, a qui rendien pleitesa,
pagaven impostos i obeen. Quina literatura o quins texts escrits en catal ens han deixat
42

De la mateixa manera que jo soc musulm i tinc germans cristians i ateus. Pel fet dhaver-me reconegut
musulm no mhe posat en un bndol enfrontat amb la meva prpia gent. La separaci de les persones
segons la seva religi mostra una mentalitat arcaica, per no dir inhumana.

els comptes dUrgell o Barcelona? Exactament la mateixa que els regnes musulmans de
Lleida, Tortosa o Balaguer.
Quan Borrel II, lany 988, trenca el seu vassallatge amb els francs, els regnes
musulmans de Lleida i de Tortosa ja son independents del califat. Per contra, el compte
de Barcelona va rendir pleitesia al seu nou protector, el califat de Crdoba. Es a dir: les
taifes van ser independents durant ms temps que no els comptes cristins, que de fet no
ho van ser mai. A pesar daix, la historia dels comptes de Barcelona s considerada
com a punt de partida de la historia catalana, mitificant una data de la independncia, i
la historia de les taifes es oblidada, com si els sbdits del comptes de Barcelona fossin
catalans i no fossin catalans els habitants de la zona musulmana. Es a dir: Lleida no era
Catalunya al segle X. Llavors, qu era? A qui pertany la seva histria medieval sin als
habitants de la actual Lleida, ms enll de s era governada per cristians o musulmans?
De la mateixa manera, per quina ra considerem al noble Wilfredus com a avantpassat
dels catalans i al noble Llop com a estranger? Tot aix ofereix un quadre maniqueu i
ideolgicament orientat del naixement de Catalunya, en el qual la presencia de lislam
es presentada com enemiga de la ptria. Aquesta narrativa constitueix un anacronisme
que una historiografia seriosa haur de superar.
Almogvers, temptacions imperialistes
El mite de la reconquesta i el mite de la Catalunya medieval sn suficients per
comprendre el lloc ocupat per lislam en la historiografia de la Renaixena. Al marge
daquesta mitologia, existeixen altres episodis de la nostra histria que han contribut a
profunditzar en la imatge del moro com laltre, lenemic etern de la ptria catalana. Un
lloc especial es ocupat pels almogvers. Em senyalat abans els mbils poltics dels
nostres autors, la projecci daspiracions poltiques prpies de la seva poca cap al
passat. Aix vol dir que sestableix una relaci de causa i efecte entre el present i el
passat, una relaci molt perillosa, en tant que sembla condemnar-nos a la repetici.
Amb lexaltaci dels almogvers podem parlar duna deriva imperialista de la nostra
historiografia. Ja no es tracta de cantar les glories dels catalans que es suposa lluitaven
per la seva independncia, sin de les gestes de lexpansi militar dels catalans, incloses
matances que difcilment poden ser considerades com heroiques, per que s ho eren
pels nostres historiadors.
Al marge de la seva producci historiogrfica, Victor Balaguer va destacar com a poeta,
implicat als Jocs Florals. Son coneguts els seus cants dels almogvers, on recrea el lema
Desperta ferro!. No em puc estar de citar un fragment del seu poema A la verge de
Montserrat, on es refereix als almogvers:

Lalmogver a foc, a sang i a runes

entr un dia en lOrient abrasador:
contemplaren los turcs ses concubines
en los braos folgar del vencedor. (...)
Per ja a son cavall, moltes vegades
ell don de grans prnceps los mantells,
dels rics palaus dels turcs fu ses morades,
i ses mesquites convert en tinells.
La veritat, no s si honora gaire a la Verge de Montserrat un poema en el qual es fa
apologia de la violaci, de la matana i de la profanaci de temples. Per ms enll dels
detalls escabrosos, no es pot obviar el fet de que aquesta oda es contempornia de la
colonitzaci del Marroc. Aqu ens trobem de nou amb el vell enemic: els marroquins del
segle XIX son presentats com els sarrains moderns, descendents dels invasors de
Catalunya. En paraules dun tal Vctor Sangerman a la Revista de Catalua, lany 1861,
es tracta de demostrar: qu'els catalans de avuy dia son dignes fills dels Almogavars,
com regant ab sa sang los camps de Africa ho han provat los Voluntaris Catalans 43.
Les mostres daquesta connexi entre la historiografia de la renaixena i el colonialisme
son nombroses. Un sonet de Venceslau Ayguals d Izco porta per ttol Als cantors de
lescena bllica titulada los nets dels almogvers44. El sonet va ser musicat lany 1860
per Anselm Clav, amb el ttol Los nts dels almugvers, i estrenat per la coral de
Barcelona, dirigida per Clav en ocasi de la guerra contra el Marroc45:
Nets dels guerrers almugvers.
Ab sanch dafricans sabrem tenyir nostras dagas [...]
Sembrem de cadvers llurs camps, si! si! [...]
Hurra som nets de uns hroes
Hurra al combat! [...]
Sens pietat corra sanch mora. [...]
Ferro, desperta ferro!
Es important posar en evidncia que tant la referncia als sarrans per anomenar als
turcs del segle XIV i als marroquins del segle XIX, com la referncia als almogvers per
anomenar a les tropes colonials, estableixen un vincle entre el present i el passat, de
43

Dos paraulas a mos paysans, 3, n. 1, p. 2. Citat a El canon de las revistas bilinges, per Enrique
Miralles, Universitat de Barcelona.
44
Aparegut a La Discussi (20 de juny 1863).
45
Resulta curis que un socialista utpic com Anselm Clav composs una msica triomfalista amb
aquesta lletra. Com a la resta dEuropa, les esquerres locals eren sovint partidries de la colonitzaci dels
pobles endarrerits, en nom de la idea de progrs. En aquest punt, i per ser justos, sha de senyalar que
bona part del catalanisme de la poca es va oposar a la guerra colonial. La conscincia de que es tractava
duna guerra imperialista va anar guanyant terreny, fins a la violenta protesta popular de carcter
anticlerical i antimilitarista del 1909.

forma que la nostra histria sembla destinada a repetir-se, amb els mateixos bndols
sempre en guerra. Per una banda el heroi de la ptria, i per altra banda el moro o sarra.
No importa si aquest es catal, marroqu u otom, ni si va viure al segle VIII, al XIV o
al XIX. Pel nostres autors, un moro es un moro, i un catal es un catal, i ambds
termes son irreconciliables46. Salta a la vista que aquesta dualitat no s sin una
projecci anacrnica del mite de la reconquesta, que en s mateix ja es un mite
imperialista.
Perpetuaci del mite de la reconquesta al segle XX
La narrativa histrica tpica de la Renaixena ser mpliament superada durant la poca
noucentista i el perode republic, amb autors com ara Antoni Rubi i Lluch, Ramon
Als Moner, Ramon Abadal, Ferran Valls Taverner, fins arribar a les figures senyeres
den Ferran Soldevila i den Jaume Vicens Vives. Es de sobres coneguda la recusaci
total que en Vicens Vives va fer de la historiografia catalana anterior, i la seva crida a
adoptar nous models metodolgics47.
A pesar de tot, ens atrevim a afirmar que el model narratiu en el qual inserir els
esdeveniments sha mantingut inalterable durant la major part del segle XX, amb la
repetici del dualisme conquesta-reconquesta, i els dualismes associats entre lo rab i lo
catal, lo islmic i lo cristi. Una vegada desapareguts els elements ms malsonants, i
superada lenvoltaria romntica, ens trobem amb una narrativa histrica ms sbria,
amb els trets caracterstics de la cientificitat i del rigor, per que conserva el que els
anglosaxons anomenen la master narrative, la narraci bsica48
El fet de que molts historiadors actuals continun utilitzant el terme reconquesta s
prou significatiu. Vol dir que sest pensant la histria de Catalunya dins duna
narrativa ms ample de la histria peninsular, i que sest acceptant acrticament les
premisses de la historiografia espanyolista. Resulta xocant veure fins a quin punt els
historiadors catalanistes han interioritzat el model de la historiografia nacional-catlica
sobre la presncia musulmana a la Pennsula, un model al qual afegeixen algunes
variants locals, i poca cosa ms.

46

En aquest punt, resulta divertit llegir la descripci que Bernat Desclot, en la seva Crnica, ens ofereix
dels almogvers: E son catalans, e aragonesos, e sarrans...
47
Temps desprs em assistit a diverses crisis de la nostra historiografia, tal i com relata Albert Balcells en
el seu llibre La Histria de Catalunya a debat. Els textos duna polmica, publicat el 1994.
48
Per la meva part, fins i tot podria dir que prefereixo la historiografia romntica, excepte ens els casos en
els quals deriva cap al racisme. I la prefereixo per que en cap moment enganya. Llegir al Vctor Balaguer
ens ajuda a comprendre moltes coses que desprs ens son amagades, per una qesti merament hipcrita
o de convencionalismes. La transparncia amb la qual Balaguer ens presenta el seus objectius,
lutilitzaci desacomplexada dels mites i llegendes fundacionals, tot aix fa de la seva histria de
Catalunya un mirall en el qual determinats historiadors contemporanis es veuen reflexats.

Si ja es complicat parlar de reconquesta en relaci a la resta de la Pennsula Ibrica, tot i

que suposadament la van iniciar poblacions iberes, encara s ms estrany parlar de
reconquesta en relaci a la invasi dels carolingis. No penso que ning actualment
sostingui que tenien la intenci altruista dalliberar la ptria catalana dels sarrains, per
tornar-la als seus legtims possedors. Ms aviat, saccepta que es tracta duna tpica
guerra dexpansi, que tenia per objectiu ampliar els dominis de lImperi. Suposar
motivacions religioses o catalanistes als carolingis sembla estrany, per sha fet.
Quina explicaci podem donar a la repetici del mite, i fins i tot de la expressi
reconquesta carolngia, fins als nostres dies? La resposta, segons el meu entendre, s la
segent: els historiadors prenen com a punt de partida el que podrem anomenar com a
fractura imaginaria entre lislam i la cristiandat, presentats com a blocs homogenis i
necessariament enfrontats. Aquesta pot ser una idea histricament vlida a cert nivell,
per deixa sense explicaci els esdeveniments reals, especialment deixa de banda la
realitat dels contactes i els contagis mutus, la interacci entre diferents sectors duna
societat poc homognia en termes de llengua, raa, cultura o religi, com va ser durant
els segles VIII al X la societat de la pre-Catalunya.
El cas de Ferran Soldevila
Un exemple de la continutat daquest esquema ho trobem en lobra de ladmirable
Ferran Soldevila49. Soldevila parla sense embuts de la reconquesta franca, i afirma
que la reconquesta i restauraci del nostre pas avana lentament, per
constantment. Si ho pensem b, parlar de reconquesta franca s un contrasentit: si va
ser duta a terme pels francs va ser una conquesta, i ja hem vist que els fundadors de la
nostra historiografia van considerar fonamental mostrar que la reconquesta era obra dels
catalans i no dels francs. I parlar de restauraci tampoc es adient, ja que sest suposant
que desprs de la conquesta es va restablir una situaci prvia, la qual cosa s falsa.
A lhora dexplicar la presncia islmica, en Soldevila ho fa de la segent manera:
Tots [els visigots] foren abatuts i si alguns van perdurar, a les muntanyes
dAstries i dels Pirineus, fou grcies a llur ferstega i desavinent situaci i al
poc inters que tenien els invasors per dominar-los. Aix doncs, els sarrans, en
substituir els visigots com a poble dominador, no van arribar a lligar tota la
Pennsula en un sol Estat. I, en deixant nuclis lliures, van deixar un cam obert a
la formaci i al desenrotllament de les nacions hispniques. (...) Per els
sarrans, malgrat llur empremta conqueridora, no portaven cap germen
unificador, sin al contrari: portaven una religi diferent, amb les seves sectes
hostils, una dualitat de races (rabs i berebers), llurs acarnissats antagonismes
49

Pel nostre anlisi ens basem en la segona edici revisada i ampliada de la seva Histria de Catalunya,
publicada lany 1962 per leditorial Alpha. Lobra ocupa tres gruixuts volums, unes 1500 planes.

dinstics, poltics i tribals, un ideal, en fi, imperialista islmic, no nacionalista

hispnic. I tots els factors de disgregaci que han existit sempre a la Pennsula
ibrica (factors geogrfics, tnics, lingstics, econmics), van donar per resultat
la rpida decadncia de lEstat hispano-sarra i lafermament de personalitat en
els diversos components del territori peninsular50.
Daquest fragment vull destacar la contraposici entre els termes imperialista islmic i
nacionalista hispnic, a ms de la imatge de les nacions hispniques (al segle VIII?)
desenrotllant-se com una catifa des de les muntanyes asturianes i pirenaiques. Lo de la
rpida decadncia de lEstat hispano-sarra resulta curis, sobre tot si tenim en
conte que els musulmans de la Pennsula Ibrica van crear la cultura ms avanada del
seu temps, reconeguda universalment com una de les fites cabdals de la histria de la
humanitat. Com veurem, en tot moment en Soldevila tracta de negar la influncia de la
civilitzaci islmica en la formaci de Catalunya.
Constatem amb sorpresa que els qualificatius com ara sarrans o moros es mantenen en
la historiografia catalana durant el segle XX. Tamb els errors terminolgics, com quan
el propi Soldevila qualifica als Muladins: cristians convertits al mahometisme 51. En
un altre lloc, se li en va la m i escriu: Se sap que el primer comte dEmpries,
Ermenguer, va obtenir una victria sobre els infidels52.
Amb tota la admiraci que la figura den Ferran Soldevila ens desperta, en el tema que
estem tractant penso que la seva obra ha quedat molt desfasada. I es precisament
aquesta admiraci pel Soldevila lo que ens porta a fer-nos conscients de fins a quin punt
la narrativa espanyolista de la reconquesta ha viciat i continua viciant la nostra histria.
Quan els fets no sadapten al mite
En el cas dels historiadors moderns, el manteniment del mite de la reconquesta s un
exercici de prestidigitaci encara ms complex que en el cas dels seus antecessors. Els
moderns es veuen enfrontats a les mateixes contradiccions que els de la Renaixena, a
ms de les que es presenten a causa dels avanos de les investigacions histriques. Ja
hem vist abans com la historiografia de la Renaixena va recrrer a mites com el de
Otger Catalo per intentar salvar el fet de que no hi trobem empenes resistncia catalana
en contra de la presncia musulmana. Per contra, sembla bastant evident que lislam es
va anar propagant entre els autctons de forma natural, sense imposicions de cap mena.
Els nostres historiadors han hagut dadmetre que drabs van venir molt pocs a
Catalunya, com escriu Ramon Abadal:
50

Histria de Catalunya. Vol. I, p.33.

Histria de Catalunya. Vol. I, p.33.
52
Histria de Catalunya. Vol. I, p.41.
51

La dominaci [rab] no va comportar lestabliment de poblaci invasora...

Calgu que linvasor se servs sovint delements indgenes conversos o de les
autoritats visigtiques, amb les quals es pact la submissi 53.
Per si fos poc, tota una srie dinvestigacions van posar en evidncia que s que hi van
haver intents de lliurar-se del domin del califat de Crdoba... el problema, des del punt
de vista del mite de la reconquesta, es que aquests intents van ser en alguns casos
protagonitzats per cabdills musulmans, que lluitaran conjuntament amb el suport dels
cristians nadius. Val la pena mencionar el cas de Sulayman ben al-Arab governador de
Barcelona fins al 780, qui va oferir el seu vassallatge a Carlemany, encara que desprs
es va veure enfrontat a les seves tropes. Tamb val la pena senyalar que els musulmans
catalans i els vascons van lluitar conjuntament contra els francs a la batalla de
Roncesvalles, famosa pel Cantar de Roldn i altres llegendes medievals.
Ens trobem amb una srie de rebel lions i resistncies on cabdills musulmans i
cristians soposen a la invasi dels carolingis, al mateix temps que cerquen la seva
independncia del sud. Aquests cabdills musulmans, igual que els cristians, van jugar
amb les aliances entre els dos poders pels quals estaven envoltats: limperi carolingi i el
poder del futur califat de Crdoba. Abadal fa referncia de passada al tema, sense
extreure conseqncies:
Un rab, Zade54, saixec pel seu compte i es fu amo de Barcelona, i seguint la
tradici inaugurada per Suleiman, intent enfortir la seva situaci enfront del
govern de Crdoba, recolzant-se en el poder franc; per la primavera de lany 797
compareixia a Aquisgr encomanant-se al rei i posant la ciutat de Barcelona sota
la seva potestat55.
Aix doncs, sembla que la gloriosa reconquesta cristiana-carolingia de Barcelona de
mans dels invasors musulmans vinguts del desert no fou tal cosa. A pesar de la
evidencia de que es tracta dun musulm nadiu, Abadal insisteix en qualificar a Zade
com a rab. Aqu tornem a constatar lo arrelat del mite, com persisteix la dualitat rabmusulm enfront de catal-cristi.
El fet es que si els catalans-cristians de soca rel estaven immersos en la reconquesta de
la seva terra, i aquesta era secundada pels reis francs, resulta impossible explicar moltes
dades posades sobre la taula per la historiografia moderna, que ha deixat de considerar
les crniques cristianes com a veritat absoluta, i han passat a considerar-les com a

53

Abadal: Dels visigots als catalans, I, p.245.

Es refereix a Sadun al-Ruayni, val de Barcelona del 796 fins al 800
55
Dels visigots als catalans, I, p.247.
54

propaganda, polticament orientada. La idea de que existien un bndol cristi i un

bndol musulm es desmentida constantment per les dades, i aix al llarg dels segles.
En un moment de la seva narraci, abrumat per les dades, en Soldevila es veu obligat a
admetre que una part dels naturals [de Catalunya] semblava sentir ms simpaties pels
sarrans [que no pas pels francs] 56.
Aquesta sembla una confessi feta a contracor. Per daquesta dada no extreu la
conclusi lgica, que seria afirmar la catalanitat dels musulmans pels quals aquests
cristians naturals tenien simpaties. Els cristians son naturals, per els musulmans son
sarrans. Si els nostres historiadors es trobem amb el nom de Radulf o Sigifred, el
podem arribar a imaginar com un catal, per si el seu nom es Bahlul o Suleiman, es
clar que es tracta dun estranger. En aquest cas ens trobem amb un prejudici que es
projecta sobre els fets de forma tendenciosa.
Un cas significatiu es el de Aiss, o Aiz o Aysun. Els historiadors han debatut sobre el
seu origen: s got o sarra? El problema, pels nostres historiadors, es que les crniques
rabs es refereixen a aquest personatge com Aysun, i ens diuen que era fill de Sulayman
ben al-Arab, el val de Barcelona. Per altra banda, les crniques cristianes ens diuen
que es tracta dun noble god. La rebel li encapalada per Aiss, i en la qual
participaren els sarrans (826-27)57, va comptar amb el suport de tots els castells del
Comtat dOsona. De manera, quasi, immediata se li va unir Guillem, comte de Rass i
Conflent i fill de Ber, el primer compte de Barcelona. s a dir, en tot cas es tracta dun
capitost duna famlia molt entroncada a les arrels locals, perqu dorigen got, rab,
berber o rom, les relacions i aliances interfamiliars eren molt extenses58.
Aix doncs, sembla lgic que els historiadors es preguntin si Aiss/Aysun s got o
sarra. El cas es que la pregunta est mal formulada, pel fet de que parteix duna dualitat
prviament establerta en la mentalitat dels propis historiadors, que no fan sin projectar
els seus prejudicis, sense adonar-se del fet de que ser got i musulm es perfectament
compatible, i que el tal Aiss o Aysun de les crniques franques i rabs poden ser
perfectament el mateix personatge: un got musulm que es va revelar amb altres gots
cristians contra el domini estranger de la seva terra, en concret contra Bernat de

56

Histria de Catalunya. Vol. I, p.51.

Histria de Catalunya de Josep Cruanyes i Roser Ortiz, publicada per la editorial Teide lany 1989
p.17.
58
Parlant daquesta rebel li i de lajut que va rebre per part dels aquitans en contra del poder carolingi,
Soldevila escriu: El reialme dAquitnia havia tornat a sorgir duna de les particions de lImperi per
no com en temps de Carlemany, sense altre missi que combatre els sarrans, sin lluitant
principalment contra Frana i havent de negligir la seva missi prstina (p.49). Aqu no podem deixar
de preguntar-nos: Qui es en Ferran Soldevila per decidir quina es la missi prstina (es a dir:
primignia, autntica) del reialme dAquitnia? Ms aviat es la missi que t assignada dintre del mite de
la reconquesta.
57

Septimnia. Es clar que llavors haurem de deixar danomenar-lo com a sarra, paraula
que etimolgicament significa vingut del desert59.
Tot aix ens mostra una histria complexa que escapa a les amalgames entre els
conceptes de raa, religi, llengua i territori. Per es clar, si acceptssim que els
diferents actors de la nostra histria tenien motius menys nobles que els patritics i els
religiosos, poc ens quedaria de la narrativa heroica que els nostres autors volen
perpetuar. Haurem dacabar admetent que la formaci de Catalunya com a naci
diferenciada es el resultat de diversos factors i atzars histrics, i no un projecte
col lectiu amb connotacions religioses en el que particips tot el poble de forma
conscient, aplegat per la idea de assolir la independncia poltica i restaurar el
cristianisme.
La data de la independncia
Una de les grans discussions dels nostres autors radica en quin es pot considerar com en
moment de la nostra independncia. Ja hem vist que els autors de la Renaixena van
tractar dampliar al mxim aquest perode, afirmant que aquesta independncia sinicia
amb Guifr el Pils. En la poca moderna, i amb un exercici dhumilitat casi dolors,
els nostres historiadors shan vist obligats a admetre que Guifr el Pils no va ser en cap
moment un monarca catal independent.
Encara que aquesta es una pretensi del tot superada, encara existeix una certa
resistncia a abandonar-la. El mite segueix actuant, grcies a que va ser actualitzat per la
historiografia catalana del segle XX. En el ms pur estil romntic, Soldevila parla de
Guifr el Pils com a prncep gloris (p.68) i defensa la veracitat para-histrica de la
llegenda: La llegenda, en un cert aspecte, sequivoca rarament... Histria i llegenda,
completant-se i aclarint-se, sajuden recprocament per a fer-se ms entenedors 60.
La persistncia del mite es pot rastrejar a tot arreu, en primer lloc al Museu dHistria
de Catalunya. Un procediment per perpetuar la llegenda es repetir-la i desprs aclarir
que es tracta noms duna llegenda. Aix s el que sha fet amb la impostura de Guifr
el Pils i la creaci de la bandera catalana. Normalment, quan un esdeveniment es
demostra fals, sel deixa de repetir i punt, per en el cas de lorigen mtic de la bandera
catalana sembla molt difcil de desprendres. En la pgina web dEsquerra Republicana
de Catalunya, obra de la Secci local de Sentmenat el Setembre de 1998, trobem aquest
recordatori de la mort de Guifr el Pels:
Aquest any commemorem una data important de la nostra histria. s
laniversari de la mort del comte Guifr el Pels el 897, fa mil cent anys, per
59
60

Com explica el mateix Soldevila: Histria de Catalunya, p. 51

Histria de Catalunya. Vol. I, p.60.

defensar la Catalunya naixent, en lluita contra els sarrans. I cal recordar aquesta
data, com altres de la nostra histria, perqu com va dir molt b en Raimon seguint sant Toms dAquino- qui perd els orgens, perd la identitat. A casa
nostra sempre hi ha hagut qui ha volgut que perdssim els orgens, per tal que
perdssim la identitat i oblidssim la pedrera don havem estat tallats. (...)
Potser per aix val la pena que aquest any tamb recordem el comte Guifr el
Pels, el fundador del monestir de Ripoll, el mtic creador del smbol de les
quatre barres, el repoblador de Catalunya, smbol de tot un poble.
Una vegada superada la pretensi duna Catalunya independent lany 878, la data
alternativa proposada s la de lany 971, quan Borrell II trenca el seu vassallatge amb
els carolingis. El que els nostres historiadors passen per alt es que lany 971,
paral lelament, el propi Borrel II va enviar diverses ambaixades a Crdoba, per rendir
perfecte obedincia i vassallatge al califa al-Hakam II. Si es va independitzar dels
francs va ser per reconixer la sobirania dels omeies. Tal i com escriu en Joan Mateu:
Sarrans o cristians, tant li fa: la qesti era ser vassall dalg. I aix pel fet de que
el vassallatge significava protecci, en una poca dalta inestabilitat poltica. Una
histria que va finalitzar trgicament amb el saqueig de Barcelona per al-Mansur lany
985, i amb el retorn sums al vassallatge franc.
En va buscarem cap referncia de la submissi de Borrel II a al-Hakam II en les
histories de la Renaixena: es tracta duna daquestes dades sobre les quals es
impossible assajar cap explicaci en clau patritica. Per, i ax potser es ms greu, ens
donem conte de que aquest episodi tamb ha estat ocultat per historiadors seriosos del
segle XX. Fixeu-vos en la forma de donar aquesta notcia den Ramon Abadal:
El Comte Borrel de Barcelona havia inaugurat una poltica de pau i amistat amb
el califat de Crdoba; encara vivia el gran Abd al-Rahman III quan envi una
ambaixada a Crdoba, el 950, demanant-li la pau, petici que fou ben acollida
(...) Mort abd al-Rahman III; li succe al-Hakam II en el califat; Borrel li tramet
tamb dues ambaixades, de les quals un autor rab, ibn Haiyan, ha conservat la
relaci detallada, plena dinters, que leximi arabista Codera ens fu conixer.
(...) Lacollida cordovesa fou cordial i la relaci fou assegurada per a tots els
temps del califat dal-Hakam. Per a la mort daquest, el 976, els afers
cordovesos prengurem una altra direcci... 61
Abadal presenta el que va ser un acte de submissi poltica com un tractat de pau
establert entre sobirans independents, i aix en un temps en el qual els documents que
proven la submissi ja feia temps que eren coneguts 62. Perqu aquesta dada resulta tant
61

Abadal: Dels visigots als catalans, II, p.159.

Abadal cita a Codera, que lhavia divulgat lany 1917. F. Codera: Las embajadas de los prncipes
cristianos en Crdoba. Estudios Crticos de Historia Arabe Espaola, IX (Madrid, 1917) 181-205.
62

incmode? No podem oblidar que la mateixa data de 971 havia estat proposada com la
de la definitiva independncia catalana. El fet es que si el Comte Borrel es va
independitzar dels carolingis va ser noms perqu va trobar un altre protector, qui
suposo en aquell moment li oferia certes avantatges.
Per salvar aquesta dada, finalment es considerar que la data ms apropiada de la
independncia s lany 988. Desprs de la razzia dal-Mansur contra Barcelona, lany
985, Borrell II sol licita ajut a la cort franca dHug Capet. Al ser negada aquest ajut,
Borrel II no renova el seu jurament de fidelitat i dona pas a la independncia de fet,
deguda a la incapacitat dels reis francs damenaar o de donar protecci al Comptat de
Barcelona. Josep Maria Salrach senyala la divisi i la runa del poder carolingi com el
motiu real de la independncia. A aquesta se li hauria dafegir la decadncia del califat
de Cordov. Es clar que aix, per a patriotes catalans com a nosaltres, ens resulta
enutjs. Els historiadors actuals ens venen a dir que Catalunya es va independitzar a
pesar seva, casi direm sense voler, noms per causa dels problemes interns dels
carolingis, i sense cap moviment patritic que instigus aquesta independncia 63.
Si els motius dels comptes no eren nacionalistes, tampoc eren religiosos. La histria
poltica de la Pennsula Ibrica entre els segles VIII i XV no es la duna guerra
continuada entre cristians i musulmans, com a bndols monoltics, sin la dels mil i un
regnes, comtats, emirs, mercenaris i cabdills que lluitaven entre s, les ms de les
vegades pels seus interessos personals. El mite deixa pas al panorama desolador de
petits governants que lluiten per augmentar el seu poder i patrimoni, en un caos
daliances sense cap motivaci altruista. Ramon Borrell (992-1017) va intervenir en els
lluites internes del califat de Crdova. Un podria suposar que el nostre heroic comte va
llenar aquesta expedici amb lobjectiu mstic de lliurar a la cristiandat del yugo
sarraceno, per la veritat sembla ms prosaica. Va ser contractat com a mercenari per
lluitar en les guerres que els andalusins lliuraven entre ells. Berenguer Ramn I (10171035) va signar laliana del Comtat de Barcelona amb la Taifa de Lleida, que estava en
lluita amb la de Saragossa. Tamb hem de senyalar les lluites de Ramon Berenguer II
(1076-1079) contra el Cid Campeador, protector de lemir al-Qadir de Valncia.
Aquestes son noms algunes de les mil i una histries que posen en evidncia que mai
va haver un enfrontament entre musulmans i cristians com a entitats monoltiques, sin
mil i una actuacions i complexes relacions de poder entre cabdills, sovint amb
63

Es clar que qualsevol dataci resulta problemtica, sobre tot si tenim en conte que el propi nom de
Catalunya no apareix fins el segle dotz, en concret en un manuscrit pis datat lany 1114. En el testament
de Ramon Berenguer III (1131) es fa la llista exhaustiva dels territoris que heretaria el seu fill Ramon
Berenguer IV, per el nom de Catalunya no apareix. Al final, ens trobem amb historiadors que afirmen
que la independncia de jure no es va produir fins al tractat de Corbeil, signat al maig de 1258 entre
Jaume I, rei dArag i Comte de barcelona, i Lluis de Frana, el qual va renunciar als seus drets sobre els
comtats de Barcelona, Urgell, Besal, Rosell, Empries, Cerdenya, Conflent, Girona i Osona. I si va ser
necessari signar un tractat, es pel fet evident de que fins aquell moment aquests territoris estaven
jurdicament sota el seu domini.

independncia de la seva religi. Noms la historiografia espanyolista posterior

inventar la idea de la reconquesta com a projecte poltic dels cristians per recuperar la
seva ptria, basant-se en una fractura ideolgica entre els cristians com a nadius, i els
musulmans com a estrangers. Aquest s el gran mal, una manifestaci etnicista i
fantica de la historiografia, la mentida amb la qual el nacionalcatolicisme espanyolista
ha volgut vertebrar el seu projecte poltic totalitari. Un projecte que, no ho oblidem, ha
estat capa de canviar de formes al llarg del temps, i encara segueix present en la
poltica espanyola.
Minimitzaci de la presncia de lislam
Si agafem les diverses histries de Catalunya publicades al llarg del segle XX, es fa
evident per una part la exclusi de lislam catal, i per laltra la negaci de tota
influncia islmica en la construcci de Catalunya. La idea bsica es que, donat que el
domini islmic sobre la Catalunya Vella va ser molt curt, no va tenir temps per deixar
petjada, mentre que s ho va fer a la resta de la Pennsula. Lacceptaci daquest model
s facilitada pel fet de que la durada del control musulm sobre determinades zones de
Catalunya va ser molt curt 64.
En la Histria de Catalunya, escrita sota la direcci de Joan Regl, en Miquel Tarradell
escriu:
Si pensem que lentrada dels exrcits rabs a les nostres terres fou lany 717,
aproximadament, i que la presa de Barcelona per Llus el Piets sesdevingu el
801 i que, mentrestant, durant aquest perode tan curt, no es poden atribuir
canvis notables de la societat, queda ben clar que la influncia islmica a la
Catalunya Vella havia de resultar insignificant, de fet nul la 65.
I en Ferran Soldevila:
Amb la conquesta de Barcelona un gran pas ha estat donat en lobra
dalliberament de la nostra terra. El pas reconquerit ja es format pels comtats de
Girona, Empries, Barcelona, Ausona, Urgell i Cerdanya. s tot el pas del
Pirineu al Llobregat: la futura Catalunya Vella. Els sarrans no hi han estat enll
de vuitanta anys. En alguns indrets es pot dir que no hi han estat mai. En altres
no han fet sin passar. Realitzada la reconquesta, no han restat enlloc66.

64

Josep Cruanyes i Roser Ortiz: Els canvis que lIslam va introduir en la societat hispana van dependre
dels anys de domini Histria de Catalunya editorial Teide, 1989, p.13.
65
Histria de Catalunya, Enciclopdia Catalana Aedos, Vol. I, p.139. Ms a la seva obra Las races de
Catalunya.
66
Obra cit. p.40. I fixem-nos en que Soldevila considera la invasi carolngia de Catalunya com a una
obra dalliberament

Sobre aquestes dues cites, caracterstiques de la nostra historiografia moderna, volem

fer tres consideracions:
1) Sest identificant Catalunya amb Barcelona, i per tant relacionant la fi de la
presncia musulmana amb la conquesta de Barcelona.
2) Sest limitant la presncia musulmana al domini poltic, lo qual s fals. De fet,
resulta clau entendre que la presncia musulmana a Catalunya s va allargar fins
al segle XVI, i encara ms enll, i aix tamb en terres governades per cristians.
3) Sest vinculant arbitrriament domini poltic i influncia cultural.
Labsurd consisteix en pensar que pel fet de que Barcelona fos conquerida lany 801 a
partir daquest moment la Catalunya Vella no pogus rebre cap influncia de lislam, o
de la vena cultura musulmana. De fet, com tractarem de mostrar en el proper captol,
limpacta de la cultura andalusina o rabo-musulmana en la formaci cultural de
Catalunya s inqestionable, i no est necessariament lligada amb el major o menor
temps de domini poltic musulm, ni tan sols amb el nombre de musulmans que van
viure, sin amb el fet de que es tractava de la cultura ms avanada del seu temps67.
En aquest sentir la historiografia del segle XX va significar un retrocs. Vctor Balaguer
sabia perfectament que en la Etat Mitjana la civilitzaci ms avanada del seu temps era
la islmica. Per els historiadors catalans de la primera meitat del segle XX semblen
orgullosos amb la pretensi de que Catalunya no va ser influenciada per la ms alta
cultura del moment. I suposo que aquesta no influncia avarca la cincia, la medicina,
lastronomia, les matemtiques... res de res: la sentencia de Tarradell es taxativa:
nul la.
La idea de que la presncia musulmana sacaba lany 801, amb la conquesta de
Barcelona, esta ms arrelada del que podrem suposar. En el seu assaig La vida
monstica desprs de la expulsi dels sarrans, el nostre mxim especialista en els
temes carolingis, Ramon dAbadal, ens parla de la renaixena monstica a Catalunya
un cop expulsats els sarrans del pas.... Un podria pensar que el text tracta del
moment en el qual efectivament aquests col lectius que en Abadal insisteix en
anomenar sarrans van ser expulsats del pas, entre els anys 1609 i 1614, amb lexpulsi
dels moriscs. O, com a mnim, un pot pensar que es refereix a la caiguda de les taifes de
Lleida i de Tortosa, com a darreres ciutats governades per musulmans. Per no. Un es
queda estorat al comprovar que el text tracta sobre els monestirs fundats al segle IX. Es
a dir: Abadal dona a entendre que la data que marca la fi dels sarrans al pas es lany
801, any de la conquesta de Barcelona. Nomes podem explicar un error tan garrafal si
pensem que en Abadal t interioritzat el mite de la reconquesta i de la historiografia
catalana romntica, que va fer tot un smbol de la conquesta de Barcelona. Es realment
67

Com diu amb el seu caracterstic sentit de lhumor el Toni Soler, els sarrains eren els japonesos del
moment, sempre presumint de les ltimes tecnologies.

sorprenent un error tant gruixut en un historiador de la talla den Ramon Abadal,

caracteritzat per la seva precisi.
El problema de la histria s que, mentre ms entrem en detalls, ms es desmunten les
narratives tradicionals, i ens veiem immersos en una vorgine de dades difcilment
classificables. El propi Abadal relata en un altre dels seus estudis com a lhivern de
lany 812 42 hispani es van queixar a Carlemany de les injustcies sofertes pels comtes
subalterns de lEmperador, que els espoliaven de les seves terres i els beneficis
concedits pel propi Carlemany. Entre aquests homes hi trobem un tal Maurus, un tal
Zoliman i un tal Zate, els tres es suposa que fossin musulmans, per que els text al
mateix temps consigna com hispani68. Aquests no eren sin uns dels molts musulmans
que van continuar vivint a la Catalunya Vella, amb independncia de qui fos el
governant de Barcelona. De fet, no es tracta dun fet tan important...
Negaci de la influncia islmica en la formaci de Catalunya
Els nostres autors han tractat de minimitzar radicalment tant la presncia com la
influncia de lislam a Catalunya. De fet, negar la presncia condueix als nostres autors
a negar la influncia, com si fossin vinculants. Aquesta operaci els sembla del tot
lgica, per de fet no ho es. Avui en dia la presncia de nord-americans a Catalunya s
petita, per la influncia immensa. La comparaci s apropiada, en el sentit de que
lislam era la civilitzaci capdavantera del seu temps, no en el plnol militar, sin en
totes les arts i les cincies, fins al punt de que el desenvolupament de la Europa
moderna s inexplicable sense la aportaci de lislam i els savis musulmans. En aquest
sentit, negar la influncia s simplement un disparat.
En el cas de la obra citada den Miquel Tarradell, trobem que en tot un volum de quasi
600 planes tipus Dina4, el captol dedicat a la presncia musulmana ocupa poc ms de 6
planes, sense cap apartat per fer balan, ni una sola mostra de la influncia islmica. La
ignorncia de lautor sobre la cultura andalus o sobre lislam catal el condueix a la
seva negaci. Si mirem la bibliografia, veiem amb sorpresa que no hi ha esmentat ni un
sol escrit sobre la Catalunya musulmana, ni tan sols sobre al-Andalus en general. Com
lautor ho ignora tot sobre aquest particular, lo ms senzill s negar tota influncia i
simplement eliminar-ho. Aix, desprs de la conquesta de Barcelona, els musulmans
noms son esmentats per fer la llista dels enfrontaments amb els emirs de Saragossa o
els califes cordovesos, o per referir-se a les conquestes de Lleida i de Tortosa:
Les conquestes de Tortosa i Lleida (1148-1149) van coronar la Reconquesta
catalana. Tortosa va convertir-se en font de riquesa agrcola per al pas i en
centre martim de primer ordre. A ms, Tortosa assegurava el provement de blat
68

Abadal. Catalunya Carolngia, Vol. II, Barcelona IEC 1926-1950

a Barcelona, ja que dominava la ruta de lEbre. Lleida, capital de la Catalunya

occidental, fou centre duna rica comarca agropecuria. Ambdues ciutats van
rebre cartes de repoblaci de tipus liberal i van contribuir a laparici de
lestament popular69.
Aquest fragment, veritablement kafki, mereixeria un comentari extens. Noms vull
referir-me a la idea de que va ser a travs de la conquesta que Tortosa es va convertir en
font de riquesa. Abans, es clar, els tortosins eren musulmans i per tant no podien ser
font de riquesa per a Catalunya. Lautor identifica el comtat de Barcelona amb
Catalunya de forma abusiva, i noms considera valuosa la seva riquesa si est al servei
de Barcelona. I s clar: abans de les cartes de repoblaci ni Lleida ni Tortosa tenia
estament popular. Es evident que pel nostre historiador els musulmans tortosins que
van ser morts o expulsats no mereixen cap consideraci: son un cos estrany a la seva
visi de Catalunya.
Podria donar moltes ms exemples, per posar de manifest que els historiadors han
considerat lislam com ali a lo catal, com han tractat de presentar la presncia de
lislam com un episodi efmer de la nostra histria, i com han ignorat als investigadors
de fama internacional que han posat de manifest les influncies musulmanes en la
formaci cultural de Catalunya. Podrem buscar a conscincia en les histories generals
de Catalunya, i a dures penes trobem un musulm que no fos un emir, un guerrer o un
cabdill, amb lexcepci dAnselm Turmeda, un cas especial daquells que requereixen
una explicaci.
Perpetuar la destrucci a travs de la historiografia
Els musulmans noms apareixen en la nostra historiografia com a comparses duna
histria del poder, de la vindicaci dels Comtes de Barcelona 70. Si noms tingussim
present la lectura daquestes histries de Catalunya, arribarem a la conclusi de que no
va haver-hi cap cosa com una cultura musulmana a la Catalunya medieval, i fins i tot
podrem posar en dubte la existncia duna vida quotidiana. Qu passa llavors amb les
taifes de Lleida, de Balaguer i de Tortosa? Simplement, son ignorades. Es a dir: no es
considera que tot el succet a una bona part de la nostra terra durant segles hagi de ser
considerat com a part de la histria de Catalunya. Sembla que Barcelona i la Catalunya
Vella siguin tota Catalunya, i que Lleida, la Noguera i les Terres de lEbre triguessin
ms en ser terres catalanes. Concepte ben dubts, ja que el nom de Catalunya no apareix
fins al segle XII.

69

Histria de Catalunya, Enciclopdia Catalana Aedos, Vol. I, p.205.

No per casualitat la primera gran obra daquesta historiografia s Los Condes de Barcelona vindicados,
de Prsper Bofarull. De del primer moment, Catalunya i lo catal es assimilat a la histria del Comptat de
Barcelona.
70

Es lamentable la falta total de sensibilitat dels nostres historiadors cap al fet de que el
llegat de la Catalunya musulmana va ser sotms a una destrucci conscient. Es molt
fcil dir que els musulmans no van deixar cap influncia a Catalunya pel fet de que no
es conserven empenes vestigis del seu pas. Per al dir aix sest amagant el fet de que
s que hi van existir monuments, tant literaris com arquitectnics, per que tot aquest
llegat va ser destrut a conscincia. Es a dir: sest donant per bona lobra dels
destructors, dels anihiladors de la cultura musulmana a Catalunya.
Resulta lamentable tamb que els nostres historiadors ignorin que els monestirs catalans
van ser elements claus en la transmissi de les cincies vers Europa71, i fins i tot
semblin orgullosos amb la pretensi de que Catalunya no va ser influenciada per la ms
alta cultura del moment, en terrenys com ara la cincia, la medicina, lastronomia o les
matemtiques. De fet, avui en dia sembla clar que la influncia islmica va ser
determinant per al desenvolupament dEuropa, fins a tal punt que Richard Bulliet ha
proposat de qualificar la europea com una civilitzaci islamo-cristiana72. I aix sense
cap necessitat de dominacions militars, que es el que sembla obsessionar als nostres
autors. Com ha dit Juan Goytisolo, la influncia islmica es un signe de que som
europeus, i no al contrari. I aix es cert, ja que la influncia de la cultura musulmana
clssica s un dels trets caracterstics que donen unitat a la actual Europa, al mateix
nivell que la cultura greco-latina, el cristianisme o la il lustraci.
En tot cas, sorprn constatar com determinats historiadors catalanistes van treballar
desquenes als avanos histrics en tot el relacionat amb la cultura andalus. Pensem que
en Ferran Soldevila va publicar la seva Histria de Catalunya lany 1961, el mateix any
que en Ramon dAbadal larticle sobre els monestirs, i en Miquel Tarradell publica
lany 1969. LAssaig d'histria de les idees fsiques i matemtiques a la Catalunya
medieval del professor J.M. Millas i Vallicrosa havia estat publicat lany 1931, per
lInstitut dEstudis Catalans de Barcelona. Des de llavors les obres sobre el tema no van
deixar daparixer, composant la imatge de Catalunya com a terra de transmissi de la
cultura musulmana. Tot aix sembla desconegut pels nostres autors. La imatge resultant
s la duns historiadors localistes treballant per perpetuar un model decimonnic
dhistoriografia, desquenes a les investigacions ms avanades del seu temps, i aix per
motius ideolgics i no cientfics.
En el camp dels estudis literaris, tant Rubi i Balaguer com Mart de Riquer ignoren
completament la influncia de la lrica rab en la trobadoresca. Nikl havia publicat
Hispano-Arabic Poetry and its Relations with the Old Provenal Troubadours lany
1946, i la tesi rab era de sobres coneguda, fins al punt de que Ramn Menndez Pidal
71

I a qui diu que va ser el Papa Silvestre II, Gerbert d'Orlhac, qui va introduir a Europa les xifres rabs
que ell havia descobert en les seva estada a Catalunya, estudiant les cincies dels manuscrits rabs de
Ripoll.
72
Richard Bulliet, The case for a islamo-christian Civilization, Columbia University Press 2004.

podia escriure lany 1956 que ja ning posava en dubte la influncia andalus sobre la
lrica trobadoresca73. Ning? Menndez Pidal sembla desconixer lobra dels crtics
literaris catalans. De fet, es cert que el nostre mxim especialista, Mart de Riquer, no
lha posat en dubte. Simplement sha limitat a ignorar-la de forma sistemtica. Resulta
estrany que un especialista reconegut internacionalment en una matria pugui passar
tota la seva carrera acadmica sense fer-se reso duna tesi que ha ocupat un lloc central
en els grans debats sobre el seu tema destudi. Si no fos per la admiraci que ens
desperta la figura den Mart de Riquer, haurem de parlar de negligncia.
Tal i com senyala Roger Boase, la resistncia a acceptar la influncia islmica en la
lrica dels trobadors es deguda a que mina una idea prviament establerta: la del mite de
la identitat cultural europea, lligada exclusivament a la tradici greco-llatina, el
cristianisme i la il lustraci. En el cas dels trobadors, jo afegiria: la resistncia a
acceptar que el canvi de mentalitat sobre les dones pugui tenir el seu origen en lislam.
Aix es massa xocant per les mentalitats formades en letnocentrisme, en la ignorncia i
en els prejudicis sobre lislam.
El cas dAnselm (Abdallah) Turmeda
El rebuig visceral a acceptar qualsevol mena dinfluncia islmica t un episodi singular
en la figura dAnselm Turmeda, frare francisc que es va reconixer musulm i va
escriure alguna de les obres ms notables de la literatura catalana medieval. Aqu
sembla realment difcil negar tota influncia de lislam... per en el seu cel per la veritat
objectiva, els nostres crtics son capaos daix i de ms. Aix, durant molt de temps es
va donar per bona la llegenda, propagada per monjos dels segles XVII i XVIII, segons
la qual Fra Turmeda va retornar a la fe de Crist i va morir mrtir en mans dels fantics
musulmans. En el seu Diccionario de escritores catalanes (1836) Flix Torres Amat diu
que un vell company de Turmeda en el Monestir de Poblet, de nom Fra Pere Marginet,
se li va aparixer en somnis i el va convertir al cristianisme. Llavors Turmeda fa
penitncia i predica lEvangeli als infidels, sent degollat pel rei de Tunis.
Per la llegenda es va desmuntar quan Joan Spiro va trobar i editar lany 1886 el
Present de lhome de lletres contra els seguidors de la Creu, en el qual Turmeda
explica la seva conversi i arremet contra la teologia catlica. Poc desprs, altres
investigadors van mostrar que Turmeda era considerat com un sant pels musulmans, i
la seva tomba a la ciutat de Tunis era encara un lloc venerat al segle XIX. A ms, es va
descobrir un document de lany 1423 en el qual el Rei Alfons el Magnnim atorga a
Turmeda un salconduit, a pesar de que hagus renegat de la fe cristiana.

73

Espaa, eslabn entre la cristiandad y el islam. Ed. Espasa-Calpe, Madrid 1956, p. 17.

En aquest punt, un podria pensar que els nostres crtics no van tenir ms remei que
assimilar la conversi. Per no va ser aix: aquesta resulta tan contradictria per una
concepci nacional-catlica de la catalanitat, que es van sentir en lobligaci de trobar
altres explicacions. Aix, Joaquim Miret i Sans posar en dubte la sinceritat de la seva
conversi a lislam, i dir que aquesta es va deure a la seva sensualitat i afany dhonor i
de riqueses.
Lany 1914, Agust Calvet afirma que la explicaci de Turmeda sobre la seva conversi
es inversemblant, i que en realitat el Present el va escriure nicament per enganyar als
musulmans, i fer callar les sospites que el posaven el perill. Es a dir, que si Turmeda va
escriure un llibre en contra del catolicisme noms ho va fer per calmar el fanatisme dels
seus amfitrions, dels quals treia profit. Calvet diu que Turmeda no va ser realment
musulm, sin merament un escptic desencantat del cristianisme, i que el seu llibre no
es una apologia de lislam, sin un atac al cristianisme suscitat per la degradaci de
lEsglsia i la influncia del racionalisme i de laverroisme. Aqu neix la idea de
Turmeda com a smbol de la crisi espiritual del seu temps. I aquest es el problema per
un altre crtic, Manuel de Montoliu: si Turmeda era un escptic, un averroista i un
racionalista, es pot admetre que abandones el cristianisme, per en aquest cas resulta
impossible admetre que fos un musulm. Per aix cal concloure que era un home sense
escrpols i sense conscincia moral 74.
Ja ben entrat el segle XX, Rubi i Balaguer parla amb evident malestar de la
perseverana del renegat en la seva nova religi, i afirma que en realitat era un
escptic i que lafiliaci al mahometisme no fou sin un expedient. La ficci s
indubtable, per no es literria sin religiosa. Descartades les motivacions religioses,
insinua que era un delinqent que es va fer musulm per fugir de la justcia: els seus
motius devia tenir quan va fugir de Mallorca i va posar el mar enmig dell i la
justcia75. Tamb Mart de Riquer es resisteix a acceptar de bon grat el testimoni de
Turmeda sobre la seva conversi, i considera que sens dubte Turmeda fou un autntic
incrdul, que sab mantenir lengany en un cant i laltre 76.
En el seu prleg a la Disputa de lase, un tal Joan Goalons afirma de forma taxativa
que cal tenir ben clar que tot intent denfocar les actituds dAnselm Turmeda o
Abdallah des del punt de vista de fe religiosa fora caure innocentment en el parany que
precisament ell mateix va preparar tant per a moros com per a cristians. Lautor es
pregunta: quins van ser els motius que el van induir a abjurar? Certament, no van
ser motius religiosos o teolgics, lautenticitat de fe pertany a dimensions molt
74

Les referncies a les opinions de Torres Amat, Miret i Sans i Calvet son tretes de: Manuel de Montoliu:
Eiximenis, Turmeda i linici de lhumanisme a Catalunya: Bernat Metge. Ed. Alpha 1959, pp.63-98.
75
Rubi i Balaguer: Historia de la literatura catalana I. Publicacions de lAbadia de Montserrat 2006,
pp.356-361.
76
Mart de Riquer: La literatura catalana medieval. Publicacions del Museu dHistria, Ajuntament de
Barcelona 1972.

llunyanes de lntima conscincia de Turmeda, ja que per a ell sols tenia sentit la
utilitat i lxit. Goalons parla de cinisme, nsia de poder o comoditats... potser
reflectint la seva prpia misria intel lectual en el pobre Anselm Turmeda. Amb aix,
la superioritat de lase queda demostrada77.
Ens hem recreat en el cas de Turmeda per la seva significaci. Per els nostres crtics,
resulta difcil dencaixar el fet de que un dels ms grans escriptors de la literatura
catalana medieval fos un musulm, i encara ms difcil dencaixar el fet de que
Turmeda va arribar a lislam per convicci, desprs danys destudiar el cristianisme en
les millors universitats. Tenen tan interioritzada una visi de Catalunya com a terra
cristiana, i de lislam com una religi fantica i aliena, que no son capaos dacceptar el
fet simple i clar de que Turmeda va arribar a la conclusi de que lislam quadrava ms
amb els seu carcter, amb el seu intel lecte, amb les seves aspiracions com a persona, i
incls amb el seu escepticisme. Aix es tan estrany que requereix una explicaci, com el
cas dels cristians que van lluitar amb els musulmans catalans en la defensa de Barcelona
contra limperialisme carolingi, o com la submissi lesglsia a Catalunya als francs en
contra dels interessos catalans, o com el vassallatge de Borrell II al califat de Crdoba.
En qualsevol cas, els nostres historiadors mostren una capacitat admirable per readaptar
les dades i fer-les coincidir amb la seva visi de Catalunya com a terra essencialment
cristiana. Aix, resulta que Anselm Turmeda no era veritablement un musulm, sin un
farsant. I la seva conversi no t res a veure amb lislam, sin amb la crisi espiritual
del segle XV, frase que repetiran de forma mimtica fins els nostres, dies, com un
sortilegi que pretn conjurar el desconcert de la seva conversi78.
Per finalitzar, sha de dir que el cas dAnselm Turmeda no s lnic de conversos a
lislam durant aquest perode. En la seva monografia sobre els musulmans a la corona
catalano-aragonesa del segle XIV, la doctora Ferrer i Mallol dedica un captol a la
conversi de cristians a lislam, i fa referncia a casos concrets com els de Peric Filip,
Nicolau Salver, Guillem Gerons dOriola, Joan dAlbalat, Gens Covs, Ramonet de
Camarassa o Elvira, la vdua dun tal Pere Vermell. Tamb el cas duna noia anomenada
Marieta, que va ser trobada vestida de sarrana, i a la qual Jaume II va fer cremar.
Aquesta era la pena per renegar del trinitarisme, lo qual explica la fugida de Turmeda,
cosa que els nostres crtics no ens expliquen. Segons Ferrer i Mallol, a pesar de lo brutal
de la persecuci, els casos de conversions a lislam devien ser nombrosos:
segurament els casos de fascinaci pel mn de lislam entre gent de la mar,
soldats i mercaders, que tenien loportunitat destablir-hi contacte, foren ms
freqents del que no ens pensem79.
77

Joan Goalons (ed): Prleg a La disputa de lase. Ed. Moby Dick 1986, p.16
A la fi, Turmeda ha tingut un intrpret a la seva alada en la figura del professor Mikel de Epalza.
79
Maria Teresa Ferrer i Mallol, Els sarrans a la Corona catalano-aragonesa en el segle XIV. Segregaci
i discriminaci. Consell Superior dInvestigacions Cientfiques, Barcelona 1987, p.81.
78

Perpetuaci del model etnicista

Una i altre vegada, els nostres historiadors safanen en senyalar que de la presncia de
lislam empenes queden restes. El que no ens diuen es perqu. No ens diuen que moltes
de les esglsies catalanes estan construdes sobre mesquites, no ens diuen que va existir
tota una cultura musulmana a Catalunya, amb escoles de pensament prpies, amb palaus
i temples i altres monuments, i que tot aquest llegat va ser destrut a conscincia. No ens
diuen que a Catalunya, durant set segles, van viure musulmans que podem considerar
tan catalans com qualsevol altre dels seus contemporanis, i que si finalment van
desaparixer o es van haver docultar va ser a causa del triomf del casticisme, dun
model de cohesi social basat en la imposici del catolicisme, ents no com a cam
espiritual sin com a ideologia de lEstat, amb la seva poltica de neteja de sang, amb la
seva Inquisici, amb les seves prohibicions, persecucions, fogueres i tortures. Tot un
llegat que va ser destrut per aquells que defensaven la consideraci dEspanya com a
terra exclusivament cristiana. Una histria que els historiadors shaurien desforar en
recuperar, si realment volem conixer ms sobre els nostres orgens. Es a dir: al negar la
presncia i la influncia de lislam a Catalunya sest donant per bona lobra dels
destructors, dels anihiladors de la cultura musulmana a Catalunya.
Tot aix ens condueix a un altre dels components duna part de la nostra historiografia:
la perpetuaci del model etnicista, que pretn que els catalans som una mena de tnia
diferenciada en relaci a la resta de la Pennsula Ibrica. Si abans hem vist com els
historiadors de la Renaixena van intentar negar o minimitzar la influncia carolngia, la
historiografia catalana del segle XX ha optat, majoritriament, per la opci contraria.
Un autor que ha insistit en aquesta idea es en Valls i Taverner: tot comparant les obres
de Felix dUrgell i de Alcu davant Elipand de Toledo i del Beat de Liebana, afirmar la
superioritat dels catalans davant dels castellans, deguda a que:
Lntima connexi amb Frana i Itlia va determinar a Catalunya una orientaci
europea capa de neutralitzar fins a cert punt el corrent andals i sobretot
dobstruir-lo 80.
La habilitat amb la qual Valls i Taverner descobreix la catalanitat de Felix es admirable,
difcil dintuir en les carregoses planes llatines sobre la naturalesa de Crist, i encara ms
difcil de distingir de les del seu mestre: Felix va ser deixeble dElipand i propagador de
ladopcionisme, i va buscar protecci a terres andalusines contra la intolerncia dels
bisbes trinitaris.

80

F. Valls i Taverner, La tradici de la nostra cultura, Revista de Catalunya 1924, p.42

Una vegada ms aquestes subtilitats dels esdeveniments han de donar pas a la llegenda.
Felix dUrgell no s ja un cristi adopcionista, tan proper a lislam en els seus
plantejaments: es tracta dun exemplar de homus catalanicus, que caldr oposar al
homus hispanicus, representat per Elipand o el Beat de Liebana, dels quals tampoc
importen les paraules, noms la mscara identitaria posada pels historiadors a posteriori.
I fixeu-vos que en Valls i Taverner utilitza el terme andals, gentilici de lhabitant
dAndalucia, i no el terme andalus, que inclouria la Catalunya musulmana.
Segons han argumentat altres especialistes, ladopcionisme va ser ms aviat un intent de
mostrar els punts de connexi entre lislam i el cristianisme. Finalment, daquesta
doctrina s desprn que la creena cristiana s un assumpte espiritual no vinculat a cap
poder poltic, i per tant era compatible ser cristi i viure sota domini musulm. El propi
Felix va escriure un llibre anomenat Disputatio cum sarraceno, un tractat perdut per
sospits de cercar la convivncia81.
Segons la interpretaci den Ferran Soldevila, aquesta preponderncia de lo carolingi
explica el carcter europeu dels catalans:
LImperi Carolingi era aleshores Europa. La cultura europea, en el sentit que
avui donem a aquests mots, s a lImperi de Carlemany on shavia refugiat...82.
En Soldevila vol destacar el carcter europeu (ja no noms franc) de Catalunya, enfront
del carcter hbrid europeu-afric de la resta de la Pennsula. Afirma que la influncia
carolngia va significar
Lalliberament de la influncia cultural mossarbiga, o sia dels cristians toledans
i cordovesos, que predominava a Espanya 83. A Catalunya, a diferencia de la
resta, va florir el feudalisme... Un art de tipus europeu gallardejava a Barcelona,
sense recordar-se gaireb per a res de Toledo ni de Crdoba.
En definitiva: La cultura catalana fou, doncs, dintre la Pennsula, un fet apart.
Posteriorment, ser aquesta raa carolngia-catalana la iniciadora de la expansi dels
catalans, fins dominar la Corona catalano-aragonesa. En la visi den Ferran Soldevila:
Calgu la forta vitalitat de la nostra raa i la seva marcada fesonia perqu el nom
de Catalunya i de catal subsists amb la puixana que va subsistir i amb la

81

Mkel de Epalza, Elements cristians, islmics i jueus en l'adopcionisme de Feliu d'Urgell (S. 4371),
Op. Citat, p.42
83
Fixeu-vos que parla dalliberar-se de la influncia dels mossrabs: dinfluncia dels rabs no fa falta
parlar ni tan sols per a negar-la.
82

tendncia a eixamplar la seva rea de designaci, fins a designar a tots els

sbdits de la Corona 84.
Ens trobem doncs amb un nacionalisme basat en la idea de que existeix una diferncia
tnica caracterstica de lo catal, i que aquesta tnia es caracteritza per labsncia de
components rabs i hispnics. Aquesta visi de Catalunya com a terra tnicament
diferenciada de la resta dEspanya per limpacte de la conquesta carolngia no es
marginal. Ha tingut un paper destacat en diferents discursos del Molt Honorable Jordi
Pujol, pronunciats com a president de Catalunya:
Catalunya s lnic poble d'Espanya que neix lligat a Europa, i no -com els
altres- com una reacci autctona de legitimisme visigtic contra els musulmans.
Lobjectiu dels altres pobles d'Espanya era restablir la monarquia visigtica de
Toledo; el nostre, de fer progressar limperi carolingi, s a dir, lEuropa
daleshores, cap al sud, o com a mnim de ser-ne la defensa, la muralla
meridional. Aquest fet diferencial de la nostra naixena, en un cert sentit, sha
perpetuat a travs de la histria. Duna certa manera, seguim sent fills de
Carlemany. 85
I posteriorment, lany 1994 a una conferncia al Principat dAndorra:
Som tots (andorrans i catalans) dorigen carolingi; els catalans som els nics
d'Espanya que tenim aquest origen, la qual cosa contribueix a fer-nos diferents
de la resta86.
Aquestes dues frases mereixen ser analitzades. En primer lloc, ens trobem amb la
catalanitat definida a partir dun paradigma tnic diferenciador entre els catalans i els
espanyols. En segon lloc, la referncia a Carlemany, en la lnia ms dura de la histria
del poder: lorigen del monarca es el que determina el del poble. I en tercer lloc, la
negaci de la diversitat. Resulta trist pensar que per a qui ha estat president del nostre
pas durant tants anys, tots els catalans tenim un mateix origen. Aix vol dir,
implcitament, que aquells que no tinguin un origen carolingi no son, prpiament
parlant, catalans. Com veurem en el proper captol, aquest tipus de consideracions no
son gens anecdtiques, i tenen la seva plasmaci en un projecte poltic dexclusi, unit a
un projecte dexplotaci econmica.
El problema per encaixar aquests plantejaments en la modernitat es evident. Si el que
distingeix a Catalunya com a naci es el fet que els catalans provenim dels carolingis i
84

p.44-45.
Discurs Catalunya i Europa, paraules, pronunciat a Aquisgr, el mar de 1985, quan era president de
la Generalitat de Catalunya
86
Recollit a El Pas, 16 de setembre de 1994, i citat en el llibre El islam en las aulas, de Josep Maria
Navarro, ed. Icaria, p.147.
85

la resta dels espanyols tenen un origen tnic diferenciat, en aquest cas podrem arribar a
la conclusi de que mai podran arribar a ser del tot catalans els fills dels immigrants
andalusos o castellans, incls el Molt Honorable president Montilla. En quant als
immigrants musulmans, seran eternament considerats com laltre inassimilable, els
moriscos del segle XXI, condemnats a patir noves formes dexclusi.
Superar la histria com histria del poder
Amb lo anterior ja he comenat a presentar les meves conclusions. Per finalitzar, vull
centrar-me en dos punts, que considero claus. El primer, la superaci de la histria com
a histria del poder, incls el propi mite de la reconquesta. El segon, la necessitat de
recuperar un punt de vista inclusiu a lhora dexplicar la histria catalana.
Al llarg de tota la historiografia catalanista un pot percebre la continutat dun concepte
aristocrtic dheroisme. Els herois son comptes i reis, i els seus sbdits noms en la
mesura en que son fidels a ells, que donen la vida pels seus senyors, veritables
encarnacions de la ptria catalana. Aquesta no es la histria de tots els catalans, dels
camperols i els artesans, sin la histria del poder, de les lluites entre dinasties, una de
les quals es presentada anacrnicament com a essncia de la catalanitat.
La pregunta s: lluitaven aquests personatges histrics per la causa que,
anacrnicament, els fundadors de la nostra historiografia els ha atribut? Avui en dia
poca gent sostindria tal cosa, i cap historiador seris, per el mite continua de forma
soterrada. Com afirma en J. M. Salrach:
Els cronistes medievals des dels Gesta Comitum i els historiadors del segle XIX,
duna manera especial, van fer del Comte Guifr un heroi nacional, capdavanter
de la lluita contra lislam i forjador de la independncia de Catalunya; per
actualment la historiografia ha demostrat la falsedat daquesta opini... La
concepci que Wifredo tingu sobre els seus dominis no pass de la que
experimenta el nou propietari sobre uns bens arreplegats i heretats, i dels quals
dispondr lliurement, com si de bens personals s tractara87.
El mateix es pot dir de Llop bin Muhmmad, el rival i matador de Guifr, segons la
llegenda. Llop bin Muhmmad no era un estranger dintre de la seva terra, sin un
membre de la famlia de conversos Banu Qasi, habitants del nord de la Pennsula Ibrica
des de la poca dels romans.
El que es absurd es considerar com a representants dels actuals catalans a les tropes
dun costat i no a las de laltre. No hi ha cap base per aquesta consideraci, que es
87

Salrach...

repeteix de forma abusiva als llibres dhistria. Es anacrnic presentar a Guifr el Pils
com un defensor de la ptria catalana davant el cabdill moro vingut dArbia amb una
catifa voladora. Ms aviat, em de reconixer que es dubts que Guifr tingus cap
intenci de fundar un estat amb el nom de Catalunya, i que la seva lluita contra els Banu
Qasi tingus motivaci patritica. Deixem de banda aquestes fantasies. Simplement,
eren nobles guerrers que lluitaven pels seus interessos. Els comptes dUrgell eren
servidors dels reis francs, i conqueriren lactual Catalunya per annexionar-la a limperi
carolingi. Eren sbdits anomenats pel rei de Frana, a qui rendien vassallatge, pagaven
impostos i obeen, encara que tenien les seves ambicions personals, i per tant somiaven
amb independitzar-se de tot poder. No per un sentiment patritic, sin per quedar-se
amb tota la riquesa de les terres de les quals en aquell moment noms eren
administradors.
Personalment, hem costa entendre la identificaci que fan els historiadors amb aquests
guerrers. No necessitem reproduir aquestes llegendes com a base de lidentitat catalana.
Com es poden justificar aquestes simpaties per personatges tan sanguinaris com Roger
de Flor? Es aquest mercenari el nostre avantpassat, del qual ens sentim orgulls i el
proposem com un dels fundadors de la ptria catalana? Per hi ha qui ha escrit que
Roger de Flor era un pirata itali dorigen alemany anomenat Ruggiero von Blume i que
mai en tota la seva vida va entrar a Catalunya. Perqu s ms fcil considerar a Roger
Blum com a catal, i en canvi costa tant considerar a Ab Bakr el tortos com a tal?
Quan el cert es que Roger de Flor de catal no en tenia res, i el ms probable es que ni
tant sols va pisar Catalunya en tota la seva vida, mentre que Ab Bakr el Tortos va
nixer, crixer i morir a Catalunya.
Al mateix temps, hem de rebutjar aquesta mania de pensar que si governava un franc
tots els sbdits havien de ser cristians, i si governava un emir havien de ser musulmans.
Com si a la Lleida del segle X no visquessin cristians, i a la Barcelona del segle XII no
visquessin musulmans. Com si les poblacions no es moguessin del lloc sin en funci
dels governants, com si exists una relaci totalitria entre poder el poltic i religi del
poble, sobretot: com si aquesta relaci fos en si mateixa quelcom positiu.
Al mantenir la costum de veure els reis i comtes com a herois i encarnacions de
Catalunya, no estem repetint una visi medieval? Uns reis que no noms no encarnaven
al poble, sin que sovint consideraven els seus territoris com a patrimoni personal, com
a propietats que podien canviar de mans mitjanant aliances, matrimonis o conquestes
militars, i als quals no els importava canviar un ducat a Itlia per una illa a la
Mediterrnia, sempre que pogussim treure algun profit.
Canvi de paradigma

I si canviem de perspectiva? I si considerem com a part de la histria de Catalunya la

histria de tots els pobles que visqueren en les terres que avui en dia sanomenen
Catalunya? Qu els hi direm sin als lleidatans, qu la seva histria anterior al segle XII
no es histria de Catalunya, sin dal-Andalus?
Perqu aquesta identificaci de Catalunya amb la historia del poder? Es necessria
aquesta recerca de pares fundadors entre els guerrers i mercenaris de lpoca? Ms
aviat, des de el meu punt de vista, haurem de pensar en el poble com avantpassat duna
Catalunya ferida i maltractada. Tan catalans o tan pre-catalans, si voleu, eren els
pagesos que treballaven a la zona dominada pels musulmans com els que treballaven a
la zona dominada pels cristians, i aix amb independncia de si eren cristians, pagans o
musulmans, que de tot hi havia a totes bandes. Uns i altres parlaven la mateixa llengua,
tenien costums semblants i pertanyen al mateix poble, amb independncia de qui
tingus el poder. Penso que ja es hora de pensar lhistoria des de el punt de vista del
poble. Es hora dacabar amb el discurs essencialista que pretn que noms la Catalunya
governada pels cristians era Catalunya, i que considera als altres com a estrangers dins
la seva prpia terra. Penso que aix es el mnim que podem fer per restablir la nostra
memria amb dignitat, no perpetuar una lectura de la historia tergiversada per interessos
partidistes, escrita des de un poder que busca legitimar la repressi exercida sobre
laltre.
No s que en pensareu vosaltres, per el meu patriotisme no passa per la glorificaci
dels almogvers, ni necessita dherois llegendaris, ni de si Catalunya s un regne o un
comptat, ni de si es va independitzar lany 837 o lany 971, o de si no va fer-ho fins al
segle XII, o fins i tot si mai va ser realment independent. Pel que a mi respecta, el fet de
que Catalunya no fos un regne al segle XIV, i s ho fossin Valencia i Arag, no em fa
sentir ms o menys catal. Com no mafecta el fet de que realment ni Guifr el Pils ni
Jaume el Conqueridor fossin realment patriotes catalans. No necessitem herois guerrers
ni llegendes medievals per reafirmar la nostra identitat.
Hem de ser conscients de que determinades projeccions realitzades pels fundadors de la
nostra historiografia ja no ens son tils. No es tracta de menysprear la seva feina, sin
dafirmar la capacitat del catalanisme de pensar-se, de pensar la nostra histria al marge
de la histria del poder. Un catalanisme crtic, un catalanisme intel ligent i fins i tot
conscient de les seves contradiccions, un catalanisme obert, inclusiu, no essencialista.
s realment aix possible, o potser ja no es tractaria de catalanisme, sin de mera
histria?
Ja fa molt de temps que els historiadors ens preocupem de com vivien, com sentien i
com es relacionaven les dones i els homes en poques passades i que considerem un
error veure la Histria com un llistat de guerres, paus, reis i papes. La Histria de la
Vida quotidiana, la histria de les dones, de les mentalitats, de la cultura material de la

tecnologia, del paisatge i del territori... per posar algunes de les tendncies actuals de la
historiografia, tracten daix.
Tot aix ens situa en el repte de tornar a pensar el catalanisme i el nostre concepte de
catalanitat, en el context duna societat oberta. Aix passa necessriament per superar
una visi inclusiva i no essencialista de la nostra histria, amb la superaci dels
paradigmes imperialistes, tnics i religiosos com a fets decisius del fet nacional catal, i
la recuperaci de la memria dels exclosos: musulmans, jueus, conversos, moriscs o
gitanos. Hem de superar tota aquesta ideologia implcita en el mite de la reconquesta,
abandonar definitivament la lectura de la histria escrita pel bndol vencedor.
El catalanisme del segle XXI ja no necessita projectar cap al passat les seves aspiracions
histriques, ni els seus complexos davant daltres mitologies nacionals, que poden
presumir dhaver massacrat un continent per construir un imperi on el sol mai no es
posava. En el procs sempre inacabat de la construcci nacional de Catalunya haurem
de tenir en conte noves realitats socials, i ser capaos dintegrar-les sense fer violncia.
La nostra histria, la histria que estimem, es una histria carregada de futur.