Antologia de poesia catalana

Taula

1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
32
33
34
35

Guillem de Bergued: Canoneta leu e plana

Cerver de Girona: Nol prenatz lo fals marit
Ramon Llull: A vs, Dona Verge Santa Maria
Jordi de Sant Jordi: Desert d'amics, de bns e de senyor
Anselm Turmeda: Elogi dels diners
Ausis March: Colguen les gents ab alegria festes
Joan Ros de Corella: La balada de la garsa i l'esmerla
Francesc Vicent Garca: A una hermosa dama de cabell negre...
A la vora de la mar
Bonaventura Carles Aribau: La ptria
Teodor Llorente: Vora el barranc dels Algadins
Jacint Verdaguer: Vora la mar
Joan Alcover: La Balanguera
Miquel Costa Llobera: El pi de Formentor
M. Antnia Salv: L'encs que fuig
Joan Maragall: Oda a Espanya
Josep Carner: Canoneta incerta
Josep M. Junoy: Oda a Guynemer
Joan SalvatPapasseit: Tot l'enyor de dem
Josep M. de Sagarra: Vinyes verdes vora el mar
Clementina Arderiu: El pends
Carles Riba: Snion, t'evocar de lluny amb un crit d'alegria
J.V. Foix: Sol, i de dol, i amb vetusta gonella
Joan Brossa: Poema
Mrius Torres: La ciutat llunyana
Joan Vinyoli: Les boies
Rosa Leveroni: Elegies de la represa VI
Agust Bartra: Oda a Catalunya des dels trpics
Bartomeu RossellPrcel: A Mallorca durant la guerra civil
Salvador Espriu: Assaig de cntic en el temple
Pere Quart: Corrandes d'exili
M. Merc Maral: Brida
Gabriel Ferrater: Cambra de la tardor
Vicent Andrs Estells: Els amants
Miquel Mart Pol: L'Elionor

3
4
5
6
7
8
9
10
11
13
15
16
18
20
22
23
25
26
27
29
30
32
33
34
35
36
37
38
39
40
41
42
43
44
45

Cansoneta leu e plana

Guillem de Bergued

Cansoneta leu e plana,

leugereta, ses ufana,
farai, e de mon Marques,
del traichor de Mataplana,
q'es d'engan farsitz e ples.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
Marques, ben aion las peiras
a Melgur despres Someiras,
on perdetz de las denz tres;
noi ten dan que las primeiras
i son e no paron gens.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
Del bratz nous pretz una figa,
que cabreilla par de biga
e portats lo mal estes;
ops i auria ortiga
quel nervi vos estendes.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
Marques, qui en vos se fia
ni a amor ni paria;
gardar se deu totas ves
qon qez an: an de clar dia,
de nuoitz ab vos non an ges.
A Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
Marques, ben es fols quis vana
c'ab vos tenga meliana
meins de brajas de cortves;
et anc fills de crestiana
pejor costuma non mes.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.

Nol prenatz lo fals marit

Cerver de Girona

Ayo es viadeyra
Nol prenatz lo fals marit,
Jana delgada!
Nol prenatz lo fals jurat,
que pec es, mal ensenyat,
Yana delgada.
Nol prenatz lo mal marit,
que pec es ez adormit,
Yana delgada.
Que pec es mal ensenyat,
no sia per vos amat,
Yana delgada.
Que pec es ez adormit,
no jaga ab vos el lit,
Jana delgada.
No sia per vos amat,
mes val cel c'avetz privat,
Yana delgada.
No jaga ab vos el lit;
mes vos y valra l'amich,
Yana delgada.

A vs, Dona Verge Santa Maria

Ramon Llull

A vs, Dona Verge Santa Maria,

d mon voler qui es vol enamorar
de vs tan fort que sens vs no volria
en nulla re desirar ni amar;
car tot voler ha melloria
sobre tot altre qui no sia
volent en vs, qui s maire d'amor;
qui vs no vol no ha d'on s'enamor.
Pus mon voler vol vostra senyoria,
lo meu membrar e el saber vos vull dar;
car sens voler, Dona, jo qu els faria?
E vs, Dona, si us plau, faats membrar,
entendre, amar, a clerecia,
per o que vagen en Suria
los infeels convertir, precar,
e els crestians facen pacificar.
Mant hom se vana que morria
pel vostre Fill, si lloc venia;
mas paucs sn cells qui el vagen precar
als infeels, car mort los farai dubtar.

Desert d'amics, de bns e de senyor

Jordi de Sant Jordi

Desert d'amics, de bns e de senyor,

en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot b, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trop del tot en mal poder sotsms,
no vei alg que de me s'haja cura,
e soi guardat, encls, ferrat e pres,
de qu en fau grat a ma trista ventura.
Eu hai vist temps que no em plasia res,
ara em content de o qui em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu ms
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus me, volent que en tal punt vengut sia;
per no em cur, pus hai fait mon dever
ab tots los bons que em trob en companyia.
Car prenc conhort de com sui presoner
per mon senyor, servint tant com podia,
d'armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prenc conhort quan no puc conquerir
haver en res sens que treball no senta,
mas d'altra part cuit de tristor morir
com vei que el mn del revers se contenta.
Tots aquests mals no em sn res de sofrir
en esguard d'u qui al cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperana partir:
com no vei res que ens avan d'una espenta
en acunar nostre deslliurament,
e ms que vei o que ens demana Sfora,
que no sofrir algun raonament,
de qu llangueix ma virtut e ma fora.
Per qu no sai ni vei res al present
que em puixe dar en valor d'una escora,
mas Du tot sol, de qui prenc fundament
e de qui fiu, i ab qui mon cor s'esfora;
e d'altra part del bon rei liberal,
qui em socorrec per gentilesa granda,
lo qui ens ha mes del tot en aquest mal,
que ell me'n traur, car soi jus sa comanda.
Rei virtus, mon senyor natural,
tots al present no us fem altra demanda,
mas que us record que vostra sang reial
mai defall al qui fos de sa banda.

Elogi dels diners

Anselm Turmeda

Diners de tort fan veritat,

e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan b, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar precadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si dirs jas a hmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Du e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vull al mn lo joc,
e fan honor al molt badoc;
a qui diu no fan-li dir hoc.
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'haurs pors tornar
papa de Roma.
Si vols haver b e no dan
per advocat t sent jo ha'n.
Totes coses per ells se fan,
en esta vida.

Colguen les gents ab alegria festes

Ausis March

Colguen les gents ab alegria festes,

lloant a Du, entremesclant deports;
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes;
e vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant nimes infernades,
e respondran, car no sn companyades
d'altre que mi en son continu plant.
Casc requer e vol a son semblant,
per o no em plau la prctica dels vius:
d'imaginar mon estat sn esquius,
s com d'hom mort, de mi prenen espant.
Lo rei xipr, presoner d'un heretge,
en mon esguard no s malauirat,
car o que vull no ser mai finat.
De mon desig no'm por guarir metge.
Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge
e per tots temps brota la carn de nou,
e en son menjar aquell ocell mai clou,
pus fort dolor d'aquesta em t lo setge,
car s un verm qui romp la mia pensa,
altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,
e llur treball no es por enterrompre
sin ab o que d'haver se defensa.
E si la mort no em dugus tal ofensa
fer mi absent d'una tan plasent vista
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir,
e si em cov mon derrer jorn finir,
seran donats trmens a ben amar.
E si en lo cel Du me vol allojar,
part veure Ell, per complir mon delit
ser mester que em sia dellai dit
que d'esta mort vos ha plagut plorar,
penedint-vos com per poca merc
mor l'ignoscent e per amar-vos martre,
cell qui lo cos de l'arma vol departre,
si ferm cregus que us dolreu de se.
Llir entre cards, vs sabeu e jo s
que es pot b fer hom morir per amor.
Creure de mi que s en tal dolor,
no fareu molt que hi doneu plena fe.

La balada de la garsa i l'esmerla

Joan Ros de Corella

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,

pennatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no s al mn poeta tan ilustre
que pogus dir les llaors de tal perla;
i, ab dola veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:
Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals que puga dir
que ja no us plau
que io per vs haja a morir.
Si muir per vs, llavors creureu
l'amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d'aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que jo per vs haja a morir.

A una hermosa dama de cabells negres

que es pentinava en un terrat amb una pinta de marfil
Francesc Vicent Garca

Ab una pinta de marfil polia

sos cabells de finssima atzabeja
a qui los d'or ms fi tenen enveja,
en un terrat, la bella Flora, un dia.
Entre ells, la pura neu se descobria
del coll, que ab son contrari ms campeja,
i, com la m com lo marfil blanqueja,
pinta i m d'una pea pareixia.
Jo, de lluny, tan atnit contemplava
lo dol combat que ab extremada grcia
aquestos dos contraris mantenien
que el cor, enamorat, se m'alterava
i, temers d'alguna gran desgrcia,
de prendre'ls treves ganes me venien.

10

A la vora de la mar

A la vora de la mar
hi ha una donzella
que en brodava un mocador;
s per la reina.
Quan en fou a mig brodar,
li manca seda;
gira els ulls envers la mar:
veu una vela.
Veu venir un galiot
tot vora terra;
en veu venir un mariner
que una nau mena.
Mariner, bon mariner,
que en porteu seda?
De quin color la voleu,
blanca o vermella?
Vermelleta la vull jo,
que s millor seda.
Vermelleta la vull jo,
que s per la reina.
Pugeu a dalt de la nau:
triareu d'ella.
Ai no! No hi puc pujar:
no tinc moneda.
El meu pare t les claus
de l'arquimesa.
No quedeu per diners, no,
gentil donzella.
No quedeu per diners, no,
prou fio d'ella.
La donzella entra a la nau,
tria la seda.
Mentre va mercadejant,
la nau pren vela.
Mar endins amb el bot
prompte navega.
Mariner es posa a cantar
canons novelles.
Amb el cant del mariner
s'ha adormideta,
11

i amb el soroll de la mar

ella es desperta.
Quan ella s'ha despertat,
ja no veu terra:
la nau s en alta mar,
pel mar navega.
Mariner, bon mariner,
torneu-me a terra,
perqu els aires de la mar
me'n donen pena.
Aix s que no ho far,
que heu de ser meva;
set anys que vaig per la mar
per vs, donzella.
Cent lleges dins de la mar,
lluny de la terra.
De tres germanes que som,
sc la ms bella.
L'una porta vestit d'or;
l'altra, de seda,
i jo, pobreta de mi,
de sargil negre.
L'una s casada amb un duc,
l'altra s princesa
i jo, pobreta de mi,
sc marinera.
No sou marinera, no,
que en sereu reina,
que jo sc el fill del rei
de l'Anglaterra.

12

10

La ptria
Bonaventura Carles Aribau

Adu-siau, turons, per sempre adu-siau,

oh serres desiguals, que all, en la ptria mia,
dels nvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo reps etern, per lo color ms blau.
Adu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conixer pogus lo front de mos parents,
coneixia tamb lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Ms, arrencat desprs per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
aix d'arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
Qu val que m'haja tret una enganyosa sort
a veure de ms prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un geners record?
En va a mon dol pas en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda ms plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regi l'accent nadiu, no plora,
que, en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!
En llemos son lo meu primer vagit,
quan del mugr matern la dola llet bevia;
en llemos al Senyor pregava cada dia,
e cntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemos li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten ms raons del centre de mon pit.
Ix, doncs, per a expressar l'afecte ms sagrat
que puga d'home en cor gravar la m del cel,
oh llengua a mos sentits ms dola que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

13

Ix, e crida pel mn que mai mon cor ingrat

cessar de cantar de mon patr la glria
e passe per ta veu son nom e sa memria
als propis, als estranys, a la posteritat.
El Vapor (1823)

14

11

Vora el barranc dels Algadins

Teodor Llorente

Vora el barranc dels Algadins

hi ha uns tarongers de tan dol flaire,
que per a omplir d'aroma l'aire
no t lo mn millors jardins.
All hi ha un mas, i el mas t dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'nima presa
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc dels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
el vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, milers de teuladins
fan un soroll que el cor encisa.
Qui oir pogus sa xiscladissa,
vora el barranc dels Algadins!
Vora el barranc dels Algadins,
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arrs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i en caure el sol, caadors destres,
a joca van d'necs silvestres,
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc dels Algadins,
mour dem les palmes l'aire;
li donaran los horts son flaire,
i sa cantria els teuladins.
El mas dem guardar dins
dolos records i imatges belles;
jo no podr gojar ja d'elles,
vora el barranc dels Algadins!
Nou llibret de versos (1909)

15

12

Vora la mar
Jacint Verdaguer

Al cim d'un promontori que domina

les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
me'n pujo a meditar.
Amb la claror d'aqueixa llntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m'aixafa com un pes.
Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que sn morts.
Aixequ tants castells en eixes ribes
que m'ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cpules altives
d'evori, d'or i argent:
poemes, ai!, que foren una estona
joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
per retornar al fons:
vaixells que amb veles i aparell s'ensorren
en un mat de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
del sol al primer raig:
idees que m'acurcen l'existncia
duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que s'end amb l'essncia
l'emmusteda flor.
A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vnen,
dieu-me qu voldran?
Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per qu, per qu, enganyosa poesia,
m'ensenyes de fer mons?

16

Per qu escriure ms versos en l'arena?

Platja del mar dels cels,
quan ser que en ta pgina serena
los escriur amb estels?
Flors del Calvari (1896)

17

13

La Balanguera
Joan Alcover

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filar.
Can popular

La Balanguera misteriosa,
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca b cavila
teixint la tela per dem.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filar.
Girant l'ullada cap enrere
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca ms s'enfila
com ms endins pot arrelar.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filar.
Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons;
veu com davallen a les fosses
els que ara viuen d'ilusions,
els que a la plaa de la vila
surten a riure i a cantar.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filar.
Bellugant l'aspi, el fil cabdella,
i de la ptria la visi
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gip.
Dins la profunda nit tranquila,
destria l'auba que vindr.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filar.
De tradicions i d'esperances
tix la senyera del jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i argent.
De la infantesa qui s'enfila,
de la vellura qui se'n va.

18

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filar.
Cap al tard (1909)

19

14

El pi de Formentor
Miquel Costa Llobera

Electus ut cedri.

Mon cor estima un arbre! Ms vell que l'olivera,

ms poders que el roure, ms verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Du ung d'aroma sa testa consagrada
i li don per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
lo crit sublim escolta de l'guila marina,
o del voltor que puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta,
revincla per les roques sa poderosa rel,
t pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n's ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra s dura, mes besa son ramatge
lo cel que l'enamora, i t el llamp i l'oratge
per glria i per delit.
Oh s: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta ms fort que les onades
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa, dur jo el teu record.
Lluitar constant i vncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure del cel i de llum pura...
Oh vida, oh noble sort!

20

Amunt, nima forta! Traspassa la boira

i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veurs caure a tes plantes la mar del mn irada,
i tes canons tranquiles 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.
Poesies (1885)

21

15

L'encs que fuig

M. Antnia Salv

Boira que el cim vas fregant volandera,

flaire qui passes amb l'ala del vent,
signe de neu que entre molsa i falguera
dius ta can per rocosa pendent,
rous matinals i poncelles descloses,
com jo fruesc vostre encs fugitiu!
Dins el misteri que esfulla les roses
veig la Bellesa qui passa i somriu.
Amb quin plaer d'exquisida recana
jo l'he sentida quan passa pel mn,
que en sa escomesa ja duu l'enyorana,
de tan seguit com s'allunya i se fon!
Tota ma vida tremola agrada
quan un moment l'he sentida vibrar.
Mes ella passa, i qu en resta a la vida
sin el neguit de sentir-la passar?
Oh aquell desfici que mai s'agombola!
Oh aquella amor consirosa i plaent,
de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,
boira del cim o fontana d'argent!
Espigues en flor (1926)

22

16

Oda a Espanya
Joan Maragall

Escolta, Espanya, la veu d'un fill

que et parla en llengua no castellana:
parlo en la llengua que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa dels saguntins
i dels que per la ptria moren:
les teves glries i els teus records,
records i glries noms de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te molt altrament.
Per qu vessar la sang intil?
Dins de les venes vida s la sang,
vida pels d'ara i pels que vindran:
vessada s morta.
Massa pensaves en ton honor
i massa poc en el teu viure:
trgica duies a morts els fills,
te satisfeies d'honres mortals,
i eren tes festes els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos marxar replens
dels fills que duies a que morissin:
somrients marxaven cap a l'atzar;
i tu cantaves vora del mar
com una folla.
On sn els barcos? On sn els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, no tens ning.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh, salva't de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els nvols.

23

On ets Espanya? No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprs d'entendre an els teus fills?
Adu, Espanya!
Visions & cants (1900)

24

17

Canoneta incerta
Josep Carner

Aquest cam tan fi, tan fi,

qui sap on mena?
s a la vila o s al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: Vine, vine.
Per: No passis! diu un vel
de teranyina.
Ser drecera del gosat,
rossola ingrata,
o b un cam d'enamorat,
colgat de mata?
s un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest cam tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
Qui sabr mai aquest mat
a qu em convida?
I s cam incert cada cam,
n's cada vida.
El cor quiet (1925)

25

18

Oda a Guynemer
Josep M. Junoy

Poemes i caligrames (1920)

26

19

Tot l'enyor de dem

Joan SalvatPapasseit

Ara que estic al llit

malalt,
estic fora content.
Dem m'aixecar potser,
i heus aqu el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la lluna que porta la llet
que t un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes
de coix, i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridar el diari,
i qui puja els tramvies
i els baixa,
tot corrent.
I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perqu no s el secret
de les altres que porta.
I tamb l'aeropl
que em fa aixecar el cap
el mateix que em crids la veu d'un terrat.
I les dones del barri

matineres,
qui travessen de pressa en direcci al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobrexen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I desprs l'adroguer,
qui treu la torradora del caf

i comena a rodar la maneta,

i qui crida les noies
i els hi diu: Ja ho s tot?
I les noies somriuen,
amb un somriure clar,
que s el baume que surt de l'esfera que ell volta.

27

I tota la quitxalla del venat

qui mour tanta fressa perqu ser dijous,
i no anir a l'escola.
I els cavalls assenyats,

i els carreters dormits

sota la vela amb punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que tants dies no he begut.
I el pa,

posat a taula.

I l'escudella rossa,

fumejant.

I vosaltres amics,
perqu em vindreu a veure
i ens mirarem felios.
Tot aix b m'espera,
Si no em puc aixecar,

si m'aixeco,
dem.

mai ms,
heus aqu el que m'espera:
Vosaltres restareu,
per veure el bo que s tot:
i la Vida
i la Mort.
L'irradiador del port i les gavines (1921)

28

20

Vinyes verdes vora el mar

Josep M. de Sagarra

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,
us feu ms verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster
sou ms fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dol reps
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dol reps.
Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Ram i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
Vinyes que dieu adu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adu!
Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
ram negre, pmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
Canons de rem i de vela (1923)

29

21

El pends
Clementina Arderiu

Jo deia ahir:
sser i sentir,
fortuna rara.
Per qu la gent rosec mesqu
no se n'amara,
d'sser i sentir?
I era per mi
goig pur. Mes ara,
per un pends
rodolads
jo faig ma via.
Un pas amunt i en llisco sis.
Si defallia,
per mon pends
tan dret i llis
rodolaria.
Si em vull salvar,
b cal pujar,
no mirar enrere.
Enlaire sols puc esguardar,
que en la vorera
l'herba es sec
i es revolt
sa cabellera.
I els arbres sn
d'un sol pregon
la immbil presa;
tot el brancatge acota el front,
i gran feresa
dins mi es difon.
Sc no s on,
re no es palesa.
Res ni ning
no se m'enduu.
La m amorosa,
l'esguard ser i el pas segur,
la remorosa
parla d'alg
que al cor tan nu
fos venturosa,
tot, lentament,
sens frisament,
fuig de ma ruta.
30

Pel mn tingus com el morent

l'nima eixuta,
i aquell frement
deseiximent
que res no immuta!
L'alta llibertat (1920)

31

22

Snion! T'evocar de lluny amb un crit d'alegria

Carles Riba

Snion! T'evocar de lluny amb un crit d'alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em drea, feli de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenys de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a travs de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels dus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
sbitament, oh precs, oh fantasmal! i coneix
per ta fora la fora que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa runa tan pur.
Elegies de Bierville (1943)

32

23

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella

J.V. Foix

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,

em veig sovint per fosques solituds,
en prats ignots i munts de llicorella
i gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On s? Per quina terra vella,
per quin cel mort, o pasturatges muts,
deleges foll? Vers quina meravella
d'astre ignorat m'adre passos perduts?
Sol, sc etern. M's present el paisatge
de fa mil anys, l'estrany no m's estrany:
jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
o en tuc de neu, jo retrob el paratge
on ja vagu, i, de Du, el parany
per heure'm tot. O el diable engany.
Sol, i de dol (1947)

33

24

Poema
Joan Brossa

Poemes visuals (1975)

34

25

La ciutat llunyana
Mrius Torres

Ara que el bra potent de les fries aterra

la ciutat d'ideals que volem bastir,
entre runes de somnis colgats, ms prop de terra,
Ptria, guarda'ns: la terra no sabr mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap ms consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb qu braos ms lliures puguin ratllar el teu sl.
Qui pogus oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Ms llunyana, ms lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Poesies (1947)

35

26

Les boies
Joan Vinyoli

Intentar de dir la llum de la foscria

de la mar encrespada a trenc de nit.
Escumes
fosforescents.
Les barques mal deixades,
prop d'aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
La fressa
del vent i de les aiges es va fent
ms poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels Oratges se senten
les mquines de joc; encara all,
pots veure canya a glops petits.
Girndoles d'estrelles
iluminen el cel ms negre que una gola
de llop.
La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
Dalt l'illa
llampeguejada gira el far.
Els gavians
s'arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi tamb.
S prou que la claror
germina dins la fosca.
On s que som? Enlloc?
Fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en les boies.
Cercles (1979)

36

27

Elegies de la represa VI
Rosa Leveroni

No em preguntis, amor, per qu t'estimo,

si no trobo raons. Per podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
s que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per qu t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perqu respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'nic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...
Presncia i record (1952)

37

28

Oda a Catalunya des dels trpics

Agust Bartra

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorana

[d'ulls immbils i lentes llgrimes que necessita orfeons i corrandes,
sin la duresa del temps que fa navegables els records i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorana que plany un sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor en un rostre,
sin el crit de zel fluvial...
Vigoria del vol de la meva sang sense dileg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Ptria!
El mn m'oculta l'uniforme de la teva tristesa noble i callada,
per no deixen d'arribar-me les barques que endoles clandestinament...
Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel del teu nom,
aqu, on l'frica i els ciclons es citaren,
i em sorprenc a les platges cercant les runes d'un paldic ngel de madrpora.
Estrany dins l'aire estrany,
circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres
sentint com el meu cor accedeix a la sirga d'un continent d'agulles,
comprenent el rictus d'aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins...
Oh Ptria que tant se t'ha estimat flautejant,
qu faig aqu fugitiu de tota arribada,
assetjat per atltiques aromes,
dins les tardes de cavalls i arcs iris?
Tamb sabria plorar-te,
sanglotar damunt les mans estimades que tamb duen anells nmades...
Plor i sanglot potser, per l'enyorana no.
Com podria enyorar-te si no has desprs de mi,
si ets tan forta d'existncia com l'amor en el refugi dels cossos?
Tu ets la terra,
l'arbre,
el foc.
Invenciblement s'ha d'anar aixecant el so de la teva caiguda,
el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels cims, sota els arcs de l'alba nova,
Jo noms visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells als graners del futur,
per la resurrecci exacta de la teva veu entre les escumes...
L'arbre de foc (1946)

38

29

A Mallorca durant la guerra civil

Bartomeu RossellPrcel

Verdegen encara aquells camps

i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
All les pedres invoquen sempre
la pluja difcil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi sn com msiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires estintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
Imitaci del foc (1938)

39

30

Assaig de cntic en el temple

Salvador Espriu

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enll,
on diuen que la gent s neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feli!
Aleshores, a la congregaci, els germans dirien
desaprovant: Com l'ocell que deixa el niu,
aix l'home que se'n va del seu indret,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu rid poble.
Per no he de seguir mai el meu somni
i em quedar aqu fins a la mort.
Car sc tamb molt covard i salvatge
i estimo a ms amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada ptria.
El caminant i el mur (1954)

40

31

Corrandes d'exili
Pere Quart

Una nit de lluna plena

tramuntrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
tamb el fu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Du
que han trobat a la muntanya).
Perqu ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deix
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingu amb mi
per no deixar-me sens vida.
Aqu en terres de Frana
i dem ms lluny potser,
no em morir d'enyorana
ans d'enyorana viur.
En ma terra del Valls
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc esps,
cinc quarteres massa terra.
Com el Valls no hi ha res.
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperana desfeta,
una recana infinita.
I una ptria tan petita
que la somio completa.
Sal de tardor (1947)

41

32

Brida
M. Merc Maral

A la fira dels Folls

jo hi aniria.
Vindria qui sap d'on
i ning no ho sabria
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de canons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m'arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l'altra riba,
traginer de canons
en cavall sense brida.
Cadenes sn presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
A la fira dels Folls
jo hi aniria
traginer de canons
en cavall sense brida.
Bruixa de dol (1979)

42

33

Cambra de la tardor
Gabriel Ferrater

La persiana, no del tot tancada, com

un esglai que es ret de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
per el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara s color d'olor de poma.
Que lent el mn, que lent el mn, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordars
d'aquesta cambra?
Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers Qu sn?
Paletes:
manca una casa a la manana.
Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany.
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vnen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
Da nuces pueris (1960)

43

34

Els amants
Vicent Andrs Estells

La carn vol carn.

Ausis March

No hi havia a Valncia dos amants com nosaltres.

Feroment ens amvem des del mat a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraos i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacfic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor LpezPic).
Es desperta, de sobte, com un vell hurac,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i desprs el pe d'una orella.
El nostre amor s un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorana amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Qu voleu que hi faa! Elemental, ja ho s.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bcquer.
Desprs, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som brbars, i que aix no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot aix i all.
No hi havia a Valncia dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en sn parits ben pocs.
Llibre de meravelles (1971)

44

35

L'Elionor
Miquel Mart Pol

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: s, senyor i bones tardes.
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia crrer l'escombra.
Els anys, per, a dins la fbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensaci de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt svia
predicci de les dones,
va crixer, es va casar u va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: s, senyor i bones tardes.
La fbrica (1972)

45