LA TRAGDIA I LOBRA DRAMTICA DESPRIU

s un gnere teatral originat a lantiguitat clssica que ha pervingut fins avui. Malgrat el seu
origen antic, es tracta dun gnere que no ha perdut vigncia: els vells models no han parat de
ser representats, alguns shan actualitzat i fins i tot shan creat nous mites. La ra profunda
daquest fet sexplica perqu la tragdia fa que lhome, sobretot, reflexioni.
Vist aix, no ens ha destranyar que un autor contemporani com Salvador Espriu hagi agafat
la figura dAntgona i lhagi actualitzat. Si ho ha fet s perqu, sens dubte, ha cregut que
encara avui el drama daquesta noia ntegra que senfronta a un dest inexorable pot fer
reflexionar lhome actual.
Lorigen de la tragdia es troba en el ditirambe, poema lric cantat en honor del du Dions en
les festes anuals que li eren dedicades. La interpretaci la feia un cor popular dirigit pel
corifeu. Aquest interrompia el cant del cor amb comentaris i exclamacions que aquell
responia. Al segle VIII aC. un nou actor acompanyava el corifeu. Tot plegat va donar pas, al
segle VII aC., a la tragdia, amb ms moviment i acci dramtica respecte al ditirambe. Van
aparixer, alhora, nous temes, superant aix lnic tema originari, el culte a Dions.
Lestructura definitiva de la tragdia va quedar daquesta manera: Prleg, Prados (cant
dentrada del cor), xodos (cant de retirada del cor), i parts de lobra.
La primera i la ms gran formulaci sobre la tragdia es deu a Aristtil. Es troba en la seva
Potica i la defineix aix:
Una tragdia, doncs, s una imitaci duna acci elevada i acabada; una imitaci
duna certa amplitud, feta per mitj dun llenguatge refinat,...; una imitaci amb
personatges que actuen, i no pas mitjanant una narraci; una imitaci que, amb el
recurs de la pietat i el terror suscitats, aconsegueix una purificaci daquestes
emocions.
Lautor duna obra trgica, doncs, fa una simulaci (mmesi) de la realitat. Lespectador
sidentifica amb lheroi trgic i sent pietat i terror pel que li passa. Per precisament perqu
sent aquestes emocions profundes pot arribar a alliberar-sen, es purifica (catarsi).
Lespectador, al final, aconsegueix lharmonia i la serenitat.

Molts altres crtics i pensadors shan interessat per la tragdia i nhan fet noves formulacions.
Una de les ms destacades s la de Sigmund Freud. Segons el creador de la psicoanlisi, la
vigncia de la tragdia sexplicaria perqu es basa en una estructura antropolgica inconscient
i mostra unes problemtiques humanes basades en la prpia essncia com a ssers humans.
Per aix, la tragdia ha atret i encara atreu.
Aquesta concepci de la tragdia enllaa profundament amb lobra de Salvador Espriu. La
relaci de la seva obra amb la cultura clssica s mplia i profunda. Hi ha una base clssica
innegable en el conjunt dels seus llibres. Idees com la de la dignitat humana, o la idea duna
maledicci ancestral, una arrel remotssima dodi i desgrcia sn comunes a lobra dEspriu i
a la cultura clssica, especialment en la tragdia.
Ara b, Espriu no es limita a copiar, temes o motius clssics, sin que els sotmet a un procs
dactualitzaci molt personal, que es concreta sobretot en dues caracterstiques ben visibles
especialment en ladaptaci que va fer dAntgona:
-

distanciament respecte al mn antic amb la introducci de personatges o elements

estranys a la tradici literria clssica.

Presncia delements grotescos.

Antgona o la vigncia dun mite clssic

El personatge dAntgona s, juntament amb el ddip, el ms conegut de tots els que integren
el mite dels Labdcides, un dels ms destacats dins de lanomenat Cicle de Tebes.
El mite dels Labdcides el trobem explicat a tall de resum pel Prleg-personatge de
lAntgona dEspriu: Laios, rei de Tebes, fill de Labdac, es casa amb Iocasta, germana de
Creont. El du Apollo prohib a Laios de tenir cap fill. En cas dincompliment el dest seria
amb ell implacable: el seu propi fill el mataria i causaria la runa de Tebes. Laios i Iocasta
engendrem dip i atrauen sobre ells la ira del du. dip, ja gran i sense haver conegut el seu
pare perqu fou abandonat, troba Laios i en una baralla el mata. Ms tard, vencedor de
lEsfinx, es casa amb la reina vdua, la seva mare, i tenen quatre fills: Antgona, Ismene,
Etocles i Polinices. Quan dip sassabenta dels seus crims, es buida els ulls i, desprs del
sucidi de Iocasta, maleeix els seus fills barons. Dell nheretaran noms la discrdia i la

guerra. Mort dip, els dos germans no compleixen el pacte de governar Tebes un any cada un.
Polinices, amb lajuda de lexrcit dArgos, ataca Tebes. Ell, amb sis altres herois, ataca les
portes de la ciutat, defensades per altres set herois de Tebes, Etocles entre aquests. Els dos
germans es troben a la mateixa porta i es maten. Creont, el nou rei, mana honorar Etocles i
priva Polinices dels ritus funeraris. Antgona, de nit i malgrat la prohibici, enterra el cos del
seu germ. s descoberta i condemnada.
El personatge dAntgona apareix en tres tragdies clssiques. A Els set contra Tebes
dsquil, sens presenta lexrcit dArgos que ataca Tebes, on Etocles regna injustament. Un
emissari informa Etocles que set capitans enemics assetgen les set portes. Aquest nomena set
capitans del seu exrcit per defensar-les. En una de les portes coincidiran els dos germans, que
lluiten i moren. Lemissari narra aquests fets i els magistrats de la ciutat manen que Polinices
no rebi els ritus funeraris i que el seu cos no rebi sepultura. Antgona shi oposa, per no rep
cap tipus damenaa.
A lAntgona de Sfocles els dos germans ja han mort. Ara s el nou rei, Creont, qui decreta
la prohici denterrar Polinices. Antgona desafia aquesta prohici i fa el ritus. s detinguda i
condemnada a morir tancada en una cova. Antgona es penja, cosa que provoca el sucidi
dHmon, fill de Creont i enamorat dAntgona, i tamb el dEurdice, muller de Creont. En
lobra apareix tamb Ismene, laltra germana, sempre indecisa.
A Les Fencies dEurpides es narra lorigen de les desavinences entre Etocles i Polinices. s
el primer qui, abans del combat, ordena no sepultar el cos del seu germ si aquest resulta
mort. Antgona shi oposa i, al final, s condemnada a lexili juntament amb dip, el seu pare,
cec. Creont, en aquesta obra, s molt ms flexible que en lanterior.
Salvador Espriu es basa sobretot en les dues primeres de les tres obres citades. Laspecte que
ms modifica s la figura de Creont. El fa molt ms desptic, preocupat noms per fer ms
durador el seu poder dictatorial. Queda clar que aquest personatges s la representaci del
dictador espanyol del moment, el general Franco, dinfausta memria.
La primera versi de lAntgona espriuana s de lany 1939. Volia tractar el tema de la guerra
civil espanyola i en volia donar la seva visi. Creont, contrafigura del dictador Franco,
maquina tota mena destratgies per fer-se amb el poder i assolir una pau duradora,

eufemisme que amaga la duresa de la repressi. Oposada a aquestes actituds, ens ofereix la
figura dAntgona, una veu que clama per una pau digna i per la reconciliaci.
Aquesta primera versi no es va poder publicar fins lany 1955. Fou estrenada per
lAgrupaci Dramtica de Barcelona lany 1958 i representada de nou el 1963. La segona
versi s de 1964. La gran novetat s laparici del Lcid Conseller, personatge irnic que es
distancia escpticament de la realitat. Ledici de lany 1967 presenta alguns petits retocs i la
versi definitiva va ser enllestida lany 1969.
El mite dAntgona ha estat recuperat, amb diferents finalitats, per molts altres autors moderns
a ms dEspriu. Podem esmentar, entre daltres, les versions de Bertold Brecht i de Jean
Anouilh. LAntgona de Brecht s molt innovadora, tant que desvirtua el mite clssic. s una
visi de la II Guerra Mundial i de la lluita dels alemanys contra la URSS. Creont representa
Hitler. Lautor hi incorpora els interessos econmics seguint els plantejaments del
materialisme histric de base marxista. LAntgona dAnouilh s un allegat contra locupaci
alemanya de Frana.
Altres versions que podrem esmentar sn la neoclssica de litali Alfieri (1783) o les tamb
catalanes de Guillem Colom (1935), amb una protagonista amb conscincia cristiana, i la de
Josep M. Muoz Pujol, titulada Els corbs (1965), on loposici dAntgona a Creont t una
forta crrega social i poltica.