!!

"
ÍNDEX DE MATÈRIES

Preliminar ......................................................................................................... 6
Capítol 1. LES SITGES D’ARREU DEL MÓN .................................................. 9
Breu història de les sitges a Europa ............................................................... 15
Història de la investigació ............................................................................... 16
1. La investigació a Europa ..................................................................... 16
2. La investigació a Amèrica del Nord ..................................................... 18
3. I els agrònoms, què? ........................................................................... 18

Capítol 2. MANERES TRADICIONALS DE CONSERVAR EL GRA .............. 31

La necessitat d’emmagatzemar el gra............................................................ 31
Maneres tradicionals de conservar el gra ....................................................... 32
1. Sitges................................................................................................... 33
2. Graners ................................................................................................ 33
3. Contenidors de ceràmica ..................................................................... 37
4. Contenidors de fang cru o de femta .................................................... 39
5. Contenidors de fusta............................................................................ 40
6. Contenidors de teixits vegetals ............................................................ 41

Capítol 3. LES SITGES PER GRANS ............................................................ 51

Tipus i varietats de sitges ............................................................................... 51
1. En relació al terra ................................................................................ 52
2. Per la forma ......................................................................................... 54
3. Pel substrat .......................................................................................... 55
4. Pel recobriment de les parets .............................................................. 56
5. Pel dispositiu de tancament ................................................................. 59
Models de conservació del gra en sitges ....................................................... 61
1. Model amb sitges que s’obren i es tanquen (a mitjà termini) ............... 61
2. Model amb sitges hermètiques (a mitjà termini) .................................. 62
3. Model amb sitges hermètiques (a llarg termini) ................................... 63
Ús de les sitges tradicionals ................................................................................ 64
1. Productes emmagatzemats ..................................................................... 64
2. Temps de conservació ............................................................................. 64
3. Localització .............................................................................................. 65
4. Titularitat .................................................................................................. 65
5. Excavació................................................................................................. 66
6. Reompliment ............................................................................................ 66
7. Manteniment ............................................................................................ 66
8. Obertura ................................................................................................... 67
9. Reutilització .............................................................................................. 67
10. Crema de residus ..................................................................................... 67
Criteris per identificar una sitja per emmagatzemar cereals ............................... 68
1. Morfologia ................................................................................................ 68

#
 2. Anàlisi carpològica ................................................................................... 68
3. Rubefacció ............................................................................................... 70
4. Recobriment de fang de les parets .......................................................... 70
5. Cobertins .................................................................................................. 71
6. Empremtes de les arreletes de grans germinats ..................................... 71

Capítol 4. L’EMMAGATZEMATGE DELS ALIMENTS EN FOSSES .............. 81

A. Les sitges ............................................................................................ 82
1. Grans (cereals i lleguminoses) ............................ 83
2. Tubercles. ............................................................ 83
3. Fruits secs ........................................................... 84
4. Farratges per als animals .................................... 86
B. Fosses amb els aliments disposats en capes (en un llit
de sorra, de palla o de fulles) .............................................................. 87
1. Tubercles. ............................................................ 87
2. Fruits secs ........................................................... 89
3. Fruites fresques ................................................... 89
4. Hortalisses. .......................................................... 90
5. Les fosses amb llit de sorra en arqueologia ........ 90
C. Caves amb els aliments suspesos o posats dins de recipients ........... 91
1. Les caves en agronomia i en etnografia .............. 91
2. Les caves en arqueologia .................................... 92
D. Emmagatzematge en ceràmiques soterrades ..................................... 93
1. Ceràmiques enterrades ....................................... 93
2. Tenalles enterrades fins al coll ............................ 94
3. Fosses amb ceràmiques ..................................... 95
E. Contenidors d’aliments líquids o pastosos ........................................... 98
1. Contenidors de productes làctics......................... 98
2. Fosses de fermentació ........................................ 98

Capítol 5: ALTRES TIPUS DE FOSSES ...................................................... 113

Fosses de combustió ................................................................................... 113
Forns amb pedres calentes .......................................................................... 114
Altres fosses amb pedres calentes ............................................................... 114
Forns de ceràmica en fossa ......................................................................... 115
Forats de pal ................................................................................................ 116
Morters fets a terra ....................................................................................... 116
Trampes de caça.......................................................................................... 116
Clots per fumar pells .................................................................................... 117
Amagatalls o dipòsits ................................................................................... 117
Fosses rituals o bothroi ................................................................................ 119
Fosses sepulcrals ......................................................................................... 123
Pous d’aigua................................................................................................. 123
Clots per extreure argila ............................................................................... 124

$
Clots per escombraries o femers.................................................................. 124
Combinació de funcions ............................................................................... 125

Capítol 6. L’EXPERIMENTACIÓ SOBRE SITGES TRADICIONALS ............... 131

1. Factors de conservació dels grans ........................................................ 132
2. Efectes de la conservació del gra en sitges ........................................... 134
3. Les sitges mancades d’hermetisme....................................................... 137

Capítol 7. L’EXCAVACIÓ D’UNA SITJA. MANUAL PER A L’EXCAVADOR. 145

1. Utilització i reutilització d’una fossa ................................................... 145
2. L’amortització i el farciment d’una sitja .............................................. 148
3. L’excavació d’una sitja ....................................................................... 149

Capítol 8. CONCLUSIONS .......................................................................... 155

1. Sobre les maneres de conservar el gra ............................................. 155
2. Com podem definir la funció d’una fossa? ......................................... 156

RESUMEN: SISTEMAS TRADICIONALES DE CONSERVACIÓN DE LOS

ALIMENTOS EN HOYOS Y SILOS. UN ENFOQUE
MULTIDISCIPLINAR .................................................................................... 163

RÉSUMÉ: SYSTÈMES TRADITIONNELS DE CONSERVATION DES

ALIMENTS DANS FOSSES ET SILOS. UNE VISION
MULTIDISCIPLINAIRE ................................................................................ 171

SUMMARY: TRADITIONAL SYSTEMS FOR PRESERVING FOOD

IN PITS AND IN SILOS. A MULTIDISCIPLINARY APPROACH .................. 179

APÈNDIX 1: Recull de textos dels agrònoms antics i medievals

sobre les sitges ............................................................................................ 187

APÈNDIX 2: Experiments sobre sitges tradicionals ..................................... 207

APÈNDIX 3: Glossari català-anglès-francès-espanyol ................................. 231

BIBLIOGRAFIA ............................................................................................ 233

%
 Preliminar
Aquest treball és una compilació de coneixements que he anat
aconseguint des que l’any 2004 vaig dirigir el meu interès vers la recerca de les
sitges per emmagatzemar cereals. El tema, ja ho veureu, dóna de si, he
publicat alguns estudis i ara crec que ha arribat l’hora de fer una síntesi de tot
allò que he après. Escric aquesta introducció a principis del 2009, han passat
doncs cinc anys durant els quals he anat resseguint nombrosa bibliografia tant
a biblioteques com a Internet.
Permeteu-me en primer lloc que em presenti. Em dic Josep Miret i sóc
un català indígena. Vaig néixer l’any 1959 a Sant Pere de Ribes, un poble que
llavors tenia uns dos mil habitants. La meva formació sempre ha estat mig de
ciències mig de lletres. Jo vinc d’una família de propietaris de finques rurals i
durant molts anys he treballat en una explotació agrària dedicada al conreu de
la vinya a la comarca del Penedès, al sud de Barcelona. Els meus
coneixements d’agronomia els dec a què vaig fer uns cursos d’incorporació de
joves empresaris agraris a l’Escola de Capacitació Agrària de Tàrrega. D’altra
banda, el meu interès per l’arqueologia em va portar a llicenciar-me en història
a la Universitat Autònoma de Barcelona.
El final del present treball ha coincidit amb una nova etapa de la meva
vida. Després de gairebé vint anys de treballar de pagès he decidit buscar-me
la vida per una altra banda, ja que no trobo la manera de viure de la terra. Les
noves generacions no beuen vi habitualment i per tant sobrem un munt de
vinyes i de pagesos.
A vegades penso que la investigació és com un pas de ball. A vegades
fem un pas endavant i a vegades el fem endarrere. Exactament això ha passat
amb la investigació de les sitges per conservar aliments. En els darrers anys
hem après a identificar nous tipus de sitges i sembla que ja hem superat
definitivament l’etapa dels “fons de cabana”, i això representa un pas endavant,
però al mateix temps la investigació ens ha portat a desfer alguns dels punts

&
establerts per qui va ser el millor arqueòleg especialista en sitges, en Peter
Reynolds, a qui, sigui dit de pas, admiro.
Així, ara sabem que no és totalment imprescindible d’omplir la sitja per
cereals i de buidar-la d’un sol cop, tal com veureu més endavant. De fet, una
cosa és que l’experimentació mostri que el gra es manté en millors condicions
en una sitja hermèticament tancada que no pas en una que s’obre
periòdicament i una altra és creure que les sitges necessàriament s’han de
buidar d’un sol cop. L’etnografia és clara en aquest aspecte i ens obliga a
reflexionar que en societats on domina l’autarquia poden ser utilitzats alguns
comportaments econòmics considerats “inviables” segons el nostre punt de
vista. Un exemple que trec de l’experiència familiar: La meva mare m’explicava
que quan ella era petita tenien una pomera i, com passa amb totes les
pomeres, les pomes maduraven de cop i no els donava temps de menjar-les
totes. Per això, quan arribava el temps, collien totes les pomes, menjaven les
que podien i la resta les posaven dins d’un caixó. Periòdicament treien pomes
del caixó per menjar-se-les i si en veien alguna que es començava a podrir la
treien. Tot i la cura que tenien, alguns anys se’ls podrien la meitat de les
pomes. Algú, amb bon criteri, dirà: “No és possible suportar pèrdues del 50 %!
És totalment inviable!” D’acord, però en el context de l’autarquia les coses es
plantegen d’una manera diferent. Més val menjar la meitat de les pomes
sobreres que no pas cap. Per tant les pomes van al caixó.
I amb les sitges passa el mateix. L’experimentació pot mostrar que la
millor manera de conservar el gra és en sitges que no s’obren fins al final del
termini de conservació, a fi de no modificar l’atmosfera pobra en oxigen que
protegeix el gra. Però els pagesos, tant els actuals com els de temps passats
poden prendre determinacions distintes de les que imposa la racionalitat
econòmica. El pagès coneix diverses maneres de conservar el gra i triarà
aquelles fórmules que la pràctica li diu que donen els millors resultats en el seu
clima, la seva terra i els seus costums. I possiblement triarà un combinat de
maneres de conservar el gra que inclourà sistemes de conservació a curt
termini, en tenalles i cistells, i d’altres com graners i sitges a mitjà o a llarg
termini. D’això en parlarem més endavant.
També m’agradaria remarcar que la diferència d’idees entre un agrònom
del nostre temps i un pagès tradicional és força notable. Per exemple, sabem
que en una sitja hi sol haver un cert percentatge de grans que es podreixen,
sobretot els grans que toquen les parets de la sitja, el fons o la part superior.
Per a un agrònom (i també per a un economista) aquest percentatge és
considerat una pèrdua econòmica. Però el pagès, que normalment té bestiar i
aviram a casa, pot aprofitar el gra malmès per alimentar els animals de casa
seva i és possible que no ho consideri una pèrdua.
Un altre dels prejudicis que sovint em trobo a la literatura arqueològica
és el considerar que la sitja és una bona forma d’emmagatzemar el gra de
llavor. Aquí l’experimentació és molt clara: El gra dins la sitja perd de manera
gradual —o en ocasions, força sobtada— la seva capacitat per germinar.

'
Tècnicament, la manera d’aconseguir una llavor amb el màxim de germinació
és utilitzant una llavor fresca i per això la norma més seguida pels pagesos
tradicionals és utilitzar la llavor de l’any. Com més temps passa entre la sega i
la sembra més baixa la taxa de germinació, sigui quin sigui el sistema de
conservació que es faci servir. Però no hi ha normes universals, cada terra fa
sa guerra i a cada regió trobarem solucions diferents. Uns posen tot el gra dins
la sitja i l’obren en el seu moment per treure la llavor per sembrar, mentre que
molts altres guarden la llavor dins de tenalles o en sacs perquè consideren que
mantenen millor la viabilitat del gra, i a la sitja hi posen només el gra de
reserva.
Un altre punt que haurem de tenir molt en compte és que les pràctiques
agrícoles no són universals, sinó que van adaptades a uns climes, a uns sòls i
a un entorn sòcio-econòmic determinat. Una pràctica agrícola que pot ser molt
bona en una determinada regió pot ser nefasta o d' inútil aplicació en una altra.
Per això en aquest treball parlo de regions mediterrànies, temperades i
tropicals. Tots tres climes tenen unes condicions de conservació del gra
distintes i molt sovint no és possible generalitzar. I aquí aprofito per assenyalar
que moltes de les experimentacions que s’han fet a la Butser Ancient Farm, al
sud d’Anglaterra, en un clima temperat atlàntic, han estat exportades a gran
part del món, amb climes i sòls ben diferents dels anglesos. Des d’aquí faig una
crida a la prudència i recomano a tots els arqueòlegs que no traspassin els
resultats obtinguts a Anglaterra a d’altres zones del planeta com podrien ser els
països tropicals o la Mediterrània. I a la inversa, algunes de les hipòtesis que es
presenten en aquest treball van referides al marc mediterrani, que és el que tinc
més a prop, i abans de generalitzar-les o de traspassar-les a altres regions els
cal passar per un sedàs crític.
Finalment, em cal agrair totes aquelles persones que m’han ajudat a tirar
endavant aquest projecte. En particular a Sílvia Boquer, Ramon Buxó, Anton
Ferret, Lluís Garcia, Lluís Marí, Magí Miret, Teresa Miret, Xavier Miret, Maite
Miró, Jaume Pujadas i Genís Ribé. A tots ells, moltes gràcies.

(
 La conservació dels grans a sota terra és una realitat molt més extensa
del que creuen molts investigadors. Per les lectures que he fet em fa l’efecte
que ni agrònoms, ni historiadors, ni etnògrafs, ni arqueòlegs som conscients de
la importància que va tenir aquesta tècnica de conservació en el passat. Com
que no he trobat cap treball que expliqui amb un mínim detall la difusió que van
tenir les sitges al nostre planeta1, començaré exposant un mapamundi on hi ha
anotades les regions del món on tinc referència que hi va haver sitges
subterrànies en els passats dos segles (fig. 1.1). Vull que sigueu conscients
que es tracta d’un esbós, d’una ràpida ullada que no pretén altra cosa que
donar una primera idea de la gran difusió que van tenir les sitges en el passat
recent, sense massa precisió geogràfica. A més, el mapa representa un
palimpsest que agrupa regions on les sitges van desaparèixer fa gairebé dos-
cents anys amb algunes poques on les sitges encara avui es troben en ús
(Etiòpia, Sudan, Somàlia, Nigèria i potser zones disperses del Marroc, Turquia,
etc).
Abans de continuar, i com que sóc conscient que seguirà una llarga
enumeració de regions i països, us ofereixo un mapa de les regions d’Europa
que se citen en aquest treball a fi d’evitar-vos la consulta d’un atles (fig. 1.2).

! " # $ % " "

$ & '# $ ( )
* %+ ,--./ 0 $ ,-,1 ,23,4/ 5 ,-,1 / 6 7 ,-28 & 9
% : + & %+ ,1 .43
,1 ;< 7 = &
' > " ? * = ? 7
@ $ ,1 ., %A ( 28 8 4& ' ? 7
$ ,4< . ' ? 7 ;, ;4 8 8 8
%* ,1 1 2 B,3B-& 0
! 3 ( 7 $ (
C '
% , .& %* ,1 1 2 .< 3;./ 0 $ ,-,1 ,43,< &
') ( 3 0
7 7 0
D E 7 = # 7
( %F G ,1 2. ,B8 3,B,&
6 # ? 7
" + ) 5 7 6 # 7 ( 7
= 7 A 7

!" # " $ % & '(

 A 7 7
A 5 7 3 %5 7 ,-41
2< ;&
) A( ( 0 6 $ '
9 7 7 $ ,-42 7 7
' = H * > 7 7
? = 7
I ( %6 $ ,-B2 -4& 0
7 A( "
7 7 %+ J F " ,1 -;&
: "
? 0 + $ %) $ ,1 < 1 / > ,1 < 1 &
%+ ,1 -< 3,1 -- ,,& : # > 0 $ : 0 7
$ A
%0 $ ,-,1 28 & 0 9 K 7
: ? 7 ( + $ %: 28 8 , 2B,&
' H ( L 7 :
: $ ,-8 , ( 7 %:
,1 1 - B-3< ,& > F #
%) 28 8 ; ,4;3,44 .48 3.4,&
F % M 9 28 8 ;&
7 7 7
' ' N # : : 7 ) 7
$ 3 ( 7
0 9
= % , ;& : 7
( 7 7 %> ,1 1 8 / H ,1 1 2/ H
28 8 ;/ H ,1 B4& ' * 6
,-.-2 N $ ,-< < %O
,-< < &
' ) $ ,1 48 7 7 = :
> N N : A ? C ? 0
48 48 8 0 7 ( 7
! ' 3 7 C %P $
6 $ ,1 B8 &
H " 7 A

: 3 7
A ( 7 $
%> ? 7 ,1 1 < ,< B/ P ,--1 ,8 2/ P P Q K ( $ ,1 4B 4/ R 28 8 ;
4 ,&
A A 0 F
7 7 P 7 $ =
2; C > = 7 %H $ 3
* ,1 < 1 ,4;3,44&

*
+ %& ,& #" # -& , . + + %& " ,# , # , -& . "
/ *))0 " # *12'

)
 ' S 7 ' )
$ ,1 -8 7
%* ,1 -< ,1 1 4& 7 " $
0 7 ) T
0 ,1 -4/ * ,1 -< / > U 3# 28 8 8 / A ' 28 8 . 22B/
' 9 ? P 7 ( 7
%7 ( 2& 0 7 7 "
9 % B , ,& 0 (
$ % &
7 '7 7 % & 7
7 7 (
%> U 3# 28 8 8 ;,,& 7 7 7
7
'' ( ) % , 4& %: 7 ,1 -4
..43..B/ : ,1 < - ,,< 3,2,/ ? 3V ,1 < 1 & A
7 9 3 7
$ %+ ,1 B-/
M ,1 B. 28 B328 < &
' H " 9 ( 7 7 7 = L
7 0 " 7
7 7 8 2 8 ; . % 2 2 ,& H
% 2 1 & %0 ,1 < 1 &
> M A 7 7 7 %
& : 7 7 7
%' ,1 ;-/ R ,1 -8 &
: A A 'P
A 7 7 ( @ $ ,1 48 P
9 A
I" % I &
A %' J $ ,1 4-/ N ,1 -./ N I ,1 < . ,1 -,
,1 -;/ G 7 ,1 BB/ R ,1 B4 ,1 -, 28 8 ;/ ) W G 7 X ,1 B2/ M Y G Z ,1 4- > J 3R 7 J 28 8 ,& A
7 " ( 7 0
( ( 7 =
% , B& A = ( M 7
( 7 =
7 7 N
7 % .<& A 7
7
' C 7 TF %) ,1 B-/
M [ ,1 < 4 24-32B./ > ,1 ,8 ;..3;.;/ ,1 ,. 2,B32,< & ) 7 % 7 28 8 < & > 9
0 * C * %R I ,< < 1 7 ;; B;1 3BB4/ R ,1 B4/ : ,1 < - 28 32.&
A H 7 "
9 % , < , 2& N $ 7 7
' 9 0 7 7
%) G ,1 B. ,1 328 & :
H %A ,1 B- > ,1 < 1 &
67 C >9( K ( 5
> K 5 %'$ ,1 -4/ K 3#
,1 1 4& A = 7 B < ; 4 A
8 -8 , 7 !
% , < .& A 7 7 (
) 7 " ( 7 L
" T 7
C ,4 , >
A % , < ;& A
( " .
7 " ;
' ) > M 7 C 7
A , . , ,4
%# M 7 ,1 -1 B-/ 6 ,1 B; ,1 4/
R 3V ,1 1 ; ,< 2&
' $ V R
0 P 7
% , < 4& 0 7 ' 7
%\ ,1 < 1 ,243,2B&
' F S ( 9
% , < B& 0 7 L 7 ,4
.. . , 48 ( , ;8 0
= 7 . B $ 7 4
] = 7 7
H ( % . . 4& # ,1 -8 7
7 28 8 8 8 8 H %+ ,1 < 1 / R
,1 -8 &
A ) M 7
# $ 7 7 = ) G " 7
G 7 28 8 R 7 7 A
7 : 7 9
. !
%R 28 8 ; 2; 42 -<&
' @^ @ 7 7 9
0 " ( A
7 A
9 8 B8 % , -&
2 B 0 ,8 24 M
A
7
= " % ,1&
1 .8 4 .4
%N + ,1 2,/ + * ( ,1 < ;/ + ,1 < 2/ F 7 R $
> ,1 BB&
' @A ( K 0 @ 9
) 3M % , ,8 & 9 7
%M ,--4& P " ( %:
7 ,< < 4&
' S : ( : A 9 :
M ' :

*
 " O 9
0 (
A ( 7 ( % , ,,&
' : A
% & 7 (
( 8 .8 0
7 4 24 0 ,8 8 H
H ( ( %R ,1 -8 /
0 7 ,1 1 ,/ \ ,1 B1 &
' :
" 2 . % & 0
,4 ( % , ,2& 0
7 $ ' : ( 9
( ( 7
7 8 4
( %' 28 8 2 / ,1 --/ : ,1 1 2/ : A P R ,1 1 B&
'A 9 P_ ` " 0

A 9
7 ( =
$ 7 0
0 B8 8 R ) 7
0 (9
= %* * G 28 8 8 / * ( ,1 < ; /* ( 28 8 ;/ 6 = 28 8 ;/ 6 =
O : 7 28 8 ;/ + * ( ,1 < ; 2B32< / 0 * \ G 28 8 8 / M ,1 < B&
A G MA M 7 T0 7
!
9 0 7
248 28 8 8 R % , ,. ,& A 7 = "
" # % , ,. 2& %+ ,1 B;/ + ,1 1 < / >
H $ ,1 1 4& P P Q K ( $ %,1 4B& = % , ,. .& "
7

' # 7 2 .4 , 28
24 : ( 7 7 9 3 6 7
A 7 =
' 7 = ( 7 A "
7 0 7
%H ( 6 C ,1 1 - 7 G Q &
' ) 7 2 24
$ % 9 & 0
= 7 7 9 7 A
7 0 3= $
7 7 I %+ * ( ,1 < ; 2-321 &
' F : 3 ( 7
9 " C :
7 " ; $ : =
7 %+ * ( ,1 < ; 2-321 &

3
 ':Q ( 9 , 232 ,
, 8 32 < 8 .8 38 44 0 7 7 8 4 . H
: ( 7 7 % & 7 = ,3.
3 B31 $ %+ * ( ,1 < ; 2-321 /
R ? = 28 8 8 &
'V Q 7 %
% & & 9 ( 7 H 7 (
9 7 % ; < .& %+ * ( ,1 < ;
2-321 / F ,1 B.&
'' M ( 7 7
T
7
A 7 A # A 7
# M 7 7 '
7 9 7
0 7 7
! 7 %> G ,1 ,8 .;3.B&
0 7 ) + 0
\ 7 " % #
7 ,-.1 A 7 3
9 % . B& 6 7 ( 7 = 0
( ( 7 = !
7 A = (T
( 7 (
> 7 !
= = '
7 7 %\ ,1 ,< -< 3
1<&
A 7 M G Q > 7
= 2 ;8 0
( 6 7 7
( 0 (" 7 ( '
7 7 6 "
% & %N N ,1 1 2 1 -31 1 &
A 7 :\ A M Q ) ( ' >
3 7 7 T
7 L " % , ,;&
! 7 " 0 7
7 7
7
7 " 3 7 %P ,1 .- ;23
;4&
A 7 N # =
# M Q ) ( ' ' 7 7 C 7
7 $ 7 A 7 7
( 7 7 :
( 7 ! %'
,1 < < ,.&

0
 A Europa les sitges tenen una llarga trajectòria que remunta a la
prehistòria. Hom coneix sitges des del neolític en jaciments tan importants com
la Bòbila Madurell, les Jovades, Campo Ceresole, Köln-Lindenthal, Bylany, etc.
El seu ús continua durant tota l’edat del bronze i del ferro fins als temps
històrics. En alguna ocasió algú ha escrit (Sigaut 1979, 34) que en temps
prehistòrics possiblement hi havia més grans guardats dins de sitges
subterrànies que no pas en graners sobre terra. A l’edat del ferro europea és
quan es considera que hi ha la major expansió de les sitges a Europa, ja que
l’emmagatzematge de cereals sota terra va arribar a països septentrionals on ja
mai més hi va tornar a haver sitges3.
A Europa hi ha un hiatus motivat per l’expansió de l’imperi romà. Els
romans van imposar el graner i la conservació del gra en dolis (grans tenalles)
malgrat que les sitges no van desaparèixer completament i en trobem breus
referències a Varró, Plini el Vell, Columel·la, Cèsar, etc4. A l’edat mitjana les
sitges s’escampen per tot arreu i s’ha conservat nombrosa documentació
històrica i arqueològica (Cortonesi 1991; Bolens 1979; Bresc 1979). Als segles
XII i XIII trobem les primeres descripcions detallades de les sitges fetes per
diversos agrònoms àrabs del sud de la península Ibèrica com Ibn al-‘Aww m
(2000, 512=Abu Zacaria 1988, I, 678-679) o Ibn Luy n (Eguaras 1975, 253).
Entre els agrònoms de l’edat moderna hi ha diverses descripcions del
funcionament de les sitges, com la de Gabriel Alonso de Herrera per a Castella
la Nova (1996, 70-71), la de Mathias Bel referent a les sitges d’Hongria (Beutler
1981, 33), o la de Georg Krieger relativa a Moràvia (Kunz 2004; tots aquests
textos han estat recollits a l’apèndix 1). Al segle XVIII gairebé tota la
Mediterrània i alguns països de l' Europa central i oriental estaven coberts per
una xarxa de graners i de sitjars on es conservaven moltíssimes tones de blat a
l'espera que es produís una mala collita en alguna regió que estimulés el preu
dels cereals i justifiqués un viatge per mar amb una embarcació carregada de
gra. Pagesos, mercaders i organitzacions municipals disposaven de sitges on
s'estotjava una bona quantitat de gra a fi de garantir la seva provisió en cas
d' escassesa. Mica en mica el sistema d' emmagatzematge en sitges va anar
decandint i va desaparèixer lentament al llarg del segle XIX, malgrat que es va
mantenir en alguns indrets.

3
4 % & " " , # & ! " , % , " %# #, 5 , " &# " " . ## -& &
# , #6*)))1*'( . % 7
0
, # . #8 , " , & #, %# , # , , # , , % , ,! 9, 5 , ,, ,: 4 ## 1 12'1*;
1<3; = &, > ?4 1'3; @& &, " # &, & 1 1<;A &# &, &.&,1> ,
'1 01 *0; B & = #, & 1 ;? . 1 , 41 21 *0; &,1 # 1 <1 0; , #1 B &
.# & ?4 " 5 #, , #, 4 % & 8 "

2
 Recordem que a la majoria dels països de l’Europa temperada la
conservació del gra en sitges subterrànies s’havia perdut en època medieval.
Per tant, quan s’inicien els primers estudis de prehistòria els estudiosos de la
major part d’Europa desconeixien que es pogués conservar el gra i altres
aliments dins de fosses. Per això ja a la segona meitat del segle XIX es va
difondre la hipòtesi que la majoria de les fosses que es trobaven als jaciments
prehistòrics a l’aire lliure eren “fons de cabana”, fins i tot amb interpretacions
fantasioses que avui dia ens fan riure una mica, com quan es trobaven fosses
de gran profunditat, de diàmetres reduïts o amb les parets entrants.
Els anys 1930 W. Buttler i W. Haberey excaven el jaciment neolític de
Köln-Lindenthal, al sud d’Alemanya, en el qual apareixen tot tipus de fosses
corresponents a forats de pal, fosses per extreure argila, sitges, etc. Werner
Buttler inicia llavors un viatge pels millors museus etnogràfics del sud-est
d’Europa per buscar paral·lels a les estructures localitzades al jaciment
esmentat. El resultat va ser un article publicat l’any 1934 en una revista
alemanya titulat “Gruben und Grubenwhomingen in Südosteuropa” (Fosses i
cabanes enfonsades al sud-est d’Europa). Dos anys més tard l’article es
publicava en anglès a la revista Antiquity, potser una de les revistes
d’arqueologia amb més difusió a tot el món. Però el ressò que va tenir la
publicació d’aquest article va ser limitat. Tot i ser un treball excel·lent, només
tinc coneixement que el prengués en consideració Gerhard Bersu. Aquest
arqueòleg va ser el responsable de l’excavació de Little Woodbury, al sud
d’Anglaterra, excavació de l’edat del ferro en la qual van sortir alguns centenars
de fosses que Bersu va identificar com a sitges per conservar cereals (Bersu
1940). L’article de Gerhard Bersu sí que va tenir ressò. Va generar un debat
entre els prehistoriadors britànics sobre si era possible conservar el gra en
sitges subterrànies en el clima humit del sud d’Anglaterra. Uns anys més tard
els partidaris de la tesi de Bersu començaran a fer els experiments amb sitges
de Broad Chalke, de Bredon Hill i finalment els més coneguts de la Butser
Ancient Farm, aquests darrers sota el mestratge de Peter J. Reynolds. A partir
dels 18 anys d’experiències de conservació en sitges de la Butser Ancient Farm
(entre els anys 1972 i 1990) s’accepta comunament la tesi que és possible
d’emmagatzemar el gra durant l’hivern en el clima dels països atlàntics
europeus. Tot i amb això la controvèrsia va ser llarga i en algunes zones es va
trigar bastants anys a aclarir-se el tema (per exemple a la Champagne, vegeu
Villes 1982).
I què passa mentrestant als països mediterranis? Aquí en moltes zones
s’havia mantingut el costum de conservar el gra en sitges, de tal manera que a
la segona meitat del segle XIX els arqueòlegs no tenien cap dificultat en
identificar les fosses ovoides i troncocòniques que descobrien a les
excavacions amb sitges per emmagatzemar cereals. Però llavors es produeix

<
un fenomen curiós que demostra allò que ja deia a la introducció d’aquest
treball: A vegades fem un pas endavant i a vegades el fem enrere. Mireu, els
prehistoriadors de l’Europa temperada havien fet avançar més la ciència
prehistòrica que els seus col·legues mediterranis i per això els prehistoriadors
mediterranis seguien els passos dels especialistes nord europeus. Sense
massa problemes els prehistoriadors mediterranis van “copiar” els “fons de
cabana” i es van oblidar que a la Mediterrània tenien les sitges que els
mancaven als prehistoriadors de més al nord. No ha estat fins als darrers vint-i-
cinc anys que ens hem tret del damunt la hipòtesi dels “fons de cabana” i hem
identificat moltes fosses com a sitges per emmagatzemar cereals o altres
aliments.
Al marge d’aquesta controvèrsia, durant el segle XX es publiquen tres
treballs de fora de l’àmbit de l’arqueologia que val la pena remarcar per
l’aportació que representen. Un és l’obra de l’etnògraf i musicòleg txec Ludvik
Kunz sobre les sitges per emmagatzemar cereals a Europa durant l’edat
mitjana i la moderna. Un bon resum es va publicar l’any 1965 a la revista
asopis Moravského Musea de Brno. L’any 2004 se li va retre un homenatge,
crec que ben merescut, i es va editar una nova versió més completa del seu
treball (Kunz 2004).
L’altre treball és el de l’etnògraf hongarès Endre Füzes, que va publicar
la seva tesi l’any 1984 sobre les maneres tradicionals de conservar el gra a la
regió carpàtica. Füzes havia presentat un avanç de la seva tesi al seminari
d’Arudy l’any 1978 (Füzes 1981).
El tercer treball és el de l‘etnòleg i agrònom François Sigaut, dedicat a
l’emmagatzematge de cereals en sitges (Sigaut 1978). Recull una àmplia
bibliografia sobre la conservació dels grans a tot el món. F. Sigaut organitzarà,
junt amb Marcel Gast, tres congressos sobre la conservació dels grans que han
estat la base de molts treballs arqueològics posteriors (Gast, Sigaut 1979,
1981; Gast, Sigaut, Beutler 1985).
En els darrers anys els arqueòlegs europeus han intentat identificar els
diferents tipus de fosses que es poden trobar en un jaciment arqueològic. La
majoria d’arqueòlegs han provat d’afrontar l’estudi de les fosses a partir de
l’analogia etnogràfica i d’algunes informacions que ens han arribat sobre l’ús de
les sitges en època antiga, medieval i moderna. Les categories principals de
fosses que s’utilitzen són: fons de cabana, sitges, fosses de combustió, pous
d’aigua, clots per extreure argila (clay pits), fosses d’adoberia (tan pits),
abocadors (refuse pits), fosses rituals o bothroi i basses per recollir aigua. La
majoria dels treballs es centren en una determinada etapa històrica, per
exemple prehistòria (Jonot, Villes 1976, 1978; Vaquer 1986; Bellido 1996, 17-
67; Pessina 1998; Pujante 1999; Alonso 1999, 200-231; Cavulli 2003, 2006,
2008 a, 2008 b; Rasson 2006), protohistòria (Garcia 1987-1988, 1997; Burch
1996, 2000; Willerding 1968-1998; Pons 2002, 189-210) o l’edat mitjana (Noyé
1981; Fournier 1982; Conte 1995; Wawruschka 1998-1999; Cazes 1999;
Bazzana 2006).

'
 Alguns estudis han inclòs estudis mètrics de les estructures o bé
classificacions automàtiques (Boelicke 1988; Keefer 1988; Boquer et al. 1995,
32-35 i 45-50; Colomer et al. 1999, 43-50; Degasperi 1999; Raynaud 1990, 78-
83).

A Amèrica del nord l’estudi de la prehistòria ha anat sempre molt vinculat

al desenvolupament de l’antropologia. Han pesat molt els estudis etnogràfics
dels pobles d’època històrica que van estar en contacte amb els colonitzadors
blancs.
Gran part de les categories de fosses que utilitzen els prehistoriadors
americans són tretes de la literatura etnogràfica: sitges (silos o storage pits),
fosses d’amagatall (cache pits), enterraments (burial pits), suports de
contenidor, fosses de combustió (fire pits), abocadors (refuse pits o garbage
pits). Alguns d’aquests treballs han aplicat tècniques analítiques per a l’estudi
mètric de les estructures, com per exemple Steward 1977.

Mentrestant els agrònoms es mantenen gairebé al marge de l’evolució

de la ciència arqueològica. Poques vegades hi va haver una col·laboració entre
ambdós col·lectius, excepte en algun experiment com els de Lahav, Broad
Chalke o els inicis de la Butser Ancient Farm (vegeu apèndix 2).
No és possible resumir en poques paraules les aportacions dels
agrònoms en relació a la conservació dels grans en sitges tradicionals, però sí
es poden destacar alguns treballs fonamentals:
C El treball de Louis Doyère a Extremadura, que és dels més antics
d’Europa amb metodologia “moderna” (mesures de temperatura amb
termòmetres de mercuri, mesura de la humitat del gra pesant les mostres
dessecades en forns, etc) (Doyère 1862).
C El treball de G. A. Gilman i R. A. Boxall que ens descriu les sitges que
s’utilitzaven a gran part dels continents asiàtic i africà (Gilman, Boxall 1974).
C Els treballs d’El-Houssine Bartali al Marroc, que inclouen les
experimentacions de Rabat i de Settat (Bartali, Afif, Persoons 1989; Bartali,
Debbarh 1991), a més d’altres treballs del mateix autor (Bartali 1987, 1995).
C Les experimentacions sobre sitges subterrànies que s’han dut a terme
els darrers anys a Etiòpia i al Sudan per part de diversos equips d’especialistes
(Dejene 2004; Shazali, El Hadi, Khalifa 1996; Abdalla et al. 2001, 2002 b).

(
*)
*
**
*3
*0
*2
*<
*'
*(
*
3)
 En les economies basades en l’agricultura cerealista el gra que es recollia
a la sega havia d’ésser guardat en bones condicions a fi d’anar-lo consumint a
poc a poc i procurant que arribés com a mínim a la següent collita. En les
economies tradicionals mediterrànies els cereals cobrien la major part de les
necessitats calòriques de la població.
A vegades els pagesos havien de fer front a variacions considerables
dels rendiments de les collites, ja que a la zona mediterrània els conreus es
veuen fortament afectats per la disponibilitat d’aigua durant l’etapa de
creixement vegetatiu del cereal i la formació del gra. En anys plujosos el pagès
podia tenir una collita abundant, però en anys secs es podia trobar amb una
penúria d’aliments. Serveixi d’exemple la figura 2.1, que trec d’un treball
d’història agrària (Sopeña, 1978, quadre VII i gràfic 3). En ella podeu veure els
rendiments del blat d’una finca de la Noguera entre els anys 1843 i 1865. La
finca era portada per un administrador i per diversos pagesos en règim de
parceria. El pagès sempre sembrava la llavor que en principi li calia per a
obtenir suficients aliments per a mantenir la seva família en una anyada normal,
però en la pràctica uns anys eren bons i uns altres dolents i aquesta
irregularitat obligava el pagès a utilitzar alguna d’aquestes solucions:
La primera opció era emmagatzemar gra d’un any per l’altre. D’aquesta
manera el gra sobrant d’una collita abundant podia resoldre els problemes d’un
any de carestia. Si mireu l’exemple de la figura 2.1 alguns anys de collita
abundosa com els anys 1843 i 1856 podien resoldre la carestia dels anys 1844 i
1857. Ara bé, per poder emmagatzemar el gra d’un any per l’altre calien sistemes
de conservació a llarg termini entre els quals destaquen les sitges.
Una altra possibilitat consistia en conrear diferents cereals i
lleguminoses. Com a conseqüència d’un cicle vital diferent per a cada espècie
l’any que pot ser dolent per a un cereal o una lleguminosa pot ser més bo per a
altres.
En tercer lloc el pagès podia aprofitar els productes que havien estat
sembrats per als animals. Cal recordar que els productes que en principi es
sembraven per al consum dels animals, com poden ser l’ordi, la civada, els
tramussos o les veces podien solucionar en anys de carestia les necessitats
alimentàries d’una bona part de la població. Els animals sobrants es sacrificaven
o s’enviaven a pasturar al bosc.
Finalment hi havia l’opció d’aprofitar els recursos de la naturalesa. En
anys de carestia s’intensificava la recol·lecció de productes vegetals (fruits
silvestres, arrels, brots tendres...), la cacera i la pesca.
 Tot i l’esforç dels pagesos per mantenir un mínim nivell de producció,
alguns anys de secada podien portar greus problemes de subsistència. Vegeu
si no la crònica dramàtica de la fam de 1812 a Catalunya, motivada tant per
una mala collita com per la guerra del Francès, tal com ens ho explica un
document contemporani:
“Els primers dies del mes de gener de l’any 1812 començà a faltar lo
blat a la terra i s’encarí a uns preus molt exorbitants [...]. En tan apurada
situació intentaren fer lo pa de segó, de glans, moldre pinyols d’olives,
trinxar redoltes de les vinyes i moldre-les i de la farina fer-ne pa [...]. Quan
moria algun cavall o mula o matxo, se’l menjaven, i no parà amb això;
menjaven roselles, ravenisses, panicals i altres herbes [...]. D’estos mals
aliments tan contraris a la humanitat, en resultà que al cap d’uns dies
s’inflaven del cap a les cames i peus i morien víctimes dels horrors de la
fam i misèria [que] havien patit” (Colomé 1997, 189).

En la conservació del gra s’han de tenir en compte dues variables: una

és el volum de gra que s’ha de conservar, i llavors hem de parlar de sistemes
d’emmagatzematge de volums grans o petits. L’altra variable és el temps de
conservació i d’acord amb aquest criteri tenim tres terminis de conservació del
gra: a curt, mitjà i llarg termini. Es parla de conservació a curt termini quan el
gra es vol fer servir per al consum immediat, en pocs dies o en poques
setmanes. Tradicionalment en la conservació a curt termini es solen utilitzar
cabassos, sacs, arques (caixes de fusta), ceràmiques, recipients de fang cru o
de femta de vaca, etc.
A mitjà termini vol dir que el gra s' ha d'utilitzar en els pròxims mesos
però sempre amb anterioritat a la següent collita. A més dels sistemes que ja
he esmentat es poden utilitzar també els graners i les sitges.
I finalment l' emmagatzematge a llarg termini implica conservar el gra
d'una collita per l' altra, conservant el gra un o diversos anys. Normalment
només es poden utilitzar les sitges o els graners.
A la taula 2.1 he procurat resumir les diferents maneres de conservar el
gra que he trobat dins la literatura agronòmica i etnogràfica que he pogut
consultar. Es tracta d’un esquema simplificat però que crec que ens pot ser útil.
Les categories més importants són les següents:
 !
" #

Les sitges eren grans contenidors en els quals s’emmagatzemava el gra a

mitjà o a llarg termini. Coneixem tres tipus principals de sitges tradicionals:
- Sitges subterrànies, les més corrents. Un exemple serien les sitges
del Marroc anomenades “matmora” (fig. 2.2, 1).
- Sitges semisubterrànies, poc freqüents. Només n’he pogut trobar
algun exemple etnogràfic entre els beduïns de les zones desèrtiques de
Jordània (fig. 2.2, 2). Consistien en una cubeta excavada al terra en la qual es
dipositava el gra de manera que formés un munt. Una capa de palla i una altra
de terra recobrien el gra per la part de sobre.
- Sitges elevades. Eren dipòsits d’obra o de fang en els quals
s’emmagatzemava el cereal. Hi ha pocs exemples tradicionals europeus, però
són molt corrents al Pròxim Orient i sobretot a l’Àfrica subsahariana (fig. 2.2, 3).
En el capítol següent ampliaré totes aquestes dades. Ara de moment
m’he limitat a exposar les principals categories de sitges.

El graner és una habitació o un edifici destinat a emmagatzemar tot tipus

de grans de cereals i lleguminoses. El graner s’utilitzava preferentment per a
emmagatzemar grans volums de cereals i lleguminoses a curt i mitjà termini. A
les zones més fresques de la Mediterrània i a les regions de l’Europa
temperada, on el corc del blat i altres plagues no portaven tants problemes per
a la conservació, es podia fer servir per a l’emmagatzematge a llarg termini,
això sí, a costa d’una notable inversió de treball, ja que calia remenar
periòdicament el gra amb una pala o amb un garbell.
El graner podia prendre moltes formes, ja que es pot tractar d’un edifici
independent o una habitació alta de la casa. Pot ser una dependència específica
per als grans o un magatzem on s’agrupen tota mena de productes alimentaris. El
gra pot ocupar tot l’edifici (cas de la canastra de la fig. 2.4 o d’alguns graners
africans sobre pals) o pot ser una habitació on el gra es diposita en piles o en
calassos. En el cas de les panotxes de blat de moro, es poden posar penjades al
graner. Quan és un edifici independent, pot aïllar-se del terra utilitzant una
estructura sobre pals, sobre pedres o sobre parets. A continuació descriuré
alguns dels graners més freqüents que he trobat a la literatura arqueològica.
Graner amb calassos. El graner amb calassos és una habitació o edifici
amb diversos departaments de poca alçada, anomenats cassals o calassos, on
s’emmagatzemava cadascun dels productes agrícoles.

! "# $ %
& & "' ' ( # ) *
+ , - . # / 0123 3 4 / 5 6
7 + "#
8 2 7 9
+ : (: : !: ;
: <: , 2 *
. % %
= * > "' ' ! "? < @ >
A , > "' ' : ! ? #
B C 7 9 2
+ D+ , "( : : 0"< : :
,
, 5 ! , 7 ,
, =
"

En els exemples arqueològics es fa difícil de distingir entre les sitges

elevades fetes de fang (vegeu capítol 3) i els calassos. En teoria la diferència és
simple: la sitja elevada és més alta que el calàs i té una boca que es tapa amb
una tapadora de pedra, de fang o de fusta. El calàs és un recipient obert i la sitja
és tancada, ja que es pretén aïllar el gra de l’exterior. Però en arqueologia
normalment només trobem la base d’aquestes estructures i resulta que les bases
són pràcticament iguals.
Graner sobre pals. El graner sobre pals és un clàssic de la literatura
etnogràfica de tot el món. L’objectiu principal d’aquest graner és el d’allunyar el
gra de la humitat del terra, així com dificultar l’accés a ratolins i altres bèsties que
es podrien menjar el gra.
E F ,% 2
GG E H "' 0"' ' # 2
%
A "' ( "@ I "' ( ' @ > 3 "' ' ! # J
K 2$ 3 3 3 L % L

! "! # # # $ ! " !%& $ '( () '' * ! % $+

 2M % N
% O
F % 7 + K % A% % "' " P Q #
2 C ,
. R / + K S 3 S "' ( < @ A 7 0T "' P ! #
?# 8 $ A % "' < "#
) "' < /// ? : 0? ! : #
En els jaciments prehistòrics de bona part de l’Europa temperada
apareixen agrupaments de quatre, cinc, sis o nou forats de pal disposats de
manera regular. Generalment s’interpreten com a graners de fusta muntats sobre
peus drets que els suporten. Els pals de suport han de ser reforçats ja que han de
suportar el pes del gra i la pressió lateral sobre les parets.
A tot Europa tan sols en uns pocs graners s’ha pogut demostrar el seu ús
per a conservar cereals a través d’anàlisis carpològiques. Amb motiu del present
treball he localitzat uns deu graners sobre pals amb dades carpològiques a
França, Dinamarca, Regne Unit i Alemanya.
= & % U % & B
= + A ///#
Q: Q: 8 + 7
U 3 % "' < ( ""! 0""? #
2 = T & C U % 7
2 Q R ! :Q "(:
! # 7
# # M
R ! : ! : C

U 3 % "' < ( "" 0""< @ M 3 "' < ( #

2 = 5 3 2 % 2 # ,
7
I V 7 "' P A "' ' ! ! ( #
= K $ 5 &
+ 5 T+
7 C
RC Q
2 , R ? :Q ! :
2 0
> +
5 , *
5
% + 8
7 R 7 , = A
> > "' ' P #
B = C > 2
, * W>
+ 0F K # $ 8 # T C > 7
+ > : : " "Q ! 0"Q ? #

,
 Així doncs la interpretació com a graners sobre pals d’estructures
quadrangulars de forats de pal és raonable però no demostrada en la immensa
majoria dels casos. Cal que siguem prudents, que seguim investigant i que
tinguem present que hi ha formes alternatives d’interpretar aquestes associacions
de forats de pal. Per exemple, Ellison i Drewett (1971) fan una recerca
bibliogràfica en treballs d’etnografia on mostren que vestigis semblants poden ser
deguts als fonaments d’una torre de defensa, d’un magatzem sobre pals, a
plataformes funeràries, etc.
Graner sobre pedres. Es pot considerar una variant del graner sobre pals
i consisteix en disposar la plataforma que sosté el graner sobre un enllosat de
pedres o sobre un grup de pedres disposades regularment. Al continent africà
aquestes plataformes amb pedres són ben conegudes per informes etnogràfics i
agronòmics corresponents a l’època actual (fig. 2.5) i també del neolític de
Mauritània (Amblard-Pison 1996) però a Europa han estat descrites en molt
poques ocasions.
2 = R 8 M 9 %
<# %
! ?
R 5
7 R
; 2 , M %
% % T O : : : P Q 0P ( #
2 = R M K M %
K R "' ' # . A M % "' ' ( # & / M 2 & A 7
"' ' # * % % 2

= 7 . %
K X 7 0. "' ( "#
R > . % C
5 B " C " , 5 B Q C
C *
0 8 7 ::P#
B = R C M 0F 0. K
, : <Q , 5 +
M . "' P ' < < #
Graner sobre parets. Un tipus particular de graner ha estat identificat en
els darrers anys dins del món ibèric. Es tracta d’uns edificis caracteritzats per
murs paral·lels que sostenien un graner elevat (fig. 2.3, 3). El graner ha
desaparegut però els murs paral·lels són fàcils d’identificar i han estat reconeguts
en uns deu poblats ibèrics de la costa catalana i valenciana (Gracia 1995; Gracia,
Munilla 2000). F. Gracia i G. Munilla relacionen aquestes troballes amb alguns
textos antics referents a graners sobreelevats. En concret, l’enginyer Filó de
Bizanci, del segle III aC, en la seva obra Sintaxi mecànica comenta que el blat es
pot conservar en construccions elevades en les que s’han construït en alçada els
murs i el sòl, que disposen de finestres i de nombrosos orificis de ventilació

-
orientats cap al nord i tancats amb reixes perquè no puguin passar els ocells i
altres animals (Garlan 1974, 301-303). L’agrònom romà Marc Terenci Varró, del
segle I aC, també descriu uns graners elevats que situa a la Hispania Citerior i a
l’Apúlia, en els quals l’aire circulava no tan sols per les finestres sinó també pel
terra del graner (R.R. I, 57, 3)2.
. ,
- , C = R
K % 5 # =

- R

, 7
5
T ::P#
B C . % 0 02
K
. "' ( Q @ "' ( Q ( "0( < #

Una altra manera de conservar el gra és posar-lo dins de tenalles

convenientment tapades. El sistema està àmpliament documentat en la
literatura etnogràfica i agronòmica. Les tenalles servien no tan sols per
emmagatzemar cereals i lleguminoses sinó també tota mena d’aliments, entre
ells oli, vi, fruita, llard i confits de carn, fruits secs, etc.
2 = , Y
5
Y , ": # R ;
% 2 "' ( Q "< Q 0"< < #
2 N 7 , "Q : I
>
K % A % % "' " P Q #
2 T F 0E # F3 7 , C 7 ,
> = 3 > 3 = 8 ::<@> 3 "' ' ! #
Entre els autors d’època clàssica i medieval es fan nombroses
referències a la conservació de productes alimentaris en ceràmiques. Per
exemple, Cató el Censor esmenta la conservació en ceràmiques de diferents
aliments: gra, oli, vi, pernils (De Agr. 11, 23, 66, 162). Més de mil anys després
l’agrònom renaixentista castellà Gabriel Alonso de Herrera esmenta grans,
cigrons, faves, raïms, etc (Alonso de Herrera 1996, 71, 77, 80, 125).
En arqueologia podem trobar dos tipus de vestigis relacionats amb
l’emmagatzematge en tenalles: En primer lloc tenim les mateixes ceràmiques

/0 1 + ) 2 !" "! 2 ! + 2 !% !)!% % !% !% "! ' 3% 4 % ! %

"! ! ! ! ! % 0!2 % ! % ! %0 !%5 ! !2 0" " ! 6 7 88.$
"! ' 3% 22 ' 9 !: 1 % ! % "! " ;0!% !< = 9
" '0!>9 88?@$

.
(vegeu per exemple les tenalles que recull Natàlia Alonso a la seva tesi: Alonso
1999, 223, fig. 141). En segon lloc podem trobar els suports de contenidor, que
és com anomenen alguns arqueòlegs a les bases de tenalles disposades en
una cubeta de base plana o en casquet d’esfera que els serveix de suport (fig.
2.7). La cubeta conté els fragments d’una tenalla i en alguna ocasió pedres per
falcar o una capa de sorra (Roux, Verdier 1989). També és possible trobar
alguns suports de contenidor d’argila situats damunt d’un pedrís, tal com
apareix en alguns jaciments que descriuré més avall. En aquest cas es pot
utilitzar el terme cantirer.
La conservació en ceràmiques és fàcil de detectar arqueològicament. El
problema, en tot cas, és veure quin és el producte emmagatzemat. En uns
casos sabem per les anàlisis carpològiques que es tracta de grans, però en la
majoria dels casos no tenim dades i per tant pot ser qualsevol producte.
2 = % * >
P "# 2 "' ' ' Q@ 2 5 7 "' ' P 0"' ' ( ((0 ('# T C C
= R F . > K P
# > 0> "' ( # = Y
; Y= C 2
C Y

5 "! = R 8 C 7
R
M % % % T O ::: PQ#
2 ?< B 2 * M
, 9 , K + "' ' Q #
2 5 M R 7 , %
2 % " 7 7 PQ ,
7 T C
. "' ' : #
2 > 7
2 . ::< ??# T C = 7
5 ) 2 7
) X 7 "' ' ? ' ! # 2 7 =, 5 ) Z 2 # +
R M . 7 "' ( < ""# 2 % ( P L"'
2 7 9 # ,
7 5 *
# % W
"' ' : ::#
B C M . > . #
7 % * + %
% * 2 % %
7 F % "' ( P < ! P ! #
T C . M K M [ # 7 2
// M + =
2 C \ "' ( ( Q "#
2K C 2 K 5
, 7

A
 = + % %
% M > ::Q# 2 %,
9 M B K 0' !: ,
F 8 : : Q ? ? 0? Q #
2 & B , 2 F
!
, T C < ,
.% "' < ( "' P :!#
2 7 + +
7 %
- B R
/ + 7 * % %
-
F > > # F F # F
"' ( Q ""( #
8 + = > + $
# . 2 , M 9 #
0% K + : : P ": ' 0"""@ 2 * : : < 0 : : P "Q ( #

2 >
C C R
W C ! : 0? : # =
": : # C !:: #
/ X] 7 : : " "( P #
22 + # =
7 W > "' < < "0
< @F "' ( Q ! ! < @ I 0H % "' ' ? "( #
2 5R \ , !" # # *

( "# I 0H % "' ' ? "Q "0"Q ! @ 2 "' ( Q "< "0"< @ 8 "' < ? /// "( ' 0
"' : #
2 / S 7 *
" * + +
= : !: "Q: $ % % "' P ? "< ( #
N 7 =
F K % A % % "' " P Q #
L’arqueologia recull només parcialment aquest tipus d’evidències. En
primer lloc els recipients fets exclusivament amb femta de vaca tenen molt
poques probabilitats de sobreviure el pas del temps, ja que a l’estar formats
exclusivament amb matèria orgànica es disgreguen amb el pas dels anys i si es
cremen perden l’estructura i deixen exclusivament cendres (Ibáñez et al. 2001,
191). Per contra els recipients formats només amb fang poden conservar-se
molts segles si es troben en condicions idònies, com són un ambient d’extrema
sequedat o el contacte amb el foc, que cou l’argila i la fa resistent. Els

?
recipients formats amb una barreja d’ambdós materials tindran, lògicament, un
comportament intermedi.
2 B C R
" : A # + 7
, T C % %
C , R ? 2 R "' ( P #
B C + 5 0 0. . #
;
% 8 %
%
, ( #
"' ' < 0"' ' P #

Al llarg de la història s’han anat utilitzant diversos recipients de fusta per

conservar el gra, com bocois, troncs d’arbre buidats o arques.
L’arca és una caixa de fusta de dimensions variables on es guarda el gra
o la farina destinats al consum immediat, i sol estar en alguna habitació fresca
de la casa, molt sovint al costat del pastador del pa. Les arques apareixen
esmentades en documents medievals. Per exemple, en un document català del
1380 s’esmenta “una archa ab segla fromentosa” (Alcover, Moll 1985, sv
sègol) o el 1478 “una archa de tenir farina” (Alcover, Moll 1985, sv arca). A
Itàlia alguns documents medievals esmenten les arques, per exemple: “unam
arcam et unam boctam et duas tinas unam de farina et aliam pro
legumine”, en un inventari de l’any 1214 (Cortonesi 1991, 46 nota 82). Al sud
de França el diccionari de du Cange esmenta una arca de l’any 1111:
“Bartholomaeus de muro donat Monasterio Charitatis... Arcas viginti
Annonae modios capientes” (du Cange 1954, sv arca 6).
Un altre mot que també es fa servir en català és el de taüt, amb el mateix
significat d’arca. En un inventari de Santa Coloma de Gramenet de l’any 1439
s’esmenta “un taut gran de fust abte a tenir forment e blat” (Equip Broida
1986, 273).
2 % 7
& # C <:: A 7X 7 2
"' ( ? < Q # 2 > X 5 A R
+
333 L#
2) K D7
7 8 $
% ' "# K D 7 "' ( " < ' #
Poques vegades en la literatura arqueològica s’esmenten les arques ja
que a causa d’estar fetes amb fusta la seva durada no sol ser gaire llarga. Però
hi ha el cas excepcional de conservació d’una arca de fusta al jaciment romà de
Vieux, Calvados, França, per haver-se trobat en un soterrani que es va

8
incendiar (Boüard 1976). Altres jaciments romans on s’esmenten arques són
Saint-Gengoux-de-Scissé, Boulogne i Rouen (Ferdière 1988, II, 73).

!
Hi havia una notable varietat de contenidors de teixits vegetals destinats
a l’emmagatzematge de volums petits o mitjans de grans i d’altres aliments. Els
recipients de cistelleria estan ben documentats etnogràficament als països del
sud de la Mediterrània, mentre que a Europa les dades etnogràfiques són més
limitades ja que aquests sistemes tradicionals van desaparèixer fa més temps.
Hom podria diferenciar entre els recipients fets de canya, de palla o
d’altres materials vegetals, que en català reben respectivament el nom de
canat, pallissó i oró:

2 > "' ( Q # 9 % -
, *
2 > % C R
F
5 "' ! : 0"' ! ""( "! Q @ 5 "' ( Q "! @ M "' ' Q "0 #
2 5 /, "? ' " ^ _ "' ' "
!Q P# 2 F R + %%
M "' P ' ""( #
+
7 "' P ' P Q @ 2 > "' ( Q O Q# T C )
N K 7 "' ( " P "@ K % A % % "' " P < 0P P #
R
0% 2 > "' ( Q #
% 7 +
& 7 7 R =

T R ' # 5 "' P ' # A "' < (

!' # ) K D7 "' ( " < ' 0P "#
Els recipients de cistelleria només poden ser utilitzats per a
l’emmagatzematge a termini curt o mitjà, ja que no representen cap protecció
contra els rosegadors ni contra els insectes, malgrat que excepcionalment en
zones desèrtiques el gra es pot conservar alguns anys. D’altra banda, són
sistemes que no deixen gairebé vestigis arqueològics.
. * R =,
F . * % ,
C % + : (: , R

> C
> $ "' ( ! #
8 9 # R
M % +
, = , 2 R "' ' (
 \ A L\ ) 0( ? L( Q
D,
M % % % T O : : : P P 0P ( #
= % * / > % ,

: (: : <: , % 05 C 9 "' ' : "": 0"""#

= = + %
7 7 + = . % 0> %
R A "' ( P < < 0< P # T C
T T , 7 2 "' ' '
(# > R R R 7 %
> "' P " ! "# 2 K > > #
7
::! B : : Q "? ( # 2 M 5 K
7 7
+ 2
B 7 '
+ , 5 7
*
M K T ::Q ! !#
Tots aquests elements de cistelleria s’acostumen a posar dalt de
plataformes de pedres o de fang amb la intenció d’aïllar el gra de la humitat del
terra. Alguns etnògrafs, com Louis (1979), en donen fotografies i dibuixos (fig.
2.9, 2). Com a arqueòlegs hem d’estar molt atents a qualsevol troballa
d’empedrats i bases circulars de pedres que podrien ser el sòcol on
s’assentaven els contenidors de cistelleria. De moment, però, la meva recerca
bibliogràfica als països de l’Europa occidental no ha donat resultats. Tanmateix,
és possible que algun dels empedrats de menors dimensions que he esmentat
a l’apartat dedicat als graners correspongui a bases de cistelleria.
,
-
.
A
?
,8
 Malgrat que sempre hi ha alguns punts que són comuns a totes les sitges,
és notable la variabilitat que podem trobar arreu del món fins al punt que es fa
difícil de fer una classificació que mínimament pugui recollir totes les varietats. Per
això proposo anar per temes i diferenciar les sitges en funció dels criteris
següents: en relació al terra, per la forma, pel substrat on es troben excavades,
pel recobriment de les parets que presenten i pel dispositiu de tancament (taula
3.1).

! !
"
# $ !
% & ! ' (

)
)
& $ !
!
* !
& ! + !
& ,
# & -
% & !
!
&
& *
&
# &
% & ! !
.

/ ! *

1
! " # #
$% &''()*

51
 Un dels criteris més senzills per classificar les sitges consisteix a posar-les
en relació amb el terra i així obrim una tríade formada per les sitges elevades (o
sigui, pel damunt del terra), les subterrànies (excavades al terra) i les
semisubterrànies (o sigui, meitat de cada manera).
Sitges elevades. Les sitges elevades són construccions tancades que
contenen gra i es troben pel damunt de la superfície del terra. En la literatura
etnogràfica i agronòmica hi ha diversitat de criteris a l’hora de diferenciar entre un
graner i una sitja elevada, de tal manera que una mateixa construcció pot ser
definida d’una o altra manera segons l’autor. Per això en aquest treball he intentat
caracteritzar cadascuna de les construccions a la taula 3.2:

+ , , - + *
- . +
*
, / , + , / ,
+ * , 0 1 - 2 + + * , 0 1 +
, " + * $ - ,# # 3 ,
)*
+ 4 ,# 5 " ,4 4
1 * 1 + 1
# * #
+ # *

Taula 3.2: Diferències entre un graner i una sitja elevada.

Les sitges elevades poden ser de dos tipus: Les que es situen a l’exterior
són edificis, sovint aïllats, amb teulada per protegir el gra de la pluja. Les situades
a l’interior solen ser de dimensions més reduïdes i lògicament no els cal cap
element de protecció de les inclemències del temps.

! " # $ %
$ " $ & $ ' #( ! $ )
* #+ # ' ,
- & $ $ $
# $ # * , * ,
*. '
/ 0 1# ( ' 2 , 3 $$ $ 4 *3 0 2 # ( 5 ,# )
* 6# , 7 8 *- $0 # 9 5 # 4# 6 ( '6 2 ( ,
-:& ; $ & $
$< # " *- $0 #
, -= # $ ; $ $$ *> ? ; 5 # 1'
(,

52
 - 4 @ ; " $ $ A $ #
* # , : A
B : ; A C # # # # $ *8 $ 0 $0
1# 25' 2 , - : & $ $$
; *- $0 # ,
- D $ ; E ;
$ = 0 $ $ $
4F 0 8 $ ; $ D $ *G G G H 0 H, "
B 0
$ * 6 6#I,
$ - "$ &$
) - *: 'F ; ' 'J A #J K , " $ $7 $ $ #
$ $ ! - L& $ " $
0 # $ * , * ,#
$ *- #J # 2,
M A &$ $ N= 6 ! > 5 3 ; # $#
E $ ; " *N $ # 5I9 / #N #
N $ # 5I,
- "$ &$ J @ ) 0# M $ 7 #NE$ #
$ & $ - $ $ $ $ #
$ 0 *O $ @ 6!!!'
6!! # !69 E 6,
P "$ 0 $ A
A Q 4 M # # - 0 $
" $ $ # # 0 $
$ $ - $ A $ $ E
# $ # * I # 6 , *3 0 ' A #F
!9F , - "$ $ #$ 3 > $0 O " #
- # # $ # #
$ ; $ *O # $ ; # 1 6 '1 I , ) A
0 $ # M # $
B $ 4+ 3 *R ,# E # 0 E $ $$ * I #
,* #)0 I # ( 1 '( 2 , "$ > * ( 9 9
+ 2' ,
Sitges semisubterrànies. Són les que es troben part sota terra i part pel
damunt. No són gaire freqüents i per exemple a nivell etnogràfic només puc posar
algunes sitges que feien els beduïns de la vall del riu Jordà (Ayoub 1985, 160).
Consistien en una petita cubeta excavada al terra que es cobria amb una pila de
gra ben curull que es recobreix amb palla i amb una capa de terra de protecció
(fig. 2.2, 2).
Els tuvinians, al sud de Sibèria, també tenien algunes sitges
semisubterrànies, i a Hongria, en substrats arenosos, s’excavaven fosses
rectangulars poc profundes on el gra només es conservava un any (Kunz 2004,
cap. 5.2).
A Nigèria, a Somàlia i al Sudan es troben algunes sitges de forma cilíndrica
o cúbica en les quals el gra ocupa no tan sols l’espai subterrani sinó que també
forma un curull per sobre del nivell del terra (fig. 3.2). Per aquest motiu alguns del
53
treballs que parlen de les sitges d’aquestes zones les qualifiquen de
semisubterrànies.
Sitges subterrànies. Són de lluny les sitges més nombroses a la major
part de regions del planeta. Tan sols en alguna regió de l’Àfrica poden tenir més
importància les sitges elevades que les subterrànies. Les categories que venen a
continuació (classificació per la forma, pel substrat, etc) van referides a les sitges
subterrànies.

Les sitges subterrànies poden ser classificades segons la seva forma en

cilíndriques, troncocòniques, ovoides, en forma d’ampolla i finalment una darrera
categoria que inclouria altres formes no habituals. Es tracta d’una classificació
sumària, podríem dir que bàsica, en la qual trobarem exemplars que es troben al
límit de dues categories o que no es deixen classificar.
Cilíndrica. La forma més simple que pot tenir una sitja és la cilíndrica. És
una forma molt antiga, que ja tenim documentada des del neolític. Durant les
edats del bronze i del ferro es van utilitzar amb molta profusió, malgrat que en
època posterior va cedir el lloc a favor d’altres formes més evolucionades. La
forma cilíndrica ha perdurat fins al segle XX en petites sitges dedicades a
l’autosubsistència com a Algèria i a Jordània (figs. 1.7, 4) però també en fosses
de mida més gran com les que s’utilitzaven al NE d’Hongria (fig. 3.3, 1) i a l’Índia
(fig. 1.9).
Troncocònica (simple i amb cambra superior). La forma troncocònica
és una de les més corrents, ja que es troba escampada a gairebé tot el món. Les
parets de la sitja troncocònica poden ser rectes i formar un tronc de con més o
menys regular o bé poden estar una mica bombades i llavors són descrites sovint
com en forma de rusc (en anglès, beehive type) o de campana (en francès, en
cloche) i si és molt bombada es descriu com en forma de sac.
La sitja troncocònica és coneguda des del neolític europeu. És una de les
formes més utilitzades a les edats del bronze i del ferro i continuarà durant l’edat
mitjana i posteriorment (per exemple a Hongria, fig. 3.3, 2). A Europa a partir de
l’edat mitjana apareix una variant que és la sitja troncocònica amb una cambra
superior en forma de cubeta, que podem trobar a la sitja 59/73 de Lunel Viel,
datada entre el 900-1100 dC (Raynaud 1990, 82). L’etnografia ens documenta
aquestes sitges amb cambra superior al Iemen (fig. 1.7, 6), a Etiòpia, al Marroc
(fig. 6.1, 1), a Algèria (fig. 1.5) i a Amèrica del Nord (fig. 3.6). La cambra superior
té per funció aprofundir la fossa del gra i permet posar un cobertí de troncs o una
llosa de pedra amb més comoditat.
Ovoide. Les sitges ovoides sembla que apareixen al final de la prehistòria,
almenys a Europa. Les primeres sitges que jo conec de forma clarament ovoide
corresponen al moment ibèric (segona edat del ferro).

54
 A l’edat moderna les sitges ovoides foren amplament utilitzades a gairebé
tot el món, a Europa, al Pròxim Orient, a l’Extrem Orient, a Amèrica, etc (fig. 3.4,
1).
En forma d’ampolla. Es tracta d’una forma tardana que s’utilitza sobretot
en època moderna i contemporània, aparentment només al sud d’Europa. Molt
sovint s’excavava un pou cilíndric i es fabricava una volta de maons en la qual hi
havia el coll d’accés. Hom les coneix a diverses poblacions de la Mediterrània
(figs. 3.4, 2).
Altres formes (de planta quadrada, etc). Malgrat que no són gaire
conegudes ni excessivament corrents, hom coneix sitges per emmagatzemar
cereals de planta quadrada o rectangular en diversos racons del planeta. Així,
hom coneix sitges en forma de cub a Somàlia (fig. 3.2), a Nigèria, a Sud-àfrica i a
l’Índia (Gilman, Boxall 1974). Altres formes poc corrents són de planta ovalada
(fig. 3.3, 3), en forma de casc de vaixell (a Somàlia, fig. 3.3, 4) i en forma d’embut
al Iemen (fig. 3.3, 5) (Kamel 1980).
En època moderna en diversos països europeus es van utilitzar sitges
excavades sota d’edificis que prenien llavors la forma d’una habitació subterrània
amb les parets murades. Un bon exemple és el museu etnogràfic de Dubrovnik a
Croàcia (Kunz 1965).
En arqueologia formes distintes de les habituals són difícils d’identificar
correctament. Hi ha però algun cas excepcional en què les anàlisis carpològiques
han pogut documentar l’emmagatzematge de cereals en fosses quadrades, com
és el cas del jaciment indígena d’època romana de Camelon, a Escòcia, en el que
es coneixen dues cabanes sobreposades prop de les quals hi havia algunes
fosses. L’estructura 1 era una fossa de planta rectangular de 2,44 x 3,05 m de
costat amb una profunditat conservada de 0,61 m. Al fons d’aquesta estructura
van sortir granes carbonitzades d’ordi vestit (Hordeum vulgare L.) (Proudfoot
1977-1978). De l’edat del ferro coneixem la fossa XX de Sainte-Geneviève, a la
Lorena, de planta rectangular, que contenia una capa gruixuda de grans de cereal
sota d’un terra cremat en el qual es distingien clarament les traces de pals als
quatre angles de la fossa (Buchsenschutz 1984, 192).

Les sitges normalment s’excavaven en un lloc alt i sec, preferentment en

pendent a fi que l’aigua de la pluja corregués avall en comptes d’infiltrar-se. Es
solien triar terrenys argilosos o margosos que no resultessin permeables. L’argila
és un component de la terra bastant impermeable a causa de la petita mida de les
seves partícules, que poden frenar el pas de les molècules d’aigua, però que no
poden impedir el pas dels gasos excepte en el cas d’una argila lleugerament
humida en la qual les molècules d’aigua barren els espais que deixen lliures les
partícules d’argila. Es pot demostrar experimentalment que els substrats més
idonis per a la conservació dels grans són els que contenen un alt percentatge
d’argiles (entorn d’un 40-60 %) sense arribar a ser argiles pures, ja que en aquest

55
cas es produeixen esquerdes en el sediment a causa de la contracció que
sofreixen les argiles a l’assecar-se. Si ens fiem dels informes etnogràfics, l’elecció
del lloc idoni es produeix per experiència. Si un pagès excava una sitja en un lloc i
es conserva bé el gra, els altres l’imiten i posen les seves sitges al voltant.
Possiblement aquest és l’origen de molts sitjars als quals estem tan acostumats
els arqueòlegs. Per exemple, un home de l’ètnia kanuri de Nigèria que havia
excavat diverses sitges al llarg de la seva vida explicava així el perquè les sitges
s’excavaven en un determinat lloc: “Tu excaves al lloc on altres han excavat les
seves sitges i ha de ser en un lloc alt no ocupat per sitges anteriors. Això és el
que veiem fer als nostres ancians i nosaltres els seguim” (Platte, Thiemeyer 1995,
122).
En algunes zones es revestien les parets de morter o d’obra a fi
d’aconseguir una millor impermeabilització, i, a més, s’aconseguia que la sitja
perdurés més temps. És el cas d’algunes sitges de Jordània, que tenen les
boqueres reforçades amb pedres (Ayoub 1985, 158), del Iemen, on s’utilitzen
sitges de forma troncocònica amb una cambra superior recoberta de pedres (Gast
1979), de moltes sitges de Turquia (Esin 1968), de les sitges del sud d’Itàlia (de
Troia 1992), de les sitges de Burjassot prop de València (Blanes 1992), etc. La
majoria d’exemples que conec són d’època medieval o moderna, malgrat que hi
ha el cas especial de la sitja prehistòrica de Verdella dos Ruivos, a Portugal, de
secció el·líptica, amb les parets recobertes d’un mur de pedra. Al nivell inferior hi
havia una capa de terra carbonosa amb restes d’ordi nu (Zbyszewski et al. 1976).
Es tracta d’un dels pocs casos de sitges prehistòriques amb les parets murades.
També era possible l’excavació d’una sitja a la roca. L’esforç de tallar la
roca era molt superior, però la sitja perdurava molt de temps. Tots els exemples
de sitges excavades a la roca són d’èpoques històriques, ja que és gairebé
imprescindible disposar d’eines de ferro. Hom coneix bons conjunts de sitges
excavades a la roca, d’època medieval, al poblat d’Olèrdola (Alt Penedès,
Catalunya).

!
La diversa documentació sobre les sitges revela diverses possibilitats en el
recobriment:
Sense recobriment o amb recobriment d’argila. L’arqueologia
experimental ha demostrat que és possible d’emmagatzemar el gra en simples
fosses obertes al terra sense cap tipus de recobriment. De fet, en nombrosos
experiments de Peter J. Reynolds a la Butser Ancient Farm s’ha dipositat el gra
directament en contacte amb les parets. Això suposa perdre un gruix de grans
que toquen a les parets de l’ordre d’uns dos centímetres (Reynolds, 1988: 87).
Ocasionalment, per augmentar la impermeabilització de les parets de
sitges excavades en substrats porosos es podia posar un recobriment d’argila,
d’argila barrejada amb palla o de femta de vaca. Aquests recobriments els trobem
a Romania (Neam u 1975, 260), a l’illa de Rodes (Triantafillidou-Baladie 1981,

56
155), al Marroc (Bakhella, Kaanana, Baba 1993, 7; Bartali et al. 1990, 298;
Lefébure 1985, 219; Peña-Chocarro et al. 2000, 411), a Algèria (Sigaut 1978,
117; Vignet Zunz 1979, 216), a Jordània (Ohannessian-Charpin 1995, 198), a
Tunísia (Vignet Zunz 1979, 216), entre els tuareg (Gast 1968, 392), al Sudan
(Kamel 1980, 33) o a l’Iran (Watson 1979, 126). Com veieu els exemples són
majoritàriament asiàtics i africans, a Europa predomina la utilització de palla a les
parets excepte quan aquestes es troben arrebossades o amb murs de pedra o de
maó. L’arqueologia també mostra nombrosos exemples de recobriments d’argila,
que seran exposats més avall.
Recobriment amb palla. Les fonts històriques i etnogràfiques de la
Mediterrània ens indiquen que l’emmagatzematge en sitges es feia habitualment
amb una camisa de palla posada al fons i a les parets. Correntment es dipositava
una quantitat de palla al fons de la sitja abans de començar-hi a tirar el gra. A
continuació conforme s’omplia la fossa de gra es dipositava un gruix de palla al
voltant de les parets que quedava fixada amb la mateixa pressió del gra.
S’utilitzava de preferència l’empall, que és una palla llarga obtinguda al serrar les
espigues de les garbes o al batre-les amb batolles (bastons), ja que presenta
l’avantatge de ser més llarga que la palla batuda a les eres i no es troba aixafada.
Altres fonts parlen de palla de sègol, que és una palla més llarga i més forta que
la del blat i que correntment es bat amb batolles (Alonso de Herrera 1996, 70;
Jourdain 1819, 361). A les muntanyes del Rif, al nord del Marroc, s’utilitzava la
palla d’espelta petita (Triticum monococcum) (Peña-Chocarro et al. 2000, 411).
Un cop plena la sitja hom dipositava més palla al damunt per aïllar el gra del
dispositiu de tancament.
Una variant d’aquest sistema consistia en utilitzar un rotlle de palla trenada
que es desenrotllava conforme s’omplia la sitja tal com es documenta a Mallorca
(Rokseth, 1923, 160) i a la Toscana (Lasteyrie 1819, 18).
També es podien recobrir les parets de palla o d’empall abans d’omplir la
sitja. Es podien emprar unes forquetes de fusta que es clavaven a les parets i
suportaven canyes o perxes flexibles de fusta que fixaven els feixos de palla a les
parets. Aquest procediment era conegut a Moràvia i a Eslovàquia (figs. 3.4, 1 i
3.5) (Kunz, 1981, 121), al Llenguadoc (Lasteyrie 1819, 20), a Barcelona
(Jourdain, 1819, 361), al Marroc (Peña-Chocarro et al. 2000, 411) i, fent un salt en
l’espai, a Amèrica del Nord entre els indis hidatsa (fig. 3.6) (Wilson 1917, 90).
Una altra variant la trobem a les sitges del sud d’Itàlia. De Troia (1992, 57),
seguint Durini (1838, 110) descriu algunes fosses amb una camisa de palla
composta de feixos de palla sostinguts per una corda fixada amb ganxos clavats
a la paret (fig. 1.4).
En sitges de l’edat moderna i fins i tot medievals s’han conservat restes
dels recobriments de les parets. A Bertinoro, a l’Emilia-Romagna, es va trobar
una sitja troncocònica del segle XVII que al fons tenia traces de fusta
descomposta, atribuïbles al recobriment (Librenti, Pompili 1997). Més al sud, a
Calàbria, a la sitja 1135 del castell de Scribla, datada vers l’any 1064 dC, hi havia
les restes podrides de la camisa de palla (Noyé 1981, 434). A Detlak, a Bòsnia,

57
es van trobar unes sitges amb uns forats a les parets de 2 cm de diàmetre i 3-6
cm de profunditat, assimilables a les forquetes que sostenien la camisa de palla.
A Cejkovice, a Moràvia, en unes sitges modernes també es van detectar marques
a les parets (Kunz 2004, cap. 8.2).
En sitges amb les parets recobertes d’obra es podia fer servir una malla de
canyes enganxades a les parets amb guix que ajudaven a sostenir la palla (fig.
3.4, 2) tal com coneixem a Burjassot, tocant a València (Blanes, 1992, 40-41).
Jourdain (1819, 361), que descriu les sitges de Barcelona, diu que a les sitges
amb parets d’obra la palla es sostenia amb unes perxes de fusta clavades a la
paret amb claus de ferro. A Barcelona, al carrer de Sant Honorat, es van excavar
sis sitges construïdes a mitjan segle XIII que es van utilitzar fins a finals del segle
XIV, malgrat que n’hi ha dues que perduren fins a l’època moderna. Les sitges
tenien forma troncocònica, bitroncocònica i globular. El diàmetre variava entre els
3 i els 3,5 metres. Estaven fetes amb carreus de pedra lligats amb morter de calç.
N’hi ha tres d’arrebossades amb morter. Totes presenten un seguit de fileres
paral·leles de claus de ferro acabats en forma de ganxo que es reparteixen en
una trama equidistant per tota la superfície interna de la sitja (Florensa, Gamarra
2003-2004).
Recobriment de teixits vegetals. En algunes zones es dipositava una
estora d’espart o de joncs al fons de la sitja i una de més petita al coll. La pràctica
es documenta en sitges en forma d’ampolla de diverses localitats del País
Valencià i de Catalunya: a Burjassot (Blanes, 1992, 39), a Barcelona (Jourdain
1819, 362) i a la comarca del Penedès2.
També s’utilitzaven estores en algunes regions de l’Àfrica, concretament al
nord de Nigèria, on les sitges borno i belaá ngawuli portaven estores de teixits
vegetals a les parets i a sobre la sitja (Hall, Haswell, Oxley 1956, 5; Gilman,
Boxall 1974, 24; Platte, Thiemeyer 1995, 123). A Madagascar, a Sud-àfrica i a
Swazilàndia també eren utilitzades les estores (Gilman, Boxall 1974, 28-29).
En la prehistòria europea aquesta possibilitat ha estat deduïda de la
troballa de restes de canyissos en algunes sitges angleses de l’edat del ferro. Un
dels primers experiments anglesos d’emmagatzematge en sitja va estudiar aquest
sistema (Bowen, Wood, 1968) utilitzant una mena d’encanyissat de vímet que
s’ajustava a les parets de la sitja. Segons Reynolds, els encanyissats es poden
detectar arqueològicament per un cercle de forats que es localitzen a la part baixa
de la sitja (Reynolds 1974, 127-128). L’any 1969 es va trobar a Appleford,
Berkshire, una sitja d’època romana, situada sota la capa freàtica, que tenia al
fons una corona de dotze pals amb branques entrecreuades, amb l’espai buit
entre el canyís i la paret omplert amb argila (Wilson, Wright 1970, 301). Al
jaciment de Gussage All Saints, corresponent a l’edat del ferro, s’han preservat
forats a les parets d’algunes sitges, que podrien formar part d’un recobriment de
cistelleria (Wainwright, Spratling 1973, 113).

+ , 67& $" +* 8 )*

58
 A França i en concret a la Picardia, al castell de Boves, va aparèixer una
sitja cilíndrica del segle X dC amb un fons de fusta i un encanyissat a les parets,
perfectament conservat (Racinet, Droin 2006, 102). Ja amb més dubtes, al
jaciment de Besançon, al Franc Comtat, dels segles I aC i I dC, es van conservar
algunes restes vegetals dins les fosses a causa de trobar-se sempre sota la capa
freàtica. La fossa 4 era una possible sitja cilíndrica amb traces de fusta, granes i
nimfes d’insectes, que conservava marques d’eines a les parets (Passard,
Urlacher 1997, 174).
Al nord de Portugal, al poblat prehistòric de Lavra, es van excavar almenys
cinc sitges, de profunditat compresa entre 0,70 i 1,30 m. Dues sitges, la F-1 i la F-
5, presentaven prop del fons branques carbonitzades entrecreuades que
semblaven elements de protecció (Sanches 1988).
Recobriment amb escorça. Ludvík Kunz recull l’ús de recobriments
d’escorça en diverses poblacions de l’est d’Europa i Àsia: a Estònia, Ucraïna,
Bielorússia i a les muntanyes de l’Altai (Kunz 2004, cap. 8.1).
Entre els indis de Nord Amèrica a vegades es recobria el fons o les parets
de la sitja amb escorça d’arbre, tal com veiem entre els iroquesos i els navaho
(Parker 1910, 35; Hill 1938, 42-45).
Recobriment amb pells. A l’alta vall del Missouri els indis hidatsa
excavaven sitges de forma troncocònica on guardaven el moresc, carabasses i
mongetes durant l’hivern i altres productes a l’estiu. Al fons de la fossa hi
posaven una pell de bisó tallada de forma circular a fi d’aïllar el gra de la humitat
del terra. També al bocatge al damunt i a sota dels taulons de fusta que tancaven
la fossa hi podien posar una peça circular de pell (fig. 3.6) (Wilson 1917, 93-94).

!
Hi havia diverses maneres de tancar una sitja. Nándor Ikvai, autor d’un
interessant treball sobre les sitges a Hongria, recull en una làmina les diferents
formes que ell va poder documentar (fig. 3.7). El sistema més senzill era un munt
de terra argilosa tret de la mateixa excavació de la sitja que excedís el diàmetre
del bocatge. La forma cònica del munt de terra feia que l’aigua de pluja
s’escorregués cap als costats de la sitja i no pogués entrar a dins. Sovint es feien
uns canalons al voltant per escopir l’aigua cap enfora.
També es podia fer un precinte d’argila pastada amb palla o format per
fems d’animals que impermeabilitzaven el bocatge de la sitja (Reynolds, 1988:
87).
Els cobertins són tapadores que tapen el bocatge de les sitges (Griera
1935-1947, sv cobertí). Es poden fer de materials diferents, pedra, fang i fusta.
Cobertí de pedra. El cobertí de pedra és una llosa de pedra de forma més
o menys circular que té un diàmetre de 0,50-0,70 m. Es coneixen a diversos
jaciments, molt sovint es troben al fons de la sitja per haver-hi caigut. Els
cobertins d’època prehistòrica solen ser simples lloses de pedra com per exemple

59
a Aparrea (Navarra) (Sesma, García 1995-1996, 294), o a l’hoyo 5 de Balsa la
Tamariz a Aragó (Rey, Royo 1992, 24).
En època ibèrica els cobertins de pedra es regularitzen i esdevenen
circulars. Per exemple al jaciment ibèric de les Guàrdies (El Vendrell, Catalunya)
es va trobar un conjunt de 28 sitges algunes de les quals presentaven cobertins
de forma circular amb un diàmetre entre 0,45 i 0,60 m, quatre in situ i vuit al fons
de la sitja (Morer, Rigó, Barrasetas 1996-1997, 83-84; Morer, Rigo 2003, 336). A
la sitja 7 del Bosc del Congost (Sant Julià de Ramis, Catalunya) es va trobar una
llosa de forma circular de pissarra que amidava 0,57 x 0,50 m i 0,10 m de gruix
(Sagrera 2001, 106).
D’època medieval coneixem altres exemples com les esglésies catalanes
de Sant Marçal de Terrassola i de Santa Margarida, aquesta darrera amb un
cobertí de pedra sorrenca de 0,80-0,83 m de diàmetre i 6,5 cm de gruix amb una
perforació al mig (Fierro, Domingo 1987, 426; Navarro, Mauri 1986, 436).
Cobertí de fang. El cobertí de fang és una mica difícil de detectar
arqueològicament, malgrat tenir el cas excepcional del jaciment de l’edat de
bronze del Cerro de la Cervera a la regió de Madrid. El fondo 1 CCIII es va
conservar en un terç de l’estructura en planta. En contacte amb la base aparegué
un cobertí d’argila amb trama vegetal radial (fig. 3.8), amb un diàmetre màxim
conservat de 0,52 m i un gruix de 8 cm (Asquerino 1979, 133-135).
Apart d’aquest cas de conservació excepcional a causa del foc, en altres
jaciments s’han assenyalat fragments d’argila amb empremtes vegetals com a
possibles cobertins de les sitges. Així l’estructura 19 del poblat neolític de
Fagnigola, a la plana friülana, tenia al centre del fons una massa d’argila endurida
de forma circular d’uns 0,40 m de diàmetre amb empremtes de troncs. Andrea
Pessina creu que es tracta d’un cobertí de fang caigut des del bocatge (Pessina
1998, 68).
En altres jaciments s’han trobat fragments d’argiles endurides pel foc amb
empremtes de troncs que han estat considerades pels seus excavadors com les
restes dels cobertins de fusta segellats amb fang que tapaven el bocatge de les
sitges, però jo m’estimo més ser prudent ja que també podrien ser altres restes
arquitectòniques fetes amb fang (llars de foc, forns, etc) que es van llençar al fons
de la sitja un cop amortitzada. En aquest sentit resulten de molt interès les
publicacions que s’han fet en els darrers anys sobre les estructures fetes d’argila
(Garcia, Lara 1999, 2007; Chazelles-Gazzal 1997; Belarte 1997, 2001; Tasca
1998).
Cobertí de fusta. El cobertí de fusta el trobem en nombrosos exemples
històrics i etnogràfics. Al sud d’Itàlia sabem que els bocatges de les sitges es
tapaven amb taulons de fusta i al damunt s’hi posava terra (Yriarte 1877, de Troia
1992, 58, de Nicolò 2004, 282).
A la regió de H rer, a Etiòpia, els pagesos posaven diversos troncs de
fusta en paral·lel per cobrir la boca de la sitja. Les sitges, de forma troncocònica,
disposaven d’una cambra superior que facilitava l’operació. Els troncs es
segellaven amb argila (Boxall 1974 a).

60
 A Nigèria algunes sitges que tenen les parets recobertes d’estores es
cobreixen amb un grup de troncs, per sobre una làmina de plàstic, un nivell de
boll i una capa de sorra o d’argila (Adejumo, Raji 2007, 9-10).
Els indis hidatsa de les planes del Missouri també tancaven els seus cache
pits amb taulons de fusta i al damunt hi posaven herbes, una pell de forma
circular, terra, cendres i escombraries a fi de dissimular les sitges. També en
aquest cas les sitges tenien una cambra superior (fig. 3.6) (Wilson 1917, 93).
També en arqueologia conec exemples de tapadores de fusta que es
detecten per haver-se cremat i haver caigut els carbons al fons de la sitja. En
unes coves a Guadix, d’època medieval, es va trobar una sitja al fons de la qual
van aparèixer les restes mig cremades d’una tapadora de fusta, que van ser
datades per 14C en 980-1050 dC (Bertrand 1987).

Una repassada a la literatura agronòmica i etnogràfica ens mostra diferents

models de conservació del gra en sitges. Es pot parlar de tres models principals
que es diferencien per si la sitja s’obre de forma periòdica, o no, i en el cas de les
sitges que no s’obren fins al final si la conservació és a mitjà o a llarg termini.

0 * ' $ ' 1
El primer model apareix en societats basades en l' autosubsistència i el
trobem documentat en zones marginals de la Mediterrània i en alguns punts de
l'
Àfrica i d’Amèrica caracteritzats per una autarquia important. El model consistia a
utilitzar la sitja per a l'
emmagatzematge a mitjà termini, obrint i tancant la sitja de
forma regular. Així sabem que a les muntanyes del Rif, al nord del Marroc, es
retirava una part del gra per al consum cada un o dos mesos (Peña-Chocarro et
al. 2000, 411). A Algèria, a l’Ouasernais, es retirava la part necessària per a
l'
alimentació cada dos o tres mesos (Vignet-Zunz 1979, 217). Seguint a Algèria, a
la regió d’El Asnam, J. Holtz diu que les sitges s’obrien uns tres cops l’any. La
primera vegada, a principis d’octubre, per la llavor de sembra. El segon i el tercer
cop es destinava al consum i es buidava completament (Sigaut 1978, 118-119).
A principis del segle XIX a la Toscana, segons el testimoni del comte de
Lasteyrie, algunes sitges s' obrien i es tancaven en funció de les necessitats del
consum (Lasteyrie 1819, 14 i 17)3. A la localitat d’Akanthou, al nord de l’illa de
Xipre, les sitges s’obrien per extreure el gra de forma regular, normalment un cop
a la setmana (Hall, Haswell, Oxley 1956, 5).
Fora de l’àmbit mediterrani, a Somàlia, les sitges que contenen sorgo solen
obrir-se i tancar-se cada setmana (Lavigne 1991, 577). Una altra font ens
confirma que els pagesos somalis obrien les seves sitges segons es necessitava i

3
, ,# , , $ 997-6') 2 +
# # " , * : + 0"
# *

61
fins i tot es reomplia una sitja on restava gra de la collita anterior amb el de la
collita actual (Watt 1969, 30). A Etiòpia les sitges s’obren un cop al mes segons A.
A. Blum i A. Bekele (2000, 9) o a intervals regulars per extreure’n petites
quantitats segons R. A. Boxal (1974 b, 42). Diuen E. Platte i H. Thiemeyer (1995,
124) que entre els kanuri del NE de Nigèria les sitges belaá ngawuli són propietat
del marit i s’utilitzen per al consum diari. A Madagascar les sitges s’omplien els
mesos de maig i juny i es buidaven de mica en mica entre l’octubre i l’abril
següent (Gilman, Boxall 1974, 28-29). A Swazilàndia les sitges es podien destinar
al consum a mitjà termini, obrint la sitja cada 1-3 mesos, o a llarg termini, sense
obrir-la fins al final (Gilman, Boxall 1974, 28-29).
A Amèrica del nord diverses tribus índies emmagatzemaven el moresc
durant l’hivern, com els iroquesos, els hidatsa i els omaha. En concret els
iroquesos migraven a caçar bisons i deixaven les seves collites de moresc en
sitges per poder-lo consumir a l’hivern. Un dels primers europeus que va estar en
contacte amb els iroquesos va ser Samuel de Champlain, que va fer alguns
viatges a la regió dels Grans Llacs a partir de l’any 1603 i descriu els seus
costums, entre ells el de posar el moresc en sitges, i diu que treien el gra de les
sitges conforme el requerien (Champlain 1951).
Cal tenir en compte, però, que aquest model no manté el gra en tan bones
condicions com en les sitges que es mantenen amb tancament hermètic. Una de
les conseqüències d’obrir una sitja, retirar només una part del gra i tornar a tapar,
és que durant un temps la sitja roman mig buida, en unes condicions que no són
les òptimes per a la conservació (vegeu capítol 6).
No disposo de dades comparatives ni de la zona mediterrània ni de la
temperada, però la informació que m' arriba d’Etiòpia, on conviuen els dos models,
assenyala que les pèrdues de les sitges que s' obren i es tanquen són molt
superiors a les que es mantenen tancades hermèticament (Boxall 1974 b, 44;
Dejene 2004, 8).

0 * + 2 ' 1
El segon model utilitza sitges hermètiques amb conservació a mitjà termini.
Va ser proposat per l’arqueòleg Peter Reynolds per al sud d’Anglaterra durant
l’edat del ferro i a l’època medieval. Es basa en les observacions següents:
− Tradicionalment a l’Europa atlàntica es combinen les sembres de tardor
amb les de primavera. En aquestes regions part de l’hivern el terra es veu
recobert de neu. Els cereals estan bastant ben adaptats a aquestes
circumstàncies. El pagès pot sembrar a la tardor i així la neu arriba quan el
gra ja ha germinat. La sembra de tardor és indicada especialment per als
cereals de creixement lent com les espeltes i algunes varietats de blat. La
sembra de primavera es fa quan ja se n’ha anat la neu i està especialment
indicada per als cereals de creixement ràpid com l’ordi o els que
necessiten temperatures altes per créixer, com el mill o el panís.

62
 − En les sembres de tardor no hi ha cap necessitat de guardar el gra de
llavor en sitges ja que el temps que passa entre la batuda i la sembra no
supera els tres mesos. En les sembres de primavera el temps
transcorregut entre la batuda a l’estiu fins a la sembra a la primavera
següent és de sis mesos.
− Els experiments fets sobre sitges a la regió atlàntica mostren que el gra es
conserva en bones condicions durant els mesos d’hivern, gràcies a les
baixes temperatures i a l’hermetisme de les parets de la sitja.
− L’historiador romà Tàcit explica que a l’antiga Germània, amb un clima
semblant al d’Anglaterra, els pagesos emmagatzemaven el gra sota terra i
el protegien amb femta (Germania 16, 4).
Reynolds va combinar aquestes premisses i a partir d’aquí va formular la
seva hipòtesi: A l’edat del ferro els pagesos emmagatzemaven el seu gra en
sitges durant l’hivern i les obrien a la primavera com a llavor per sembrar, per al
consum o per vendre. Matiso que entre els esquemes de Peter Reynolds i els
meus hi ha una diferència important: Per Reynolds és obligatori que no s’obrin les
sitges fins al final del període d’emmagatzematge, en canvi per mi és convenient
perquè contribueix a una millor conservació, però no necessari. Ordinàriament en
les sitges que s’obren i es tanquen la conservació és a mitjà termini, mentre que
les que es mantenen sense obrir la conservació pot ser a mitjà o a llarg termini,
però cal assenyalar que les dades etnogràfiques de què disposo són de les zones
mediterrània i tropical, i el model de Reynolds és de l’Europa temperada.
Malgrat que el model de Reynolds va ser plantejat per a les societats
passades que són objecte de l’arqueologia, també he trobat algunes societats
més recents susceptibles de ser estudiades per l’etnografia que s’adapten a
aquest model. Així, a Anatòlia, a mitjan segle XX, gran part del gra era venut un
cop s’havia batut, de la resta una part es molia i es conservava com a farina i una
altra part es posava en sitges per utilitzar el gra com a llavor per a la sembra de
primavera o per vendre’l a l’hivern (Makal 1963, 19-20). A Eslovàquia, entre les
dues guerres mundials, els pagesos preferien utilitzar com a gra per la sembra de
primavera el gra d’una sitja de la collita anterior, si podia ser gra del centre de la
sitja i millor d’una sitja gran que d’una de petita (Kunz 2004, cap. 12.2). A la vall
del Danubi les sitges s’obrien a la primavera (març o abril) per sembrar, pel
consum o per vendre. Si s’obrien a l’hivern indicava una situació dificultosa (Kunz
2004, cap. 12.3).

0 * + 2 ' *
El tercer model és més conegut i segurament és el més important en
època moderna. Tot el gra que es necessita per al consum a curt i a mitjà termini
es conserva al graner o en altres formes d' emmagatzematge, i a la sitja només hi
va a parar el gra que no podia ésser consumit en un any. A la sitja li era confiada
una funció d' acumulador: emmagatzemar el gra de collites abundoses per poder-
lo anar lliurant els anys de carestia. Aquest model és el que trobarem descrit a la

63
majoria d’obres d’agronomia ja que es la manera de mantenir el gra en les millors
condicions. A més, és el model més ben adaptat a les economies de mercat.
En economies de mercat les sitges tenien fonamentalment el paper de
contenidors de mercaderies que es trobaven a l’espera d’una demanda a millor
preu. En paraules d’un agrònom del segle XVIII anomenat Georgius Krieger “Les
sitges són reserves subterrànies dedicades a l’emmagatzemament del gra
que no pot entrar als graners; es fan servir sobretot els anys favorables en
els quals el gra no pot ser venut a bon preu” (Kunz 1981, 120). En les
economies en què intervenia l’intercanvi, els circuits que seguia el gra eren molt
complexos.

Quines operacions es realitzaven a les sitges? Què s’hi emmagatzemava?

Dono a continuació indicacions sobre l’ús que els pagesos feien de les sitges,
especialment a la zona de clima mediterrani, de la qual s’han tret la majoria de les
dades etnogràfiques que s’indiquen a continuació.

* 3
A les sitges es podien emmagatzemar tota mena de grans de cereals i
lleguminoses. Les fonts històriques i etnogràfiques de la Mediterrània parlen de
blat, ordi, sègol, civada, moresc, mill, sorgo entre els cereals i algunes
lleguminoses com les faves, els pèsols, les veces i les llenties. De fet,
tècnicament era possible l’ensitjat de qualsevol cereal o lleguminosa, si bé el fet
que la sitja fos un procediment d’emmagatzematge de grans volums feia que
rarament s’ensitgessin lleguminoses, ja que el reduït volum de la seva collita no
en justificava l’ús. En aquest cas es preferien altres sistemes d’emmagatzematge
de volums petits.
La informació històrica i etnogràfica revela que els grans eren ensitjats
després de la batuda, és a dir, desgranats i nets d’elements com les porgadures i
tota mena de cossos estranys (que és tal com anomenem les pedretes, les llavors
de males herbes, etc, que es troben barrejades amb els grans). Hi ha
poquíssimes excepcions: François Sigaut només en recull dues, a Mauritània i a
Somàlia, en què els grans es guarden sense batre (Sigaut 1981, 169). Una altra
excepció es dóna als Estats Units d’Amèrica, on el moresc era guardat part en
panotxes a la zona perimetral de la sitja i part desgranat al centre de la sitja (fig.
3.6). Experimentalment s’ha comprovat que és possible la conservació de les
espigues a les sitges, però probablement la seva conservació és més
compromesa, ja que queda una major proporció d’aire dins la sitja.

!
A la Mediterrània en temps històrics l’emmagatzematge de cereals es feia
a mitjà o a llarg termini i solia durar entre uns mesos i vuit anys. Concretament,
segons Louis Doyère, a Tànger i a la plana prop d’Oran, en un terreny porós que
64
no evitava la humitat, la durada de conservació no depassava els dos anys i
sovint ja es trobava fet malbé al final del primer any. A Extremadura, en canvi,
amb un substrat argilós molt impermeable, la conservació es podia allargar fins
als cinc anys si cada any es buidava la sitja, es canviava la palla i s’estenia el gra
al sol perquè s’assequés abans de tornar-lo a posar a la sitja. A Rota (Andalusia)
amb sitges fetes d’obra, li van dir que la durada del gra era il·limitada, tot i que
resulta poc creïble (Doyère 1862, 19-20).
La documentació històrica ens fa veure que a la Mediterrània el temps de
conservació habitual era de dos o tres anys, que és el temps mitjà que hi ha entre
una collita bona i una de dolenta.
De forma excepcional es coneixen conservacions molt més llargues en
sitges que havien quedat oblidades i que es retroben anys més tard. Per
exemple, l’any 1780 es va obrir a Almendralejo (Extremadura) una sitja de 1300
faneques (mesura de capacitat equivalent a uns 55 litres) que havia estat d’un
senyor, difunt, i que havia estat tancada durant 29 anys. Mil faneques es van
vendre per fer pa mentre que la resta es va aprofitar per als animals (Blanes
1992, 23). Altres fonts esmenten conservacions excepcionals, malgrat que
algunes que parlen de 50, 60 o 80 anys no semblen massa creïbles. La més
coneguda és la cita de l’agrònom romà M. Terenci Varró, que diu que el blat s’hi
conservava fins a 50 anys i el mill fins a 100 (R. R. I, 57, 2). Tots els agrònoms
posteriors el reprodueixen, meravellats (i segurament una mica enganyats).

4 3
El gra seguia una cadena operativa que el portava del camp a l’era on es
batia, i llavors s’emmagatzemava fins al seu consum. Per això un dels llocs on
solia haver-hi sitges era al voltant de les eres. També es podien trobar isolades
en els camps, quan la batuda es feia en una era provisional en el mateix camp.
Una altra zona on solia haver-hi sitges era prop de les zones habitades: dins de
les cases, en places i carrers.
D’altra banda també les trobem en agrupaments que els arqueòlegs
anomenem “camps de sitges” i els historiadors “sitjars”. Al nord d’Àfrica foren
amplament utilitzats els graners i els sitjars col·lectius. Cada tribu de berbers
disposava d’un sitjar col·lectiu, conegut amb el nom de “retba”. Cada sitjar tenia
un guardià que excavava les sitges, vetllava per la bona conservació del gra i
controlava les sitges que corresponien a cadascú (Louis, 1979).

Les sitges podien ser de titularitat pública o privada. En principi cal

considerar de propietat privada les sitges situades sota d’una casa, al seu pati o
en la seva proximitat, així com les sitges isolades, trobades prop dels camps de
conreu. El propietari seria l’amo de la casa o de la terra. Les sitges trobades prop
de les eres són de difícil atribució: tant podrien ser d’un sol propietari com
col·lectives.
65
 En algunes comunitats el titular podia ser una família extensa, com entre
els beduïns de Jordània (Ayoub, 1985, 158). També tinc notícia de grans sitges
que s’utilitzaven col·lectivament i llavors cadascú sabia la quantitat de blat que hi
havia posat (Ayoub, 1985, 158).
En temps medievals és freqüent de trobar sitges als castells i fortaleses, el
què permetia alimentar els estadants en cas de setge. Generalment es considera
que el gra contingut en sitges de castells procedeix de les rendes senyorials.
També solen trobar-se sitges a les sagreres de les esglésies, amb gra procedent
del delme i d’altres rendes de l’església.
En el grup de les sitges de titularitat pública tenim les situades sota les
cases del comú, les botigues municipals o els pòsits, que cedien gra a canvi de
retornar-lo amb un cert interès. Potser l’exemple més conegut són les sitges de
Burjassot, propietat de la ciutat de València (Blanes, 1992).

)
Els informes etnogràfics que he consultat indiquen que per excavar una
sitja hi treballaven dos operaris. Primer excavaven el bocatge de la sitja amb una
fanga o un parpal. Un cop buidat el coll de la sitja un home entrava dins del forat i
seguia cavant amb un pic o una aixada de mànec curt. El segon operari recollia la
terra extreta amb un cabàs i la dipositava en munts al voltant. A Eslovàquia, per
tal que la sitja sortís amb la planta ben circular, penjaven una plomada des del
centre del bocatge i marcaven un cercle amb una corda des del centre (Kunz
2004, cap. 7). Un cop finalitzat el treball havien de passar uns dies amb la sitja
oberta perquè se n’anés la humitat de les parets abans d’omplir-la de gra.

5 !
Un cop el gra estava batut, ventat i garbellat ja es podia posar dins de la
sitja. Les fonts recomanaven que el gra estigués molt net, molt sec i si era
possible fresc.
Un operari entrava dins de la sitja, mentre un altre des de fora li passava el
gra en cabassos o sacs. El de dins l’escampava i el trepitjava amb els peus
procurant que no quedessin buits, i posant palla a les parets en el cas que la sitja
no estigués empallada. L’operació continuava fins que la sitja quedava plena.
Llavors es dipositava una nova capa de palla a tot el coll de la sitja que protegia el
gra del contacte amb el dispositiu de tancament de la sitja.

0
Quan el gra d’una sitja s’havia de conservar durant molt de temps es feien
operacions anuals de manteniment. A la primavera o a la tardor hom obria la sitja
per a comprovar que el gra es trobava en bon estat. Només es mirava el gra de la
part superior de la sitja, ja que és per la part de dalt que es començava a fer
malbé. Si el gra es trobava en bones condicions es tornava a tapar. Si una part
del gra estava humit o es començava a podrir, es treia a fora i s’escampava a
66
l’era perquè s’assequés al sol, i un cop eixut es tornava a posar a dins la sitja,
excepte el gra que s’hagués fet malbé, que es donava al bestiar. La palla
normalment es renovava cada any.

"
Quan s’obria una sitja profunda, abans d’entrar un home per a retirar el
gra, es deixava ventilar unes hores i fins i tot un dia sencer per facilitar la sortida
del diòxid de carboni format en l’ensitjat. Es comprovava amb un llum que no hi
hagués gas carbònic a dintre, sinó calia ventilar més temps. Molt sovint un cop
oberta una sitja es buidava completament. Si el gra era per vendre, les sitges
s’obrien quan arribaven els mercaders. Si era per al propi consum, es
traspassava a d’altres sistemes d’emmagatzemament per al consum immediat.

5 3
Les sitges poden ésser reutilitzades diverses vegades mentre mantinguin
la seva integritat física, és a dir, mentre no s’esfondrin. Abans d’entrar dins d’una
sitja buida es baixava un llum i es comprovava l’estat de la flama. Si s’apagava
volia dir que l’atmosfera era irrespirable. Llavors amb una tela llarga provocaven
un corrent d’aire que ventilava la sitja. Quan es podia entrar, es retirava tot el
material que pogués quedar adherit a les parets o al fons (palla, gra germinat,
etc). En certs casos es podia encendre foc a totes les restes de cereal que es
trobaven. D’aquesta manera s’eliminaven residus, s’higienitzava la fossa de
gèrmens de fongs i de bacteris i s’assecaven les parets.

A vegades abans d’omplir una sitja es feia un foc al seu interior a fi

d’assecar les parets i d’eliminar els residus d’un ensitjat anterior. En etnografia la
pràctica de la crema de llenya o de residus dins la sitja no és una pràctica
universal que s’apliqui a totes les sitges però sí que es pot dir que és coneguda a
tot el món: A Hongria (Fenton 1983, 582; Ikvai 1966, 365; Kunz 2004, cap. 8.1),
Moràvia (Kunz 2004, cap. 2.4), Romania (Neam u 1975, 261), l’illa de Rodes
(Triantafyllidou-Baladie 1979, 155), Ucraïna (Lasteyrie 1819, 22), Marroc (Bartali
et al. 1990, 298; Peña-Chocarro et al. 2000, 411), Algèria (Sigaut 1978, 117;
Vignet-Zunz 1979, 216), Etiòpia (Boxal 1974 b, 42), Somàlia (Lavigne 1991, 573),
Iemen (Kamel 1980, 28), Sudan (Kamel 1980, 33), Zimbabwe (Robinson 1963,
63) i Amèrica del Nord (Hill 1938, 42).
Aquests focs tenen un notable interès per als arqueòlegs perquè són els
causants que es puguin trobar una sèrie d’indicis en l’excavació que permeten
atribuir una fossa a la funció de sitja per a emmagatzemar cereals, ja que
provoquen la carbonització d’alguns grans de cereal germinats que havien quedat
adherits a les parets i també poden provocar la rubefacció de les parets si el
substrat és d’argiles amb un elevat contingut d’òxids ferrosos. Finalment, si el
substrat és argilós, hi ha la possibilitat que elements vegetals com estores, palla o
67
fulles posats com a protecció deixin alguna empremta a les parets. Amb el foc,
aquestes empremtes a l’argila es poden endurir i arribar fins als nostres dies.

Ara que ja tenim definit què és una sitja per emmagatzemar cereals, per
què servia i com s’utilitzava ha arribat el moment de buscar aquells elements que
ens permeten identificar una sitja per emmagatzemar cereals en una excavació
arqueològica. Els criteris d’identificació inclouen la morfologia de la fossa, les
anàlisis carpològiques i altres que es puguin fer, la presència de cobertins, de
recobriments de fang a les parets, d’empremtes de les arreletes de grans
germinats o la rubefacció de les parets.

0 *
De la lectura d’alguns centenars de treballs d’etnografia i d’agronomia en
dedueixo una conclusió que per simple no deixa de sorprendre’m: algunes
morfologies, com la troncocònica, l’ovoide o bé en forma d’ampolla són formes
que corresponen exclusivament a sitges per emmagatzemar cereals. De la
trentena de tipus de fosses que s’esmenten en aquest treball, distintes de les
sitges per conservar cereals, no n’hi ha gairebé cap amb les morfologies
esmentades4. Així, doncs, allò que semblava tan difícil acaba essent
extremadament senzill: les fosses de forma troncocònica (en totes les seves
variants), ovoides o d’ampolla es poden interpretar raonablement com a sitges
per emmagatzemar cereals. Per tant, sóc del parer que si ens trobem amb una
fossa d’una de les tres morfologies esmentades parlem amb tota naturalitat de
sitges per emmagatzemar cereals, o en tot cas, si som una mica escrupolosos, de
“fosses del tipus sitja per emmagatzemar cereals”, com fan alguns autors.
En canvi les fosses de morfologia cilíndrica poden tenir mil i una utilitats
diferents, si ens basem en els estudis etnogràfics, de tal manera que es preferible
parlar de “fossa cilíndrica” o de “cubeta” (si la profunditat és reduïda) a la qual no
atribuirem cap funció, excepte en el cas que apareguin altres elements que
permetin definir una funció concreta.

& ! *
Generalment es considera que l’anàlisi que més dades aporta per a la
interpretació de sitges i fosses és l’anàlisi carpològica del sediment que les
reomple. He seguit algunes desenes de treballs de paleocarpologia referents a
jaciments en els quals es troba un nombre més o menys important de fosses i el
que més m’ha sorprès ha estat trobar-me amb afirmacions com “les granes
trobades a la base de les sitges sembla que no corresponen al producte

;
+ ! " , + 1 5 ! + *
, - + " < ! = - % 3" $1 +* ;*&) $> 0 9( ) +
" # 1 " < , # #? $1 +* ;*6- ) $ # 9@ )*

68
emmagatzemat” (Matterne 2001, 165), o “Les restes vegetals ... no formen part
del contingut primari de la fossa de quan la fossa funcionaria com a sitja, sinó que
es tracta dels residus de diferents reompliments” (Alonso, Buxó 1991, 33). Més
contundents, Cammas, Martí i Verdin escriuen: “Aquestes anàlisis [carpològiques]
dibuixen una imatge de granes presents o consumides al jaciment més que no
pas dels productes emmagatzemats in situ” (Cammas, Marti, Verdin 2005, 41).
) " $ $ " $ $
$ $ ; $ # $ $ "
E $ E $ + M *+ 3 &# 3 ,# $
$ $ $ $ $ ; * , E $
* , *3 #% $0#: 93 ,
26 & M *+ E 8 #3 ,#
$ " $ ; *( ( ,# #
E *O $ 0 6!! ,
: 3 # $ 1 "$ ; O7 R $ *:
R , $ " ; $ # $
$ 0
*M #M #O 6!!6,
- # "$ + 0 R # $ " 0 7 $
$ - " 0 0 $ $
* ,# $ $ $ *
, */ ; G @ 2,
- "$ &$ : # > #0 0 $ 7 $ (2#
* A !#I!(, P " "$ : #
- # ! . & *O $ 0 $0 ; 51# 5 , - " $
O7 # $# " I ( $ &
$ ; * , " $ *3 ;
!' # ' !,
+A M $ $ E $
> $ ; C:
M * $ ,# O * " $ $ $ , - $ 'R $ *
$ , *M 6!! ,
- " 2 ! "$ 30 # $ > # E
$ $ $ ; E # #$ # # # 1 3
4' 444 3 *3 6#625,
- "$ M ) $$0 # 4 # "
$ *- #3 # $$0 6!!I,
- "$ ; 4 = # : #- # A E " *
< 62, *O G #= ( # ' 5,
- "$ 4$ 0 0 # - # "
$ # $ *: $ 0 ; 'M #N 2 #$
N I#I5,
- OS # - # " E
$ $ $ 0 *: $ 0 # : $ 0 ; 'M #. ; 2(,
-O 0E $ " $ P T$ $ 7 I '1 $
$ ; # 0 0 :
$ " ; $ *) 2 #$
N I#I ,

69
 % $ R @ U V
$ $ ; &$ *U V 2 # 5 5 '5 , -
< $ $ # $ 2( "$ = @ ' $ A # $ #
$ ( '6 ! $ $
* , -% # $ 6( O &W $ ! #6 !
$ $ $ L $$ * , % "$ E O ; XY
. "G @# $ 5 6#$ 5( # # E
- "$ 0 E V '- $ @ # $ 1# $ I '1 .
$ ; - : $0 # - # $ $ I + H5 ( Z "$ J '
F $@ # I '5 $ $ 66 !!! E * , %
$ "
En resum, doncs, el nombre de sitges en les quals s’ha pogut documentar
la seva funció primària d’emmagatzemar cereals o lleguminoses és molt reduït,
tant a causa que el nombre de jaciments que disposen d’anàlisis carpològiques
és escàs com perquè el nombre de sitges que ofereixen un dipòsit de granes
interpretables com el contingut primari d’una sitja és ínfim.

5
Entre els elements que permeten identificar una sitja per emmagatzemar
cereals tenim les rubefaccions que pot presentar el substrat argilós com a
conseqüència dels focs fets a l’interior de la sitja amb la intenció d’assecar les
parets, o, en el cas de reutilització de la sitja, de la crema de la camisa de palla i
altres elements vegetals que servien per aïllar el gra de la humitat de la terra (veg.
més amunt “crema de residus”).
La rubefacció es pot produir en terrenys argilosos que contenen una certa
proporció d’òxids ferrosos. Els òxids ferrosos són de coloracions groguenques,
però quan s’escalfen es transformen en òxids fèrrics que són de coloracions
vermelloses. Per això quan s’escalfa una argila que conté òxids ferrosos es torna
de color vermell a causa de la reacció química de canvi de valència que
anomenem rubefacció.
Els exemples de sitges amb rubefaccions no són molt nombrosos però
comprenen diverses etapes de la història i diverses regions europees: Neolític
(Farré et al. 1998-1999, 117; Bernabeu 1993, 34; Šumberová 1996, 82), edat del
bronze (Miret, Mormeneo, Boquer 2002, 36; Misiego et al. 1999, 50; Palomino,
Rodríguez 1994, 62; Sanz et al. 1994, 75), medieval (Cazes 1990-1991).
Cal notar que aquestes rubefaccions sembla que han de ser modestes. Els
focs que s’encenen dins les sitges no poden ésser tant potents ni continuats com
els que es fan als forns i fosses de combustió. Una fossa amb les parets
totalment rubefactades jo més aviat la classificaria com a forn o fossa de
combustió que no pas com a sitja.

5 * !
Normalment les sitges s’excavaven en terrenys argilosos que eren els més
impermeables al pas de l’aigua i de l’aire. Però quan s’havien d’excavar en

70
substrats sorrencs o gravelosos una de les opcions que es podien fer servir era la
de revestir les parets amb argila, amb argila barrejada amb palla o amb femta
d’animal.
J $ $ $ "
3 R 44'6 6 I 3 R *: #3 ,# % $ "
$ $7 $ 0 $ $
B ' ' $ * I , *3 < 6!! # 2I,
$ % ' 6 % '( ! M A $ *> $ E 6 ! ! # #
!1,
- ; $ & 4 E $ A $ "$
$ CO $ O $ *R & ; # + ! # 6 ! ,# = * A ; 1# 6#
5 ,# % * #R & ; 1 # 2 6 ,# -$ [ *: ; 1# (,
J E $ E $ "$ > $ M $ P -O *3
+ E #3 ,# $ $ *> $ E 6 ! ! 6 # 6 # I I # 2 ! ,
% E $ $ $ #$ : M
*M #3 , *F #M 52# 1I(, 6 I M ; 3 3 *
3 ;# 1#2! ,
- $ "$ $ $ &$ RA # " 6!
$ *F 6!!6#I! , - 4 "$ &$ > $
$ * $ 6 # 6 6 6 I , *O I,
Més problemàtiques són aquelles fosses en les quals han aparegut
fragments d’argila endurida pel foc dins dels farciments. Alguns autors creuen que
es podria tractar de restes despreses del recobriment de les parets (per exemple,
Pujante 1999, Lima 2002). La interpretació em sembla correcta, però tal com he
fet amb les restes d’argila endurida que alguns excavadors consideren que
formaven part del sistema de tancament de la sitja, m’estimo més ser prudent i
considerar-los dubtosos mentre no es facin més estudis sobre els sistemes de
construcció amb fang.

Els cobertins són tapadores que tapen el bocatge de les sitges. Ja he dit
més amunt que poden ser una llosa de pedra de forma més o menys circular, una
capa de troncs, una capa d’argila, etc. Els cobertins no són exclusius de les sitges
per conservar cereals, sinó que lloses de pedra, capes de troncs i d’argila són
utilitzats per tot tipus de fosses (per conservar tubercles, fruits secs, farratges,
hortalisses etc.), tal com veurem al capítol 4.
Quan trobem una llosa de pedra al fons d’una sitja podem creure
raonablement que el bocatge de la sitja devia tenir un diàmetre similar al que ens
marqui el cobertí, encara que el bocatge hagi desaparegut a causa de l’erosió o
d’ensulsiades de les parets.

! * *
Diu Peter Reynolds que en les sitges experimentals excavades a les
margues calcàries del sud d’Anglaterra els grans que es troben en contacte amb

71
les parets germinen i després de diverses utilitzacions les arreletes dels grans
germinats provoquen l’arrodoniment de les parets de la sitja. Diu Reynolds que
aquest mateix arrodoniment de les parets s’observa a moltes sitges de l’edat del
ferro excavades al sud d’Anglaterra, entre elles les de Danebury i de Maiden
Castle (Reynolds 1988, 108-109).

72
73
74
75
76
77
78
79
80
 En aquest capítol tractarem les diferents maneres de conservar els
aliments dins de fosses a sota terra. A la taula 4.1 podeu veure els diferents
tipus de fosses per conservar aliments que he pogut recollir en la literatura
agronòmica i etnogràfica que he consultat.

! "
# "
$ " %

"
! " %
# &
' '
(
" %
! &
# '
) * +
' +
%
! " +
' , -
' +
" %
# )% %

Abans que res potser val la pena de comentar que totes les tècniques de
conservació dels aliments que trobem en fosses subterrànies s’utilitzen també
sobre terra. Pràcticament tots aquests procediments de conservació tenen els
seus equivalents sobre el nivell del terra. De fet, es podria dir que són els
mateixos procediments per conservar els aliments que s’usen sobre terra que
es dipositen dins d’una fossa a fi d’aconseguir una major estabilitat de
temperatures que afavoreix la conservació. A les fosses trobem una major

!" # !" $ % $ " $ &

'(()*+
frescor els mesos d’estiu i unes temperatures no tan fredes els mesos d’hivern.
Un altre principi de conservació que també s’utilitza a les fosses subterrànies
és el major hermetisme de les parets d’argila. Aquest és un principi de
conservació que s’aplica únicament a les sitges per grans i per farratges.
Al damunt del nivell del terra tenim les sitges elevades que representen
la versió sobre terra de les sitges subterrànies. També sabem que productes
tals com els fruits secs o els tubercles es podien dipositar al terra sobre una
capa de sorra o palla en un lloc fosc i si es volia estalviar espai es dipositava
una segona o tercera capa de producte al damunt. En fosses, el procediment
era similar i es pot aplicar com a mínim a diversos tubercles, fruits secs, fruites
fresques i algunes hortalisses.
Molts productes alimentaris es conserven suspesos o en contenidors
lleugers com sacs, caixes o cistells en habitacions destinades a
l’emmagatzematge anomenades rebosts (sobre terra) o caves (sota terra).
La conservació en ceràmiques és una de les més utilitzades, i als
rebosts es dipositen ceràmiques a les lleixes o al damunt de pedrissos. Els
agrònoms antics i medievals ens informen de la utilització de ceràmiques per a
la conservació d’un nombre elevat d’aliments dins de ceràmiques: hortalisses,
fruita, confits, productes lactis, etc. Quan convé una temperatura baixa per a la
conservació del producte als mesos d’estiu s’utilitza una de les poques
maneres conegudes al món antic de baixar les temperatures: dipositar el
producte sota terra, en coves, caves o fosses.
Finalment, abans d’entrar en tema, m’agradaria recordar-vos que
disposeu d’una petita biografia dels agrònoms antics i medievals a l’inici de
l’apèndix 1. Segurament molts lectors coneixereu Plini el Vell o Cató el Censor i
les seves obres, però és possible que no hagueu sentit a parlar dels agrònoms
medievals Ibn Luy n o Corniolo della Cornia, per exemple. L’apèndix 1 us
situarà aquests agrònoms en l’espai i en el temps.

Les sitges es caracteritzen perquè el producte ocupa gairebé tot el

receptacle de la fossa. Aquí ens centrarem exclusivament en les sitges
subterrànies, les altres ja han estat tractades al lloc corresponent. La llista dels
aliments conservats és àmplia i inclou tota mena de cereals i lleguminoses,
arrels i tubercles, fruits secs i farratges per als animals. D’alguns d’aquests
productes, com veurem, hi ha el dubte de si eren conservats d’aquesta manera
a l’antiguitat, ja que disposem només d’informació etnogràfica d’època més o
menys recent.

'
 Les sitges per a cereals i lleguminoses ja han estat tractades
extensament en el capítol precedent. Per tant aquí em limitaré només a
esmentar-les.

L’emmagatzematge d’arrels i tubercles sembla que no és una pràctica de

la Mediterrània sinó de més al nord i potser per aquest motiu no n’he trobat
referències entre els agrònoms clàssics. Del meu coneixement, el primer
agrònom que parla de la conservació de tubercles en fosses és el francès
Charles Estienne, que composa la seva obra a mitjan segle XVI. En concret
parla de la conservació dels raves en fosses (Estienne, Liébault 1625, 175) i
d’altres productes en caves amb llit de sorra (veg. més endavant). Un altre
esment de les sitges per emmagatzemar tubercles la dona Johannes Colerus
per a la zona de Meissen, a l’est d’Alemanya, en la seva obra Oeconomia
ruralis et domestica, editada per primer cop el 1593 (Kunz 2004, 13.4).
Una font força interessant sobre l’ús de les sitges per tubercles a les
darreries del segle XVIII és l’Agricultura general y gobierno de la casa de
campo del valencià Josep Antonio Valcárcel, publicada en set volums a
València els anys 1765-1795. En la seva obra Valcárcel diu que alguns
pagesos cavaven fosses de 3 peus d’ample i 5 peus de profunditat. A la base hi
posaven arena i les parets es guarnien amb palla de blat ben seca. S’omplien
de patates i a sobre hi posaven palla i terra ben seca. D’aquesta manera es
conservaven tot l’hivern2 (Valcárcel 1765-1795, III, 368).
Un altre autor contemporani de Valcárcel és M. de Sutières-Sarcey, qui
l’any 1788 va publicar a Paris un Cours complet d’agriculture. Sutières
recomana d’utilitzar les fosses per emmagatzemar les patates a l’hivern,
guarnides amb palla i recobertes de terra (Sutières-Sarcey 1788, 390).

! " # $ $%
& ' ( (" # $ )% "*
$+ ,# $,- $,+ . $+ ,/ )+ ,$% 0 (
1 2 34 5 6 7 " # )%
0 "2 $+ 8$%
& " %
"9 $+ : $ $; $ $; )% <
=

'
- !" .+ + / $0 $ $ 1 " 2 34 5 $
$ 1 " 6 12 3 !" $ 2 1
1 7 7 6" $ 8 9 5"1 6 +

,
 > ? ( "
# ,% 9 ' <
( "@ ); ; $ ,$%
9 ( A " %
B '
'
" # #%
( A
' (
A
=
' & ' (
( ( 0
( (
7
& "9 C 1 $+ : + 2 $+ + ,%
@ D E A
F1 1 G ( '
' '
(
= "6 $+ 8- @ A $+ : #%
> "
% 7
H I DDD "J 1 @ A $+ : $ / %
A nivell arqueòlogic m' interessa remarcar els dos punts següents:
primer, que les sitges per tubercles es caracteritzen per tenir alguna mena de
ventilació, i segon, que solen ser de forma cilíndrica o de planta oval o
rectangular, amb una variabilitat important, la qual cosa les fa difícils
d’identificar correctament.
Una altra forma d’emmagatzemament de tubercles que trobem són les
sitges semisubterrànies. Els tubercles eren emmagatzemats en piles de forma
cònica o en llargues trinxeres. Al voltant de les arrels es posava palla i al
damunt terra. A la part superior es muntaven uns feixos de palla per afavorir la
circulació d’aire. Aquest tipus de sitges són coneguts a gran part de l’Europa
temperada: a les Ardennes (Didier 2006, 18), a Touraine (La vie quotidienne
2004, 15), a Hongria (Lorenz-Ladener 1999, citat per Szönyi 2005) i també a
Amèrica del nord (Shaw 2000). Segons aquestes fonts, totes referides als
segles XIX i XX, hom hi guardava patates, bleda-raves, pastanagues, etc.

"
La conservació del fruits secs en fosses és conegut probablement des
dels temps paleolítics, ja que hi ha coneixement de pobles caçadors-
recol·lectors que emmagatzemen fruits silvestres (Verjux 2004). Ja des d’abans
de Crist en tenim notícies a través de l’obra del metge grec Claudi Galè. En la
seva obra Galè diu que els pagesos feien fosses a terra per conservar les glans
que donaven als porcs. Quan un any va aparèixer la fam i hi havia una gran
abundància de glans i de fruits silvestres, els pagesos es van veure obligats a
matar els garrins i a menjar-se’ls, van obrir les seves fosses i van començar a
viure de glans durant tot l’hivern i la primavera en comptes de pa de forment
(Galè 1821-1833 VI, 620 = Galien 1552, 144-144v).
' K
' @ &
HH "
L L ) 8; , L $ $ )8 L $ )8 $ 8; %
$; $) '
& ; ,; ; ,8 K
"0 $+ #+ %
7 M 0 D1 0 = *
N 7
A ( M
"D ' ); ; - %
0 ( (
( 9 =
O ( B '
' M

< 7 C
$ ); $ 8; 7 ; +;
K
K "@ ); ; 8 : ,%
En arqueologia les sitges per conservar fruits secs s’identifiquen per la
troballa de pericarpis dels fruits secs carbonitzats. El punt de partida és sempre
una fossa en la qual apareixen les seves restes carbonitzades. A partir d’aquí
l’evidència etnogràfica ens diu que poden ser sitges per conservar fruits secs,
fosses per torrar-los, o en el cas de les glans, fosses per lixiviar-les. La primera
funció és la que ens interessa aquí. Recordem que les sitges per conservar
fruits secs poden ser sitges en les quals el producte ocupa tot el receptacle o
bé fosses amb un llit de sorra (vegeu més avall).
A ); ; ) P 0 E =
= D < ' "0 E = ); ; )%
= D
(L Q 0 = !
R = ! 6 A @ "I % E " @ A %
! I @ 0 N #
& ' 0 = *
, & 0 9 ) " 0 @ A % =
) ,; 7 ; );
( S
& (
"9 $+ + #%

:
 & * A E S K '
; ,; 7 ' M
"6 ); ; $ $8$%
& = S D7
$+ "* $+ + ,
#: %
0 D 6 @ M 1
' ( < "6 @ $+ + + % D '
& < =
= ' & O (
& 6 '
=
7 ; #; ; 8; > S 8/ T$
' A "@ ); ; 8 8/ % &
= * ' ( ; ,; 7 '
#: -
& =
? '< ): , B A S
; : 8 ' ; - ; ' ; ,; ' "
% " % (
& "6 @ $+ + + $)%
Les sitges per conservar fruits secs solen ser de mides més modestes
que les d’emmagatzemar cereals. Les mides que conec varien entre els 0,30 m
de diàmetre i de profunditat del jaciment francès de Bussy-Saint-George i els
1,20-1,50 de diàmetre i 0,90 m de profunditat de les sitges dels indis atsugewi
del W dels Estats Units, malgrat que hi ha algun exemple d’aprofitament
industrial de les castanyes al País Basc que es posen en fosses de 4 m de
diàmetre i 1 m de profunditat, tal com hem vist més amunt. Les formes, en
general, són cilíndriques.

"
Tradicionalment a la Mediterrània la palla i el fenc eren conservats en
pallisses o en pallers després d’haver-los assecat degudament. Ara bé, les
sitges també servien per conservar farratges. En aquest cas l’herba parcialment
assecada es dipositava en un contenidor hermètic, es comprimia a fi que hi
hagués el mínim d’aire i d’aquesta manera es produïen una sèrie de
fermentacions anaeròbiques (sense oxigen) que afavorien la conservació i feien
el farratge més assimilable.
Les sitges tradicionals que descriu P. Reynolds són cilíndriques. A la part
superior, un cop plena d' herba, es diposita un llit de pedres que tenen per
missió aixafar herba a fi que quedi el mínim d' aire dins la sitja i a sobre es
disposa una capa d' argila que té per funció segellar-la hermèticament
(Reynolds 1990, 21 i 43). Segons Reynolds, la fermentació de l' herba produeix
petites quantitats d’àcid làctic. Aquest àcid, si el substrat on es troba excavada
la sitja es calcari, dóna lloc a lactat de calci, substància insoluble en aigua i molt

)
estable que pot ser identificada gràcies a l’anàlisi química d' una mostra de
sediments procedents de la paret de la sitja (Reynolds 1979 a, 79).
Caldria estudiar si aquest tipus de sitja ja era coneguda des d’antic o si
és d’aparició relativament moderna. A Anglaterra és possible que s’utilitzessin a
l’edat del ferro, segons P. Reynolds (Reynolds 1990, 21 i 43), però els
historiadors de l' agronomia que he consultat diuen que l’ensitjat de farratges no
es generalitza fins a mitjan segle XIX (Béranger 1998, 276).
Les sitges que jo conec del segle XIX són semisubterrànies, amb la base
al nivell del terra o amb una cubeta cilíndrica de poca profunditat (Fig. 4.5). El
diàmetre no sol superar els tres metres a fi de poder recobrir fàcilment de terra
la pila de farratge i l'
alçada pot arribar a ser d' 1.5 m. Tot al voltant de la sitja
s'ha de fer un canal per treure l'aigua de pluja enfora (Tiersonnier 1877, 77-79;
López, Hidalgo, Prieto 1885-1889, sv silo).
No tinc constància de cap sitja en context arqueòlogic a la qual se li hagi
atribuït la funció d' emmagatzemar farratge, però de tota manera es una
possibilitat que cal tenir en compte a l'hora d'interpretar un jaciment amb sitges
de forma cilíndrica o cubetes que podrien formar part d' una sitja
semisubterrània.

Una variant de les sitges apareix quan els aliments que s’han
d’emmagatzemar en fosses no és convenient que estiguin en contacte. És el
cas d’alguns tubercles i fruites que si es toquen es poden traspassar
podridures. Si entre peça i peça hi posem un element neutre com sorra, cendra
o algunes fulles, podem dificultar la propagació d’aquestes plagues.
La tècnica de posar els aliments en capes separades amb llits de sorra o
d’altres elements s’utilitzava per a la conservació d’arrels i tubercles, fruites
fresques i fruits secs, i fins i tot algunes hortalisses. Aquesta tècnica sovint rep
el nom d’estratificació.

Alguns tubercles es poden conservar dins fosses amb un llit de sorra,

però ja he indicat que no n’he trobat referències entre els agrònoms d’època
clàssica, i ho he justificat dient que segurament no era una pràctica
mediterrània sinó de l’Europa temperada. És per això que no n’he trobat
referències clares fins l’obra de Ch. Estienne i J. Liébault publicada per primer
cop a París l’any 1564. En aquesta obra es diu que les arrels, en general, es
podien conservar en caves dins de la sorra i es parla en concret dels naps
(Estienne, Liébault 1625, 153 i 174). S’indica que els cogombres es podien
conservar en fosses amb sorra, cobrint els cogombres amb fenc i terra (p. 268)
i es diu que altres productes com les xirivies, les pastanagues, les escaravies o

;
les castanyes es podien conservar a la sorra, sense indicar el lloc, fossa o
rebost, on es podien guardar (p. 177, 393).
L’any 1617 el català fra Miquel Agustí va publicar un llibre anomenat
Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica y pastoril. En el capítol sobre la
conservació de els sements i arrels reprodueix sintèticament el que diuen
Estienne i Liébault (Agustí 2007, 135v, vegeu apèndix 1).
L’agrònom valencià del segle XVIII Josep Antonio Valcárcel descriu les
sitges per conservar pastanagues (Daucus carota), no sé si a la seva València
natal o tret d’altres autors europeus de més al nord. Les pastanagues es
conservaven en unes fosses situades al mateix camp d’una profunditat de set a
vuit peus (2-2,30 m). Al terra de la fossa es dipositava un llit de palla, es
reglaven les pastanagues per pisos, unes al costat de les altres, posant una
mica de palla entre elles perquè no es toquessin, i es continuava fins arribar a
un gruix de tres o quatre peus. La resta del clot s’emplenava amb la terra que
s’havia extret i es formava un curull de quatre peus per sobre de la superfície, a
fi que les glaçades no afectessin les pastanagues guardades. D’aquesta
manera es podien conservar tot l’any3 (Valcárcel 1765-1795, III, 384).
P @ A " %

A " # - )% A
( A <
"9
* 6 & 9& ); ; - )$ ))%
9 " %

9
'= =
M
(
"? C R & A ); ; , )$ ,$ ,/ %
? ' 3 C 6 C
" @ A $+ : #% 3 C
@ < 2 J J ( '
<
' " # - ,%
"J $+ / , / ,%
A B 7 =
" # - $% N
"I $+ + : %
0 9 E
" @ A $+ : #%

,
12 !" / $0 $ " % 6 1 $8 2 2 ( . .+ +
" "<= 1 4 "2 $ > " < ;) = ;) + 1 !" 5 -" $ "
!" 2 4 7 !"? 5 2" / $0 $ " > / $ @ !"? 5 2" " "<=
1 " A +
 9 E " ! %

M
= " @ A $+ : #%

"
Els fruits secs es poden conservar dins fosses amb un llit de sorra. Entre
els agrònoms antics ja hi ha alguna referència escadussera a la conservació de
les castanyes de llavor en llits de sorra, per exemple a Gargili Marcial, del segle
III dC, però en la part conservada de la seva obra no diu res de fosses (De
hortis, p. 119). Per sort, s’han conservat algunes descripcions d’època medieval
referents a l’ús de fosses per conservar castanyes, glans i tota mena de fruits
secs gràcies als llibres dels agrònoms àrabs, especialment els andalusins (d’al-
Andalus, nom que rebia el sud de la península ibèrica i que ha donat nom a
Andalusia).
L’agrònom Ibn Bass l, del segle XI, diu que les castanyes, les glans, les
nous, les ametlles i les avellanes es servaven en clots de tres pams de fondo
fets en un lloc on es recollia la pluja. Al fons s’hi posava un llit de sorra, més
amunt una capa de fruits secs i el darrer pam es reomplia de sorra fins igualar
la superfície (Ibn Bass l 1955, 229). La versió d’Ab l-Khayr és lleugerament
distinta; segons ell les glans i les castanyes es servaven en un clot de tres
pams de fondo en un lloc on no arribés la pluja i es cobrien de sorra fresca i de
fulles d’alzina (Ab l-Khayr 1991, 313). Finalment, Ibn al-‘Aww m resumeix el
que diuen els agrònoms anteriors (Ibn al-‘Aww m 2000, 511). Un altre agrònom
andalusí, Ibn Luy n, parla de fosses amb llit de sorra per conservar fruits secs
amb un forat de respiració d’un pam d’ample (Eguaras 1988, 248).
L’any 1471 es publica a Bologna (nord d’Itàlia) la primera edició de l’obra
de Pietro de Crescenzi. Aquest autor diu que les nous es poden conservar a
sota terra dins la sorra o dins de les seves fulles seques (Crescenzi 1490, 63).
A. Bruneton-Governatori, autora d' una tesi sobre la conservació de les
castanyes, diu que diversos agrònoms francesos dels segles XVI i XVII
esmenten que les castanyes es podien guardar en fosses amb les parets
recobertes de palla i que hom tapava amb una capa de palla i una altra de terra
o sorra (Bruneton-Governatori 1979, 127). Un dels millors tractats d’agronomia
del segle XVIII diu que la sorra es pot substituir per cendra (Rozier 1787, III,
171)4.
Al País Basc, concretament a la zona de Baztan, existia el costum
d’emmagatzemar les castanyes en piles a sota terra, sense pelló i tapades amb
sorra, segons l’etnobotànic Daniel Pérez Altamira (Ibargutxi 2007).

!" 227 C D 6 # $ % $8 6 2 " 8

6$ $ 8 $ < $ 1" 2 % +

B
 " %
Altra vegada són els agrònoms àrabs, especialment els andalusins, els
que més parlen de la conservació en fosses.
Ibn Luy n, del segle XIV, assenyala que les magranes, els codonys, les
pomes, les peres i les llimes es podien conservar en clots amb un llit de sorra o
de fulles, convenientment separades i recobertes amb borra de lli (Eguaras
1988, 247). També Ibn Bass l diu que les magranes es podien conservar en un
clot fet al mateix hort o en una altra banda, al fons del qual s' hi posava sorra, i
al damunt, capes de magranes i capes de sorra fins omplir el forat, per sobre
del qual es posava terra (Ibn Bass l 1955, 229).
Un altre procediment ens el descriu l’agrònom andalusí Ab l-Khayr, que
va viure a Sevilla entre els segles XI i XII. Diu que les magranes es podien
guardar en un clot fet al terra de l' hort o dins d'
una habitació fosca. Al fons del
clot s' hi posava un llit de sorra i pel damunt capes alternes de magranes i de
fulles de menta aquàtica verda, fins que s' omplia (Ab l-Khayr 1991, 315).
Encara un altre procediment ens és descrit per Al-Eignar , dels segles XI-
XII, que proposa guardar les magranes en un clot fet a terra en forma de
sepultura que es recobria amb maons deixant-hi uns respiradors, es posaven
les magranes sobre un llit de sorra i es tapaven els respiradors. Quatre dies
més tard es destapaven els respiradors i es deixaven oberts tot un dia, per
tornar-los a tapar i a obrir cada quatre dies (García 1994, 254-255).
Una altra notícia que recullo és que a principis del segle XX a Sèrbia
s’utilitzaven unes fosses de planta rectangular amb una teulada de palla per
conservar pomes i altres fruites posades dins d’un llit de palla durant l’hivern
(Buttler 1934, 140 = 1936, 31).
Si fem un salt en l’espai i en el temps podem arribar a Zimbabwe, on
l’arqueòleg K. R. Robinson dóna a conèixer unes sitges anomenades fimbi, que
es poden utilitzar per conservar alguns fruits silvestres barrejats amb cendra a fi
que acabin de madurar (fig. 4.7, 3) (Robinson 1963, 63).
En algunes zones de l’Himàlaia, en concret al districte de Mandi, a
l’Índia, s’utilitzen fosses amb llit de cendres per emmagatzemar alguns fruits
com una mena de llimona que es fa a la zona anomenada galgal (Citrus
pseudolimon) (fig. 4.7, 4) (Verma 1998).

&
Dins la “Història Natural” de Plini el Vell trobem un procediment de
conservació de les carabasses que aquí ens interessa. Diu Plini que les
carabasses es podien conservar verdes en una fossa amb un llit de sorra i
recobertes de fenc i terra al damunt (N. H. 19, 74).

B(
 ( %
Quines conclusions podem treure a nivell arqueològic? Doncs que certs
tipus de fosses d’entre 0,60 i 1 m de profunditat amb el fons amb un llit de sorra
o de cendres podien haver servit per a l' emmagatzemament de diversos
aliments com tubercles, fruits secs, fruites fresques i hortalisses. Les fonts no
solen parlar ni de la forma ni de les mides de la fossa, ja que depèn de la
quantitat d’aliments que es volen conservar.
En arqueologia les referències a fosses amb llit de sorra són rares. Per
exemple Aurora Martín (1977, 53-55) esmenta tres sitges del jaciment ibèric de
Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà, Catalunya) que tenien al fons un llit de
sorra, que ella interpreta que tenia una funció de drenatge, però que a la vista
d’aquestes informacions em pregunto si no podrien ser fosses amb llit de sorra.
Un altre exemple que tinc en dubte és la fossa 1 del sector 1 de Feurs, al
centre-est de França. Es tracta d’una cava de planta quadrada que ha
conservat traces d’un caixó de fusta i que al fons presentava una capa de sorra
(fig. 4.6) (Vaginay, Guichard 1988, 28-32). La pregunta és: s’ha de considerar
una cava, com fan els seus descobridors, o bé una fossa amb llit de sorra, com
suggereix la capa d’arena que es troba al fons?
Com hem pogut veure, aquestes fosses amb llit de sorra estan ben
representades en els estudis etnogràfics i en els tractats antics d’agronomia,
però en canvi no n’he sabut trobar gairebé cap referència en treballs
d’arqueologia. Per tant als arqueòlegs ens resta molta feina a fer i la primera
serà recercar en la bibliografia sitges, fosses i caves amb un llit de sorra o de
cendres al fons.

En prehistòria es considera una cava aquella fossa de planta no circular

que se suposa que anava destinada a la conservació d’aliments. En èpoques
històriques, generalment rep el nom de cava una habitació subterrània,
especialment si es destina a elaborar i a conservar el vi en gerres o en bótes,
malgrat que pot contenir qualsevol tipus d’aliment que convingui mantenir en
fresc. Els productes alimentaris es conserven a les caves dins de ceràmiques,
botes, cistells, caixes, sacs, etc.

( %
L’agrònom romà Columel·la descriu amb força detall un tipus de clots
que servien per conservar magranes i codonys. Diu que en un lloc molt sec es
feia un clot de tres peus de profunditat, al fons del qual es posava terra fina, i
s'hi clavaven unes branques de saüc que servien per suportar les magranes pel
seu capoll, vigilant que les magranes no es toquessin i que quedessin almenys
a quatre dits del fons. A sobre del clot es posava una tapadora que s' ajustava
amb fang i palla i al damunt es posava la terra que s' havia tret del clot

B
(Columel·la, R. R. 12, 44, 5). La mateixa informació serà recollida per Plini (N.
H. 15, 18), per Gargili Marcial (De Hortis, 89), per Pietro de Crescenzi (1490,
fol. 60 v) i per C. della Cornia (Bonelli 1982, 242).
A Jordània les pomes, magranes, llimones i alguns llegums es poden
guardar dins sacs en unes fosses cobertes per una llosa, anomenades
localment g ra (fig. 4.8). Aquestes fosses solen estar situades al costat mateix
dels arbres i les fruites es conserven fins a tres o quatre mesos. Les
dimensions solen ser reduïdes, de l’ordre de 0,60 m de diàmetre i de
profunditat. Al fons de la fossa s’hi diposita una capa de palla o de fulles
seques de cep o de figuera. El sac es sosté amb l’ajut d’un bastó, i pel damunt
una llosa de pedra i un munt de terra tapen la boca deixant una petita obertura
(Ayoub 1985, 160).
Anna Ohannessian-Charpin (1995, 198) assenyala que a la vall del
Jordà els beduïns guarden la mantega o el iogurt assecat en petites boles dins
de gerres de ceràmica posades dins de fosses tapades amb branques, argila i
terra. Algunes gerres són de grans dimensions i hi poden cabre de 18 a 40 Kg
de productes làctics.
A la regió de Valàquia, a Romania, algunes caves de planta rectangular
recobertes amb una teulada de palla servien per emmagatzemar fruites,
verdures i tubercles, sovint en caixes, en barrils o penjades. Els productes
emmagatzemats eren sobretot fruites, patates, carabasses, nyores (paprika) i
cebes (fig. 4.9) (Buttler 1934, 138-139 = 1936, 30-31).
A Amèrica del Nord, els navaho utilitzaven un tipus de cava de planta
rectangular de 0,90 m d’amplada, 1,80 m de llargada i 1,50 m de profunditat,
amb les parets recobertes amb escorça de cedre i amb la boca coberta amb
troncs recoberts amb terra. En aquestes caves hi emmagatzemaven
carabasses, síndries i melons però també hi podien emmagatzemar moresc en
sacs (fig. 1.14 b) (Hill 1938, 45).

(
En arqueologia les caves són una categoria bastant coneguda encara
que ni d’un bon tros tant estesa com les sitges per emmagatzemar cereals. Per
a entendre millor com funcionaven podem basar-nos en dades extretes de
jaciments de conservació excepcional com les caves de planta rectangular
descobertes al jaciment romà de Besançon, on s’ha conservat la matèria
orgànica per estar permanentment sota la capa freàtica. Aquestes caves ens
permeten veure un canyís que aïllava els aliments de les parets (fig. 4.10, 1)
(Passard, Urlacher 1997, 174-177).
& = B ?
'
L "E @ * $+ + 8%
9 '
"* ); ; / )8+ %

B'
 S 6 7
7 ? (
" # "6 ); ; $
$8#%
0 9U ' =
( 7 : $#/ 9U " # $$%
); + ) 6 I DI "* ); ; / )8$ )8,%
> ' B A V (
' ' ) / ; ' $ 8;
" # $;
)% "* 0 $+ : / $$ $)% ? ),
& 9R 6
"6
$+ + + % > $; #+ P 0 &
&
' "6 ); ; )%
( $$ 0 @
@ A = / )
" # $; ,% "0 $+ + $ $; 8 $; - %

La ceràmica és un dels elements més coneguts dels arqueòlegs per la

llarga perdurabilitat i la notable varietat que pot presentar. Presento a
continuació dos tipus de fosses per conservar aliments en les quals l’element
principal que conté els aliments són les ceràmiques d’emmagatzematge o
tenalles, que s’enterren per aconseguir una major frescor. Hi afegiré una
tercera manera de guardar els aliments en ceràmiques que no és res més que
una categoria arqueològica que agrupa diverses categories funcionals difícils
de distingir en arqueologia.

' +
En les excavacions trobem de tant en tant alguna fossa que al seu
interior té una o diverses tenalles per a l'
emmagatzemament. Es podria tractar
simplement d' una sitja per a grans que un cop amortitzada ha estat omplerta
amb deixalles entre les quals hi ha algunes grans ceràmiques ja sense ús, però
cal considerar també si es podria tractar d' un altre tipus de fossa diferent, tal
com suggereixen els exemples següents:
- A Etiòpia, concretament al nord de Shewa, els pagesos
emmagatzemen la llavor de sorgo dins de ceràmiques o en morters de pedra
que són tapats i enterrats en posició invertida prop de les granges (Worede,
Tesemma, Feyissa 1999, 145).
- L’agrònom romà Pal·ladi diu que les peres, seleccionades amb cura, es
posaven dins d' una gerra impermeabilitzada amb pega que es tancava
hermèticament amb una tapadora i s' enterrava cap per avall en un lloc prop

B,
d' un curs d'aigua (Pal·ladi 3, 25, 8). També es podia enterrar en un clot petit en
un lloc on li toqués el sol (3, 25, 9). La mateixa tècnica és recollida per Corniolo
della Cornia i per fra Miquel Agustí uns segles més tard (Bonelli 1982, 238;
Agustí 2007, 55v-56).
- A l’antiguitat les serves (fruit de Sorbus domestica) eren unes fruites
molt consumides, malgrat que en l' actualitat són força desconegudes. Els
agrònoms romans Columel·la (R. R. 12, 16), Pal·ladi (2, 15, 4), i els medievals i
renaixentistes Corniolo della Cornia (Bonelli 1982, 244) i G. Alonso de Herrera
(1996, 255) diuen que les serves es podien guardar dins de ceràmiques que es
colgaven al terra cap per avall5.
- L’agrònom andalusí Ibn al-‘Aww m, que va viure a Sevilla als segles
XII-XIII, descriu com es conservaven les peres, les pomes o el raïm dins de
ceràmiques enterrades (Ibn al-‘Aww m 2000, 500 i 507 = Abu Zacaria, 1988, 1,
662 i 671).
- Gabriel Alonso de Herrera, agrònom renaixentista castellà, diu que el
llard de porc, posat dins d' una ceràmica i tapat hermèticament, es podia
conservar enterrat en un lloc sec durant els mesos d' estiu (Alonso de Herrera
1996, 395).
- L’agrònom italià Corniolo della Cornia, a cavall dels segles XIV i XV, diu
que les castanyes, un cop batudes, es podien conservar dins de tenalles noves
que es soterraven en un lloc ben eixut (Bonelli 1982, 205). Més endavant escriu
que tota mena de fruits secs, com nous, ametlles, avellanes, pinyons, posats en
tenalles sota terra es conservaven frescos (Bonelli 1982, 223). El mateix diu
Jacques Dalechamps a “L' histoire générale des plantes”, publicada l'any 1615,
on assenyala que les castanyes es podien conservar dins de ceràmiques que
després s' enterraven en un terreny sec (Bruneton-Governatori 1979, 127).
- L’agrònom català Miquel Agustí escriu l’any 1617 que les nous verdes
es poden conservar en un vas “dejús terra” (Agustí 2007, 51).

%
Una altra fórmula per a la conservació d’aliments dins de ceràmiques
enterrades la tenim amb aquelles grans tenalles que s’enterren i només es pot
veure la boca a la superfície del terra. Malgrat que no és una solució massa
utilitzada, en podem trobar exemples etnogràfics, agronòmics i arqueològics.
A Geòrgia s’han mantingut fins no fa gaire alguns cellers on el vi es
guardava en tenalles enterrades que tenien una capacitat de fins a 1500 litres i
es fabricaven per parts. La boca es tapava amb una tapadora de pedra o de
fusta. Les tenalles es podien trobar a dins d’edificis o a l’exterior, en aquest cas
sobre la tapadora es posava un munt de terra (Reigniez 1999).

:
/ - " $ 1 6 A $ !" 6 .+ + /0D!" D / &'(( 4 B,=B * 2 $ % $8
% % $ % +

B
 L’agrònom castellà G. Alonso de Herrera, que va publicar la seva obra
l’any 1513, esmenta algunes caves amb tenalles enterrades per fermentar el
raïm i elaborar el vi (Alonso de Herrera 1996, 130-131).
En algunes regions de l’Himàlaia conserven una mena de llimones
anomenades galgal dins de tenalles enterrades fins al coll (fig. 4.12). D’aquesta
manera els fruits es poden mantenir durant 25-30 dies sense malmetre’s
(Verma 1998).
En arqueologia les tenalles enterrades no són pas cap excepció: hom en
coneix, entre altres, a la vall del Jordà (fig. 4.12) (Vaillant 1991), a Creta
(Christakis 2005) i a la plana de Nimes, al Llenguadoc (Breuil et al. 2006).

" +
Més amunt hem vist que en agronomia i en etnografia es distingeix entre
diferents tipus de fosses en les quals apareix una ceràmica. D’altra banda, ja fa
temps que alguns arqueòlegs es van adonar que en algunes fosses apareixien
al fons ceràmiques senceres que donaven a entendre que no eren sitges sinó
que els aliments es conservaven dins de ceràmiques (Beranová 1980, 207;
Vaquer 1990, 253; Francès 1993, 8; Šumberová 1996, 87-88; Alonso 1999,
220; Baldeón, Sánchez 2006, 129-138). I després de pensar-ho una mica veig
que en arqueologia resulta molt difícil de distingir entre les diverses categories
generades per l’etnografia i l’agronomia. Per això prefereixo definir una
categoria exclusivament arqueològica que es caracteritza per la troballa d’una o
diverses ceràmiques senceres dins d’una fossa. Així doncs, el que en aquest
treball anomeno “fossa amb ceràmiques” és en realitat una categoria
arqueològica que inclou: 1) sitges aprofitades per emmagatzemar aliments en
ceràmiques, 2) caves amb els aliments conservats dins de ceràmiques i 3)
emmagatzemament en ceràmiques enterrades.
? ' < 7 = @ $);
" E ' @ A % $$ W &
< W 7 W
< " # $, $% " = $+ : - ##% '
$); 0( ' /
$ =
7 = "* $+ + / %
> ); 0 > <
* &
' &
'
"S $+ + ,%
( 6 &
7 > ' & W ? $
= $/8 7 ; +8 7
W N ) /
/ ' < "@ X $+ : ; %

B:
 ' & 9 &
8 '
O
= ' "* $+ : , / $%
& &7 B @ ' +/ +)
& # ' 7
*@ : + ( 7 "6 $+ + ) )$ )#! 0
$+ + # $)%
& 6 $
7 ( " # $# ,% "6
I $+ : # $+ : : %
& ? @ @ '
7 $# 7 " # $# $%
-- "6 = $+ : : ! 6 =
P $+ : : : + )/ - )/ : ! $+ : + )$%
& 0 0 = * &
7
" $+ + $%
6 = 0 = * '
7 &
& 7 =
" # $# #% "* ( 4 ); ; / %
& * ? ( ' $+
$8 7 "J A J A $+ + ) )#%
6N ' )
= 7 " # $# )%
7 7
= ' "6 = 0 $+ + - ,; ; ,; )%
& 6 6N ' "> ); ; #%
$ ); 7 ; #8 (
"E = $+ + / ))/ )): %
* K S "* 0 % / $; $) $,
"P $+ : : 8/ %
@ "@ % (
'
/; < $/; 7 $
' 7 7 "E
$+ : / $/ $%
* A S K & = '
= * M
? S
7 "E $+ - 8%
' & = I ? '
7 S: ; :; ; :8 7
; $- @ 7 <
"I $+ + ; )8,%

B)
 ' 7 & B @ "6 A
% & 6 ' ' ( $:
),
); / = 7 ; -; $
$ ,8 $ / 8 & "6 $+ : + ! $+ + : %
B ' 7 ? ): + / ? $: 8/
(" # $# 8%
> ' 7 MY 6 A
' 7
" # $, )% 7 "@ $+ - ,% '
( L & "
% 7
& = *A A J N ?' ' )8
7 &
' E
7 '
"Z 4 $+ + / : - : : %
? D7 ' & 7 &
= @ @ I < 0 ' < ))
"* * * $+ - - : # : 8% [ ' ( &
' 7 = '
' J 0 &7 '
%% ); "* < @ $+ + - %
Les fosses amb ceràmica són una categoria que es pot confondre
fàcilment amb les fosses rituals o amb els amagatalls (vegeu capítol 5). El punt
de partida és sempre la troballa d’una o de diverses ceràmiques senceres dins
d’una fossa. La fossa tant pot ser una sitja com una cava, val qualsevol tipus de
fossa. És important, però, que la ceràmica estigui sencera, encara que s’hagi
esclafat per fenòmens post deposicionals. L’important és que es recuperi la
totalitat de la o de les ceràmiques.
En segon lloc s’ha de comprovar que no es tracta d’una fossa ritual o
sepulcral. No es poden detectar elements com ossos de fauna en connexió
anatòmica (possibles ofrenes de carn en una fossa ritual) o restes humanes
que ens indicarien que ens trobem davant de fosses sepulcrals.
La ceràmica o ceràmiques poden estar posades dretes o cap per avall.
Més amunt hem vist algunes notícies dels agrònoms antics o medievals que
ens expliquen que és possible de conservar les peres o les serves en
ceràmiques enterrades cap per avall. El motiu de capgirar les ceràmiques és
aconseguir una major resistència a la pressió dels sediments, però de tota
manera jo crec que en arqueologia normalment trobarem les ceràmiques cap
per avall perquè quan es produeix l’abandó de l’assentament les ceràmiques es
trobaven buides a l’espera d’un nou ús. La manera més senzilla d’evitar que les
ceràmiques buides s’embrutin o s’omplin de pols és posar-les cap per avall, i no
cal buscar explicacions màgiques o rituals, a les quals tenen molta afició alguns
arqueòlegs.

B;
 Les ceràmiques és preferible que siguin grans tenalles
d’emmagatzematge. Si es tracta únicament de ceràmiques de mida petita
associades al servei de taula la fossa ha d’ésser considerada dubtosa. Per
exemple a la Loma del Lomo I, a la Mancha, dins d’una fossa van sortir tres
recipients sencers de petites dimensions un dins de l’altre (Valiente 1987, 134).
Més al sud, a Alcázar de San Juan, a Ciudad Real, trobem el jaciment de Las
Saladillas. En aquest jaciment destaca el fondo 9, que era una fossa al fons de
la qual hi havia dues ceràmiques de mides petites posades cap per avall
(García, Morales 2004, 244-246). En aquests dos casos, crec que és preferible
considerar-los dipòsits domèstics (veg. cap. 5).
A la Fábrica de Ladrillos (Getafe, Madrid) algunes fosses presenten
ceràmiques bastant senceres que poden associar-se a un banquet (Blanco et
al. 2007); en conseqüència les he considerat fosses rituals (veg. capítol 5).
També es considerarà dubtosa aquella fossa amb nombroses ceràmiques que
es presenten molt fragmentades i on no és possible de reconstruir la majoria de
les peces. Cal entendre que es tracta de farciments formats per abocament de
deixalles domèstiques.

Finalment arribem a les darreres categories de fosses per conservar (o

millor dit per elaborar) alguns aliments líquids o en forma de pasta. Aquestes
categories no són conegudes a Europa, però com que no vull descartar cap
possibilitat, crec que és convenient de donar-los a conèixer per si aparegués
algun vestigi arqueològic que s’hi pogués relacionar.

' +
< 7 @ ( ' =
' ( < D M
'
' W
7
"S # $8% ( 7
W " $+ : ) $- ,% 9 =
6 7 <

" %
( V
A ( 7' >
( \ (
7 ' (

B
 7
I ' L
( &
" %
A " $+ : ) )#%

" $+ 8: $+ : ) ,$%
? 1 "D 0 %
M

'
"] $+ - , $+ : ) ,: %
0 = "
! % ' (
( <
&
"] $+ - 8 $8; $8$ $8+ %
< F G "& %
' ' &
(
K
' 7
' , #
(

= ' F1 & G F1 G
&
; :; 7 ; :;

A $) " @ A $+ : #! *
$+ + - ),%
"# % (
?
= A
0 ( &

' ,#
" @ A $+ : #! @ ' $+ : ; %
O( 9 6
& ' M
' K
( '
'

"0 1 $+ + / , #%

BB
 * 6 M M
A )# ,
7 ' V
7 & "M $+ + # 8#%
> J

J ( &
@
0 '
7 " @ A $+ : #%

((
(
('
(,
(
(:
()
(;
(
(B
(
'
 En aquest capítol estudiarem altres tipus de fosses que podem trobar en
un jaciment arqueològic, utilitzades per funcions distintes de la
d’emmagatzemar aliments, però que presenten una morfologia més o menys
cilíndrica que fa que es puguin confondre amb algunes fosses per conservar o
elaborar aliments. Tal com he fet en els capítols anteriors, primer dono
descripcions etnogràfiques d’una determinada funció, després poso alguns
exemples trets de la prehistòria i de l’arqueologia europees, si se’n coneixen, i
finalment indico alguns criteris que ens poden ajudar a identificar correctament
una determinada funció.
Quedi clar que aquest treball no pretén fer una llista exhaustiva de totes
les possibles funcions que podem trobar en les fosses de conjunts
arqueològics. En aquest capítol no es contemplen les fosses de morfologia
allunyada de les sitges, com poden ser els fons de cabana, els fossats o valls,
les trinxeres de fundació de murs, forns diversos, basses de decantació
d’argila, les rases de drenatge dels camps, els clots i rases de plantació
d’arbres, els hipogeus i fosses sepulcrals, etc. Totes aquestes estructures
tenen unes característiques prou ben definides que fan molt difícil que es
confonguin amb sitges, i en general, amb fosses per conservar els aliments.

Els focs són unes estructures ben conegudes dels arqueòlegs ja que
deixen vestigis fàcilment detectables en l’excavació. Hi ha nombrosos treballs
que han estudiat els diferents tipus de llars de foc que podem trobar als
jaciments, entre ells Pons, Molist, Buxó (1994), Soler (2003), Audouze (1989),
Beeching, Gascó (1989) i Gascó (1985). Una de les categories que defineixen
la majoria d’aquests treballs és la llar de cubeta o fossa de combustió, que
consisteix en un foc, generalment domèstic, fet dins d’una cubeta. Les qualitats
tèrmiques d’aquests focs són notables, ja que irradien tota l’escalfor cap a
l’atuell de cuina que tenen al damunt.
A Amèrica del nord les fosses de combustió solen anomenar-se fire pits i
es troben amplament documentats dins dels assentaments dels indis
americans (Stewart 1977).
Les fosses de combustió solen donar lloc a importants rubefaccions i fins
i tot a la cocció parcial de les parets de la fossa. A més solen trobar-se plenes
de cendres i de carbons.
 Un altre tipus d’estructura que podria portar a confusió amb una sitja és un
tipus de forn per coure aliments anomenat “four polynésien” o “earth oven” en la
literatura arqueològica i etnogràfica (3789 avant J.-C. 1989, 48-51; Best 1941,
416-417; Labiste 2005; C. Orliac 2003; C. Orliac, Wattez 1989; M. Orliac 2003;
Thoms 1998), malgrat que jo prefereixo utilitzar el terme forn amb pedres calentes
que és un simple descriptor. Els forns amb pedres calentes es coneixen a gran
part del món. Els estudis etnogràfics els situen a les illes del Pacífic, a Nova
Guinea, a Nova Zelanda, a Austràlia i en diverses zones d’Amèrica del Nord i del
Sud (Heibreen 2005, i també l’entrada “earth oven” de www.wikipedia.com).
Un forn amb pedres calentes consisteix en una fossa poc profunda
(normalment de 0,40 a 0,60 m, màxim 1,20 m) d’un a tres metres de diàmetre,
malgrat que també es coneixen formes rectangulars allargades. En un lloc pròxim
o a la mateixa fossa s’encén un gran foc i s’escalfen un conjunt de pedres fins
que es posen roentes. Els aliments que s’han de coure s’emboliquen amb herbes
i fulles i es dipositen a la fossa, mentre que les pedres calentes es posen enmig
dels aliments i els couen lentament, ben tapats amb terra (fig. 5.1, 1). El resultat
arqueològic és una fossa de planta circular o rectangular, de diàmetre superior a
un metre i profunditat escassa, plena de pedres alterades pel foc o amb
nombrosos carbons i cendres (fig. 5.1, 2).
A Navarra es coneixen algunes estructures semblants als jaciments
neolítics de Los Cascajos, Paternanbidea i Epertegui. A Los Cascajos hi havia
unes 111 estructures amb pedres cremades al fons. Una de les més grans,
l’estructura 551, contenia fins a 686 Kg de pedres calcàries i sorrenques (García,
Sesma 2005-2006, 262). A Villeneuve-Tolosane, al Llenguadoc, es coneixen
nombroses estructures allargades i algunes de circulars plenes de pedres
alterades pel foc (Vaquer 1990). Altres exemples procedeixen de Mileto a Itàlia
(Sarti, Martini, Pallecchi 1991, citat per Cavulli 2003, 443), de Suïssa (Ramseyer
1985), de Noyen-sur-Seine i La Boise a França (3789 avant J.-C. 1989, 48-51;
Nuoffer 2006).
L’any 2000 es va fer a Bourg-en-Bresse (França) un congrés sobre forns
amb pedres calentes on podeu trobar moltes dades sobre aquesta estructura
(Frère-Sautot 2003).
Als països escandinaus es coneixen fosses amb pedres alterades pel foc
plenes de carbons i cendres anomenades kokegroper, corresponents a l’edat
del bronze i a l’època medieval. L’any 2001 es va fer a Oslo un seminari sobre
aquestes estructures (Gustavson, Heibreen, Martens 2005).

A més de forns per coure aliments les fosses amb pedres calentes
també s’utilitzen per altres funcions: per fer bullir líquids en fosses sense la
utilització de ceràmiques i per produir vapor d’aigua en instal·lacions del tipus
sauna.
 A Irlanda i Gran Bretanya es coneix un tipus de jaciment anomenat
fulacht fiadh (en gaèlic irlandès, “lloc per cuinar”) que consisteix en un munt de
pedres, correntment en forma de creixent o de ferradura. Al centre de les
pedres, les excavacions revelen una fossa plena de pedres i carbons
(Desmond 2006). Diu Keating (1908, 2, 326, citat per Wood 2000) que els
caçadors irlandesos enviaven els seus ajudants a un determinat turó, on
encenien un gran foc i excavaven dues fosses. Una part de la carn que havien
caçat la posaven a rostir al foc, mentre de l’altra en feien farcells amb herbes i
la posaven a bullir en una de les fosses, on afegien constantment pedres
roentes que treien del foc.
L’arqueòleg Jacqui Wood, basant-se en aquests testimonis, va realitzar
alguns experiments de cocció de la carn per ebullició en fosses escalfades amb
pedres calentes al festival que cada any s’organitza a Biskupin, a Polònia
(Wood 2000, 90-93).
Un altre testimoni etnogràfic de l’ús de fosses per fer bullir líquids prové
d’Amèrica del Nord. Algunes tribus índies excavaven una fossa de 0,54 m de
diàmetre i 0,36 m de profunditat, la recobrien amb un tros de pell de bisó i hi
tiraven pedres calentes per fer bullir l’aigua (Kennedy 1961, citat per Heibreen
2005, 17).
Alguns aborígens australians utilitzaven fosses amb pedres calentes per
guarir certes malalties. Al damunt d’aquestes fosses feien una mena de
plataforma de troncs on es posava el malalt embolicat amb mantes. Quan
tiraven aigua sobre les pedres calentes el vapor embolcallava el pacient i era
considerat un bon sistema de cura (Taplin, 1878, 75, citat per Heibreen 2005,
18). Algunes tribus d’Amèrica del Nord també tenien algun lodge al centre dels
quals hi havia una fossa amb pedres prèviament escalfades amb funció de
sauna (Heibreen 2005, 18-19).

En diverses ocasions els arqueòlegs s’han plantejat de quina manera es

podien coure les ceràmiques prehistòriques. S’han fet algunes
experimentacions i el resultat ha estat que es podien utilitzar forns molt simples
per coure-les. Una de les fórmules conegudes per l’etnografia és el forn en
fossa, consistent en una fossa on es dipositaven els vasos que es volien coure i
entremig s’hi posava el combustible, generalment troncs i branques d’arbre,
però també herbes o femta de vaca assecada a les zones on escassejava el
bosc.
En algunes zones del Marroc els terrissaires utilitzaven simples cubetes
de forma cilíndrica d’1,5 m de diàmetre per coure les ceràmiques. L’espai era
ocupat per les ceràmiques i pel combustible (fig. 5.2) (Herber 1932).
A Califòrnia, al W dels Estats Units, les dones yuman i shoshon eren
unes expertes artesanes de la ceràmica. Per coure 8 peces de ceràmica, una
dona utilitzava una fossa de 0,60 m de diàmetre i 0,40 m de profunditat, amb
les ceràmiques cobertes amb troncs de iuca i escorces (Campbell 2005, 119-
135).
Malgrat que s’haurien de contrastar les dades amb experimentacions o
amb una millor informació etnoarqueològica, sembla que aquestes fosses, com
les fosses de combustió, han de donar importants rubefaccions i en certs casos
fins i tot la cuita parcial de les parets de la fossa.

Els forats de pal són una categoria prou ben coneguda entre els
arqueòlegs. Consisteixen en uns forats estrets de forma cilíndrica amb un
diàmetre entre 0,10 i 0,40 m i una profunditat molt variable però que sol superar
els 0,60 m. Ocasionalment, però, el diàmetre pot arribar fins al metre en el cas
de graners sobre pals (Valenti, Fronza 1997).
El reompliment del forat de pal és variable. Si el pal de fusta no s’ha
mogut del seu lloc, el farciment serà una terra orgànica deguda a la
descomposició del pal. Si l’edifici o el pal es cremen pot donar lloc a una zona
de carbons i cendres. Finalment, si el pal es treu del seu lloc (per ex. per
aprofitar-lo per a una altre lloc o per cremar-lo) el forat s’omplirà de terra del
voltant (Cavulli 2008 b, 304-306).
Molt sovint els forats de pal es troben alineats o formant cercles, la qual
cosa ens permet definir els edificis en planta.

Els morters són estris coneguts dels arqueòlegs i dels etnòlegs, fabricats
generalment en fusta, pedra o ceràmica. Hi ha però, un tipus especial de morter
que consisteix en un simple clot fet al terra, on es diposita el producte que es
vol aixafar utilitzant un bastó o una maça de fusta.
Al centre d’Australia un grup aborigen anomenat alyawara feien servir
uns morters excavats al terra d’uns 0,45 m de diàmetre i de la mateixa
profunditat que els servien per decorticar les llavors de gramínies silvestres
(O’Connell, Latz, Barnett 1983, 89).
Al nord del Marroc s’ha documentat un tipus de morter consistent en un
clot de 0,20-0,30 m de diàmetre i 0,20-0,40 m de profunditat, que s’usa per
decorticar l’espelta petita (Triticum monococcum) amb l’ajut d’una maça de
fusta (Peña-Chocarro et al 2000, 407-408).
No tinc coneixement que s’hagin identificat estructures de tipus morter
en jaciments arqueològics europeus, però la possibilitat hi és i cal que la
tinguem en compte.

Altres tipus de fosses de forma cilíndrica o fins i tot pròxima a

troncocònica són les trampes de caça, de les quals en disposo d’un parell de
bons exemples etnogràfics. A remarcar que aquestes fosses es trobaven lluny
dels llocs poblats en zones on abundaven els animals salvatges.
A la plana hongaresa s’utilitzava una trampa per caçar llops, consistent
en un pou de 2 o 3 m de profunditat. Al mig hi havia un pal amb un tros de carn
i el terra era fals i format per joncs, bogues, etc, que cedia en posar-s’hi l’animal
(Balassa, Ortutay, fig. 103).
Els maori de Nova Zelanda utilitzaven una trampa per caçar rates
anomenada rua torea. Consistia en una fossa d’uns 1,20 m de fondo que tenia
la forma d’una piràmide truncada, de planta quadrada i amb les parets
reentrants a fi que la rata que hi caigués no es pogués escapar (fig. 5.3). A la
boca de la fossa es posaven alguns bastonets clavats horitzontalment amb una
baia silvestre a la punta. Quan la rata pretenia agafar la baia, queia dins la
fossa i ja no podia sortir (Best 1941, II, 501-502).
Tampoc tinc coneixement de la descoberta de trampes per animals en
contextos arqueològics europeus.

El clot per fumar pells és un clàssic que devem a l’arqueòleg nord-

americà Lewis R. Binford. Aquest autor, a partir d’algunes descripcions
etnogràfiques dels indis i d’alguns vestigis arqueològics trobats en excavacions,
va definir una fossa oval d’unes dimensions mitjanes de 0,30 m d’eix màxim i
0,33 m de profunditat, en la qual es detectaven restes vegetals carbonitzades
capaces de donar molt de fum i que servien per fumar i per tractar les pells
(Binford 1967).
En principi a Europa no hi ha referències a fosses d’aquest tipus. És
possible que a la prehistòria europea s’utilitzessin altres maneres de conservar
les pells com la immersió en líquids que contenien tanins. En tot cas, les
reduïdes dimensions dels clots per fumar pells fan molt difícil la confusió amb
sitges i altres fosses per conservar aliments.

En la prehistòria europea de tant en tant trobem sitges o simples fosses

dins les quals apareixen un nombre més o menys important d’eines, estris i
béns que se suposa que es van deixar amagats sota terra perquè no es
necessitaven en aquell moment, o perquè els habitants del poblat havien migrat
temporalment a un altre campament, o potser perquè hi havia una situació
d’inseguretat que feia recomanable l’amagar alguns béns valuosos.
Entre els elements que es poden trobar en un amagatall o dipòsit (utilitzo
les dues paraules indistintament) hi ha els següents: eines de sílex, destrals
polides, eines de bronze i de ferro, punxons d’os, ceràmiques i monedes.
Entre els especialistes que han tractat el tema hi ha profundes
divergències a l’hora d’interpretar aquestes troballes. Amb caràcter general
hom pot distingir entre dipòsits domèstics, dipòsits de distribució i tresors.
 Els dipòsits domèstics es troben en contextos d’habitació, dins de
fosses, de caixes de fusta, de cistells, de ceràmiques, etc. Sovint se suposa
que són estris fabricats per la mateixa unitat domèstica que es troben a l’espera
d’ésser utilitzats. El formen elements diversos com eines de sílex, de pedra
polida, de metall, d’os, ceràmiques, molins, etc. No pot ser mai un dipòsit
format per elements homogenis i repetits.
Un bon exemple d’amagatall domèstic el tenim al poblat calcolític de la
Virgen de la Salud de Lorca (Múrcia, SE d’Espanya). A l’extrem W del poblat hi
havia una fossa d’1 m de diàmetre i 1,30 m de profunditat que va ser utilitzada
com a amagatall. A l’interior hi havia set gerres, la majoria senceres, dues
plates de ceràmica, dos vasos més, set espàtules d’os, diverses eines de sílex i
14 destrals de pedra polida en bon estat (Eiroa 1989, 58-61).
Laurence Astruc i altres autors recullen diversos dipòsits d’instruments
de sílex neolítics trobats a la Mediterrània oriental i al Pròxim Orient, entre els
que destaca la construcció 122 del neolític preceràmic de Khirokitia a Xipre, on
van aparèixer més d’un centenar d’elements lítics: ascles, nuclis, útils retocats
o utilitzats, etc (Astruc et al. 2003, 68).
Una altra pista que podem seguir per identificar un amagatall domèstic
és la troballa de molins de pedra dins del farciment de les fosses. Els molins
són uns objectes pesants que no solen moure’s si es produeix una migració de
la població. Les poblacions semisedentàries que recorren un determinat territori
i tornen periòdicament al mateix indret solen amagar els molins a fi de tornar a
utilitzar-los quan retornen al mateix lloc. N’hi ha exemples etnogràfics entre els
indis de Nord Amèrica (que guarden els seus morters i mans en caches, veg.
Fletcher, La Flesche 1992, 99) i entre els tuareg al desert del Sàhara (Gast
1995).
Si es tracta de molins trencats o amortitzats no hi ha dubte que són
elements inservibles abocats dins la fossa. Però en el cas de molins en bon
estat que es troben al fons d’una sitja podem sospitar de si es pot tractar
d’amagatalls, sempre i quan el context sigui l’adequat. Exemples de troballes
de molins sencers dins de fosses són el jaciment del neolític final del carrer
Floridablanca de Lorca (Múrcia, SE d’Espanya) (Martínez, Ponce 1997, 300-
301), l’estructura 102 de Los Cascajos, a Navarra (Garcia, Sesma 2001), una
sitja amb dos molins de vaivé al Monte dos Remedios, a Galícia (Bonilla, César
2005, 56) i les estructures 56-57 i 100 de la Fábrica de Ladrillos prop de Madrid
(Blanco et al. 2007, 44-45). Al nord d’Itàlia, durant en neolític, hi ha nombrosos
exemples de molins trobats al fons de fosses o sitges, com a Pescale, on van
aparèixer sis molins. L’arqueòleg Fabio Cavulli dubta de si es tracta de
contextos funcionals o bé rituals (Cavulli 2008 b, 332), malgrat que jo em
decanto per la primera solució.
 Destaca una fossa del jaciment romanès de Verme ti situada sota
l’habitació 1 que contenia 6 grans molins i 21 fragments més, tots ells amb la
cara activa cap avall (Cotiug , Haimovici 2004, 320)1.

Els dipòsits de distribució es troben dins de fosses o en escletxes de

roques en llocs allunyats dels hàbitats, en antics boscos, conreus o camins, i
normalment se solen interpretar com a amagatalls d’artesans itinerants. Hom
ha trobat dipòsits de bronze o d’eines lítiques en fosses protegides per lloses,
en caixes de fusta, en sacs de pell, etc (fig. 5.4). Sembla que va ser V. Gordon
Childe qui va difondre la idea d’uns artesans itinerants que recorrien el territori
venent els seus productes, especialment instruments de bronze, idea que avui
dia potser caldria revisar (Vilaça 2006, 24). El formen sempre un conjunt
homogeni d’objectes, com un lot de làmines de sílex, de destrals de pedra
polida, d’elements de bronze, etc. En els dipòsits de distribució les peces es
troben senceres i sense ús, però en el cas dels objectes de bronze solen
aparèixer també dipòsits de peces trencades que se suposa que eren per als
fonedors.

Els tresors suposen una acumulació de béns valuosos. Els més

coneguts són els formats per monedes i per joies de metalls preciosos. A més
d’aquestes hi ha altres troballes excepcionals com la dels prop de 40 vasos de
bronze trobats a Evans, a l’est de França, de l’edat del bronze final (Piningre,
Mosca, Bonvalot 1999).
La majoria de tresors coneguts són d’època històrica. A tall d’exemple, al
poblat preromà d’Entremont, a la Provença, es va trobar un tresor amb un miler
d’òbols, 2 dracmes i 3 diners. Eren dins d’una fossa de 0,60 m de diàmetre i 1
m de profunditat, coberta amb una llosa amb claus de ferro a l’interior d’una
habitació (Nin 1999, 270). D’època medieval es pot esmentar la troballa de 216
diners d’argent del segle XI feta a l’església de Sant Andreu d’Òrrius (Maresme,
Catalunya) (Padilla 1981).

Les fosses rituals són aquelles fosses que contenen al seu interior
elements que s’atribueixen a rituals màgico-religiosos o que s’identifiquen com
a ofrenes a les divinitats. S’utilitza sovint el nom grec bothros, en plural bothroi,
que vol dir fossa. Aquestes fosses es caracteritzen per contenir elements poc

!"# #$ !"#% & % ' #( ) $ & $% # * "$ ) %% " + #,#" $) +- #% #%

* #% # ' $% $% # ) %%#% & #% $#$ ' , %+ # #.#' # ) %% #/ % %#
# $ 0% 1- # "$2 3 & #% $ "$ &"*# ' * "$ ' ) $% #$ !" '4 # ,
1) $ ' #$ ' #$ $ %3 #% # 5 ( $% 1 0 #56 $%6 # $7$ #5 899 : $ 899 3+ $ #
#.#' # & ; <% ) %% # $2 # #, 6 # & & &=* $5# $ & 1 6/ $ 6 , 3+
corrents com ossos de fauna en connexió (es a dir, ofrenes de carn, associats
potser a un sacrifici), ceràmiques (que devien contenir aliments o que es van
utilitzar en un banquet), elements valuosos de metall, figuretes antropomorfes o
zoomorfes, etc.
Els rituals i cerimònies que es devien desenvolupar a la prehistòria ens
són desconeguts quasi completament, malgrat tot hi ha qui ha intentat
reconstruir algun ritual prehistòric a partir de troballes arqueològiques i de
descripcions de rituals d’època més tardana, com les de l’Antic Testament
(Deuteronomi i Levític) o les que ens descriuen M. P. Cató i altres autors
clàssics. Així ens apareixen alguns elements com per exemple el sacrifici
d’animals, que arqueològicament es documenta per la troballa d’esquelets
sencers d’animals, o el banquet, representat per vasos sencers del servei de
taula llençats dins d’una fossa, o el ritual de fundació, en el qual es dipositen
dins d’una fossa situada dins d’una casa restes d’un animal sacrificat o el
cadàver d’un infant neonat (Barberà 1998, Feugère 2007; Gusi, Muriel, Olaria
2008).
Els arqueòlegs romanesos Vasile Cotiug i Sergiu Haimovici van
estudiar les fosses d’ofrenes del neolític i del calcolític romanès i distingeixen
entre fosses excavades expressament i fosses reaprofitades com a fosses
rituals. Entre aquestes darreres assenyalen pous, sitges i fosses d’extracció
d’argiles, que es van aprofitar per dipositar-hi restes corresponents a algun
ritual (Cotiug , Haimovici 2004)2.

! " #$ %
& '
( % % ! )
% $ *
+, & - . / 0& - . 1 2 3 4
5 666 7 % ! + 0- 2 & %) 1 ( 8 %1 8 %

+, %, & - . 9 % . . 0. - 2
:; < 7 %
< = )> % & %1
( & %) 8 %? 8
% % ! ! "
< ! & %/ & 8 %.
@ &/ % 1 9 A B !
B ! % ' % & %1 1 ( 8 %/ C %
% 8 %) 8
: C 9 0C . + 2%
' ! +, ) 8 8 C % / C 0/ . % 1 8 01 C % ) / 8 2
! < < 66%
& ) * 0) % & %? 8 ( & %/ 8 ( 8 C80

8
' *< % $,# .#$ #$ # #% ) %%#% !"# & $ #$#$ #% ) #$#% # % " % # )"$ & 0 1& $% , & 0
>"$ )" " #% ? * 3 # % #% " %+

89
8 .8 D E %
% &) +F &--)%
& ) - 0& ? & ) ? ) 0) ? C 2
@ % % %
01 - % + 1 12+ &--)2
* ' G " % 3* G 4 % !
% < &8&% ) 8 8 0& C 1 G %
* %
$% % ( ?
( $ % &? ( % )8 ( % $
* ! $
+" &--C2 % :5 ?9)% !
! * ' % %
% ( % % %
% % !
' % +" %7 )88.2
" " A 3H 3
' 5 3 0 8 %) 8 8 %/ 8
( 8 %& 8 08 %& 1 % % %
( % H +3
&---% )9/ ?C2 @ %
E 6 G +5 0" 0 0
2% G # 5 0" 0 0 % 5 0
, %
+3 &---%)912
! ' +< 2% F6 G%
8 %- 8 ( 8 %? 8 )& (
EC %- % %/ (% %
% + 2 * H -
% +3 I %7 4
&-C/2
B ! !
! C)18 , 4' 0 0J % 6 G
A % % % (
( +B ) 8 8 1 % & / 0) ? 2
$ < # % 6( %
( * +G
)889%?.C2
# G K @ +) 8 8 / % ? ) ) 2
% )& 5 L % )/
%9
/8 B M M %
( % % N 4 ! J
! )9 BL : % %
E/ % /) 4 %
% 4 % ! * !
% % % ( % % $ %

8
 En molts casos que he resseguit de la bibliografia arqueològica no em
queda clara la distinció entre fosses rituals, amagatalls o fosses amb ceràmica.
Segons el criteri de l’investigador, un element valuós, com per exemple una
fíbula de bronze, pot estar dipositada en una fossa per oferir un bé als déus
(fossa ritual) o per amagar-la dels humans (amagatall). Si apareix una ceràmica
sencera dins d’una sitja uns interpreten que contenia aliments que s’oferien a
les divinitats (fosses rituals) i altres que era un lloc on s’emmagatzemaven els
aliments dins de ceràmiques (fossa amb ceràmica). Se suposa que les
ceràmiques que es troben en fosses rituals contenien aliments que eren oferts
a les divinitats, però en molts casos aquestes ceràmiques les trobem en posició
invertida, i això en arqueologia vol dir, com hem vist al capítol 4, que
possiblement estaven buides.
Un dels treballs que ha afrontat el tema de la diferència entre dipòsits
rituals i no rituals és la tesi doctoral de Janet E. Levy. Aquesta autora considera
tots els dipòsits de l’edat del bronze de Dinamarca en els quals apareixen
objectes de bronze. Després de fer una repassada a la literatura etnogràfica de
diverses societats tribals de tot el món, extrau algunes conclusions universals
sobre els rituals i les seves ofrenes materials. Segons Levy les diferències
entre els dipòsits rituals (associats a cerimònies) i els no rituals (que
corresponen al que més amunt he anomenat dipòsits de distribució) són les
següents (Levy 1982, 24):

$ #. $ "$ 5 $ ?"' $ "$ 5 $ %#&

, $ )"$ & )"$
>"$ # & % >"$ #
$ "$ $ & * %&
$ "$ @' " %# " &
$ $," $ ' #$ % ' #% $#%
*A#& #% $ & #% *A#& #% ) ,' #$ %
#)# #$ & %' 4, & / # %&
%% & & 0 ' * ' #$A #% #% $ ' % - ? ? %% & & 0 ' *
# ;' !"#% ' #$A
B%
% %&0 $% >"$ #& #$ % % & 0 #% #&
$&# & % ' * "$ $#
*A#& #% #$ C#

!
" # $ % &' ()*

Cal dir d’entrada que alguns d’aquests paràmetres perden el seu sentit
quan els traslladem a les zones mediterrànies. Per exemple la diferenciació
entre zones seques i zones humides (aiguamolls, torberes) que es fa a

88
Dinamarca no crec que tingui massa sentit en el nostre context, on gairebé
totes les troballes són en ambient sec. Tot i amb això, crec que algunes de les
idees aportades per aquesta autora ens poden ser d’interès.

Diversos autors han notat que és força freqüent la troballa de restes

humanes a l’interior de sitges en diversos moments de la prehistòria europea
(Cunliffe 1992; Delattre et al. 2000; Márquez 2004). Barry W. Cunliffe assenyala
que el 40 % de les més de 1700 fosses trobades al jaciment anglès de l’edat de
ferro de Danebury contenien dipòsits especials: restes humanes, carcasses
d’animals, cereals carbonitzats, molins, pesos de teler, eines de ferro, etc.
L’autor considera que a l’edat del ferro del sud d’Anglaterra els homes
prehistòrics oferien a les divinitats subterrànies diverses ofrenes, entre elles els
seus difunts, quan la sitja ja havia deixat d’emmagatzemar gra.
Alguns arqueòlegs cataloguen les tombes de nadons trobades sota les
cases dels poblats ibèrics de l’E de la península Ibèrica i del SE francès dins
les fosses rituals, vinculades als rituals de fundació (vegeu la discussió sobre el
tema en una publicació recent: Gusi, Muriel, Olaria 2008). De tota manera jo
prefereixo incloure-les dins les fosses sepulcrals, i recordo a tots els arqueòlegs
que si una fossa conté restes humanes és una fossa sepulcral, el caràcter ritual
és només una interpretació.

! "
Una altra categoria de fosses que es troba de tant en tant en els
jaciments arqueològics és el pou d’aigua. Hom en coneix des del neolític a
Chiozza i a Campo del Ponte del Vhò de Piadena (Cavulli 2006, 378-379;
2008b, 310-312), per esdevenir més freqüents a l’edat del ferro, com a
Bruyères-sur-Oise (Toupet 2005), Saint-Denis (Giraud et al. 2005), Lieusaint
(Viand 2005), Lattes (Piqués, Buxó 2005), can Xercavins (Francès, Carlús
1995) i Les Toixoneres (Asensio et al. 1996).
Molts d’aquests pous presenten els murs protegits amb branques i troncs
a fi d’evitar l’esllavissada de les parets (timber lined wells, puits cuvelées), o bé
amb un mur de pedra seca.
L’arquitecte romà Marc Vitruvi en la seva obra “Els deu llibres
d’arquitectura” dedica el llibre 8 a l’aigua, i concretament els capítols 1 i 8 a
l’excavació de pous i confecció de cisternes. Abans de començar un pou,
Vitruvi recomana de guiar-se pel tipus de terreny i per arbres i plantes que
només poden viure en llocs on hi hagi una certa humitat, com són joncs, salzes,
oms, canyes, heures, etc. Vitruvi recomana d’excavar un pou de mostra de tres
peus de costat i cinc peus de profunditat. A la posta de sol es posa un recipient
de bronze o de plom posat cap per avall amb les parets internes untades d’oli,
o un vas tapat de terra crua; si l’endemà apareixen gotes d’aigua dins del

8
recipient és que hi ha aigua en aquest lloc i cal enfondir el pou (De Architectura
8, 1).

#
Antigament l’argila era molt utilitzada en la construcció de les cases i
edificis. A fi de proveir-se d’argila s’excavaven uns clots prop de les cases d’on
extreien el material de construcció per sota del nivell superficial. Aquests clots
tenen una morfologia peculiar: estan formats per l’acumulació de mòduls de
forma tendent a circular, més o menys regulars, amb un front d’excavació amb
la paret quasi vertical i una part oposada de parets d’inclinació mes suau, per
on es treu l’argila (Gascó 1985, 16). L’exemple etnogràfic que dóna Werner
Buttler d’una fossa per extreure argila de la zona de Debrecen, a Hongria, és
molt característica (fig. 5.6, 1) (Buttler 1934, 135 = 1936, 26).
En arqueologia segurament les fosses per extreure argiles més
conegudes són les dels poblats del neolític danubià. Algunes de les cases
llargues tenen al seu voltant fosses de diversa profunditat on es va extreure
l’argila que es va utilitzar per recobrir les parets de les cases. Altres exemples
són del bronze final a França: la fossa 64 de Carsac (fig. 5.6, 2) (Guilaine et al.
1986, 33-51), Ornaisons (Guilaine et al. 1989, 165-168), i La Jasse d’Eyrolles
(Gascó 1980). D’època més recent es pot esmentar el jaciment de la Solana, a
Catalunya, amb fosses datades als segles V-VII dC (Barrasetas, Járrega 2007).
Els clots per extreure argila poden ésser utilitzats posteriorment per a
altres utilitats: fosses de decantació de l’argila, fosses per pastar l’argila,
basses per abeurar els animals que recullen l’aigua de pluja, abocadors
d’escombraries, etc (Cavulli 2008 b, 13-15).

En etnografia els clots per escombraries són una categoria perfectament

definida. En les societats tradicionals podem trobar tres possibilitats: Els que
enterren les deixalles en una fossa expressa o reaprofitada, els que disposen
d’un femer on aboquen les escombraries fins que es buida i s’escampen pels
camps i finalment els que escampen directament les deixalles als camps de
conreu.
En el primer grup podem assenyalar alguns poblats tradicionals de
l’Europa central. Als anys 1930 l’arqueòleg Werner Buttler va recollir
nombrosos testimonis de l’existència de clots d’escombraries en aquests
poblats mentre buscava paral·lels etnogràfics per a la interpretació de les
fosses de l’excavació neolítica de Köln-Lindenthal. Es tractava de fosses de
morfologia variada, situades prop de les cases, on hi anaven a parar totes les
deixalles. Un clot per escombraries era reomplert per una família en un període
que podia durar entre cinc mesos i un any (Buttler 1934, 136 = 1936, 26).
El segon grup llença les escombraries al femer. Per exemple, a Sant
Pere de Ribes, el poble on jo vaig néixer, tinc el record de quan era petit a totes

8
les cases del poble hi havia el femer, que era una fossa quadrangular o bé un
simple racó del pati on hi anaven a parar les deixalles de la casa i també la
gallinassa quan s’escurava el galliner. Un o dos cops l’any es buidava el femer i
les deixalles s’escampaven pels horts i vinyes properes.
L’ús dels femers es troba ben documentat des de l’antiguitat. Entre els
agrònoms romans, el que parla més extensament dels femers és L. J. Moderat
Columel·la. Aquest autor estava convençut que els fems retornaven a la terra
els “sucs” que les plantes havien extret amb les arrels. Per això era tant
important aprofitar totes les deixalles que es produïen a la casa, recollir-les en
un clot o fossa, a poder ser amb el fons empedrat, i barrejat amb els fems dels
animals escampar-los pels camps (De agr. 1, 6). Altres agrònoms d’època
posterior seguiran els preceptes de Columel·la i alguns d’ells, com els àrabs
andalusins, donaran fórmules més o menys sofisticades sobre les barreges
d’excrements i residus més adequades per a determinats conreus (Bolens-
Halimi 1981).
El tercer grup llença directament les escombraries als camps de conreu.
Per exemple, els azande del Sudan acostumen a situar les seves cases en un
cercle, al voltant hi ha els horts en els quals s’escampen totes les deixalles i
més enllà les artigues, que creixen de mica en mica i cada vegada s’allunyen
més del poble (Schlippé 1986).
En els darrers anys hem assistit al debat obert entre els prehistoriadors
europeus sobre si els clots per escombraries són una categoria de fosses
dedicades explícitament a aquesta funció o bé si simplement es tracta del
darrer aprofitament com a abocador d’una fossa amortitzada. Normalment ens
trobarem amb aquest darrer cas, però vistos els exemples etnogràfics mai es
podrà excloure que hi hagués fosses dedicades específicament a aquesta
funció.

Fins aquí he presentat les diverses funcions que pot tenir una fossa amb
un racionalisme espaterrant. Tenim una trentena de funcions possibles per a
una fossa i intentem identificar-les i assignar-los-hi una determinada funció.
Però ara la cosa se’ns complica una mica més. En etnografia tenim evidències
que ens porten a creure que una mateixa fossa serveix per a dues, tres o més
funcions diferents de forma simultània, successiva o alternativa.
Un exemple són les cache pits, que són una categoria de fosses que trec
de l’etnografia americana. Algunes tribus índies de les grans planes d’Amèrica
del nord disposaven d’un assentament fix i de campaments mòbils que
utilitzaven en la cacera del bisó. Quan marxaven als campaments de caça
deixaven les seves cases abandonades amb les sitges plenes de moresc i en
algunes fosses hi deixaven estris que no es podien emportar als altres
campaments: morters, ceràmiques, roba que no utilitzaven, etc. Durant l’estiu,
les sitges buides podien ésser utilitzades per emmagatzemar fruits silvestres

8
secs o peces de carn de bisó assecada (Wilson 1917, 95-96; Fletcher, La
Fesche 1992, 98-99). M’agradaria remarcar que les mateixes sitges que
s’utilitzaven per emmagatzemar el moresc podien ésser utilitzades per
emmagatzemar altres aliments o podien ésser utilitzades com a amagatalls per
guardar altres béns no alimentaris.
Altres exemples procedeixen de l’Europa central i de l’est. A Trnava (est
d’Eslovàquia) a les sitges que contenien ordi s’hi estotjaven també sacs de
llenties, pomes o carn fumada. A Letònia, segons una font de l’any 1702, es
guardava roba i menjar a les sitges junt amb el gra, i a Polònia, segons un llibre
editat el 1581, s’hi conservava carn de porc, formatge, mantega, roba etc (Kunz
2004, cap. 8.4).
El mateix podria dir de les sitges per emmagatzemar cereals de
Jordània. Segons informes etnogràfics, l' oli es conservava normalment en
grans tenalles que tenien la base enfonsada al terra, però també es podien
posar dins d' una sitja buida (Ayoub 1985, 165).
En arqueologia l’exemple més conegut són les fosses que tenen una
primera funció de sitges per emmagatzemar cereals i acaben com a abocadors
de deixalles domèstiques. En aquests casos els arqueòlegs documentem
fàcilment la darrera funció que va tenir la fossa pel fet de trobar-la plena de
deixalles domèstiques, però ens costa, i a vegades no ens en sortim, de trobar
la funció primària que va tenir.
Altres exemples coneguts de reaprofitament de sitges són les fosses
sepulcrals i rituals, que poden reciclar una sitja preexistent. Al capítol 3 he
posat l’exemple molt clar de la sitja de Prasklice a Bohèmia, amb una capa de
3-4 cm de granes carbonitzades d’espelta bessona al fons i al damunt tres
esquelets humans i aixovar ceràmic.
La conclusió que n’hem de treure els arqueòlegs és que les categories
sitja, cava, fossa amb ceràmica i amagatalls són (o poden ser) equivalents en
contextos arqueològics, vull dir que poden ser les mateixes fosses i segons en
quin moment es vagi produir l’abandonament de l’assentament els arqueòlegs
identificarem una o altra funció.
Una última reflexió abans de tancar el capítol, amb un exemple que a mi
m’ha fet pensar: Fa un temps un diari oferia un conjunt complet de ganivets de
cuina: el de tallar el pernil, el de la carn, el petit, el llarg, el de pelar patates...
En definitiva, a cada ganivet li assignaven una funció diferent i molt específica.
Temps enrere els especialistes en traces d’ús de les eines lítiques ja ens van
avisar que a la prehistòria funcionava més la idea del ganivet d’excursionista
que es fa servir per tot que no pas el d’un conjunt de ganivets de funció
superespecialitzada. I segurament, i això no és res més que una idea, haurem
d’acceptar que una mateixa fossa havia servit per fer funcions diferents. Per
tant considero que sempre ens hem de plantejar quina és la funció que més li
escau a una fossa (normalment la darrera serà la que es documenta amb més
facilitat) i mirar de trobar indicis d’altres funcions anteriors. Crec que hem
d’estar oberts a trobar diverses funcions per a una mateixa fossa.

8
8
8
8
9
 Aquest capítol pretén explicar en quines condicions es manté el gra a la
sitja. Arqueòlegs i agrònoms han investigat com es produeix la conservació
dels cereals en sitges i en quines condicions, si bé ho han fet amb criteris molt
diferents. Els arqueòlegs han experimentat amb sitges a fi de veure quins
processos tècnics i econòmics es van produir en el passat. Pel contrari, els
agrònoms han investigat les sitges buscant la utilitat que podrien tenir en el
context de l'agricultura actual, i han intentat trobar fórmules que permetessin
millorar l'emmagatzematge tradicional. En aquest article intentaré aprofitar els
coneixements dels uns i dels altres ja que el subjecte és el mateix i només
canvia l'enfocament.
Entre els experiments realitzats pels arqueòlegs jo destacaria els de
Broad Chalke i la Butser Ancient Farm a Anglaterra, l’Esquerda a Catalunya,
B ezno a la República Txeca, Wisconsin i Iowa als Estats Units. Els agrònoms
han realitzat nombrosos experiments amb sitges tradicionals, entre els quals
sobresurten els de l’illa de Malta, de Lahav a Palestina, de Rabat i de Settat al
Marroc, H rer a Etiòpia i al-Qadarif al Sudan. Només en els experiments de
Lahav, de Broad Chalke i la primera etapa de la Butser Ancient Farm van
coincidir arqueòlegs i agrònoms en una mateixa experimentació.
Podeu veure amb detall aquests experiments a l’apèndix 2. En aquest
capítol em limitaré a treure algunes conclusions del què han donat tots aquests
experiments. Però abans d’enfrontar-me a un dels capítols més tècnics
d’aquesta monografia i a uns continguts que entren de ple dins del camp de
l’agronomia crec convenient d'explicar algunes nocions bàsiques sobre la
conservació dels cereals i lleguminoses.
En primer lloc prendrem en consideració la humitat del gra, ja que és un
dels paràmetres més importants per a la seva conservació. Tota matèria viva
conté una part important d'aigua dins dels seus teixits. Els grans, cereals o
lleguminoses, un cop feta la batuda, contenen un percentatge relativament baix
d'humitat, especialment quan s'han produït en regions seques i quan en la
batuda es fan servir tècniques que contribueixen a l'assecat. A la Mediterrània,
per exemple, s'utilitza tradicionalment la sega de les tiges de cereal, la lligada
en garbes i la batuda a les eres. El gra roman dies estès a la calor dels migdies
de juliol i d'agost amb temperatures pel damunt dels 30 o 40°C i s'asseca fins
assolir un grau d'humitat que pot estar per sota del 10%. Amb percentatges tan
baixos d'humitat els fongs no hi tenen res a fer, ja que necessiten valors per
sobre del 14% per poder actuar.
La taxa de germinació, o sigui el percentatge de grans que germinen

1
!" #$%"& '! ($ $ ) *" "( % $ ) " * "+ ," ) *" % ) +" %
$ $ - ") '../01

131
d'una mostra de cereals, és també un paràmetre molt important quan aquest
s'utilitza com a llavor per sembrar, ja que cal que la taxa sigui molt alta.
Actualment per sembrar cereals els pagesos utilitzem llavors certificades amb
una taxa superior al 85%. Això vol dir que el nostre proveïdor garanteix que de
cada 100 llavors en naixeran almenys 85. Quan els pagesos es feien la seva
llavor tenien molta cura de seleccionar la millor llavor, que fos de l'any, que fos
ben sana i que no n'hi hagués de migrada. Val a dir que un gra amb una taxa
de germinació alta normalment és un gra comestible, mentre que un gra
perfectament comestible pot haver perdut la capacitat de germinar.

Què fa que el gra es conservi bé a les sitges? Hi ha quatre factors

fonamentals que actuen en funció de les condicions climàtiques en les quals es
troba la sitja i que per tant en uns casos poden actuar i en uns altres casos no.
En concret els factors són:
- La manca d'oxigen (O2), associada sovint a una taxa alta de diòxid de
carboni (CO2).
- Les baixes temperatures.
- La baixa humitat.
- L’associació a productes repel·lents o tòxics per a les plagues.

Pel que fa a la manca d'oxigen, el principi d’acció de les sitges és molt

senzill i té una llunyana relació amb el que avui en dia en diem conservació en
atmosfera protectora. Molts dels aliments que comprem al primer món venen
envasats en bosses de plàstic dins les quals hi ha un gas inert (per exemple
una barreja de nitrogen i de diòxid de carboni) que estabilitza el producte durant
un temps. Un principi semblant s'aplica a les sitges, només que d'una forma
natural.
Quan es tanca una sitja els grans de cereal deixen entre ells un espai de
prop del 40% del seu volum, que anomenem atmosfera intersticial o
intergranular (Multon, Trentesaux, Guilbot 1973, 338). Aquest aire té inicialment
la mateixa composició de l'atmosfera terrestre i si consulteu qualsevol
enciclopèdia veureu que es composa d'un 78% de nitrogen, d'un 21% d'oxigen i
d'un 1% d'altres gasos, entre ells un 0,03% de diòxid de carboni.
Amb els grans entren a la sitja multitud de microorganismes. Segons
sabem per l’experimentació, la respiració del gra, dels insectes, dels fongs i
dels bacteris provoquen un canvi en l'atmosfera intergranular consumint oxigen
i desprenent diòxid de carboni i vapor d'aigua. L'oxigen minva en la mateixa
proporció que s'incrementa el diòxid de carboni. Quan s'ha "cremat" tot l'oxigen,
el diòxid de carboni assoleix el mateix volum que tenia inicialment l'oxigen, és a
dir, el 21%. Si mireu les figures 6.2 i 6.4 veureu l’evolució d'aquests gasos a
l'interior de les sitges experimentals de Malta i de Wisconsin.
La respiració dels insectes i àcars sol frenar-se en el moment en què el

132
contingut d'oxigen de la sitja es situa per sota del 2%2. En aquest punt els
insectes (en especial els adults del corc del blat) es desplacen prop del bocatge
de la sitja buscant la mica d'oxigen que es pot filtrar pel dispositiu de tancament
de la sitja i s’aletarguen o moren, ja que no disposen de prou oxigen per
continuar la seva activitat vital. Pel contrari alguns bacteris i llevats poden
seguir actius amb nivells d'oxigen inferiors i si hi ha prou humitat es
desenvolupen i poden produir una alteració dels grans que pot modificar la
seva capacitat de germinar o les seves qualitats nutritives. En condicions
favorables proliferen fongs i bacteris que provoquen l’alteració d'una part mes o
menys important del gra, especialment a la part alta de la sitja, on es condensa
el vapor d'aigua produït en la respiració, i en les parets laterals i fons, a causa
de l’absorció d'aigua procedent de la filtració de les pluges (Shejbal,
Boislambert 1982; Hyde 1973, 1974).
Diversos estudis han comprovat que la disminució d'oxigen i l'increment
de diòxid de carboni dins les sitges és deguda sobretot a la respiració dels
insectes i dels fongs (Shejbal, Boislambert 1982, 774; Hyde 1974, 384-85).
Malgrat que el gra també respira els experiments de laboratori mostren que la
seva aportació a la modificació de les atmosferes intergranulars és modesta,
malgrat que augmenta amb el contingut d'humitat.
En els països mediterranis el gra es cull sec i s'acaba d'assecar a les
eres amb motiu de la batuda. Molt sovint els grans procedents de la
Mediterrània no superen el 10% d'humitat. En aquestes condicions el gra té
reduït el seu metabolisme al mínim i gairebé no respira. En canvi les altes
temperatures fan que els insectes es trobin molt actius. Pel contrari, en països
més humits com l'Europa atlàntica i continental el gra té un contingut d'humitat
elevat (14-20%), el gra es troba molt actiu i es calcula que la respiració del gra
contribueix en major mesura a la disminució d' O2 i a l'increment de CO2.
En condicions de quasi absència d'oxigen però amb una humitat elevada
alguns llevats són capaços de sobreviure generant una reacció bioquímica
distinta de la respiració anomenada fermentació, la qual produeix més diòxid de
carboni. Aquest gas augmenta de manera significativa el caràcter letal de les
atmosferes pobres en oxigen, de tal forma que el gra guardat en aquestes
condicions es conserva adequadament en no tenir cap plaga que el pugui
perjudicar. El fenomen de la fermentació es detecta en els experiments quan en
una sitja apareix una concentració de CO2 superior al 21%. Normalment la
trobem a les sitges que s'inunden d'aigua com a conseqüència de les pluges
continuades. N'hi ha exemples a la Butser Ancient Farm (sitja MAXBUNLUNC,
fig. 6.3) i en zones tropicals a Samaru, Nigèria (O'Dowd 1971, 23-26).
El segon principi de conservació són les baixes temperatures. En
general la major part d'insectes, de fongs i de bacteris tenen una activitat molt
migrada amb temperatures per sota dels 15°C. En alguns experiments de
'
& )"2 $ % , ) )" % ) "3 1 4 1 " 5 6 $5 "$ $ * $2 )) )
% ' 7 % &"+ $ ) ,) % 8.7 % %"9&"% % ), $"2 ) $ %" - )* ! % ! 0
% ) % , - 0"% ) % ))9 - 0- " 5 :;;01

133
zones temperades, com els de Broad Chalke, Wisconsin i Iowa, les
temperatures eren més baixes de 15°C durant tot l'hivern i de manera puntual
es situaven per sota de zero (fig. 6.7). Com és natural aquest factor de
conservació només afecta les temperatures d'hivern dels climes temperats i els
mediterranis més frescos, restant-ne exclosos els tropicals.
Un tercer factor de conservació és la manca d'humitat, que pot actuar a
les zones desèrtiques del Pròxim Orient i del nord d'Àfrica. Recordem que bona
part de les regions àrides del sud i de l'est de la Mediterrània són zones en les
quals sabem per informacions històriques i etnogràfiques que el cereal era
emmagatzemat en sitges. Pel que fa als experiments, tan sols en els de Lahav,
al desert del Negev, s'ha de considerar que el factor principal de conservació és
l'aridesa del clima.
I en el darrer lloc dels factors de conservació esmentaré els productes
d’acció repel·lent o tòxica en relació a les plagues que afecten el gra, utilitzades
per moltes societats tradicionals. Aquests productes han estat recollits i
inventariats en alguns treballs entre els quals destaquen els de Luca (1979,
1981a, 1981b), Beutler (1981), Golob i altres (1999) i Bolens (1979, 110). Entre
els productes més utilitzats a la Mediterrània s'esmenten els següents: sorra,
cendres vegetals o procedents de la crema de fems, banyes de cérvol o de
gasela, tabac, alls, coriandre, espígol, fulles d'olivera, de figuera, de llentiscle,
etc.

On es troba el límit per a la conservació del gra? Quins resultats

s'obtenen quan es guarda el gra en sitges subterrànies durant un període més
o menys llarg? En relació amb aquestes preguntes ens trobem amb els
resultats següents:
− Augmenta la humitat del gra a causa del traspàs de la humitat de la terra
al gra i de les reaccions bioquímiques que produeixen aigua en forma de
vapor (com la respiració).
− Puja la temperatura de resultes de l'activitat metabòlica del gra i dels
altres microorganismes acompanyants.
− Augmenten els fongs com a conseqüència de l'augment de la humitat.
− S'incrementen les pèrdues causades pels corcs en algunes sitges que
no es comporten de manera prou hermètica.
− Baixa la taxa de germinació a causa de la pujada de la humitat i de l'atac
dels fongs.
− Es deterioren algunes qualitats nutritives en els grans atacats pels fongs.

Amb el pas del temps el gra absorbeix humitat de les parets i del terra de
la sitja3. Aquest és un dels factors limitants de les sitges que motiva que només

3
6 ) % "& $ "",)" $ ) < 2 " % +) ! < 2 " % 2 6 ) "$ ) " " "
" % ) $ "( % "+ % , 9 1 9)" 2 $ " , ) % "= ) ,> $ $ 2

134
s'utilitzin en zones àrides, almenys en la conservació a llarg termini. Quan plou
de forma continuada, l'aigua omple els porus que deixen les diferents partícules
del sòl i en pot provocar la saturació. La humitat pot traspassar les capes de
palla que tradicionalment es posen al voltant del gra, que frenen però que no
eviten el traspàs. Lentament el gra es va humitejant i quan arriba a l’entorn del
14%, si la temperatura es prou alta, comença l'atac de fongs i bacteris que en
provoquen la degradació. Si el gra es troba molt sec, li costarà més d'absorbir
prou humitat com perquè el puguin atacar els fongs. Tot i amb això,
l'experimentació demostra que la pujada d'humitat es pot produir en poques
setmanes i per tant es necessiten climes secs on la humitat de la terra sigui
baixa.
La temperatura dins la sitja subterrània sempre és una mica més alta
que la terra que l'envolta. Això es degut al metabolisme del gra, que respira i
desprèn calor. Si a més es produeix un atac d'insectes, la temperatura
s’enfilarà uns graus pel damunt. Al segle XIX Louis Doyère ja va veure que la
temperatura del gra d'una sitja d'Extremadura era més alta que la de la terra del
voltant. A la part alta de la sitja la temperatura pujava probablement degut a
l'atac del corc, mentre que a la meitat inferior era pròxima a la temperatura del
terra a la mateixa profunditat. El fet d'estar excavades al sòl suposa que les
temperatures són molt més constants al llarg de l' any, un xic més fresques a
l'estiu i més calentes a l’hivern, el què contribueix a una bona conservació.
Altres experiències més recents confirmen les deduccions del genial agrònom
francès. Per exemple, Bartali i Debbarh, autors de l’experimentació de Settat al
Marroc, expliquen que la pujada de temperatures va lligada al fet que la capa
de palla no protegeix prou bé el gra de les infiltracions de les aigües
subterrànies. L'augment de la humitat afavoreix l'activitat metabòlica del gra i
dels microorganismes que l'acompanyen, comportant així una certa producció
de calor dins la massa del gra. La dissipació d'aquesta calor fora de la massa
del gra es reduïda pel llit de palla que actua com a aïllant tèrmic (Bartali,
Debbarh 1991, 7).
En els experiments que han comportat un estudi dels fongs i bacteris
presents a dins la sitja es detecta un creixement espectacular d'aquests
microorganismes dins les sitges tradicionals. El motiu és l’increment del
contingut d'humitat del gra en les sitges subterrànies, com ja he comentat. Si la
sitja no és gaire estanca i el dispositiu de tancament permet una certa entrada
d'aire exterior, la població inicial de fongs i llevats es desenvoluparà en funció
del contingut d'humitat i les diverses espècies entraran en competència entre
elles. Però si la sitja és acceptablement estanca la respiració del gra i dels
microorganismes presents a dins la sitja portarà en poques setmanes a
l’empobriment d’oxigen i per tant a la desaparició de tota aquella flora que
necessita oxigen per sobreviure. Només els llevats i els anomenats bacteris

$ 2 2 $ % 2 ")? " = ! +) ) )" < 2 " )) ! )9 9 " )

$ ) % "& $" @ $ % #) " 1

135
làctics són capaços de sobreviure en una atmosfera pobra en oxigen.
La dinàmica de la població d'insectes en qualsevol sitja probablement ve
influenciada per l'espectre de les espècies presents a l’inici de l'ensitjat
(Shazali, El Hadi, Khalifa 1996, 191). En principi els insectes poden tenir dos
orígens diferents: o es troben presents dins dels camps de conreu abans de la
collita o ja es troben dins la sitja procedents d'un ensitjat anterior. A les regions
de clima temperat generalment aquests insectes no es mouen dels llocs
d'emmagatzematge de cereals. A les regions de clima mediterrani o tropical els
insectes poden viure indiferentment dins dels magatzems o dins dels conreus. I
en el cas extrem del clima equatorial, les estacions són indistintes i per tant els
insectes poden passar en qualsevol moment del conreu al lloc
d'emmagatzematge (Fleurat-Lessart 1982, 395).
Un dels efectes més importants de la conservació de cereals en sitges
és la caiguda de la germinació. En general amb el pas del temps decau la
viabilitat de les llavors, encara que es conservin en bones condicions, i per
aquest motiu els pagesos utilitzen llavor de la collita anterior i només de
manera ocasional fan servir el gra de les sitges (Miret 2005, 323). La caiguda
de la germinació depèn de la temperatura i sobretot del contingut d'humitat del
gra. Per exemple, amb una humitat del 22% la germinació cau a zero en
poques setmanes, mentre que al 14% o per sota, la viabilitat es pot mantenir a
un raonable alt nivell per un període considerable (Hyde 1974, 403). Els
experiments duts a terme en sitges tradicionals mostren un decrement més o
menys acusat de la germinació en funció de les condicions d'emmagatzematge.
En general els experiments mostren davallades notables de la germinació
causades sobretot per la humitat excessiva i per l'atac dels fongs: Així en els
experiments de Rabat la taxa de germinació va baixar del 72 al 53% en sis
mesos, a la Universitat de Kansas va caure del 82 al 16,9% en només 112 dies,
a B ezno va passar del 94 al 28% en dos anys (fig. 6.12), i podríem continuar
amb d’altres experiments de les zones tropicals com els de H rer (del 98 al
27% en 12 mesos per al sorgo i del 96 al 39% en 8 mesos per al moresc),
Shambat (del 87,3 al 43,7%), ‘Alem Maya (del 95 al 18% en 13 mesos, fig.
6.13). Ara bé, val a dir que en els experiments fets a Europa o a Amèrica en
clima temperat és correcta l'afirmació de P. Reynolds que les sitges
representen un sistema d'emmagatzematge que manté la germinació del gra,
sempre i quan la hipòtesi es plantegi dins dels paràmetres que Reynolds va
determinar: màxim 16% d'humitat del gra i conservació durant els 6 mesos
d'hivern amb temperatures per sota dels 15°C (Reynolds 1979 b, 74). El
problema és que alguns arqueòlegs han generalitzat les conclusions de
Reynolds com si tinguessin validesa universal i en alguns treballs arqueològics
corre el tòpic que les sitges són un sistema que manté la viabilitat del gra
durant llargs períodes de temps. Cal que retornem a les fonts. Si us plau, llegiu
atentament els treballs de Peter Reynolds, especialment on parla de
conservació durant els sis mesos més freds de l’any. Reynolds sempre obria
les sitges experimentals quan arribava la primavera.

136
 Si es donen a dins la sitja les condicions necessàries d'humitat per a què
proliferin els fongs es produeix una degradació de les qualitats nutritives del
gra. Cal destacar que alguns fongs causen micotoxines, que són substàncies
que resulten tòxiques per a l'organisme humà o per als animals domèstics.
Algunes d'aquestes substàncies són cancerígenes i es consideren
responsables, per exemple, de l'alta incidència de la cirrosi i del càncer de fetge
que es produeix a Etiòpia, presumiblement a causa del consum de sorgo atacat
per fongs i conservat a les sitges (Gilman 1968, citat per Dejene, Yuen, Sigvald
2004, 526).

En alguns experiments es dedueix que hi ha importants intercanvis de

gasos amb l'atmosfera, de tal manera que la composició de l'aire intersticial no
varia de forma significativa. I és que perquè pugui produir-se l'empobriment
d'oxigen dins l'atmosfera intergranular cal que la sitja sigui un contenidor
hermètic i no són prou estanques totes les fosses que hem analitzat.
Les úniques sitges tradicionals que podem considerar com a
raonablement hermètiques són les subterrànies. La composició argilosa de la
terra suposa una barrera al pas de l'aigua i dels gasos. Però algunes de les
sitges semisubterrànies de la zona del Sudan, d’Etiòpia i de Somàlia no tenen
el comportament d'una sitja estanca. Es dedueix que hi ha intercanvis de gasos
amb l'atmosfera exterior i això repercuteix en els resultats de la conservació.
Les sitges amb tancament de materials porosos no es comporten d'una
manera prou estanca. Les anàlisis de la composició de l'atmosfera intergranular
de la sitja de B ezno (República Txeca), amb un recobriment de palla i de fusta,
mostren que no es va produir l'esperada caiguda de l'oxigen (Pleinerová 1995).
Els experiments de The Park i The Bowsings, a Anglaterra, crec que són
molt significatius. Es tracta d’unes fosses cilíndriques amb un pal central que
sosté una teulada cònica de palla amb una entrada a la banda de sotavent i
sense cap tipus de tancament hermètic, amb l’objectiu de treure la humitat del
gra (fig. 6.14). Aquests experiments van mostrar que era possible conservar el
gra humit durant l’hivern en el clima d’Anglaterra sense posar-lo en un
contenidor hermètic. Malgrat que convindria validar l’experiment repetint-lo
diverses vegades aquestes experiències apunten que en la conservació del gra
en zones temperades pot pesar més la conservació a causa del fred (les
temperatures durant l’hivern són excessivament baixes per permetre el
desenvolupament dels insectes i dels fongs) que no pas a causa d’una
atmosfera pobra en oxigen.
Les sitges subterrànies de petites dimensions com les de la Cova 120,
de Cuiry-les-Chaudardes, de Kansas, etc., també tenen un comportament no
estanc, degut tant al baix volum del gra en relació a la superfície de parets de
terra com a l'escassa distància de les parets de la sitja a la superfície del terra.
Com més gran i més profunda és una sitja menys intercanvi de gasos hi pot

137
haver amb l'atmosfera.
Les sitges elevades fetes amb materials tradicionals no es poden
considerar gens hermètiques, ja que hi ha un intercanvi continu de gasos entre
l'interior i l'exterior. Tots els estudis que he consultat classifiquen les sitges
tradicionals elevades com a contenidors no estancs. Potser per això cap dels
experiments fets pels agrònoms sobre sitges elevades es plantegen l’anàlisi
dels gasos de l'interior de la sitja.
Les tenalles de ceràmica i els contenidors d'argila crua o de femta
d’animal també es comporten com a contenidors no hermètics, a causa de la
porositat de les parets, que permeten el pas moderat dels gasos de dins a fora i
a la inversa. Peter Reynolds explica que va provar d'analitzar l'aire d'una tenalla
plena de gra amb la boca segellada i gairebé no va trobar diferències amb
l'exterior (Reynolds 1974, 125). El mateix els va passar als agrònoms Fletcher i
Ghosh en els seus experiments a l’Índia. El gra conservat dins de ceràmiques,
malgrat que portaven tapadores de ceràmica segellades amb femta i fang, no
eren capaces d’aturar l’acció dels insectes i això vol dir que els corcs trobaven
prou oxigen per respirar dins de la ceràmica (Fletcher, Ghosh 1921, 725). Però
atenció, això no vol dir que no es pugui conservar el gra adequadament en
condicions no estanques, sinó que en aquests casos no actua cap atmosfera
protectora. El gra s’haurà de conservar per altres factors, que poden ser, per
exemple, les baixes temperatures o la sequedat.

138
139
140
141
142
143
144
 Una fossa no és un element estable en el temps. Una fossa va ser
excavada amb una determinada funció, potser va ser reaprofitada per una altra,
potser va romandre un temps buida sense cap funció concreta, potser van acabar
caient les parets i es va utilitzar com a abocador de deixalles domèstiques o bé es
va excavar una altra fossa al seu costat i la terra que es va treure va servir per
tapar-la. Per tant jo recomanaria als investigadors que a fi de copsar tota la
complexitat funcional d’una fossa es considerin almenys tres etapes en el seu
desenvolupament:
- Una primera etapa d’excavació i d’utilització, en la qual podem trobar una
o la combinació de diverses funcions (sitja, fossa amb ceràmica, amagatall, etc),
tal com hem vist als capítols anteriors.
- Un temps d’espera entre utilització i reutilització, en la qual la fossa roman
buida, a l’espera d’un nou ús.
- Una etapa d’abandonament, en la qual la fossa es farceix de sediments
per farciment natural, per rebliment amb terres o per abocament de deixalles
domèstiques, tal com veurem més avall.
Crec que la distinció entre aquestes tres etapes ens serà útil per seguir
investigant la funció de les sitges i de les fosses en general.
Una ullada a la taula 7.1 ens pot servir de guia per a l’explicació que ve a
continuació. Si considerem aquestes tres etapes per a cada tipus de fossa
documentada per l’arqueologia trobarem elements que ens ajudaran a
interpretar correctament la funció d’una determinada fossa. S’han considerat
set tipus de fosses per conservar aliments i en cada cas s’han tingut en compte
els vestigis que deixen quan es troben en ús, quan es troben buides a l’espera
d’una reutilització i finalment quan s’abandona l’estructura. Faig notar que es
tracta d’esquemes simplificats i és evident que hi ha altres opcions no
contemplades. Per exemple, en l’abandó s’ha triat l’opció d’un farciment simple
de les fosses, però són possibles altres accions: abocaments de deixalles,
esfondrament de parets, processos erosius, etc.
Les fases d’utilització rarament es documenten en arqueologia. És molt
difícil que trobem les restes d’una sitja encara plena de gra, o d’una cava amb
els productes alimentaris emmagatzemats dins de ceràmiques o de cistells,
llevat d’ocasions excepcionals com poden ésser un incendi o l’erupció d’un
volcà que recobreix de cendres un jaciment. En arqueologia normalment
trobarem les fosses en una etapa d’espera d’una nova utilització que no es va
arribar a produir o després de l’amortització i abandonament de l’estructura.
 Quan es buida una sitja per a cereals la sitja roman amb les restes d’una
pel·lícula de grans germinats adherits a les parets o bé amb les restes de la
camisa de palla que recobria les parets (si n’hi havia). Si s’abandona la sitja
aquests elements vegetals es podreixen i resulten difícils de detectar sense l’ús
de tècniques auxiliars de l’arqueologia, però si es reutilitza, es pot produir una
crema de residus, que s’acumulen al fons i perduren en el temps a l’estar
carbonitzats. Són aquestes restes carbonitzades les que permeten identificar
una sitja per grans.
En les fosses amb llit d’arena al fons un cop ha estat retirat el producte
alimentari perdura la capa de sorra al fons. Si es reutilitza la fossa es manté
l’arena al fons, i si no, una capa de reble inutilitza la fossa. Ara bé, si en
comptes de sorra es posen cendres o qualsevol tipus de tiges vegetals que ens
diuen les fonts escrites que s’utilitzaven, als arqueòlegs ens pot costar de
detectar que ens trobem amb fosses d’aquesta mena.
Les caves també poden ésser utilitzades diverses vegades. Quan es
troba en ús, una cava manté els productes alimentaris dins de diversos
recipients (sacs, caixes, cistells, ceràmiques, etc), però quan es troba a l’espera
d’una nova utilització els recipients es retiren (malgrat que les ceràmiques es
poden posar cap per avall perquè no s’embrutin) i així fins que es produeix
l’abandonament o amortització de la fossa. Si una cava s’abandona un cop ja
s’han retirat les ceràmiques passa a la pràctica a ser una fossa de funció
indefinida.
Els aliments conservats dins ceràmiques soterrades es poden disposar
amb la ceràmica dreta o cap per avall. En el primer cas, normalment porten una
tapadora de ceràmica o de pedra, mentre que si es cobreixen amb una pell
tensada solen posar-se cap per avall. Quan es retiren els aliments, la fossa
roman oberta fins a una nova utilització o fins al seu abandó.
Continuant amb la taula 7.1 trobem les fosses amb ceràmica, que ja he
dit que eren una categoria pròpia de l’arqueologia i que inclou de forma parcial
tres categories descrites anteriorment: les sitges amb ceràmica, les caves amb
ceràmica i les ceràmiques soterrades, essent de vegades difícil de dir en quina
d’aquestes categories ens trobem. Les fosses amb ceràmiques poden haver
estat excavades expressament per conservar aliments dins de tenalles (cas de
les caves o de les ceràmiques soterrades) o aprofitar sitges per emmagatzemar
cereals. En la seva etapa d’utilització, la fossa amb ceràmica pot contenir una o
diverses ceràmiques posades dretes (o cap per avall en el cas de ceràmiques
soterrades). En la seva etapa d’espera per a una nova utilització, les
ceràmiques buides es disposen sovint cap per avall.
Els aliments líquids posats dins de tenalles enterrades fins al coll no
presenten gaire diferències entre l’etapa d’utilització o la d’espera d’una nova
utilització, ja que la tenalla roman estable fins que es trenca i s’amortitza
l’estructura. Però si es produeix l’extracció de la tenalla la fossa pot resultar
difícil de detectar correctament i els únics elements a tenir en compte poden ser
les pedres de falca de la tenalla.
 Finalment recullo també en aquest esquema els contenidors de
productes lactis, seguint els esquemes que ja hem vist per altres tipus de
fosses.

Un cop s’havia extret tot el gra contingut en una sitja començava un procés
de degradació de les parets que podia acabar amb la seva ensulsiada. Les parets
verticals o molt sovint reentrants de les sitges excavades en materials margosos i
argilosos acabaven caient al seu fons, excepte quan els mateixos pobladors la
reblien amb materials de rebuig procedents dels enderrocs de les cases o de la
neteja de focs o l’utilitzaven com a abocador de deixalles domèstiques.
L’experimentació de processos de farciment de les fosses ens pot ajudar a
entendre la dinàmica de deposició dels nivells presents en una fossa. A la regió
de Trento l’arqueòleg Fabio Cavulli va experimentar el farciment d’una sèrie de 12
fosses cilíndriques d’1 m de diàmetre i de profunditat, que es van excavar a les
argiles tres cada trimestre; una es deixava dues setmanes a la intempèrie i es
reomplia de mica en mica, mentre que les altres dues es deixaven tres mesos i es
reomplien de cop. La fossa que feia 13 es va excavar i es va deixar un any sencer
que es reomplís sola. L’objectiu de l’experiment era veure com influïa l’època de
l’any en què s’excava una fossa en la morfologia final de les parets. Les
conclusions són que al nord d’Itàlia en substrats francs i argilosos les parets de
les sitges es comencen a esllavissar i es formen formes en clepsidra als quinze
dies d’excavades i deixades a la intempèrie, especialment si l’excavació es
produeix a la tardor, que és l’estació amb més pluges. Val a dir que la capa
freàtica es trobava a tan sols un metre de la superfície (Cavulli 2008 b, 269-283).
Devem als arqueòlegs del Museu de Vilafranca del Penedès (Mestres,
Socias 1993; Mestres, Farré, Senabre 1998) una metodologia per a l’estudi de la
dinàmica de rebliment de les sitges. Aquests autors consideren que els diferents
nivells i materials que es troben dins d’una sitja són el resultat d’unes accions que
es proposen inventariar. Simplificant una mica el que diuen aquests investigadors
podem dividir els farciments de les sitges en quatre grans grups segons el seu
origen, als quals s’hi ha d’afegir un cinquè que és la combinació dels anteriors.
a) Farciment natural: A la llarga les parets verticals o reentrants de les
sitges acaben ensulsiant-se i es desplomen cap a la part baixa, en un o en
successius esfondraments (fig. 7.1, 1). La disposició dels estrats es caracteritza
llavors per la seva forma d’embut, més gruixut a la perifèria que al centre de la
fossa, excepte quan es desploma tot un costat, ja que llavors fan pendent cap al
costat contrari (fig. 7.1, 2). Aquests processos són relativament ràpids, com hem
vist als experiments fets per F. Cavulli, i alguns arqueòlegs assenyalen que en
jaciments arqueològics en els quals s’han excavat sitges i no s’han protegit, s’han
acabat ensulsiant en només sis mesos (Raynaud 1990, 82). També es poden
produir sedimentacions degudes a l’aportació de llims per l’aigua de pluja. En
aquest cas el procés és lent i els estrats tenen tendència a l’horitzontalitat (fig. 7.1,

!
3). Un estudi del sediment permetria detectar els nivells de llims i d’argiles
decantades relacionades amb l’escorrentia superficial.
b) Rebliment: El rebliment es produeix com a resultat de la intenció dels
antics pobladors d’inutilitzar una fossa i consisteix en l’abocament de terres,
pedres i tota mena de material de construcció al fons de la sitja. El reble sol
contenir poc material arqueològic i si es tracta de la mateixa terra que es va treure
per excavar la fossa pot portar molts problemes a l’arqueòleg en el moment de
definir les parets de la fossa a causa de la semblança de reble i substrat. El
rebliment d’una fossa sol ser un procés ràpid que es produeix en unes hores.
Quan els abocaments es fan en sitges de bocatge estret els estrats de
reble solen prendre una forma cònica, més gruixuts al centre i més estrets a la
perifèria (fig. 7.1, 4). Les pedres i altres materials susceptibles de rodolar solen
anar a parar a la perifèria (fig. 7.1, 5).
c) Deixalles domèstiques: La utilització dels clots per a llençar-hi
escombraries sol ser la fase final de qualsevol tipus de fossa que es trobi en les
proximitats d’un assentament. Quan una fossa arriba al final de la seva vida útil
sol reutilitzar-se com a clot d’escombraries, i durant un lapse de temps que no es
pot fixar però que no pot ser massa llarg les deixalles generades per la unitat
domèstica es van dipositant al seu interior. Els materials arqueològics que més
sovint es llencen són bocins de ceràmica, carbons i cendres procedents de
l’escombrada de les llars de foc o dels forns, ossos de fauna i en general,
deixalles de menjar. Cal aclarir que no totes les societats enterren les seves
deixalles domèstiques, ja que gairebé totes són biodegradables i es poden
utilitzar com a adobs per als conreus. Algunes societats llencen les seves
escombraries als horts propers a les cases i d’altres les utilitzen per alimentar
alguns animals domèstics.
La troballa de fosses amb deixalles domèstiques implica la proximitat d’un
assentament prop de la fossa que es troba ocupat quan aquesta ja ha estat
amortitzada. Les deixalles domèstiques, igual que el reble, sofreixen una
estratificació cònica quan l’abocament es fa en una sitja de bocatge estret. En
termes cronològics es pot considerar que els materials trobats dins d’una fossa
solen ser contemporanis, si els estrats de farciment responen a una sola acció.
També es podria dir que corresponen probablement a una mateixa unitat
domèstica, malgrat que totes dues afirmacions no tenen perquè ser certes en el
cent per cent dels casos.
d) Dipòsits especials: És el cas de les sitges que es reaprofiten com a lloc
d’enterrament de persones i potser també caldria afegir aquí algunes fosses d’ús
ritual. Sovint hi ha el dubte de si són sitges reaprofitades o si són fosses
excavades expressament.
e) Mixtos: Molt sovint en una fossa es poden combinar dues o més
possibilitats de les esmentades. Destaco, per la recurrència amb què apareix, la
combinació de clot d’escombraries i de reble alternativament, que es podria deure
a causes higièniques.

"
 En una excavació arqueològica les sitges es solen detectar per una taca al
terra de forma més o menys circular, d’un diàmetre que pot oscil·lar entre els 60
cm i els tres o quatre metres i amb un farciment més o menys orgànic.
Generalment les sitges d’època prehistòrica s’excaven per meitats a fi de
deixar a la vista la secció principal. Si en l’excavació s’empra el sistema de les
coordenades cartesianes es poden generar uns nous eixos que coincideixin amb
el diàmetre màxim de l’estructura. Si es fa servir el mètode Harris d’excavació
estratigràfica es pot excavar la totalitat de l’estructura en planta i acotar els canvis
d’estrat.
En l’excavació haurem de fixar-nos detingudament en la morfologia de la
fossa. En general, les fosses tancades, amb la boca més estreta que el fons, com
són les fosses troncocòniques, les ovoides o les que tenen forma d’ampolla,
sembla que només poden ésser utilitzades per a emmagatzemar grans. Les
fosses més problemàtiques a nivell de funció serien les cilíndriques i en forma de
cubeta, que com hem pogut veure presenten funcions molt diferents.
Si se sospita que la fossa era una sitja per emmagatzemar cereals o
lleguminoses és convenient de prendre una o diverses mostres de terres per a la
recerca de granes carbonitzades. Haurem de seguir detingudament les
instruccions del paleocarpòleg a fi de seleccionar el sediment més adequat als
nostres propòsits i el volum de mostra més idoni. Diuen els especialistes que els
farciments de les fosses són llocs on pot haver-hi més possibilitats de trobar-hi
llavors ja que sovint son nivells bastant orgànics (Buxó 1997, 30). Si el volum de
la fossa no és molt gran, és possible tractar la totalitat del sediment de la fossa,
però sovint és més convenient realitzar la selecció d’una mostra d’uns 20 litres
que actua com a test, i procedir a ampliar o no la mostra en funció dels resultats
(Alonso 1999, 51; Alonso et al. 2003, 32-33; Buxó 1997, 30-60). Lògicament això
només és possible amb la presència d’un especialista a l’excavació.
Segons Ramon Buxó en les fosses s’hauria de guardar una mostra
exhaustiva del sediment procedent dels farciments de la vora de les parets i del
fons de la fossa (Buxó 1997, 50). Per la seva banda Marie Pierre Ruas, en el seu
estudi sobre les granes del jaciment medieval de Lunel Viel, recomana de prendre
dues mostres: una tocant al terra o a la paret de la sitja i una altra de control a
l’interior del nivell de farciment contigu al lloc on s’ha pres la primera mostra (Ruas
1990). Si les dues mostres donen els mateixos resultats s’ha d’entendre que la
mostra de la paret no recull informació sobre la funció primària d’emmagatzemar
cereals i les granes recollides provenen en realitat del farciment d’amortització de
la sitja.
Ara bé, si l’objectiu és investigar la funció primària de la fossa crec que la
millor mostra s’aconsegueix reservant a les zones de paret que es trobin més
ben conservades un gruix de sediment d’uns tres centímetres enganxat a la
paret. Naturalment això només és possible en els casos en què el farciment de
la sitja es diferencia prou clarament del substrat on està excavada. Per

#
aconseguir una mostra pot ser necessari reservar prop d’un metre quadrat de
paret o fins i tot la totalitat de les parets de la fossa. Per prendre la mostra
caldrà anar resseguint amb un paletí aquest petit gruix de sediment que resta a
la paret i recollir-lo en un cabàs net o directament dins d’una bossa de plàstic.
Per aquest fi també pot utilitzar-se també el sediment del fons de la fossa, però
al meu parer ofereix més garanties una mostra treta exclusivament de les
parets.
En l’estudi carpològic és important que es faci constar si les llavors de
cereals o lleguminoses es troben germinades, ja que segons els experiments de
Peter Reynolds (1988, 109) el 70 % de les llavors carbonitzades adherides a les
parets havien germinat1.
Les anàlisis pol·líniques també poden donar algunes aportacions
interessants. Al jaciment medieval de Lunel Viel es van prendre dues mostres,
una de prop de la paret i una de control en el nivell contigu a la primera mostra,
amb la intenció de detectar quins taxons provenien de la paret i per tant podien
donar informació sobre el contingut primari de la fossa i quins taxons havien
arribat a la fossa amb el farciment. Desgraciadament les mostres van resultar
molt pobres en pol·lens i no van permetre cap interpretació (Diot 1990).
Les anàlisis sedimentològiques i micromorfològiques ens ajuden a
determinar si el farciment que emplena la sitja s’ha produït d’una forma ràpida,
per abocaments antròpics, o d’una forma gradual, com a conseqüència de la
sedimentació natural. També ens poden indicar si la fossa ha estat un temps
buida, si estava a l’aire lliure o sota cobert i si hi ha hagut trepitjament al fons.
Aquestes anàlisis han d’anar complementades amb experiments de
reompliment de fosses (Cavulli 2008 b, 269-293; Leroyer, Krier 1991).
Les anàlisis de fitòlits i de diatomees també han estat utilitzades en la
investigació de les fosses. Els fitòlits sembla que en certs casos permeten
identificar la capa de palla que es posa com a aïllant al fons i a les parets de la
sitja (Verdin 2002). La troballa de diatomees indica un ambient humit com una
bassa o una sitja deixada oberta un cert temps. De tota manera la lectura
d’aquestes anàlisis no és fàcil, sobretot perquè dins les mostres apareixen
barrejats fitòlits d’orígens diferents: els que procedeixen de la composició
geològica del sediment, els que provenen del tractament de cereals en les
proximitats de les sitges (batuda, ventada), els que procedeixen de restes
vegetals llençades dins les sitges i finalment els que provenen de la capa de
palla que recobria el fons i les parets de les sitges (Verdin 2002, 45).
Una altra anàlisi que també ha estat utilitzada per a l’estudi de les fosses
és l’anàlisi química dels sediments, en concret del fòsfor. El fòsfor normalment
va associat a un nivell alt de matèria orgànica, la qual cosa permet distingir
fàcilment els nivells orgànics d’abocaments dels de l’esfondrament de les
parets de la sitja (Ernée 2005).

$ %& ' ()* *+ * & *, *'%$ *+ & -* *.+ -& & ) %% / 0 )+ 0 ' $ 1 )+ 2*'$ %+ 1%%
+ '$ $ *+ * - $ )+ -* "#3 *'4*+ 2* -* 2' +& 2*'$ %+ & -5*'% & *& '* & &*$ '* 6&
%+7*'% ' , -* 2*'$ %+ 4%8
 A més de les mostres caldrà estudiar detingudament el fons de la fossa, en
el qual potser hi trobarem elements significatius tals com un cobertí de pedra, un
precinte de fang amb empremtes de palla, o carbons procedents de la crema
d’una coberta formada per troncs. També mirarem si al fons de la fossa es troba
un llit de sorra o de cendres o ceràmiques d’emmagatzematge que ens indicarien
un ús distint al de sitja per grans.
Si ha estat possible de resseguir amb tot detall els límits de la fossa
podrem mirar detingudament les parets. Mirarem si es pot determinar l’eina que
es va fer servir per excavar-la, si es veu alguna empremta de tiges vegetals a les
parets conservada gràcies a un foc intern, si es veuen rubefaccions de l’argila del
substrat, i, si el substrat és de creta calcària, si es detecta un poliment de les
parets causat per les arreletes dels grans de cereal germinats (Reynolds 1988,
108-109).
Caldrà estudiar també si es troben petits forats a l’interior de la fossa. Si es
troba un forat al centre del fons de la fossa podem pensar en un pal central que
suporti una estructura de coberta vegetal, a l’estil del que hem vist en algunes
sitges de Somàlia (fig. 1.11) o a la sitja experimental de The Park (fig. 6.14) o en
caves (veg. cap. 4). Com a exemples arqueològics podríem posar l’estructura 5
de la Bòbila Roca (Miret, Mormeneo, Boquer 2002), l’E-115 dels Mallols (Francès
2007, 55-61), la fossa 8 d’Aparrea (Castiella 1997, 46), l’estructura 1 de Bois
d’Echalas (Séguier et al. 2006-2007), l’Arriasse (Dedet, Pène 1995, 83), la fossa
20 de Carsac (Guilaine et al. 1986, 119, 121 i 180), una cava d’Auriac (Claustre,
Vaquer 1995, 231), la fossa ES-348 de Lugo di Grezzana (Cavulli 2008 b, 230) i
alguns jaciments prehistòrics d’Andalusia (Jiménez, Márquez 2006, 46). Si trobem
una corona de forats a la perifèria del fons de la fossa ja hem vist que poden
correspondre al recobriment vegetal de les parets (cap. 3). També podem trobar
forats a les parets disposats de forma regular que facin pensar en forquetes de
fusta clavades que sostindrien el recobriment de palla. Cal que es disposin de
manera regular, ja que sinó ens exposem a confondre’ls amb caus excavats pels
talpons i altres ratolins. Finalment podem trobar forats de pal al voltant del
bocatge, que s’interpreten com a estructures de protecció (vegeu alguns
exemples a la fig. 3.7).
També hem d’analitzar alguns elements complementaris com són els
forats de ventilació que ens indicarien un emmagatzematge no hermètic (de
tubercles, fruits secs, fruites fresques, etc), o entalles per encabir cabirons i
bigues de fusta tocant a la boca de la fossa, propis d’una cava. Aquests elements,
com que es troben a la part alta de la fossa, molt sovint desapareixen a causa de
l’erosió.
Finalment en l’excavació és molt important determinar la diferència de cota
entre les estructures que formaven part dels nivells d’ocupació (com les llars de
foc o els empedrats) i els fons de les estructures enterrades, a fi de conèixer la
profunditat real de les fosses. En molts jaciments, però, s’han erosionat els antics
nivells d’ocupació i coneixem només les parts baixes de les estructures
soterrades, sense cap indici dels nivells d’ocupació corresponents. Com que és

9
important saber, mal que sigui aproximadament, la profunditat real que tenien les
fosses, ens cal recórrer a les anàlisis geomorfològiques o a la comparació de
cotes finals d’estructures pròximes que siguin contemporànies. D’aquesta manera
podem saber, per comparació, quines fosses eren somes i quines profundes i
això ens pot orientar molt en la seva interpretació.
En definitiva, si una cosa em queda clara, és que hem de millorar
considerablement els nostres protocols d’excavació. No podem excavar a
cegues, sinó que hem de buscar aquells trets significatius que corresponen a
una determinada fossa. No podem esperar que l’etnografia o l’agronomia ens
resolguin el problema, ja que molt sovint ens trobarem que les dues ciències
esmentades permeten diverses opcions i haurà de ser una excavació ben
dirigida qui afini les hipòtesis.
Una bona excavació ha de permetre trobar indicis de quin era el
producte emmagatzemat, de si la sitja es va reutilitzar, de si hi havia material
de protecció a les parets, etc. En definitiva l’agronomia i l’etnografia ens poden
orientar sobre la utilització que va tenir una fossa, però la darrera paraula la té
una bona excavació.

:
 Si heu tingut la paciència de llegir tots els capítols d’aquesta monografia
ja tindreu una primera idea de les diverses maneres de conservar els grans
amb tecnologies tradicionals i de tota la colla de funcions que podien tenir les
fosses dins d’un jaciment arqueològic. Però com que sé que molta gent
disposeu de poc temps i heu començat a llegir directament les conclusions crec
que ara és el moment de fer el resum de tot allò que s’ha dit en aquest treball.

Tal com heu pogut veure he dedicat el capítol 2 a descriure totes les
maneres de conservar els grans amb tecnologies tradicionals. Una repassada a
les fonts històriques, agronòmiques i etnogràfiques ens posa sobre la pista de
totes aquelles estructures que podem trobar en un jaciment arqueològic que es
poden relacionar amb la conservació dels cereals, tot i que ha quedat ben clar
que resta molta feina per fer i tenim encara moltes estructures que no sabem
interpretar correctament.
Resumint el que he dit al capítol 2 tenim que a grans trets el gra es pot
conservar en sitges, graners, ceràmiques, contenidors de fang cru, de fusta o
de teixits vegetals.
En primer lloc tenim les sitges, que en una primera aproximació he dividit
en sitges subterrànies, semisubterrànies i elevades, i en el capítol 3 hem vist
les diverses varietats de sitges que coneixem i les hem classificat per la forma,
pel substrat, pel recobriment de les parets o pel dispositiu de tancament.
El graner és un edifici destinat a la conservació dels grans. Presenta
nombroses varietats, essent els més freqüents els que els productes es
disposen en departaments anomenats cassals o calassos, o els que es munten
sobre una plataforma amb pals de suport o de pedres, o bé sobre diversos
murs en paral·lel (fig. 2.3).
La conservació dels grans en ceràmiques és una altra opció sovint
utilitzada per moltes societats tradicionals i d’èpoques passades. Aquestes
tenalles o ceràmiques d’emmagatzematge es podien posar al terra, en lleixes,
en cantirers o amb la base enfonsada al terra en petites fosses que en
arqueologia coneixem amb el nom de suports de contenidor (fig. 2.7).
En les societats tradicionals s’utilitza sovint la conservació dels grans en
recipients fets d’argila crua o de femta d’animal, però en arqueologia tenim mal
documentades aquestes tècniques a causa de la mala preservació d’eixos
materials. L’argila crua es desfà amb la pluja i un recipient d’argila crua passats
uns anys no és més que una massa amorfa de fang. Els recipients d’argila crua
només es documenten en aquelles excavacions d’edificis que es van cremar.
Llavors l’argila s’endureix i pot arribar més o menys intacta als nostres dies.
Encara més difícils de conservar són els recipients de femta: estan formats
amb matèria orgànica i es desfan amb el pas dels anys.
També resulten molt difícils de documentar en arqueologia altres formes
de conservar els grans dins de recipients de matèria orgànica. L’etnografia i
l’agronomia ens documenten amplament l’ús de contenidors de fusta com
arques i troncs d’arbre buidats. L’ús de recipients de cistelleria per guardar
grans, fruites i altres aliments està molt ben documentat en etnografia, malgrat
que és excepcional en arqueologia. Per augmentar la visibilitat d’aquests
objectes crec que hem de millorar les tècniques d’excavació i no limitar-se a
recollir allò que es veu a ull nu.

En primer lloc diré que tenim més d’una trentena de funcions possibles
per a una fossa, malgrat que només n’he pogut definir unes quinze amb prou
precisió. Les restants s’han de tenir en compte per si trobem algun indici que
ens porti a pensar que ens trobem amb una d’aquestes altres funcions. A la
pràctica, però, queden pendents d’estudis més aprofundits.
Centrem-nos, doncs, en les quinze fosses més ben definides. A la taula
8.1 sintetitzo el que serien les fosses per conservar els aliments, amb els
elements que ens permeten identificar-les. Mireu també la taula 8.2, on veureu
altres fosses, en general de morfologia cilíndrica, que podrien provocar
confusions amb les sitges cilíndriques i cubetes.
En primer lloc començaré per la sitja per emmagatzemar cereals, que
podria definir com l’estrella d’aquest treball. Les sitges són probablement les
fosses que trobem amb major freqüència als jaciments i la seva identificació no
hauria de portar gaire dubtes: són les úniques fosses que tenen morfologies
troncocòniques, ovoides i en forma d’ampolla. També poden tenir forma
cilíndrica, de cubeta i formes més rares com cúbiques, en forma de casc de
vaixell o d’embut. En el cas de les darreres formes les dades etnogràfiques
ens indiquen que les fosses podrien tenir funcions molt diverses. Això ens
obliga a fer una acurada excavació i estudi que ens porti a recuperar cereals
carbonitzats adherits a les parets o al fons de la sitja, identificables com les
restes de la crema de la camisa de palla que recobria les parets. Aquests focs
interns poden donar rubefaccions a les parets d’argila de la sitja, que s’han de
documentar adequadament en l’excavació. També haurem de documentar si
les parets van recobertes amb una capa d’argila per tal d’allisar-les i
d’impermeabilitzar-les, ja que aquest és també un element que advoca a favor
d’un ús com a sitja. Els cobertins (que gairebé tothom anomena “tapadores de
sitges”) són també elements a tenir en compte, però no són gaire discriminants,
ja que s’utilitzen per tapar altres tipus de fosses. Altres elements a tenir
presents, especialment en les sitges modernes, són els forats a les parets
disposats de forma regular que ens facin pensar en camises de palla fixades a
 ! "# "$ % # #% , " . #
"% %&" % !+) " # # +, ( %% / $ # #
' $ % , ) " $ ( "!
" ( ) $* ) ,
+, % %+ - # # #
) " $ # #
(+ # "$ % + # # %# + #% , " . #
# %# $ #$ ) "# "#
## ), $ +, $ " + # # %# ' #% , " . $ #
# % %+ + # ( #0+ # $ # $ % "$
% "!+ 1 ## # ' " + ) " 2( $
# %/ % ,
' " ' !+) # ' " + ) " 2% # ( "#
% "!+ + # ( #0+ # % ) #+ #$ % " " $
1 ## # "% 3 # # # "
" ## % $ +" ) # ##
## ) , +, $+% # 4% %# " $ ' # # % 4) 0+ #
% 4) 0+ # $ " ( # "% # # $ #$ "# $*+"
%' # # ! # ' # ( ## --
,+ $ # + # ( #0+ #
$$ %
+ # # %#
" " $ ## $ ) $ $ 5 " " $
("# % % 4) %

- " % #$ # # ! # # ) #+, 4" #6

-- $ " # % ' # # , ' " ,+ $ # 0+ " #' , "$ " * ## " ) " 6
 ## $ % ) ,+# / +, , "# % "$ #
+, ( %% /
' "+ ) "2 ) $ $ #
" ), $ #% " # +, $ " % %+ %+) + % / $ $ # $ #
% "!+ ! $ (%
, "# % "$ #-
" % + % 4) % +, "$ # % , "#
" ( ## "$ % +, ( %% "#
$ "$ % '" # , " " #
4) 2! " ( ) " % % #
(+"$
) ! $ &# "! " 2%+, #7"% $* # # $ ) 2# 32
$ " ( # ( ## # $ $ 2 +"3 "#2) "#
# "% #
' " + ) " 2% 4) 0+ #
# "% #
## + "! " 2%+, #7"% $* ## # " % "" 3 /
$ " ( # ( ## # #0+ ## "% #$ ( +"
8 , , # % ( % 92(!+ #2
% " +" # $ % 4) 0+ #
% # " " # +" , "0+ 2 %
## # + % " % %+ ' #7"% $* #0+ # :+) "#
$ " ( # ( ## # # #:+) " # "% "" 3 #
3 + ! !+ #2# ' " ( ) # +,# $* ! #
+3 #%/ $ $ ' # # ) % % # %
( ## # ' #
#% ) , # ' # #2! " ) " " $ $ 3 #$ ) 7# 0+ #;
( " #( ## # % , "#2% "$ #2% 4) 0+ #
) ( !) " $ #2 ## #
$* " ) # % "#+) #2 # #
"% #6

- " % # 0+ * #% ( ) " $ # $ # # $+ 3 ) 3 ( ## 6

! " #
les parets amb forquetes de fusta. En sitges cilíndriques, una corona de forats
al fons de la sitja ens pot indicar l’existència d’un canyís fixat al fons de la
fossa, tal com passa en algunes sitges angleses de l’edat del ferro (vegeu
capítol 3). Finalment, sembla que en determinats casos és possible detectar el
poliment de les parets de la sitja a causa de les arreletes dels grans germinats
que hi estan en contacte.
Les dades agronòmiques i etnogràfiques ens permeten veure tres
models diferents de conservació del gra en sitges. En societats basades en
l’autosubsistència les sitges s’obren i es tanquen periòdicament, normalment
utilitzant la sitja a mitjà termini (inferior a un any). Altres societats mantenen les
sitges tancades hermèticament durant l’hivern i no les obren fins l’arribada de la
primavera. En tercer lloc, en societats basades en l’intercanvi comercial
predomina l’emmagatzemament del gra a llarg termini (superior a un any),
sense obrir les sitges. Aquest darrer model és descrit per la majoria d’agrònoms
perquè conserva els grans en millors condicions que l’altre. En aquest cas la
sitja funciona com un acumulador de reserves a llarg termini: acumula el gra de
collites excedentàries i l’allibera en les deficitàries.
Les sitges també eren utilitzades per emmagatzemar farratges i
tubercles. Amb aquestes funcions es troben ben documentades en època
moderna, però no conec exemples d’època prehistòrica i antiga. Caldrà esperar
a veure l’evolució de la investigació per determinar l’antiguitat d’aquestes
pràctiques.
Una sitja que sabem segur que ja era coneguda en temps antics era la
sitja per conservar fruits secs, especialment glans, de la qual en tenim
testimoni per sitges d’època prehistòrica en les quals han aparegut restes
carbonitzades de glans, a més de l’esment de l’obra del metge grec Claudi
Galè. Tant les sitges d’aquesta mena que coneixem a través de l’etnografia
com les que coneixem per l’arqueologia són en general de dimensions
modestes.
M’agradaria donar a conèixer un tipus de fossa que segons el testimoni
dels antics agrònoms era força important però que a hores d’ara és gairebé
inèdita en arqueologia. Es tracta de les fosses amb llit de sorra, que servien
per conservar nombrosos aliments, entre ells fruits secs, fruites fresques i
algunes hortalisses. Consisteixen en fosses que tenen una capa d’arena, de
cendra o de fulles al fons, al damunt de la qual es posen capes alternes de
fruites i d’algun dels elements aïllants que he esmentat més amunt fins que
s’omple la fossa (fig. 4.7). Malgrat que les fosses amb llit de sorra són descrites
per la majoria d’agrònoms medievals (veg. apèndix 1), val a dir que
pràcticament no se’n coneixen testimonis materials. Com podem trobar una
fossa amb llit de sorra? Preneu nota: Heu de buscar les llavors carbonitzades
del producte alimentari que contenia, i una capa d’arena o de cendra al fons de
la fossa, i podeu localitzar, o no, un cobertí de pedra, de fang o de fusta a
l’interior o en la proximitat de la fossa, així com un forat de respiració. Com més
elements d’aquests trobeu, més segura serà la identificació.

<
 Una altra categoria és la cava, de la qual sabem per l’etnografia i per les
antigues obres d’agronomia que servia per guardar llegums, fruites fresques,
hortalisses i carn seca. En general, en arqueologia prehistòrica es dóna el nom
de cava a aquelles fosses de planta oval o quadrangular associades a
cabanes. Algunes contenen unes depressions al fons que servien com a suport
de contenidor o com a receptacle de les tenalles enterrades on
s’emmagatzemaven els aliments (fig. 4.11). Altres contenen uns encaixos a la
part alta de la paret que servien per sostenir un empostissat per cobrir
l’estructura. Finalment algunes caves situades en zones amb capa freàtica
permanent han conservat les restes d’un recobriment de canyissos a les parets
(fig. 4.10, 1).
Les fosses amb ceràmiques són una categoria que ja ha estat definida
per altres arqueòlegs i que jo en aquest treball he intentat sistematitzar amb
nombrosos exemples trets de la literatura arqueològica. La fossa amb ceràmica
es defineix per la troballa d’una o diverses ceràmiques senceres dins d’una
fossa (fig. 4.13 i 4.14). La fossa en si no es pot definir per cap forma concreta,
ja que la informació etnogràfica ens diu que poden ser sitges o caves
reaprofitades, especialment les sitges que només s’utilitzen a l’hivern; durant
l’estiu s’aprofita la major frescor de sota terra per guardar aliments en
ceràmiques. L’etnografia ens mostra que els productes emmagatzemats en
fosses amb ceràmica són molt variats: productes lactis, oli, llavors, fruites
fresques, llard de porc, fruits secs, etc.
La darrera categoria de fosses per conservar aliments que tinc en
compte en aquestes conclusions és la tenalla enterrada fins al coll, que no té
cap secret. Consisteix en una tenalla posada dins d’una gran fossa de la què
només sobresurt el coll i la vora (fig. 4.12). S’utilitza fonamentalment per
conservar vi i oli.
A la taula 8.2 dono a conèixer diferents tipus de fosses de funció distinta
a la d’emmagatzemar aliments. Gairebé totes tenen en comú de tenir una
morfologia cilíndrica o de cubeta, amb la qual cosa d’entrada ens poden portar
a confusió amb sitges i amb fosses amb llit de sorra de la mateixa forma. Dins
d’aquest grup he considerat unes nou estructures distintes de les quals conec
exemples a Europa i tenen unes característiques més o manco ben descrites.
Començaré per les fosses de combustió, també anomenades llars en
cubeta per alguns autors, que tenen forma de cubeta i normalment es troben
farcides amb carbons i cendres, producte de la darrera o darreres combustions.
El terra i les parets poden presentar una forta rubefacció i eventualment poden
tenir una filada de pedres al voltant.
Una segona categoria és el forn amb pedres calentes, consistent en
una cubeta on es dipositen pedres calentes que s’escalfen en un foc proper o a
la mateixa fossa. L’element característic d’aquests forns és l’acumulació
notable de pedres alterades pel foc que trobem al fons de la fossa,
acompanyada de carbons i cendres quan el foc s’ha produït a l’interior de la
mateixa fossa (fig. 5.1).

=
 També és molt conegut el forn per coure ceràmica en fossa. Es
considera que bona part de la ceràmica neolítica que trobem a les excavacions
varen ser cuites en forns simples com aquests (fig. 5.2). Els elements que
permeten identificar-los són semblats a les fosses de combustió: rubefaccions,
cendres i carbons.
Un altre clàssic és el forat de pal. S’identifica per ser una fossa cilíndrica
de petit diàmetre i gran profunditat, que en algunes ocasions presenta un
farciment orgànic (producte de la descomposició del pal) o carbons si el pal o la
superestructura que aguantava es van cremar. Els forats de pal solen aparèixer
en grup i té molt d’interès comprovar si es troben alineats o formant cercles que
ens indicarien la planta de la cabana, estructura o edifici.
I entrem finalment en dos tipus de fosses que m’han portant bastant de
problemes per definir-les correctament, perquè presenten algunes
característiques difícils d’objectivar correctament. No era el meu objectiu
especular, amb la qual cosa o hi passava de puntetes pel damunt sense mullar-
me o m’hi havia de barallar sense tenir clar si me’n sortiria. Els resultats els
podeu veure al capítol 5. Aquí em limitaré a definir-les succintament.
L’amagatall o dipòsit sol ser una cubeta —malgrat que molt sovint
s’aprofita una sitja— dins la qual apareixen tot d’eines senceres: de metall,
sílex, pedra polida, os o molins (fig. 5.4). Eventualment poden contenir també
ceràmiques senceres. Quan aquests dipòsits es troben en contextos d’hàbitat i
el contingut és divers, es considera que es tracta de peces que resten a
l’espera d’esser utilitzades (dipòsit domèstic). Quan són troballes fetes fora dels
assentaments i el contingut és molt homogeni (per exemple, només fulles de
sílex, només destrals de bronze) es considera que es tracta de dipòsits
vinculats a la xarxa de distribució d’eines per part d’artesans itinerants (dipòsits
de distribució). Ens quedaria una tercera categoria de dipòsits que són els
anomenats tresors, que suposen una acumulació de béns d’alt valor i apareixen
sobretot en temps històrics.
La fossa ritual, també coneguda amb el nom grec de bothros, és una
altra categoria que també presenta problemes d’identificació, sobretot per la
dificultat de diferenciar-la dels dipòsits o de les fosses amb ceràmica. La fossa
ritual també es pot trobar en contextos d’habitació, en contextos sepulcrals o en
llocs allunyats dels nuclis de població. Els criteris d’identificació varien
considerablement d’un autor a un altre, i com que no he trobat cap criteri
acceptat per tothom he buscat uns mínims i he pres tres temes que semblen
incontestables: El sacrifici d’animals identificat per la presència d’ossos en
connexió o esquelets sencers de fauna (fig. 5.5), les figuretes antropomorfes o
zoomorfes i els conjunts de ceràmiques corresponents a un banquet.
Segurament hi ha d’haver més temes, però més discutibles, i potser és millor
començar pels més ben establerts.
Una categoria fàcil de definir són les fosses sepulcrals, que són totes
aquelles fosses que presenten restes humanes. El problema sol ser que en
certs casos reaprofiten fosses excavades per altres usos i llavors l’excavador
no sap en quina categoria posar-les.
Els clots per extreure argila tampoc no presenten una dificultat
especial. S’identifiquen per la seva forma més aviat irregular, format per la
juxtaposició de diverses fosses ovals, que representen l’espai que un home pot
excavar amb una aixada (fig. 5.6). El substrat és d’argiles i a prop hi hauria
d’haver alguna construcció feta amb fang que utilitzi l’argila extreta, malgrat que
és possible que no s’hagi conservat o estigui fora de l’àrea excavada.
I la darrera categoria que he pres en consideració és prou coneguda de
tots els arqueòlegs ja que ha fet vessar molta tinta. Em refereixo al clot per
escombraries, que reaprofita les altres fosses en espais domèstics quan ja
han estat amortitzades. Temps enrera, els clots per escombraries van obligar
els arqueòlegs i prehistoriadors a discutir sobre funcions primàries i
secundàries, ja que la darrera funció d’abocador sovint és l’única que és
evident. I encara és possible que se’n segueixi parlant un temps perquè encara
apareixen dubtes.
Finalment cal que estiguem oberts a identificar més d’una funció per a
cada fossa. Els informes etnogràfics ens indiquen que les fosses amb
ceràmiques, els amagatalls, les fosses rituals, algunes fosses sepulcrals, i
sobretot els clots per escombraries solen aprofitar altres fosses excavades amb
una primera funció distinta. És perfectament compatible una sitja plena de
grans durant l’hivern, que s’aprofita durant l’estiu, quan és buida de grans, per
guardar-hi aliments dins de ceràmiques (fossa amb ceràmica) o tota mena
d’instruments que no s’utilitzen temporalment (amagatalls o dipòsits). No vull
insistir en les fosses plenes d’escombraries, que solen ser el procés final de
moltes fosses amortitzades.
Suposo que a hores d’ara ja us haureu fet el càrrec que amb aquest
treball no pretenia resoldre el problema de la identificació de les funcions de
totes les fosses (moltíssimes fosses continuaran sense tenir funció coneguda)
sinó treballar sobre el tema i aclarir algunes de les funcions possibles. I acabo
tal com deia en un treball anterior: “si he contribuït d’alguna manera a enfocar
adequadament el tema de la funció de les fosses ja em puc donar per satisfet”.
Moltes gràcies per la vostra paciència.

>
Resumen

SISTEMAS TRADICIONALES DE CONSERVACIÓN DE LOS

ALIMENTOS EN FOSAS Y SILOS. UN ENFOQUE
MULTIDISCIPLINAR

En esta monografía se estudian todos los sistemas tradicionales de

conservación de los alimentos en fosas y silos, utilizando y contrastando los
datos a partir de tres disciplinas: arqueología, agronomía y etnografía.
En este trabajo se consideran dos temas principales: por un lado las
distintas maneras de conservar los granos con tecnologías tradicionales y por
otro algunas funciones que podían tener los hoyos o fosas en los yacimientos
arqueológicos.

Maneras de conservar el grano

En el capítulo 2 se describen diversas formas de conservar los granos
con tecnologías tradicionales. Un repaso a las fuentes históricas, agronómicas
y etnográficas nos sitúa sobre la pista de aquellas estructuras que podemos
encontrar en un yacimiento arqueológico que se pueden relacionar con la
conservación de los cereales, a pesar que está claro que falta mucho trabajo
por hacer y aun tenemos muchas estructuras que no sabemos interpretar
correctamente.
Resumiendo lo dicho a grandes rasgos se puede decir que el grano se
puede conservar en silos, graneros, cerámicas, contenedores de arcilla, de
madera o de cestería.
En primer lugar tenemos los silos, que en una primera aproximación he
dividido en silos subterráneos, semisubterráneos y elevados. En el capítulo 3
hemos visto las diversas variedades de silos que conocemos y los hemos
clasificado por la forma, por el substrato, por el revestimiento de las paredes o
por el dispositivo de cubrición.
El granero es un edificio o una habitación destinado a la conservación de
los granos. Presenta numerosas variaciones, siendo los más frecuentes
aquellos en los que los productos se disponen en departamentos llamados
trojes, o los que se asientan sobre una plataforma apoyada sobre palos o sobre
piedras, o bien sobre muros paralelos (fig. 2.3).
La conservación de los granos en cerámicas es otra opción comúnmente
utilizada por muchas sociedades tradicionales y de tiempos pasados. Estas
tinajas o cerámicas de almacenaje se podían colocar en el suelo, en estantes,
en vasares o con la base clavada en el suelo en pequeños hoyos que en
arqueología conocemos con el nombre de soportes de vasija (fig. 2.7).
En las sociedades tradicionales se utiliza a menudo la conservación de
los granos en recipientes de arcilla cruda o de boñiga de animal, pero en
arqueología tenemos mal documentadas estas técnicas a causa de la mala
preservación de estos materiales. La arcilla cruda se deshace con la lluvia y un
recipiente de arcilla al cabo de unos años no es más que una masa amorfa de
barro. Los recipientes de arcilla solo se documentan en aquellas excavaciones
de edificios que se quemaron. En esos casos la arcilla se endurece y puede
llegar más o menos intacta a nuestros días. Más difíciles de conservar todavía
son los recipientes de boñiga: están formados por materia orgánica y se
deshacen con los años.
También resultan muy difíciles de documentar en arqueología otras
formas de conservar los granos en recipientes de materia orgánica. La
etnografía y la agronomía nos documentan suficientemente el uso de
contenedores de madera como son las arcas y los troncos de árboles vaciados.
El uso de recipientes de cestería para guardar granos, frutos y otros alimentos
está muy bien documentado en etnografía, a pesar que es excepcional en
arqueología. Para aumentar la visibilidad de estos objetos creo que tenemos
que mejorar las técnicas de excavación y no limitarse a recoger lo que se ve a
simple vista.

¿Como podemos definir la función de una fosa?

En este trabajo se han estudiado más de una treintena de funciones
posibles para una fosa, a pesar que sólo he podido definir unas quince
funciones con suficiente precisión. Las otras hay que tenerlas en cuenta por si
aparece algún indicio que nos induzca a pensar que nos encontramos ante
alguna de esas otras funciones. En la práctica, pero, quedan pendientes de
estudios más avanzados.
Centrémonos, pues, en los quince hoyos mejor definidos. En la tabla E-1
sintetizo lo que serian los hoyos para conservar alimentos, con los elementos
que nos permiten identificarlos. En la tabla E-2 veréis otras fosas, en general
de morfología cilíndrica, que podrían provocar confusiones con los silos
cilíndricos o las cubetas.
Empezaré en primer lugar por el silo para almacenar cereales, que
podría definir como la estrella de este trabajo. Los silos son probablemente los
hoyos que encontramos con mayor frecuencia en los yacimientos y su
identificación no tendría que comportar muchas dudas: son los únicos hoyos
que presentan morfologías troncocónicas, ovoides y en forma de botella.
También pueden tener forma cilíndrica, de cubeta y formas más raras como
cúbicas, en forma de casco de barco o de embudo. En estas últimas formas los
datos etnográficos indican que las fosas podían tener funciones muy diversas,
lo cual nos obliga a realizar una excavación minuciosa y un estudio que nos
lleve a recuperar cereales carbonizados adheridos a las paredes o al fondo de
los silos, identificables como los restos de la quema de la camisa de paja que
recubría las paredes. Los fuegos internos pueden dar lugar a rubefacciones de
las paredes de arcilla de los silos que se tienen que documentar
adecuadamente en la excavación. También tenemos que documentar si las
 ## # * ## # & +
! # (% (&#$ ! # # #
" # # (& % # ' #
$ % # & '# #
(&#' ( ) (,# # # #
( %# ' # # #
$ (' (' # (' & +
# # #-(#. %# #
# / # (&#' # ' (' # #% & +
# ( (' $ # # / # # # # +
# ' ( 0 ' + "# '( % # '#1 (,# #
# ! *' #
" # ' " # (% & # "# '( % # '#1 (,# # #
# ' ( (' $ # $ % '# # " ,
0 ' + ,# # #
# # '# # ( # ' &
(&#' ( ' 2 '# 3 "# # 2%
# 2% (# # "# / # '# # '# (# ' # ' # (
( " ( #% $ ))
" (' $ #
'# # #
(' #
, # '# # '% . # 4 , # '#
/ ' # (# # 2% # '#

) #% (&'# 2 # 5
)) (# # # ' "# ' #'& " ( # & !# # '% # '5
 # % &( '! (&#' & # * # +
(&#$ ! '#
"# '( % # '#1 % '# # #
0 # (&#' # ' ( (% ( ! # # '#
# '# 6/ # ' ( # $(#
# 7 & # * # + )
0 # (&#' # + * & #
# 2% # $ (&#$ ! '#
(,# # '# %# ( # # (# '
2% #' #-(#. 1 # $ % (
$(
, # ! ' # # 1 (&#' ## # ('# # % #' 1
(# # "# / ' $ #81 # ( %# ' 1
( + # 1% # '#
"# '( % # '#1 # 2%
# '#
'( # # 1 (&#' ## # /(# # #8 !
(# # "# / ' $ # -(# #' # '# #$ (
6 & &# $ 71$ ( 1
,( ' # # 2%
# # '# ( & -(#'#1
#'
# ( ' ( ( " ## # # -(# #' /(%
(# # "# / ' $ # ' /(% #8
0 * #8' # # ( 1 %# ( $ % (& ' ' #
*(8' ! # "# % '# ' 1 # $
$ " # ' ' $( #
0 * & ( "# 1 # # % # '# # # ## / %9 ' :
"# / ' $ & # 1 # + 1 # 2% % (*
$ %# ' 1/(# #
% # (% 1;' # '

) ( # # '% # ' # # # ( ## % % $ 5

! "
paredes estaban recubiertas de una capa de arcilla para alisarlas e
impermeabilizarlas, ya que éste también es un elemento que aboga a favor de
un uso como silo. Las tapas de los silos son elementos a tener en cuenta, pero
no son discriminantes, ya que se utilizan para tapar otros tipos de fosas. Otros
elementos que hay que tener presentes, especialmente en los silos de la edad
moderna, son los agujeros en las paredes dispuestos de forma regular que nos
permitan identificar las camisas de paja fijadas a las paredes con ganchos de
madera. En silos cilíndricos, una corona de agujeros en el fondo del silo puede
indicar la existencia de un cañizo fijado en el fondo de la fosa, como sucede en
algunos silos ingleses de la edad del hierro (véase capítulo 3). Finalmente,
parece que en algunos casos se puede detectar el pulido de las paredes del
silo a causa de las raicillas de los granos germinados que están en contacto.
Los datos agronómicos y etnográficos permiten ver tres modelos
distintos de conservación del grano en silos. En sociedades basadas en la
autosubsistencia los silos se abren y se cierran periódicamente, normalmente
utilizando el silo a medio plazo (inferior a un año). Otras sociedades mantienen
los silos herméticamente cerrados durante el invierno y no las abren antes de la
llegada de la primavera. En tercer lugar, en sociedades basadas en el
intercambio comercial predomina el almacenaje del grano a largo plazo
(superior a un año), sin abrir los silos. Este modelo es descrito por la mayoría
de agrónomos porque conserva los granos en mejores condiciones que el otro.
En este caso el silo funciona como un acumulador de reservas a largo plazo:
acumula el grano de cosechas excedentarias y lo cede en las deficitarias.
Los silos también eran utilizados para almacenar forrajes y tubérculos.
Con estas funciones están documentados en época moderna, pero no conozco
ejemplos de época prehistórica y antigua. Tendremos que esperar a ver la
evolución de la investigación para determinar la antigüedad de estas prácticas.
Otro silo que de seguro era conocido en tiempos antiguos era el silo
para conservar frutos secos, especialmente bellotas, del cual tenemos
testimonio por silos de época prehistórica en los cuales aparecieron restos
carbonizados de bellotas y por la descripción de la obra del médico griego
Claudio Galeno. Tanto los silos de este tipo conocidos a través de la etnografía
como los que conocemos por la arqueología son en general de dimensiones
modestas.
Me gustaría dar a conocer un tipo de fosa que según el testimonio de los
antiguos agrónomos era bastante importante pero que en estos momentos es
casi inédita en arqueología. Se trata de las fosas con lecho de arena, que
servían para conservar numerosos alimentos, entre ellos frutos secos, frutas
frescas y algunas hortalizas. Consistían en hoyos que tienen una capa de
arena, de cenizas o de hojas en el fondo, encima de la cual se disponen capas
alternas de frutas y de alguno de los elementos aislantes que he citado más
arriba hasta que se llena la fosa (fig. 4.7). A pesar de que las fosas con lecho
de arena son descritas por la mayoría de los agrónomos medievales (v.
apéndice 1), hay que decir que prácticamente no se conocen testimonios

<
materiales. ¿Cómo podemos encontrar una fosa con lecho de arena? Tenemos
que buscar las semillas carbonizadas del producto alimentario que contenía y
una capa de arena o de ceniza en el fondo de la fosa, y podemos localizar, o
no, una tapa de piedra, de arcilla o de madera en su interior o en la proximidad
de la fosa, así cómo un agujero de respiración. Cuántos más elementos de los
citados encontremos, más segura será la identificación.
Otra categoría es la cava, de la cual sabemos por la etnografía y por las
antiguas obras de agronomía que servía para guardar legumbres, frutas
frescas, hortalizas y carne seca. En general, en arqueología prehistórica se da
el nombre de cava a aquellas fosas de planta oval o cuadrangular asociadas a
cabañas. Algunas contienen unas depresiones al fondo que servían como
soporte de tinajas en las que se almacenaban los alimentos (fig. 4.11). Otras
contenían unos encajes en la parte alta de la pared que servían para sostener
un entablado para cubrir la estructura. Finalmente algunas cavas situadas en
zonas con una capa freática permanente han conservado los restos de un
recubrimiento de las paredes con cañizos (fig. 4.10, 1).
Las fosas con cerámicas son una categoría que ya ha sido definida por
otros arqueólogos y yo en este trabajo he intentado sistematizar con
numerosos ejemplos sacados de la literatura arqueológica. La fosa con
cerámica se define por el hallazgo de una o diversas cerámicas enteras en el
interior de una fosa (fig. 4.13 y 4.14). La fosa no se puede definir por ninguna
forma concreta, ya que la información etnográfica indica que pueden ser silos o
cavas reaprovechadas, especialmente los silos que sólo se aprovechan en
invierno; durante el verano se aprovecha la mayor frescura del interior de la
tierra para guardar alimentos dentro de cerámicas. La etnografía nos muestra
que los productos almacenados en fosas con cerámica son muy variados:
productos lácteos, aceite, semillas, frutas frescas, manteca de cerdo, frutos
secos, etc.
La última categoría de fosas para conservar alimentos que tomo en
consideración es la tinaja enterrada hasta el cuello, que no tiene ningún
secreto. Consiste en una tinaja puesta dentro de una gran fosa de la que sólo
sobresale el cuello y el borde (fig. 4.12). Se utiliza fundamentalmente para
conservar vino y aceite.
En la tabla E-2 doy a conocer diferentes tipos de fosas de función
distinta a la de almacenar alimentos. Casi todas tienen en común el tener una
morfología cilíndrica o de cubeta, con lo cual de entrada nos pueden llevar a
confusión con silos y fosas con lecho de arena de la misma forma. En este
grupo he considerado unas nueve estructuras distintas de las cuales conozco
ejemplos en Europa y tienen unas características más o menos bien descritas.
Empezaré por las fosas de combustión, también llamadas “hogares en
cubeta” por algunos autores, que tienen forma de cubeta y normalmente se
encuentran rellenas de carbones y cenizas, producto de la última o últimas
combustiones. El fondo y las paredes pueden presentar una gran rubefacción y
eventualmente pueden presentar una hilada de piedras alrededor.

=
 Una segunda categoría es el horno polinesio, que consiste en una
cubeta en donde se depositan piedras que se calientan en un hogar próximo o
en el mismo hoyo. El elemento característico de estos hornos es la
acumulación notable de piedras alteradas por el fuego que encontramos en el
fondo de la fosa, acompañada de carbones y cenizas si el fuego se produjo en
el interior de la misma fosa (fig. 5.1).
También es muy conocido el horno para cocer cerámicas en fosa. Se
considera que la mayor parte de la cerámica neolítica que hallamos en las
excavaciones fue cocida en hornos simples como estos (fig. 5.2). Los
elementos que permiten identificarlos son parecidos a las fosas de combustión:
rubefacciones, cenizas y carbones.
Otro clásico es el agujero de poste. Se identifica por ser una fosa
cilíndrica de pequeño diámetro y gran profundidad, que en ciertas ocasiones
presenta un relleno orgánico (producto de la descomposición del palo) o
carbones si el poste o la superestructura que aguantaba se quemaron. Los
agujeros de poste suelen aparecer en grupo y tiene mucho interés comprobar
si se encuentran alineados o formando círculos que nos indicarían la planta de
la cabaña, estructura o edificio.
Y entramos finalmente en dos tipos de fosas que me han traído muchos
problemas para definirlos correctamente, porque presentan características
difíciles de objetivar correctamente. Como no era mi objetivo especular, o
pasaba de puntillas sin mojarme o tenía que meterme de lleno sin tener claro si
me saldría bien. Los resultados se pueden ver en el capítulo 5. Aquí me limitaré
a definirlos sucintamente.
El escondrijo o depósito suele ser una cubeta —aunque muy a
menudo se aprovecha un silo— en la que aparecen todo tipo de herramientas
enteras: de metal, sílex, piedra pulida, hueso o molinos (fig. 5.4).
Eventualmente pueden contener también cerámicas enteras. Cuando estos
depósitos se encuentran en contextos de hábitat y el contenido es diverso, se
considera que se trata de piezas que están a la espera de ser utilizadas
(depósito doméstico). Cuando son hallazgos hechos fuera de los
asentamientos y el contenido es muy homogéneo (por ejemplo, sólo hojas de
sílex, sólo hachas de bronce) se considera que se trata de depósitos
vinculados a la red de distribución de herramientas por parte de artesanos
itinerantes (depósitos de distribución). Nos quedaría una tercera categoría de
depósitos que son los llamados tesoros, que suponen una acumulación de
bienes de gran valor y aparecen sobre todo en tiempos históricos.
La fosa ritual, también conocida con el nombre griego de bothros, es
otra categoría que también presenta problemas de identificación, sobre todo
por la dificultad de diferenciarlo de los depósitos o de las fosas con cerámica.
La fosa ritual se puede encontrar en contextos de hábitat, en contextos
sepulcrales o en lugares alejados de los núcleos de población. Los criterios de
identificación varían considerablemente entre distintos autores, y como no he
encontrado ningún criterio aceptado por todos he buscado un mínimo común

>
denominador y he tomado tres temas que me parecen incontestables: El
sacrificio de animales, identificado por la presencia de huesos en conexión o
esqueletos enteros de fauna (fig. 5.5), las figuras antropomorfas o zoomorfas y
los conjuntos de cerámicas correspondientes a un banquete. Seguramente
tiene que haber más temas, pero más discutibles, y quizá es mejor empezar
por los mejor definidos.
Una categoría fácil de definir son las fosas sepulcrales, que son todas
aquellas fosas que presentan restos humanos. El problema suele ser que en
ciertos casos reaprovechan fosas excavadas para otros usos y el excavador no
sabe en qué categoría colocarlas.
Los hoyos para extraer arcilla tampoco presentan una dificultad
especial. Se identifican por su forma más bien irregular, formado por la
yuxtaposición de varias fosas ovales, que representan el espacio que un
hombre puede excavar con una azada (fig. 5.6). El sustrato es de arcillas y en
sus proximidades debería haber alguna construcción de barro que utilice la
arcilla extraída, aunque es posible que no se haya conservado o esté fuera del
área excavada.
Y la última categoría que he tomado en consideración es
suficientemente conocida por todos los arqueólogos ya que ha hecho derramar
mucha tinta. Me refiero al hoyo para basura, que reaprovecha las otras fosas
en espacios domésticos cuando ya han sido amortizadas. Años atrás, los
hoyos para basura obligaron a los arqueólogos y prehistoriadores a discutir
sobre funciones primarias y secundarias, ya que la última función de vertedero
a menudo es la única evidente. Y aún es posible que se siga hablando un cierto
tiempo porque todavía aparecen dudas.
Finalmente es necesario que estemos abiertos a identificar más de una
función para cada fosa. Los informes etnográficos indican que las fosas con
cerámicas, los escondites, las fosas rituales, algunas fosas sepulcrales, y sobre
todo los hoyos para basura suelen aprovechar otras fosas excavadas con una
primera función distinta. Es perfectamente compatible un silo lleno de granos
durante el invierno, que se aprovecha durante el verano, cuando está vacío de
granos, para guardar en ellos alimentos dentro de cerámicas (fosa con
cerámica) o todo tipo de instrumentos que no se utilizan temporalmente
(escondites o depósitos). No quiero insistir en los hoyos llenos de basura, que
suelen ser el proceso final de muchas fosas amortizadas.

<?
Résumé

SYSTÈMES TRADITIONNELS DE CONSERVATION DES

ALIMENTS DANS FOSSES ET SILOS. UNE VISION
MULTIDISCIPLINAIRE.

Dans cette monographie on étudie tous les systèmes traditionnels de

conservation des aliments dans des fosses et des silos en employant les
données de trois disciplines: l’archéologie, l’agronomie et l’ethnographie.
Dans ce travail on considère deux thèmes principaux: les différentes
façons de préserver le grain avec technologies traditionnelles et aussi,
quelques fonctions que pourraient avoir les fosses ou les silos dans les sites
archéologiques.

Dans le chapitre 2 on décrit toutes les façons de préserver les grains

avec technologies traditionnelles. Un coup d’œil sur les sources historiques,
agronomiques et ethnographiques nous renseigne sur toutes les structures que
nous pouvons trouver dans un site archéologique et que nous pouvons mettre
en rapport avec la conservation des céréales, malgré qu’il reste beaucoup de
travail à faire et nous connaissons beaucoup de structures sans une
interprétation correcte.
En résumant ce que nous avons dit au chapitre 2, on peut conserver le
grain dans des silos, greniers, poteries, entrepôts d’argile crue, de bois ou de
vanneries.
D’abord il y a les silos, lesquels dans une première approximation on a
divisé en silos souterrains, semisouterrains et élevés. Dans le chapitre 3 on a
vu les différentes variétés des silos que nous connaissons et qu’on a pu
classifier selon la forme, le substrat, le revêtement des parois ou bien le
dispositif de fermeture.
Le grenier est un bâtiment destiné à la conservation des grains et il
présente de nombreuses variétés. Dans les plus fréquentes on dispose les
produits dans des départements appelés réservoirs, ou bien ils sont montés sur
une plateforme avec des poteaux de support ou des pierres, ou sur des murs
parallèles (fig. 2.3).
La conservation des grains à l’intérieur de poteries est une autre option
souvent utilisé pour beaucoup de sociétés traditionnelles et antiques. On
pouvait mettre ces jarres ou céramiques pour emmagasiner au sol, dans
étagères, ou bien avec la base enfoncé au sol dans petites fosses qu’en
archéologie on connaît avec le nom de supports de contenants (fig. 2.7).
Dans les sociétés traditionnelles on emploie souvent la conservation des
grains dans des entrepôts d’argile crue o de bouse, mais en archéologie on n’a
pas pu bien documenter ces techniques en raison d’une mauvaise conservation
de ces matériaux. L’argile crue se défait avec la pluie et un récipient de cette
matière n’est rien de plus qu’une masse informe de boue après quelques
années. Les récipients d’argile crue seulement sont documentés dans les
fouilles de bâtiments incendiés. Alors l’argile durcit et elle peut arriver plus o
moins intacte jusqu’à aujourd’hui. Encore plus difficiles de conserver sont les
récipients de bouse: ils sont faits avec des matières organiques et disparaissent
après quelques années.
Autres formes de préserver les grains dans des récipients organiques
sont aussi très difficiles à documenter en archéologie. L’ethnographie et
l’agronomie documentent copieusement l’utilisation de contenants en bois tels
que les arches et les troncs des arbres évidés. L’utilisation de conteneurs de
vannerie pour garder des grains, fruits et d’autres aliments, est aussi très bien
documentée dans l’ethnographie malgré qu’il soit exceptionnel en archéologie.
Pour augmenter les découvertes de ces objets je crois qu’il faut améliorer les
techniques de fouille et ne pas simplement recueillir ce qui est visible à l’œil nu.

Dans ce travail on décrit plus de trente possibles fonctions pour une

fosse, malgré que seulement j’aie pu définir autour de quinze avec une
précision suffisante. Le reste doit être pris en considération par si on trouve
quelque indice que nous amène à penser que nous nous trouvons avec une de
ces autres fonctions. En pratique, il faut réaliser encore d’études plus
approfondies.
Il faut nous centrer dans les quinze fosses les plus bien définies. À la
table F-1 on résume ce que seraient les fosses pour stocker les aliments, avec
les éléments que nous permettent de les identifier. Regardez-vous aussi la
table F-2, dans laquelle on peut voire d’autres fosses, généralement de
morphologie cylindrique, lesquelles pourraient créer des confusions avec les
silos cylindriques et les cuvettes.
Je commencerai d’abord par le silo pour stocker des céréales, qu’on pourrait
définir comme la vedette de ce travail. Les silos sont les fosses que nous
trouvons le plus souvent dans les gisements archéologiques et leur
identification ne faut pas douter : ce sont les seules fosses qui ont morphologies
tronconiques, ovoïdes ou même de bouteille. Ils peuvent aussi avoir formes
cylindriques, de cuvette ou formes plus rares comme les cubiques, en coque
d’un bateau ou d’entonnoir. Dans ces derniers cas les données
ethnographiques nous montrent que les fosses pouvaient avoir fonctions très
diverses. Ça nous oblige à faire une fouille très minutieuse et une étude qui
nous amène à récupérer des céréales carbonisés adhérés aux parois ou au
fond du silo, identifiables comme les restes du brûlement de la chemise de
 ! " # , , # #* ,, # $ ) ,
$ " # , ( # # ),' $* !#
% &!# #%-*#( # *!. #
' ( # !# #
) *# # /
%#**# $ $ #+ # !#
' * 0 ! " # * 0$ " # * $ ) ,
$ " # !# #**# ! ( #
# %#$ * %#**# 0 * 0$ " # #( # $# $ ) ,
!# ) # $ $ # * ' *!# ) # !# $# ! #
#$* # , (# %# * # #( # *1* !#
# * #*! #
%# # % # , ( # # %# * # #( # *1* ' !
#$* # * ' $ ((# * !# $ *# *
, (# $ $3# ! #
2 !# ,$3, # $3#
# %#$ %#**# ! * $*" # 5 # # $, ( " #
$, ( " # # *, * # # 4 # # *6 # # * # , ! #
$ %# #( # $# ' # ++
$# / * '
!! $
* 0$ " #
, ( " # # !# 2 8 # # *# ,#
# ' #7 " . !# !# 4 #
$ $, ( " #

+ #$ !# #( *# 9
++ # # %# *-* # # %# ,# # # ,* # *% !# " ! ) ! # .3 ) * *9
 # !# $ ( ) * %#**# 3 ) #*$# ! #
),' $* *# #
%# * # #( # *1) ! # !#
# #
, # %#**# 0 $ $ # $$ ( * !# # # *, ,#
#$* # ,# # '#
3 ) #*$# ! # +
!# *# # ' # %#**# # ! # #*$3 )
! " # ),' $* *# #
!# *# ! " # %# * * , ' ( *
( 6* # #**1 $# $ #
! ' !#
$3#**# !, ;* , , 1$ %#**# * !# ( ,* 1 #/1 # #
# * , * # !. * # #1 < 1( # *#
' # %# * # #( # *1$, ( " #
# *6 #
# *# , , 1$ %#**# # $ #/ " # #**#
# * , * # !. * # # *# !# ' # = ) ) #
' # $ '$#>1' # 1 * !#
$, ( " # $ # ! *0
) " #*1#*$9
# , $ $ $ # % # " # #**# 3 ( # *#
# * , * # !. * # 3 ( # $ #/#
' #
#/* # # , # 1 %# *' ( , ) * *!. #
7 /* * !# ! %# # ( # $ $*, *" #1
' # % # ' !0 ' !# ! %# #
/ ! # %# #1 , , #( # * %#$ ! # ! ( # *" # ?
, * # !. * # ' # $3 ) 1$# ! # 1$, ( " #
* 6 ' ( # *,# 1 !# ( /
$ ((, 1 * ) , 9
,! ( # * %#$ ( *6 #
" #

+ #$ " # # $3 '' # !# # # # ! *! ( -( # ' #9

! " #

:
paille que revêtit les parois. Ces feux internes pouvaient donner des
rubéfactions dans l’argile des parois des silos, qu’on doit documenter
correctement dans la fouille. Nous aurons besoin aussi de documenter si les
parois étaient recouvertes d’une couche d’argile pour les adoucir et les
imperméabiliser, car elle est aussi un élément qui plaide pour une utilisation
comme silo. Les couvercles sont également des éléments à considérer, mais ils
ne sont pas très discriminants par ce qu’on les utilise aussi par couvrir d’autres
types de fosses. Autres éléments à considérer, surtout dans les silos modernes,
sont les trous aux parois disposés de forme régulière que nous rappellent à
chemises de paille fixées aux parois avec crochets en bois. Dans les silos
cylindriques, une couronne de trous au fond nous peut indiquer l’existence d’un
clayonnage au fond de la fosse, également comme nous trouvons dans
quelques silos anglais de l’âge du fer (voir chapitre 3). Quelquefois il est
possible de détecter un polissage des parois du silo en raison des petites
racines des grains germinées.
Les données agronomiques et ethnographiques nous permettent de voir
trois modèles différents de conservation du grain dans les silos. Dans les
sociétés basées en l’autosubsistance on ouvre et on ferme les silos
périodiquement, surtout en employant le silo à moyen terme (moins d’un an).
En quelques sociétés on maintient les silos fermés hermétiquement pendant
l’hiver et on ne les ouvre pas jusqu’à l’arrivée du printemps. Troisièmement,
dans sociétés basés sur l’échange commercial prévaut le stockage du grain à
long terme (plus d’un an), sans ouvrir les silos. Ce dernier model est décrit par
la plupart des agronomes parce qu’il conserve les grains avec les meilleures
conditions. Ici le silo fonctionne comme un accumulateur de denrées à long
terme : Il accumule le grain de récoltes excédentaires et le libère dans les
récoltes déficitaires.
Les silos étaient utilisés aussi pour le stockage des fourrages et des
racines. Ces fonctions sont bien documentées dans l’époque moderne, mais je
ne connais pas d’exemples de l’époque préhistorique ou antique. Il faut voir
l’évolution de la recherche pour déterminer l’antiquité de ces pratiques.
Un silo déjà connu dans l' Antiquité était le silo pour conserver les fruits à
coque, en particulier les glands (fruits de plusieurs espèces de Quercus). Nous
avons témoins dans les silos préhistoriques dans lesquels on a trouvé de
glands calcinés, et aussi dans l’ouvrage du médecin grec Claude Galien. Les
silos de telle sorte que nous connaissons par l' ethnographie ou bien par
l'archéologie sont, généralement, de modestes dimensions.
Je voudrais introduire une sorte de fosse que, selon le témoignage des
anciens agronomes, était très répandue mais que actuellement est presque
sans précédents dans l' archéologie : la fosse avec un lit de sable, utilisée
pour préserver de nombreux aliments, chez ils les fruits secs, les fruits frais et
quelques légumes. Au fond de ces silos on dispose une couche de sable, de
cendre ou de feuilles, au sommet de laquelle on mette couches alternes de
fruits et éléments isolants jusqu'à remplir la fosse (fig. 4.7). Bien que les fosses

@
avec un lit de sable sont décrites pour la plupart des agronomes du Moyen Age
(voir annexe 1), on n’en connaisse pratiquement de restes matériels. Comment
pouvons-nous identifier une fosse avec un lit de sable? Annotez-vous : On doit
trouver les graines carbonisées des denrées alimentaires et une couche de
sable ou de cendre au fond de la fosse, et on peut trouver —ou non— une dalle
de pierre, d' argile ou de bois a l'
intérieur ou aux alentours de la fosse, et un trou
de respiration. Avec plus de ces éléments, l' identification sera plus sûre.
Une autre catégorie de fosse est la cave. Nous savons par
l'
ethnographie et les ouvrages d' agronomie anciens qu’elle est utilisée pour
entreposer des légumineuses, fruits, légumes et de la viande séchée. En
général, en archéologie préhistorique on donne ce nom aux fosses carrés ou
ovales associées avec des cabanes. Quelques caves peuvent avoir des
dépressions au fond qui ont servi de supports de contenants pour stocker la
nourriture (fig. 4.11). D'autres contiennent autour des parois quelques encoches
qui ont servi à soutenir un plancher pour couvrir la structure. Et, finalement,
quelques caves situées dans des zones sous la nappe phréatique permanente
ont conservé les vestiges d' un revêtement de clayonnage aux parois (fig. 4.10,
1).
Les fosses avec céramiques sont une catégorie déjà définie par
d' autres archéologues et que j' ai essayé de systématiser dans ce travail avec
nombreux exemples de la littérature archéologique. Cette fosse est définie par
la trouvaille d'une ou plusieurs céramiques entières (fig. 4.13 et 4.14), et elle
n' est pas définie par aucune forme particulière, car l' information ethnographique
nous dit qu’on peut réutiliser silos et caves, en particulier des silos utilisés
exclusivement pendant l’hiver. Alors, pendant l’été, on profite de la plus grande
fraîcheur du sous-sol pour entreposer des aliments dans la poterie.
L' ethnographie nous montre que les produits stockés dans des fosses avec
céramiques sont variés: produits laitiers, huille, fruits frais, fruits secs, lard, etc.
La dernière catégorie de fosses pour stocker des aliments que j’ai pris en
considération sont les fosses avec une céramique enfouie jusqu'au col. Dans
ces cas on met une jarre à l' intérieur d'une grande fosse, enfouie jusqu’au le col
(fig. 4.12), système utilisée principalement pour préserver le vin et l' huile.
Dans le tableau F-2 je présente quelques fosses avec une fonction
différente au stockage des denrées alimentaires. Presque toutes elles ont en
commun une morphologie cylindrique ou en cuvette, laquelle nous peut prêter à
confusion avec les silos ou les fosses avec un lit de sable de la même
morphologie. Dans ce groupe, j' ai trouvé neuf structures distinctes avec
exemples dans l' Europe et avec caractéristiques plus ou moins bien décrites.
Je commencerai par les trous de combustion, appelées aussi foyers en
cuvette par certains auteurs, qui sont généralement remplis avec du charbon et
des cendres, produit de la dernière ou les dernières combustions. Le fond et les
parois peuvent présenter une forte rubéfaction et, éventuellement, une bordure
à pierres.

A
 La deuxième catégorie est le four polynésien, consistent à une cuvette
avec des pierres chaudes qui sont chauffés dans un foyer localisé tout près de
la même fosse ou bien dans son intérieur. Le trait caractéristique de ces fours
est la remarquable accumulation de roches altérées par le feu au fond de la
fosse, avec des charbons et des cendres lorsque le feu s’est produit là (fig.
5.1.2).
Il est bien connu aussi le four de potier en fosse. On pense que la
plupart de poteries néolithiques découvertes dans les fouilles ont été cuites
dans des fours simples comme celles-ci (fig. 5.2). Les éléments que peuvent
les identifier sont semblables à des trous de combustion : rubéfactions, cendres
et charbon de bois.
Un autre classique est le trou de poteau. On l’identifie par un trou
cylindrique de petit diamètre et profond, qui peut présenter parfois un
remplissage organique (produit de la décomposition du bois) ou de charbon si
le poteau ou la superstructure a été brûlé. Les trous de poteaux apparaissent
généralement groupés et on recherche s’ils sont alignés ou formant des
cercles car ils indiqueraient le plan de la cabane, la structure ou le bâtiment.
Et nous arrivons finalement aux deux types de fosses plus
problématiques pour pouvoir les bien définir, car certaines fonctions sont
difficiles à objectiver correctement. Comme spéculer n' était pas mon objectif
dans ce travail, alors je devais élire ou bien passer sur la pointe des pieds sans
participer ou bien me battre sans savoir si on réussirait. Vous pouvez voir les
résultats dans le chapitre 5. Ici, je les définirais de manière succincte.
La cachette ou dépôt est généralement une cuvette, malgré que
souvent on réutilise un silo, dans lequel apparaissent outils complets: de métal,
pierre, pierre polie, os ou moulins (fig. 5.4) et occasionnellement aussi de la
poterie. Lorsque ces dépôts se trouvent dans des contextes d' habitat et le
contenu est divers, on considéré que ces pièces étaient dans l’attente d' être
utilisées (dépôt domestique). Quand les découvertes sont faites en dehors des
habitats et le contenu est très homogène (par exemple, seulement des lames
de silex, des haches de bronze) on considéré que ces dépôts étaient liés aux
réseaux de distribution d’outils par des artisans itinérants (dépôts de
distribution). Il y a une troisième catégorie de dépôts appelés trésors, plus
fréquents en temps historiques et composés par une accumulation de biens de
grande valeur.
La fosse rituelle, aussi connue par le nom grec bothros, est une autre
catégorie qui présente aussi des problèmes d' identification, en particulier par la
difficulté de pouvoir la différencier des cachettes ou des fosses avec
céramiques. La fosse rituelle peut se trouver dans contextes d’habitat,
contextes funéraires ou bien dans endroits éloignés des villages. Les critères
d'identification varient considérablement chez les auteurs, et comme je n' ai
trouvé aucun critère accepté par tous, j' ai cherché un minimum avec l’élection
de trois points apparentement incontestés: Le sacrifice des animaux, identifié
par la présence de squelettes entiers de faune ou des os en connexion
anatomique (fig. 5.5), les figurines anthropomorphes et zoomorphes et la
poterie correspondant à un banquet. Sûrement il doit y avoir d’autres thèmes,
mais plus controversés, et je pense qu’il vaut mieux commencer par les plus
bien définis.
Une catégorie facile de définir est la fosse sépulcrale, qui est une fosse
qui présente des restes humains. Le problème est que, dans certains cas, on a
réutilisé des fosses creusées par d' autres fonctions et alors l’archéologue ne
sait pas dans quelle catégorie peut les définir.
Les trous pour extraire argile ne présentent pas une difficulté
particulière. Ils sont identifiés par leur forme plutôt irrégulière, formée par la
juxtaposition de plusieurs fosses de forme ovale, que représentent l' espace
qu’un homme peut creuser avec une houe (fig. 5.6). Le substrat est d' argile et il
devrait avoir près le trou quelque construction argileuse, malgré qu' elle puisse
ne pas être conservée ou bien soit en dehors de la zone fouillée.
Et la dernière catégorie que j' ai prise en considération est bien connue
par tous les archéologues parce que sur elle on a écrit beaucoup. Je me réfère
au trou aux ordures, lequel réutilise autres fosses des espaces domestiques
quand elles ont déjà été amorties. Dans le passé, les trous aux ordures ont
contraint les archéologues et préhistoriens à discuter sur les fonctions primaires
et les secondaires, parce que cette dernière fonction est souvent l’unique
évidente. Et encore cette est une question qu’on en parlera parce qu’elle est
douteuse.
Enfin il faut que nous réfléchissions pour pouvoir identifier plus d' une
fonction pour chaque fosse. Rapports ethnographiques nous indiquent que les
fosses avec céramique, les cachettes, les fosses rituelles, quelques fosses
sépulcrales, et en particulier les trous aux ordures, ont tendance à réutiliser
autres fosses creusées avec une fonction principale différente. Il est
parfaitement compatible un silo plein de grains au cours de l' hiver, avec son
utilisation pendant l' été, quand il est vide, pour stocker les aliments à l’intérieur
des poteries (fosse avec céramique) ou bien certains instruments qui ne
s’utilisent pas temporellement (cachettes ou dépôts). Je ne veux pas insister
sur les fosses remplies d' ordures, en général le processus final de nombreuses
fosses amorties.

B
 This paper studies the traditional systems for preserving food in pits and
in silos. It uses and compares data from three disciplines: archaeology,
agronomy and ethnography.
This work takes into account two main topics: on one hand, the different
ways of preserving grain using traditional technologies, and, on the other, some
of the functions pits could have in archaeological sites.

I have focussed Chapter 2 on describing the ways of preserving grain

using traditional technologies. A review of historical, agronomic and
ethnographic sources gives us clues about all the structures we can find in
archaeological sites that can be related to preserving cereals. However, it is
very clear that much work remains. There are still many structures that we do
not know how to interpret correctly.
To summarise, broadly speaking, grain can be preserved in storage pits,
granaries, storage jars and containers made from clay, wood or basketry.
First we have storage pits which, to give an overview, I have divided into
underground, semi-underground and raised silos. In Chapter 3 we see the
different types of storage pit that we know about and have classified according
to shape, substratum, coating on the walls and closing mechanisms.
The granary is a building used to preserve grain. There are numerous
types of granary, the most common are those in which the products are
organised in sections called compartments, those set on a platform with
supporting posts or stones, or those on different parallel walls (fig. 2.3).
The preservation of grain in storage jars is another option often used by
many traditional societies, in past eras. These storage jars could be placed on
the ground, on shelves, or with the base buried in the earth in small pits known
in archaeology as pot holders (fig. 2.7).
Traditional societies often used containers made from clay or animal
dung to preserve grain, but in archaeology these techniques are often badly
documented due to the poor preservation of the materials. Clay dissolves with
rain and, after a few years, a clay container is no more than an amorphous
mass of mud. Containers made from clay are only documented in the
excavation of buildings which burned. In these cases, the clay hardens and can
survive more or less intact to the present day. Containers made from dung are
even more difficult to preserve. They are made from organic matter and
dissolve over the years.
 In archaeology it also proves very difficult to document other ways of
preserving grain in containers made from organic matter. Ethnography and
agronomy widely document the use of wooden containers such as boxes and
hollow tree trunks. The use of basketry containers to store grain, fruit and other
food is very well documented in ethnography, although it is rare in archaeology.
To increase the visibility of these objects, I think we have to improve excavation
techniques and not limit ourselves to collecting only what can be seen with the
naked eye.

This work describes more than thirty possible functions of pits, although I
have only been able to define around fifteen with sufficient precision. The
remaining ones have to be taken into account in case we find a clue that leads
us to think we have come across one of these other functions. In practice,
however, further, more detailed studies are required.
We shall therefore focus on the fifteen pits which are best defined. In
table A-1 I have summarised the pits used to preserve food, along with the
elements which enable us to identify them. Table A-2 shows other pits,
generally of cylindrical shape, which could lead to confusion with cylindrical and
basin-shaped storage pits.
First I will start with the storage pit for cereal which could be described as the
highlight of this work. Storage pits are probably the type of pit found most
frequently on archaeological sites and identifying them should not lead to many
doubts. They are the only pits which are truncated cone-shaped, egg-shaped
and bottle-shaped. They can also be cylindrical, basin-shaped and, less often,
cubic, hull-shaped or funnel-shaped. In the latter cases, ethnographic data
indicate that the pits could have very diverse functions. This makes it necessary
for us to carry out a careful excavation and study allowing us to collect
carbonised cereals stuck to the walls or the bottom of the storage pit, which are
identifiable as the remains of the burnt straw lining that covered the walls.
These internal fires can cause rubefaction to the clay walls of the storage pit
which must be adequately documented in the excavation. We also have to
document if the walls are coated with a layer of clay in order to smooth and
waterproof them, as this is another element that supports use as a storage pit.
The storage pit lids or covers are also elements which need to be taken into
account, but they are not very easy to differentiate as they are used to cover
other types of pit. Other elements to take into account, especially in modern
storage pits, are holes in the walls arranged in a regular way which make us
think of straw lining attached to the walls with wooden hooks. In cylindrical
storage pits, a crown of holes at the bottom of the storage pit can indicate the
existence of reeds attached to the bottom of the pit, as occurs in some English
storage pits from the Iron Age (see Chapter 3). Finally, it seems that in certain
cases it is possible to detect polishing of the walls of the storage pit due to
contact with small roots of germinated grain.

! "# $% &! (%') %* ( # # (, ') /!'%,#) *# # (,

" %' '* #) *!'#+ $ (,#, /#& * %!' !& -# 1 ((,
,- $#) ) *! %'"
""+,- $#) !2#
.! (#+,- $#) !(#, %' -# 1 ((,
% * ( / ,%'+ !(%,-#) 1 ((,
,- $#)0
! "# $% &! (%') %* ( %#) & % , /!'%,#) & %
) %#) & % , ((, ! "# $%
') /#) $% %* ( ! %#) & % , /!'%,#) ,##),
#* '" ( / ,%' #,- & % .#) !&, ') ! ,-
#"# /(#, ** ,%!' (( 3 / # -%'" -!(#
') *!2#
! "# *#(( 2 (! #* '" ( (,#, ** ,%!' (( 3-!(#, %' -#
%' $( ' #,- & % /! ! ! , $$! -#
#"# /(#, *!' %'#
%#) # % %'", !' -# 1 (( ! , $$!
$ '#(
! "# $% 1 % - . ,%' % $ !) * , '# ! ,#2# ( %' * *# %*,
*# %* -# * ' ,# %( $( *#) %' $% 00
, ! "# *#(( , ! ##),
# $ , ! "# $% , #,- & %
! 4( )
%#) & % ,
! "# 5 % !& -# , # ,%6# 7 %'# . %#) , ! "# 5
/ %#) ! -# , -# , ! "# 5 %(
'#*4

0 ' -# * ,# !&,# %+ ')# " ! ') , ! "# $% ,

00 -# * ' /# %'2# #) %& -# 1 # # # $ 1 -#' -# ,# (# #' 1 , / ')!'#)
 % # $% . ,%' /!' ') ,-
/#& * %!'
** ,%!' (( 3 , !'# /! ')
- !2#' % * ( ! #(!'" #) ** ( %!' !&, !'#, ( # #)
#* '" ( / ,%' / &% #
/!' ') ,- 0
')# " ! ') $! # 4%(' . ,%' /!' ') ,-
(%') %* ( /#& * %!'
!, -!(# (%') %* ( -# # !& #' &! ') %' (%'# !
(()% # # 3" # )#$ - &! %'" *% *(#,
*-# $% ' "#'# (3/ ,%' #,#'*# !& # ( !!(,3&(%' 3
-# * ' ,# ! -# $% , $!(%,-#) , !'#3 1 (,31 -!(#
" %')# ,
** ,%!' (( 31 -!(# , ! "# 5 ,
% ($% ! ' "#'# (3/ ,%' #,#'*# !&/!'#, %' ' ! %* (
-# * ' ,# ! -# $% , *!''#* %!' ! '% (,4#(# !',
9$ !/ /( , * %&%*#):3&%" #,3
(!'" 1 % - , ! "# 5 ,&!
/ '; # 3# *
. % ($% % * ( ! !2 (%' $( ' #,#'*# !&- ' ,4#(# !',!
-# * ' ,# ! -# $% , '*!''#* #) - ' # %',

( $% #" ( 3!& #' &! #) ( , /,

- ! "- 5 < $!,% %!' !& - * # %, %* ,- $#
)%&&# #' !2 ($% ,
7 , # $% %2# ,#3 -# "#'# (( ,# ((!&)! #, %* 1 , #=* /!'3
! -# $% , ,-32# & " #' #) *# %*,3
/!'#,& ! *!', #) '% (,3
/ !4#' !!(,

0 ' -# * ,# 1 -# # -# %'" !& -# , !'#, !** , %' -# $% % ,#(&

! "

8
 Agronomic and ethnographic data enable us to see three different
models of preserving grain in storage pits. In societies based on subsistence,
the storage pits are opened and closed periodically, normally using the storage
pit in the medium term (less than one year). Other societies keep the storage
pits sealed during the winter and do not open them until the arrival of Spring.
Thirdly, in societies based on commercial exchange, the long term storage of
grain (greater than a year) without opening the storage pits predominates. The
latter model is described by the majority of agronomists as it preserves grain in
better condition than the other. In this case, the storage pit acts as an
accumulator of stock in the long term. It accumulates surplus grain from excess
harvests and provides grain when harvests are poor.
Storage pits were also used to store fodder and tubers. These functions
are well documented in modern times but I do not know examples from
prehistoric or ancient times. It is necessary to wait and see how research
evolves to determine how old these practices are.
A storage pit which we are sure was known in ancient times is the
storage pit for dried fruits, especially acorns (fruit of diverse species of
Quercus). We have evidence of this in prehistoric storage pits in which
carbonised remains of acorn have appeared, as well as mention of it in the work
by the Greek doctor, Claudius Galenus. Storage pits of this type that we know
about through both ethnography and archaeology are, in general, of modest
dimensions.
I would like to introduce a type of pit that, according to evidence from
ancient agronomists, was quite important but which, at this time, is nearly
unknown in archaeology. They are sandy bed pits which were used to
preserve numerous foods including dried fruits, fresh fruit and some vegetables.
They consist of pits which have a layer of sand, ash or leaves at the bottom, on
top of which are placed alternate layers of fruit and some of the aforementioned
isolating elements until the pit is full (fig. 4.7). Despite the sandy bed pits being
described by the majority of medieval agronomists (see appendix 1), it is worth
saying that practically no material evidence is known. How can we find a sandy
bed pit? Take note: you have to look for the carbonised seeds of the food
product it contained and a layer of sand or ash at the bottom of the pit. You may
or may not find a stone, mud or wooden cover inside or near the pit as well as a
breathing hole. The more of these elements you find, the more certain the
identification will be.
Another category is the storage cellar, about which we know through
ethnography and through ancient agronomic works that it was used to store
pulses, fresh fruit, vegetables and dried meat. In general, in prehistoric
archaeology the name of storage cellar is given to pits with an oval or
quadrangular cross section associated with huts. Some contain hollows at the
bottom which were used to support storage jars in which the food was stored
(fig. 4.11). Others contained fittings on the higher part of the wall which were
used to support a panel to cover the structure. Finally, some storage cellars

>
situated in areas with permanent ground water have conserved the remains of a
coating of reeds on the walls (fig. 4.10, 1).
Storage pits with ceramic are a category that has already been defined
by other archaeologists and in this work I have tried to systemise this by giving
numerous examples from archaeological literature. A storage pit with ceramic is
defined by the finding of one or several intact ceramics in a pit (fig. 4.13 and
4.14). The pit itself cannot be defined by any specific form as ethnographic
information tells us that they can be storage pits or storage cellars that were
reused, especially storage pits that were only used in the winter. During the
summer ceramics were stored underground to take advantage of the greater
coolness. Ethnography shows us that products stored in storage pits with
ceramic were very varied: dairy products, oil, seeds, fresh fruit, pork lard, dried
fruits, etc.).
The last category of pits for preserving food that I have taken into
account is the storage jar buried to the neck which has no secret to it. It
consists of a storage jar placed in a large pit in which only the neck and rim
stick out (fig. 4.12). It is used fundamentally to preserve wine and oil.
In table A-2 I provide information about different types of pit whose
function is not storing food. A common feature with nearly all of them is that
they have a cylindrical or basin shape which can immediately lead us to confuse
them with storage pits and sandy bed pits of the same shape. In this group I
have considered nine different structures of which I know examples in Europe
and which have characteristics that are more or less well described.
I will begin with the fire pits. They are basin-shaped and are normally
found filled with carbon and ash, the result of the last fire or fires. The bottom
and walls can present strong rubefaction and may occasionally be surrounded
by a row of stones.
A second category is the earth oven, consisting of a basin on which hot
stones were placed and heated in a nearby fire or in the pit itself. The
characteristic element of these ovens is the notable accumulation of stones
altered by the fire that we find at the bottom of the pit, along with carbon and
ash when the fire has occurred inside the pit itself (fig. 5.1).
The underground pottery kiln is also well known. It is considered that a
good part of the Neolithic ceramics found in excavations was cooked in simple
kilns such as these (fig. 5.2). The elements that enable us to identify them are
similar to those of fire pits: rubefaction, ash and carbon.
Another classic is the post hole. It is identified as a cylindrical pit of small
diameter and great depth. It sometimes has an organic filling (as a result of the
decomposition of the post) or carbon if the pole or the structure it was
supporting burned. Post holes tend to appear in groups and it is very interesting
to check if they are lined up or form circles which would indicate the plan of the
hut, structure or building.
We finally arrive at the two types of pit which have caused me quite a few
problems to define correctly as they present some characteristics that are

?
difficult to analyse correctly. Speculating was not my aim so I either had to tip-
toe past without going into it or I had to go into it deeply without knowing
whether it would work out well for me. The results can be seen in Chapter 5.
Here I will simply define them concisely.
The cache pit is usually a basin – although very often it uses a storage
pit – in which there are a series of simple tools made out of metal, flint, polished
stone, bones or grinders (fig. 5.4). Occasionally, they can also contain whole
ceramics. When these cache pits are found in settlement contexts and the
content is diverse, it is considered that they are pieces which are waiting to be
used (domestic cache pit). When the findings are away from settlements and
the content is very homogenous (for example, only flint blades, only bronze
axes), it is considered that they are cache pits linked to the network for
distributing tools by itinerant artisans (distribution cache pits). There remains a
third category of cache pits which are the so-called treasures which involve the
accumulation of high value goods and appear especially in historic times.
The ritual pit, also known by the Greek name bothros, is another
category which also presents identification problems, especially due to the
difficulty in differentiating them from cache pits or pits with ceramic. The ritual pit
can also be found in settlement contexts, in burial contexts and in places away
from centres of population. The identifying criteria vary considerably from one
author to another, and, as I have not found any criteria accepted by everyone, I
have looked for minimum criteria and taken three topics which seem
unquestionable: the sacrifice of animals identified by the presence of bones in
anatomical connection or whole animal skeletons (fig. 5.5), anthropomorphic or
zoomorphic figures and sets of ceramics for a banquet. There are certainly
more topics, but they are more debatable, and maybe it is better to start with
those that are better established.
A category that is easy to define is burial pits which are all the pits that
present human remains. The problem is usually that, in certain cases,
excavated pits are taken advantage of for other uses and then the archaeologist
does not know in which category to put them.
Clay pits do not present particular difficulty either. They are identified by
their somewhat irregular shape, formed through the juxtaposition of different
oval pits which represent the space that a person can dig with a hoe (fig. 5.6).
The substratum is clay and there should be some sort of construction nearby
made out of mud using the extracted clay, although it is possible that this has
not been preserved or it may be away from the area excavated.
The last category that I have taken into account is known well enough by
all archaeologists as much has been written about it. I am referring to the waste
pit which uses other pits in domestic areas once they have been finished with.
In past times, waste pits forced archaeologists and prehistorians to discuss
primary and secondary functions as the final function as a tip is often the only
one that is evident. It is possible than this continues to be talked about as
doubts still appear.

@
 Finally, we need to be open to identifying more than one function for
each pit. Ethnographic reports indicate that storage pits with ceramic, cache
pits, ritual pits, some burial pits and waste pits especially tend to use other pits
created with a different initial function. It is perfectly compatible that a storage
pit full of grain during the winter is used during the summer, when it is emptied
of grain, in order to store food in ceramics (storage pit with ceramic), or all types
of tools that are not being used temporarily (cache pits). I do not want to insist
on waste pits which tend to be the final use for many pits.

Translation: Victoria Pounce

A
Apèndix 1

RECULL DE TEXTOS AGRONÒMICS

En aquest apèndix pretenc donar a conèixer els textos agronòmics que han permès
l’elaboració d’algunes categories de fosses que hem estudiat als capítols 3 i 4. Alguns
autors són coneguts per la major part dels arqueòlegs, especialment els clàssics, però
val a dir que altres, com els àrabs andalusins, ens són totalment desconeguts. Per això
m’ha semblat convenient de fer una primera introducció amb una breu ressenya, quasi
telegràfica, dels principals autors i obres d’agronomia de la zona mediterrània des dels
grecs i romans fins al renaixement (i alguna obra posterior).
He considerat convenient de deixar els textos en la llengua original, excepte en les
obres d’autors grecs i àrabs, en què s’han utilitzat traduccions espanyoles o franceses.
Aquesta decisió potser complica una mica la lectura de l’apèndix però cal tenir present
que és possible trobar traduccions en diverses llengües, almenys de les obres
clàssiques.

Breus biografies
Filó de Bizanci és un enginyer grec del segle III aC que va escriure una obra
anomenada Sintaxi mecànica en diversos volums. En el volum V parla de les diverses
maneres de conservar el gra dins de les ciutats a fi de poder subsistir en el cas d’un
setge.
M. T. Varró, del segle I aC, va escriure Rerum Rusticarum libri III, entre altres obres.
L. M. Columel·la (4 dC-ca. 70 dC) va néixer a Cadis però va viure gran part de la seva
vida a Itàlia. És autor d’un tractat d’agricultura anomenat De Re rustica.
Plini el Vell (23-79 dC) és autor d’una extensa compilació anomenada Naturalis
Historia que recull en 37 llibres tot el saber de les ciències naturals de l’època. El llibre
18 està dedicat específicament a l’agricultura.
L’historiador i polític Corneli Tàcit (ca. 55-ca. 120 dC) és autor d’una descripció dels
pobles de Germania, en la qual es descriuen succintament les sitges.
Gargili Marcial, del segle III dC, és autor d’un tractat sobre horticultura del qual s’han
conservat alguns fragments (De hortis), i De medicina ex pomis.
Pal·ladi és un compilador de les acaballes de l’imperi romà. El seu llibre va tenir molta
difusió en època medieval.
Ibn W fid (1008-1074) és el primer dels agrònoms andalusins coneguts. Se’l situa a
Toledo on va crear un jardí botànic. Va escriure un tractat d’agricultura, entre d’altres
obres.
Ibn Bass l és contemporani d’Ibn W fid. També vivia a Toledo fins que a causa de la
conquesta de la ciutat pels cristians l’any 1085 va emigrar a Sevilla.
Ab l-Khayr és un altre agrònom que va viure a Sevilla als segles XI-XII.
Ibn al-‘Aww m va viure a Sevilla als segles XII-XIII. És autor d’una extensa compilació
que recull textos anteriors.
Ibn Luy n (1282-1349) va escriure un tractat d’agricultura en vers anomenat Kit b al-
Fil ha. Se’l situa a Almeria.
Pietro de Crescenzi neix a Bologna i escriu vers 1305 la Ruralia Commoda. L’any 1471
es publica la seva obra en llatí i posteriorment és traduïda a l’italià i a altres llengües.
Corniolo della Cornia, nascut a Perugia, és autor d’una extensa obra anomenada La
Divina Villa, datada vers 1410.
Michelangelo Tanaglia (1427-1512) nascut a Florència, escriu la seva obra en vers De
agricoltura a finals del segle XV. L’obra va romandre inèdita fins a temps recents.
Agostino Gallo edita Le vinti giornate dell’agricoltura l’any 1575. Com altres obres del
seu temps, s’organitza en base al diàleg entre dues persones.
Charles Estienne (1504-1564) era un metge i impressor que va escriure diverses
obres, entre elles L’agriculture et la maison rustique, que va acabar imprimint el seu
gendre Jean Liébault.
Gabriel Alonso de Herrera és el més notable dels agrònoms castellans. L’any 1513
publica una Agricultura general que recull els coneixements agrícoles dels clàssics
però també d’algun escriptor andalusí.
Fra Miquel Agustí (1560-1630) era prior de l’ordre de Sant Joan a Perpinyà, a la
Catalunya Nord. Dedicat al conreu de les terres del seu priorat, escriví el Llibre dels
secrets de agricultura en català i posteriorment en va fer una versió castellana que fou
coneguda amb el nom de Libro del Prior.

Sitges per grans

Pour conserver les orges et les froments, il faut les nettoyer le mieux possible, creuser
les silos à ciel ouvert de la plus grande profondeur possible, enduire leur fond, sur
quatre doigts d’épaisseur, d’argile bien pétrie et mélangée à de la paille hachée, et
enduire leur pourtour d’amurque : que l’on mette dans l’argile deux tiers de poudre et
un tiers de sable. C’est là qu’il faut constituer des dépôts si l’on veut le meilleur
séchage possible. Le blé une fois introduit, il faut y enfoncer en son milieu, jusqu’au
col, un vase rempli du plus fort vinaigre possible ; puis, on mettra au-dessus une
couverture en forme de cône, faite avec des briques que l’on enduira d’argile : car, de
cette manière, il est incorruptible.
[…]
Une autre façon de le rendre incorruptible, c’est de faire des nattes en roseau et d’en
tapisser tout le pourtour des silos ; après les avoir ensuite aspergées d’enduit argileux,
verse le blé avec du foie de cerf desséché et coupé en petits morceaux. Une
excellente façon de conserver, sans qu’ils se corrompent, le froment, l’orge et les
légumes est de placer dans les silos le fruit du fenugrec broyé entre des pierres, ou
bien de l’aunée, ou bien de l’origan à l’état naturel, que l’on mélange dans les silos aux
dépôts de légumes.
(PHILON DE BYZANCE, Syntaxe mécanique, livre V. Traducció francesa d’Yvon
Garlan, París 1974, p. 301-303).

Quidam granaria habent sub terris speluncas, quas uocant sirus, ut in Cappadocia ac
Thracia; alii, ut in Hispania citeriore, puteos, ut in agro Carthaginiensi et Oscensi.
Horum solum paleis substernunt et curant ne umor aut aer tangere possit, nisi cum
promitur ad usum, quo enim spititus non peruenit, ibi non oritur curculio. Sic conditum
triticum manet uel annos L, milium vero plus annos C. [...]
Sub terra qui habent frumentum in iis quos vocant sirus, quod cum periculo introitur
recenti apertione, ita ut quibusdam sit interclusa anima, aliquanto post promere, quam
aperueris, oportet.
(M. T. VARRO, Rerum Rusticarum, 1, 57, 2; 1, 63).
Nec fere condita in spica laeduntur, utilissime tamen seruantur in scrobibus, quos siros
vocant, ut in Cappadocia ac Threcia et Hispania… Africae. Ante omnia ut sicco solo
fiant curatur, mox ut palea substernantur; praeterea cum spica sua conduntur. Ita
frumenta si nullus spiritus penetret, certum est nihil maleficum nasci. Varro auctor est
sic conditum triticum durare annis L, milium vero C, favam et legumina in oleariis cadis
oblita cinere longo tempore seruari.
(C. PLINIUS SECUNDUS, Naturalis historia, 18, 73).

Solent et subterraneos specus aperire eosque multo insuper fimo onerant, suffugium
hiemis et receptaculum frugibus, quia rigorem frigorum eius modi loci molliunt, et si
quando hostis advenit, aperta populatur, abdita autem et defossa aut ignorantur aut eo
ipso fallunt, quod quaerenda sunt.
(CORNELIUS TACITUS, Germania, 16, 4).

Conservation des graines alimentaires (céréales particulièrement). Le froment, dit

Kastos, peut se conserver de deux manières, d’abord en le garantissant contre l’air et
le vent de façon qu’il ne se ressente jamais, résultat qu’on obtient en le déposant dans
les silos ou quelque chose d’analogue ; ou en second lieu, au contraire, en l’exposant
au vent, en le portant d’un lieu dans un autre, dans un grenier ou autre emplacement
analogue (en le jetant à la pelle). On étale au fond du silo une couche de paille de
froment de deux coudées d’épaisseur (0,924 m) au moins ; ou même une couche
pareille à l’ouverture, qu’on a soin de bien écarter ; on dispose aussi sur les cotés, tout
à l’entour, de la paille en la forçant par la pression, afin que, bien isolé, le blé ne soit
point en contact avec les parois du silo. Quant aux greniers, ils devront être pourvus de
fenêtres à l’aspect du levant et à celui du couchant, et à l’opposé du midi pour que le
grain reçoive les vents de ces aspects et enlève les causes d’altération ; mais il faut
bien se garder de pratiquer des ouvertures à l’aspect du midi, à cause de la violence
du vent qui vient de ce côté.
Une des causes qui peuvent assurer la conservation du froment, c’est de
l’emmagasiner en épi. Il en est qui dissent que le millet emmagasiné avec son épi dure
cent ans. Kastos dit que si on prend de la feuille sèche de grenadier, ou du plâtre en
poudre, ou de la cendre de bois de chêne tamisée, et qu’on mêle au froment une de
ces substances dans la proportion d’une partie de cendre pour cent de froment, il se
conservera garanti de toute altération.
(IBN AL-‘AWW M, Le livre de l’agriculture, traducció francesa de J.-J. Clément-Mullet,
Arles 2000, 512-513).

117. Cuidados que se exigen al almacenar los cereales

La cebada se tapa al almacenarla, pero los demás granos hay que ventilarlos cuando
se recogen. Se deben guardar de la humedad y del sol, porque una y otro los echan a
perder fácilmente. Al norte de los graneros es conveniente que haya respiraderos y
una puerta para alejar cualquier peligro que pueda sobrevenirles.
También es necesario poner paja a los lados y fondo de los silos, con lo que se evita el
peligro de la humedad, y es mucho mejor, además de la paja, colocar esteras de
junco. El durrat, especie de mijo, si se le deja, después de un año, se echa a perder
por completo. Todo lo que se almacena en su espiga perdura si se guarda en lugar
apropiado.
118. Manera de conocer si los granos almacenados en los silos están en malas
condiciones
Esto se pone de manifiesto, sin duda alguna, cuando se desprenden de los silos
vapores a la salida del sol. Para remediarlo se seca primero el lugar donde se van a
extender las semillas.
(IBN LUY N, Tratado de agricultura. Traducció castellana de Joaquina Eguaras,
Granada 1988, 253).

Alcuni altri fanno un pozo et dalle latora ponghono paglia et cosi di socto actioche
alchuno humor o aria vi spossa entrare se non due bisogna o vero quando bisognia
per usare. Ove adunque lo spiraglio non viene non apparischono i gorgoglioni et cosi il
decto grano basta cinquanta anni. Et il miglio ni basta secondo che dice Varro piu di
cento anni.
(PIETRO DE CRESCENZI, Ruralia commoda, 1490, lib. 3,cap. 2, fol 30).

Volgi a Settentrione e’ tuo granai,

Ché freddo e secco vento è in tal parte:
Assai più saldo gran conserverai.
L’uso e la sperïenza in ciascun’arte
E’certo signoreggia, e sia dotato
Di buche in casa o pelle piazze sparte.
[...]
E quando el suo frumento è misurato,
A fin conservar saldo lo possa
Né la tignuola o altro sia furato,
Dee proveder di rinchiuderlo in fossa;
Ma prima quella con la treccia fasci,
Né opra fia d’utilità rimossa
Ché, stando pe’ granai, ispesso pasci
Molti animali, e’l decimo almen manca
E non con poco danno el perdi e lasci:
Tenerlo in fossa tutto te lo franca
E ancor crescerà cinque per cento;
Ma ogn’anno rinuova treccia bianca.
E vanno molti qui a passo lento,
Dicendo lor terreni esser sabbioni,
Ovvero argiglio, e con lo sperimento
Non servon, ché ne casca assai cantoni;
Ma a tal parte è facil procurare,
Murandola ben drento di mattoni.
(MICHELANGELO TANAGLIA, De agricoltura, text publicat per A. Roncaglia. Bologna
1953, versos 319-324 i 1222-1239)

Alcuni cavano le fosse, el cui fondo et li lati achonciano di paglia, difendelo da lo

humore et da l’aere, pero che dove non entra el fiato o l’aere è cosa certa non nascerci
cosa malifica. Cosi riposto, el grano dura anni .50., el meglio .c.
(CORNIOLO DELLA CORNIA, La divina villa, transcripció de Lucia Bonelli 1982, 81).
2. De sembrar mill e tramella
Sembrar deu hom mill e tramella mijant març e cull-se en lo mes de agost e la tramella
per semblant. E nota una cosa meravellosa del mill que no és negun dels blats que
tant se salva. Car ell se salva, es pot salvar en graner o en cija .C. anys. E per ço los
grans senyors ne fan forniment en llurs castells, forces, e quasi tresor, per ço que
aquells qui tenen les dites forces se puxen defendre de fam en lo temps de la
necessitat. E així mateix se conserven per lonch temps atremuços, fesols e ciurons e
encare garrofins.
[...]
13. De salvar blats
Tots los blats fan bé a sequar e a refredar ans que hom los stoig e salven-se mils, però
alguns diuen que·s salven bé si hom los stoja calents, ab que sien ben sechs, si en les
boques de les gerres o de les ciges hon stiga blat poses cendra o arena fa salvar lo
blat. E si en graner on stiga blat poses fulles de mata o de noguer semblantment lo fa
salvar, ítem si mets en una cija cent cafissos de forment sobretot lance·y un cafiç de
mill e fa molt bé salvar e açò faràs segons més o menys que serà lo blat.
(Manuscrit anònim escrit per un pagès de Sant Mateu (el Maestrat, País Valencià) pels
volts de 1495, transcrit per Rosa Ma. Raich 1978, 63).

La cevada, y el centeno no quieren estar en silos, sino son muy enjutos, y muy sin
humedad, porque muy aina se corrompen en los tales lugares si ay algo de humedad,
y toman muy mal olor, por esso les son mas pertenecientes trojes altas, frías y airosas.
[...]
Dice Plinio que donde no ay aire no se cria gorgojo, y pienso que será la razon, porque
no podra vivir sin aire donde respire, y por esso hacen algunos las trojes tan cerradas
para el trigo, que en ninguna manera puede entrar aire en ellas, y hinchenlas por
arriba por un agujero, y para sacar el pan esta abajo otro pequeño por donde salga, y
porque pueda salir todo ha de estar el suelo acostado al agujero, y para que el aire no
entre es bien hacer la troje de boveda, ay aun son las tales mas seguras contra el
fuego, y assi donde no entra aire no se cria gorgojo.
Digo que seran buenos los silos, con tal que sean muy enjutos, de los quales escrive
Marco Varron, que han de ser como ya he dicho en lugares enjutos, en tierra muy
seca, muy sin humedad, tierras duras, arcillares, altos, donde no pare agua, ni
humedad, ni aun pueda penetrar. Hanles de echar paja debajo, y en rededor que
defienda el pan del olor de la tierra, y si esta fuere centenaza es mejor por ser mas
fria, y no lo descubran sino quando lo huvieren de engastar. Y afirma el mismo Varron,
qu el trigo que assi se encerrare, puede guardarse bien, por tiempo, de cinquenta
años, y el mijo mas de ciento. Esto tal es bueno para fortalezas, y lugares que temen
guerras, o cerco de enemigos. Y tengan siempre este aviso que ninguno se arroje de
presto en el silo recien abierto, porque el baho que esta alli es tan malo, que en un
punto podria matar a quien entrasse, y por esso es bien que este primero que en el
entren buen rato abierto, o metan dentro una savana, y la traigan mucho al rededor, de
manera que haga viento para que desbrave aquel mal vapor que esta dentro, y no
entre ninguno dentro, hasta que escuelguen dentro una Lumbre, y no se apague. Para
guardar es mejor el trigo trechel, que lo candial, por ser mas recio de grano. Y lo de los
altos que de los bajos, ni valles. Y lo de las tierras, que no han sido estercoladas mejor
que de las que suelen estercolar. Lo de secadal es mejor que de tierras regadias. Lo
cogido, y encerrado en menguante, mejor que lo que se coge, y encierra en creciente.
Esto he dicho para los que tienen mucho pan que guardar, para los que tenemos poco
en una tinaja lo guardaremos, tambien como tantas trojes, y si los ay en el mundo.
Dice Paladio que se guarda mucho tiempo el trigo, si echan en la troje una yerva que
el llama Coniza: la qual yo no conozco, dicen que en Castellano se llama ojo de buey:
la qual este debajo del trigo, y muy rebuelta entre ello. En algunas partes no se puede
guardar el trigo, y a esto me remito a la experiencia que les mostrara en que tierras, o
que manera trigo no se conserva tanto, y para esto tal mi parecer seria que mas
seguramente se guardara hecho harina en tiempo frio, y puesto en tinajas, y sal no
molida a trechos, la qual sale despues en el cedazo, esto digo para guardar que no
para hacer pan delicado, y sabroso, lo qual se hace muy mejor de la harina fresca que
de la añeja. Dice que si las trojes estan bien embarradas con estiercol reciente de
vacas, que ni ratones la horadan, ni hormigas.
(G. ALONSO DE HERRERA, Agricultura general, 3° edició, 1996, cap. 11, p. 70-71).

Cosí acomodato [il grano] e misurato in sacchi, non cala, e non cresce; ma sempre
sarà di più peso e di più prezzo, che quello ammontonato o messo in fosse; che
l’ammontonato più tosto cala, e quello meso in fosse cresce dieci per cento, tirando
sempre il grano l’humido della terra.
(VITALE MAGAZZINI, Coltivazione toscana, Venezia 1625. Extret del Grande
dizionario de la Lingua italiana, sv fossa).

Getraydtgruben, deren Beschaffenheit und zubereithung derselben

Die getreydtgruben seyndt unterirdische SchüthBöden, wo bey wohlfaylen zeithen das
getreydt nicht kan verkauft werden, die SchüthBöden nicht zu länglich, alles aufselben
aufzubehal ten pfleget, dasselbe in die Grube geben zu werden, Besonders das Kohrn
auch waitzen, grsten, Haarber man besiehet das grund Buch von 1725 an, doch
geschiehts ausser dem Kohrn von andern getreydt gar seltendas' getreydt muss, und
gruben muss folgende eigenschaft haben.
Die Gruben müssen in erhöhten und druckenen orth seyn, in einer gutten und festen
Lehm der nicht lättig und sret ist, Vor der einfüllung müssen selbe ein bar Täg mit stroh
gut ausgebreit werden, ausgefüllet und ausgebutzet, dann mit Dachschaben
ausgefüttert mit dinnen Rutten darzu gemachten Löttzwirenpleckeln ausgenagelt
werden, sowie es die Leuthe verstehen.
Das getreydt muss von Feldt, muss wohl drucken zu Hauss in die Scheüer kommen,
als dann muss gleich von Thennen in die gruben kommen, in Mangel dessen drucken
einbringen wie es nicht alle jahr wegen nasser Schnittzeiht geschehen kan. In
dergleichen zeith ist zu observieren, dass dergleichen getreyd Binds ib Sommer
hunaus auf den SchüthBöden gehalten werde, wo es durch die Frühlingszeit auf den
SchüthBöden wohl aussdrucknet weit sicherer und tauem thut.
Das Getreydt soll auch allzeith von Staub und andern Unrath wohl gereyniget seyn,
absonderlich jenes Kohrn, welches viel schwartze Rathen hat das Schlinzste welche
nicht alles heraus zu bringen, diessen Rathen oder Kaukol genannt vermodern, nach
sin und ander Jahr, verschimpeln zu lassen und machen bey aussnahm des getreydts
desselbe gantz unformlicher gehabt. Obs. Den andern Köhrnln nicht Schadet Bey
einfüllen deren gruben soll immer so viel möglich Schöne druckne zeith observiert
werden, dagegen ein feichtes Wetter ist nicht gutt darzu.
Wenn die gruben wie oben gemeldt gutt zu Bereith, dass Getreydt dürr und frisch
gafüllt wird auch in dis 10 Jahr und länger thauert, wie die Erfahrung dessen ist nicht
ohne, dass dergleichen getreydt durch längere Jahm auch von der erden an sich
ziehet, und grubengeschmack hat, diesses ohne nachtheil es backet sich doch schön
auflangstundes Broth.
Bey dem einfüllen ist auch Vonnöthen, dass es sich nicht viel setzet. Und hernah nicht
allzu grosser Blatz Löhr bleibet, und allen gutt Tretun setzet, sich selbes gleich wohl
binds unterm Haals ungeachtet wird, die Verrnachung derselben die solche verwahren
schon bekannt ist.
Biessweillen geschiehts auch dass in die gruben Wippeln kommen, welches dahero
wann das getreydt wie oben gemeldt nicht wohl drucken von Feldt zu Hauss kommt
und auf denen SchüthBöden Bretter nicht wohl ausgetretten grossen Dampf hat, diess
geschieht aber nicht durch die gantze gruben sondem nur von oben, da dass Binds
weillen auch 20, 30 Metzen Müssen voran heraussgenohmen werden, und
ausgesäuberth, dass übrige alles unbeschädigter bleibet.
Von denen Wippeln setzen nachfolgendes Beyerstlich ist gemäss, dass Beyfüllen der
gruben, wo Binds willen sich ersignet, wie oben gemelst auchselbe in der gruben sich
finden nicht sin eintziges mit hinein kommen lassen, sondern ihre Natuhr auss der
feichte, Dampf und wärnen hervorkommt, wie es auch wahr und bekannth ist, Binds
weillen ein getreyd weither nicht auf den SchüthBöden kombtauf welchen von Wippeln
was zu gedenken ist dannoch hernach in Juny und July hervorkommen diesse
wachsen ja notwendig durch gebrachtn gebreydt, Besonders hoch geschüth das
Schreiber, die nicht gern Staub richen die Robother beym überstrichen einschliesst wie
Sie es machen, so machen sie dass getreydt mit halbem theil gerührt, muss ohne
Zweyffel dasselbe lebendig werden.
Da man dergleichen ungezihfer in dem Getreydt bemerkt, ist das allerbeste und
geschwindeste Mitl, man koche, naich mänge das getreydt ein und andern Kössl
wasser mit bittern Kreittem als Wermuth, Logaun oder Glätten Blätter, NussBaum
Blätter, Beyfuss oder Czemaneil und von diesem letztem sprengwedtel gemacht, das
getreyde lassen überstreichen schaar dasselbe überstreygetn mit dem Streych
Pemsel, wird das Ungeziefer nicht saumen auch die in den Kohrnl eingeschlossen
seyn, sich heraus beyssen und alle auf ein Häfl zusammen kirchen, dass man es mit
Schaufl auszufassen und vom SchüthBöden wegtragen können wird, wenn dieses
zweymal geschiecht auch dem Boden wo das getreydt nicht liegt und lähr ist bestreugt
werden werden sich alle in kurthzer zeith veriiehren, dass niemermehr gesehen
werden, denn ein Wippl der sich einmal aus dem Köhml herausfrisst, frisst sich
niemmermehr in ein anderes herein, denn sie genesieren nicht und ausser dem Köhrnl
emahren sich nicht.
Weithers die gruben Belangend: zur Nachricht Beysetze, es hat Anton Golimikh,
Fleischhauer der zeith Lauth grund Buch fol: 154 Ao: 1749 Von der Herrschaft ein örtl
zu erbauen eine Schüer aussgebetten, welche unter andem auch mit diessem
Bedingen erbaut worden, weilen selbe nahend an Herrschafts getreydt gruben, wann
es bey ausslähren deran gruben nöthig ist die Podjamky auszubutzen, jederzeith die
Schüer darzu öffnen muss ohne aller Wiederstrebung. Wann das Kohm oft mehrere
Jahre in gruben liegt, bey dessen ausslöhrung sich gemeiniglich eine uebermass
befindet, und mehreres an des Mass, ales hineingeschüttet, ungeacht solches
ermerlich aufgevöhlet, sondem durch die erkältung in der Erden, sich nicht also zu
zusammen ritlet, als wie von Kasten, da es eingefüllt wird, dahero ein Metzen von
Kasten oder SchütBöden, um betliche Pfund leichter, wenn es aber auf dem
SchüttKasten wiederliegt, die übermass auch wie er eingeht, dahero auch jederzeit
wann dasselbe aus den gruben gleich verkauft wird jeder zeith um betliche groschen
der Metzen wohlfayler als von Kasten verkauft wird.
Entgegen in Sommerfrucht gersten und Haaber findet sich niemahlen eine übermass
weillen selbe gehaufter gemessen wird, Beym einfüllen ist dasselbe nicht also erkält
und angezogen haltet sich die Aufschüttung nicht so grosser Hauffen, als wie beym
Aussnehmen da das Köhrnl erkältet, der Hauffen weith grösser bleibet, mithin abgang
erfolgt.
Dass die gruben eine Nutzbare Sache seyen, daran ist nicht zu zweyfeln und geachtet,
dass ein, in der würhschaft nicht aefahrener nicht zu wider dasselbe strezudieren, denn
wie oben schon gemeldt, dass getreydt in wohlfayelen jahren nicht zu verkaufen durch
langere zeith in sicherhatt ohne sonder Mühe von feiden und feüer, sicher kann
auflbehalten werden, denn doch immer nach etlichen Jahren Miessjahre kommen,
dass Selbes in Preyss komet, wie es die erfahmuss dergleichen Jahres melden kan,
als 1707, 1710, 1717, 1719, so ein absonderliches hungerJahr gewessen. 1726, 1728
in welchenbeyden Jahren dem Collegio Binds 50 Gu baar geliefert worden, woher
diesses als auss denen gruben welche durch mehrere fortgesetzte Frucht Bare Jahr
und nicht gut verkauften wäre, in gruben aufbehalten und in gutten Preys verkauff
worden, doch weit wohlfayler als im Land gegolten mithin sich alles nachher in
Czeykowitz 1727 gezogene und alle gruben Biess auf eine aussgekehret worden, die
aber Fleysses hinter halten worden.
Weithers: 1731, 1736, 737 dann 1746, 747, nahmhafte Summen auss denen gruben
gelest worden und dem Collegio abgegeben, wie alles die Rechnung zeuget.
Bis anhero die gruben Belanget.
(GEORGIUS KRIEGER, Getraydtgruben, deren Beschaffenheit und zubereithung
derselben, manuscrit datat el 1747, transcripció de L. Kunz 2004. Hi ha traducció
francesa a Kunz 1981, 120-122).

In campis ... plurimi granaria habent sub terris, uti speluncas, quas Romani vocant
syros. Terram primo, qua solidior est, perforant, rotundo aggere, neque tamen
ampliore, quam corporis unius ambitu; quem postquam sesquicubitalis plus minus
altitudine depresserunt, intrinsecus demum ampliori fossura continuant, atque tamdium
circumcirca suffodiunt; donec in eam magnitudinem, quam condendi frumenti modus
prossit, egesta humo excrescat. Foramen superius, quod sesquicubitale diximus,
ostium incolae vocant; inferius speluncam nominare possumus, ob forman, quam
refert, tametsi rotunda ea sit, et ad ovi speciem. Hanc, antequam impleant, straminibus
circumsternunt. Primum infigunt clauos lateribus; deinde addunt circulos, tot ordinibus,
quot cauum [mot il·legible] terrae gremium excipiat; tum adnectunt (stramina,
compresso vimine a fundo ad ostium usque, ne perrumpare grana possint, sed ut
decumbant aequali strato; postea infundunt granum, sed non plenius, quam ostii et
speluncae divortium sinat; dehinc frumento immergunt, baculum, termino cruci infixo,
quae in fundo ostii operculum sustineat; denique, quod reliquum in ostio spatii est,
egesta humo recondunt, et ita recalcant, ut exaequata scrobis superficie, non a furibus
tantum, sed etiam a humore tuta sit ... [segueixen referències a les obres dels
agrònoms antics]. Nostri nihil magis cavent, quam, ut ne humide loco sint, et a
longinquo. Nametsi necess. tutissime obstruuntur: numquam tamen non adinvenit
astutia, quibus modis prudentiam mortalium antevertat. Aestate praesertim, rore
delapso, exsiccatum semper humorem animadvertas illis in locis, quibus Syri substructi
sunt; hyeme vero fumus ostia illico prodit, calido frumenti semine perpetuos vapores
exhalante. Interdum et sine hoc reperiunt syros fures, famis praeasertim tempore, quae
fertilissimae etiam Hungariae non numquam est inimica.
(MATHIAS BEL, Tractatus de Re Rustica Hungarorum, I, 16 fol. 126-127, obra
manuscrita datada al 1730, transcrita per C. Beutler 1981, 33).

Al municipi de Santa Margarida i els Monjos, a l’Alt Penedès, Catalunya, hi havia unes
sitges que eren utilitzades a les darreries del segle XVIII. S’han conservat uns comptes
que fan referència als jornals que es van pagar per utilitzar les sitges els anys 1781 i
1782. Diu el document:
Nota dels gastos hi pagat de Sta. Margarida per 1782
Primo. Primer per fer portar 4 carretades de Moja mestall i
tirar-lo a la sitja 1 ll. 17 s. 6 d.
Més per fer empallar 1 sitja 3 s. 9 d.
Més per tres estores de sitja 1 ll. 10 s.
Més per fer empallar tres sitges 9 s.
Més per 5 cortons d’empall per sitja 4s. 8d.
[...]
Més per fer traure les sitges 2 ll. 10 s.
Més per lo lloguer de 2 sitges 1 ll. 15 s. 6d.
Més hi pagat an els garbelladors per jornals de garbellar tots los grans 11 ll.
(Arxiu Patrimonial de can Zidret de les Parellades, Sant Pere de Ribes. Lligall
“Arrendament del delme del marquès de Moja”, nota de Cristòfol Mestre, full solt).

Sitges per fruits secs

Toutesfois quand la famine fut en nostre pais et qu’il estoit grande abondance de
glands et de nefles, les rustiques faisoient des fosses en terre, ou ilz les mettoient, et
en useren tout l’hyver et le printemps en lieu de pain de froment. Et au paravant le
gland estoit viande aux porceaulx : mais quand vint qu’ilz debvoient nourrir leur porcz
comme de coustume, et qu’ilz n’avoient que leur donner, ilz furent contraincts les tuer
et manger, quoy faict ouvrirent leurs fosses et commencerent a vivre de gland, et
l’appareilloyent en diverse maniere pour manger. Car aulcunes fois ilz le faisoyent
bouillir en eaue, ou ilz le cachoyent soubz les cendres chauldes et le faisoyent rostir,
une aultre fois ilz le derompoyent et en faisoyent du potage, aulcunes fois avec l’eaue
pure, excepté qu’ilz y mettoyent quelque saulce, et alcunes fois du miel, ou ilz le
faisoyent cuire en du laict.
(CLAUDE GALIEN, L’œuvre de Claude Galien, des choses nutritives. Paris 1552, 144-
144v).

Conservació de fruits secs en clots amb llit de sorra

En cuanto a la conservación de las castañas, bellotas, nueces, almendras y avellanas,
procederemos de modo que al recoger las castañas y las bellotas, mientras están aún
tiernas, cavaremos hoyos análogamente a los explicados antes, de unos tres palmos
de profundidad, y practicando el hoyo en un lugar en el que se recoja la lluvia; en el
fondo del hoyo extenderemos una capa de arena; luego lo llenaremos de castañas y
bellotas, dejando entre ellas y la boca del hoyo cosa de un palmo, que llenaremos de
arena, dejando igualada la boca del hoyo respecto de la superficie del suelo; lo
limpiaremos una sola vez, no más, al terminar de cubrirlo. De este modo podremos
comer dichos frutos verdes durante seis meses o más; en cuanto a las nueces,
almendras, avellanas, las trataremos según dijimos para las castañas, si bien su
recolección no debe hacerse sino cuando ya están bien maduras…
(IBN BASS L, Libro de agricultura, traducció de J. M. Millàs Vallicrosa i M. Aziman,
Tetuan 1955, 229-230)

Las bellotas y castañas se recogen en un cesto hecho a mano o en cestas de higuera,

y se cuelgan en las cocinas o donde les llegue el aire. Si se secan, se descortezan y
se llenan con ellas jarras y tinajas, se conservan mucho tiempo sin alterarse. A veces
se cogen en el momento de recolectarlas, se les excava un agujero de tres palmos de
profundidad en un lugar al que no llegue la lluvia, y se cubren de arena fresca y hojas
de encina. […]
Las nueces y las almendras […] también pueden colocarse en un hoyo cubierto de
arena.
(AB L-KHAYR, Tratado de agricultura, traducció de Julia M. Carabaza, Madrid 1991,
313 i 315)

La châtaigne. Suivant Ab l-Khayr, elle supporte peu la dessiccation; on la traite

comme le gland ; et même lorsqu’elle est fraiche et toute nouvelle, au moment même
de la récolte, on la dépose dans un trou de trois chibr (empans) (0,693 m) creusé dans
un lieu non exposé à la pluie ; on en ferme l’ouverture très exactement, pour que les
eaux pluviales ne puissent s’y introduire. On dispose au fond une couche de sable sur
laquelle on range les châtaignes ; on couvre en égalisant bien la surface qu’on prend
grand soin de garantir, et le fruit se conserve dans sa fraîcheur; on l’extrait en
proportion de son besoin pour l’alimentation jusqu’à ce que la provision soit épuisée.
On renferme quelquefois les châtaignes dans les silos quand on en a une trop grande
quantité; on les traite dans ce cas de la façon indiquée précédemment. Ab l-Khayr dit
qu’on en agit de la même manière pour le gland, quand on veut le manger frais.
On lit dans le traité d’Ibn Bass l sur la mise en magasin des châtaignes, des glands
frais, au moment de la récolte, et sur les noix et les amandes, que, quand on veut les
manger dans leur état de fraîcheur, il faut préparer pour les resserrer des fosses de la
profondeur de trois empans (0,693 m); on étend un lit de sable à la partie inférieure ;
on prend celle qu’on veut de ces espèces de fruits, tout frais et sortant d’être cueillis;
on les dépose dans la cavité de façon à emplir la hauteur d’un empan, à peu près; on
répand par-dessus du sable en quantité suffisante pour (combler la cavité) et mettre la
surface au niveau du sol ; on donne ensuite, quand l’opération est finie, un seul
arrosement et pas plus.
(IBN AL-‘AWW M, Le livre de l’agriculture, traducció francesa de J.-J. Clément-Mullet,
Arles 2000, 511).

107. Conservación de los frutos de corteza dura

Las castañas y las bellotas se conservan en hoyos, sobre lecho de arena, dejando un
palmo de hoyo sin cubrir, para mayor garantía. En la parte cubierta se deja un
pequeño espacio libre, en forma de agujero, con objeto que los vapores escapen y no
queden retenidos en el interior. Lo mismo se hace con las nueces y almendras para
mantener su lozanía durante algún tiempo. Las nueces hay que lavarlas previamente
al sol, no a la sombra. Después se apilan para que sus cortezas se deshagan y
pudran. Igual se hace con las bellotas, que no deben conservarse hasta que se hayan
secado, que es cuando se guardan.
El mal olor que desprenden los silos en que se guardan los frutos desaparece
soleándolos. Cuanto se pone sobre arena humedecida con agua, durante una
semana, se conserva lozano. Según el esfuerzo que se realice y el estímulo que se
ponga se obtendrá un fruto de mejor o peor calidad.
(IBN LUY N, Tratado de agricultura. Traducció castellana de Joaquina Eguaras,
Granada 1988, 248).

Le quale [noci] si conservino socterra nella rena o nelle sue foglie secche o inchiudile
in arche facte del sue legno o mischierale con cipolle la quale cosa etiamdio toglie la
forza loro.
(PIETRO DE CRESCENZI, Ruralia commoda, 1490, lib 5, cap.18, fol 63).

Conservació de les fruites fresques en caves

... nam et sub tecto fossulae tripedaneae siccissimo loco fiunt, eoque cum aliquantulum
terrae minutae repositum est, infiguntur sabuci ramuli; deinde sereno caelo granata
leguntur cum suis pediculis et ramulis inseruntur, [quoniam sabucus tam apertam et
laxam medullam habet, ut facile malorum pediculos recipiat]. Sed cavere oportebit, ne
minus quattuor digitis a terra absint et ne inter se poma contingant; tum factae scrobi
operculum inponitur et paleato luto circumlinitur, eaque humus, quae fuerat egesta,
superaggeratur. Hoc idem etiam in dolio fieri potest, sive quis volet resolutam terram
usque ad dimidium vas adicere seu, quod quidam malunt, fluviatilem harenam,
ceteraque eadem ratione peragere.
(L. M. COLUMELLA, De Re rustica, 12, 46, 3-4)

Multi eadem ratione, qua granata, in scrobibus vel dolis servant cydonea, nonnulli foliis
ficulneis inligant, deinde cretam figularem cum amurca subigunt et ea linunt mala,
quae, cum siccata sunt, in tabulato frigido loco et sicco reponunt. Nonnulli haec eadem
in patinas novas sicco gypso ita obruunt, ut altera alteram non contingat.
(L. M. COLUMELLA, De Re rustica, 12, 47)

[Cydoneis] Consentiunt aliqui posse et scrobibus et in doleis eodem modo quo punica
supra vel alia mala servari.
Q. GARGILII MARTIALIS, De hortis, text crític d’Innocenzo Mazzini. Bologna 1988,
88).

Item fossa fit longa et cortex eiusdem latitudinis paratur, cui mala acutis surculis suis
adfiguntur. Tunc inuersus cortex supra fossam ponitur, ut mala sine terrae tactu
subterpendentia ab umore defendat. Item si induantur argilla et ea siccata loco frigido
pendeant. Item si seriola sub diuo obruatur, quae habeat harenas usque ad medium et
mala cum tenacibus lecta inprimantur cannis singulis uel sambuci uirgulis et ita
separata in harenis figantur, ut ipsa quattuor digitis emineant ab harena. Hoc et sub
tecto in scrobe fieri potest et utilius est ad seruandum, si cum ramo longiore tollantur.
(PALLADIUS, Opus agriculturae, 4, 10, 8-9).
Conservació de les fruites fresques en fosses amb llit de sorra
Aliqui omnia haec in miglio seruare malunt, plerique vero in scrobe duum pedum
altitudinis harena substrato et fictili opérculo, dein terra operto.
(C. PLINIUS SECUNDUS, Naturalis historia, 15, 18).

Aún hay otro procedimiento y es que recojamos la granada sana, hagamos un hoyo
como el de un sepulcro, en cuyo fondo extenderemos arena; luego iremos alternando
capa de granadas y capa de arena, hasta que casi esté lleno el hoyo; después lo
cubriremos de un modo conveniente y pondremos tierra por encima. Esto se practicará
en todos los huertos o fuera de ellos, y la granada se guardará tierna durante todo el
año, como si se acabara de cortar del árbol.
(IBN BASS L, Libro de agricultura, traducció de J. M. Millàs Vallicrosa i M. Aziman,
Tetuan 1955, 229).

Para las granadas que no llegan a rajarse se hace un hoyo en la tierra; se cubre con
arena seca y se disponen en él una tras otra. Se echa sobre ellas menta acuática,
luego colocas otro puñado de granadas, y vuelves a cubrirlas con menta acuática
verde, y así hasta que se llene el hoyo, que estará en un lugar determinado del huerto
o en una habitación sombría. La menta acuática se renueva cada diez días, luego se
atan con hilos y se cuelgan en un lugar fresco.
(AB L-KHAYR, Tratado de agricultura, traducció castellana de Julia M. Carabaza,
Madrid 1991, 315).

106. Parte segunda: sobre la conservación de los frutos. En primer término trataremos
de los que se conservan frescos
Las granadas, los membrillos y las manzanas se pueden conservar frescos si están
sanos. Hay que preservarlos de golpes al recogerlos y colocarlos con mucho cuidado
en un hoyo, sobre lecho de arena, para que queden firmes, y se alinean; después se
cubren con borra de lino. Cuando se trata de pequeña cantidad se ponen en vasijas,
pero cubiertas con tapaderas. Una vez al mes se observan para ver el estado en que
se encuentra el fruto y quitar lo que se haya estropeado. A veces, en lugar de arena se
utilizan hojas de caña de azúcar y se sitúan de la misma manera que antes se ha
explicado. Con las peras se sigue el mismo tratamiento, poco más o menos, pero
asentándolas sobre hojas de adelfa. Otras veces se guardan en serrín y en vasijas que
se cuelgan.
[…] Las toronjas se conservan enterrándolas, o cubriéndolas con una capa de yeso
mientras están en el árbol.
(IBN LUY N, Tratado de agricultura. Traducció castellana de Joaquina Eguaras, 1988,
247).

[Delle Melagrane.] Anco se si socterra una pigniacta dove sia rena insino al mezo et
prendinsi le mele co picciuoli et mectasi ciaschuna in una cannucia sola o in verghe di
sambuco et cosi spartitamente si fichino nella rena per maniera che stiano solluati da
essa per quatro dita. Questo medesimo si puo fare soctol coperto in una fossa et piu
utilmente si conservan se con piu lungo ramo non si prendono.
(PIETRO DE CRESCENZI, Ruralia commoda, 1490, lib. 5, cap. 13, fol 60v).
 [Pomi] Altri li colgono con li ramitelli et, messili nella mirolla del sambuco, li sotterrano
in la fossa con la rena, come l’uva.
(CORNIOLO DELLA CORNIA, La divina villa, transcripció de Lucia Bonelli 1982, 200).

[...] o vero sopra la fossa una corcia riversata della lungheza della fossa, alla quale si
strengano le poma con li suoi surculi si cuopre di terra, sì che diffenda da lo humore le
poma socto pendenti senza tochare terra.
Anco nella seriola, cio è barilello, mezzo dia rena socto el sereno si fichino li meli
seperati, ciaschuno nella canna o vergella di sambuco, sì che .4. dita suorastieno alla
rena; questo anco si fa socto el tecto nella fossa et più utilmente si conserverano, ma
colgansi col ramo più lungo.
(CORNIOLO DELLA CORNIA, La divina villa, transcripció de Lucia Bonelli 1982, 242).

Conservació d’hortalisses i d’arrels en fosses amb llit de sorra

Sed et scrobe opaco in loco harena substrato fenoque sicco opertos at deinde terra
uirides seruari tradunt.
(C. PLINIUS SECUNDUS, Naturalis historia, 19, 74, referit a la carabassa).

[Les concombres] Aucuns les confisent en un vaisseau de terre avec sel, vinaigre, et
mariolaine : les autres les enterrent en fossettes sablonneuses, et les couvrent de
graine de feneué broyé avec vinaigre, puis mettent par-dessus foin sec, et de la terre.
(C. ESTIENNE, J. LIÉBAULT, L’agriculture et la maison rustique, París 1625, 268)

[Naveaux et navets] On les cueille en Novembre, et les garde on en Hyver sur sable és
caves, pour les manger durant l’Hyver et temps de Caresme.
(C. ESTIENNE, J. LIÉBAULT, L’agriculture et la maison rustique, París 1625, 174)

La cueillette [des raves] s’en doit faire en Novembre, et pour les garder le long de
l’Hyver, faut les mettre en fosses, ou les couvrir de fueilles, ou de semence de
moustarde.
(C. ESTIENNE, J. LIÉBAULT L’agriculture et la maison rustique, París 1625, 175)

Pour la garde des racines faut observer deux moyens: car ou on les veut garder
récentes et encores toutes vertes, comme naveaux, raves, carottes, et autres
semblables: ou on les veut garder seiches. Pour les garder récentes, faut les mettre
sur le sable ou gravois bien délié en la cave quelque peu couvertes, ou les enterrer
dans terre au jardin, comme nous voyons que l’on fait des raves et naveaux, pour en
avoir la pluspart de l’Hyver.
(C. ESTIENNE, J. LIÉBAULT, L’agriculture et la maison rustique, París 1625, 353)

Per conservar les raels, convé observar dos modos : perquè o se volen conservar
frescas y verdas, com són naps llargs y rodons y altres semblants, o sechs; per
conservar-los frescos convé posar-los en una alfàbia, o gerra, en lo celler, o soterrar-
los en lo hort, com veyem fer dels naps per menjar-los en lo hivern.
(M. AGUSTÍ, Llibre dels secrets de agricultura, Barcelona 1617, 135v, edició de 2007).
Conservació en ceràmiques enterrades
Eodem tempore sorba manu lecta curiose in urceolos picatos adicito, et opercula
picata inponito et gypso linito; tum, scrobibus bipedaneis sicco loco intra tectum factis,
urceolos ita collocato, ut oblita ora eorum deorsum spectent; deinde terram congerito
et modice supercalcato. Melius est autem pluribus scrobibus pauciora vasa distantia
inter se disponere: nam in exemptione eorum, dum unum tollis, si reliqua commoveris,
celeriter sorba vitiantur.
(L. M. COLUMELLA, De Re rustica, 12, 16).

Pira in uasis fictilibus picatis inversis obrui scrobe... sorua quoque et scrobibus gypsato
operculo, duum pedum terra superiniecta, in loco aprico inuersis uasis et in doliis ut
uuas interque uuas cum ramis suspendi.
(C. PLINIUS SECUNDUS, Naturalis historia, 15, 18).

Condienda sunt pira die placido decrescente luna a uigesima secunda usque in
octauam. Eadem poma sicca et manu lecta hora a secunda in quintam uel a septima in
decimam a caducis diligenter electa integra et prope dura et aliquanto uiridia in picato
uase clauduntur, quod operculo tegitur et deorsum os eius inclinatur atque obruitur in
eo loco, circa quem perennis aqua decurrit. Item quae dura sunt in carne et cute, prius
in aceruo posita, ubi se mollire coeperunt, in uas fictile bene coctum picatumque
ponuntur et operculo superueniente gypsantur. Vas breui scrobe demergitur in eo loco,
qui cotidie sole tangatur. Plurimi pira obruta inter paleas aut frumenta seruarunt. Alii
statim lecta cum tenacibus suis picatis urceis condiderunt et oribus uasculorum gypso
uel pice clausis ipsa sub diuo obruta sabulone texerunt.
(PALLADIUS, Opus agriculturae, 3, 25, 8-9).

Sorba seruantur hoc genere. Lecta duriora et posita, ubi mitescere coeperint, fictilibus
usque ad plenum clauduntur urceolis gypso desuper tectis et bipedanea scrobe loco
sicco sub sole merguntur ore peruerso et desuper spissius terra calcatur. Item secta
per partes siccantur in sole et seruantur in uasculis in hibernum.
(PALLADIUS, Opus agriculturae, 2, 15, 4).

Suivant d’autres, on met les grappes de raisin dans des vases d’argile neufs (ou
jarres), dont on bouche l’ouverture avec une peau, et qu’on enfouit en terre; toutes les
fois qu’on veut en extraire, on les trouve bien saines.
(IBN AL- ‘AWW M, Le livre de l’agriculture, traducció francesa de J.-J. Clément-Mullet,
Arles 2000, 500).

Il en est qui dissent que les poires étant déposées dans une jarre d’argile, dont l’orifice
est bien fermé, et qui est ensuite enfoncée en terre, on les trouvera toujours saines et
bien conservées quand on en voudra faire usage.
(IBN AL-‘AWW M, Le livre de l’agriculture, traducció francesa de J.-J. Clément-Mullet,
Arles 2000, 507).

Le sorbe si servano in questo modo cioe che le piu dure si colgono et si riponghino: de
poiche comincierano ad amezare si deono mectere in orciuoli di terra et empierli et
disopra si deono coprir di giesso et mectonsi in una fossa due piedi adentro in luogo
seccho facta et soctol sole, et colla bocta disocto et disopra si dee la terra forte
calcare.
(PIETRO DE CRESCENZI, Ruralia commoda, 1490, lib. 5, cap. 27, fol 68).

[Pomi] Alcuni in la fossa due piè cupa sotto el tecto, sostrata di arena, in vaso di terra,
li cuoprono col coperchio et poi con la terra.
(CORNIOLO DELLA CORNIA, La divina villa, transcripció de Lucia Bonelli 1982, 200).

Battute, [le castagne] durano fresche per l’anno, messe nel sabbione che non si
tochino insieme o vero messe in brocha nuova et sotterrate in loco bene asciutto o
vero inchiuse ne riceptaculi di verghe di faggio inlotate, in modo che non lo lassi
spiramento o vero sotterrate intra le minute paglie dell’orzo o vero rinchiuse nelle
densissime sportule figurate di gioncaccia palustre o ne vagelli, messaci ugualmente la
rena; macinansi et prestano immagine di pane. Alchuni li conservano nelle broche
dove è stato l’olio.
(CORNIOLO DELLA CORNIA, La divina villa, transcripció de Lucia Bonelli 1982, 205).

Ogni generatione di noci, cio è mandorle, avellana, pine, messe nelle broche in terra si
conservano fresche.
(CORNIOLO DELLA CORNIA, La divina villa, transcripció de Lucia Bonelli 1982, 223).

[Le pere] Colti con lo picciocoli, subbito le ripongono nelli impesciati vasi et, chiuse le
boche con el gesso o con la pece et reversati, li socterrano nella fossa sotto el cielo o
vero lo copriono col sabbione.
(CORNIOLO DELLA CORNIA, La divina villa, transcripció de Lucia Bonelli 1982, 238).

[Le sorbe] Durano longo tempo se, colti li più duri quando cominciaranno a maturarsi,
rinchiusi fino al sommo ne vaselli fictili, gessato el copertime, si mergeranno, nella
fossa in luogo secho, socto el sole, riversa la bocha, et di sopra si calchi la terra
spessata due piei et apicharli co rami ne vasi come l’uva o appicharli con li picciuoli ne
luoghi obscuri et asciucti.
Spezati, sechati nel sole, si conserverano nel vaso et, quando li vorrai usare, nella
bollente acqua si rinverdiscono con sapore giocondo.
(CORNIOLO DELLA CORNIA, La divina villa, transcripció de Lucia Bonelli 1982, 244).

[Las servas] Hanse de coger quando comienzan a madurar, y meterlas en unas ollas
empegadas con pez por de dentro y fuera, y cubrirlas bien, y pegar con pez los
pegaderos porque no les pueda entrar humor, y enterrar las ollas boca a bajo, en lugar
enjuto sotechado, o al sol, y no mas de quanto queden bien cubiertos, y pisenlas al
derredor la tierra un poco. Esto sea en muchas vasijas, y bien apartada una de otra,
porque quando una huvieren de sacar, no toquen en la otra, ni se menee, que se
dañan las que quedan.
(G. ALONSO DE HERRERA, Agricultura general, 3ª edició, Madrid 1996, 255).

[La manteca] Hanla de derretir sobre el fuego en una olla de barro nueva, y como se
fuere derretiendo […] pueden henchir ollas y botijas nuevas […]. En el invierno
ténganlas colgadas donde les dé aire. En escalentando el tiempo antes que ello se
comience a derretir, tapen con pez las bocas, y métanlo en algún pozo, donde esté el
agua fría, y allí se guardará por todo el estío muy duro, y sin enranciarse. Lo mismo
pueden hacer a qualquier otra manteca, o soterrarla en sus ollas so tierra en lugar frio,
y no humedo.
(G. ALONSO DE HERRERA, Agricultura general, 3ª edició, Madrid 1996, 395).

Conservareu les avellanes verdas tot lo any, posant-les en un vas de terra y ben tapat
lo posareu dejus terra.
(M. AGUSTÍ, Llibre dels secrets de agricultura, Barcelona 1617, 51, edició de 2007).

Conservareu les peres, si procurau en collir-les de la mateixa manera que se cullen les
pomes y ab la mateixa traça, y ab la mà molt lleugera: per que no es nafrian, apartant
las colpejadas y corcades de las sanas, y açò fareu quan la lluna serà vella y en un dia
serè y axut, quant lo sol les aurà escalfades, y les encloureu en un vas envernissat y lo
posareu en un clot boca en avall y lo cobrireu de terra, y prop d’ell ha de passar aigua
corrent, y així se conservaran. [...]
Altres les soterran dejus terra. [...]
Altres encontinent que las han cullidas, las posan en vasos quebradisos envernisats. Y
los tapan molt bé amb guix o ab pega y los posan en terra arenosa cobrint-los.
(M. AGUSTÍ, Llibre dels secrets de agricultura, Barcelona 1617, 55v-56, edició de
2007).

Graners
Triticum condi oportet in granaria sublimia, quae perflentur uento ab exortu ac
septentrionum regione, ad quae nulla aura umida ex propinquis locis adspiret. Parietes
et solum opere tectorio marmorato loricandi; si minus, ex argilla mixto acere e frumento
et amurca, quod murem et vermem non patitur esse et grana facit solidiora ac firmiora.
Quidam ipsum triticum conspargunt, cum addant in circiter mille modium quadrante
amurcae. Item alius aliut adfriat aut aspargit, ut Chalcidicam aut Caricam cretam aut
absenthium, item huius generis alia.
(M. T. VARRO, Rerum Rusticarum, I, 57, 1).

Supra terra granaria in agro quidam sublimia faciunt, ut in Hispania citeriore et in

Apulia quidam, quae non solum a lateribus per fenestras, sed etiam subtus a solo
uentus refrigerare possit.
(M. T. VARRO, Rerum Rusticarum, I, 57, 3).

Sed granaria, ut dixi, scalis adeantur et modicis fenestellis aquilonibus inspirentur. Nam
ea caeli positio maxime frigida et minime umida est, quae utraque perennitatem
conditis frumentis adferunt.
[...]
Neque me praeterit, sedem frumentis optimam quibusdam videri horreum camara
contectum, cuius solum terrenum prius quam consternatur, perfossum et amurca
recenti non salsa madefactum, velut Signinum opus pilis condensatur. Tum deinde
cum exaruit, simili modo pavimenta testacea, quae pro aqua receperint amurcam mixta
calci et arenae, supersternuntur, et magna vi paviculis inculcantur atque expoliuntur,
omnesque parietum et soli iuncturae testaceis pulvinis fibulantur. Quoniam fere cum in
his partibus aedificia rimas egerunt, cava praebent et latebra subterraneis animalibus.
Sed et lacubus distinguuntur granaria, ut separatim quaeque legumina ponantur.
Parietes oblinuntur amurca subacto luto, cui pro paleis admista sunt arida oleastri, vel,
si ea non sunt, oleae folia. Deinde cum praedictum tectorium inaruit, rursus amurca
respergitur, qua siccata frumentum infertur. Ea res ab noxa curculionum et similium
animalium commodissime videtur conditas fruges defendere; quae nisi diligenter
repositae sint, celeriter ab eis consumuntur. Sed id genus horrei, quod scripsimus, nisi
[sit in] sicca positione villae, quamvis granum robustissimum corrumpit situ: qui si
nullus adsit, possunt etiam defossa frumenta servari, sicut transmarinis quibusdam
provinciis, ubi puteorum in modum, quos appellant siros, exhausta humus, editos a se
fructus recipit. Sed nos in nostris regionibus, quae redundant uligine, magis illam
positionem pensilis horrei, et hanc curam pavimentorum et parietum probamus.
Quoniam, ut rettuli, sic emunita sola et latera horreorum prohibent curculionem. Quod
genus exitii cum incidit, multi opinantur arceri posse, si exesae fruges in horreo
ventilentur, et quasi refrigerentur. Id autem falsissimum est: neque enim hoc facto
expelluntur animalia, sed immiscentur totis acervis; qui si maneant immoti, summis
tantum partibus infestantur, quoniam infra mensuram palmi non nascitur curculio;
longeque praestat id solum, quod iam vitiatum est, quam totum periculo subicere. Nam
cum exiget usus, facile est, eo sublato, quod vitiatum erit, integro inferiore uti. [Sed]
haec, etsi extrinsecus, non tamen intempestive videor hoc loco rettulisse.
(L. M. COLUMELLA, De Re rustica, 1, 6).

LXXIII. Conexa est ratio frumenti seruandi. Horrea operose tripedali crassitudine
parietis laterici exaedificari iubent aliqui, praeterea superne impleri nec adflatus
admittere aut fenestras habere ullas; alii ab exortu tantum aestiuo aut septentrione,
eaque sine calce construi, quoniam sit frumento inimicissima; nam quae de amurca
praeciperentur indicauimus. Alibi contra suspendunt granaria lignea columnis et perflari
undique malunt, atque etiam a fundo. Alii omnino pendente tabulato extenuari granum
arbitrantur et, si tegulis subiaceat, conferuescere. Multi uentilare quoque uetant;
curculionem enim non descendere infra quattuor digitos nec amplius periclitari.
(C. PLINIUS SECUNDUS, Naturalis Historia, 18, 73).

El XII capitulo es de faser los alfolís para tener el pan

I deuen faser los alfolís con finiestras contra oriente o contra oçidente por tal que pase
el uiento por ellas de un cabo a otro e que saquen la calentura que se fase en los
alfolís. E non les fagan finiestras contra medio dia nin fagan acerca dellos cosina nin
establia por tal que non les faga la calentura mal, e sea el lodo conque enuistieren las
paredes de buena tierra linpia e bueluan con ello en lugar de paja del ordio e del agua
de las olivas o cenisa de ensina çernida. E envistan sobrello con tierra blanca. E si
rremojaren los cogonbrillos amargos en agua e amasaren con ello cenisa nueua e
enuistieren con ello los alfolís, non caera en el pan gorgojo nin faran y danno los
mures.
(IBN WAFID, Tratado de agricultura. Traducció castellana medieval, publicada per J.
M. Millàs Vallicrosa, 1943, 310-311).

De granai
Grani si debon fare nel piu alto della casa dilungi da ogni fiato et letame et stalla iluogo
freddo et ventoso et seccho. Ma facti i granai si come dice Palladio si debbon ibratare
di terra et di morchia et sopra il grano gictare foglie dulivastro o vero dulivo le quali
quando saranno secche si levino. Questa cosa da gorgoglioni et da topi et daltri
animali a quali e nimica lo conserva.
Alcuni altri mescolano trasgrano foglie di coriandro per conservarlo assai. Palladio dice
che ni una cosa e cosi utile come il porlo inalto: essendo imprima in terra et afreddato
alquanti di et cosi poi ne granai si riponga. Collumella comanda chel granaio non si
rimeni, pero che piu si mescolano le tigni vole o altri animali che labbiano a ofendere
che se non si muove pero che non passano piu giu che un palmo et cosi dalla
corruptione et dallontignato durera. Ancora e da guardare che il luogo dove si pone
non sia huido o vero rado ma spesso et bene piano accioche i topi non possino forare il
fondo de granai. Et sopra ogni cosa diligentemente e da attendere che non si pongha
iluogo ne troppo freddo ne troppo caldo, po che per ciascuno di questi si corrompe et
perde la virtu naturale.
(PIETRO DE CRESCENZI, Ruralia commoda, 1490, lib. 3,cap. 2, fol 29v-30).

De granari
Il sito del granaro è da porre di sopra et dilungi da ogni odore di letame o di stalla et sia
ventoso, freddo et secho, difeso dal vento australe, a cui è da provedere con diligentia
di legname, che non si possa rompere. Adunque sottoposto a tutto lo spazo lastricoso
adguali con mattoncelli et, se superchia el modo, cio è la generatione di semi, ad
ciascun grano daremo le celle divise.
Li granari operosi comandano edificare di grosseza tripedale, con parete di mattone,
alcuni oltre di questi impirli di sopra, non amectarci alcun fiato, nè havere alcuna
finestra, altrimneti solo da l’oriente estivo o dal septentrione o questo murare senza
calcina peroché è al grano inimicissima.
Altri fanno el contrario, sospendono li granari di legno alle colonne et volgliono
magiormente che sieno ventosi da ciascuna parte et etiam dal fondo. Alcuni
suspendarli al tavolato et extimano al tutto el grano assoctigliarsi et se sotto iace alle
tegole riscaldarsi.
Se li povari permectano minore granaro, in terra saranno da destinguere con
sollevamenti di grate o vero aduneremo li picholi reducti in vase di vimine, ma facti li
granari, lo spazo, le pareti et le copertimi s’onghino con loto misto con la morca, a cui
in cambio di paglia s’aggionghino le seche foglie de lo oleastro e de lo olivo, el quale
secho da capo si risperga de morca: questa cosa è nimica a li tigni et a sorci et el
grano fa più durabile; è da guardare che li spatii non sieno humidi o rari. Se sonno
necte, le biade meno si rodono da li tigni. Se poco sechi o poco forniti son colti, è
necessità nascere li vitii.
Le cagioni di lungamente mantenerlo son molte o nel quoio d’epso grano quando è
molto o vero col meglio o con grasseza di suco, el quale basti solamente per lo
humore, / come col sisamo, o con amaritudine, come con lupino et con el cicerchie.
Alcuni misticano al grano le foglie del coriandro perché giovino a servarlo peroch’el
fanno et più sodo et più fermo, altri con la calcidica,cio è la palataia, o con la caricetta o
con lo absenzo.
(CORNIOLO DELLA CORNIA, La divina villa, transcripció de Lucia Bonelli 1982, 79-
80).
Come vogliono essere i granari per conservar le biade
Por quanto a conservar’il frumento; dico che i granari vogliono esser con le finestre da
Settentrione a Mezodì, ò da Oriente, a Occidente; percioche le i venti non posson
correre, et trapassare dall’un lato all’altro, è dubbio, che nel gran caldo non patisca
molto. Vero è, che alcuni nostri excelenti in queto, lo dano molto quei granari che
hanno d’ogni tempo solamente le finestre verso tramontana, perche quel vento tiene
sempre fresco tutti i frumenti. Sensa che dicono, che sotto a tetti non siano posto le
assi, et manco i ravellone, accioche i venti possano liberamente penetrare fra i coppi,
et che quei luoghi stiano freschi. Ma io lodo, che quanto più tosto si puote; si faccia
fuori il frumento dalle coue; percioche quanto più si tarda, tanto piu facilmente si
scaldano frase stesse, on de non è poi maraviglia se quei frumenti abondano de
barbelli, et conseguentemente di tarme. E vero che le sussero seccate nei campi le
cove in piede al Sole almeno per tre giorni , che pochissime volte accaderebbe simil
cosa: Ma poi che non si fa questo, come si fasi na innanzi alle tante presenti carestie
(per esser’hora rubbate) sia adunque palto il frumento, et ben seccato almeno per tre
hore nel piu ardente sole, et poi cosi caldo sia crivellato, et portato di mano in mano,
sul granaro, del quale siano prima ben chiusi tutti i buchi con calcina, et dapoi
spazzato, et nettato da ogni parte, et sotto al tetto da ogni immonditia: spruzzando di
buono aceto con una scopetta in quel luogo, dove si hà da mettere il frumento in un
mucchio, et non meno attorno a quello, et in cima al modo detto.
Un altro secreto potente per conservar’ogni frumento vi voglio di re: Che per dieci
some di ben secco, vi siano mescolate almeno quattro di miglio ben’ordinato;
percioche non solamente dalla sua frigidità sarà conservato per più anni dalle tarme, et
non si potrà scaldare; ma ancora sempre si cavarà fuori tutto col crivello lo vi potrei
medesimamente dire de gli altri secreti a questo proposito; ma perche questi sono
certi, et sicuri, però saro fine, poi che per adesso, habbiamo ragionato a sufficientia.
(AGOSTINO GALLO, Le vinti giornate dell’agricoltura, Venetia 1575, 58).

Conservació de fenc en pallisses

Quant au foin il doit estre fauché en la nouvelle Lune: iamais au déclin, lors qu’il est
encores un peu tendre, et non encores trop meur: car on en cueille d’avantage, et plus
friand et plaisant à manger au bétail, plus favoureux pour engraisser les bestes et pour
rendre les vaches plus abondantes en laict, mesmement que le pré est plus pres à
soisonner du regein : car s’il estoit fauché trop meur, il auroit perdu tout son suc et de
la substance, et ne serviroit plus qu’a fer lictière : et s’il estoit serré trop verd il se
pourriroit au fenil ou grenier. Estant fauché sera seiché en temps beau et serain, deux
ou trois iours avant le serrer : Et cependant si quelques pluyes surviennent ne sera
serré avant qu’estre encores une fois seiché. Et quand il sera sec de toutes parts, le
mettras en meulons puis le bottelleras pour l’usage de ton bestail. Vray est que celui
que l’on veut garder pour la nourriture des chevaux et bœufs, doit estre fort seiché : car
ainsi appresté leur donnera plus de force, et empeschera qu’ils aient des tranchées :
mais celui qui doit servir pour les vaches et brebis, ne faut qu’il soit gueres sec,
d’autant qu’elles le mangeront mieux, et en seront plus abondantes en laict. Et au cas
que l’on ne peust si tost serrer le foin ou le mettre en botteau, il faudra faire un meulon
haut en pointu, a fin que le foin se deffende mieux de la pluye : et encores qu’il ne
survienne pluye, il fera bon faire ces meulons, ou meulots, à fin que toute l’humeur qui
est au foin, si aucune y en a, se puisse essuyer et évacuer. Et pourtant les laboureurs
bien aduisez, combien qu’il soit defia apporté au logis et mis à couvert, ne le serrent
iamais en greniers, ou fenil qu’il n’ait esté quelque temps en mulots, pour s’eschauffer
et suer là, et quasi se recuire ensemble, et puis se refroidit. Estant serré au grenier ou
en fenil, le faut couvrir très bien de paille bien essuyée et seiche, de la hauteur d’une
brasse, tant pour le conserver de chaleur, et garder de la puanteur des estables,
d’autant que la paille attire à soy toutes ces imperfections.
(ESTIENNE, LIÉBAULT, L’agriculture et la maison rustique, París 1625, 482).

Quanto sia poi a quel che dite di conservar’i fieni che non si marciscano; dico che
come sono posti sul fenile, vi sia posto anco sopro della paglia ben asciutta, et alta per
ogni luogo non men d’un bracio per cioche non tanto si conserverà dal calore, et fetore
della stalla, quando che ella tirerà queste cose talmente à se, che ni una particella di
quei fieni perirà, et questa è la vera via de troncar’il gridare co i malghesi, et pecorari, i
quali non cessano mai di gittar da parte quel fieno, che si trova un poco mussolente, ò
alquanto humido, per lo ruotto, ò per lo calore della stalla. Il qual fieno, con la
importunità del gridare, et lamentarsi vogliono finalmente per niente.
(AGOSTINO GALLO, Le vinti giornate dell’agricoltura, Venetia 1575, 37-38).
Apèndix 2

EXPERIMENTACIÓ SOBRE SITGES TRADICIONALS

En la part que segueix exposaré algunes experimentacions que s'han fet sobre les
sitges en diverses parts del món, des dels treballs pioners del segle XIX fins a les
investigacions més recents. Començaré primer pels experiments sobre la conservació
dels grans. Presentaré cadascun dels experiments agrupats en tres blocs segons les
condicions climàtiques en que es desenvolupen: en clima mediterrani (Europa, Àsia i
Àfrica), temperat (Europa i Amèrica) o tropical (Àsia i Àfrica). L'ordenació dins de cada
bloc és purament cronològica, sense fer distinció entre l'experimentació realitzada pels
arqueòlegs o pels agrònoms, o, com es dóna en algun cas, per ambdós col·lectius.
Continuaré amb aquelles sitges que no es comporten d’una manera prou hermètica,
després parlaré dels experiments amb sitges elevades, dels recipients de fang cru, de
la conservació de fruits secs, de les caves per conservar aliments i finalment de les
sitges per conservar tubercles.
M’agradaria remarcar que els agrònoms han fet molt més experiments dels que es
descriuen en aquest apèndix, però aquí només m’interessen aquells experiments que
es realitzen sobre sitges tradicionals o bé els que per comparar utilitzen sitges de
control associables a la tecnologia tradicional. Queden exclosos els experiments que
assagen tècniques modernes (silo bags, sitges amb les parets recobertes de ciment,
de plàstic, d’acer...).

La regió mediterrània comprèn la major part de països de l'entorn d'aquest mar. És

una regió de clima subtropical, d'hiverns suaus, amb màxims de pluges a la primavera
i a la tardor. La pluviometria és en general baixa, però hi ha humitat suficient perquè
actuïn els fongs. El principal enemic dels estocs de grans és el corc del blat (Sitophilus
granarius).
Sabem per les fonts històriques i pels agrònoms antics que a la regió mediterrània la
conservació dels cereals es podia fer a mitjà o a llarg termini.

Les observacions de Louis Doyère a Extremadura

Un dels agrònoms francesos del segle XIX que més va contribuir al coneixement de
l'ensitjat dels cereals va ser Louis Doyère, el qual, interessat pel tema, va fer un viatge
a Extremadura i a Andalusia el setembre de 1852 a fi de veure de prop les sitges que
s'hi trobaven. A Almendralejo (Extremadura) va poder observar un grup nombrós de
sitges en el moment en que eren obertes per comprovar si el gra es trobava en bones
condicions. Doyère va prendre la temperatura i la humitat del gra de diverses sitges i
va comprovar que com més temps portava el gra en una sitja major era el seu grau
d'humitat. En concret, el gra batut l'any 1852, quan Doyère visita Almendralejo, tenia
una humitat entre el 7,9 i 9,4%, segons mostres; en una sitja d'un any era del 10,7%,
de dos anys 12,2 i de tres anys 11,9%. Això, és clar, el gra del centre, perquè a les
parets i al fons algunes mostres donaven 15, 17 i fins i tot un 19% d'humitat (Doyère
1862, 86 nota 1).
La temperatura del gra també canviava amb la profunditat. El 14 de setembre Doyère
va prendre la temperatura del sòl d’una sitja, de 4,30 m de fondària, a diverses
profunditats amb l'ajut d'un filaberquí i també la temperatura del gra a les mateixes
profunditats conforme s’anava buidant. A la taula següent resumeixo les seves
observacions.

Profunditat terra gra

0,25 m 25,6ºC 32,2ºC
1,30 m -- 29ºC
2,50 m aprox. 17ºC 21,6ºC
4,10-4,40 m 19,2ºC 19,6ºC
Relació fondàries de la sitja / temperatures del terra i del gra

Com es pot veure, la temperatura del gra és sempre superior a la de la terra que
l'envolta, i Doyère observa que a la part superior de la sitja és on es produïa
l'escalfament del gra (Doyère 1862, 85).
Doyère se'n va adonar que les sitges que podríem anomenar tradicionals, amb
recobriments de fang, de palla o en el millor dels casos, de maons, no mantenien un
hermetisme suficient. Per això ell va experimentar amb sitges de planxa de ferro que
donaven un grau d'hermeticitat força superior als dels seus predecessors. Així va
aconseguir de conservar blats durant sis anys en llocs humits com Asnières, prop de
París (Doyère 1862, 97-123).

Els experiments de Malta

Als anys 1950 a l'illa de Malta encara s'utilitzaven algunes sitges tradicionals com les
de Saint Publius a Floriana o el Fort de Saint Elmo a la Valletta, construïdes en la seva
major part al segle XVII. Normalment l'emmagatzematge durava de 6 a 9 mesos,
essent la seva capacitat de 50 a 500 tones. (Hyde, Daubney 1960).
El novembre de 1958 es van reomplir dues fosses de 60 tones de capacitat al sitjar de
Saint Publius de Floriana, amb blat procedent dels Estats Units. Es tractava de dues
fosses d'uns 9 metres de profunditat i un diàmetre d'uns 4,5 metres, amb un coll de 2,5
metres de llargada, excavades als llims i amb les parets recobertes d'un morter de calç
conegut amb el nom de pozzolana. Al fons hi tenien unes fosses de drenatge que
acumulaven l'aigua que pogués travessar les parets. De les dues sitges una (fossa 42)
es va preparar a la manera tradicional i per això es va posar palla per aïllar el gra de
les parets, mentre que a l'altra (fossa 43) s'hi va posar una emulsió sintètica per
millorar la seva capacitat hidròfuga. L'objectiu de la prova era veure si aquesta emulsió
millorava la conservació del gra. Les fosses es van mantenir tancades durant 6 mesos,
fins al maig de 1959. Es van mesurar la temperatura i la composició de l'atmosfera
intersticial i es van analitzar mostres del gra abans i després de l'ensitjat per veure com
havien variat.
En aquest treball em centraré només en els resultats de la sitja tractada a la manera
tradicional. Així, d'una humitat inicial del 12,9% es va passar al final dels 6 mesos al
14,2%, mentre que al fons de la sitja unes onze tones de gra va ser descartades per a
l'alimentació humana ja que contenien fins a un 20% d'humitat. En tres setmanes
l'oxigen va baixar considerablement, i va ser substituït per aproximadament el mateix
volum de diòxid de carboni (fig. 6.2). La temperatura es va mantenir força estable a
l'interior de la fossa. Quan es va obrir la sitja, l'aire feia una olor "de formatge passat".
En l’anàlisi química de les mostres de gra es van trobar variacions en el contingut de
proteïnes, en els àcids grassos i en els sucres, que afectaven la qualitat de la farina
que se'n podia treure.
En general es reconeix que la palla va absorbir una bona part de la humitat de les
parets, malgrat que el recobriment modern va donar millors resultats.

Experiments a Lahav, Palestina

Al nord del desert del Negev, a Palestina, un grup d’agrònoms del Kibbutz Lahav van
fer una sèrie d'experiments a principis dels anys seixanta. Es va reomplir una sitja
tradicional amb ordi i es va mantenir tancada durant dotze mesos. La infestació
d'insectes es va mantenir a un nivell baix i es va comprovar que només afectava les
zones superficials. Les pèrdues, degudes principalment als fongs, eren de l'ordre de
l'1,3% (Calderon, Donahaye 1963, citat per Gilman, Boxall 1974, 20).
Aquest va ser l’inici d'una sèrie llarga d'experiments de conservació de l'ordi en zones
àrides que continua encara avui dia, ja que Lahav s'ha convertit en un centre
d'experimentació agronòmica important, però les tècniques emprades són modernes i
per tant no les descriuré en aquest treball (Navarro et al. 2000).

Els experiments de Rabat, el Marroc

Als anys mil nou-cents vuitanta al Marroc es va veure que no es disposava de prou
infraestructures centralitzades d'emmagatzematge de cereals i això va fer que alguns
agrònoms es plantegessin que calia millorar l'emmagatzematge tradicional a les
petites explotacions agrícoles. L’Institut Agronòmic i Veterinari Hassan II va construir
dues sitges al campus de la Universitat de Rabat, en un sòl argilós sota una capa
superficial de sorres d'1,1 m de gruix. La pluviometria normal és superior als 800 mm
de pluja anual.
Es van assajar dues hipòtesis: una la sitja tradicional amb un recobriment de les parets
amb 10 cm de palla tal com es fa en diverses regions del Marroc, i l'altra amb un
recobriment de làmina de plàstic que oferia una millor impermeabilització de les parets.
En aquest treball em centraré en les dades procedents de la sitja amb recobriment de
palla.
Les fosses es van omplir amb 4 tones d'ordi cadascuna els dies 27 i 28 d'abril de 1987
i els grans s'hi van mantenir 200 dies, fins al 20 de novembre. Es va posar un sistema
de sensors de temperatures en diversos punts de les sitges i es varen analitzar
mostres del gra abans i després de l'ensitjat a fi de veure les diferències. Durant tota
l’experiència, les temperatures dins la massa dels grans estotjats van ser més
elevades que les enregistrades prop de les parets (fig. 6.5), del que se'n dedueix que
la principal font de calor és biològica i que les parets participen en el refredament del
gra de les seves proximitats. La conducció tèrmica entre el gra i el sol és dificultada
per l'aïllament tèrmic del revestiment intern de les parets. La contaminació de l'estoc
per la humitat del sòl augmenta la humitat relativa i el contingut d'humitat dels grans,
que passen d'un 9,6% a un 14,7%. Aquesta humitat afavoreix el creixement dels fongs
dins la palla i el gra així com el desenvolupament i la reproducció dels insectes. El
diòxid de carboni puja fins a un 16% en volum al final de l'experiment, i malgrat que no
es va mesurar el contingut d'oxigen, es dedueix que devia ser baix però no suficient
per matar tots els insectes, ja que tot i que la taxa de mortalitat era molt important
encara se'n va trobar algun de viu a la part alta de la sitja. A causa de la humitat, la
taxa de germinació va baixar considerablement, del 72% inicial a un 53% passats sis
mesos (mitjana aritmètica de les quatre mostres que faciliten els autors). Es calcula
que la pèrdua de pes sec va ser del 6,27% al final de l'emmagatzematge (Bartali, Afif
1988; Bartali, Afif, Persoons 1989; Bartali et al. 1990).

Els experiments de Settat, el Marroc

El mateix any 1987 es va iniciar un altre conjunt d’experiències de l’Institut Agronòmic i
Veterinari Hassan II, amb una bateria de 16 sitges de tipus tradicional en la qual
s'assajava la diferència entre les sitges amb recobriment de palla i les recobertes amb
làmina de plàstic a les parets. L'experiment es va dur a terme a prop de Settat, regió
de Chaouia, a uns 70 Km al sud de Casablanca (Bartali, Debbarh 1991).
Les sitges tenien una capacitat cadascuna d'unes 1,3 tones i es van omplir amb blat
de la varietat Ouet Zenati. Eren d'un tipus corrent al Marroc, de forma troncocònica
amb una cambra superior (fig. 6.1, 1). Es va comprovar la temperatura i la humitat
relativa en diversos punts de les sitges. La meitat d’elles tenien un recobriment de
plàstic i l'altra meitat de palla. Es van dividir en quatre grups de quatre: El primer grup
era format per dues sitges idèntiques amb plàstic i altres dues amb palla, que es van
obrir als tres mesos i es van prendre mostres de gra en quatre posicions diferents
(dalt, centre, baix i costat). Als sis i als nou mesos es va fer el mateix amb altres grups
i finalment als 16,5 mesos (és a dir, aproximadament als 500 dies) es van obrir les
quatre darreres.
Totes les mostres es van enviar al laboratori i es van sotmetre a unes anàlisis
detallades per saber com havia afectat l'estada en sitges a la conservació del
producte. En les sitges amb recobriment de palla es va observar que el blat que havia
estat estotjat amb una humitat inicial de l'11,2% va passar als tres mesos a valors
superiors al 16% (fig. 6.8). La humitat de l'aire intergranular era alta i va determinar el
desenvolupament dels fongs, sobretot a les parets de la sitja, on es va produir una
degradació de les qualitats del gra, que va afectar alguns paràmetres nutricionals i la
capacitat del gra per fer farina panificable (Bakhella, Kaanana, Baba 1993). Les
pèrdues del gra varen ser d'un 20% calculades en pes sec (Bartali, Debbarh 1991, 18).

Més experiments a Lahav, Palestina

El Projecte per a la Conservació del Gra de Lahav pretenia determinar si les sitges
subterrànies construïdes a l'edat del ferro de Palestina podien conservar
adequadament el gra. Els participants en el projecte van provar quatre rèpliques de
sitges de l'edat del ferro per a l'emmagatzematge del gra. Aquests experiments van
utilitzar informacions dels beduïns del desert del Negev, dels quals consta que van
utilitzar sitges per emmagatzemar cereals almenys fins l’any 1983.
Com hem dit, es van construir quatre sitges a Lahav, dues de troncocòniques i dues de
cilíndriques, la número 2 amb un recobriment de cendra al fons i la 3 amb pedres a les
parets, les 1 i 4 sense recobriment. Els experiments es van fer l'estiu de 1985. Les
sitges 1, 2 i 3 van estar tancades durant 3 mesos, mentre que la 4 es va preveure que
s'obriria passats quatre anys el juliol de 1989 (Currid, Navon 1989).
S'observa que a totes les sitges hi ha un increment de la humitat del gra malgrat
realitzar-se l'experiment en una zona desèrtica, segons es comprova a la taula
següent:

Sitja 1 Sitja 2 Sitja 3 Sitja 4

Inici 14,4 13,9 13,2 13,6
Final 15,6 14,9 15,2 -
Contingut d'humitat en percentatge.

Les pèrdues del gra s'estimen només en un 2,5%, exclosa la sitja 3, que va ser
malmesa per l'acció d'un animal salvatge (potser una guineu).

Els experiments de l'Esquerda (Roda de Ter, Catalunya)

Al jaciment ibèric i medieval de l'Esquerda es va desenvolupar una àrea de recerca
experimental en la qual es va assajar el conreu d'antics cereals, la seva conservació
en graners o en sitges i també algunes tècniques artesanals antigues. La bona relació
dels excavadors de l'Esquerda amb Peter Reynolds, de la Butser Ancient Farm, va
permetre aprofitar tota l’experiència acumulada per aquest investigador.
Així es van obrir dues sitges de forma lleugerament ovoide amb una capacitat de 275 i
400 Kg d'ordi en les què el bocatge es tapava amb una llosa de pedra segellada amb
argila humida i amb una capa de terra al damunt (fig. 6.1, 2).
La sitja petita es va utilitzar durant 6 mesos, de desembre de 1993 a 1'11 de juny de
1994. Es van prendre les temperatures i la concentració de CO2 mensualment. El
centre del gra sempre mantenia una temperatura uns 4 o 5 graus per sobre de la
temperatura del subsòl a la mateixa profunditat, que era coneguda per una sonda
posada al terra. Als tres mesos el diòxid de carboni va pujar al 13% en volum i es va
mantenir així fins al final de l'emmagatzematge. La taxa de germinació del gra, que era
inicialment del 96,2% va passar després de sis mesos al 89,8%.
Una altra sitja amb una capacitat de 400 Kg d'ordi es va utilitzar durant dotze mesos.
Com en l'altra sitja el gra es mantenia sempre uns graus per sobre de la temperatura
de la terra, a causa de l'activitat metabòlica del gra (fig. 6.6). La concentració de diòxid
de carboni va fer una pujada important als quatre mesos amb l'arribada de la
primavera i es va mantenir alt els mesos d'estiu per decréixer lleugerament a la tardor i
a l’hivern. No ha estat publicada encara com es modifica la taxa de germinació passat
un any (Reynolds 1998).

Els experiments d’Olius, Catalunya

Aquest experiment va néixer arrel de l’excavació del poblat ibèric de Sant Esteve
d’Olius, en el qual es va descobrir més de 150 sitges d’època ibèrica. Una d’elles va
aparèixer buida, perfectament conservada i amb la llosa de pedra que tapava el
bocatge. A partir d’aquí va sortir la idea de reomplir-la de cereal i estudiar la
conservació del gra al seu interior.
El 21 d’agost del 2007, amb presència de nombrós públic i dels mitjans de
comunicació, es va reomplir la sitja amb uns 2300 Kg d’ordi, es van posar sensors de
temperatura i humitat a diferents profunditats i es va tornar a tapar la sitja amb un
cobertí de pedra segellat amb fang (Montaner 2007).
Un any i mig més tard, el 21 de març del 2009 es va tornar a obrir la sitja, es va
comprovar que el gra es mantenia en bon estat, se’n va treure una mostra d’uns 30 Kg
de prop del bocatge i es va tornar a tapar1. Durant aquest any i mig les mesures de les
sondes mostraven una temperatura constant dins la sitja.

! "#
Els països temperats es caracteritzen per uns hiverns freds, i en alguns llocs,
rigorosos, i uns estius frescos o temperats. La pluviometria sol ser més alta que als
països mediterranis, malgrat que les sitges, almenys les d’època històrica, es troben a
les zones de menor humitat.
En els experiments que s'han fet a la zona temperada normalment només es
considera el fet de conservar el gra a mitjà termini, durant l'hivern. Ara bé, cal tenir en
compte que en algunes zones on es disposa de documentació històrica, com a
Moràvia, sabem que també eren utilitzades en la conservació a llarg termini.
Gairebé tots els experiments que s'han fet a la zona temperada han estat realitzats per
equips d’arqueòlegs. El motiu és que en aquestes zones les sitges van desaparèixer
en temps antics o medievals, i només van perdurar fins a mitjans del segle XX en
alguns països de l'Europa central. A Amèrica també van desaparèixer en gran part
amb l'arribada dels europeus.

Els experiments de principis del segle XIX a França

Des de la Mediterrània els agrònoms de principis del segle XIX es miraven el tema de
la conservació del gra en sitges com una cosa pròpia dels homes "pràctics", sense
estudis, més que d'un agrònom erudit. Però al nord de França i en indrets més
septentrionals del continent les coses es veien d'una altra manera. Allà les sitges eren
desconegudes, el gra es conservava en graners on era traspalat diversos cops l'any,
es consumia molta mà d'obra i es perdia una part del gra. Alguns agrònoms francesos
van creure que les sitges, conegudes a traves de viatgers com el comte de Lasteyrie,
que havia visitat alguns països mediterranis (Lasteyrie 1819), o Monsieur Jourdain,
que coneixia les sitges que havia vist a Barcelona i les descriu en un article publicat als
Annales de l'Agriculture Française (Jourdain 1819, De la conservación 1820), podien
ser una solució econòmica per a la conservació dels cereals en altres punts del
continent. A partir dels anys 1820 es coneixen els primers assaigs fets a Paris per
diversos investigadors, entre ells Guillaume-Louis Ternaux, Marc-Jean Demarçay, etc
(Sigaut 1981).
Gairebé tots els experiments que es van fer aquests anys en poblacions septentrionals
d'Europa van donar resultats no gaire encoratjadors. Aquests autors no havien entès
que l'ensitjat dels grans a llarg termini amb tècniques tradicionals només era possible
amb grans molt secs, com els de la Mediterrània, i en llocs on la humitat del terra no
provoqués la putrefacció del gra.

Experiments a Kansas, Estats Units

L’any 1941 es van excavar a l’Estació Experimental Agrícola de Kansas vuit sitges
cilíndriques d’1,22 m de diàmetre i 1,52 m de profunditat en un substrat d’argiles i llims.

! "" # # " #
Les sitges tenien un termòmetre al centre i a més les núm. 3 i 4 en tenien un altre a
dalt i al costat. La 1 contenia gra de sorgo, la 3 panícules de sorgo tallades, la 5
panícules senceres, la 7 panotxes de moresc senceres i la 8 tallades. Les altres tres
contenien el mateix sorgo però remullat amb aigua. Un cop plenes es van recobrir les
fosses amb una arpillera i amb una capa de terra de 30 cm. Es van obrir el 3 d’agost
de 1942, després de 8 mesos de conservació. Es van fer proves de palatabilitat per als
animals així com nombroses anàlisis. Les temperatures de les sitges 1, 3 i 5 sempre
estaven una mica per sobre de la mitjana de temperatures exteriors. Cau la germinació
en 8 mesos del 67% al 19%. La sitja 1 va tenir un increment de la humitat del gra del
12,6% inicial al 16% després de 8 mesos.
Es van fer altres experiments associats a aquest, concretament una sitja a Colby plena
de sorgo i altres quatre que contenien una barreja de sorgo i kafir a Garden City.
Els investigadors conclouen que el sorgo en gra, les panícules de sorgo i el moresc es
poden guardar fins a 8 mesos amb pèrdues moderades (Bechtel et al. 1945).

Experiments a Broad Chalke, Regne Unit

Els anys 1964-1966 el Comitè per a la Recerca de l'Agricultura Antiga i el Consell per
a l'Arqueologia Britànica van fer unes proves de conservació del gra en sitges similars
a les trobades als poblats de l'edat del ferro. L'objectiu era veure si era possible de
conservar el gra en sitges subterrànies en el clima humit d'Anglaterra. Les proves es
van fer a Broad Chalke, Wiltshire, Regne Unit (Bowen, Wood 1967).
Es van excavar quatre sitges de forma cilíndrica i troncocònica, dues de les mateixes
mides que les prehistòriques (sitges 1 i 2) i dues de mes petites (sitges a i b). Les
sitges es van utilitzar dues campanyes, els hiverns de 1964-1965 i de 1965-1966. El
primer any les sitges es van tapar amb una tapadora de fusta contraplacada moderna i
el segon any es va utilitzar una tapadora feta amb calç i argila amb una ànima de
vímet. Al terra es va dipositar una capa de palla i a les parets un teixit de vímet,
excepte a la sitja a.
La sitja 1, amb una capacitat d'uns 1600 litres, tenia la forma troncocònica, i un
recobriment de cistelleria a les parets que va demanar 18 hores de feina d'un artesà
especialista. Es va reomplir d'ordi amb un contingut d'humitat del 18,7 % (mitjana
ponderada de les mostres que faciliten els autors). Es van posar uns tubs d’aspiració
per conèixer la concentració de CO2 dins la sitja. Quan es va obrir el 19 de març de
1965 es va trobar un gra en relativament bon estat de conservació, amb una humitat
del 21,5%, una temperatura entre 8 i 13 graus i una taxa de germinació del 92% al
centre i de només el 50% als costats.
La sitja 2, cilíndrica, amb una capacitat d'uns 1500 litres, es va reomplir d'ordi amb un
14,5% d'humitat. Quan es va buidar sis mesos mes tard el contingut d'humitat havia
pujat al 16%, la temperatura era de 7 graus i la germinació del 97%.
L'hivern de 1965-66 es van reomplir només les sitges 2 i b. Les sitges es van omplir el
30 de setembre amb ordi molt humit, concretament un 26%, i es van treure l’abril
següent en mal estat i amb un fort atac de fongs. Val a dir que a l'hivern de 1965-1966
van caure uns 500 mm de pluja, mentre que a l'anterior n'havien caigut només uns 300
(Lacey 1972, 153). Per aquest motiu hom hi va trobar nombrosos fongs de diverses
espècies entre ells els gèneres Penicillium i Aspergillus (Lacey 1972).

$
Experiments a Bredon Hill, Regne Unit
Aquests experiments es van fer els anys 1965-1967 en quatre sitges al lloc anomenat
Bredon Hill a Worcestershire. Les sitges A i B es van excavar el 18 i 19 de setembre
de 1965. Tenien un recobriment de cistelleria a les parets, i a l'espai que quedava
entre el cistell i les parets es posava argila. Al fons hi tenien palla i es tapaven amb
una capa d'argila i al damunt una capa de terra. Tenien dos tubs de coure per poder
extreure mostres de l'atmosfera intergranular al centre de la sitja i a la part alta (fig.
6.1, 3). La sitja A va rebre 840 Kg d'ordi amb una humitat del 22%, mentre que la B en
va rebre 990 amb una humitat del 14%.
Les sitges es van obrir el 2 d'abril de 1966. La sitja A tenia una humitat final del 21,5%,
similar a l'inicial, però la meitat del gra d'aquesta sitja s'havia fet malbé i no es podia
aprofitar. En canvi, a la sitja B, malgrat que la humitat del gra havia pujat al 18,5% i es
detectaven fongs, només es va perdre un 2,5% de gra. La concentració de diòxid de
carboni es va mantenir a nivells baixos.
També es va experimentar amb les sitges X i Y, més petites, en les quals l'ordi es va
conservar correctament (Reynolds 1967).
A l'hivern de 1966-1967 van continuar els experiments a les sitges B i X. La sitja B es
va reomplir amb ordi però ara sense recobriment de les parets. La concentració de
diòxid de carboni va anar pujant amb oscil·lacions fins al 10%. Les baixes
temperatures van mantenir el gra en bones condicions (Reynolds 1969).

Els experiments de la Butser Ancient Farm, Regne Unit

La Butser Ancient Farm és un dels centres d’experimentació arqueològica més
coneguts d'Europa. Els seus inicis es remunten a l'any 1972 quan comença el projecte
en una petita elevació al comtat de Hampshire al sud d'Anglaterra. A la Little Butser
s'hi han portat a terme diverses reconstruccions de cases prehistòriques, de conreu de
cereals antics, de llaurada amb rèpliques d'arades prehistòriques, etc (Reynolds,
1988). L'any 1989 el centre es va traslladar a una altra zona propera on han continuat
els assaigs de diverses tècniques artesanes, la construcció d'una vil·la romana, etc
(Reynolds 2000).
A la Butser Ancient Farm es van fer experiments de conservació de cereals en sitges
des de l'any 1972 fins al 1989, essent l’experimentació sobre sitges més llarga de la
història. Els divuit anys que van durar els experiments sobre sitges a la Butser Ancient
Farm van ser recollits parcialment a la tesi de Peter Reynolds i després en una altra
publicació anunciada que malauradament no ha arribat a sortir mai. Només he pogut
consultar les dades completes de les campanyes de 1984-1986 (Reynolds 1988: 85-
135) i dels anys 1972-1976, que es van fer sota la direcció de P. Reynolds i dels
biòlegs R.A. Hill i J. Lacey, de l’Estació Experimental de Rothamsted, un dels centres
d’experimentació agronòmica més antics d'Europa.
A la Butser Ancient Farm es van assajar diverses hipòtesis sobre formes, substrats,
recobriments, etc que són recollides als treballs de P. Reynolds (1974, 1979). Els
experiments es van realitzar sobre una dotzena de sitges en cadascuna de les quals
s'assajava una hipòtesi diferent. Es denominaven amb l'ajut d'un acrònim que
identificava les principals característiques de la fossa. En aquest recull citaré les
següents:
- MAXU (que després es va convertir en MAXUNLUNC) era una fossa de forma
cilíndrica d'1,25 tones de capacitat sense cap tipus de recobriment a les parets.

%
 - MAXB (després MAXBUNLUNC) era una sitja troncocònica d'1,3 tones sense
recobriment.
- CLUN (després CLUNC) era una fossa més petita, de 0,25 tones, amb la paret
recoberta d'argila humida que incrementa l'hermetisme de les parets. Aquesta
capa d'argila s'asseca i cau en bona mesura durant l'estiu, sobretot en la seva
cara nord, on hi toca més el sol quan es deixa descoberta.
- COVU (després COVUNL) era també una de les sitges que va ésser assajada
més anys. Es tractava d'una sitja cilíndrica amb una capacitat de 0,3 tones
situada dins d'una rèplica d'una casa prehistòrica, i és la que va donar millors
resultats de conservació, ja que fins i tot en anys humits les pèrdues no
superaven l'1% del gra.
Altres sitges assajaven més hipòtesis com la de treure la capa superficial del terra al
voltant, la de fer un foc a l'interior, la de posar un recobriment de cistelleria a les
parets, la de netejar d'algues les parets abans de cada reompliment, etc, experiments
aplicats en diferents tipus de subsòls.

Experiments a Colònia, Alemanya

A Colònia (sud d'Alemanya) es van fer diverses proves en quatre hiverns successius,
des de l'any 1982 fins al 1986. Es tractava d'una sitja cilíndrica d'1,50 m de profunditat
excavada als llims, que s'omplia amb 1300 Kg d'una espelta moderna. El bocatge es
segellava amb una capa de 60 cm d'argila i de terra. Es controlava la temperatura i es
mesurava el diòxid de carboni produït dins la sitja.
Prop de les parets es formava una capa de 3-5 cm de grans germinats i de floridures,
malgrat que el contingut interior de la sitja no variava. La sitja s'omplia a la tardor i
s'obria a la primavera, buidant tot el seu contingut. A l'estiu la sitja es deixava buida.
Les temperatures eren en mitjana uns 3-4 graus més altes a l' interior de la sitja que al
subsòl, a causa dels processos biològics que afectaven el gra. Les mostres de gas
preses a l'interior mostraven que en unes dotze setmanes desapareixia l'oxigen i a la
fossa regnava una atmosfera rica en diòxid de carboni (Meurers-Balke, Lüning 1990).

Experiments a Utah, Estats Units

L’any 1996 Everett Basset, de la Universitat de Utah, va presentar una comunicació a
la reunió anual de la Society for American Archaeology, en la qual donava a conèixer
uns experiments de conservació de moresc en sitges subterrànies i en graners durant
un període de dos anys. Periòdicament s’analitzava la temperatura, el contingut
d’humitat, la viabilitat, la infestació de fauna i les pèrdues de producte (Basset 1996,
44; Martinek 1998).

Experiments a Wisconsin, Estats Units

Els oneota eren un poble de la vall del Mississippí anteriors a la colonització europea.
Els vestigis arqueològics que han deixat permeten veure que tenien un sistema
d'emmagatzematge de les collites semblant al d'altres pobles històrics, com els hidatsa
de la vall del Missouri, coneguts per informes etnogràfics.
Els experiments es van fer al costat del jaciment de Swennes, a la Crosse, Wisconsin,
els hiverns de 1996-97 i 1997-98, en quatre sitges, dues de cilíndriques (núm. 2 i 4) i
dues de troncocòniques (1 i 3), de mides compreses entre els 90-100 cm de diàmetre i
una profunditat entre 110 i 120 cm. Les sitges 1, 2 i 3 portaven un recobriment de les

&
parets fet amb una herba de la zona (Phalaris arundinacea). La sitja 4, en canvi, no
tenia cap recobriment. Les sitges es van reomplir amb moresc conreat sense l’ús de
pesticides.
Es van prendre mesures de temperatura, de la concentració de gasos i de la humitat
relativa. A l'alta vall del Mississippí els hiverns són freds i humits. Les temperatures
van ser molt baixes, amb una mínima de -18°C (fig. 6.7). Potser a causa d'aquestes
baixes temperatures, la conservació va ser bona malgrat que gairebé no hi va haver
despreniment de diòxid de carboni fins al final de l'experiment (fig. 6.4) (Martinek
1998).

Experiments a Iowa, Estats Units

L'hivern de 1997-98 un grup d’arqueòlegs del Grinnell College, a l'estat de Iowa, va
voler assajar la conservació del moresc en sitges, tal com era conegut per antics
informes etnogràfics. Per això van excavar quatre sitges a les argiles, dues d'un metre
i dues d'un metre i mig de profunditat. Les parets es van folrar amb herbes silvestres i
van ser omplertes amb moresc, desgranat o amb panotxes, i recobertes amb una capa
d'herbes i de terra. Un tub a l' interior de les sitges permetia monitoritzar les
temperatures i el contingut de CO2. Les sitges es van omplir el mes d'octubre i no es
van obrir fins a l'abril següent, després d'un hivern humit i fred, típic de Iowa. El gra es
va conservar bé, amb una bona taxa de germinació i sense indicis de fongs i bacteris,
excepte a la part externa (Whittaker, Kamp, Brenton 2005).

Experiments a Borek, República Txeca

Al jaciment de Borek, a la República Txeca, es va fer una reconstrucció d'una cabana
prehistòrica associada a diversos fossats, forats de pal, forns, etc.
Un dels elements que es va voler reproduir va ser una sitja troncocònica d'1,3 m de
diàmetre màxim i 1,2 m de profunditat, per l'excavació de la qual, feta amb un pal
cavador i una aixada de fusta, es van emplear nou hores de treball. Després es van
recobrir les parets amb fang i palla menuda, es va posar palla a les parets i el 8
d'agost de 1997 es va reomplir la sitja amb 200 litres de blat. Passat l'hivern, l'abril de
l'any següent es va buidar i es va veure que el blat es trobava en bon estat (Tichý
2000, 99). No em consta que es vagi fer cap control de temperatures o de la
composició de l'atmosfera intergranular.

" $ $% " #
El clima tropical es caracteritza per les altes temperatures i per una estació seca i una
altra d'humida. Les sitges només s'utilitzen a les zones de clima tropical sec,
normalment la conservació és a mig termini durant l’estació seca, però en etapes
d'abundància es pot superar l'any d'emmagatzematge.
Com a conseqüència de les altes temperatures els insectes es troben molt actius,
especialment el corc de l’arròs (Sitophilus oryzae) i el corc del moresc (Sitophilus
zeamais).

'
El treball de camp de l’ Institut Indi per a la Conservació del Gra
(Índia)
A Uttar Pradesh, al sud de l’Índia, eren amplament utilitzades unes sitges excavades al
terra anomenades "khatties". Se'n distingeixen dos grups, els anomenats "pucca
khatties" amb les parets recobertes amb maons o amb ciment, i els anomenats
"kaccha khatties" que són simples fosses excavades al terra de 4,5-5 metres de
profunditat, amb un coll de forma circular i habitualment amb una capacitat entre 24 i
32 tones. Les parets i el fons es recobreixen amb una capa de palla per aïllar el gra de
la humitat de la terra.
A principis dels anys setanta un grup d’agrònoms associats a l’ Institut Indi per a la
Conservació del Gra i a la FAO van estudiar catorze sitges dels pagesos de la zona
que es trobaven plenes de blat, gram, moresc i pèsols. Havien estat omplertes els
mesos d'abril i de maig. Al novembre i desembre, quan van arribar els mercaders, els
pagesos van obrir les seves sitges i els agrònoms van aprofitar per prendre algunes
mesures i mostres de gra a fi de determinar paràmetres com la temperatura, la humitat
del gra, la concentració d'oxigen, la taxa de germinació, etc, a diferents alçades de la
sitja. Les observacions que van fer els agrònoms van ser les següents:
Que les temperatures del gra eren més altes que la terra del voltant.
Que en les sitges protegides amb maons la humitat era més alta al fons de la sitja,
mentre que en les altres era a l’inrevés.
L'oxigen variava entre el 3,5 i el 10% en les sitges protegides amb maons i resultava
molt variable (entre un 0 i un 18,5%) en les no recobertes.
La germinació era molt variable, d'un 11 al 85% en les sitges recobertes amb maons i
del 16 al 96% en les que no ho estaven (Girish et al. 1972).

Experiments a H rer, Etiòpia

A la regió de H rerg , a Etiòpia, bona part dels pagesos guardaven la collita de sorgo
en sitges subterrànies. Segons R. A. Boxal (1974 b, 39) a la província de H rer el 62%
dels pagesos utilitzaven exclusivament les sitges i un altre 8% les utilitzaven en
combinació amb altres mètodes. A H rer es va fer un experiment en el qual es volia
veure quines eren les espècies de fongs presents en l'emmagatzematge subterrani. Es
va agafar sorgo de la collita de 1971 i es va posar en vuit sitges de forma troncocònica
amb una capacitat de 600 Kg cadascuna, construïdes a la manera tradicional (fig. 6.1,
5).
Un cop excavades es van deixar obertes quatre setmanes perquè s'assequessin les
parets, es va fer un foc a l'interior que va durar 12 hores i al fons s'hi va posar un llit de
palla. Les sitges es van organitzar en quatre parelles i cada parella era formada per
una sitja plena i una altra reomplerta a la meitat. Amb aquestes sitges reomplertes a
mitges s'intentava imitar el costum dels pagesos de la zona de retirar periòdicament
una part del gra de la sitja. Les sitges es van mantenir durant dotze mesos. Una
parella es va obrir un cop al mes, l'altra cada tres mesos, l'altra cada sis i finalment
l'ultima només es va obrir un cop al final.
Es va veure clarament que en les sitges que s'obrien més sovint hi havia major
creixement de fongs i d'insectes que en les que només es van obrir un cop. El
creixement dels fongs afectava sobretot el gra dels costats de la sitja, i en el cas de les
sitges que s'obrien més sovint els fongs afectaven quasi tota la massa del gra. Malgrat
que s'esperava que les sitges mig plenes tindrien un major atac d'insectes que les que
les sitges totalment plenes a causa del major volum d'oxigen present dins la fossa, el
fet és que l'experiment no va donar proves concloents en aquest sentit (Niles 1976,
121).
Altres experiments i treballs de camp de la mateixa regió són exposats en dos treballs
de R. A. Boxall (1974 a i b). Aquest autor (Boxall 1974 b, 44) dóna a conèixer un
experiment en el qual es van avaluar les pèrdues en pes en una sèrie de sitges, unes
plenes fins dalt i les altres només fins la meitat, i on es distingia entre les sitges que
s'obrien només un cop de les que s'obrien un cop al mes. L'experiment va demostrar
que les pèrdues en pes de les sitges que s'obren sovint són molt superiors a les que
es mantenen tancades, tal com podem veure a la taula següent2:

oberta un cop oberta cada mes

sitges plenes insectes (1) 3% 38 %
fongs (2) 2% 25 %
sitges a mitges insectes (1) 6% 55 %
fongs (2) 7% 32 %
(1) Insectes: Percentatge de pèrdues causades pels insectes.
(2) Fongs: Percentatge de pèrdues causades pels fongs.

En un altre experiment es van fer unes sèries de quatre sitges en les quals s'assajaven
quatre tipus de revestiment de les parets: ciment, làmines de plàstic, palla i sense
revestiment (de control). El gra tenia una humitat inicial del 12,5%, però passats quatre
mesos havia pujat al 13,98% en les sitges recobertes de palla i al 18,14% en les de
control, restant clara la necessitat d’aïllar el gra de les parets de terra de la sitja (Boxall
1974 b).

Anàlisi d’una mostra de gra al Iemen

L’any 1976 l’etnògraf Marcel Gast es trobava a la República Àrab del Iemen,
concretament al poble de Beyt el’Askri, a 2300 m snm, i va coincidir amb l’obertura
d’una sitja de sorgo que havia estat cinc anys tancada.
Marcel Gast no tan sols va descriure els detalls de com va anar la feina sinó que es va
emportar una mostra que va fer analitzar en un laboratori francès (Adrian, Drapon,
Gast 1979; Gast 1979).
Els resultats es van comparar amb altres tres mostres de sorgo procedents del Iemen
per veure com havien afectat els cinc anys de conservació a les qualitats nutritives del
sorgo. En resum, en l’anàlisi bioquímica es detecten pèrdues de vitamines malgrat que
aquestes es consideren febles i poc significatives. Les proteïnes van sofrir una certa
degradació, tot i que es considera força acceptable tenint en compte els cinc anys
d’emmagatzematge. Finalment, varia la composició dels àcids grassos, que en opinió
dels entesos podria ser causada per l’atac de fongs.

Experiments al campus de la Universitat d’Alem Maya, Etiòpia

El mes d’abril de 1994 es van excavar cinc sitges al campus de la Universitat d’Alem
Maya, a Etiòpia, en un substrat arenós. Les sitges tenien forma troncocònica amb
cambra superior, a l’estil de les dels pagesos de la regió però més petites, amb una

( ) ! ) * ) + ! ! ,
- #
cambra de 0,9 m de profunditat, 0,8 m de diàmetre màxim i 0,6 m de diàmetre del
bocatge.
L’objectiu de l’experiment era veure com influïa el tipus de recobriment de les parets
en la conservació del gra. Per això es van utilitzar quatre recobriments diferents i un de
control: 1) palla de tef (Eragrostis tef Zucc.), 2) encenalls de fusta, 3) làmina de plàstic,
4) tela de sacs i 5) de control, sense recobriment. Per cobrir la sitja s’utilitzava una
planxa de ferro i la cambra superior s’omplia amb 15 cm de terra. Es mesurava la
temperatura i la humitat relativa.
A cada sitja es va dipositar 90 Kg de moresc en gra al 10% d’humitat i s’hi va mantenir
durant quatre setmanes. Es va veure que la làmina de plàstic i els encenalls de fusta
són els recobriments que van mantenir la sitja en les millors condicions. Els altres
recobriments no aïllen prou el gra de la humitat i per això es produeix l’atac dels fongs.
L’atac dels fongs decreix des de la perifèria cap al centre. Al final de l’experiment el
contingut d’humitat és altíssim i arriba fins al 21% a la sitja de control (en la mostra de
la part alta) (Mekonnen, Habtie, Eshetu 1997). Al meu parer les reduïdes dimensions
de les sitges fan que pugi la humitat d’una forma espectacular.

Experiments a la regió de H rerg , Etiòpia

Vers l'any 1994 la Universitat d'Alem Maya va fer uns experiments en sis sitges de la
regió de H rerg (est d’Etiòpia) en col·laboració amb els pagesos, tres en un poble a
1500 m snm anomenat Kille i les altres tres en un altre poble situat més amunt, a 2000
m snm, anomenat Tinike. Totes les sitges eren troncocòniques, de 2 m de profunditat,
0,50 m de diàmetre al coll, 1,50 m de diàmetre a la base i uns 500 Kg de capacitat3.
Per assecar les parets els pagesos cremaven herbes seques durant unes 12 hores. Al
fons de les sitges hi posaven 5 cm de panícules de sorgo seques. El bocatge es
segellava amb una barreja de fang i buina i al damunt hi posaven una pila de 20 cm de
terra.
En els experiments es mesurava la humitat i la temperatura del gra, la germinació, les
pèrdues causades pels corcs (Sitophilus zeamais), es feien anàlisis químiques i
s'identificaven els fongs presents. L'experiment es va fer coincidir amb l’estació seca.
Es prenien mostres del gra de dalt, centre, baix i costat de cada sitja amb una barra de
2 m de llargada. Es van prendre mostres al començament i cada 60 dies, fins al final
dels 180 dies d'emmagatzematge. Els experiments van mostrar que es produïa un
increment de la humitat del gra, dels fongs i de la temperatura, una baixada de la taxa
de germinació i a més s'observaven diferències en les anàlisis bioquímiques, que
suposaven un detriment en les qualitats nutritives del sorgo. Es va observar que les
sitges normalment no es trobaven ben segellades i no se solien fer gaires inspeccions.
Per aquest motiu el gra solia patir una deterioració important (Lemessa, Bultosa,
Wakgari 2000).

Treball de camp de la Universitat de Maiduguri (Nigèria)

La Universitat de Maiduguri, al NW de Nigèria, va fer un estudi de camp l'any 1997-
1998 en el qual va treure informació i mostres de gra dels pagesos de la zona. El
conreu més important de la zona és el mill perlat (Pennisetum glaucum (L.) R. Br.). Es
va veure que la forma d'emmagatzematge més important eren els sacs de plàstic
$
- ) ! . / ) -0 )
#
(65,6% de les mostres), seguit dels graners o sitges elevades (18,8%), de les
ceràmiques (9,4%) i de les sitges subterrànies (6,3%). Les sitges subterrànies es
troben en franca regressió en aquesta zona sobretot si es considera que en un estudi
similar fet els anys 1993-1994 el percentatge de gra guardat a les sitges era del
21,4%. La causa sembla ser la incompatibilitat de les sitges per als usos comercials.
En aquest estudi es comparava el percentatge de gra malmès segons la procedència
de les mostres. Precisament el més malmès procedia de les sitges subterrànies, amb
un 80,1% del gra atacat pels insectes, si bé cal tenir en compte que es tractava de
mostres extretes de sitges amb més de tres anys d'antiguitat, ja que el sistema en el
qual es conserva el gra més temps és el de les sitges subterrànies (Lale, Yusuf 2000).

Altres experiments a la Universitat d'Alem Maya, Etiòpia

Com ja he comentat, la majoria de pagesos de H rerg , a Etiòpia, conserven el seu
gra de sorgo en sitges subterrànies. Per això recentment s'han fet uns altres
experiments al campus de la Universitat d'Alem Maya, a la regió de H rerg , en els
quals es van provar quatre tipus diferents de sistemes de conservació del gra: 1) Sitja
elevada recoberta amb una làmina de plàstic, 2) Sitja subterrània recoberta de ciment i
plàstic, 3) Sitja subterrània recoberta amb femta de vaca i plàstic, 4) Sitja subterrània
sense cap mena de material d’aïllament.
Els tractaments suposaven tres repeticions. Hi havia un termòmetre per monitoritzar
les temperatures tres cops al dia. Es prenien mostres de gra cada dos mesos i en total
l'experiment va durar 17 mesos, de l'any 2000 a principis del 2002.
En les fosses sense recobriment, que són les que aquí m'interessen, la temperatura i
la humitat del gra eren més altes que en els altres sistemes de conservació (fig. 6.11).
La germinació del gra queia un 6% cada mes (fig. 6.13), mentre es mantenien estables
en els altres sistemes. Apareix una notable concentració de fongs en les fosses sense
recobriment (Dejene 2004, Dejene, Yuen, Sigvald 2004). Els autors conclouen que cal
millorar els sistemes tradicionals d'emmagatzematge si es vol mantenir una bona
qualitat del gra de sorgo al llarg del temps.

& ' ( ! )
Els experiments de Cuiry-les-Chaudardes i de Chassemy (Vallée de
l'Aisne, França)
Aquests experiments es van fer els anys 1981-85 a Cuiry-les-Chaudardes per un equip
d’arqueòlegs, en una terrassa de l 'Aisne prop d'un jaciment neolític. El mateix equip
també va fer altres experiments d'agricultura prehistòrica (Firmin 1981, 1984, 1986).
Els assaigs es van fer en vuit sitges de les mateixes característiques que les trobades
als jaciments neolítics i calcolítics propers. Les vuit sitges tenien un diàmetre de 0,80
m, una profunditat pròxima a un metre (fig. 6.1, 4) i una capacitat entre 80 i 150 Kg de
cereal.
Les vuit sitges van sofrir una crema de les parets abans de ser reomplertes, excepte la
numero 3. Es feien anar per parelles en les quals s'assajava una sitja amb gra fresc
amb un contingut d'humitat del 16-18% i una altra amb gra assecat passat per una
estufa amb una humitat pròxima al 9%. Es mesurava la temperatura a 1 m de
profunditat amb sensors remots.
A les sitges 3 i 4 es va posar gra fresc i es van utilitzar dues campanyes: de novembre
de 1981 a juliol de 1982 i de setembre del mateix any al setembre de 1983. Les sitges
7 i 8 van ser reomplertes amb gra assecat i es va utilitzar una campanya de novembre
de 1981 a juliol de 1982. Després es van deixar obertes a fi que es degradessin de
forma natural. Les sitges 1 i 6 contenien ordi fresc i assecat respectivament. Es van
omplir tot un any, de juliol de 1981 a juliol de 1982 i un cop buides van ser colgades
amb terra entre la qual hi havia alguns bocins de ceràmica. Es va preveure que
s'excavarien uns 10 anys mes tard amb metodologia arqueològica. Finalment les
sitges 2 i 5 contenien ordi fresc i assecat respectivament i es van tancar durant dos
anys, de juliol de 1981 a juliol de 1983.
En obrir les sitges omplertes amb gra fresc es va veure que hi havia una capa de 5-10
cm de floridures a la superfície en contacte amb les parets, mentre que la resta del gra
es conservava en bones condicions. Per contra, les sitges amb el gra dessecat i les
que es va allargar el període d'ensitjat a dos anys van presentar problemes de
conservació (Devos, Firmin 1984). En aquests experiments la taxa de germinació es
va veure molt afectada per la conservació sota terra. Passat un any la germinació va
caure en la majoria de les sitges a valors per sota del 3% (Devos, Firmin 1984, 282).
A pocs quilòmetres de Cuiry-les-Chaudardes els arqueòlegs van assajar una altra sitja
a Chassemy, en un terreny arenós. El desembre de 1982 la sitja va rebre 125 Kg de
blat amb un 16% d'humitat. Es van instal·lar quatre sondes de temperatura. El gra es
va segellar amb una capa d'argila de 15 cm recoberta de 30 cm de terra.
La fossa es va obrir el juliol de 1983 i al setembre es va tornar a reomplir, però
dificultats en el finançament van fer que l'experiment no es pogués tancar
adequadament (Devos, Firmin 1984).

Experiments a Kansas, Estats Units

Al campus de la Universitat de l'Estat de Kansas es van excavar sis sitges cilíndriques,
cadascuna de les quals tenia una capacitat per a 127,5 Kg de mill perlat (Pennisetum
americanum (L.) Leeke). De les sis, tres portaven un recobriment de plàstic per aïllar el
gra de les parets i tres, una mica mes grans, amb una capa de 10 cm de palla
compactada. Les sitges estaven protegides per un cobert que garantia unes
condicions de sequedat adequades per a la conservació. L'objectiu era conèixer el
comportament de les sitges amb recobriments diferents.
En les tres sitges amb recobriment de palla, que són les que m'interessen en aquest
treball, l'oxigen va baixar després de 112 dies d'emmagatzematge a l'11,7%, mentre el
CO2 pujava al 7,1%. La temperatura es va mantenir alta per damunt de la temperatura
ambient. La humitat inicial del gra del 13,3% va pujar al 15,1% al final. Els insectes i
els fongs van pujar considerablement, mentre va caure la germinació del 82% inicial al
16,9%. Els autors observen una correlació molt clara entre la baixada de la germinació
i l'atac dels fongs (Asanga, Mills 1985).

Experiments de Baydhabo, Somàlia

A Somàlia bona part del pagesos conservaven el gra de sorgo en unes sitges
semisubterrànies de forma cilíndrica conegudes localment amb el nom de "bakar".
L'any 1985 el Complex de Recerca Agrícola de la BRADP va fer alguns experiments
de conservació a llarg termini en quatre sitges a la localitat de Baydhabo. Les parets
es van cremar i es van recobrir amb tiges de sorgo. Un pilar en forma d'Y aguantava
una estructura de troncs i tiges de sorgo recobert amb una capa d'argila i terra.
Aquesta superestructura tenia un forat tapat amb una tapadora.
Les quatre sitges es van omplir parcialment el setembre de 1985 amb diverses
varietats de sorgo i es van mantenir tancades disset mesos fins el febrer de 1987.
Quan es van obrir es va veure que gairebé tot el gra estava atacat pels insectes (entre
un 82 i un 100% dels grans de les mostres). Es van identificar els gèneres i espècies
d’insectes que atacaven el gra, entre els quals destacaven Tribolium castaneum
(Herbst), Rhizopertha dominica (Fabricius) i Cryptolestes ferrugineus (Stephens).
Aquesta investigació es va completar amb un estudi sobre l’ús que feien els pagesos
somalis de les sitges (Lavigne 1991).

Experiments a la regió d’al-Qadarif, Sudan

A la plana central del Sudan prop del 50% del sorgo que es collia s'emmagatzemava
en sitges, segons un treball de camp fet l'any 1987 a la regió d’al-Qadarif (Shazali, El
Hadi, Khalifa 1996).
Relacionades amb aquesta regió em consten dues experimentacions distintes. La
primera va ser amb motiu de la tesi doctoral d'Anne Itto a la Universitat de l'Estat de
Kansas, als Estats Units. L'any 1987 es van excavar sis sitges cilíndriques de 0,80 m
de profunditat, que van conservar el sorgo durant 3 mesos. Es mesurava: la humitat de
la terra, del recobriment, del gra, la temperatura i la taxa de germinació. Dues sitges no
tenien recobriment de les parets i es van reomplir amb sorgo net del corc de l’arròs
(Sitophilus oryzae). Altres dues sitges tenien les parets recobertes amb tiges de sorgo i
també estaven lliures de corc. Finalment el darrer parell de sitges tenien recobriment a
les parets i es van infectar expressament amb set adults de corc de l’arròs per quilo de
gra (Itto 1988).
Les principals conclusions a què es va arribar en aquesta tesi van ser:
- Creixien els fongs del gènere Penicillium i declinaven Alternaria.
- La presència de corcs provocava una pujada de temperatures que suposava la
migració de la humitat cap a les parets i a l'atmosfera exterior. Baixava la taxa
de germinació.
- La concentració de CO2 en les sitges sense recobriment era 5 cops més alta
que en les amb recobriment. L'oxigen tenia un comportament invers.

Experiments a Shambat, al-Qadarif, Sudan

Un altre grup d'experiments es va fer a l'Estació de Recerca de Shambat, on es van
excavar 12 sitges semisubterrànies a la manera tradicional, de 3 m de diàmetre i 1,5 m
de profunditat, amb un curull d'un metre d’alçada recobert amb una capa de terra i
amb una capacitat de prop de 10 tones (fig. 6.1, 6). Es van agrupar en grups de tres i
s'assajaven quatre recobriments de les parets: amb ciment, amb làmina de plàstic,
amb fang i palla i un quart de control sense cap recobriment. Aquí ens centrarem en
els dos darrers ja que són els únics que podem classificar com a tradicionals.
Es va prendre la temperatura, la concentració d'oxigen i el contingut d' humitat del gra
un cop al mes en quatre posicions dins de cada sitja. A més, es van analitzar mostres
dels grans abans i després de l'emmagatzematge a fi d'estudiar altres paràmetres.
El gra de sorgo es va ensitjar durant 11 mesos, des del maig de 1987 fins al març de
l'any següent. La temperatura mitjana durant aquest període va ser de 38,1°C a
l'exterior, mentre que en les sitges amb recobriment de fang i palla va ser de 42,1°C i
en les sense recobriment 40,0°C. La pluja durant el període de juliol a octubre va ser
de 371,9 mm.
La concentració d'oxigen es va mantenir gairebé sempre per sobre del 15 %, la qual
cosa indica que es van produir intercanvis de gasos amb l'atmosfera. Recordem que
aquests nivells d'O2 no són letals per als insectes i això va fer que les pèrdues de
grans atacats pels insectes pugessin al 5,18% (fang i palla) i al 5,45% (sense
recobriment).
El contingut d'humitat inicial era de 6,8%, que va pujar pel damunt del 10% a la part
alta i al centre, però als costats de la sitja amb recobriment de fang i palla va pujar fins
al 14,5% i a les sitges sense recobriment fins al 13,7%.
La taxa de germinació va caure d'un 87,3% inicial a un 43,7% al centre de les sitges
amb recobriment de fang i palla, i a un 14,3% a les sense recobriment. Cal dir que als
costats la germinació era de nomes un 2% (Shazali, El Hadi, Khalifa 1996).

Experiments al Campo Ceresole, Vhò di Piadena, Itàlia

Prop del jaciment neolític de Campo Ceresole, a la vall del Po, es va fer la
reconstrucció d'una cabana neolítica i d'una sitja cilíndrica d'1 m de diàmetre i 0,60 m
de profunditat. A les parets es va posar un revestiment d'argila per aïllar de la humitat
del terra i després es va encendre un foc a l'interior de la sitja a fi d'endurir l'argila.
L'estiu de 1988 es va reomplir la sitja amb 100 Kg d'ordi modern. Al damunt s'hi va
posar una làmina de plàstic per evitar l'entrada d'aigua de pluja i al damunt un nivell
d'argila. La sitja es va mantenir tancada durant uns nou mesos fins que es va obrir el
29 d'abril de 1989 amb motiu de la celebració del seminari sobre arqueologia
experimental de Milà. Les infiltracions d'aigua van fer que l'ordi s'inflés però es creu
que la manca d'oxigen el va protegir. Això sí, l'ordi va perdre la seva capacitat per
germinar (Calegari, Simone, Tinè 1990).
En aquest experiment no es va prendre cap mostra per analitzar al laboratori ni abans
ni després de la prova. Per tant no hi ha cap dada sobre la humitat del gra, sobre les
pèrdues, etc. A més els autors diuen que van utilitzar una llavor d’ordi comercial a la
qual se li havia fet un tractament químic contra els fongs, tal com és habitual en
l'agricultura moderna. Resulta difícil de dir si aquest tractament fungicida podria haver
modificat els resultats.

Experiments a la cova 120 (Sadernes, la Garrotxa, Catalunya)

La cova 120 és una cova de la vall del Llierca a la Garrotxa que contenia nivells
d'ocupació i d'enterrament del neolític i de l'edat del bronze. Al nivell del neolític final
es van descobrir dotze fosses cilíndriques de poca profunditat algunes de les quals
podien haver emmagatzemat cereals (Agustí et al. 1987, 44). L'equip d'excavació va
voler contrastar el seu ús com a sitges per conservar cereals. Per això, l'agost de 1988
es va excavar als sediments de la cova una fossa de 130 litres de capacitat en la qual
es va dipositar només 12 Kg d'espigues d'espelta bessona (Triticum dicoccum)
envoltades de palla i recobertes amb una capa d'argila al damunt, que es va mantenir
tancada durant tres mesos i mig. Les primeres setmanes alguns rosegadors van
foradar algunes galeries prop de la fossa sense arribar a perforar la paret però el gra
es va mantenir en bones condicions.

$
No es va mesurar la temperatura a l'interior de la fossa, però sí a dins de la cova. La
temperatura va ser molt estable i sembla que aquest és un dels avantatges que té
l'emmagatzematge del gra en coves.
A finals de l'estiu de 1989 s'inicia una nova campanya d'emmagatzematge amb la
construcció de tres sitges noves amb una capacitat compresa entre els 65 i els 113
litres. La primera contenia espelta bessona (Tr. dicoccum), la segona espelta comuna
(Tr. spelta) i la tercera blat comú (Tr. aestivum). Tots tres tipus de blats estaven batuts
i ventats a mà. L'emmagatzematge va durar uns quinze mesos, fins al desembre de
1990, i els grans no van sofrir cap deteriorament (Alcalde, Buxó 1989; 1991).

Experiments a B ezno, República Txeca

Al jaciment prehistòric de B ezno, al nord-oest de Bohèmia, es va assajar la
reconstrucció d'una cabana i d'una sitja. En concret es va fer una rèplica de la sitja 71
del jaciment, de forma cilíndrica, d'1,22 m de diàmetre superior i 1,50 m de profunditat.
Un cop excavada, les parets es van assecar amb un foc que va durar dos dies.
El 28 de setembre de 1988 es va reomplir amb 650 litres de blat modern amb una
humitat del 14,2%. El terç superior de la sitja es trobava cobert per 0,50 m de palla i
per un pis de troncs. A l'exterior es va posar una teulada de palla tal com és conegut
per alguns exemples etnogràfics de les veïnes regions d’Eslovàquia i Moràvia, on les
sitges tradicionals es van mantenir fins al segle XX.
Es van posar tubs per analitzar els gasos de l'interior de la sitja i es prenien mostres
del gra cada quatre mesos aproximadament. Sabem per les mostres que la
temperatura dins la sitja es va mantenir més estable que a l'exterior, que la humitat del
gra va anar pujant el primer any fins superar valors considerats segurs per a la
conservació (fig. 6.9). Per aquest motiu el gra només es va mantenir en perfectes
condicions els primers nou mesos, amb una taxa de germinació molt alta (fig. 6.12).
Però a l'any, amb altes temperatures i unes humitats al gra pel damunt del 16%, es va
produir una caiguda brutal de la germinació i una deterioració general del gra. La sitja
es va obrir als dos anys justos el 28 de setembre de 1990 i es va veure que el blat
havia perdut bona part de la seva capacitat per germinar i es trobava atacat per fongs
dels generes Penicillia i Alternaria. Els nivells de O2 i CO2 no havien variat gaire i es
van mantenir prop dels valors normals de l'atmosfera terrestre (Pleinerová 1995).

Experiments a The Park i a Bowsings, Regne Unit

Com a complement d’unes prospeccions magnètiques realitzades al sud d’Anglaterra,
Alistair Marshall va voler provar si unes fosses amples de 2 o 3 m de diàmetre podrien
servir per a l’emmagatzematge de cereals durant l’hivern en condicions no
hermètiques. L’ordi amb un 17% d’humitat es va posar en dues fosses obertes de 2 m
de diàmetre i 2 m de profunditat, sense recobrir les parets. Les fosses es protegien
amb una teulada de palla que tenia l’entrada a sotavent del vent dominant, amb un pal
central de suport (fig. 6.14).
L’experiment va començar el desembre de 1993 i va continuar fins el maig següent. Es
va mesurar la pluja, les temperatures del gra, de la roca i de l’exterior, i el contingut
d’humitat del gra.
Les pèrdues del cereal varen ser petites, de l’ordre del 3%, en els sis mesos que va
durar l’experiment. Els resultats demostren que en el clima d’Anglaterra és possible la

%
conservació de cereals a l’hivern encara que sigui en sitges no hermètiques (Marshall
1999).

Altres experiments a la plana central del Sudan

Aquesta experimentació es va dur a terme els anys 1993, 1994 i 1995 en tres poblats
de la província de Sennar, a la plana central del Sudan, seleccionats per tenir tres sòls
diferents: molt argilosos, argilosos i sorrencs. El clima de la zona és semiàrid amb una
pluviometria anual al voltant de 450 mm. La majoria de les sitges tenien forma
cilíndrica, d’1,5 m de diàmetre i 1,5 m de profunditat. En total es va experimentar amb
44 sitges diferents, en les quals s'estudiaven els diferents tipus de sòls, el recobriment
de les parets i diferents mides de les sitges. Una part de les sitges no tenia cap
recobriment a les parets, altres tenien un revestiment fet amb una barreja d’argila,
palla i femta i finalment un altre grup tenia les parets recobertes de palla de sorgo. En
algunes fosses el període de conservació va arribar a durar fins a mil dies. A la majoria
de les sitges es van posar uns sensors per monitoritzar la temperatura i el contingut
d'humitat del gra en diversos punts de la sitja (normalment dalt, centre, baix i costat
nord). També es prenien mostres del gra cada vegada que s'obria una sitja.
El gra es mantenia en bones condicions especialment en les sitges menys profundes i
amb el curull mes pronunciat, en les recobertes amb palla i en els sòls no molt
argilosos. Amb la monitoritzacio del contingut d'humitat es veu com aquesta anava
pujant del 8 o 9% inicial a valors més alts que podien superar el 13,5%, que és el
percentatge límit que es considera "segur" per al sorgo en zones tropicals. Sobretot als
costats i a la part baixa de la sitja els percentatges d'humitat podien superar aquests
valors (fig. 6.10) (Abdalla et alii 1995, 2001, 2002a, 2002b).

Experiments a la Universitat Autònoma de Madrid

Aquesta experiència puntual va consistir a assajar la conservació del gra (blat i ordi
torrats) en tres petites fosses de 30-40 cm de diàmetre que contenien només un quilo
de cereal cadascuna.
La fossa A1 no contenia cap mena de recobriment, l’A2 era una ceràmica tapada amb
una llosa de pissarra colgada dins d’un forat al terra i finalment l’anomenada A3
presentava les parets recobertes d’argila cuita mitjançant un foc fet a l’interior.
La conservació va durar només tres mesos, des del maig a l’agost del 2002. Quan es
van obrir les fosses l’estat del gra en general era dolent. L’A1 era la que tenia el gra
pitjor, podrit i ennegrit en la seva major part, a l’A3 el gra es trobava alterat només en
les zones externes, mentre que el gra guardat dins de la ceràmica A2 era el que es
trobava millor, tot i que va perdre un 28 % del seu pes inicial (Guayo 2002-2003).

& ' *
Experiments amb sitges elevades a Samaru, Nigèria
La Universitat d'Ahmadu Bello va fer alguns experiments amb graners fets de fang (o
sitges elevades) a la zona de Samaru, al nord de Nigèria, els anys 1959-1961.
Els graners eren cilíndrics amb una alçada interna d'1,37 m i un diàmetre intern d'1 m.
La base es trobava sobre una plataforma de pedres de 0,30 m d’alçada i al damunt
tenien una teulada cònica de palla. Es van prendre les temperatures i la humitat del
gra en diversos punts de les sitges.

&
La durada dels experiments va ser de 6 a 9 mesos i es va utilitzar sorgo en gra (batut) i
en panotxes (sense batre) (Gilles 1964).

Experiments amb sitges elevades a Kazgail (el Sudan)

A la regió de Kurdufan, al W del Sudan, s'utilitzen tradicionalment unes sitges elevades
fetes amb fang i femta de vaca anomenades "sweiba". Es tracta de sitges cilíndriques
posades al damunt d'una plataforma de troncs i cobertes amb una teulada cònica de
material vegetal, amb una capacitat de 300-500 Kg, on es diposita el gra de sorgo. Els
experiments es van fer a Kazgail, estat de Kurdufan, gràcies a la col·laboració de
quatre pagesos (dos homes i dues dones) als quals es va facilitar un lot compost d'un
sweiba tradicional de 400 Kg, un altre sweiba amb algunes millores proposades pels
agrònoms i quatre sacs de 90 Kg cadascun que es guardaven dins d'un magatzem,
per així poder comparar els tres sistemes.
Els millors resultats es van obtenir amb les sitges millorades, on la pèrdua després de
vuit mesos va ser de només un 2,23 %, en les tradicionals es va incrementar al 4,42 %
i en sacs les pèrdues van arribar al 8,34 % (Shazali, Ahmed 1998).

Experiments amb una sitja elevada a Dikili Tash, Grècia

El jaciment neolític de Dikili Tash, a la Macedònia oriental, ha donat bons exemples de
construccions en fang i terra: cases, forns, sitges, etc. Els excavadors es van plantejar
una recerca experimental de reconstrucció d’algunes d’aquestes estructures. Així, a la
campanya de l’any 2000 es va fer una sitja cilíndrica amb fang de petites dimensions
dins la qual es va emmagatzemar blat segat a mà, on va passar l’hivern sense cap
alteració (Martínez, Prevost-Dermarkar 2002-2003; Blackman 2000-2001, 102).

" * "+ & " % '"

Experiments de conservació amb un recipient de fang a l’illa de
Xipre
A l’illa de Xipre es van utilitzar fins a l’any 1974 uns recipients de fang cru anomenats
pilini, de forma cilíndrica, amb una capacitat que oscil·lava entre els 50 i els 500 litres,
dedicats a emmagatzemar cereals. Després d’omplir el contenidor amb gra, la boca es
tapava amb una tapadora de fusta o amb una llosa de pedra, i els més grans tenien un
orifici de sortida per la part baixa del recipient.
Els agrònoms E. Papademetriou i A. Varnava donen a conèixer un experiment fet
sobre un pilini de només 35 litres de capacitat en el qual es va emmagatzemar blat
d’una varietat local durant dos mesos i mig. Es va mesurar la concentració d’oxigen i
de diòxid de carboni. La paret de l’estructura no va aconseguir un entorn hermètic per
al gra, de tal manera que no hi va haver modificació de gasos a l’interior del pilini
(Papademetriou, Varnava 1997; vegeu també el resum que es va presentar a la revista
Phytoparasitica: Abstracts 1996, 221)

, - . /, 0 1
Experiments a Belfast, Irlanda del Nord
Anne McComb va fer uns experiments de conservació d’avellanes a mitjan dels anys
mil nou-cents noranta. Va provar de conservar avellanes en fosses durant 18

'
setmanes des de mig novembre fins a principis d’abril de l’any següent. Algunes
avellanes començaven a germinar o es tornaven amargues. El treball de McComb
(1996) roman inèdit i no l’he pogut consultar i només n’he trobat algunes referències
en un treball posterior (Cunningham 2005).

Experiments a Devon, Anglaterra

L’hivern de 2001-2002 la professora Penny Cunningham va fer uns experiments amb
tres petites fosses a East Devon, que eren una rèplica reduïda de les fosses trobades
al jaciment mesolític de Mount Sandel, a Irlanda del Nord. Les fosses 1 i 2 es van
omplir d’avellanes (part silvestres i part cultivades) i es van tapar amb terra, mentre
que la 3 disposava d’una cistella que no tocava el fons ni les parets, i es va tapar amb
una capa de branques d’avellanes, fulles i una capa de terra. L’experiment va durar 18
setmanes, des de principis d’octubre de 2001 fins a mig febrer 2002. L’aigua va
inundar les fosses 1 i 3, però tot i això la majoria de les avellanes es van conservar bé.
L’hivern 2004-2005 l’autora va fer una altra sèrie d’experiments en els que s’allargava
el període d’emmagatzematge a 24 i 32 setmanes i s’utilitzaven glans de Quercus
petraea a més d’avellanes (Cunningham 2005).

. - .
Experiments amb un chultun a Tikal, Guatemala
Als jaciments maies apareixen sovint unes estructures subterrànies anomenades
chultunob (sing. chultun) de funció discutida. Alguns tenen un recobriment
impermeable i sembla que són cisternes d’aigua, mentre que d’altres tenen una o
diverses cambres subterrànies i podrien utilitzar-se com a caves per emmagatzemar
aliments.
Al jaciment de Tikal Dennis E. Puleston va realitzar alguns experiments amb un
chultun els anys 1966-1969. El chultun es va excavar amb eines de pedra i va suposar
unes 30 hores de feina. Mesures amb un higròmetre van mostrar que la humitat
relativa de l’aire dins la fossa era pròxima al 100%. La temperatura al juny era de 24-
27ºC.
L’estiu de 1966 es van conservar tot un grup d’aliments en cistelletes posades dins del
chultun. Hi havia moresc (Zea mais L.), mongetes (Phaseolus vulgaris L.), carabassa
(Cucurbita pepo L.), mandioca (Manihot utilissima Pohl), moniato (Ipomoea batatas (L.)
Lam), macal i patates (Solanum tuberosum L.). Un altre grup dels mateixos aliments es
va emmagatzemar sobre terra, per comparació. Cada dues setmanes es visitava el
chultun fins a les 11 setmanes. El moresc va ser atacat ràpidament pels rosegadors i
pels fongs, de tal manera que al final de l’experiment només quedaven un 10% de
grans comestibles. Tampoc no van tenir una conservació gaire bona ni les mongetes ni
les carabasses ni els tubercles. L’any següent es va fer un nou assaig que va resultar
encara més desastrós que l’anterior. Finalment el 1968 es canvien alguns dels
productes i s’hi afegeix l’alvocat (Persea gratissima Gaernt. f.) i el zapote mamey, que
en només tres setmanes van resultar immenjables. També s’hi va afegir el fruit d’un
arbre de la zona conegut com a ramon (Brosinum alicastrum Sw.) que va resultar que
es conservava perfectament. S’hi va mantenir fins al juliol de 1969 i encara es trobava
en bones condicions tot i haver passat 13 mesos (Puleston 1971).
Experiments amb un chultun a Cuello, Belize
Al jaciment maia de Cuello, a Belize, es van trobar diversos chultunob. Un d’ells,
l’anomenat F87, va ser utilitzat un cop excavat per fer-hi un experiment de conservació
que va començar el febrer de 1980. El chultun tenia dues cambres dins les quals es
van dipositar dins de cistells panotxes de moresc (Zea mais L.), moresc en gra, el fruit
d’un arbre anomenat ramon (Brosinum alicastrum Sw.), diverses mongetes (Phaseolus
vulgaris L.), carabasses (Cucurbita pepo L.), panotxes de moresc fumades (durant 1,
2, 5 i 10 dies) i diversos tubercles, entre ells mandioca (Manihot utilissima Pohl),
moniato (Ipomoea batatas (L.) Lam.), jícama, taro (Colocasia esculenta (L.) Schott) i
nyam (Dioscorea ssp). Periòdicament es feien visites al chultun per veure l’evolució
dels aliments. A les 16 setmanes s’havien fet malbé totes les varietats de moresc i les
mongetes i només es mantenien alguns fruits del ramon i els tubercles. Als 13 mesos
es va enfonsar una de les cambres del chultun i només es van poder aprofitar el
ramon, el taro i el nyam, encara que grillats. Finalment als 16 mesos es va intentar una
nova visita però el chultun estava ocupat per una serp de corall i es va desistir d’entrar-
hi (Miksicek 1991).

Experiments amb una cava a Möhlin, Suïssa

Al jaciment de Möhlin es va descobrir una dotzena de fosses de forma cilíndrica o
lleugerament acampanades de dos metres de diàmetre i una profunditat variable a
causa de l’erosió però que inicialment es podia situar en uns dos metres. Es daten a
l’edat del ferro (finals de Hallstatt-inicis de la Tène).
A finals de 1992 W. Brogli excava una fossa experimental semblant a la fossa 11 en
una parcel·la propera al jaciment. Al fons hi va dipositar algunes cols (Brassica
oleracea L.), porros (Allium porrum L.), pomes (Pyrus malus L.) i pastanagues (Daucus
carota L.) per veure si es conservaven bé durant els cinc mesos d’hivern. La fossa es
va cobrir amb taulons i al damunt s’hi va posar una capa d’argila.
La temperatura dins la fossa es va estabilitzar a uns +5ºC malgrat que a l’exterior va
arribar fins a -10ºC. A finals de març, en obrir la fossa, la col i els porros estaven
atacats pels cucs i els caragols, mentre que les pomes i les pastanagues es van
conservar bé (Brogli, Schibler 1999).

- - . / , 1

Experiments sobre la conservació de la mandioca a les illes

Filipines
La mandioca (Manihot utilissima Pohl), és un tubercle propi de zones tropicals que
resulta difícil de conservar en estat fresc. Als anys 1920 D. S. Baybay va realitzar un
experiment en el què comparava les diferents maneres de conservar la mandioca en el
clima de les Filipines. Els sistemes assajats van ser els següents: edifici permanent,
edifici de fusta, edifici de bambú i palma, fossa i trinxera. Els tubercles de mandioca es
van emmagatzemar en cadascun d’aquests cinc tipus d’estructures, traient els
tubercles fets malbé cada 6 dies. Als 25 dies a gairebé tots els sistemes s’havia perdut
més del 90% dels tubercles, excepte la fossa en què “sols” s’havia perdut el 64% en
pes dels tubercles, el que demostra que en climes tropicals és el sistema menys
desfavorable (Baybay 1932, citat per Rickard, Coursey 1981, 7).
Experiments sobre la conservació de les patates a l’Índia
A l’Índia el conreu de la patata (Solanum tuberosum L.) té força importància, d’aquí
que hi hagi una institució dedicada a la investigació i difusió del conreu i la conservació
post-collita de les patates. El Central Potato Research Institute porta alguns anys
dedicat a la investigació i millora de sistemes tradicionals d’emmagatzematge de les
patates. A gran part de l’Índia les patates es cullen als mesos de febrer i març, quan
comença un llarg estiu amb temperatures altes. Les patates es poden conservar uns
mesos en cambres frigorífiques, però el procés és car i molt sovint no és accessible a
la majoria dels pagesos. Per això el CPRI porta alguns anys assajant diverses
maneres tradicionals de conservar les patates durant els mesos d’estiu, en concret la
pila de patates recoberta amb una capa de palla d’arròs, i les sitges pucca i katcha,
noms que ja coneixem de les sitges per conservar cereals. El pucca és una sitja de
forma cilíndrica de 3,5 m de diàmetre i uns 4,5 m de profunditat, amb les parets
recobertes amb maons. El katcha és una fossa de planta rectangular amb unes
mesures a l’entorn de 6 x 4,5 m i 4,5 m de profunditat, sense recobriment. Els
experiments han mostrat el bon comportament d’aquestes estructures
d’emmagatzematge. La temperatura dins la sitja esdevé molt més estable i més fresca
que a l’exterior, en concret uns 10-11ºC per sota. La humitat relativa també és alta,
entre un 60 i un 95%. Les pèrdues totals són d’un 7-9% després de 90 dies
d’emmagatzematge (Mehta, Ezekiel 2003; Ezekiel, Dahiya 2004; Vijay, Ezekiel 2005).

Experiments sobre la conservació dels moniatos a Tanzània

A Tanzània, els anys 2000 i 2002/2003, es van fer diversos experiments en dues
localitats al sud del llac Victòria. En aquesta regió els pagesos normalment no
emmagatzemen els moniatos i si ho fan ho fan a curt termini. La manca
d’emmagatzematge repercuteix notablement en els preus que es paguen al mercat.
Hom va assajar la conservació dels moniatos (Ipomoea batatas (L.) Lam.) fins a 18
setmanes, utilitzant diverses varietats, diverses estructures (sitges cilíndriques i piles),
recobriments (amb herba seca o sense), amb o sense xemeneies de ventilació. Es
revisava la qualitat dels moniatos a les 0, 2, 4 i 8 setmanes d’emmagatzematge, es
valoraven les pèrdues (en pes i en valor de mercat). Es va veure que era perfectament
possible conservar els moniatos a les regions tropicals fins a unes 12 setmanes amb
tècniques tradicionals. El sistema que va donar millors resultats va ser la sitja sense
recobriment d’herba (Van Oirshot et al. 2002).

Experiments sobre la conservació dels taros a Nigèria

A l’est de Nigèria la producció de taro (Colocasia esculenta (L.) Schott) és important, i
per aquest motiu el Departament d’Enginyeria Agrícola de la Universitat de Makurdi va
assajar uns experiments de conservació en tres sitges iguals d’1,2 m de profunditat,
1,1 m de longitud i 0,9 m d’amplada on es disposaven els tubercles de taro, recoberts
amb un cartró i amb una capa de terra al damunt. L’experiment va durar 8 setmanes.
L’objectiu era provar l’eficiència d’uns tubs respiradors de plàstic que contribueixen a la
circulació de l’aire dins la sitja. La sitja 1 tenia dos respiradors, la núm. 2 un i la núm. 3
servia de control sense respiradors. Aquesta darrera és la que ens interessa a
nosaltres ja que correspon a l’emmagatzematge tradicional. A la sitja 3 les
temperatures van ser en mitjana de 30,9ºC, la humitat relativa el 72 %, la pèrdua de
pes va variar entre el 2,5 i el 16,1 %, amb un índex de germinació del 47 %. Les altres
sitges van presentar millors resultats, pel que es considera que els tubs respiradors
milloren la conservació dels taros (Obetta, Ijabo, Satimehin 2007).

$
 !
" # !

!" #! " # ! " # !# "

# " # $ ! " # % # & #

$ $ " %
% % ' '

$ ' ' '

# # #
" $ $ ! # '
$
& " (( !
$ " ) # *
' + " ) *
' ( *
" )
" # #"% #

(" ( # (# (#
(#
( # (# ( '
( # $" ( # ( !
# ! "
)

%# "# ' ,# (# &

$ $ ' "# % ,# (# '
($ ! ) '# ,# # ! #
( # %# + ! ( % ,# ( &

$ $ $ % - #
" # &
( ( # $ ' ( ( ( (
(
. # (

( # " ' ( # "# ( "#

" ($ # ! #"
( $ # ! (# $ % !
$ )
( $ %# $ # # $ (# ! &
( ) ( (
( ! # # #'
# ( # # # %
#
# * /
("# # # # (# ! $ !#
#
+ # ! 0 ! '
!
( " , # " ! ( # " ! ( # " !
( " "# ( % # ( #
$ )
" + # /
- " $ # # ! $

# . + # # # ! $ 1
(# (# (#
"
BILIOGRAFIA

3789 AVANT J.-C. 1989, 3789 avant J.-C. en Bassin parisien: une révolution
tranquille au néolithique, París (catàleg d’exposició).
ABARQUERO, F. J.; PALOMINO, A. L. 2006, “Vertavillo, primeras excavaciones
arqueológicas en un oppidum vacceo del Cerrato palentino”, Publicaciones de la
Institución Tello Téllez de Meneses, 77, Palencia, España, 31-116.
ABDALLA, A. T. et al. 1995, “An evaluation of durability of sorghum grain in
traditional and modified underground storage pits in Central Sudan”, in C. J.
Stigter et al. (eds.), The TTMI-project and the ‘picnic’-model: an internal
evaluation of approaches and results and of prospects for TTMI-Units,
Wageningen, Holanda, 182-189.
ABDALLA, A. T. et al. 2001, “Effects of wall linings on moisture ingress into
traditional grain storage pits”, International Journal of Biometeorology (Leiden,
Holanda), 45 (2), 75-80.
ABDALLA, A. T. et al. 2002 a, “Impact of soil types on sorghum grain stored in
underground pits in Central Sudan”, International Agricultural Engineering
Journal, 11, 219-229.
ABDALLA, A. T. et al. 2002 b, “Traditional underground grain storage in clay soils in
Sudan improved by recent innovations”, Tropicultura (Brusel·les), 20 (4), 170-
175.
ABSTRACTS 1996, Abstracts. International Conference on Controlled Atmosphere and
Fumigation (CAF) in Stored Products (Nicosia, abril 1996), Phytoparasitica
(Bet Dagan, Israel), 24 (3).
AB L-KHAYR AL ISBILI 1991, Kit b al-Fil ha. Tratado de agricultura.
Introducción, edición, traducción e índices por Julia Mª Carabaza, Madrid.
ABU ZACARIA 1988, Libro de agricultura su autor el Doctor excelente Abu Zacaria
Iahia. Traducido al castellano y anotado por don Josef Antonio Banqueri,
Madrid, 2 vols. (versió espanyola del llibre d’Ibn al-‘Aww m, facsímil de
l’edició de 1802).
ADEJUMO, B. A.; RAJI, A. O. 2007, “Technical appraisal of grain storage systems in
the Nigerian Sudan sabanna”, Agricultural Engineering International: the CIGR
Ejournal. Invited overview No. 11, vol 9, september 2007 (accessible a
http://cigr.ejournal.tamu.edu/).
ADRIAN, J.; DRAPON, R.; GAST, M.1979, “Caracteristiques biochimiques d’un grain
de sogho conservé pendant cinc ans dans un silo souterrain, au Yemen”, a M.
Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des grains à long terme.
Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés. París, I,
41-47.
AFRICAN EXPERIENCE 1998, African experience in the improvement of post-harvest
techniques, FAO, Rome.
AGUSTÍ, M. 2007, Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica y pastoril,
Vilafranca del Penedès (Catalunya), (facsímil de l’edició de 1617).
AGUSTÍ, B. et al. 1987, Dinàmica de la utilització de la cova 120 per l’home en els
darrers 6000 anys, Girona, 1987.
ALBERTO, J. 1958, “A mandioca III. Sus derivados, preparos e usos”. Gazeta Agricola
de Angola, 3, 128-131.
ALCALDE, G.; BUXÓ, R. 1989, “Almacenamiento y explotación del trigo espelta”,
Boletín Agropecuario (Barcelona), 13, julio-setiembre 1989, 12-14.

233
ALCALDE, G.; BUXÓ, R. 1991, “Experimentació d’emmagatzematge i explotació de
Triticum dicoccum Sch. a la vall del Llierca (La Garrotxa)”, Cypsela (Girona), 9,
87-94.
ALCOVER, A. M.; MOLL, F. de B. 1985, Diccionari català-valencià-balear, Palma de
Mallorca, 3ª edició, 10 vol.
ALONSO DE HERRERA, G. 1996, Agricultura general, compuesta por Alonso de
Herrera, que trata de la labranza del campo y sus particularidades, crianza de
animales y propiedades de las plantas. Edición crítica de Eloy Terrón, Madrid,
3a. ed.
ALONSO, N. 1999, De la llavor a la farina. Els procesos agricoles protohistòrics a la
Catalunya occidental, Lattes, França, 1999.
ALONSO, N.; BUXÓ, R. 1991, “Estudi sobre les restes paleocarpològiques al Vallès
Occidental: Primers resultats del jaciment de les sitges UAB (Cerdanyola del
Vallès)”, Limes (Cerdanyola del Vallès, Catalunya), 1, 19-35.
ALONSO, N.; LÓPEZ, J. B. 1997-1998, “Minferri (Juneda, Garrigues): Un nou tipus
d’assentament a l’aire lliure a la plana occidental catalana, durant la primera
meitat dels segon mil·lenni cal B.C.”, Tribuna d’Arqueologia (Barcelona), 279-
306.
ALONSO, N. et al. 2003, “Muestreo arqueobotánico de yacimientos al aire libre y en
medio seco, a R. Buxó i R. Piqué, dirs., La recogida de muestras en
arqueobotánica: objetivos y propuestas metodológicas. La gestión de los
recursos vegetales y la transformación del paleopaisaje en el Mediterráneo
occidental, Encuentro de Grupo de Trabajo de arqueobotánica de la Península
Ibérica (Barcelona, Bellaterra, 29, 30 noviembre y 1 diciembre 2000),
Barcelona, 31-48.
ALÒS, C. et al. 2006-2007, “El Pla d’Almatà (Balaguer, la Noguera): primeres
aportacions interdisciplinàries a l’estudi de les sitges i els pous negres de la zona
5”, Revista d’Arqueologia de Ponent (Lleida), 16-17, 145-168.
AMBLARD-PISON, S. 1996, “Gréniers néolithiques sur pilotis du Sahara meridional
(Dhars Ticchitt et Oualata, Mauritanie), L’Anthropologie (París), 100 (2-3), 356-
365.
AMBLER, J. R. 1977, The Anasazi, Prehistoric people of the Four Corners region,
Arizona, Estats Units.
APÁTHY, Š. 1958, “Spôsob u klad ovania hespodarskych plodin v Severnom Šariši”,
Slovenský národopis (Bratislava), 6, 4, 347-380.
ARGANT, J.; DAUMAS, J.-C.; LAUDET, R. 1996, “Apport de l’analyse pollinique à
la compréhension d’une structure enigmatique au Trou Arnaud, Saint-Nazaire-
le-Désert (Drôme)”, L’archéometrie dans les pays eropéens de langue latine,
l’implication de l’archéometrie dans les grands travaux de sauvetage
archéologique, Rennes, 177-180.
AROBBA, D.; CARAMIELLO, R.; DEL LUCCHESE, A. 2003, “Archaeobotanical
investigations in Liguria: preliminary data on the Early Iron Age at Monte
Traboccheto (Pietra Ligure, Italy)”, Vegetation History and Archaeobotany, 12
(4), december 2003, 253-262.
ASANGA, C. T.; MILLS, R. B. 1985, “Changes in environment, grain quality and
insect populations in pearl millet stored in underground pits”, Underground
Space (Nova York, Oxford), 9, 316-321.
ASENSIO, D. et al. 1996, “Una mina d’aigua a l’interior de la ciutadella ibèrica
d’Alorda Park (Calafell, Baix Penedès)”, Miscel·lània Penedesenca (Sant
Sadurní d’Anoia, Catalunya), 24, 107-143.

234
ASQUERINO, M. D. 1979, “’Fondos de cabaña’ del Cerro de la Cervera (Mejorada del
Campo, Madrid)”, Trabajos de Prehistoria (Madrid), 36, 119-150.
ASTRUC, L. et al. 2003, “’Dêpots’, ‘reserves’ et ‘caches’ de materiel lithique taillé au
néolithique précéramique au Proche Orient: quelle gestion de l’outillage?”,
Paléorient (París), 29 (1), 59-78.
ATTIA, R. 1948, “Métodos típicos para manipular y almacenar los granos en Egipto”, a
S. S. Easter, ed. Preservación de granos almacenados. Trabajos presentados en
la Reunión Internacional sobre infestación de alimentos (Londres, 5-12 agosto
1947), México DF, 113-117. (Hi ha versió francesa i anglesa).
AUDOUZE, F. 1989, “Foyers et structures de combustion domestiques aux âges des
métaux”, a M. Olive i Y. Taborin, eds., Nature et fonction des foyers
préhistoriques: actes du Colloque International de Nemours, 12-14 mai 1987,
327-334.
AURENCHE, O., dir. 1977, Dictionnaire illustré multilingue de l’architecture du
Proche Orient ancient, Lyon.
AURENCHE, O. 1981, La maison orientale. L’architecture du Proche Orient ancien
des origines au milieu du quatrième mil·lenaire, París.
AYOUB, A. 1985, “Les moyens de conservation des produits agricoles dans le nord-
ouest de la Jordanie actuelle”, a M. Gast, F. Sigaut i C. Beutler, eds., Les
techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la
dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, París, III, 1, 155-169.
BAGOLINI, B.; BALISTA, C.; BIAGI, P. 1977, “Vhò, Campo Ceresole: scavi 1977”,
Preistoria Alpina (Trento, Itàlia), 13, 67-98.
BAGOLINI, B. et al. 1993, “Fagnigola Bosco Mantova (Azzano Decimo-Pordenone),
notizie preliminari sull’intervento 1991”, Atti della Società per la Preistoria e
Protostoria della Regione Friuli-Venezia Giulia (Pisa), 7, 1992, 47-64.
BAILEY, S. W. 1955, “Air-tight storage of grain; its effects on insect pests. I. Calandra
granaria L. (Coleoptera, Curculionidae)”, Australian Journal of Agricultural
Research, 6 (1), 33-51.
BAKHELLA, M.; KAANANA, A.; BABA, M. 1993, “Effect of underground storage
on some chemical and rheological properties of wheat”, Al-Awamia, Revue
Marocaine de la Recherche Agronomique, 83, desembre 1993, 5-28.
BALASSA, I.; ORTUTAY, G. 1984, Hungarian ethnography and folklore, Budapest
(títol original: Magyar Neprajz, Budapest 1979).
BALDEÓN, A.; SÁNCHEZ, M. J. 2006, Depósitos en hoyos de la Edad del Bronce en
Álava, Santa María de Estarrona (Estarrona, Vitoria-Gazteiz), Peracho y Alto
Viñaspre (Kripan), Vitoria-Gazteiz.
BARBERÀ, J. 1998, “Los depósitos rituales de restos de óvidos del poblado ibérico de
la Penya del Moro en Sant Just Desvern (Baix Llobregat, Barcelona)”, Actas del
Congreso internacional “Los iberos, príncipes de occidente” (Barcelona, 12-14
marzo 1998), Saguntum (València), extra 1, 129-136.
BARRASETAS, E.; JÁRREGA, R. 2007, La Solana. Memòria de l’excavació
arqueològica al jaciment (Cubelles, Garraf), Barcelona.
BARTALI, E. H. 1987, “Underground storage pits in Morocco”, Tunnelling and
Underground Space Technology (Nova York, Oxford), 2 (4), 381-383.
BARTALI, E. H. 1995, “Systèmes de stockage traditionnels ‘matmoras’ et ‘sellas’”,
Hommes, Terre et Eaux, Revue Marocaine des Sciences et Techniques du
Devéloppement Rural, vol. 25, núm. 98, març de 1995, 16-22.
BARTALI, E. H.; AFIF, S.; PERSOONS, E. 1989, “Stockage des céréales dans des
entrepôts souterrains”, Céréales en regions chaudes: Conservation et

235
 transformation, Colloque International (N’Gaoundéré, Camerun, 1988), París,
27-38.
BARTALI, E. H. et al. 1990, “Performance of plastic lining for storage of barley in
traditional underground structures (matmora) in Morocco”, Journal of
Agricultural Engineering Research (Londres), 47, 297-314.
BARTALI, E. H.; DEBBARH, A. 1991, “Evaluation et amélioration de la technique
traditionnelle du stockage souterrain des céréales au Maroc”, Hommes, Terre et
Eaux, Revue Marocaine des Sciences et Techniques du Devéloppement Rural,
82-83, març-juny 1991, 3-20.
BASSET, E. 1996, “An experimental analysis of the limitations and potential of
prehistoric food storage”, a Society for American Archaeology, Abstracts of the
61st Annual Meeting (New Orleans, April 10-14, 1996), Washington, 44.
BAUDAIS, D.; PETREQUIN, P. 1979, Le gisement néolithique et protohistorique de
Besançon-Saint-Paul (Doubs), París.
BAYBAY, D. S. 1932, “Storage of some root crops and other perishable farm
products”, Philippine Agriculturalist, 10 (9), 423-440.
BAZZANA, A. 2006, “Subsistances et reserves de securité au village: greniers, jarres et
silos dans les hábitats musulmans d’Al-Andalus”, a C. Arrignon et al. eds.,
Cinquante anées d’études médievales. A la confluence de nos disciplines. Actes
du colloque (Poitiers 1-4 septembre 2003), Turnhout, Bélgica, 575-608.
BECHTEL, H. E. et al. 1945, “Pit silos for the storage of atlas sorgo grain and of soft
corn”, Journal of Animal Science (Stanford, USA), 4, 438-452.
BEECHING, A.; GASCÓ, J. 1989, “Les foyers de al préhistoire récente du sud de la
France (Descriptions, analyses, et essais d’interpretation)”, a M. Olive i Y.
Taborin, eds., Nature et fonction des foyers préhistoriques: actes du Colloque
International de Nemours, 12-14 mai 1987, Nemours, França, 275-292.
BELARTE, M. C. 1997, Arquitectura domèstica i estructura social a la Catalunya
protohistòrica, Barcelona.
BELARTE, M. C. 2001, “Les tècniques constructives al món ibèric”, a M. C. Belarte, J.
M. Pou, J. Sanmartí i J. Santacana, Tècniques constructives d’època ibèrica i
experimentació arquitectònica a la Mediterrània, Barcelona, 27-41.
BELLIDO, A. 1996, Los campos de hoyos. Inicios de la economía agrícola en la
submeseta norte, Valladolid, España.
BÉRANGER, C. 1998, “Récolter et conserver l’herbe. Un bref historique”, Fourrages
(Versailles), 155, sep. 1998, 275-285.
BERANOVÁ, M. 1980, Zem d lství starých Slovanu (Die Landwirtschaft der alten
Slawen), Praga.
BERNABEU, J., dir. 1993, “El III milenio a.C. en el País Valenciano. Los poblados de
Jovades (Concentaina, Alacant) y Arenal de la Costa (Ontinyent, València)”,
Saguntum (València), 26, 9-180.
BERNABÒ, M.; CREMASCHI, M. 1997, “La terramara di S. Rosa di Poviglio: le
strutture”, a M. Bernabò, A. Cardarelli i M. Cremaschi, eds., Le terramare. La
prima civiltà padana, Catálogo della mostra de Modena, Milano, 196-212.
BERSU, G. 1940, “Excavations at Little Woodbury, Wiltshire”, Proceedings of the
Prehistoric Society (Londres), New Series, 6, 1, 30-111.
BERTRAND, M. 1987, “Los covarrones-refugio de Guadix. Primeros datos
cronológicos”, II Congreso de Arqueología Medieval Española (Madrid, enero
de 1987), Madrid, II, 451-462.
BEST, E. 1941, The Maori, Wellington, New Zealand, 2 ed., 2 vols.

236
BEUTLER, C. 1981, “Traditions et innovations dans les techniques de conservation des
grains à la campagne et à la ville (Europe occidentale, XVème- XVIIIème
siècle). Examen critique des sources”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques
de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des
systèmes de cultures et des sociétés. París, II, 19-43.
BINFORD, L. R. 1967, “Smudge pits and hide smoking: the role of analogy in
archaeological reasoning”, American Antiquity (Washington), 32 (1), 1-12.
BLACKMAN, D. 2000-2001, “Archaeology in Greece 2000-2001”, Archaeological
Reports, 47, 1-144.
BLANCO, J. F. et al. 2007, “Análisis de las estructuras”, a C. Blasco et al., El Bronce
Medio y Final en al región de Madrid. El poblado de la Fábrica de Ladrillos
(Getafe, Madrid), Estudios de Prehistoria y Arqueología Madrileñas, 14-15, 29-
68.
BLANES, R. 1992, Los silos de Burjassot (1573-1600). Un monumento desconocido,
València.
BLASCO, M. C. 1983, “Un nuevo yacimiento del bronce madrileño. El Negralejo,
Rivas-Vaciamadrid”, Noticiario Arqueológico Hispánico (Madrid), 17, 43-190.
BLASCO, M. C. et al. 1984-1985, “Depósito votivo en un yacimiento de la edad del
Bronce en el valle del Manzanares (Perales del Río, Getafe, Madrid)”,
Cuadernos de Prehistoria y Arqueología (Madrid), 11-12, 11-23.
BLASCO, M. C.; BARRIO, J. 1986, “Excavaciones de dos nuevos asentamientos
prehistóricos en Getafe (Madrid)”, Noticiario Arqueológico Hispánico (Madrid),
27, 75-142.
BLUM, A. A.; BEKELE, A. 2000, “The use of indigenous knowledge by farmers in
Ethiopia when storing grains on their farms”, 16th. Symposium of the
International Farming Systems Association (Santiago, Chile, 27-29 November
2000).
BODHOLT, O; DIOP, A. 1987, Construction and operation of small solid-wall bins,
FAO Agricultural Services Bulletin nº 69, Rome.
BOELICKE, U. 1988, “Die Gruben”, a U. Boelicke et al. Der bandkeramische
Siedlungsplatz Langweiler 8: Gemeinde Aldenhoven, Kreis Düren, Köln, 300-
394.
BOLENS, L. 1979, “La conservation des grains en Andalousie médievale d’après les
traités d’agronomie hispano-arabes”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques
de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des
systèmes de cultures et des sociétés, París, I, 105-112.
BOLENS-HALIMI, L. 1981, Agronomes andalous du Moyen Âge, Genève.
BONELLI, L. 1982, La Divina Villa di Corniolo della Cornia, Lezioni di agricoltura
tra XIV e XV secolo, Siena.
BONILLA, A.; CÉSAR, M. 2005, “Calcolítico: Monte dos Remedios”, Traballos de
Arqueoloxía e Patrimonio (Santiago de Compostela), 35, 55-58.
BOQUER, S. et al. 1995, El jaciment de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous. Un
assentament a l’aire lliure de finals del calcolític (Manlleu, Osona), Barcelona.
BOSCH, A. et al. 1996, “Cova de la Pólvora (Albanyà, Alt Empordà). Una cueva de
almacenamiento en el interior del macizo de la Alta Garrotxa, en el Pre-Pirineo
oriental”, I Congrès del Neolític a la Península Ibèrica (Gavà-Bellaterra, març
de 1995), Rubricatum, 1, 415-421.
BOSCH, A. et al. 1998, El poblat neolític de Plansallosa. L’explotació del territori dels
primers agricultors-ramaders de l’Alta Garrotxa, Olot, Catalunya.

237
BOSCH, A.; CHINCHILLA, J.; TARRÚS, J. 2000, El poblat lacustre neolític de la
Draga. Excavacions de 1990 a 1998. Girona.
BOSCH, J.; FORCADELL, A.; VILLALVÍ, M. M. 1992, “Les estructures d’hàbitat a
l’assentament del Barranc d’en Fabra (Montsià)”, 9è. Col·loqui Internacional
d’Arqueologia de Puigcerdà (Puigcerdà i Andorra, abril de 1991), Andorra,
1992, 121-122.
BOSCH, J. et al. 2001, La prehistòria de Montmeló (Vallès Oriental) a partir de la
col·lecció Cantarell. Montmeló, Catalunya.
BOÜARD, M. de 1976, “Circonscription de Basse Normandie”, Gallia, 34, 2, 339-349.
BOUBY, L.; FAGES, G.; TREFFORT, J.-M. 2005, “Food storage in two Late Bronze
Age caves of Southern France: palaeoethnological and social implications”,
Vegetation History and Archaeobotany (Heidelberg), 14, 313-328.
BOUBY, L.; MARINVAL, P. 2005, “Conservation, traitement et consommation des
produits végétaux dans la grotte chalcolithique de Foissac (Aveyron). Les
données carpologiques”, Gallia Préhistoire, 47, 2005, 147-165.
BOWEN, H. C.; WOOD, P. D. 1968, “Experimental storage of corn underground and
its implications for Iron Age setlements”, Bulletin of the Institute of Archaeology
(Londres), 7, 1-14.
BOXALL, R. A. 1974 a, “Improvement of traditional grain storage pits in Harar
Province, Ethiopia. A preliminary investigation”, International Pest Control
(Londres), 16, 1974, 4-7.
BOXALL, R. A. 1974 b, “Underground storage of grain in Harar Province, Ethiopia”,
Tropical Stored Products Information (Slough, Regne Unit), 28, 1974, 39-48.
BOXALL, R. A. et al. 2004, “Sorghum”, a Crop Post-harvest. Science and technology,
vol. 2: Durables, Oxford, 128-144.
BRANDT, S. A. et al. 1997, The ‘tree against hunger’. Enset-based agricultural
systems in Ethiopia, Washington.
BRESC, H. 1979, “Fosses à grains en Sicile (XIIème-XVème siècle)”, a M. Gast i F.
Sigaut eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle
dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, I, París, 113-121.
BREUIL, J.-Y. et al. 2006, “Les structures de stockage au néolithique final (3500-2200
av. J.-C.) en Vistrenque (Nîmes, Gard)”, a M. C. Frère-Sautot, ed., Des Trous...
Structures en creux pré- et protohistoriques (Dijon i Baume-les-Messieurs, mars
2006), Montagnac, 247-262.
BROGLI, W.; SCHIBLER, J. 1999, “Zwölf Gruben aus der Spathallstatt-Frülatènezeit
in Möhlin”, Jahrbuch der schweizerischen Gesellschaft für Ur- und
Frühgeschichte (Suïssa), 82, 79-116.
BRUNETON-GOVERNATORI, A. 1979, “Des differentes techniques traditionnelles
de conservation des châtaignes”, a M. Gast i F. Sigaut eds., Les techniques de
conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes
de cultures et des sociétés, I, París, 123-138.
BUCHSENSCHUTZ, O. 1984, Structures d’habitat et fortifications de l’âge du fer en
France septentrionale, París.
BURCH, J. 1996, “L’ús de sitges en època republicana al nord-est de Catalunya”.
Revista d’Arqueologia de Ponent (Lleida), 6, 207-216.
BURCH, J. 2000, “L’emmagatzematge en sitges durant l’època ibèrica”, a R. Buxó i E.
Pons, eds., Els productes alimentaris d’origen vegetal a l’edat del Ferro de
l’Europa Occidental: de la producció al consum, Girona, 325-331.
BURILLO, F.; PICAZO, J. 1986, El poblado del Bronce Medio de la Hoya Quemada
(Mora de Rubielos, Teruel), Teruel.

238
BURILLO, F.; PICAZO, J. V. 1997, “El sistema ibérico turolense durante el segundo
milenio aC”, Saguntum (València), 30, 29-58.
BURSTOW, G. P.; HOLLEYMAN, G. A. 1957, “Late Bronze Age settlement on Itford
Hill, Sussex”, Proceedings of the Prehistoric Society (Londres), 23, 167-212.
BUTTLER, W. 1934, “Gruben und Grubenwhoningen in Südosteuropa”, Bonner
Jahrbücher (Köln-Graz), 139, 134-144.
BUTTLER, W. 1936, “Pits and Pit-dwellings in Southeast Europe”. Antiquity
(Cambridge), 37, March 1936, 25-36 (traducció anglesa de Buttler 1934).
BUXÓ, R. 1997, Arqueología de las plantas. La explotación económica de las semillas
y de los frutos en el marco mediterráneo de la Península Ibérica, Barcelona.
CALDERON, M.; DONAHAYE, E. 1963, “Conservació de l’ordi en una sitja
subterrània”, Hassadeh, Part A, 44, 110-114 (en hebreu, amb un resum en
anglès).
CALEGARI, G.; SIMONE, L.; TINÈ, S. 1990, “Sperimentazione di un silo”, a E.
Giannitrapani, L. Simone, S. Tiné, eds., Interpretazione funzionale dei ‘fondi di
capanna’ di età preistorica. Atti del Seminario di archeologia sperimentale
(Milà, 29-30 abril de 1989), Gènova, 1990, p. 15 i taula 4.
CAMMAS, C.; MARTI, F.; VERDIN, P. 2005, “Aménagement et fonctionnement de
structures de stockage de la fin de l’âge du Fer dans le Bassin parisien: approche
interdisciplinaire sur le site du Plessis-Gassot Le Bois-Bouchard (Val-d’Oise)”,
a O. Buchsenschutz, A. Bulard, Th. Lejars, eds., L’âge du Fer en Ile-de-France,
Actes du XXVI colloque de l’Association française pour l’étude de l’âge du fer
(París, Saint Denis, 9-12 mai 2002) thème régional, Tours, París, 33-54.
CAMPBELL, P. D. 2005, Survival skills of native California, Salt Lake City, Estats
Units.
CANAL, D. 2001, “Anàlisi carpològica de la concentració de llavors de la fossa FS6 del
Mas Castellar de Pontós: un repte interpretatiu”, Cypsela (Girona), 13, 217-228.
CARLÚS, X. et al. 2007, Cabanes, sitges i tombes. El paratge de can Roqueta
(Sabadell, Vallès Occidental) del 1300 al 500 aC, Sabadell, Catalunya.
CARTER, I. 2001, Improving food security. A Pillars guide, Londres.
CASTIELLA, A. 1997, “A propósito de un campo de hoyos en la cuenca de Pamplona”,
Cuadernos de Arqueología. Universidad de Navarra, 5, 41-80.
CASTILLA, M.; ENRICH, J.; SERRA, J. 1991, “El Vilar del Met (Vilanova del Camí-
Anoia): Estudi de dues sitges”, Estrat (Igualada, Catalunya), 4, 21-34.
CATÓ, M. P. 1927, D’agricolia. Traducció de Mn. S. Galmés. Barcelona.
CAVULLI, F. 2003, “Sottostrutture antropiche di età neolitica: un contributo all’analisi
interpretativa”, a P. Bellintani i L. Moser, eds., Archeologia sperimentali.
Metodologia ed sperienze fra verifica, riproduzione, comunicazione e
simulazione. Atti del convegno (Comano Terme-Fiavè, Trento, 13-15 settembre
2001), Trento, 427-435.
CAVULLI, F. 2006, “Les structures anthropiques interprétables du néolithique ancien
de l’Italie septentrionale”, a M. C. Frère-Sautot, ed., Des trous... Structures en
creux pré- et protohistoriques (Dijon, Baume-les-Messieurs, març de 2006),
Montagnac, 371-390.
CAVULLI, F. 2008 a, “Le strutture del neolitico antico in Italia settentrionale:
considerazioni e proposte interpretative”, Rivista di Science Preistoriche
(Firenze), 58, 75-98.
CAVULLI, F. 2008 b, Abitare il neolitico: le più antiche strutture antropiche del
neolitico in Italia Settentrionale, Preistoria Alpina (Trento), 43, Supplemento 1.

239
CAZES, J.-P. 1990-1991, “Un village castral de la plaine lauragaise: Lasbordes
(Aude)”, Archéologie du Midi médieval (Carcassona), 8-9, 3-25.
CAZES, J.-P. 1999, “Les silos et leur signification dans le haut Moyen Âge. L’exemple
du Lauragais”, Les sociétés méridionales à l’âge féodal (Espagne, Italie, sud de
la France, Xe.-XIIIe. s.), Hommage à Pierre Bonassie, Toulouse, 45-50.
CERDEÑO, M. L. et al. 1980, “El yacimiento de la edad del bronce de ‘La Torrecilla’
(Getafe, Madrid)”, Noticiario Arqueológico Hispánico (Madrid), 9, 215-242.
CHAMPLAIN, S. de 1951, Les voyages de Samuel Champlain: Saintongeais, père du
Canada: introduction, choix de textes et notes par Hubert Deschamps. París.
CHAUSSERIE-LAPRÉE, J.; NIN, N. 1990, “Le village protohistorique du quartier de
l’Ile à Martigues (B.-du-Rh.). Les espaces domestiques de la phase primitive
(début Ve. s.-début IIe. s. av. J.C.), I- Les amenagéments domestiques”,
Documents d’Archéologie Méridionale (Lattes), 13, 35-136.
CHAZELLES-GAZZAL, C. A. 1997, Les maisons en terre de la Gaule méridionale,
Montagnac, França.
CHRISTAKIS, K. S. 2005, Cretan Bronze age pithoi: Traditions and trends in the
production and consumption of storage containers in Bronze age Crete,
Philadelphia.
CHRISTENSEN, N. 1967, “Haustypen und Gehöftbilgung in Westpersien”, Anthropos
(Friburg), 62, 89-138.
CLAUSTRE, F.; VAQUER, J. 1995, “Grotte ou plein air. Acquis et perspectives pour le
néolithique nord-pyrenéen, X Col·loqui Internacional d’Arqueologia de
Puigcerdà, Puigcerdà, Catalunya, 221-239.
COBLENZ, W. 1973, “Eine Aunjetitzer Vorratsgrube mit Getreide aus Döbeln-
Masten”, Ausgrabungen und Funde (Berlín), 18, 70-80.
COLL, J. M.; MOLINA, J. A.; ROIG, J. 1993, “La Vinya del Regalat (Castellar del
Vallès, Vallès Occ.): un àmbit d’ús domèstic del calcolític-bronze antic (2000-
1800 aC)”, Arraona, Revista d’Història (Sabadell, Catalunya), 13, tardor 1993,
63-77.
COLOMÉ, J. 1997, Els móns d’Isidre Mata del Racó. Notes d’un propietari pagès al
Penedès de la fi de l’Antic Règim, Sant Sadurní d’Anoia, Catalunya.
COLOMER, E. et al. 1999, “Les estructures arqueològiques”, a P. González, A. Martín
i R. Mora, coords., Can Roqueta. Un establiment pagès prehistòric i medieval
(Sabadell, Valès Occidental), Barcelona, 37-87.
COLUMELA, L. M. 1959, Los doce libros de agricultura, traducción de Carlos J.
Castro, Barcelona, 2 vol.
CONTE, P. 1992, “Souterrains, silos et habitat médiéval, état de la question
archéologique en Limousin et Perigord”, Heresis (Carcassonne), 2, 1990, 243-
281.
CONTE, P. 1995, “L’archéologie des silos médievaux: apports, limites et perspectives”,
Histoire et Sociétés Rurales (Caen, França), 3, 190-201.
CORTONESI, A. 1991, “Sulla conservazione dei cereali nell’Italia medioevale. Lavoro
e tecniche nelle testimonianze laziali (secc. XIII-XV)”. Rivista di Storia
dell’Agricoltura (Firenze), 31, 1, juny 1991, 33-49.
COTIUG , V.; HAIMOVICI, S. 2004, “Fosses cultuelles (bóthroi) et à caractère
cultuel du néolithique et de l’enéolithique de la Roumanie”, a L’Âge du cuivre
au Proche Orient et en europe (Liège, Belgique, 2-8 septembre 2001), Oxford,
BAR International Series 1303, 317-324.
COX, P. A. 1980, “Two Samoan technologies for breadfruit and banana preservation”,
Economic Botany (New York), 34, 181-185.

240
CRESCENZI, P. de, 1490, Ruralia commoda, [s.l.] (versió italiana).
CUBERO, C. 1990, “Análisis paleocarpológicos de muestras del Alto de la Cruz”, a J.
Maluquer, F. Gracia i G. Munilla, Alto de la Cruz, Cortes de Navarra.
Campañas 1986-1988, Trabajos de Arqueología Navarra, 9, Pamplona 1990,
199-217.
CUBERO, C. 1991, “Estudi de les llavors trobades a la sitja II del Vilar del Met
(Vilanova del Camí)”, Estrat (Igualada, Catalunya), 4, 34-36.
CUNLIFFE, B. W. 1992, “Pits preconceptions and propitiation in the British Iron age”,
Oxford Journal of Archaeology, 11 (1), 69-83.
CUNLIFFE, B.; PHILLIPSON, D. W. 1968, “Excavations at Eldon’s Seat, Encombe,
Dorset, England”, Proceedings of the Prehistoric Society (Londres), 34, 191-
237.
CUNNINGHAM, P. 2005, “Assumptive holes and how to fill them”, EuroREA (Hradec
Králové, República Txeca), 2, 55-66.
CURRID, J. D.; NAVON, A. 1989, “Iron Age Pits and the Lahav (Tell Halif) Grain
Storage Project”, Bulletin of the American School of Oriental Research
(Jerusalem), 273, febrer de 1989, 67-78.
DALMAN, G. H. 1964, Arbeit und Sitte in Palästina, Hildesheim, Alemanya, 7 vols.
DAMAS, D. 1994, Bountiful Island: A study of land tenure on a Micronesian Atoll,
Waterloo, Canadà.
DE LA CONSERVACIÓN 1820, “De la conservación de los granos, especialmente del
trigo, en los silos de Barcelona, publicada como modelo en forma de diálogo en
los anales de agricultura francesa”, Memorias de Agricultura y Artes que se
publican de orden de la Real Junta de Gobierno de Cataluña (Barcelona), vol.
X, p. 49-64 (febrer de 1820), p. 97-99 (març de 1820) i làm. 113 (traducció al
castellà de Jourdain 1819).
DE LA CRUZ, A.; LAMALFA, C. 1994, “Monzón de Campos: la transformación del
sistema de almacenamiento como consecuencia del cambio en las estructuras
sociales”, IV Congreso de Arqueología Medieval Española, sociedades en
transición, actas (Alacant, octubre de 1993), Alacant, III, 605-610.
DE NICOLÒ, M. L. 2004, “Antichi manufatti ipogei: le fosse granarie di San Giovanni
in Marignano (Rimini)”, Quaderni di Scienza della conservazione (Bologna), 4,
277-299.
DE PEDRO, M. J. 1990, “La Loma de Betxí (Paterna): Datos sobre técnicas de
construcción en la Edad del Bronce”, Archivo de Prehistoria Levantina
(València), 20, 327-350.
DE TROIA, G. 1992, Il piano delle fosse di Foggia e quelli della Capitanata, Fasano,
Itàlia.
DEDET, B.; PÈNE, J.-M. 1995, “L’Arriasse à Vic-le-Fesq, Gard: un habitat du début
du premier Age du fer et ses silos”, Documents d’Archéologie Méridionale
(Lattes), 18, 79-94.
DEGASPERI, N. 1999, “I pozzetti neolitici. Una proposta metodologica e
interpretativa”, Annali di Museo civico di Rovereto, 15, 3-37.
DEJENE, M. 2004, Grain storage methods and their effects on sorghum grain quality
in Hararghe, Ethiopia, Tesi doctoral, Swedish University of Agricultural
Sciences, Uppsala, 2004
DEJENE, M.; YUEN, J.; SIGVALD, R. 2004, “The impact of storage methods on
storage environment and sorghum grain quality”, Seed Science and Technology,
32 (2), juliol 2004, 511-529.

241
DELATTRE, V. et al. 2000, “De la rélegation sociale à l’hipothèse des offrandes:
l’exemple des dêpots en silos protohistoriques au confluent Seine-Yonne (Seine-
et-Marne)”, Revue Archéologique du Centre de la France (Vichy), 39, 5-30.
DESMOND, S. 2006, “4.500 years in 45 kilometres: Scenes beneath the M7/M8
motorway scheme”, Seanda (Dublin), 1, 28-29.
DEVOS, M. F.; FIRMIN, G. 1984, “Une experience d’agriculture sur brûlis dans la
vallée de l’Aisne”, Les fouilles protohistoriques dans la vallée de l’Aisne,
Rapport d’activité (París), 12, 253-293.
DIAS, J.; VEIGA DE OLIVEIRA, E.; GALHANO, F. 1961, Sistemas primitivos de
secagem e armazenagem de produtos agrícolas: Os espigueiros portugueses,
Porto.
DIDIER, A. 2006, Un jeune (‘on d’joone’) Ardennais au début du XXème siècle,
accessible a http://212.166.19.20/noville/A_Didier.pdf
DINIZ, M. 2007, O sítio da Valada do Mato (Évora): aspectos da neolitiçao no
Interior/Sul de Portugal, Lisboa.
DIOT, M.-F. 1990, “Etude palynologique du silo 232”, a C. Raynaud, Le village gallo-
romain et médieval de Lunel-Viel (Hérault). La fouille du quartier ouest (1981-
1983), Besançon-París, 105-110.
DOYÈRE, L. M. F. 1862, Conservation des grains par l’ensilage, París.
DU CANGE, C. 1954, Glossarium mediae et infimae latinitatis, Graz, Austria.
DURINI, G. N. 1838, “Delle fosse da conservar grano usate nel Regno di Napoli”,
Annali civili del regno delle Due Sicilie (Nàpols), 34, juliol-agost 1838.
EGUARAS, J. 1975, Ibn Luy n. Tratado de Agricultura. Granada.
EIROA, J. J. 1989, Urbanismo protohistórico de Murcia y el Sureste, Murcia.
EL ABDELLAOUI, M. 2003, “Técnicas de almacenamiento y tratamiento de los
productos agrícolas en las montañas rifeñas”, a A. Ortega Santos i J. Vignet
Zunz, eds., Las montañas del Mediterráneo. Coloquio Internacional (Granada,
4-6 febrero 1999), Granada, 225-241.
ELLISON, A.; DREWETT, P. 1971, “Pits and Post-holes in the British Early Iron Age:
some alternative explanations”, Proceedings of the Prehistoric Society
(Londres), 37 (1), 183-194.
EQUIP BROIDA 1986, “Ús de l’espai en els castells i torres dels segles XIV i XV”,
Fortaleses, torres, guaites i castells de la Catalunya medieval, Acta Mediaevalia
(Barcelona), annex 3, 217-295.
ERNÉE, M. 2005, “Využiti fosfátové p dní analýzy p i interpretaci kulturního
souvriství a zahloubených object z mladší a pozdní doby bronzové v. Prahe 10-
Záb hlicích (The use of soil phosphate analysis in the interpretation of Late and
Final Bronze Age cultural stratigraphy and sunken features at Prague 10-
Záb hlice)”, Archeologické rozhledy (Praga), 57, 303-330.
ESIN, T. 1968, “Control of stored grain insects with special reference to Trogoderma
granarium Everts, in Turkey”, Report of the International Conference on
Protection of Stored Products, European and Mediterranian Plant Protection
Organization (Lisboa, Oeiras, novembre de 1967), Series A, Nº 46 E, 125-132.
ESPEROU, J. L. 2007, “L’enceinte chalcolithique de la Croix de Fer et son architecture
en terre cuite (Espondeilhan-Hérault)”, accessible a http://pagesperso-
orange.fr/piochfarrus/pub-web/croixdefer.pdf
ESTIENNE, C.; LIÉBAULT, J. 1625, L’agriculture et maison rustique, Paris.
EVANS, C. 1982, “Whether pits be vats: Some further interpretations of subterranean
features”, Institute of Archaeology Bulletin (Londres), 19, 171-176.

242
EVANS, A. M.; BOWMAN, A. 1968, “Appendix II: Report on carbonised grains from
Tollard Royal, Berwick Down, Wiltshire”, Proceedings of the Prehistoric
Society, 34, 146 (apèndix de Wainwright 1968).
EXPÓSITO, L. M. 2005, Los silos de Burjassot: el granero de Valencia, Burjassot,
València.
EZEKIEL, R.; DAHIYA, P. S. 2004, “Storage behaviour and processing quality of
potatoes stored in heaps and pits in the Malwa Region (MP), Potato Journal
(Shimla, Índia), 31 (1/2), 21-28.
FARRÉ, J. et al. 1998-1999, “El jaciment de Mas d’en Boixos (Pacs del Penedès, Alt
Penedès). Un espai utilitzat des del neolític fins a l’època ibèrica”, Tribuna
d’Arqueologia (Barcelona), 113-134.
FENTON, A. 1983, “Grain storage in pits: experiment and fact”, a A. O’Connor i D.V.
Clarke, eds., From the stone age to the Forty Five, Edinburg, 567-588.
FERDIÈRE, A. 1988, Les campagnes en Gaule romaine, París, 2 vols.
FERNÁNDEZ-POSSE, M. D. 1981, “La cueva del Arevalillo de Cega (Segovia)”,
Noticiario Arqueológico Hispánico (Madrid), 12, 45-84.
FEUGÈRE, M. 2007, “Cultes domestiques en Languedoc préromain: magie ou
religion?”, Ephesia Grammata, 1, 1-10 (accessible a www.etudesmagiques.
info/).
FIERRO-MACÍA, J.; DOMINGO, R. 1987, “Excavaciones en la iglesia de Sant Marçal
de Terrassola (Torrelavit, Barcelona)”, II Congreso de Arqueología Medieval
Española (Madrid, enero de 1987), Madrid, III, 421-428.
FIRMIN, G. 1981, “Une experience d’agriculture de type néolithique dans la vallée de
l’Aisne”, Les fouilles protohistoriques dans la vallée de l’Aisne, Rapport
d’activité, 9, París, 361-384.
FIRMIN, G. 1984, “Agriculture expérimentale dans la vallée de l’Aisne”, Le
néolithique dans le nord de la France et le bassin parisien. Actes du 9e.
Colloque interrégional sur le néolithique (Compiègne, 1982), Revue
Archeologique de Picardie (Amiens), 1-2, 95-102.
FIRMIN, G. 1986, “Archéobotanique et archéologie expérimentale au néolithique”, Le
Néolithique de la France, Hommage à Gérard Baillout, París, 53-70.
FLETCHER, T. B.; GHOSH, C.C. 1921, “Stored grain pests”, Agricultural Research
Institute, Pusa, Bulletin 111 (Calcuta, Índia), 713-758 (reproduït a Sigaut 1978,
126-153).
FLETCHER, A. F.; LA FLESCHE, F. 1992, The Omaha tribe, Lincoln-Londres, 2 vols.
(1ª edició Washington 1911).
FLEURAT-LESSARD, F. 1982, “Les insectes et les acariens”, a J. L. Multon, ed.,
Conservation et stockage des grains et graines et produits derivés: céreales,
oléagineux, protéagineux, aliments pour animaux, París, 1, 394-436.
FLORENSA, F. X.; GAMARRA, A. 2003-2004, “L’excavació del jaciment arqueològic
del carrer de Sant Honorat, 3, de Barcelona”, Tribuna d’Arqueologia
(Barcelona), 189-209.
FOURNIER, G. 1982, “Usages et techniques de la vie quotidienne: vaisselle de bois,
silos”, Mélanges d’archéologie et d’histoire médiévales en honneur du doyen
Michel de Boüard, Genève-París, 155-169.
FRANCÈS, J. 1993, “Les estructures del bronze antic del polisportiu de la UAB:
primers resultats”, Limes (Cerdanyola del Vallès, Catalunya), 3, 5-24.
FRANCÈS, J. 1995, “Noves excavacions al sector est del jaciment del polisportiu de la
UAB (Cerdanyola, Vallès Occidental)”, Revista d’Arqueologia de Ponent
(Lleida), 5, 147-178.

243
FRANCÈS, J., ed. 2002, L’assentament ibèric de la Facultat de Medicina de la U. A. B.
(Cerdanyola del Vallès), Limes (Cerdanyola del Vallès, Catalunya), 8,
monogràfic.
FRANCÈS, J. coord., 2007, Els Mallols. Un jaciment de la plana del Vallès entre el
neolític i l’antiguitat tardana, Barcelona.
FRANCÈS, J.; CARLÚS, X. 1995, “Noves dades sobre l’assentament ibèric de can
Xercavins (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental)”, Limes (Cerdanyola del
Vallès, Catalunya), 4-5, 45-62.
FRANKOWSKI, E. 1986, Hórreos y palafitos en la Península Ibérica, Madrid.
FRÈRE-SAUTOT, M. C. ed, 2003, Le feu domestique et ses structures au Néolithique
et aux Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaume, 7-8 octobre 2000),
Montagnac, França.
FÜZES, E. 1973, “A gabonás vermek problematikájához”, Ethnographia (Budapest),
84, 4, 462-481.
FÜZES, E. 1981, “Die traditionelle getreideaufbewahrung im Karpatenbecken (Le
stockage traditionnel des céréales dans le bassin des Carpathes)”, a M. Gast i F.
Sigaut eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle
dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, II, París, 66-83.
FÜZES, E. 1984, A gabona tárolása a magyarparaszt-gazdaságokban, Budapest.
GALÈ, C. 1821-1833, Klaudiou Galenou Apanta. Claudii Galeni opera omnia.
Editionem curavit C. G. Kühn, Leipzig, 20 vols.
GALIEN, C. 1552, L’oeuvre de Claude Galien, des choses nutritives, contenant trois
livres traduits en français par Jehan Massé, París.
GALLO, A. 1575, Le vinti giornate dell’agricoltura, et de piaceri de la villa, Venetia.
GARCÍA, C. 1996, “Intervención arqueológica en el Llano de los Morenos (La Algaida,
Archena)”, Memorias de Arqueología (Murcia), 11, 219-244.
GARCIA, D. 1987, “Observations sur la production et le commerce des céréales en
Languedoc méditerranéen durant l’Âge du Fer: les formes de stockage des
grains”. Revue Archéologique de Narbonnaise (Montpeller), 20, 43-98.
GARCIA, D. 1987-1988, “L’usage des silos souterrains en Languedoc des origines à
nos jours”. Le Courrier Archéologique du Languedoc-Roussillon (Lattes), 31, 1-
12.
GARCIA, D. 1997, “Les structures de conservation des céreales en Méditerranée nord-
occidentale au premier millenaire avant J.-C.: innovations techniques et rôle
économique”, Techniques et économie antiques et médievales: Le temps de
l’innovation, Actes du colloque international d’Aix-en-Provence (maig 1996),
París, 88-95.
GARCÍA, E. 1994, “La conservación de los productos vegetales en las fuentes
agronómicas andalusíes”, a M. Marín i D. Waines, eds., La alimentación en las
culturas islàmicas, Madrid, 251-293.
GARCÍA, E.; LARA, C. 1999, “La construcció en terra”, a P. González, A. Martín i R.
Mora, coords., Can Roqueta. Un establiment pagès prehistòric i medieval
(Sabadell, Vallès Occidental), Barcelona, 193-204.
GARCÍA, E.; LARA, C. 2007, “L’aprofitament de l’argila a l’entorn de can Roqueta”, a
X. Carlús et al., Cabanes, sitges i tombes. El paratge de can Roqueta (Sabadell,
Vallès Occidental) del 1300 al 500 aC, Sabadell, Catalunya, 102-106.
GARCÍA, J.; SESMA, J. 2001, “Los Cascajos (Los Arcos, Navarra). Intervenciones
1996-1999”, Trabajos de Arqueología Navarra (Pamplona), 15, 299-306.

244
GARCÍA, J.; SESMA, J. 2005-2006, Dispositivos de combustión durante la prehistoria
reciente en Navarra”, a Homenaje a Jesús Altuna, tomo II: arqueología, Munibe
(San Sebastián), 57 (2), 259-273.
GARCÍA, R.; MORALES, J. 2004, “Un yacimiento de fondos de cabaña: Las Saladillas
(Alcázar de San Juan, Ciudad Real)”, a R. García i J. Morales, eds., La
Península Ibérica en el II milenio a.C.: Poblados y fortificaciones, Cuenca,
España, 233-273.
GARCÍA, R.; RODRÍGUEZ, D. eds. 2009, Sistemas de almacenamiento entre los
pueblos prerromanos peninsulares (Ciudad Real, 20-21 noviembre 2007),
Cuenca, España.
GARINE, I. de 1981, “Greniers à mil dans l’arrondissement de Thienaba, région de
Thies (Senegal)”, a M. Gast i S. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des
grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des
sociétés, II, París, 84-95.
GARLAN, Y. 1974, Recherches de poliorcétique grecque, París-Atenes.
GASCÓ, J. 1983, “Combustion d’orge et stucture de conservation de l’âge du Bronze à
la grotte des Cazals (Aude)”, Bulletin de la Société prehistorique française, 80
(4), 111-116.
GASCÓ, J. 1985, Les installations du quotidien. Structures domestiques en Languedoc
du Mésolithique à l’Age d’après l’etude des abris de font-Juvenal et du Roc-de-
Dourgne, París.
GASCÓ, Y. 1980, “La fosse bronze final IIIb de La Jasse d’Eyroles, Sainte-Anastasie,
Gard”, Archéologie en Languedoc (Sète), 3, 69-82.
GAST, M. 1968, Alimentation des populations de l’Ahaggar. Étude ethnographique.
París.
GAST, M. 1979, “Reserves à grain et autres construccions en Republique arabe du
Yemen”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des grains à
long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des
sociétés. París, I, 198-204.
GAST, M. 1995, “Des graines nourricières qu’on ne broie pas: les confusions de
‘l’agriculture néolithique saharienne’”, L’Homme méditerranéen: mélanges
offerts à Gabriel Camps. Aix-en-Provence, 249-257.
GAST, M.; SIGAUT, F. eds., 1979, Les techniques de conservation des grains à long
terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, I,
París.
GAST, M.; SIGAUT, F. eds., 1981, Les techniques de conservation des grains à long
terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, II,
París.
GAST, M.; SIGAUT, F.; BEUTLER, C. eds., 1985, Les techniques de conservation des
grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des
sociétés, III, París, 2 vols.
GILES, P. H. 1964, “The storage of cereals by farmers in Northern Nigeria”, Tropical
Agriculture (Trinidad), 41 (3), 197-212.
GILLES, R. 1975, “L’habitat du Néolithique final des Bruyères (Basse vallée de
l’Ardèche)”, Études préhistoriques, Revue régionale d' archéologie préhistorique
(Lyon), 12, 1-13.
GILMAN, G. A. 1968, Storage problems in Ethiopia with special reference to
deterioration by fungi, Report of the Tropical Products Institute R.48.21,
Londres.

245
GILMAN, G. A.; BOXAL, R. A. 1974, “The storage of food grains in traditional
underground pits”, Tropical Stored Products Information (Slough, Regne Unit),
28, 19-38.
GINEBREDA, R. 1883, Conservació dels cereals d’un modo económich. Barcelona.
GIRAUD, P. et al. 2005, “Un puits cuvelé de la Tène finale à Saint-Denis”, a O.
Buchsenschutz, A. Bulard i Th. Lejars, L’âge du Fer en Ile-de –France, Actes du
XXVI colloque de l’Association Française pour l’Etude de l’Âge du Fer (París,
Saint-Denis, 9-12 mai 2002), Tours, París, 53-71.
GIRISH, G. K. et al. 1972, “Studies on preservation of food grains in rural storage
structures. Part I: Studies on the preservation and losses of foodgrains in
underground pits ‘khatties’ in U. P. (India)”, Bulletin of Grain Technology
(Hapur, Índia), 10, 1, 11-21.
GOLOB, P. et al. 1999, The use of spices and medicinals as bioactive protectans for
grains, FAO Agricultural Services Bulletin No. 137, Roma.
GÓMEZ-TABANERA, J. M. 1973, “De la prehistoria del hórreo astur. Notas sobre
silos y graneros aéreos y peraltados en el viejo mundo, en relación con la
primitiva agricultura”, Boletín del Instituto de Estudios Asturianos (Oviedo,
España), 80, 577-612.
GONZÁLEZ ARPIDE, J. L. 1984, “El cultivo del trigo en Castrillo de la Reina
(Burgos). Ensayo de tecnología agrícola”. Etnografía española (Madrid), 4, 51-
81.
GONZÁLEZ RODRÍGUEZ, A. 1984, “Construcciones y elementos urbanísticos
peculiares en las poblaciones bajoextremeñas hasta el siglo XIX: silos, pozos de
nieve, horcas, fuentes y otros”, Norba-Arte (Cáceres, España), 5, 207-230.
GONZALO, C.; LÓPEZ, A.; PONS, E.; VARGAS, A. 2000, “Produccion y
almacenamiento de cereal en la zona emporitana: Mas Castellar de Pontós
(Girona, España)”, a R. Buxó i E. Pons eds., Els productes alimentaris d’origen
vegetal a l’edat del Ferro de l’Europa Occidental: de la producció al consum,
Girona, 311-323.
GRACIA, F. 1995, “Produccion y comercio de cereal en el NE de la Península Ibérica
entre los siglos VI-II a. C.”, Pyrenae (Barcelona), 26, 91-113.
GRACIA, F.; MUNILLA, G. 2000, “Los graneros sobreelevados en el Mediterráneo
occidental”, a R. Buxó i E. Pons eds., Els productes alimentaris d’origen vegetal
a l’edat del Ferro de l’Europa Occidental: de la producció al consum, Girona,
339-349.
GRANSAR, F. 2000, “Le stockage alimentaire sur les établisements ruraux de l’âge du
Fer en France septentrionale: complementarité des structures et tendance
evolutive”, a S. Marion i G. Blancquaert, eds., Les installations agricoles de
l’âge de fer en France septentrionale, París, 277-297.
GRANSAR, F.; MALRAIN, F.; MATTERNE, V. 1997, “Analyse spatiale d’un
établisement rural à enclos fossoyés du début de La Tène finale: Jaux ‘Le Camp
du Roi’ (Oise)”, Espaces physiques, espaces sociaux dans l’analyse interne des
sites du néolithique à l’âge du Fer, 119 Congrès national des sociétés
historiques et scientifiques (Amiens, 1994), París, 159-181.
GRIERA, A. 1935-1947, Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular
de Catalunya, Barcelona, 14 vols.
GRONENBORN, D. 1997, “An ancient storage pit in the SW Chad Basin, Nigeria”,
Journal of Field Archaeology, 24 (4), 431-439.

246
GUAYO, P. 2002-2003, “Experimentación con silos”, Boletín de Arqueología
Experimental, 5, 14-20, accessible a http://www.uam.es/departamentos/
filoyletras/prearq/publica03.htm
GUILAINE, J.; COULAROU, J.; BRIOIS, F. 1995, “Fosses appareillées du
chalcolithique languedocien”, L’homme méditerranéen: mélanges offerts à
Gabriel Camps, Aix-en Provence, 351-358.
GUILAINE, J. et al. 1986, Carsac. Une agglomération protohistorique en Languedoc,
Toulouse.
GUILAINE, J. et al. 1989, Ornaisons-Médor: archéologie et écologie d’un site de l’âge
du cuivre, de l’âge du bronze final et de l’antiquité tardive, Toulouse-
Carcasonne.
GUSI, F.; MURIEL, S.; OLARIA, C. coords., 2008, Nasciturus, infans, puerulus vobis
mater Terra: la muerte en la infancia, Castelló.
GUSTAVSON, L.; HEIBREEN, T.; MARTENS, J. eds. 2005, De gåtefulle kokegroper
(Oslo, 31. november 2001), Oslo.
GYULAI, F. 1993, Environment and agriculture in Bronze age Hungary, Budapest.
HABERLANDT, A. 1926, “Die volkstümliche Kultur Europas in ihrer geschichtlichen
Entwicklung”, a G. von Buschan, Illustrierte Völkerkunde, II/2, Stuttgart, 305-
658.
HALL, D. W.; HASWELL, G. A.; OXLEY, T.A. 1956, Underground storage of grain,
Londres.
HEIBREEN, T. 2005, “Kokegroper og beslektede teknologier, noen etnografiske
eksempler”, a L. Gustavson, T. Heibreen i J. Martens, eds., The gåtefulle
kokegroper (Oslo, 31 novembre 2001), Oslo, 9-21.
HERBER, J. 1932, “Notes sur les poteries de Karia”, Hespéris (París), 15, 157-163.
HERNÁNDEZ, M. S. 1994, “La Horna (Aspe, Alicante). Un yacimiento de la Edad del
Bronce en el Medio Vinalopó”, Archivo de Prehistoria Levantina (València), 21,
83-118.
HILL, W. W. 1938, The agricultural and hunting methods of the Navaho indians, New
Haven-Londres.
HILL, R. A.; LACEY, J.; REYNOLDS, P. J. 1983, “Storage of barley grain in Iron
Age type underground pits”. Journal of Stored Products Research (Oxford), 19,
4, 163-171.
HOGARTH, D. G. 1889, Devia Cypria. Notes of an archaeological journey in Cyprus
in 1888, Londres.
HYDE, M. B. 1973, “Storage of grain in airtight silos or under vacuum”, Annales de
Technologie Agricole (París), 22, 4, 707-718.
HYDE, M. B. 1974, “Airtight storage”, a C. M. Christensen, Storage of cereal grains
and their products, Saint Paul, Minnessota, 383-419.
HYDE, M. B.; DAUBNEY, C. G. 1960, “A study of grain storage in fossae in Malta”,
Tropical Science (Londres), 2, 3, 115-129.
IAROVOI, V. 2007, “În aperi i reciopiente pentru p strarea produselor alimentare”,
Diversitatea expresiilor culturale ale habitatului tradi ional din Republica
Moldova (2-4 august 2007), Chi in u, Moldàvia, 91-99.
IBÁÑEZ, J. J. et al. 2001, “Argile et bouse de vache. Les récipients de la région Jbâla
(Maroc)”, Techniques et Culture (París), 38, 175-194.
IBARGUTXI, F. 2007, “Toma castaña”, Diario Vasco (Gipuzkoa, País Basc), 17 de
novembre de 2007, accessible a www.diariovasco.com/20071117/al-dia-
sociedad/tomacastana-20071117.html

247
IBN AL-‘AWW M 2000, Le livre de l’agriculture, traduction de l’arabe de J. J.
Clément-Mullet revue et corrigée, Arles, França.
IBN BASS L 1955, Libro de agricultura. Kit b al-quasd wa-l-bay n, Editado,
traducido y anotado por José María Millàs Vallicrosa y Mohamed Azimán,
Tetuán.
IKVAI, N. 1966, “Földalatti gabonatárolás Magyarországon”, Ethnographia
(Budapest), 77, 343-377.
ITTO, A. 1988, Semi-underground grain storage: the effects of moisture, temperature
and interseed atmospheres, on the quality of grain sorghum in lined and unlined
pits, tesi doctoral, Kansas State University.
JIMÉNEZ, V; MÁRQUEZ, J. E. 2006: “‘Aquí no hay quien viva’. Sobre las casas-pozo
en la prehistoria de Andalucía durante el IV y el III milenios aC.”, SPAL, Revista
de Prehistoria y Arqueología (Sevilla), 15, 39-49.
JONOT, M.; VILLES, A. 1976, “Une structure de l’habitat protohistorique en
Champagne crayeuse: le silo”, Bulletin de la Société Archéologique
Champenoise (Reims), 69 (4), 25-38.
JONOT, M.; VILLES, A. 1978, “Une structure de l’habitat protohistorique en
Champagne crayeuse: la cave”, Bulletin de la Société Archéologique
Champenoise (Reims), 71 (4), 43-50.
JORGE, S. O. 1988, O povoado do Bouça do Frade (Baião) no quadro do Bronce Final
do Norte de Portugal, Porto.
JOURDAIN 1819, “Ensilage des grains”, Annales de l’Agriculture Française, 2ème
série, 7, 325-365 (Reproduït parcialment a Sigaut 1978, 77-91).
JOVELLANOS, G. M. 1859, Obras publicadas e inéditas, de don Gaspar Melchor de
Jovellanos (Biblioteca de Autores Españoles). Madrid.
KAMEL, A. H. 1980, “Underground storage in some Arab countries”, a J. Shejbal,
Controlled atmosphere storage of grains, Amsterdam, 25-38.
KANAFANI-ZAHAR, A. 1994, M ne. La conservation alimentaire traditionnelle au
Liban, París.
KEATING, G. 1908, The history of Ireland, London.
KEEFER, E. 1988, Hochdorf II. Eine jungsteinzeitliche Siedlung der Schussenrieder
Kultur, Stuttgart.
KENNEDY, M. S. 1961, The Assiniboines. University of Oklahoma Press.
KGAPHOLA, M. S.; VILJOEN, A. T. 2000, “Foot habits of rural Swazi households:
1939-1999. Part 1: Technological influences on Swazi foood habits”, Tydskrif
vir Gesinsekologie en Verbuikerwetenskappe, 28, 68-74.
KNÖRZER, H. K. 1972, “Subfossile Pflanzenreste aus der bandkeramischen Siedlung
Langweiler 3 und 6, Kreis Jülich und ein urnenfelder-zeitlicher Getreidefund
innenhalb dieser Siedlung”, Bonner Jahrbücher (Köln-Graz), 172, 395-403.
KNOTH, J. 1993, Le stockage traditionnel de l’igname et du manioc et son
amélioration, Hamburg.
KODIO, K. 1989, “Structures paysannes de stockage”, Céréales en regions chaudes,
París, 19-25.
KRÜNITZ, J. G. 1779, Oeconomische Encyclopädie, Pest.
KUNZ, L. 1951, “Doly na Záho í”, asopis Moravského Musea (Acta Musei Moraviae)
(Brno, República Txeca), 36, 182-188.
KUNZ, L. 1965, “Historické zprávy o zemnich silech v zón mediteránního a
eurosibi skeho obinarstvi (Getreidegruben in der eurosibirschen und
mediterrannen Zone)”, asopis Moravského Musea (Acta Musei Moraviae)
(Brno, República Txeca), 50, 143-182.

248
KUNZ, L. 1981, “Instruction economique de 1747 concernant les fosses à blé de
Cejkovice pres de Honodin (Moravie)”, A M. Gast i F. Sigaut eds., Les
techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la
dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, II, París, 118-123.
KUNZ, L. 2004, Obilní jámy, Konservace obilí na dlouky as v historické zón
eurosibi ského a mediteranního rolnictví, Rožnov pod Radhošt m (República
Txeca). Versió anglesa: Grain pits, Long-time preservation of grain in historical
zone of Euro-Siberian and Mediterranian peasantry, Rožnov pod Radhošt m,
2004 (versió en CD-rom, accessible per internet).
LA VIE QUOTIDIENNE 2004, La vie quotidienne à Parçay- Meslay de 1900 à 1950,
accessible a www.parcay-meslay.org/vie-quotidienne.php
LABISTE, D. 2005, “Imu: Hawaiian underground oven”, Wilderness Way (Eagle Rock,
California), 11(1).
LACEY, J. 1972, “The microbiology of grain stored underground in Iron Age type
pits”, Journal of Stored Products Research (Oxford), 8, 151-154.
LAGRAND, C. 1979, “Un nouvel habitat de la période de colonisation grecque: Saint-
Pierre-les-Martigues (B.-du-Rh.) VIe. s. av. J.-C.-Ier. s. ap. J.-C.”, Documents
d’Archéologie Méridionale (Lattes), 2, 81-106.
LAGRAND, C.; THALMANN, J.-P. 1973, Les habitats protohistoriques du Pègue
(Drôme). Le sondage 8, 1957-1971, Grenoble.
LAGRAND, P. 1957, “Un habitat cotier de l’Age du fer a l’Arquet, à la Couronne (B.-
du-Rh.)”, Gallia, 17, 1, 179-201.
LALE, N. E. S.; YUSUF, B. A. 2000, “Insect pests infesting stored pearl millet
Pennisetum glaucum (L.) R. Br. in Northeastern Nigeria and their damage
potential”, Cereal Research Communications (Szeged, Hongria), 28, 1-2, 2000,
181-186.
LANCASTER, P. A.; COURSEY, D. G. 1984, Traditional post-harvest technology of
perishable tropical staples, FAO Agricultural Services Bulletin nº 59, Rome.
LANCASTER, P. A. et al. 1982, “Traditional cassava-based foods: survey of
processing techniques”, Economic Botany (New York), 36, 12-45.
LAOUST, E. 1930-1932, “L’habitation chez les transhumants du Maroc central”,
Hesperis (París), 1930, 10, 151-253 i 1932, 14, 115-218 (també es va publicar
com a llibre l’any 1935).
LASTEYRIE DU SAILLANT, C.-P. 1819, Des fosses propes à la conservation des
grains et de la manière de les construire, avec différents moyens qui peuvent
être employés pour le même objet, París.
LAVIGNE, R. J. 1991, “Stored grain insects in underground storage pits in Somalia and
their control”, Insect Science and its Application (Oxford), 12 (5-6), 571-578.
LEFÉBURE, C. 1985, “Reserves céréalières et société: l’ensilage chez les marocains”, a
M. Gast, F. Sigaut i C. Beutler eds., Les techniques de conservation des grains à
long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des
sociétés, III, 1, París, 211-235.
LEMESSA, F.; BULTOSA, G.; WAKGARI, W. 2000, “Quality of grain sorghum
(Sorghum bicolor (L.) Moench) stored in traditional underground pits: Case
studies in two agroclimatic zones in Hararghe, Ethiopia”, Journal of Food
Science and Technology (Mysore, Índia), 37 (3), 238-244.
LEROYER, C.; KRIER, V. 1991, “Études environmentales des remplissages de fosses:
Premiers resultats micromorphologiques et palynologiques experimentaux”,
Archéologie experimentale, Paris, 2, 228-235.

249
LETTERLÉ, F. 1990, “Le site d’habitat ceinturé du Néolithique moyen armoricain de
Sandun à Guérande (Loire Atlantique). Essay d’analyse des stuctures”, a D.
Cahen i M. Otte, eds., Rubané et cardial, Liège, 299-314.
LEVY, J. E. 1982, Social and religious organization in the Bronze Age Denmark. An
analysis of ritual hoard finds, BAR International series 124, Oxford.
LIBRENTI, M.; POMPILI, M. 1997, “Bertinoro, via Frangipani”, Archeologia
dell’Emilia-Romagna.
LIMA, E. 2002, “La arqueología en la gasificación de Galicia 16: Excavación del
yacimiento de Monte Buxel”, Traballos de Arqueoloxía e Patrimonio (Santiago
de Compostel·la), 27, monogràfic.
LLANOS, A. 1991, “Dos nuevos yacimientos del horizonte Cogotas I, en Álava. El
depósito en hoyo de ‘La Paul’ y cueva de los Goros”, Estudios de Arqueología
Alavesa, 4, 219-238.
LÓPEZ, M.; HIDALGO, J. PRIETO, M. 1885-1889, Diccionario enciclopédico de
agricultura, ganadería e industrias rurales, Madrid, 8 vols.
LÓPEZ, A.; PONS, E.; FERNÁNDEZ, M. J. 2001, “Un sistema d’emmagatzematge
sense control atmosfèric: la fossa FS6 de Mas Castellar de Pontós (Alt
Empordà)”, Cypsela (Girona), 13, 199-216.
LORENZ-LADENER, C. 1999, Pincék, vermek (zöldségek és gyümölcsöc tárolása),
Budapest.
LOUIS, A. 1979, “La conservation à long terme des grains chez les nomades et semi-
sedentaires du sud de la Tunisie”, a M. Gast i F. Sigaut eds., Les techniques de
conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes
de cultures et des sociétés, I, París, 205-214.
LUCA, Y. de 1979, “Ingredients naturels de préservation des grains stockés dans les
pays en voie de développement”, Journal d’Agriculture Traditionnelle et de
Botanique Appliquée (París), 26 (1), 29-52.
LUCA, Y. de 1981a, “Ingredients naturels employés dans les silos locaux des pays en
développement”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des
grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des
sociétés, París, II, 147-150 (resum de Luca 1979).
LUCA, Y. de 1981b, “Poudres minérales et insectes des grains stockés (critères,
dissuadants, létaux, silice, sels de calcium et magnésium)”, Journal
d’Agriculture Traditionnelle et de Botanique Appliquée (París), 28 (1), 55-64.
MAGALOTTI, P. P. 2004, L’inchiesta agraria ‘Jacini’ nel circondario cenesate dalle
monografie di Filippo Ghini e Federico Masi, Cesena, Itàlia.
MAGAZZINI, V. 1625, Coltivazione toscana, Venezia.
MAGDELEINE, J.; OTTAVIANI, J.-C. 1983, “Découverte de vanneries dattées du
Néolithique moyen, dans un abri près de Saint-Florent en Corse”, Bulletin de la
Société prehistorique française, 80 (1), 24-32.
MAIER, R. O. 1968, “Gropile de p strat bucate (cereale) în Dobrogea”, Revista
Muzeelor si Monumentelor (Bucarest), 5, 3, 278-279.
MAKAL, M. 1963, Un village anatolien, París.
MALUQUER, J. et al. 1971, “Colaboración de la Universidad de Barcelona en las
excavaciones del poblado ibérico del Molí d’Espígol en Tornabous”, Pyrenae
(Barcelona), 7, 19-46.
MALUQUER, J.; GRACIA, F.; MUNILLA, G. 1990, Alto de la Cruz, Cortes de
Navarra. Campañas 1986-1988, Trabajos de Arqueología Navarra, 9, Pamplona.

250
MARCET, R.; MORRAL, E. 1982, “El jaciment de les escoles nacionals de Santa
Perpètua de Mogoda (Vallès occidental)”, Informació arqueològica (Barcelona),
39, juliol-desembre 1982, 67-73.
MARCIAL, GARGILI 1988, De hortis/ Q. Gargilii Martialis, introduzione, testo
critico, traduzione di Innocenzo Mazzini, Bologna, 2ª ed.
MAROLLE, C. 1989, Le village Michelsberg des Hautes Chanvières à Mairy
(Ardennnes). I, Étude préliminaire des principales structures”, Gallia
Préhistoire, 31, 93-117.
MAROLLE, C. 1998, “Le site Michelsberg des ‘Hautes Chanvières’ avec bâtiments et
enceinte à Mairy, Ardennes-France”, Die Michelberger Kultur and ihre
Randgebiete: Probleme der Entstehung, Chronologie und des Siedlungswesens,
Stuttgard, 21-28.
MÁRQUEZ, J. E. 2004, “Muerte ubicua: sobre deposiciones de esqueletos humanos en
zanjas y pozos en la prehistoria reciente de Andalucía”, Mainake (Málaga), 26,
115-138.
MARSHALL, A. 1999, “Magnetic prospection at high resolution: Survey of large silo-
pits in Iron Age enclosures”, Archaeological Prospection (Chichester, Regne
Unit), 6, 21-29.
MARTÍN, J. I. 1988, “Excavaciones arqueológicas en ‘El Teso del Cuerno’ (Forfoleda,
Salamanca, España), Arqueologia (Porto, Portugal), 18, 131-156.
MARTÍN, J. I.; JIMÉNEZ, M. C. 1988-1989, “En torno a una estructura constructiva en
un ‘campo de hoyos’ de la Edad del Bronce de la Meseta española (Forfoleda,
Salamanca)”, Zéphyrus (Salamanca, España), 41-42, 263-281.
MARTÍN, J. I.; JIMÉNEZ, M. C. 1989, “El campo de hoyos del Teso del Cuerno”,
Revista de Arqueología (Madrid), 99, julio de 1989, 18-24.
MARTÍN, J.-F. 2002, “Sisonne, Jeoffrecourt”, Bilan scientifique de la région Picardie
1999, Amiens, 34-35.
MARTÍN, M. A. 1977, “Memoria de la segunda campaña de excavaciones efectuadas
en el yacimiento de Mas Castellà de Pontós (Alt Empordà, Girona 1976)”,
Revista de Girona, 78, 49-55.
MARTÍN, M. A. 1989, “Las estructuras de los almacenamientos de alimentos en los
asentamientos de la edad del Hierro de Catalunya”, Habitats et structures
domestiques en Méditerranée occidentale durant la Protohistoire. Pré-actes du
Colloque International, Arles-sur-Rhône, 147-148.
MARTINEK, D. 1998, “Oneota food storage technology. Experiment in pit storage of
maize”, Journal of Undergraduate Research (Wisconsin), I, 89-102.
MARTÍNEZ, A.; PONCE, J. 1997, “Excavaciones arqueológicas de urgencia en un
enclave romano y un asentamiento del neolítico final en la calle Floridablanca,
espalda Huerto Ruano (Lorca, Murcia)”, Memorias de Arqueología (Murcia),
12, 291-306.
MARTÍNEZ, S.; PRÉVOST-DERMARKAR, S. 2002-2003, “Les techniques de
construction de l’habitat en terre du site néolithique de Dikili Tash (Macedoine
orientale, Grèce)”, Cahier des thèmes transversaux ArScAn, Archéologies et
sciences de l’Antiquité, 4, 147-150.
MATTERNE, V. 2001, Agriculture et alimentation végétale durant l’âge de Fer et
l’epoque gallo-romaine en France septentrionale. Montagnac, França.
MAUNIER, R. 1926, La construction collective de la maison en Kabylie. Étude sur la
coopération économique chez les berbères du Djurjura, París.

251
MAUNY, R. 1979, “Contribution à l’étude des fosses ovoides et silos”, a M. Gast i F.
Sigaut, eds, Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle
dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, I, París, 48-53.
MCCOMB, A. M. G. 1996, The ecology of hazel nuts in prehistoric Ireland.
Unpublished Bsc dissertation, The Queen University Ireland, Belfast.
MCCOMB, A. M. G.; SIMPSON, D. 1999, “The wild bunch: exploitation of the hazel
in prehistoric Ireland”, Ulster Journal of Archaeology, 58, 1-16.
MEHTA, A.; EZEKIEL, R. 2003, “Evaluation of non-refrigerated storage methods for
short-term on-farm storage of potatoes”, Journal of the Indian Potato
Association (Shimla, Índia), 30 (3-4), 291-299.
MÉNDEZ, A.; VELASCO, F. 1984, “La Muela de Alarilla: un yacimiento de la Edad
del Bronce en el valle medio del río Henares”, Revista de Arqueología (Madrid),
37, 6-15.
MÉNDEZ, A.; VELASCO, F. 1988, “La Muela de Alarilla”, I Congreso de Historia de
Castilla-La Mancha (Ciudad Real, España), III, 185-195.
MESTRES, J.; SOCIAS, J. 1993, “Pou Nou, un assentament de l’edat del bronze a la
plana penedesenca (Olèrdola, Alt Penedès)”, Olerdulae (Vilafranca del Penedès,
Catalunya), 18, 45-92.
MESTRES, J.; FARRÉ, J.; SENABRE, M. R. 1998 “Anàlisi microespacial de les
estructures enfonsades del neolític a l’edat del ferro a la plana del Penedès”.
Cypsela (Girona), 12, 11-29.
MEURERS-BALKE, J.; LÜNING, J. 1990, “Experimente zur frühen Landwirtschaft.
Ein Überliblik über die Kölner Versuche in den Jahren 1978-1986”, a M. Fansa,
dir., Experimentelle Archäologie in Deutschland. Begleitschrift zur Ausstellung
in Oldenburg. Oldenburg, 82-92.
MIÈGE, J. 1957, “Influence de quelques caractères des tubercules semences sur la levée
et le rendement des ignames cultivées”, Journal d’Agriculture Tropicale et de
Botanique Appliquée (París), 4 (7/8), 315-342.
MIJINYAWA, Y.; MWINJILO, M. L.; DLAMINI, P. 2006, “Assessment of crop
storage structures in Zwaziland”, Agricultural Engineering International: the
CIGR Ejournal, Invited Overview No. 22, vol. 8, octubre 2006.
MIKSICEK, C. H. 1991, “The natural and cultural landscape of preclassic Cuello”, a N.
Hammond, Cuello: An early Maya community in Belize, Cambridge, 70-84.
MILLÀS, J. M. 1943, “La traducción castellana del Tratado de Agricultura de Ibn
W fid”, Al-Andalus (Madrid-Granada), 8, 281-332.
MIRET, J. 2005, “Les sitges per emmagatzemar cereals. Algunes reflexions”, Revista
d’Arqueologia de Ponent (Lleida), 15, 319-332.
MIRET, J. 2006, “Sobre les sitges i altres estructures excavades al subsòl”, Cypsela
(Girona), 16, 213-225.
MIRET, J. 2008, “L’experimentació sobre sitges tradicionals. Aportacions de
l’arqueologia i de l’agronomia”, Revista d’Arqueologia de Ponent (Lleida), 18,
217-240.
MIRET, J.; MORMENEO, L.; BOQUER, S. 2002, “Bòbila Roca (Sant Pere de Ribes).
Cinquanta anys d’investigacions arqueològiques”, Del Penedès (Sant Sadurní
d’Anoia, Catalunya), 3, tardor 2002, 21-46.
MISIEGO, J.C. et al. 1992, “La Huelga. Bronce Medio en la Meseta Norte”, Revista de
Arqueología (Madrid), 136, agosto de 1992, 18-25.
MISIEGO, J. C. et al. 1999, “Excavaciones arqueológicas en el castro de Sacaojos
(Santiago de la Valduerna, León)”, Numantia, Arqueología en Castilla y León
(Valladolid, España), 7, 43-65.

252
MOIFATSWANE, S. M. 1993, “Some notes on grain storage in the north-western
Transvaal”, Southern African Field Archaeology, 2 (2), setembre 1993, 85-88.
MONTANER, J. M. 2007, “Arqueologia experimental a Olius”, Celsona (Solsona,
Catalunya), 536, 28 setembre 2007, 10-11.
MORER, J; RIGÓ, A.; BARRASETAS, E. 1996-1997, “Les intervencions
arqueològiques a l’autopista A-16: valoració de conjunt”, Tribuna
d’Arqueologia (Barcelona), 67-98.
MORER, J.; RIGÓ, A. 2003, “Les Guàrdies (El Vendrell, Baix Penedès). Un
assentament metal·lúrgic d’època ibèrica”, Territoris antics a la Mediterrània i a
la Cossetània oriental (el Vendrell, 8-10 novembre 2001), Barcelona, 327-338.
MRUŠKOVI , S. 1962, “Prispevok k vijskumu uskladovania obilia v obilnych jamách
na Záhori. Die ethnographische Erforschung der Lagerung von Getreide in
Getreidegruben in Záhorie”, Sbornik filosofickei faculty university Komensheho
Musaica (Bratislava), 2, 56-69.
MULTON, J. L.; TRENTESAUX, E.; GUILBOT, A. 1973, “Determination de
l’aptitude des grains à l’utilisation inmédiate et au stockage”, Annales de
Technologie Agricole (París), 22 (3), 335-350.
MUNILLA, G. et al. 1993, “Un conjunto de estructuras de combustión en la H. 88/21
del poblado protohistórico del Alto de la Cruz (Cortes de Navarra)”, Pyrenae
(Barcelona), 24, 141-150.
NADAL, J; SOCIAS, J.; SENABRE, M. R. 1994, “El jaciment neolític del Pou Nou-2
de Sant Pere Molanta (Olèrdola)”, Gran Penedès (Vilafranca del Penedès,
Catalunya), 38, 17-19.
NAGY, G. 1963, “A gabona szemtermésénck tárolása Orosházán”, Ethnographia
(Budapest), 74, 84-105.
NAVARRO, P. 1981, Tratadillo de agricultura popular. Las Alpujarras, Barcelona.
NAVARRO, R.; MAURI, A. 1986, “La excavación de un silo medieval en Santa
Margarida (Martorell, Barcelona)”, Actas del I Congreso de Arqueología
Medieval Española (Huesca, 1985), Zaragoza, V, 435-452.
NAVARRO, S. et al. 2000, “Protecting grain without pesticides at the farm level in the
tropics”, a G. I. Johnson, L. Van To, N. Duy Duc i M. C. Webb, Quality
assurance in agricultural produce, Proceedings of the 19th. ASEAN/ 1st. APEC
seminar on postharvest technology (Ho Chi Minh City, novembre de 1999),
ACIAR Proceedings 100, 353-363.
NEAM U, V. 1975, La technique de la production céréalière en Valachie et en
Moldavie jusqu’au XVIIIe. siècle, Bucarest.
NEIS, P. 1885, “Voyage dans le Laos”, Le Tour du monde (París), 50, deuxième
semestre 1885, 1-80.
NGUE BISSA, T.; MBAIRANODJI, A.; NJUALEM, D. 2007, Guide des techniques de
production et de conservation d’ignames (Dioscorea ssp), Yaoundé, Cameroun.
NICKELS, A.; GENTY, P.-Y. 1974, “Une fosse à offrandes du VIe. siècle avant nôtre
ère à la Monedière, Bessan (Hérault)”, Revue Archeologique de Narbonnaise
(Narbona), 7, 25-57.
NICOLAISEN, J. 1963, Ecology and culture of the pastoral Tuareg: with particular
reference to the Tuareg of Ahaggar and Ayr, Copenhaguen.
NILES, E. V. 1976, “The mycoflora of sorghum stored in underground pits in
Ethiopia”, Tropical Science (Londres), 18, 115-124.
NIN, N. 1999, “Les espaces domestiques en Provence durant la protohistoire.
Aménagements et pratiques rituelles du VIe. s. av. n. è. à l’epoque augustéenne”,
Documents d’Archéologie Méridionale (Lattes), 22, 221-278.

253
NIŽNANSKÝ, J. R. 1958, “Brestovanské žatvy a mlatby v minulosti”, Slovenský
Narodopis (Bratislava), 6,3, 238-278.
NORET, C. 2002, “L’occupation chalcolithique du site du Réal à Monfrin (Gard)”, a
Archéologie du TGV Méditerranée: fiches de syntèse, Lattes, 3 vols.
NOYÉ, G. 1981, “Les problèmes posés par l’identification et l’étude des fosses-silos sur
un site d’Italie méridionale”, Archeologia Medievale (Firenze), 8, 421-438.
NUOFFER, P. dir. 2006, La Boisse (Ain), Diffuseur RD61a Montluel-villa des
‘Vernes’, Archeodunum, Autoroute Paris-Rhin-Rhône, accessible a
www.archeodunum.ch/
NWANKITI, A. D. O. et al. 1989, “Traditional and some improved storage methods for
root and tuber crops in Nigeria”, Roots, tubers and legumes, Bonn, 51-67.
OBETTA, S.E.; IJABO, O. J.; SATIMEHIN, A. A. 2007, “Evaluation of ventilated
underground storage for cocoyams (Taro)”, Agricultural Engineering
International: the CIGR Ejournal. Manuscrip FP 07 017. Vol. IX. November
2007.
OCHSENSCHLAGER, E. 1974, “Mud objects of Al Hiba: A study in ancient and
modern technology”, Archaeology, 27, 162-174.
O`CONNEL, J. F.; LATZ, P. K.; BARNETT, P. 1983, “Traditional and modern plant
use among the Alyawara of Central Australia”, Economic Botany (New York),
37, 80-109.
O’DOWD, E. T. 1971, Hermetic storage of cowpea (Vigna unguiculata Walp.) in small
granaries, silos and pits in Northern Nigeria, Samaru Miscellanous Paper, 31,
Zaria, Nigèria.
OHANNESSIAN-CHARPIN, A. 1995, “Greniers, maladies, morts, systèmes de
stockage, système de valeur chez les bédouins du Ghor”, a A. Bazzana i M. C.
Delaigue, Ethno-archéologie méditerranéenne. Finalités, demarches et resultats.
Madrid, 197-206.
OLLICH, I.; REYNOLDS, P. J.; ROCAFIGUERA, M. 1998, “Agricultura medieval i
arqueologia experimental. El projecte de l’Esquerda”, a I. Ollich et al.,
Experimentació arqueològica sobre conreus medievals a l’Esquerda, 1991-
1994, Barcelona, 51-66.
ORLIAC, C. 2003, “Étude expérimentale du fonctionnement de fours polynésiens à
Tahiti”, a M. Ch. Frère-Sautot, ed, Le feu domestique et ses structures au
Néolithique et aux Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaume, 7-8 octobre
2000), Montagnac, 209-214.
ORLIAC, C.; WATTEZ, J. 1989, “Un four polynésien et son interpretation
archéologique”, a M. Olive i Y. Taborin, eds., Nature et fonction des foyers
préhistoriques: actes du Colloque International de Nemours, 12-14 mai 1987,
69-75.
ORLIAC, M. 2003, “Diversité morphologique et fonctionnelle des fours polynésiens”, a
M. Ch. Frère-Sautot, ed, Le feu domestique et ses structures au Néolithique et
aux Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaume, 7-8 octobre 2000),
Montagnac, 67-70.
PADILLA, J. I. 1981, “El hallazgo de un tesorillo de moneda condal de fines del siglo
XI, en Òrrius (Barcelona). Nuevos tipos inéditos atribuibles a Berenguer Ramon
II (1076-1096)”, Acta historica et archaeologica mediaevalia (Barcelona), 2,
231-241.
PALÁDI-KÓVÁCS, A. dir. 2001, Magyar Néprajz. II: Gazdálkodas. Budapest.

254
PALADIO RUTILIO TAURO EMILIANO 1990, Tratado de Agricultura. Medicina
veterinaria. Poema de los injertos. Traducción, introducción y notas de Ana
Moure Casas. Madrid.
PALASCIANO, I. 1990, “Le fosse da conservar grano”, a Studi di storia pugliese in
memoria di Maria Marangelli, Fasano, Itàlia, 279-297.
PALOMINO, A. L.; RODRÍGUEZ, J. A. 1994, “El yacimiento arqueológico de ‘Las
Empedradas’: un enclave del Bronce Medio en la Ribera del Duero burgalesa”,
Numantia, Arqueología en Castilla y León (Valladolid, España), 5, 59-71.
PAMFILE, T. 1910, Industria casnic la români, Bucarest.
PAMFILE, T. 1913, Agricultura la români. Studiu etnografic, Bucarest.
PAPADEMETRIOU, E.; VARNAVA, A. 1997, “Traditional hermetic methods of grain
storage used in Cyprus”, a E. Donahaye, S. Navarro i A. Varnava, eds.,
Proceedings of an International Conference on Controlled Atmosphere and
Fumigation in Stored Products (Nicosia, 21-26 abril 1996), Nicosia, 175-182.
PARKER, A. C. 1910, Iroquois uses of maize and other food plants, Albany, Nova
York.
PASCUAL, F. 1949, “Conservación de la bellota”, Agricultura. Revista agropecuaria
(Madrid), 211, noviembre 1949, 528-529.
PASSARD, F.; URLACHER, J.-P. 1997, “Besançon, Saint-Jean (Doubs): structures en
fosses et puits en contextes laténien et gallo-romain (Ier. siècle avant J.-C.-Ier.
siècle après J.-C.)”, Revue archéologique de l’Est (Dijon), 48, 167-218.
PEÑA-CHOCARRO, L. et al. 2000, “Agricultura, alimentación y uso del combustible:
Aplicación de modelos etnográficos en arqueobotánica”, Iberos, agricultores,
artesanos y comerciantes. II Reunión sobre economía en el mundo ibérico.
Saguntum-PLAV, Extra 3, 403-420.
PEREIRA, J.; GARCÍA, E. 2002,“Bellotas, el alimento de la edad de oro”, Arqueoweb,
4 (1), mayo 2002, accessible a www.ucm.es/info/arqueoweb/numero4_2/
articulo4_2_bellotas.html
PÉREZ, F. J. et al. 1994, “La Huelga. Un interesante yacimiento de la Edad del Bronce
en el centro de la cuenca del Duero (Dueñas, Palencia)”, Numantia, Arqueología
en Castilla y León (Valladolid, España), 5, 11-32.
PESSINA, A. 1998, “Le strutture accessorie: silos e sistemi di stoccaggio sotterranei.
Alcuni esempli dalla preistoria al medioevo”, a L. Castelletti i A. Pessina, dir.,
Introduzione all’archeologia degli spazi domestici (Como, 4-5 novembre 1995),
Como, 63-76.
PETERS, E. 1972, “Altinova’daki Kerpic Evler/ Lehmziegelhäuser in der Altinova”,
Keban Project 1970 activities, Ankara, 163-182 i làmines 123-141 fora text (p.
163-172 versió en llengua turca, p. 173-182 versió en alemany).
PETERS, E. 1979, “Vorratshaltung in der anonymen Architectur der Altinova”, Keban
Project 1973 Activities, Ankara, 135-142 i làmines 78-95 fora text.
PÉTREQUIN, P. 1985 a, “Greniers à céréales de l’âge du Bronze final aux Planches-
près-Arbois (Jura)”, a M. Gast, F. Sigaut i C. Beutler, eds., Les techniques de
conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes
de cultures et des sociétés, III, 2, París, 393-396.
PÉTREQUIN, P. 1985 b, La grotte des Planches-pres-Arbois (Jura). Proto-Cortaillod
et Âge du Bronze final, París.
PININGRE, J.-F.; MOSCA, P.; BONVALOT, N. 1999, “Une découverte exceptionnelle
dans la vallée du Doubs: le dépôt de vaisselle en bronze de l’âge du bronze final
d’Evans (Jura): présentation préliminaire”, Bulletin de la Société Prehistorique
Française, 96 (2), 241-245.

255
PIQUÉS, G.; BUXÓ, R. eds 2005, “Onze puits gallo-romains de Lattara (1er s. av. n. è.-
IIe s. de n. è.): fouilles programmés 1986-2000”, Lattara (Montpeller), 18.
PLATTE, E.; THIEMEYER, H. 1995, “Ethnologische und geomorphologische Aspecte
zum Ban von Brunnen und Getreidespeichern in Musene (Nordost-Nigeria)”, a
K. Brunk i U. Greinert-Byer, eds., Mensch und Natur in Westafrica, Berichte des
Sonderforschungsbereichs 268, vol. 5, Frankfurt am Main, 113-129.
PLEINEROVÁ, I. 1995, “Ein frühslawischer Getreidesilo in B ezno, Nordwest-
Böhmen”, a M. Fansa, ed., Experimentelle Archäologie. Bilanz 1994 (Druisburg,
agost de 1993), Oldenburg, Alemanya, 57-63.
PLINE L’ANCIEN 1947 Histoire naturelle. Traducció de J. André, París.
POLGE, H. 1979, “Lou cros”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de
conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes
de cultures et des sociétés, I, París, 144-149.
POLLOCK, N. J. 1996, “Namu Atoll revisited: a follow-up study of 25 years of
resource use”, Atoll Research Bulletin (Washington), 441.
PONS, E. 1997, “Estructures, objectes i fets culturals en el jaciment protohistòric de
Mas Castellar (Pontós, Girona)”, Quaderns de prehistòria i arqueologia de
Castelló (Castelló, País Valencià), 18, 71-89.
PONS, E. ed. 2002, Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà). Un complex arqueològic
d’època ibèrica (excavacions 1990-1998). Barcelona.
PONS, E. et al. 1998, “Significació funcional de les sitges amortitzades de Mas
Castellar de Pontós: Una aproximació metodològica”, Cypsela (Girona), 12, 63-
79.
PONS, E.; GARCIA, L., dirs. 2008, Prácticas alimentarias en el mundo ibérico. El
ejemplo de la fosa FS362 de Mas Castellar de Pontós (Empordà-España), BAR
International Series 1753.
PONS, E.; LLORENS, J. M. 1991, “L’organització de l’espai domèstic a Puig Castellet-
Lloret de Mar (la Selva)”, Cypsela (Girona), 9, 95-110.
PONS, E.; MAYA, J. L.; BUXÓ, R. 1989, “Hábitat y estructuras domésticas durante el
final de la Edad del bronce en el norte y oeste de Catalunya” Habitats et
structures domestiques en Méditerranée occidentale durant la Protohistoire.
Pré-actes du Colloque International, Arles-sur-Rhône, 31-35.
PONS, E.; MOLIST, M.; BUXÓ, R. 1994, “Les estructures de combustió i
d’emmagatzematge durant la protohistòria en els assentaments de la Catalunya
litoral”, Cota Zero, Revista d’arqueologia i ciència (Vic, Catalunya), 10, 49-59.
PROUDFOOT, E. V. W. 1977-1978, “Camelon native site”, Proceedings of the Society
of Antiquaries of Scotland, 109, 112-128.
PUJANTE, A. 1999, “El yacimiento prehistórico de los Molinos de Papel (Caravaca de
la Cruz, Murcia). Intervención arqueológica vinculada a las obras de
infraestructura del Plan Parcial SCR2, 1999-2000”, Memorias de Arqueología
(Murcia, España), 14, 133-172.
PULESTON, D. E. 1971, “An experimental approach to the function of Classic Maya
chultuns”, American Antiquity (Washington), 36 (3), 322-335.
RACINET, P. DROIN, L. 2006, “Boves. Quartier Nôtre-Dame”, Bilan scentifique de la
région de Picardie 2003, Amiens, 101-104.
RAICH, R. M. 1978, L’agricultura a Catalunya a través d’un manuscrit del segle XV,
tesi de llicenciatura, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona.
RAMASIVAN, T.; KRISHNAMURTHY, K.; PINGALE, S. V. 1966, “Studies on
preservation of food grains in rural storage, part I: Rural storage of food grains”,
Bulletin of Grain Technology (Hapur, Índia), 4 (1), 177-194.

256
RAMSEYER, D. 1985, “Des fours de terre (polynésiens) de l’epoque de Hallstatt a
Jeuss FR”, Archäologie der Schweiz (Suïssa), 8 (1), 44-46.
RASSON, J. A. 2006, “Pits in comparative perspective”, a M. C. Frère-Sautot, ed., Des
trous... Structures en creux pré- et protohistoriques (Dijon, Baume-les-
Messieurs, març de 2006), Montagnac, 439-444.
RAYNAUD, C. 1990, Le village gallo-romain et médieval de Lunel-Viel (Hérault). La
fouille du quartier ouest (1981-1983), Besançon.
REIGNIEZ, P. 1999, “Les jarres à vin de Géorgie (Caucase)”, Techniques et culture
(París), 33, 167-182.
REY, J.; ROYO, J. I. 1992, “El yacimiento de hoyos de la edad del Bronce de la ‘Balsa
la Tamariz’ (Tauste, Zaragoza)”, Museo de Zaragoza. Boletín, 11, 13-38.
REYNOLDS, P. J. 1967, “Experiments in Iron Age agriculture”, Transactions-Bristol
and Gloucestershire Archaeological Society, 86, 60-73.
REYNOLDS, P. J. 1969, “Experiments in Iron Age agriculture. Part two”,
Transactions-Bristol and Gloucestershire Archaeological Society, 88, 29-33.
REYNOLDS, P. J. 1974, “Experimental Iron Age storage pits: an interim report”,
Proceedings of the Prehistoric Society (Londres), 40, 118-131.
REYNOLDS, P. J. 1979 a, Iron Age Farm. London.
REYNOLDS, P. J. 1979 b, “A general report of underground grain storage experiments
at the Butser Ancient Farm Research Project”, a M. Gast i F. Sigaut eds., Les
techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la
dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, París, I, 70-88.
REYNOLDS, P. J. 1988, Arqueologia experimental. Una perspectiva de futur, Vic,
Catalunya.
REYNOLDS, P. J. 1990, La agricultura en la edad del Hierro, Madrid. (títol original:
Farming in the Iron Age, Cambridge 1976).
REYNOLDS, P. J. 1997, “Mediaeval cereal yields in Catalonia and England: An
empirical challenge”, Acta Mediaevalia (Barcelona), 18, 495-507.
REYNOLDS, P. J. 1998, “The experimental storage of grain in simulated mediaeval
underground silos”, a I. OLLICH et al., Experimentació arqueològica sobre
conreus medievals a l’Esquerda, 1991-1994. Arqueologia Experimental:
Aplicació a l’agricultura medieval mediterrània (DGICYT PB90-0430).
Barcelona, 131-139.
REYNOLDS, P. J. 2000, “Butser Ancient Farm”, Current Archaeology (Londres), 171,
desembre 2000, 4-9.
RICKARD, J. E.; COURSEY, D. G. 1981, “Cassava storage, Part 1: Storage of fresh
cassava roots”, Tropical Science (Londres), 23 (1), 1-32.
ROBINSON, K. R. 1963, “A note on storage pits: Rhodesian Iron Age and modern
Africa”, South African Archaeological Bulletin, 18 (70), 62-63.
RODRÍGUEZ, J. A.; DEL VAL, J. M. 1990, “Nuevos datos para la interpretación de los
‘hoyos’ de Cogotas I. Un silo de Barcial del Barco”, Actas del Primer Congreso
de Historia de Zamora (14-18 marzo 1988), Zamora, 2, 201-209.
ROKSETH, P. 1923, Terminologie de la culture des céréales à Majorque, Barcelona.
ROUX, J.-C. 1999, “Histoire et évolution de l’habitat dans la zone 1 de Lattes, les îlots
1B, 1C et 1D du IVe. siècle avant notre ère”, Lattara (Montpeller), 12, 11-128.
ROUX, J.-C.; VERDIER, F. 1989, “L’utilisation du sable dans l’habitat antique de
Lattes”, Lattara (Montpeller), 2, 33-38.
ROYO, J. I.; GÓMEZ, F. 1992, “Riols I: un asentamiento neolítico al aire libre en la
confluencia de los ríos Segre y Ebro”, a P. Utrilla ed., Aragón litoral

257
 mediterráneo. Intercambios culturales durante la prehistoria, Zaragoza, 297-
308.
ROZIER, J. F. 1787, Cours complet d’agriculture, theorique, économique et de
médicine rurale et véterinaire, París.
RUAS, M. P. 1990, “Analyse des paléo-semences carbonisées”, a C. Raynaud, Le
village gallo-romain et médieval de Lunel-Viel (Hérault). La fouille du quartier
ouest (1981-1983), Besançon-París, 96-104.
SAGRERA, J. 2001, Les ceràmiques de producció ibèrica de Sant Julià de Ramis: el
poblat i els camps de sitges, tesi doctoral, Universitat de Girona.
SALANOVA, L; DUCREUX, F, eds. 2005, “L’habitat campaniforme de la Noue à
Saint-Marcel (Saône-et-Loire). Elements de définition du groupe bourguignon-
jurassien”, Gallia Préhistoire (París), 47, 33-146.
SANCHES, M. J. 1987, “O Buraco da Pala. Um abrigo pré-histórico no concelho de
Mirandela (noticia preliminar das excavaçôes de 1987)”, Arqueologia (Porto,
Portugal), 16, 58-77.
SANCHES, M. J. 1988, “O povoado da Lavra (Marco de Canaveses)”, Arqueologia
(Porto, Portugal), 17, 125-134.
SANZ, F. J. et al. 1994, “La Aceña (Huerba, Salamanca). Un campo de hoyos de
Cogotas I en la vega del Tormos”, Numantia, Arqueología en Castilla y León
(Valladolid, España), 5, 73-86.
SARTI, L.; MARTINI, F.; PALLECCHI, P. 1991, “Fosse de combustione néolitiche:
problemi di interpretazione”, Atti del 13º Convegno Nazionale sulla Preistoria,
Protostoria e Storia della Daunia, San Severo, Itàlia, II, 17-29.
SCHLIPPÉ, P. 1986, Écocultures d’Afrique, Nivelles, Bèlgica (títol original: Shifting
cultivation in Africa. The Zande system of agriculture, Londres, 1956).
SCHMIDT, B.; SCHULTZE-MOTEL, J.; KRUZE, J. 1965, “Früheisenzeitliche
Vorratsgrube auf der Bösenburg, Kr. Eisleben”, Ausgrabungen und Funde
(Berlín), 10, 29-31.
SCHULTZE-MOTEL, J.; GALL, W. 1967, “Prähistorische Kulturpflanzen aus
Thüringen”, Alt-Thüringen (Stuttgart), 9, 7-15.
SÉGUIER, J.-M. et al. 2006-2007, “Le début du IVe s. av. J.-C. dans l’espace culturel
sénonais: les habitats de Bois d’Echalas à Ville-Saint-Jacques et de Beauchamp
à Varennes-sur-Seine (Seine-et-Marne) dans le contexte de l’interfluve Seine-
Yonne”, Revue archéologique du Centre de la France (Vichy), 45-46.
SEIGNOBOS, C.; DEGUINE, J.-P.; ABERLENC, H.-P. 1996, “Les mofu et leurs
insectes”. Journal d’Agriculture Traditionnelle et de Botanique Appliquée
(París), 38 (2), 125-187.
SERRES, O. de 2001, Le théatre d’agriculture et mesnage des champs, Arles.
SERVIER, J. 1985, Tradition et civilisation berbères. Les portes de l’année, Mònaco.
SESMA, J.; GARCÍA, J. 1995-1996, “Excavaciones de urgencia en los yacimientos de
depósito en hoyos de Aparrea (Biurrun) y la Facería (Tiebas)”, Trabajos de
Arqueología Navarra (Pamplona), 12, 293-297.
SHAW, J. 2002, Winter storage of vegetables, Lewinston-North cache Valley Historical
Board, Historical Report #19, February 2000, accessible a www.dragon
goose.com/LewhisWinterStorageVeg.html
SHAZALI, M. E. H. 1992, “Matmora (underground pit) storage of sorghum in the
Sudan”, Bulletin of Grain Technology (Hapur, Índia), 30 (3), 207-212.
SHAZALI, M. E. H.; AHMED, M. A. 1998, “Assessment and reduction of losses in
sorghum stored in traditional mud bins in Sudan”, Tropical Science (Londres),
38 (3), 155-160.

258
SHAZALI, M. E. H.; EL HADI, A. R.; KHALIFA, A. M. H. 1996, “Storability of
sorghum grain in traditional and improved matmoras (storage pits) in Sudan”,
Tropical Science (Londres), 36 (3), 182-192.
SHEJBAL, J.; BOISLAMBERT, J. N. 1982, “Le stockage en atmosphères modifiées”, a
J. L. Multon, ed., Conservation et stockage des grains et graines et produits
dérivés: céreales, oléagineux, protéagineux, aliments pour animaux, París, vol.
2, 772-800.
SIGAUT, F. 1978, Les réserves de grains à long terme. Techniques de conservation et
fonctions sociales dans l’histoire, París-Lille.
SIGAUT, F. 1979, “La redecouverte des silos à grains en Europe occidentale, 1708-
1880”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des grains à
long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des
sociétés, París, I, 15-38.
SIGAUT, F. 1981, “Identification des techniques de conservation et de stockage des
grains”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des grains à
long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des
sociétés, II, París, 156-180.
SIGAUT, F. 1988, “A method for identifying grain storage techniques and its
application for european agricultural history”. Tools and Tillage (Copenhaguen),
6 (1), 3-31.
SIGAUT, F. 1989, “Storage and threshing in preindustrial Europe: Additional notes”.
Tools and Tillage (Copenhaguen), 6 (2), 119-124.
SIMONDE de SISMONDI, J. C. L. 1998, Tableau de l’agriculture toscane. Genève
(edició facsímil de la de 1801).
SOLER, B. 2003, Estudio de las estructuras de combustión prehistóricas: una
propuesta experimental. Cova Negra (Xàtiva, Valencia), Ratlla del Bubo
(Crevillent, Alicante) y Marolles-sur-Seine (Bassin Parisien, Francia), València.
SOLIAS, J. M. 1985, “Introducció a l’estudi de les activitats econòmiques d’una vil·la
laietana”, II Reunió d’economia antiga de la Península Ibèrica (Barcelona,
1981), Pyrenae (Barcelona), 21, 113-122.
SOPEÑA, A. 1978, “Unes reflexions sobre la producció i els rendiments de dues
finques agrícoles de la Baixa Noguera al segon terç del segle XIX”. Estudis
d’Història Agrària (Barcelona), 1, 208-240.
STEWARD, M. C. 1977, “Pits in the Northeast: A typological analysis”, a R. E. Funk i
Ch. F. Hayes III, Current perspectives in Northeastern archeology. Essays in
honor of William A. Ritchie, Nova York, 149-164.
ŠUMBEROVÁ, R. 1996, “Neolithic underground storage pits”, Pamatky Archeologické
(Praga), 87, 61-103.
SUR LA CONSERVATION 1775, “Sur la conservation et la police des grains à la
Chine, Mémoire envoyé de Pékin”, a E. Béguillet, Traité de la connoissance
générale des grains et de la mouture par économie, París, vol 2 (reproduït per
Sigaut 1978, 155-157).
SUTIÈRES-SARCEY 1788, Cours complet d’agriculture ou leçons periodiques sur cet
art, París.
SZÖNYI, E. 2005, “Ha nincs pínce-akkor szabadföldön”, Biokultúra (Budapest), 16, 6,
nobember-december 2005, 17-18.
TANAGLIA, M. 1953, De agricultura, testo inedito del secolo XV pubblicato e
illustrato da A. Roncaglia, Bologna.
TAPLIN, G. 1878, The Narrinyeri: An account of the tribes of South Australian
Aborigines, Adelaide.

259
TASCA, G. 1998, “Intonaci e concotti nella preistoria: tecniche di rilevamento e
problemi interpretativi”, a L. Castelletti i A. Pessina, dir., Introduzione
all’archeologia degli spazi domestici (Como, 4-5 novembre 1995), Como, 77-
87.
TEMPIR, Z. 1961, “Archeologické nàlezi obilnin na uzemi eskoslovenská”, Vedecké
pràce-Zemedelského Musea, Academie zemedeskych ved. Praha, 157-200.
TEOFRASTO 1988, Historia de las plantas. Introducción, traducción y notas por José
María Díaz-Regañón López, Madrid.
TEWE, O. O.; OJENIYI, F. E.; ABU, O. A. 2003, Sweetpotato production, utilization,
and marketing in Nigeria, Lima, Perú.
THOMS, A. V. 1998, “Earth ovens”, a G. E. Gibbon i M. A. Kennet, Archaeology of
prehistoric native America. An encyclopedia, New York, London, 132-133.
TICHÝ, R. 2000, “Project ‘Borek’. P ísp vek ke stavb a funkci neolitického obytného
areálu”, Rekonstrukce a experiment v archeologii (Hradec Králové, República
Txeca), 1, 71-116.
TIERSONNIER, M. A. 1877, “Conservació dels forratjes verts per medi de las sitjas”,
L’Art del Pagès (Barcelona), 1, 77-79 (traducció d’un article publicat al Journal
d’agriculture pratique).
TIRELLI, M. 1965, “Le fosse per la conservazione del grano in Puglia”, Tecnica
molitoria (Pinerolo, Itàlia), 16, 98-102.
TOTA, D. 2004, “C’erano una volta le fosse granarie”, La Gazzeta di San Severo (San
Severo, Itàlia), 6 novembre 2004, 12.
TOUPET, C. et al. 2005, “Enclos quadrangulaires et puits à offrandes. Le cas de
Bruyères-sur-Oise (Val d’Oise)”, a O. Buchsenschutz, A. Bulard i T. Lejars,
L’âge du Fer en Ile-de –France, Actes du XXVI colloque de l’Association
Française pour l’Etude de l’Âge du Fer (París, Saint-Denis, 9-12 mai 2002),
Tours, París, 7-32.
TOURNEUX, H.; DAÏROU, Y. 1998, Dictionnaire peul de l’agriculture et de la nature
(Diamaré, Cameroun), suivi d’un index français-fulfulde, París, Wageningen,
Montpellier.
TRIANTAFYLLIDOU-BALADIE, Y. 1979, “Greniers publics et familiaux en Grèce
du XIVe. au XXe. Siècle”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de
conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes
de cultures et des sociétés, I, París, 150-158.
URBINA, D. et al. 2005, “La vida cotidiana”, a S. Quero, El Cerro de la Gavía, El
Madrid que encontraron los romanos, Madrid, 147-175.
VAGINAY, M.; GUICHARD, V. 1988, L’habitat gaulois de Feurs (Loire): Fouilles
récentes (1978-1981), Documents d’Archéologie Française, 14, París.
VAILLANT, N. 1991, “Fabrication de jarres de stockage au IVe. millenaire dans la
vallée du Jourdain”, Archéologie experimentale, Actes du Colloque international
Expérimentation en archéologie. Bilan et perspectives (Archéodrome de
Beaume, avril 1988), París, 1, 188-193.
VALCÁRCEL, J. A. 1765-1795, Agricultura general y gobierno de la casa de campo,
València, 7 vols.
VALENTI, M.; FRONZA, V. 1997, “Lo scavo di strutture in materiale deperibile.
Griglie di riferimento per l’interpretazione di buche e di edifici”, a S. Geliche,
ed., I Congresso Nazionale di Arqueologia Medievale (Pisa 29-31 maggio 1997),
Firenze, 172-177.
VALIENTE, J. 1987, La Loma del Lomo I. Cogolludo, Guadalajara, Excavaciones
Arqueológicas en España, 152, Madrid.

260
VALIENTE, J. 1992, La Loma del Lomo II, Toledo.
VAN OIRSCHOT, Q. E. A. et al. 2002, “Preliminary observations on the potential for
long term storage of fresh sweet potatoes under tropical conditions”, a M.
Nakatani i K. Komaki, eds., Proceedings of the Twelfth Symposium of the
International Society for Tropical Root Crops: Potential of Root Crops for Food
and Industrial Ressources (Tsukuba, Japan, 10-16 September 2000).
VAQUER, J. 1986, “Les fosses de Carsac et la conservation des grains à l’Âge du Fer:
hypothèses et déductions”, a J. Guilaine et al., Carsac. Une agglomération
protohistorique en Languedoc, Tolouse, 257-260.
VAQUER, J. 1990, Le néolithique en Languedoc Occidental, París.
VARRÓ, M. T. 1928, Del camp, traducció de Mn. S. Galmés, Barcelona.
VÁZQUEZ, J. M. 2004, Culturas distintas, tiempos diferentes y soluciones parecidas.
Ensayos de etnoarqueología, Pontevedra.
VEGA, J. J. et al. 2003, “El yacimiento de ‘Fuente la Mora’, Leganés”, Conservar y
restaurar. La II Edad del Hierro. El primer urbanismo: los carpetanos, Madrid.
VERDIN, F. et al. 1996-1997, “Coudounèu (Lançon-en-Provence, Bouches du Rhône):
une ferme-grenier et son terroir au Ve. siècle avant J.-C.”, Documents
d’Archéologie Méridionale (Lattes), 19-20, 165-198.
VERDIN, P. 2002, “Analyse des phytolithes”, a F. Bostyn, ed., Néolithique et
Protohistoire du site de Rungis-Les Antes, París, 41-47.
VERJUX, C. 2004, “Creuser pour quoi faire ? Les structures en creux au Mésolithique”,
Approches fonctionnelles en préhistoire, XXVe. Congrès Préhistorique de
France (Nanterre, 24-26 novembre 2000), Paris, 239-248.
VERMA, L. R. 1998, Indigenous technology knowledge for watershed management in
upper north-west Himalayas of India, Kathmandu, Nepal, FAO.
VIAND, A. 2005, “Deux puits cuvelés à Lieu-saint, ZAC de la Pyramide (Seine-et-
Marne)”, a O. Buchsenschutz, A. Bulard i T. Lejars, L’âge du Fer en Ile-de-
France, Actes du XXVI colloque de l’Association Française pour l’Etude de
l’Âge du Fer (París, Saint-Denis, 9-12 mai 2002), Tours, París, 145-156.
VIGNET ZUNZ, J. 1979, “Les silos à grains enterrés dans trois populations arabes: Tell
algerien, Cyrenaique et sud du lac Tchad”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les
techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la
dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, I, París, 215-220.
VIJAY, P.; EZEKIEL, R. 2005, “Changes in temperature and relative humidity in heap
and pit during storage of potatoes”, Potato Journal (Shimla, Índia), 32 (3/4).
VILAÇA, R. 2006, “Depósitos de bronze do território português. Um debate em
aberto”, O arqueólogo português (Lisboa), 24, 9-91.
VILLES, A. 1981, “Les silos de l’habitat protohistorique en Champagne crayeuse”, a
M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des grains à long
terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, II,
París, 194-213.
VILLES, A. 1982, Le mithe des fonds de cabanes en Champagne. Histoire et contenu
d’une idée préconçue, Bulletin de la Société Archéologique Champenoise
(Reims), 75 (2), abril-juny 1982.
VIOLANT, R. 1979, “La indústria casolana del pa al Pallars Sobirà. El gra. Els Molins.
Els forns. Pastar. Costums i creences”, a Obra oberta, Barcelona, vol. 2, 67-161.
WAINWRIGHT, G. J. 1968, “The excavation of a Durotrigian farmstead near Tollard
Royal on Cranbourne Chase, Southern England”, Proceedings of the Prehistoric
Society (Londres), 34, 102-147.

261
WAINWRIGHT, G. J.; SPRATLING, M. 1973, “The Iron Age settlement of Gussage
All Saints”, Antiquity (Cambridge), 47, 109-130.
WATSON, P. J. 1979, Archaeological ethnography in Western Iran, Tucson, Estats
Units.
WATT, M. J. 1969, “Grain storage and marketing in the Somali Republic”, Tropical
Stored Products Information (Slough, Regne Unit), 18, 25-32.
WAWRUSCHKA, C. 1998-1999, “Die frühmittelalterliche Siedlung von Rosenburg im
Kamptal, Niederösterreich”, Archaeologia austriaca (Viena), 82-83, 347-411.
WHITTAKER, J. C.; KAMP, K. A.; BRENTON, B. 2005, “Corn storage in simple
pits”, The dynamics of non-industrial agriculture: a human-centred approach,
Early Agricultural Remnants and Technical Heritage, First Plenary Workshop
(East Kilbride, Escòcia, 11-13 març 2005). Resum accessible a
http://acl.arts.usyd.edu.au/projects/earth/
WILLERDING, U. 1968-1998, “Getreidespeicherung”, a J. Hoops et al., Realexicon der
germanischen altertumskunde, Berlín, 2ª edició, vol. 12, 11-30.
WILSON, D. R.; WRIGHT, R P. 1970, “Roman Britain in 1969”, Britannia (Londres),
1, 269-315.
WILSON, G. L. 1917, Agriculture of the Hidatsa Indians. An indian interpretation,
Minneapolis, Estats Units.
WOOD, J. 2000, “Food and drink in european prehistory”, European Journal of
Archaeology (Londres), 3 (1), 89-111.
WOREDE, M.; TESEMMA, T.; FEYISSA, R. 1999, “Keeping diversity alive: an
Ethiopian perspective”, a S. B. Brush, Genes in the field: On-farm conservation
of crop diversity, Canadà.
YEN, D. E. 1973, “Anutan agriculture”, a D. E. Yen i J. Gordon, eds., Anuta. A
Polynesian outlier in the Solomon Islands, Honolulu.
YEN, D. E. 1975, “Indigenous food processing in Oceania”, a M. L. Arnott, ed.,
Gastronomy. The anthropology of food and foot habits, The Hague, 147-168.
YRIARTE, C. 1877, “De Ravenne à Otrante”, Le tour du monde (París), 34, segon
semestre 1877, 209-288.
ZBYSZEWSKI, G. et al. 1976, “Découverte d’un silo préhistorique près de Verdelha
dos Ruivos (Vialonga), Portugal”, Madrider Mitteilungen (Mainz am Rheim,
Alemanya), 17, 76-78.
ZEIST, W. van; GUILAINE, J.; GASCÓ, J. 1983, “L’orge du Bronze moyen de la
grotte des Cazals (Sallèles-Cabardès, Aude)”, Bulletin de la Société
prehistorique française, 80 (4), 117-118.
ZIEGFELD, A. 1922-1929, “Speicher zur Nahrung”, a L. Frobenius i R. von Wilm,
eds., Atlas africanus, Heft 2, Munich.

262