BUTLLETÍ INTERIOR DE L´ASSOCIACIÓ CATALANA D´EXPRESOS POLÍTICS

(RESISTENTS ANTIFEIXISTES-MEMBRES DE LA FIR)

NOVA ETAPA Núm. 61 TERCER TRIMESTRE DEL 2010 DONATIU: 0,60 e

És hora que tots ens definim, la ciutadania i els

Editorial representants polítics, sense temor al debat
democràtic. Però cal fer-ho fugint de tàctiques
ÉS HORA DE DEFINIR-SE electorals, en aquest tema i en d'altres d'igual o de
El poble català aviat serà cridat a les urnes per ele- més importància si cap, com és el cas del
gir un nou Parlament, la composició del qual manteniment de l'Estat del benestar, en perill com
determinarà qui governarà el nostre país els propers a conseqüència de la crisi econòmica. El que a l'inici
quatre anys. De fet, fa temps que vivim en campanya de la crisi semblava, segons deia el mateix Sarkozy,
electoral i que les estratègies dels partits s'orienten obrir possibilitats de refundació del capitalisme li-
a intentar assolir uns resultats que permetin, ja sigui beral amb el retorn a uns estats més
sols o amb el suport d'altres forces parlamentàries, intervencionistes, al control i a la regulació dels
o bé mantenir-se en el govern o bé tornar-hi després mercats financers, a la reforma dels organismes
de set anys d'oposició. També es presenten nous econòmics internacionals, etc., ha quedat en res.
grups creats entorn de la proposta independentista, Hem passat de la reforma del capitalisme liberal al
que aspiren aconseguir uns resultats suficients per desballestament de l'Estat del benestar, i són molt
condicionar en aquest sentit el nou Govern. poques les veus que ho denuncien i que presenten
La sentència del Tribunal Constitucional, (continuació pàg.3)
considerant anticonstitucionals parts de l'Estatut, ha
precipitat aquest enfrontament preelectoral, i ha
 Editorial: És hora de definir-se pàg. 1 i 3
propiciat una situació de desconcert envers el futur
de les relacions amb Espanya. Un desconcert al qual  Les tres malifetes pàg. 3
han contribuït força polítics que, en general, són Antoni Ferret
lluny de tenir el paper dirigent que els correspon, o
sigui, convertir-se en punt de referència per a la  El tribunal Russell i el Dr. Martín... pàg. 4-5
M. Rosa Viñolas i Garcia
ciutadania amb propostes definides i entenedores.
Massa vegades s'utilitzen subterfugis i propostes  Uns instants per a la cultura pàg. 5
calculadament ambigües, que fan difícil saber qui- Anna
na serà realment la política a fer en cas d'arribar al  La sentència de l’estatut pàg. 6-7
Govern o, per exemple, amb quines altres forces Marc Carrillo
polítiques podrien aliar-se en cas necessari. Cal que
els polítics expliquin sense embuts quines són les  Veritat, justícia, reparació... i al final... pàg. 7-8
seves propostes, que aclareixin quins són els camins Jordi Vilardell
per portar-les a la pràctica. I això es troba a faltar.  La generació del TOP pàg. 8-9
Proposar, per exemple, la independència com a al- Enric Cama
ternativa, sense concretar com aconseguir-la i sense
explicar quin tipus d'Estat se'n derivaria des del punt  Com tots els anys, en la diada de... pàg. 10
Ll. Martí Bielsa
de vista econòmic i social, o quines conseqüències
comportaria tant en la realitat social catalana com  Pàgina guerrillera pàg.11
en les relacions amb Espanya, és fer un plantejament Ll. Martí Bielsa
bàsicament emocional sense abordar els problemes
reals.
 La unió fa la força pàg.12
O. Lopez, E. Garcia, M.A. Parra i P. Garcia
 OBITUARI
Lamentem la pèrdua de tres estimats companys
lluitadors antifranquistes:

GABRIEL MARQUEZ TENA

MANEL ALTÉS MAS
ALBERT CASADEJUST ASIN

I acomiadem també al nostre amic guerriller de la

ciutat de Nimes:
FRANÇOIS ROS

El nostre més sentit condol als seus familiars i en

particular a les seves esposes.

PUBLICACIONS REBUDES
Der neve mahnruf, núm. 65
Gent del Masnou, 277-279
Treball, núm. 190 AVÍS
Le Patriote Resistant, núm. 843-844
Front, núm. Setembre 2010
Esquerra Nacional, núm. 178-182 Si entreu a la pàgina web de l'Associació Ca-
Mai Més! núm. 34 talana d'Expresos Polítics
Boira, núm. 11 www.ccoo.cat/exprespol
L’Aurora, núm. 90
El Carrer, núm. 116-117 trobareu el nou enllaç al nostre bloc, que
News (FIR)Resistance Associació of Anti-Fascists. núm. Juny ofereix d'una manera més dinàmica i
Memorial democràtic, núm. setembre, octubre 2010 actualitzada informació d'actes, homenatges,
Cercle català de marsella, núm. 7
Fent Història, núm. 17 exposicions, etc., en els quals intervé la
Nou treball (PSUC Viu), núm. 99 nostra associació. També podeu trobar-hi el
Mundo obrero, núm. 225-227 nostre butlletí.
L’ocupació a Catalunya 2009, núm. juny 2010
El pensament i l’acció. Fundació Nous Horitzons, núm. 38
Esperem que aquest nou bloc serveixi per do-
Associació d’Antics Militars de la República. núm. 542-544 nar a conèixer molt millor els nostres
Memòria antifranquista del Baix Llobregat. núm. 9 objectius i la nostra tasca. Recordeu que
també hi podeu deixar els vostres comentaris
i suggeriments.
AJUTS AL BUTLLETÍ
Anònim.......................... 20 e
Pere Viñolas................... 20 e PLAFÓ D´EDICIÓ
Los 4 muleros..................90 e A SSOCIACIÓ C ATALANA D 'E XPRESOS P OLÍTICS (R ESISTENTS
Antònia Jover..................50 e ANTIFEIXISTES - MEMBRE DE LA FIR ).

______________________ B UTLLETÍ I NTERIOR N ÚM . 61. T ERCER TRIMESTRE DE 2010.

C OORDINACIÓ : A NTÒNIA M ORENO
C ONSELL DE REDACCIÓ : E. C AMA , E NRIC P UBILL , A NTÒNIA
e
TOTAL ............................180e MORENO (Estem oberts a altres participacions)
M UNTATGE : S ARA B ORRÀS
I L · LUSTRACIONS : T RINA
Nota I MPRESSIÓ : I MPRENTA INGRAFIC
El Consell de Redacció no es fa responsable del que s'expressa en D IPÒSIT LEGAL : B-33.493-95
les col·laboracions inserides en aquest butlletí i que s'han de
considerar opinions personals dels sotasignats
E DITA : A SSOCIACIÓ C ATALANA D 'E XPRESOS POLÍTICS .
V IA L AIETANA , 16 -08003 B ARCELONA .
T EL /F AX 934 812 853
Amb la col·laboració de: Correu electrònic:expres-pol@ccoo.cat
P ÀG WEB : WWW . CONC . ES / EXPRESPOL
C OMPTE CORRENT A LA CAIXA :
2100/0429/64/0200175329
-2-
(continuació editorial)
alternatives diferents a les que marquen els famo-
sos "mercats", que semblen els que de veritat
dirigeixen la política, sense que sapiguem qui els
ha elegit i, per tant, quina legitimitat democràtica
tenen. Moltes propostes electorals, per exemple,
parlen de reducció d'impostos sense explicar com
es poden mantenir serveis públics de qualitat,
prestacions socials o inversions públiques, sense
polítiques fiscals progressives.
Estem davant, doncs, de qüestions molt importants,
que condicionaran el futur, tant pel que fa a la
qüestió de les relacions Catalunya-Espanya com a
la supervivència de l'Estat del benestar. I la
ciutadania, en les properes eleccions, haurà de
prendre decisions sobre aquests temes. Però, perquè
la ciutadania es defineixi primer de tot cal exigir
als polítics que també ho facin, i amb claredat, sense
cartes amagades. Els ciutadans i les ciutadanes han
de rebre la informació adequada, sabent de veritat
què proposen les diferents opcions electorals, com
pensen aconseguir-ho i quines conseqüències
tindran, defugint les propostes confuses o
enganyoses i garantint que en el Govern faran el
que al llarg de la campanya s'han compromès a fer.
Si no és així ens trobarem que continua augmentant
la desafecció a la política, que s'incrementa
l'abstenció electoral i que avança un perillós rebuig
al sistema democràtic que tants sacrificis va costar
aconseguir.
LES 3 MALIFETES
Entre les diverses malifetes que el Govern central
ha fet en els darrers mesos (retall de sous dels
funcionaris, congelació de pensions, retall
d'inversions públiques, retall d'ajuda al
desenvolupament, no cobrament retroactiu de la
paga de dependència, no cobrament del xec nadó,
facilitat d'acomiadament, augment de la intervenció
de les ETT, etc.), ens hauríem de fixar en 3
d'aquestes mesures, que tenen una importància es-
pecial:
* El retall de les inversions públiques.
* El retall de l'ajuda al desenvolupament.
* La facilitat i l'abaratiment de l'acomiadament.
El retall de les inversions públiques és el més
-3-
contraindicat en una situació de crisi, ja que, davant
la contracció de les inversions privades, i per tant la
contracció de la feina, cal "compensar-ho"
parcialment amb un augment de les inversions
públiques. Aquestes inversions creen activitat i, per
tant, feina i, per tant, llocs de treball. És la manera
idònia de compensar els efectes de la crisi en el sentit
de l'augment de l'atur. Reduir-les, amb l'argument
de rebaixar el dèficit, és un greu error, ja que el dèficit
és una qüestió secundària, que es pot enfocar una
volta acabada la crisi. El primer de tot és la feina.
L'ajuda al desenvolupament és una manera de con-
tribuir a pal·liar la situació dels països pobres, els
problemes de manca d'alimentació adequada,
d'analfabetisme, de mortalitat infantil, etc. Rebaixar
aquesta ajuda de l'Estat espanyol és una
responsabilitat gravíssima. Aquesta ajuda és lo últim
que s'hauria de rebaixar. És a dir, no s'hauria de
rebaixar mai, en cap situació. Aquesta actitud fa en-
cara més difícil (que ja ho és) el compliment dels
Objectius del Mil·lenni (reduir sensiblement la mala
alimentació, l'analfabetisme, la mortalitat infantil,
la falta d'aigua potable, la discriminació de la dona,
etc.). No feu cas del fet que, d'aquesta mesura, no
se'n parli, ja que això és una actitud poc responsa-
ble de la gent, dels partits i dels mitjans de
comunicació. Ens oblidem de la misèria del món, i
això no es pot fer.
Facilitar i abaratir l'acomiadament fa un mal terri-
ble als treballadors/es i a tota persona que busqui
un lloc de treball, ja que la seguretat en la feina és
tan important, per a la salut, com l'aigua potable. La
inseguretat en la feina crea por, angoixa, impedeix
fer plans vitals: aparellar-se, buscar un pis, tenir fills,
etc. L'interès que aquesta possibilitat pugui tenir per
a les empreses i el que pugui tenir per als
treballadors/es són incomparables. Per a una part
pot significar pèrdua de beneficis, o fins i tot pèrdues,
per a l'altra part és perdre el modus vivendi. Aquesta
malaurada reforma laboral pot portar a un gran
increment de l'atur, de la pobresa i de la misèria.
L'actual Govern central, considerant la seva actuació
dels darrers anys, no és un Govern com per prendre
aquestes mesures que comentem. S'ha deixat influir
i imbuir per pressions internacionals, de l'FMI, de
la UE, desgraciadament llançada cap al camí de la
reacció antisocial. La UE és actualment reaccionària
per culpa del mal resultat de les darreres eleccions
europees.
Antoni Ferret
 EL TRIBUNAL RUSSELL I EL DR. MARTÍN ALMADA
Entre l'1 i el 3 de març d'enguany es va celebrar a Barce-
lona la primera reunió del Tribunal Russell sobre Pales-
tina, a les sessions del qual vàrem assistir diversos
membres de l'Associació. Com a integrant del Comitè
de Suport al Tribunal, entre moltes altres personalitats
internacionals, va participar en les sessions el nostre amic
el Dr. Martín Almada, del Paraguay, advocat, escriptor i
premi Nobel Alternatiu dels Drets Humans el 2002. La
seva presència va permetre desenvolupar, mitjançant
l'Associació, un conjunt d'activitats força profitoses, tals
com diverses reunions bilaterals, visites al Parlament,
actes públics, etc.
Cal recordar que el Tribunal Russell es va crear el 1967
per investigar els crims de guerra comesos al Vietnam i
jutjar-los d'acord amb el dret internacional. "L'objectiu
és evitar el crim del silenci." Encara que no té validesa
jurídica, actua com a tribunal de la societat civil, davant
les injustícies i la impunitat. El Comitè de Suport Inter-
nacional compta amb més de 100 personalitats de tots
els àmbits. Avui la Fundació Bertran Russell sosté la
creació del Tribunal Russell sobre Palestina (TRP) per a
jutjar les violacions del dret internacional de les quals
és víctima la població palestina i que la priven d'un Estat
sobirà.
El TRP està constituït per personalitats reconegudes de
molt diversos països, d'Israel inclòs. La seva legitimitat
no prové de cap govern o partit polític, sinó del prestigi,
de la carrera i del compromís respecte als drets
fonamentals dels membres que l'integren.
De les sis sessions internacionals celebrades a Barcelo-
na, la primera es va celebrar al Col·legi d'Advocats. La
pretensió era posar en evidència les complicitats de
diferents actors de la comunitat internacional sobre el
conflicte d'Israel i Palestina. La sessió tenia com a
objectiu estudiar les omissions i complicitats de la UE i
-4-
dels seus estats membres. El ritual i la dignitat dels
representants del tribunal impregnava d'emoció tots els
assistents. Com que les sessions eren obertes, vàrem po-
der gaudir de l'exposició dels experts i escoltar testimonis
de diferents nacionalitats, ideologies i professions. Molts
d'ells eren esfereïdors.
La presència d'aquest prestigiós Tribunal a Barcelona i
la importància dels seus membres escassament ha estat
publicitat als mitjans de comunicació. El control dels
lobbies és eficaç, implacable, prepotent i extens!
El TRP va concloure en la complicitat de la Unió Euro-
pea en l'incompliment de les normes generals de dret in-
ternacional i l'omissió per abstenir-se davant les
violacions del dret internacional comeses per Israel. En-
tre d'altres raons per la:
- Exportació d'armes i components d'armes utilitzades
en el conflicte de Gaza.
- Importació de productes de colònies ubicades en
territoris ocupats.
- Participació de les colònies d'assentament en progra-
mes d'investigació europeus.
- No denúncia de la destrucció d'infraestructures en
l'operació "Plom Fos", a Gaza.
- Tolerància de relacions econòmiques d'empreses
europees en projectes comercials en els territoris ocupats.
El TRP exhortava la UE i els seu estats membres a:
- Acomplir la resolució del Parlament Europeu que
exigeix la suspensió de l'Acord d'associació de la UE i
Israel.
- Aplicar la recomanació de la missió de les NU, relati-
va a la recopilació de proves i l'aplicació de la jurisdicció
universal de presumptes responsables israelians i
palestins.
- No fer modificacions que limitin
els efectes de lleis de jurisdicció uni-
versal existents, a fi que cap Estat
pugui convertir-se en refugi segur de
presumptes criminals de guerra.
- Promulgar lleis, en alguns estats, que,
d'acord amb la Convenció de Ginebra,
permetin l'exercici de la jurisdicció uni-
versal.
Malauradament, la impunitat en la
persecució del poble palestí és palesa.
Prova en tenim amb les constants
agressions a la població de Gaza i l'atac,
amb el resultat d'una desena de morts, a
la flotilla humanitària que intentava
trencar el seu bloqueig.
Les sessions del Tribunal Russell estaven

presidides moralment per la idea dels drets humans, la
mateixa que ha impulsat sempre l'activitat del Dr. Mar-
tín Almada, incansable lluitador que va patir la
persecució, la tortura i la presó sota la dictadura d'Alfredo
Stroessner a Paraguay. Entre els diferents actes
organitzats per l'Associació aprofitant la seva estada, es
va celebrar a la seu de CCOO una conferència sobre els
drets humans a l'Amèrica Llatina. Amb fina ironia, Mar-
tín Almada ens desgranà l'experiència del seu llarg
combat:
- Com l'any 1975, militars (argentins, brasilers,
bolivians, xilens, uruguaians i paraguaians) el van tor-
turar a la Comissaria Primera d'Asunción.
- L'obsessió a indagar com havia mort la seva esposa a
la presó.
- Com el pas per les diferents presons li facilità el
contacte amb d'altres represaliats (entre ells un comissari
que li donà elements per descobrir l'existència de
l'Operatiu Còndor).
- La llibertat, per la pressió d'organitzacions de drets
humans, el llarg exili i el retorn després de la destitució
del dictador.
- La tenacitat en la investigació, durant 15 anys, de
l'aparell repressor contra l'esquerra llatinoamericana,
aconseguint descobrir els documents de la repressió, en-
tre els quals l'acta del naixement de l'Operació Còndor.
- El temor actual que l'ofensiva contra el jutge Garzón
faci envalentir els dictadors, fins al punt de destruir els
arxius del terror.
Amb la Fundació Celestina Pérez de Almada, que
presideix, i l'Associació Catalana d'Expresos Polítics,
existeix una relació fraternal que es va plasmar en un
conveni de col·laboració, signat l'abril de 2005, per
promoure els drets humans, l'educació per la pau, fo-
mentar la memòria història de la repressió dels drets
humans, etc. Estem segurs que amb la idea de continuar
avançant plegats en aquests objectius, entre els quals
fomentar una pau justa a Palestina, continuarem també
aquesta fraternal relació.
M. Rosa Viñolas i Garcia
UNS INSTANTS
PER A LA CULTURA
○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
ANNA FRANK I AMSTERDAM
Tothom ha sentit parlar alguna vegada o coneix la història
de l'Anna Frank. Una nena jueva que va viure amagada,
juntament amb la seva família i quatre persones més, a
la part del darrera de la fàbrica de conserves del seu pare
per intentar salvar la seva vida de les mans de la Gestapo.
Hi van ser amagats durant dos anys, no podien sortir al
carrer, no podien fer sorolls, havien de conviure tots 8
sota un mateix sostre amb unes condicions cada vegada
més precàries i depenien, tan sols, de l'ajuda i de la
benevolència d'uns amics de la família que treballaven a
la fàbrica.
L'Anna, a l'igual que la resta de persones que eren allà a
dins, intentaven seguir amb la seva vida diària, amb els
seus estudis, amb les seves obligacions... perquè tots
tenien l'esperança que un dia tot allò s'acabaria i podrien
reprendre les seves vides i no volien que aquella reclusió
els causés un gran endarreriment.
L'Anna, en plena adolescència, era la més incompresa
per tots i va buscar com a via d'escapament pels seus
pensaments i la seva imaginació escriure el seu propi diari.
En ell hi narrava totes les anècdotes que passaven a la
casa, tots els seus sentiments, els seus pensaments, les
seves preocupacions, les seves pors..., en definitiva, tot.
Gràcies a aquest diari tots nosaltres ens podem fer una
idea de quins tràngols van haver de passar ells i molta
més gent que es trobava en la mateixa situació. El seu
pare, tot i el tràgic final amb què es va acabar tot, va
decidir conservar la casa, convertida a dia d'avui en
museu, i fer realitat el somni de la seva filla, ser escriptora.
Va fer que es publiquessin les seves paraules i, gràcies a
la gran quantitat de detalls precisos que escriu l'Anna,
ens és molt fàcil posar-
nos a la seva pell i més
des de dins del seu
amagatall, des d'on a
dia d'avui encara
s'escolten repicar les
campanes que
marcaven l'hora i els
esdeveniments a l'Anna
en aquells dies tan
llargs.
Val la pena anar a
Amsterdam i visitar la
casa d'Anna Frank i per
aprofitar més la visita
us diria que us llegíssiu el seu diari que us ajudarà a
entendre molt millor per tot el que va passar aquella nena
i la seva família.
Anna
-5-
 LA SENTÈNCIA DE L’ESTATUT
Després de quatre anys des de l'aprovació de
l'Estatut de 2006, finalment el Tribunal Constitu-
cional ha dictat la seva sentència. S'ha dit que han
estat pocs el articles afectats per les declaracions
d'inconstitucionalitat del seu veredicte, i que una
bona part de l'Estatut ha quedat salvada. Dit així, la
conclusió és
molt enganyosa
respecte de com
en realitat han
anant les coses.
Perquè la
valoració jurí-
dica de la sen-
tencia no és una
qüestió de
quantitat sinó
que ha de tenir
molt en compte
la qualitat i la
importància
dels temes
afectats, no
només els
articles que el
Tribunal ha decidit que són contraris a la
Constitució, sinó també els altres que han estat
objecte d'una decisió jurisdiccional de caràcter
interpretatiu, és a dir, aquell tipus de sentència en la
qual el Tribunal salva la constitucionalitat d'un
article però declara que el seu contingut s'ha
entendre conforme a la interpretació que el Tribu-
nal ha fixat en la seva sentència. I en aquest sentit,
cal dir que en allò que dóna sentit a l'autonomia
política, a la capacitat d'autogovern de la Generalitat
que es reflecteix en l'abast que tinguin les seves
competències, el resultat ha estat profundament
restrictiu.
L'Estatut aprovat el 2006 tenia per objectiu garantir
més i millor les competències de la Generalitat, i
establir un sistema de finançament més adequat i
coherent amb la rellevància econòmica i social de
Catalunya en el conjunt d'Espanya. Perquè, malgrat
els importants avenços assolits des de 1979, quan
fou aprovat l'anterior Estatut, fins a la reforma de
2006, el cert és que la qualitat de l'autonomia polí-
tica aconseguida no fou satisfactòria. A causa de la
capacitat d'intervenció de les lleis estatals sobre les
competències de la Generalitat, es reduí, i molt, la
capacitat d'acció legislativa del Parlament, que
-6-
permetés que Catalunya pogués disposar de
polítiques públiques pròpies, sobre temes tan
rellevants com l'educació, la sanitat, l'ordenació del
territori, l'administració local i d'altres. A fi de re-
vertir aquesta situació, pel que fa a les competències,
la reforma va tenir com a objectiu principal garan-
tir-ne la
integritat. Per
aquesta raó,
l'Estatut fou un
text llarg i
detallat, amb la
finalitat de con-
cretar com més
millor, matèria
per matèria, què
era allò que
correspon a la
Generalitat de
forma exclusi-
va, compartida
amb l'Estat o
també allò que li
pertoca executar
i que
prèviament han aprovat el Parlament i el Govern
centrals. I tot això es va fer a través d'una reforma
estatutària aprovada no per qualsevol llei, sinó per
una llei orgànica, que és una llei estatal, i després
un referèndum, en el qual el poble es pronuncià
majoritàriament a favor. En aquest sentit, és
important recordar el procediment d'aprovació, en
la mesura que aquesta llei orgànica fou l'expressió
de la concurrència de dues legitimitats polítiques,
la del Parlament català, que aprovà un primer text
de la reforma, i la de les Corts generals. Ambdues,
manifestaren a través del nou Estatut un nou acord
polític sobre el marc d'autogovern per a Catalunya,
en el qual les competències i el seu finançament,
conjuntament amb la posició del català com la seva
llengua pròpia, eren els temes més decisius.
Doncs bé, respecte de les competències, la sentència,
tant pel que fa a les declaracions
d'inconstitucionalitat com pel que correspon a les
decisions de caràcter interpretatiu, ha suposat la
desnaturalització del sistema que l'Estatut de 2006
havia configurat a fi de garantir-les davant la reite-
rada capacitat de penetració mostrada pel legisla-
dor estatal. És a dir, que aquest podrà continuar
operant com ho ha fet fins ara. En aquest sentit, la
sentència és demolidora, i, de fet, deixa les coses tal
com estaven abans de la reforma estatutària.
En allò que es refereix al sistema de finançament, la
sentència també ha diluït la voluntat de l'Estatut de
garantir-lo de manera més estable, perquè respecte
d'una bona part del seu contingut, el Tribunal ha de-
cidir que no obliga el Parlament central. És a dir,
per exemple, que els percentatges que corresponen
a la Generalitat en els impostos cedits (IRPF, IVA,
etc.) o els que afecten les inversions que cal fer en
infraestructures, podrien ser modificats en el futur
per una nova llei estatal de finançament de les
Comunitats Autònomes. És cert, però, que la llei
actual (la LOFCA), fruit del pacte sobre
finançament, acollí el que preveu l'Estatut. Però so-
bre aquest aspecte el que ha vingut a dir el Tribunal
és que el futur no està escrit, i que l'Estatut no és un
garantia jurídica que una futura llei estatal no pogués
establir una altra cosa. Per tant, la sentència redueix
la importància de l'Estatut com a norma institucional
bàsica de l'autonomia de Catalunya i, per suposat,
de l'autonomia de la resta de les comunitats
autònomes.
Finalment, pel que fa la posició del català, la
sentència el deixa en una situació similar a l'existent
abans de la reforma. Tot i així, impedeix que l'Estatut
pugui establir el seu ús preferent en l'Administració
pública i en els mitjans de comunicació públics de
Catalunya, cosa que no s'acaba d'entendre bé, perquè
el cert és que això ja ho feia la Llei de política lin-
güística de 1998. Marc Carrillo
Catedràtic de dret constitucional
VERITAT, JUSTÍCIA, REPARACIÓ... I
AL FINAL, RECONCILIACIÓ
En els darrers 30 anys, s'han produït grans avenços
en les ciències socials, que investiguen què cal fer
per poder refundar una societat després d'un conflicte
armat. Processos com els d'Argentina, Sud-àfrica,
Irlanda i els de molts altres països han proporcionat
molta experiència i coneixements en aquesta
matèria. Un d'aquests coneixe-ments, acceptat
àmpliament pels especialistes, és que per refundar
una societat després d'un conflicte armat cal seguir
un procés basat en quatre fonaments: veritat,
justícia, reparació i reconciliació. Quatre
fonaments que, a més, s'han de succeir en aquest
ordre.
Per refundar una societat primer cal la veritat, sa-
-7-
ber què va passar, conèixer els fets de forma
transparent i col·lectiva. La veritat permet que les
víctimes coneguin tots els crims de què han estat
objecte, i que la societat conegui què va portar a
aquells crims i com garantir que no tornarà a passar.
Des dels anys 80 el model que s'ha imposat és el de
creació de comissions de la veritat. Les més
conegudes són la d'Argentina (1983) i la de Sud-
àfrica (1995), però n'hi ha hagut moltes més: del
1982 al 2007 vint-i-vuit països han creat comissions
de la veritat (Alemanya, Bolívia, Congo, Equador,
Haití, Indonèsia, Nigèria, Xile...).
Quan es coneix la veritat, cal fer justícia: cal
penalitzar els excessos comesos. La justícia por ser
més o menys àmplia, o simbòlica, segons la
correlació de forces entre les institucions
democràtiques i els repressors. Però en qualsevol
cas, cal la condemna explícita dels autors dels crims
més abominables.
Posteriorment, cal afrontar la reparació dels danys
soferts per les víctimes. Una reparació que
necessàriament serà molt limitada, ja que no es po-
den reparar les vides destruïdes. Però cal almenys
reparar l'honorabilitat de les víctimes. Una reparació
que per ser efectiva ha de ser explícita, pública,
contundent i continuada.
Finalment, després d'aconseguir la veritat del fets,
la justícia pels crims i la reparació de les víctimes,
és quan és possible afrontar la reconcilia-ció entre
les parts. Necessàriament, la reconciliació és el fi-
nal del procés, com sabem des de petits en la nostra
vida quotidiana: per tornar a ser amics (reconci-
liació) cal abans que el culpable reconegui els fets
i demani perdó -que és l'essència de la reconciliació.
Un perdó que només pot demandar el victimari i
que només la víctima pot concedir. En alguns països,
com a l'Argentina, el perdó el va demanar
explícitament el cap d'Estat. A Sud-àfrica l'amnistia
(el perdó) estava condicionada al reconeixement
públic dels fets i a la sol·licitud de perdó a les
víctimes.
A Espanya, a finals dels anys 70 i 80, els poders
establerts (mediàtics, polítics i institucionals) van
insistir en la teoria que el model espanyol de
transició a la democràcia era exemplar. Fins i tot el
van voler exportar a altres països, donant lliçons de
com s'havien de fer les coses. Els fets són que, aquí,
als victimaris se'ls va amnistiar per decret, sense
haver de demanar perdó; en van dir reconciliació
d'un pacte entre elits polítiques, sense perdó entre
víctimes i victimaris; i l'honorabilitat de les víctimes
es va donar per reparada amb un decret pel qual els
monuments feixistes passaven a homenatjar també
les víctimes. Cap altre país del món va considerar
l'experiència espanyola com un model a seguir.
Durant una dècada i mitja (anys 80 i principis dels
90) va semblar que el model espanyol funcionava.
Els poders establerts insistien en el mateix mantra:
"s'ha passat pàgina", "s'han tancat les ferides", "els
espanyols volen oblidar"... Aquest discurs hipnòtic
va durar fins que José María Aznar (1996-2004) va
evidenciar la trivialització dels crims de la dictadu-
ra, i que el silenci no només no havia curat res, sinó
que era extremadament corrosiu per a la societat.
Al 2006, la Universitat Progressista d'Estiu de
Catalunya (UPEC) va organitzar una sessió sobre
"Repressió, silenci i conseqüències psíquiques". Allà,
un dels majors especialistes en el tema, Marcelo Viñar,
metge i psicoanalista uruguaià, analitzava així les
conseqüències d'aquest silenci: "La implantación por
decreto de políticas de olvido (con el nombre de am-
nistía o de leyes de punto final) tiene efectos
paradojales y contradictorios, produciendo conse-
cuencias opuestas a las que se proponen: generan re-
sentimiento y división, y no un sentimiento de amor
y lealtad a la tierra donde hemos nacido. (...) Cuando
una sociedad niega el crimen que todos conocen,
cuando el horror se sabe pero no se admite, el mensa-
je edulcorado de inocencia y de buenaventura para el
porvenir resulta un efecto de impostura y de mentira.
No hay un agujero de la memoria. No hay un dar
vuelta a la página y encontrarla en blanco para ins-
cribir un porvenir radiante. Hay la transmisión acti-
va de la negación o la trivialización del crimen ho-
rroroso, que todos conocen y del que nadie habla."
Jordi Vilardell
-8-
LA GENERACIÓ DEL TOP
El passat 6 de juliol es va celebrar, a la sala d'actes
del Museu de Història de Catalunya, una àmplia
trobada de companyes i de companys interessats en
la iniciativa de l'Associació d'organitzar un gran acte
per vindicar la lluita i el compromís de les generacions
que els anys 1960 i 1970 van plantar cara als
instruments repressius de la dictadura, com ara el TOP.
La trobada va estar presidida per Enric Pubill,
president de l'Associació, que va estar acompanyat a
la taula, a més de pel director del museu, Agustí
Alcoberro, per alguns dels membres de la comissió
encarregada de preparar l'acte, Domènec Martínez,
Manuel Delgado i Manel Risques, que, davant de més
de setanta assistents,van abordar els objectius de la
iniciativa, les activitats previstes i van llegir la
proposta de manifest.
Enric Pubill, després d'agrair als assistents la seva
presència i a la direcció del museu la seva
col·laboració per a la realització de la trobada, va ex-
plicar els motius de la iniciativa, i de com en la darrera
assemblea general de l'Associació es va proposar
començar a treballar en la reivindicació de les més
de 50.000 persones que varen ser processades entre
1963 i 1977 pel Tribunal d'Ordre Públic. Va recordar
que la iniciativa s'emmarca en el 30è aniversari de la
legalització de l'Associació, que celebrem enguany, i
va insistir que es tractava de reivindicar la noblesa
del compromís polític, de dir clarament que la
democràcia s'està afeblint, que els drets dels
treballadors estan essent liquidats i que cal denun-
ciar la impunitat d'un neofranquisme que està
ressorgint. Va convidar finalment els assistents a
expressar les seves opinions i suggeriments sobre la
iniciativa i va deixar clar que la reivindicació del
passat ha de servir per intervenir en un present que
no és aquell per al qual vàrem lluitar.
Després, en nom de la comissió organitzadora, van
intervenir Domènec Martínez, Manuel Delgado i
Manel Risques, que van informar del treball realitzat,
i van anunciar que la comissió la integren, a més d'ells,
Enric Pubill, Lluís Biosca, Enric Cama, Antonio Nieto
i Montse Torras. Van insistir que no es tractava de
fer un homenatge més, sinó de fer sentir la veu dels
que varen fer front al franquisme en les seves darreres
etapes per denunciar la impunitat dels crims comesos,
de lluitar contra l'oblit, de palesar que la dictadura
va ser molt llarga i que fins al final, fins i tot després
de mort el dictador, va continuar una política
violentament repressiva, i que cal actuar, reclamant
el compromís de les generacions que van lluitar
aleshores, per aprofundir i defensar els valors
democràtics davant el seu deteriorament actual.
Van recordar la gran dimensió de la revolta
democràtica en la qual van participar milers i milers
de persones procedents del moviment obrer, del món
universitari, del món de la cultura, dels moviments
veïnals i associatius, dels despatxos laboralistes, de
la sanitat i de l'ensenyament, de sectors de l'Església,
etc., tot un conjunt molt important de ciutadanes i
ciutadans que van ser els autèntics protagonistes dels
canvis que es van produir. Molts d'ells, més de 50.000,
varen ser represaliats per aquesta lluita. Però l'objectiu
no és reivindicar només la gent represaliada pel TOP,
sinó totes i tots els que, sense arribar a ser-ho, varen
participar en la lluita, els que se la jugaven deixant
les cases per a les reunions,
les dones que es feien càrrec
de la família mentre els seus
companys eren represaliats,
la gent que participava en els
aparells de propaganda, que
participava dels actes
antifranquistes, etc. En defi-
nitiva, tothom que d'una ma-
nera o d'altra va ser còmplice
d'aquell combat per la llibertat.
Es va apuntar que la iniciativa pretén denunciar una
situació en la qual uns anomenats mercats dirigeixen
la política, en què es retallen conquestes socials i drets
elementals, en què els mitjans de comunicació estan
al servei de poderosos grups econòmics, i en què, en
el camp de la justícia, els hereus del franquisme estan
guanyant batalles. Tot plegat apunta a un
deteriorament de sistema democràtic, que cal denun-
ciar. Per això és necessari trobar la manera de fer
ben visible el testimoni de compromís i memòria
democràtica de les generacions que van lluitar en els
darrers temps de la dictadura perquè, amb la seva
actitud crítica davant un present que conté importants
dèficits democràtics, ajudi a la mobilització de les
generacions joves per reaccionar davant aquesta
sensació d'impunitat i fatalisme instituït.
-9-
En concret es va proposar un gran acte reivindicatiu,
d'afirmació i de cultura democràtica, amb vocació
d'intervenir en el nostre present. Un acte que seria el
colofó al 30è aniversari de la legalització de
l'Associació Catalana d'Expresos Polítics, i que hauria
d'anar precedit d'una roda de premsa amb gent signi-
ficada i represaliada per la dictadura, d'articles en els
mitjans de comunicació i de recollida d'adhesions
públiques al manifest. Va apuntar-se també la possible
col·laboració en el projecte del Memorial Democràtic.
Finalment es va donar lectura a la proposta del
manifest "PROU IMPUNITAT".
Les intervencions dels assistents varen ser nombroses
i favorables a la iniciativa. En general, la gent va
opinar de manera crítica amb la situació actual i amb
la Transició política, encara que també va haver-hi
opinions que la defensaven i que eren partidàries de
no entrar en debats històrics, perquè no era aquest
l'objectiu de la trobada i difícilment s'aconseguiria
el consens imprescindible per a la realització de l'acte.
Va haver-hi, lògicament, intervencions contraposades
políticament i, fins i tot, d'altres que tenien poc a
veure amb el motiu de la trobada. Cal tenir present,
malgrat tot, que l'acte serà organitzat per l'Associació
d'Expresos i que
correspondrà a aquesta
associació, en darrer terme,
la seva orientació política. En
aquesta línia es va opinar que
així com amb l'acte del
Liceu, el 2002, l'Associació
va impulsar la creació del
Memorial Democràtic, l'acte
previst hauria de ser un
segon Liceu, en el sentit d'impulsar l'anul·lació de
les sentències del TOP, palesar l'actitud franquista
de la justícia i denunciar el deteriorament democràtic.
També es va opinar que la proposta de manifest era
massa llarga i que caldria reduir-lo i concretar-ne més
els punts. Després de respondre a les intervencions
dels assistents, recollir molts dels suggeriments i
comprometre's a una nova redacció del manifest més
reduïda, la comissió va anunciar que avançaria en
l'organització de l'acte i comunicaria les novetats pels
mateixos canals pels quals s'havia convocat tothom.
Finalment, cal assenyalar, de manera positiva, que
en acabar la trobada moltes companyes i companys
van oferir la seva col·laboració. La generació TOP
va respondre.
Enric Cama
 COM TOTS ELS ANYS, EN LA DIADA DE CATALUNYA
Esperàvem que no fos com tots els anys. La nostra
associació s'havia adreçat al Sr. alcalde de la ciutat
perquè ens sentíem menystinguts, discriminats, en
fer la nostra ofrena. Des d'haver d'insistir, prop del
servei d'ordre, per poder arribar, amb la nostra pan-
carta que ens identifica i el coixí que reprodueix la
nostra ensenya, al peu del monument a Rafael de
Casanova per fer la nostra ofrena (val a dir que
sempre ho hem aconseguit), fins a sentir-nos, en
acabar, amb la sensació d'haver-nos "colat" on no
havíem estar convidats, una sensació, aquesta, que
es veu reforçada pel fet de la música.
Aquesta és una altra. La música. No entenc ni
entendré mai per què la música, l'himne dels
Segadors sona per a uns i no per a altres, en fer
l'ofrena, quan totes elles, totes les ofrenes, són fetes
amb la mateixa intenció. Ho entendria si em
diguessin que la Banda Municipal no pot estar tantes
hores tocant sense descansar i que, per aquesta cau-
sa, només toquen quan els que fan l'ofrena són
importants.
En arribar en aquest punt és quan se m'escauen dues
preguntes: Qui o què és el que determina què o qui
és important o no? I d'altra banda, quin és el criteri
en el qual es basen els que ho determinen? D'aquesta
darrera pregunta se'n desprenent tres més: És polític
el criteri?, és quantitatiu?, o és de representació?
Ara encara ho entenc menys.
Si és polític.
La nostra associació, legalitzada el 1980, ara fa
trenta anys, té, encara avui, com a president d'honor,
Lluís Companys i Jover, el president màrtir. Socis
ho són, per només anomenar-ne dos, el que fou,
durant molts anys, president de la Generalitat de
Catalunya el M.H. Sr.Jordi Pujol i Soley i l'actual
director del Museu d'Història de Catalunya, Sr.
- 10 -
Agustí Alcoberro i Pericay, com han estat socis,
fins a la seva mort, Gregorio López Raimundo i
Miguel Núñez.
Per la seva activitat de recuperació i manteniment
de la memòria ha estat, la nostra associació,
guardonada amb la Creu de Sant Jordi, com també
alguns dels associats.
I em pregunto: té l'Associació Catalana d'Expresos
Polítics prou entitat política com per ser tinguda en
compte?
Si és quantitatiu.
La nostra associació compta encara avui amb més
dos-cents seixanta socis, i fa arribar el seu butlletí,
"Catalunya Resistent", a més de mil simpatitzants.
Quantes n'hi ha al davant i quantes al darrere?
O si és representatiu.
Quant a representació, se'ns atorga la d'aquells que
patiren presó per la seva lluita contra la dictadura.
¿Han calculat, els que determinen a qui han
d'engegar a tocar els Segadors, els milers d'anys de
privació de llibertat que això comporta?
M'incomoda, per dir-ho suaument, que se'm prengui
per un vell que va a fer l'ofrena perquè no te res
més que fer, per allò de passar l'estona. Quedarien
espaordits, els que ens contemplen, si veiessin la
munió d'homes i dones, de companys i companyes
que ens fan costat en aquest dia, que són amb
nosaltres encara que no els veiem, que fa temps que
ens han deixat, que nosaltres a ells no i que els
portem amb nosaltres en aquest dia, el seu record,
ja que no arribaren a veure plasmat en la realitat
l'objectiu que fou de la seva lluita.
Per respecte a tots ells, demanem més sensibilitat i
consideració. Volem sentir també la interpretació
del nostre himne nacional els que, per la nostra lluita,
deixàrem la joventut a les presons franquistes
perquè, entre altres, es pogués realitzar aquest acte
de sensibilitat catalana.
Ll. Martí Bielsa
 PERQUÈ LA MEMÒRIA NO ES PERDI
Una vegada més, un altre any, ens trobem a Santa memòria. El poble, n'estem segurs, no l'ha perduda,
Cruz de Moya. Com si fos el primer dia, amb el i com no podia ser d'altra manera, se sent
mateix esperit, amb la il·lusió de sempre. Ens menyspreat.
retrobem amb els nostres amics, amb els nostres La nostra generació, la que ahir fou protagonista i
companys, amb els de sempre. avui testimoni, no pot sentir-se satisfeta. Em
No hem canviat; o sí que preguntava si havíem
ho hem fet? canviat, si ho havíem fet. De
Han passat un munt motius no ens n'han faltat.
d'anys i tanmateix Bregats en la lluita no hem
continuem, els pocs, els perdut les perspectives, no sé
que quedem, mantenint si això respon la pregunta. El
viva la memòria dels que sí que hem perdut és la
nostres anys més joves, i confiança, la confiança i per
a Santa Cruz de Moya descomptat, físicament, la
ens retrobem perquè força. Ja ens en queda poca,
aquesta memòria no es però encara la necessària per
perdi. fer-nos sentir, per fer sentir
No és per nostàlgia, que això quedi ben clar, és per la nostra presència i la nostra veu als que ens
responsabilitat. Responsabilitat davant l'actual i les menystenen o ens "donen llargues" a l'espera que el
futures generacions. De cap de les maneres podem temps, sempre implacable, els deslliuri de qualsevol
permetre que quedi relegada en l'oblit la gesta del compromís.
poble que, un dia, lluità per la seva llibertat, pel seu Del nostre compromís, nosaltres, en som responsa-
futur i el futur dels seus fills com, tampoc, la cruen- bles, i amb aquest compromís arribarem fins on
ta repressió de la qual aquest poble fou objecte per calgui. Ho farem nosaltres o ho farà la joventut en-
la seva lluita. carnada en la "Gavilla Verde", els nostres hereus, i
Tots sabem que parlo tard o d'hora arribarem a fer-nos sentir, que se'ns
d'un ahir, que parlo escolti d'una vegada per totes i que els vells
d'aquell ahir molt lluitadors, els antics guerrillers, aquells que deixaren
llunyà, de quan, un la joventut i molts la vida en la lluita contra la dic-
cop acabada la gue- tadura franquista, siguin a la fi reconeguts per llei i
rra -que tingué passin a ocupar el lloc que, en la Història, els
l'origen en un correspon.
fracassat i traïdor cop Justícia és el que demanem, per aquells que foren
d'Estat militar amb els primers a enfrontar-se a la dictadura franquista
l'ajut del feixisme in- per aconseguir que en aquest país, el nostre, es
ternacional-, pogués viure en pau, llibertat i democràcia.
republicans, la gent
del poble, no es
consideraren vençuts i continuaren lluitant en de-
fensa de la llibertat i la democràcia. Parlo d'ahir,
dels guerrillers. Parlo dels guerrillers, d'ells i del
poble que els féu costat.
Quaranta anys de dictadura i trenta de democràcia
no en son prou, no són tants com perquè es perdi la Ll. Martí Bielsa
- 11 -
 LA UNIÓ FA LA FORÇA
El proper 29 de setembre, els treballadors i treballadores afronten el repte d'una vaga general contra la
reforma laboral del govern que suposa un nou intent de retallar encara més els nostres drets, d'abaratir
l'acomiadament i de permetre als empresaris desprendre's dels treballadors i treballadores amb molta més
facilitat.
Els nostres avis i pares van haver de lluitar molt per
millorar les seves condicions de vida i de treball. Ho
van fer amb gran sacrifici i des de la misèria laboral
més absoluta, sense tenir drets tan bàsics com recla-
mar, sindicar-se, fer vaga o la negociació col·lectiva.
D'aquesta dedicació i esforç, avui només en queda el
record. Les generacions posteriors hem heretat tot allò
que ells/es van aconseguir però dia a dia s'està deixant
que ens ho tornin a treure. Actualment moltes
empreses tornen a negar els drets als seus treballadors/
es sota les amenaces de no renovació de contractes o
per mentides descarades a falsos autònoms,
"aprenents" i becaris, per exemple.
S'ha de ser conscient que tots els drets que es tenen són fruit de la lluita i no es pot baixar la guàrdia perquè
es corre el risc de perdre'ls. El poder està a les mans de cadascú.
Alguns aspectes que s'han de tenir clars sobre la VAGA són els següents:
Coses que NO s'han de fer Coses que SÍ s'han de fer
NO A L'AUTOBOICOT FER VISIBLE LA VAGA
1. Una jornada de vaga no és un dia de festa ni 1. La vaga no és un dia festiu. Hi ha feina per fer.
una excedència sense salari. Hi ha coses millors a S'ha de recuperar la pràctica d'assistir, durant la
fer que anar a la platja o quedar-se a casa. nostra jornada laboral, a les portes del nostre cen-
2. No es pot nedar entre dues aigües. Agafar la tre de treball. S'ha d'aprofitar per compartir les
baixa, demanar qualsevol permís o l'injustificable pròpies opinions amb els companys del dia a dia.
acte de fitxar i desaparèixer ens Això ens farà més forts.
pot fer guanyar un dia de salari 2. S'ha d'assistir a les
però és un engany a tres bandes manifestacions convocades. Inex-
(als nostres companys, a la nostra cusable. No s'ha de deixar que la
empresa i a nosaltres mateixos). mandra entorpeixi la nostra tasca.
3. La vaga general ha de ser per 3. S'han de sumar suports. Els
a tots. No es pot fer treballar companys que no s'afegeixen a la
cambrers, dependents, caixers, mobilització han de ser informats
conductors d'autobús, taxistes... del que es pretén i del que signi-
S'han d'utilitzar només els serveis fica la seva inacció per als nostres
mínims del transport per complir drets. Un dret no és tal perquè
amb les coses que s'han de fer. El que s'hagi de com- algú l'atorga. Un dret, per definició, es conquereix,
prar ja es comprarà demà. s'exerceix i es defensa activament.
La vaga és cosa de tots. O. Lopez, E. Garcia, M.A. Parra i P. Garcia

En aquest número 61 agraïm la col·laboració de: M. Rosa Viñolas i Garcia, Marc Carrillo,
Anna, Jordi Vilardell, Enric Cama, Lluís Martí Bielsa, Antoni Ferret, O. Lopez, E. Garcia,
M.A. Parra, P. Garcia, Jan, Caterina Hernàndez i Sara Borràs.