Micologia

Tema 1. Què són els fongs?

Els fongs són un conjunt d’organismes polifilètics, els quals presenten unes
característiques comuns que són les següents:

• No són fotosintètics.

• Són eucariotes.

• Són heterotròfics.

• Són saprobis (capta els nutrients de la matèria orgànica morta) o simbionts (unió
d’organismes vius, inclou totes les relacions siguin o no beneficioses per
l’organisme siguin o no beneficioses).

• Osmotrófic (els típics), tipus de nutrició on l’organisme viu dins de l’aliment i hi

avoquen els enzims que el degraden i seran absorbits. Digestió externa seguida
d’osmosi, aquest procés s’anomena lisotròfia. Aquesta és la diferència més
important respecte els animals.

• Són productors d’espores.

• Són filamentosos (la majoria) presenten hifes (filaments), el conjunt d’aquestes

s’anomena micel·li.

Els fongs en el conjunt dels éssers vius

Cinc regnes, on trobem

eumycota (o fungi), chromistes (o
sramenopiles) que inclouen
diatomees, crisofits, algues
brunes, altres algues, opalines i
míldius), i per acabar el regne
protozoa (trobem els fongs
ameboides).

Historia de la micologia

Micologia  Mykes = bolet +

logos = coneixement

Fermentacions

(Antic Egipte -Osiris-, Antiga Grècia -Dionisos-, Antiga Roma - Baccus-)

Cultures Precolombines (Psilocybe) al·lucinogen.

Primer Micòleg:

Pier Antonio Micheli (1679-1737)  Nova Plantarum Genera (1729)

Elias Magnus Fries (1794-1878)  Systema Mycologium (1821-1832) < treballava

sense microscopi! >

Primer en usar el nom de Micologia Rev. Miles Joseph Berkeley (1803-1889).

Tema 2. El tal·lus fúngic

El cos vegetatiu (tal·lus), és aquella part vegetativa del fong, pot ser unicel·lular (com
els llevats) o filamentosos (com la majoria de fongs).

Trobem espècies dimorfiques, tenen dimorfisme, depenen de les condicions externes

implica que aquest organismes puguin tenir forma unicel·lular o filamentosa
(unicel·lular normalment en medis líquids). Els unicel·lulars són mixomicots, llevats i
quitridomicots (fongs veritables).

Filamentosos

Aquells grups que tinguin hifes septades o hifes cenocítiques (aquestes darreres no
tenen septes, és un caràcter primitiu, permet ser ràpid en creixement). Rhizopus
stolonifer té un creixement molt ràpid. Les hifes tenen capacitat d’anastomosi, formació
de xarxes.

Quan parlem de cenocítiques no vol dir que no hi hagi septes, apareixen per exemple
quan es formen estructures reproductores. Els septes en hifes septades hi ha de dos
tipus:

• Septes amb porus simples (ascomicots) no aïllen completament cèl·lules.

• Septes amb dolipo, un porus també (basidiomicots).

• Septes amb microporus, d’estructura levaduriforme (són les que presenten

dimorfisme).
Els dos primers són caràcters apomòrfics.

Hifes

Diàmetre variable, les més gruixudes són cenocítiques. Pigmentació de micelis

(normalment coloració marró) per protegir-se de la radiació solar.

La paret cel·lular

La PC està composta d’un component fibril·lar de quitina, la matriu composta per

glucans i més coses (ocupen més espai que quitina).

Cel·lulosa (present en pseudofongs, alguns fongs veritables, els quitriodomicots).

Quitosan (quitina no acetilada) típica de zigomicots.

Creixement hifal

L’espora germina donant lloc al tub de germinació, creixement radial del miceli, ocupa
el major nombre d’espai. Factor limitant O2.

El creixement en longitud de les hifes sempre és apical (des de l’àpex), el creixement

intercalar és pràcticament inexistent, quan hi ha ràpidament és substituït per apical.

Es creu que hi ha un equilibri entre lisi de quitina i la seva síntesi. A l’àpex hi ha una
zona densa, composta per orgànuls, macro i microvesícules, s’anomenen Spitzenkörper.
Les macrovesícules contenen enzims relacionats amb síntesi de glucans, les
microvesícules (anomenades també quitosomas) en canvi tenen quitinsintetasa.

Aquestes vesícules tenen origen a l’aparell de Golgi. Hifes amb mitocòndries, vol dir
que hi ha activitat. Els vacúols estan plens de lípids i substàncies de reserva.

Els nuclis i la mitosi

Normalment no són visibles a microscopi òptic. Els basidiomicots presenten a la cèl·lula

vegetativa 2 nuclis per cèl·lula, i els ascomicots 1 nucli per cèl·lula.
Mida mitjanes nucli 2 – 3µm de diàmetre. No existeix un número ddeterminat de
cromosomes, no es poden contar (estan uns sobre els altre hi ha molts).

La mitosis fúngica és peculiar, la membrana nuclear no es desintegra, per tant l fus

mitòtic és intranuclear (es forma dins el nucli), no hi ha centríols pel que uns cossos
anomenats “Spindle Pole Bodies” – SPB’s – (són substituts del centríols). No hi ha
SPB’s en quitriodomicots i pseudofongs, perquè tenen flagels i per aquest motiu
presenten µTubuls. Els SPB’s tenen morfologies diferents (serveixen per ordenar
filogenèticament) i la seva composició és desconeguda.

Els fongs no presenten placa metafàsica ben definida.

La meiosis fúngica és normal.

Orgànuls

Els mitocondris cestes tubulars en vegetals i pseudofongs. Mitocondris crestes

aplanades fongs i animals.

Modificacions hifes

Estructures de les hifes amb una finalitat. Els estromes i esclerocis són estructures
pseudoparenquimàtiques.

• Esclerocis, implica duresa, són rígides, formades per un acúmul d’hifes que ha
perdut aigua i s’ha mielinitzat (crea un filtre solar, protegeix de la radiació).
Serveixen com a estructura de resistència. Ex. Realitzat per Claviceps purpurea.
Les múrgules també ho realitzen, després d’un incendi s’activen i l’any següent
surten.

• Estromes, en aparença bastant semblants als esclerocis. Sempre relacionats amb

les estructures reproductores, contenir o aguantar sobre seu els cossos fructífers
de la reproducció sexual.

• Apressoris i haustoris, els haustoris són hifes que penetren a les cèl·lules vives
de l’hoste, típica de fongs paràsits. Els apressoris sempre van amb haustoris (els
que tenen apressoris sempre tenen haustoris, els que tenen haustoris n tenen per
que tenir apressoris).Un fong paràsit previ a l’entrada de l’hoste crea una
adhesió sobre la superfície, immediatament després el fong penetra dins, per tant
l’apressori és un suport per entrar dins.

• Rizomorfs i cordó miceliars, són un conjunt d’hifes que formen un filament. El

rizomorf té mielinitzacio i una certa esclerificació amb funció, doncs, de
protecció. El cordó miceliar no té mielina i tampoc presenta esclerificació, tot i
així tots dos serveixen per transportar aigua i nutrients i substàncies per poder
conquerir territori.
Tema 3. Fisiologia i Ecologia

Nutrició

La part vegetativa del fong (hifes, micelis) viu dins el menjar, el que es veu és el cos
fructífer. En el món dels fongs trobem dues maneres d’alimentació:

• Fongs ameboides, nutrició fagotròfica i digestió interna. Mitjançant pseudopodis

arriben a l’aliment i s’alimenten.

• Pseudofongs i fongs veritables, nutrició lisotròfica, un tipus d’osmotròfia. El

fong envia enzims que degraden l’aliment (segons l’aliment ex. Pectines
pectinases, cel·lulosa cel·lulases, etc.), que un cop feta la digestió, externa,
s’absorbeix l’aliment.

Requeriments ecològics i nutricionals

Quan el individu absorbeixi nutrients necessaris començarà a esporular. Germinació,

creixement vegetatiu i esporulació.

Factors ecològics.

Necessiten aigua, són poiquelohidres (no poden regular l’H2O del seu interior).
Hi ha fongs capaços de viure en condicions dures, extremòfils. La pressió de vapor de
l’atmosfera ha de ser propera al 100%. L’activitat d’aigua (Aw) és la quantitat d’H2O
lliure ala superfície immediata. El 70% d’Aw és el límit mínim per tenir vida.

Temperatura, la immensa majoria de fongs creixen entre el els 25 – 35ºC

(mesòfils). Els termòfils creixen per sobre els 35ºC, 35 – 50ºC, ambients particulars (ex.
Paràsits d’organismes de sang calenta). Psicròfils -17 a 20ºC (ex. Fongs neveres).

pH, majoria neutres, però són més aviat acidòfils.

Oxigen, imprescindible pels processos de respiració. Majoria són aeròbics, hi ha

d’altres que s’han adaptat als ambients sense O2, són anaeròbics (ex. Fongs estrictament
anaeròbics dels budells dels rumiants). En processos de fermentació també es duen a
terme en condicions anaeròbiques.

Llum, no es gaire important pels fongs, de fet, és un factor limitant, a vegades

evita que el fong creixi bé (inhibidor del creixement). Molt sovint és imprescindible per
l’esporulació o fructificació no formen cos fructífer sinó hi ha llum).

Els fongs poden ser saprobis (MO morta) o simbionts (MO viva). Sapròtrof = saprobi

Dins els simbionts podem trobar benefici mutu (mutualisme), comensalisme i

parasitisme. Dins els paràsits distingim dos grups:
 • Biòtrofs, alimentació d’éssers vius i no els maten, mantenen amb vida l’hoste.
Són molt evolucionats.

• Necròtrofs, s’alimenten de l’hoste viu, però l’afecta tant que l’acaba matant i un
cop mort es continua alimentant de ell, passant a ser un sapròfit.

Substàncies de reserva

Tenen glicogen (fins i tot pseudofongs), trehalosa (disacàrid de resistència, per suportar
ambients amb sequedat extrema) i mannitol (alcohol sucre, per resistir baixes
temperatures), i finalment també lípids (ac. palmític, oleic i linoleic).

Metabolisme

Presenten capacitat d’utilitzar múltiples fonts de carboni (tots els tipus de carboni). La
lignina (substància fenòlica) pot ser degradada pels fongs.

Fongs de la podridura bruna, tenen cel·lulases que deixen només la lignina. Els de la
podridura blanca tenen ligninases que deixen només les fibres de cel·lulosa. Poden
doncs degradar qualsevol substància fenòlica.

Fonts de nitrogen, no tots poden obtenir-ne, els que ho poden fer, per ex. els de la tinya
degraden queratina per obtenir N.

Medis de cultiu

• MEAAbstracte d'agar de malta (medi molt ric, el mes típic).

• PDA=> Patata dextrosa agar.

• SDA(Y)=> Sagulo dextrosa agar (amb o sense llevat).

• CZAPEK=> Medi pobre molt utilitzat per Aspergillus.

• WA=> Agar aigua (medi mínim).

• BHIA=> Brain heart infusion agar (Tricomicets i tmb Clostridium).

Metabolisme secundari

Donen substàncies, que pareixen en situacions d’estrès (no sempre). Amanita faloides,
produeix fal·loïdina que mata (desconeguda la seva funció). Aspergilus flavus produeix
càncer, Aspergilus niger fa àcid acètic. També el conegudíssim Penicillium
chrysogenum que fa la penicil·lina.
Prevenció i control

Esterilització, amb autoclau, puja pressió i Tª (120ºC i 1 atm aprox. Durant 10 min.). Es
poden utilitzar també rajos gamma o bombes de cobalt. I com no els antifúngics,
substàncies específiques pels fongs.

Tema 4. Reproducció
Trobem reproducció de dos tipus:

• Asexual (vegetativa) [1ª trencaments, 2ª generació de cossos]

o Fragmentació.

o Fissió o bipartició (només per un tipus de llevats).

o Gemmació (pròpia de llevats, sacaromicets entre d’altres).

Esporangis, són mitosporangis. Mitòspores (esporagiospores, conidis (les

espores típiques), aplanòspores (sense flagel), zoòspores (amb flagel).

• Sexual

Gametangis (contenen i formen gàmetes), gàmetes (cels. Implicades en reproducció

sexual que es fusionen, no germinen). Meiosorangis, mitjançant meiosis es formen
espores, (ascs, basidis). Meiòspores, es format per meiosporangis (ascòspores,
basidiòspores). Zigots (oòspores, típic de pseudofongs [zigot de resistència],
zigòspores, típic de zigomicots, igual que oòspores).

Reproducció asexual

Depèn la divisió mitòtica dels nuclis. Necessiten menys energia que la reproducció
sexual. Produeix descendència amb menys variació genètica que la reproducció sexual
(en la genètica dels fongs alguns canvien). Confia en la mutació en la parasexualitat
com a font d’una possible variació genètica. Pot tenir lloc sota unes condicions
ambientals molt més amplies que la reproducció sexual. És ràpida.

Reproducció sexual

Requereix més energia que la reproducció asexual. Es necessiten individus compatibles.

Es requereixen unes condicions ambientals particulars, més estrictes que les que calen
per un creixement vegetatiu o una reproducció asexual. Hi ha variació genètica en la
descendència. Necessita de més temps que la reproducció asexual per tenir lloc.
Conceptes

Holocàrpic (Holo = tot i Carpic = fruit), arribat el

moment de la reproducció tot el cos vegetatiu
d’aquell fong es converteix en espores. És el menys
habitual.

Eucàrpic (Eu = autèntic i Carpic = fruit), una part del

cos vegetatiu es transforma en la part reproductora.

Hormones

Actualment es coneixen com a feromones, serveixen per disparar la reproducció

d’estructures sexuals. Són substàncies químiques alliberades pels fongs que envien a
fora a l’espera de d’un fong compatible que les capti. Ex. hormones. Sirenina
(Allomyces – Quitriodimicot), Anteridiol/Ooginol (Achila – Oomicocots).

Genètica

El miceli de la majoria de fongs està ocupat per nuclis haploides, amb els efectes de les
mutacions es manifesten immediatament, també a les espores.

Neurospora crassa, el segon fong utilitzat en estudis genètics, després de Sacharomices

cerevisae, tots dos són ascomicots.

Compatibilitat genètica

Una espècie és homotàlica quan és autofecundable. Heterotal·lisme quan és

autoincompatible.

Pot existir compatibilitat vegetativa però no té perquè ser genòmica.

Heterocariosi

Dins el cos hi ha nuclis d’un diferent tipus. Els basidiomicots són herocariòtics,
ascomicots al tenir un miceli
tenen nuclis iguals. Nucli
haploides es mantenen.

En alguns casos un conidi és

capaç de cedir el seu nucli i
unir-se a un altre.

Parasexualitat

En el moment de la mitosi, en algunes espècies fúngiques (que no es reprodueixen

sexualment, normalment) hi ha un intercanvi genòmic.

Pleomorfisme

Capacitat que tenen els fongs d’adoptar dues o més formes (normalment són dues). Són
formes de reproducció asexual i sexual. La reproducció asexual i sexual és molt difícil
que coincideixen (normalment ascomicots).

Teleomorf és la forma sexual i anamorf la forma asexual (per aquest motiu hi ha

organismes que els han donat diferents noms de l’espècie, essent la mateixa, quan passa
això s’agafa el nom de la forma sexual, però tot i així es continua mantenint els altres
noms).

El conjunt de les dues formes és holomorf.

Teleomorf = meiosporica
Altres maneres d’anomenar-los
Anamorf = mitosporic

Cicles vitals

• Cicle diploide amb meiosi gamètica, només passa en fongs no veritables. 2n.

• Haploide amb meiosi zigòtica.

• Haplo – dicariòtic amb meiosi zigòtica, els més recents, el miceli vegetatiu serà
haploide amb fase dicariòtica (Ascomicot monocariotic haploide, basidiomicot
dicariòtic haploide).
Tema 5. Sistemàtica
Sistemàtica, ordenar segons característiques. Ascomicots i basidiomicots els més
nombrosos. Aprox. 100.000 sp. de fongs trobades. Els fongs són generalment
cosmopolites.

Sistemàtica utilitzada

3 grups segons regne.

Quitridiomicots i zigomicots són grups polifilètics (no tenen valor filogenètic).

Registre fòssil

Primers fongs, són pseudofongs aquàtics. Els fongs van contribuir en el pas de l’aigua a
la terra per part de les plantes.

Tema 6. Els fongs ameboides

Són protozous pertanyents a l’extens món de les amebes.

Presència d’estructures formadores d’espores, esporangis aeris. (afí als fongs)

La fase vegetativa mòbil, en forma d’ameba, amb nutrició fagotròfica. (afí als animals)

Divisió acrasiomicots

Són amebes cilíndriques tipus “limax”. Pseudopodi davanter ample, amb lòbuls.
Pseudopodis petits, filamentosos posteriors. Citoplasma granulós i no granulós (en
pseudopodi). El pseudoplasmodi no
migra i l’aparell mitòtic no te SPB’s

Molt sovint confosos i barrejats amb

els Dictiostèlids (una classe dins els
mixomicots). Al esporular aèriament,
viuen al sòl.

Divisió mixomicots
Classe Dictioesteliomicets

Celular Slime Moulds, fongs mucilaginosos cel·lulars. Els plasmodis són multi
cel·lulars tenen cèl·lules separades. Fase vegetativa amebes haploides uninucleaades,
que viuen a la fullaraca (mengen lactis), controla flora bacteriana del sòl.

L’espora germina formant amebes uninucleades i haploides, aquestes amebes poden

encistar-se i entrar en fase de vida
latent. Els microcits s’envolten d’una
paret i entra en estat de vida latent,
amb un nucli ( no dos com surt a la
imatge), quan les condicions són
favorables el microcist germina. Els
microcists poden formar macrocists
mitjançant la fecundació. Les amebes
resultants quan els hi falta un nutrient
es secreta una substància anomenada
acresina, fent que totes aquestes s’acumulin en un lloc, el centre d’acresina. Es formarà
tot seguit un pseudoplasmodi (culminació és quan la fructificació s’aixeca). Això
acabarà aixecant-se, no hi ha fusió de les cèl·lules sinó una agregació amb
especialització, que acabarà donant el sorocarp. El sorocarp té fototropisme positiu. De
cada plasmodi es formarà un únic sorocarp.

Classe mixomicets

1.000.000 d’espècies, cosmopolites, true slmie moulds. Trobem tres fases vegetatives:

• Estadi ameboflagelat (haploide), mixoamebes i mixoflagelats.

• Estadi plasmodi (haploide o diploide).

• Estadi de fructificació.

L’espora, sempre haploide, germinarà formant l’estadi ameboflagelat, en funció de

l’aigua que hi hagi a l’ambient s’alliberarà una cèl·lula flagel·lada o una ameba.

Si les condicions d’aigua s’alteren es pot

canviar una cèl·lula flagel·lada per una ameba i
viceversa.
Aquestes cèl·lules es nodreixen per digestió interna. Les cels. flagel·lades poden tenir de
1 – 4 flagels. Quan les condicions no són desfavorables esdevé reproducció, dos
amebes, dos flagels o ameba i flagel. A partir d’aquí el resultat sempre és una ameba
amb un nucli 2n, amb capacitat de nodrir-se. Aquest nucli es comença a dividir sense
fer-ho la cèl·lula, passen a tenir 4
nuclis (cel. sencitia [molts nuclis]), es
divideixen sincrònicament (4  8 
16  32, etc.) formant finalment el
plasmodi. La meiosi té lloc a la
germinació de les espores, al
esporangiòfor.

Pot ser que es formi un plasmodi

sense haver-hi fecundació, per tant és
un nucli haploide.
Les cels.
flagel·lades tenen un flagel posterior llis i un segon flagel curt que
no se sap perquè serveix.

El segon és el tractor.

Plasmodi

Fase mantenir en laboratori. S’alimenta per fagocitosi també tenen capacitat d’absorció
(només petites molècules). El més conegut és el faneroplasmodi, color destacable (més
habitualment groc, a vegades vermell).

El plasmodi és una massa protoplasmàtica nua (sense PC). Polinergida (polinucelada).

Moviment per reptació i capacitat fagocitosi. S’alimenta de bacteris i petites espores.

Tenen mixomiosina, que confereix al plasmodi la capacitat contràctil (moviment
pulsàtil). Aquests plasmodis tenen dos tipus de gens, qie confereixen la capacitat de
fusió.

• Fus, de fusió de citoplasmes, dos al·lels.

• Let, de letal diversos al·lels (detecten compatibilitat).

En funció com siguin el gen Fus i Let es produirà fusió, trobem quatre possibilitats:

• Fus si, Let si. Hi ha fusió.

• Fus no, Let si. S’ajunten un puja sobre l’altre. No hi ha incompatibilitat.

• Fus no, Let no. No hi ha compatibilitat per fusió un mata l’altre.

 • Fus si, Let no. Es fusionen citoplasmes però hi ha incompatibilitat i finalment un
matarà l’altre.

Tipus de plasmodi.

• Faneroplasmodi, molt vistosos.

• Aflanoplasmodi, transparent poc visible.

• Protoplasmodi, molt petit surt una única fructificació.

Procés de fructificació

Plasmodi surt i va a fructificar a un lloc aeri però en determinades condicions,canvis de

temperatura, estacions, manca de nutrients, factors estressants, poden generar espores
que són elements de resistència. Normalment tardor i primavera (plasmodi surt d’entre
la fullaraca, tronc a la podridura, ...). Alguns mixomicets que surten sota la fullaraca de
la neu (Quinofils quan la neu es fon, abril aprox.)

D’un plasmodi surten moltes fructificacions, pèrdua d’aigua. Procés que varia de 6 –
48h es completa la fructificació. Després s’asseca i només queda en part vius que és
l’espora el demés no.

Tipus de fructificacions (esporofors = esporocarps)

• Esporangi o esporocarp, un peu i un cap. Un suport en forma de peu i una part de

l’esporangi que conté les espores (esporoteca). Morfologia varia molt. 1 – 5mm.

• Etali, més gran. No hi ha peu i bola de l’esporangi més amorfa. (altre igual). Hi
ha més pocs en un espai.

• Pseudoteli, més amorf, un conjunt d’esporangis enganxats per filaments. En

conjunt més gran. Estructura molt amorfa. Tampoc hi ha peus ben definits.

• Plasmodiocora, venes en el moment de la fructificació serveixen com a guia

d’on sortiran les espores. Com una membrana on a dins hi ha les espores (verd
més comú quimionófid, també hi ha de color groc).

Esporocarp, Etali, Pseudoetali i Plasmodiocarp.

Estructura de les fructificacions

Peridi, membrana externa

que recobreix esporoteca
(esporangi). Columel·la, on
acaba peu i comença
esporoteca.

Estipit o peu. A la base del

peu, hipotal·lus (esporangi
només), penetra dins de
l’esporoteca. Continuació de
l’estipit dins l’esporoteca.
Part estèril dins l’esporoteca.

És típic que sigui calorejat

(mixomicots) iridescent (brilla) també podem trobar incrustacions de carbonat càlcic.

Capil·leci, dins esporangi com una xarxa, dóna una estructura. Filaments que surten de
la mateixa columel·la. Hi ha molts tipus estructura més amorfa, més estructurada,
carbonat calcilc, etc.. Estructura seca (morta), serveix per ajudar a la dispersió de les
espores (humitat arròs).

Espores, esfèriques, forma barruguets, crestes, colors marrons, negres (marrons –

vermellosos). Composició paret de l’espora, hi ha galactosamina (polisacàrid peculiar la
composició) (ni quitina ni cel·lulosa). Seran dispersades i germinaran (mesos, anys, ...).

Gen arcidia, capil·lici s’expandeix moltíssim, quan dispersen fructifiquen.

Hàbitat

On hi ha bacteris, molt orgànics, excrements, troncs caiguts, fullaraca, fulles seques,

deserts, figueres de moro.

Divisió Plamodioforomicots

Son un grup monofilètic que no se sap ben be on col·locar-los.

Paràsits intracel·lulars, fagotrofics de contingut cel·lular de plantes i d'Oomicots.

Per penetrar dins l'hoste, fan servir l'extrusoma, que recorda als Cnidocists dels Cnidoblasts,
que s'anomena extrusoma o “stachel”.

Tenen cèl·lules vegetatives plasmodials multinucleades.

En les zoòspores, tenen 2-4 flagels llisos. Les zoòspores s'envien a l'exterior per buscar,
quimiotacticament, noves arrels per infectar-les a nivell dels pels radiculars.

Es troba quitina en els cists i en les zoòspores.

Tenen la forma de les crestes mitocondrials ambigua

Divisió nuclear cruciforme (es pròpia d'aquest grup, tots els individus la tenen)

Plasmodiophora sp.

Tema 7. Els Pseudofongs

Sovint Straminipiles, fa referència a la presencia de mastigonemes o bàrbules en els

flagels.

Els pseudofongs estan ubicats dintre del grup Cromistes o Straminipiles.

És millor utilitzar el nom de Straminopiles perquè els Cromistes fa referència a la

coloració, més propi de les algues.

Tenen en algún moment del cicle flagels barbulats obligatòriament (a mes en poden
tenir de llisos).

Els pseudofongs també s’anomenen fongs algals perque son algues sense els pigments
fotosintètics i sense cloroplasts. Els grups més evolucionats dels pseudofongs tenen una
vida totalment aèria i són litotròfics.

Heterocontòfits = Cromistes. El terme heterocontòfit fa referència a una característica:

presència en les cèl·lules flagel·lades de, sovint, 2 flagels diferents. Aquesta diferència
no ve nomes per la mida sino també per la seva estructura: un barbulat i un llis.

La paret cel·lular recobreix l’aparell vegetatiu i algunes espores.

Els flagels NOMÈS SON PRESENTS EN ZOOSPORES NO EN GÀMETES!!! 1 o 2

flagels algun barbulat. En canvi, els fons veritables no tenen flagels (excepció:
Quitridiomocots i el flagel que tenen, quan el presenten, és llis i només 1).

Divisió Hifoquitriomicots

Amb aproximadament 25sp, són poc coneguts.

Hifo = hifa / quitrio ve del grec quitridium = olleta (olla petita). Abans tots els d’aquesta
morfologia estaven dins d’un grup: Quitridis (Div. Quitridiomicots + Div.
Hifoquitriomicots + O. Traustoquitrials (Div. Labirintulomicots)). Desprès es van
separar.

Tenen un hàbitat molt divers. Des d'aigua dolça fins aigua marina i tambe en sol. Són
hiperparàsits (paràsits de paràsits) d’espores d’endomicorrizes i d’oòspores d’Oomicot.

Es un grup molt relacionat amb algues brunes, diatomees.. però la PC té cel·lulosa

quitina, no es poden relacionar completament amb les algues. Zoospores amb un flagel
anterior barbulat.
Divisió Labirintulomicots

Olla = quitrio (grups amb el tal·lus en forma d’olla).

Trobem dos ordres amb poques similituds.

• Traustroquitials. Flagel·lats (un barbulat i l’altre llis), formen botrosoma i viuen

en ambients d’aigua dolça i restes orgàniques vegetals, són saprobis.

• Labirintulals. Conté un gènere Labyrinthula. Són cèl·lules de forma fusiforme.

Viuen com paràsits i saprobis, en restes marines. Zoostera (fanerògama
equivalent a posidònia) es parasitada per Labyrinthula. Labyrinthula recorre
dins la xarxa ectoplasmàtica (membrana elàstica de dins la zoostera) es mouen a
través d’ella amb un moviment ameboide. L’orgànul que fa aquesta xarxa és el
botrosoma.

Divisió oomicots (ordre saprolegnials i peronosporals + tilials)

Hi ha unes 800 espècies molt abundants, cosmopolites amb molta importància

comercial. Té una oogàmia particular, la típica és gàmeta femení immòbil (ovocèl·lula)
gàmeta masculí mòbil, normalment flagel·lats (espermatozoides).

El gàmeta femení està contingut dins de l’oogoni.

La oogàmia particular té ovocèl·lules dins de l’oogoni, l’anteridi (que conté els nuclis
masculins) s’hi unirà i per una mena de tubs (tubs de fecundació) passaran els gàmetes
masculins. S’anomena també contacte gametangial.

En reproducció asexual és quan apareixen zoòspores amb flagels, biflagel·lades,

anisocontes (mida diferent) i heterocontes (forma diferent). Estan formades en
zoosporangis.

Tenen paret cel·lular formada per glucans i petites quantitat de cel·lulosa.

Miceli cenocític (només amb septes de retracció per aïllar estructures reproductores).
Diàmetre regular i amplis.

Bloqueja per evitar el buidament de tot el

contingut citoplasmàtic.

Cicle vital diploide amb meiosi gamètica.

Ordere saprolegnials (water moulds)

Són bàsicament aquàtics (aigua dolça) tot i que hi ha també en sol humits. Com tots els
cicles hi ha part sexual i asexual. Són saprobis o paràsits, d’animals o plantes. Poden
presentar zoòspores de dos tipus. Zoosporangis cilíndrics i prolífers. Ovocèl·lules o
oosferes, són normalment n, o sigui l’oogoni conté moltes oosferes (tot i que hi ha
alguns que només en tenen 1) amb membrana pròpia, o sigui membrana separada de
l’oogoni.

Hifes amb un diàmetre gran comparat amb el miceli tradicional.

Reproducció asexual

Zoospores i zooesporangis. Trobem zoòspores primàries, surten primeres, tenen forma

piriforme (de pera), biflagel·lada a l’àpex un de barbulat i un de llis. La barbulada
sempre va endavant i la llisa enrere.

Zoòspores secundàries, surten després, de forma reniforme (de

mongeta), biflagel·lada lateral.

La zoòspora primària té funció d’allunyar-se de la colònia. Capacitat

natatòria molt limitada. Quan s’han allunyat suficient s’encisten (perden els flagels,
activitat biològica i s’envolten d’una paret) formen un cist primari, que serà arrossegat
per l’aigua lliure. Quan hi hagi les condicions adequades el cist germinarà donant lloc a
la zoòspora secundaria, amb gran capacitat natatòria que buscarà químicament el
nutrient. S’encistarà formant un cist secundari, amb una paret fortament ornamentada,
que es fixaran al nutrient germinaran donant lloc a un miceli invasor infectiu.

Tipus

Monoplanetisme, un sòl tipus de zoòspores, en el cicle d’algunes espècies una de les

zoòspores s’eliminen (normalment la primaria).

Diplanetisme, dos tipus d’espora, la típica.

Poliplanetisme, la fase de zoòspora secundaria es va repetint (successions de zoòspora -

encistament).

Reproducció asexual

Zoosporangi sempre allargat, a la punta s’encisten les zoòspores. Cada cèl·lula lateral
pot alliberar zoòspores secundaries. A vegades es produeix un zoosporangi dins el
mateix.
Reproducció sexual

Oòspores, zigot recobert d’una paret, normalment mielinitzada. Per realitzar la

fecundació heterotàlica, generen feromones, anteridiol alliberat per femenins i oogoniol,
alliberat per masculins. La germinació de l’oòspora pot fer-se encara que estigui a dins
de l’oogoni.

Habitat i exemples

Saprolegnia parasitica, malaltia de saprolègnia, paràsit d’animals.

Ordre Pitials i Peronosoporals

Pitials (podridures, hi ha algun míldiu) Peronosporals (míldius)

Aquàtics, Amfibis o Terrestres Aeris

Saprobis de restes vegetals o paràsits Paràsits obligats (biotròfs) de plantes

necrotrofs de plantes

Si l’espècie és paràsita no te haustoris Amb haustoris

Típicament amb una oosfera per oogoni, Una oosfera per oogoni, sense membrana
sense membrana pròpia, rodejada per pròpia, rodejada per periplasma
periplasma; però hi ha excepcions

Intercel·lular, entre rebentant-ho tot (bast). Intracel·lular. L’haustori és una

invaginació, xucla però no destrueix.

Només es fecunda una oospora

A l’haustori es realitza intercanvi amb la cèl·lula de l’hoste.

Només trobem espores riniformes.

Ordre pitials

Funcionament gràcies a enzims pectinolítics (pectinases), degradadors de pectina

formant una maceració del teix produint la podridura.
Zoosporangi que és aguantat pel zooesporangiofor, alliberarà el contingut dins una
vesícula, on es diferenciaran les zoòspores i s’obrirà per un punt alliberant-les. Un
exemple és Pythium debaryanum.

El gènere Phytophora (phyto = planta, phora = destructor) important des del punt de
vista comercial. Característiques típiques de míldius, però són pitials. Phytophora
infestans, podridura de la patata (Solanum solanum) també ataca a altres plantes de la
família de les solanàcies. Plaga a Irlanda del 1845 – 47, produí la fam de la patata, que
va esdevenir en una migració en massa capa els EEUU (de 80.000.000 habitants a
40.000.000).

Provoca taca necròtica ala fulla, rodejada per una taca cloròtica. Àrees polsoses a la
fulla que correspon a la fases sexual. De les hifes surten zooesporangis que aniran a una
altre fulla o cauran al terra donant lloc a zoòspores que infectaran la patata. Quan el
zooesporangi cau sobre la fulla té dos opcions, que doni una zoòspora i infecti la planta
o que germini directament fent un tub germinatiu, depèn de la quantitat d’aigua
disponible. A una tª freda (12ºC) es germina sempre fent zoòspores, en canvi si és càlid
(20ºC) germinació directa.

Dins de la planta es farà reproducció asexual. Les oòspores es faran a l’interior de la

planta caient al terra que cauen les fulles. Part asexual durant tota la temporada, la
sexual quan hi ha la decadència de la planta. En algunes espècies de phitophthora
alliberen les zoòspores a una vesícula.

Control de la malaltia difícil, s’ha de tirar fungicida en el moment adequat.

Phytophthora carmbivora (tinta del castanyer) provoca xancres (ferides) humides on

esporula el fong.

Ordre peronosporals

Plasmopora vitícola (míldiu de la vinya), procedent del EUA. Al 1878 entra a

Brussel·les. Al 1880 entra a Espanya. Només tenen germinació directa. Necrosi a les
fulles. Descobriment primer fungicida, el sofre(sofre + calç apagada).

Dos tipus de cicle:

• Asexual, tota la temporada. Mitjançant emissió a través de les ferides del cep
(tija, fulles, raïm, etc.). Zoosporangis cauen al terra i germinen zoòspores.
 • Sexual, quan esta apunt de caure les fulles es diferencies anteridi i oogoni. Es fa
meiosi dóna lloc a 4 nuclis masculins i molts femenins. Tub de fecundació
s’injecta, tots els nuclis de l’oogoni menys un es posaran a la perifèria (un
citoplasma més dens, periplasma). Pel tub de fecundació passa un nucli masculí
que fecundarà el femení els altres degradaran. El periplasma ajudarà a formar
la paret del zigot, la oòspora (mielinitzada, ornamentada i lignificada, etc.). la
oòspora en germina al terra (passat un temps) donarà un únic zoosporangi que
donarà zoòspores (8 a 12).

Altres míldius són Bramia lactuca (míldiu enciam), Peronospora parasitica (míldiu de
les cols), Peronospora alsinearum (família clavidacees, clavells).

Els rovells blancs (míldiu de les brassicàcies) l’Albugo candida. Els zoosporangiòfors
són amples i sobre mateix formen els zoosporangis, estan col·locats en forma de cadena
(el més jove el de baix i el més vell a dalt) tenen doncs formació basipeta. Formen sorus
(crostes). Aquests fongs germinem sota l’epidermis de la planta. Fan com una mena de
vesícula.

Els fongs veritables

Tema 8a. Els quitridiomicots (quitridion = olleta)

Gran parentesc amb els chonoflagelats que tenen un apèndix, igual que els
quitridiomicots. També presenten un flagel molt semblant estructuralment. Són els
quitridis, s’inclouen en l’estudi no només quitridiomicots sinó també hifoquitriomicots i
traustoquitrials.

Són els únics fongs veritables:

• que no tenen SPBs en canvi tenen centríols.

• amb flagel, present en zoospores.

Els seus micelis són cenocítics. Hi ha espècies que no formen miceli sinó que fan una
estructura globosa (primitius). Són haploides, diploides i alternants de generacions.
Gran importància taxonòmica de cinetosomes i vesícules.

Trobem espècies marines, dulciaqüícoles o humícoles en sòl, però sempre necessiten

aigua per reproduir-se. Sapròfits (cel·losa, quitina, queratina, etc.) o paràsits (de fongs,
plantes, algues, animals).

A Rinie Chert (Escòcia) s’han trobat restes de fongs, plantes i invertebrats. De fongs
s’han trobat espècies semblants als quitridiomicots.

Poden viure al interior de l’aliment, endobiòtic, o viure a sobre, epibiòtic. Són eucàrpics
presenten un rizomiceli que clava l’estructura al terra i absorbeix nutrients.

Esporangis
Normalment són bulbosos, poden tenir una papil·la (tub) inoperculada (part de la paret
que sortiran les zoòspores), també poden haver-hi operculades amb tub de descarrega.
Les que tenen tub de descarrega és característica dels endobiòtics.

Zoòspores

Tenen un únic flagel, posterior i llis. Són molt

importants per la taxonomia del grup. En medi líquid
van nedant, quan aquest medi s’esgota i queden sobre
una superfície es poden moure de forma ameboide. Si
s’asseca del tot s’encisten, fins a tornar a unes
condicions favorables.

Sistemàtica

Grup polifilètic. 900 espècies, 600 de les quals pertanyen al grup dels quitridials. La
taxonomia es basa sobretot en les zoòspores, es fixa en:

• Forma (arrodonides, ovalades, etc.)

• Nombre de cossos lipídics.

• MLC (microbiology lípid complex), cossos que acompanyen les gotes lipídiques
dispersió molt important. El rumposoma és un orgànul (vesícula, cisterna)
fenestrada que acompanya la gota
lipídica, no se sap la funció exacte, es
creu que està relacionat amb el
moviment del flagel.

• Ultraestructura del
cinetosoma – flagel.
 • Presència de casquet nuclear, agregació densa de ribosomes confina pel RE
(només està en quitridiomicots, encara que no tots ho presenten).

Ecologia

Fongs descomponedors de pol·len (epibòtics o endobiòtics), evidentment són saprobis.

Paràsits en algues i cianobacteris. Trobem també paràsits d’altres quitridiomicots
(micoparàsits). Paràsits d’insectes i nematodes (utilitzats en el control biològic). Paràsits
de fanerògames, es limita a la fase líquida del sòl (quan hi ha aigua).

Olpidium brassicae, parasita les arrels de Brassicàcies. Van nedant fins a trobar un altre
pèl radicular, sinó hi ha aigua s’encisten, poden viure molts anys al sòl (no tenen
capacita de dispersió però si són molt resistents). L’olpidium no és gaire perjudicial,
l’únic que és un vector per virus de plantes.

Synchytrium endobiotum, crea espores de resistència en tubercles de patates, incentivant

el creixement de les cèl·lules que envolten les espores (tumors en patates), dispersió
molt limitada. És unicel·lulars holocàrpic. Aquestes espores poden viure molts anys en
el sòl (fins a 40 anys).

Allomyces saprobis del sòl. Un tal·lus fa zoosporangis (diplont) i un tal·lus que fa

gametangis (haplont). Trobem doncs gàmetes masculins i femenins. Els zoosporangis hi
ha de dos tipus meiosporangis  espores n (originen gametotal·lus) i mitosporangis 
2n.

Batrochochytrium dentrobatidis, espècie paràsita d’amfibis, granotes i salamandres, etc.

Es troba a tots els continents a excepció d’Àsia. Les espores es desplacen per l’aigua
penetren a la pell de la granota (endobiòtics). Germinarà, formant moltes capes de
queratina, produint l’asfixia de l’animal.

Quitridiomicosis = malaltia causada pels quitridiomicots.

Hi ha un grup de quitridiomicots endosimbionts, mutualistes, els Neocal·limastigals. Els

fongs representen el 8% aproximadament de la biomassa intra – rumial. Són més
eficients que els bacteris, actuen primer predigerint les herbes (digestió de cel·lulosa).

Tema 8b. Els zigomicots

Divisió subdividida en 4 grups (subdivisions):

• Mucoromycotina (mucorals)

• Entomphtormycotina (entomophtorals)

• Zoopagomycotina (zoopagals)

• Kickxellomycotina
Divisió polifilètica. Tenen reproducció sexual del tipus gametangiogàmia amb la
formació de zigòspores. Reproducció asexual mitjançant esporangiospores no
flagel·lades. Miceli cenocític sense septes (igual que quitridiomicots, només en principi,
perquè per separar estructures si).

Sub. Divisió Mucoromycotina

Ordre mucorals. Micelis formadors de rizoide i estolons. Hi ha alguna espècie que pot
fer tal·lus levaduriformes. La majoria són saprobis. El grup més important. Alguns són
causants de zigomicosis. Miceli amb creixement molt ràpid, amb màxima expansió.
Moviment citoplasmàtic molt ràpid per permetre l’expansió.

Quan el miceli esta ven desenvolupat es comencen a formar esporangis  asexual

(globosos sostinguts per esporangiòfors), s’alliberaran espores no flagel·lades. Són
organismes haplonts excepte el zigot que és 2n. Quan dos tal·lus compatibles es troben
poden fer reproducció sexual, que donaran una zigòspora que quan germini formarà un
zigosporangi.

La columel·la te morfologies molt variades, el seu col·lapsament permet el trencament

del peridi i per tant l’alliberació de les espores. L’apòfisi és la part de sota l’esporangi.

Els esporangiòfors tenen

fototropisme positiu i geotropisme
negatiu.

Rhizopus stolonifer, formadors de

rhizoides i estolons (aquests
últims es formen a partir dels rhizoides). On hi ha màxima activitat és a la punta del
miceli.

Esporangis

Tipus d’esporangis:
 • Merosporangi, esporangis amb poques espores que es trenquen, col·locades de
forma uniseriada (normalment), sustentats per esporangiòfors fèrtils.

• Esporangiols, esporangis amb una sola espora.

Esporangi, dins hi ha l’espora.

Quan es desprèn l’esporangi
sortirà l’espora.

Esporangiòfor

Reproducció sexual

És una gametangiogàmia. Les zigòspores es formen quan els

tal·lus són compatibles. Quan l’hifa emet àcid trispòric, l’altre
hifa detectarà i començaran a formar zigòfors (engruiximents
hifals). Un cop contacten es formen progametangis. En aquests
progametangis es comencen a formar uns septes, això formarà
gametangis, el que no ho es serà el suspensor. Després
desapareix la paret per començar la cariogàmia, formarà la
zigòspora (realment es un zigosporangi que conté un zigot) que
conté a la paret melanina + sporopol·lenina. La zigòspora
acostuma a estar ornamentada.

Ecologia

Saprobis, Pilobolus, acumulació de carotens que orienten l’esporangi capa la llum.

Saprobis de femta, MO, de sòl.

Trobem també micoparàsits, Syzygites, Spinellus.

Mucormicosis, molt rares, persones amb immunodepressió. Són fongs oportunistes.

Ordre Endogonals. Mycorrizics de plantes superiors. Endogonals i glanuals no són el

mateix. Trobem molt gèneres, el que dóna el nom a l’espècie és Eendogona, és
hectomicorrizic (forma micorryzes al voltant de l’arrel).

Alguns d’aquests fongs formen esporocarps, semblants a les tòfones, tenen azigòspores
(seran menjats per mamífers dispersant les oligospores amb la femta).

Sub. Divisió Entomophtoromycotina

Ordre Entomoftorals. Són paràsits d’insectes i altres artròpodes, la majoria, també

parasiten nematodes, alguns, protal·lus de falguera i un gènere paràsit d’algues. Hi ha
alguns gèneres saprobis.

Les hifes es desenvolupen dins el cos de l’hoste, són cenocítiques, tot i que apareixeran
septes que separen les hifes que es fragmentarà i donaran cossos hifals.

Formen esporangiòfors (conidiòfors) amb esporangiols (conidis). Aquestes espores

surten disparades (actives) i la majoria de cops són adherents.

Formen zigòspores que actuaran com a formes de resistència.

Els conidis amb dispersió balísitica (surten projectats) tenen doble capa. Quan surt i no
arriba al hoste germina donant
una hifa amb un creixement
limitat que donarà lloc a conidis
secundaris (primaris es formen
a l’hoste, secundaris fora),
trobem de vegades conidis
terciaris (segons l’espècie).

Poden ser paràsits d’espècies aquàtiques i terrestres. Són utilitzats en control biològic,
ex. Bauveria.

Sub. Divisió Zoopagomycotina

Ordre Zoopagals. Paràsits d’animals petits, protozous, nematodes, rotífers, fongs, etc.
Alguna saprofítica. Generalment en sòl o en femta, també en ambients aquàtics (paràsits
d’hostes que viuen en aquests ambients).

Conidis sempre reproducció asexual.

Cincs famílies i vint gèneres. Destaquen Piptocefalidàcies, anteriorment dins de
mucorals.

Les hifes formen unes puntes molt adherents, on s’enganxarà l’hoste, el que farà créixer
l’hifa alimentant-se d’ell, són ectoparàsits biotrófics. Cochlonema, endoparàsit.

Syncephalis paràsits de mucorals, formen apresoris dels que surten hifes que entren dins
de les hifes de l’hoste.

Sub. Divisió Kickxellomycotina

Presenten un septe kickxel·li, evidentment si que tenen septes els micelis (tot i que són
primaris). Tenen un porus central (recorda al dolípor
dels basidiomicots).

Ordre Kickxel·lals i Dimargaritals. Espècies sapròfites (viuen sobre femtes

d’animals). Formen espores especialitzades a dispersar-se en femta d’animals,
s’enganxen al pelatge per ser transportades.

Ordre Harpel·lals i Asel·larials. Harpel·lals endosimbionts d’insectes viuen dins de

larves aquàtiques d’insectes (tub digestiu). En principi aquesta simbiosi és beneficiosa,
encara que hi ha de paràsites. Poden secretar nutrients (vitamines, etc.) que ajudaran a
l’hoste en epoques de manca de nutrients.

Tal·lus ramificat amb septes. Reproducció asexual per esporangiols decidus

(tricospores) generalment amb un o dos apèndixs (semblen flagels), que serveixen per
quedar-se fixats al lloc on surten. Sempre germinen a l’hoste (degut al canvi de pH) mai
ho fan fora.

Les espores surten de l’esporangi i germinen quan són empesades per l’hoste. Les
zigòspores estan adaptades a aquest ambient particular, forma fusiforme, bicòncaves
(facilita el trànsit dins el tub digestiu).

Asel·larials, simbionts d’artròpodes, isòpodes (cucs de

bola). També ramificades com les Harpel·lars formen
artròpodes que es desasrticulen dels septes del tàl·lus.
Les zigòspores són rodones.