BUTLLETÍ INTERIOR DE L´ASSOCIACIÓ CATALANA D´EXPRESOS POLÍTICS

(RESISTENTS ANTIFEIXISTES-MEMBRES DE LA FIR)

NOVA ETAPA Núm. 62 QUART TRIMESTRE DEL 2010 DONATIU: 0,60 €

Editorial encara més en els darrers temps i, especialment, a la

UNS RESULTATS PROU CLARS
AMB UNA BONA PARTICIPACIÓ
Els resultats de les eleccions al Parlament de
Catalunya han fet realitat les previsions d'una victòria
de CiU, on l'única incògnita era si arribava o no a la
majoria absoluta. No hi ha arribat, però s'hi ha quedat
a sis escons, la qual cosa permetrà que governi amb
comoditat encara que hagi de cercar suport, segons
les circumstàncies, en una o altra força política. Han
estat uns resultats clars que reflecteixen el sentit
majoritari de la voluntat popular i el nivell de
participació -amb un augment insospitat de quasi
quatre punts respecte a les eleccions anteriors- dóna
més validesa a la decisió dels electors, que han optat
de manera evident per un relleu en el govern.
La desfeta de la majoria parlamentària que donava
campanya electoral, quan dos dels socis que
integraven l'Executiu, PSC i ERC, amagaven l'obra
de govern, anunciaven la seva intenció de no repe-
tir l'experiència i el mateix President Montilla
semblava assumir una derrota anunciada. ERC, per
la seva banda, apareixia més com un partit d'oposició
que no pas com un partit del govern, desqualificant
la tasca d'un Executiu en el qual ocupava una
vicepresidència i diverses conselleries i atacant
frontalment el seu soci de govern, el PSC, acusant-
lo de "sucursalista", acabant-ho d'adobar amb l'
oferiment de col·laborar amb CiU. L'única força
política integrant del govern que, de manera
coherent, defensava la gestió feta i en reclamava la
continuïtat era ICV-EUiA i, potser per això, ha estat
(continuació pàg.3)

Editorial: Uns resultats prou clars... pàg. 1 i 3

suport al govern sorgit de les eleccions de 2006 ha
El lloc preferent del català pàg. 3
Antoni Ferret
estat contundent, però arriba a ser espectacular si
comparem els resultats del dia 28 amb els resultats
Marcelino Camacho, una vida lluitant pàg. 4
Pedro Luna Antúnez
del 2003, que varen possibilitar la formació del pri-
mer govern d'esquerres. El Partit dels Socialistes ha
Mi amigo Simón pàg. 4-5
Antonio Camacho
perdut respecte al 2003 uns 460.000 vots i 14 escons
i pel que fa a ERC la seva disminució de vots i escons
Plan Cóndor pàg. 5
M. C. Bronchales
és encara proporcionalment més espectacular, ja que
n'han deixat pel camí 326.000 i 13 diputats. La
Les eleccions i el futur de la constitució pàg. 6
Marc Carrillo
excepció és ICV-EUiA, que, tot i havent perdut dos
escons respecte al 2006, n'ha incrementat un en
Acta a Marçà pàg. 7
Joan Maria Gómez Ortiz
relació al 2003, malgrat perdre respecte a aquelles
eleccions uns 11.000 vots. Tot plegat reflecteix un
La preparació de l’acte entorn de la pàg. 8
generació del TOP avança
desgast polític que no correspon a una obra de govern Associació Catalana
en general positiva i que el temps situarà on

Per dignitat i contra l’oblit, Memòria pàg. 8-9
correspon, però que, malauradament, ha estat massa Històrica!
condicionada per una crisi econòmica general, unes Pau Planelles i Gerard Sentís
poderoses campanyes mediàtiques en contra i
Pàgina guerrillera pàg.10
l'embolic entorn el nou Estatut, amb el colofó de la Ll. Martí Bielsa
sentència del Tribunal Constitucional.
Aquests condicionants adversos es van evidenciar
Elocució d’Enric Pubill a les jornades... pàg.11,12
 _?͜__L00Ne?F
͜zX[_L_XL?2e0_͖
i_e[F_EeE?_FL_e[_
E0??L[__0e;L_X[?ϯϭϮϮ
Zi;[[0͙
_?ie͋͋

PUBLICACIONS REBUDES

Gent del Masnou, 280-281

Treball, núm. 191-192
Le Patriote Resistant, núm. 845-846
Esquerra Nacional, núm. 183-187 AJUTS AL BUTLLETÍ
Catalunya obrera, núm. 84
L’Aurora, núm. novembre 2010
Escoltes catalans, núm. 12 Anònim.............................123 €
Catalunya Resistent, núm. 61 Pere Viñolas........................50 €
Jovent, núm. 95
El meu temps de presó, escrit per Isidre Molar.
Los 4 muleros.....................90 €
Cercle català de marsella, núm. 10 Juliana Martínez..................50 €
Nou treball (especial), núm. 295 Jaime Solanich.....................50 €
Mundo obrero, núm. 228-229
Rafael Rebollo.....................10 €
Ramón Labru.....................100 €
Paquita Coronel....................20 €
Irisca Font...........................100 €
AVÍS A TOTS ELS SOCIS ______________________

TOTAL ........................... 593 €

El dissabte dia 18 de desembre

celebrarem, com cada any,
PLAFÓ D´EDICIÓ
el comiat de l’any 2010. L’acte A SSOCIACIÓ C ATALANA D 'E XPRESOS P OLÍTICS (R ESISTENTS
tindrà lloc a la Seu de l’Associació a ANTIFEIXISTES - MEMBRE DE LA FIR ).
B UTLLETÍ I NTERIOR N ÚM . 62. Q UART TRIMESTRE DE 2010.
les 12h. C OORDINACIÓ : A NTÒNIA M ORENO
US HI ESPEREM! C ONSELL DE REDACCIÓ : E. C AMA , E NRIC P UBILL , A NTÒNIA
MORENO (estem oberts a altres participacions).
M UNTATGE : S ARA B ORRÀS
I L · LUSTRACIONS : S ARA
Nota I MPRESSIÓ : I MPRENTA INGRAFIC
El Consell de Redacció no es fa responsable del que s'expressa en
D IPÒSIT LEGAL : B-33.493-95
les col·laboracions inserides en aquest butlletí i que s'han de E DITA : A SSOCIACIÓ C ATALANA D 'E XPRESOS POLÍTICS .
considerar opinions personals dels sotasignats
V IA L AIETANA , 16 -08003 B ARCELONA .
T EL /F AX 934 812 853
Amb la col·laboració de: Correu electrònic:expres-pol@ccoo.cat
P ÀG WEB : WWW . CONC . ES / EXPRESPOL
C OMPTE CORRENT A LA CAIXA :
2100/0429/64/0200175329
-2-
(continuació editorial)
la formació menys perjudicada i la que millor ha
aguantat la situació.
Altres aspectes dels resultats electorals exigeixen
també una anàlisi, com l'aparició, amb quatre
diputats, de Solidaritat Catalana, la proposta
d'immediata independència de Joan Laporta, amb
un programa polític inexistent més enllà d'aquesta
voluntat allunyada de la realitat i sense explicitació
de com portar-la a la pràctica; o els 75.321 vots
aconseguits per la Plataforma per Catalunya, de
l'antic integrant de Fuerza Nueva Josep Anglada,
que, amb la seva campanya contra els immigrants,
ha penetrat en nuclis importants de població, com
per exemple Badalona o Terrassa, rivalitzant amb
les propostes igualment xenòfobes del PP, que també
ha vist com s'incrementava la seva força
parlamentària. El fet que aquesta política hagi estat
rentable electoralment fa preveure que en el futur
també Catalunya, com molts indrets d'Europa, es
veurà sotmesa a fortes tensions amb el tema dels
immigrants com a cavall de batalla política.
I és que els resultats del passat dia 28 de novembre,
més enllà de la dinàmica pròpia del nostre país,
s'insereixen en una dinàmica més general que palesa
l'avenç de les forces de dretes arreu d'Europa i
col·loca governs liberal-conservadors en el poder.
En aquest sentit, cal considerar la possibilitat que la
CiU que ha guanyat les eleccions sigui diferent a la
primera CiU de Jordi Pujol, de perfil moderadament
socialdemòcrata, i s'acosti més a un perfil de dreta
liberal, defensora d'un capitalisme sense matitzacions
socials i contrària al manteniment de l'Estat del
Benestar. De ser així, una futura entesa amb el PP
en matèries econòmiques i socials, malgrat
l'anticatalanisme d'aquesta força, seria molt possible.
Per cert, que aquest tema del manteniment de l'Estat
del Benestar ha estat gairebé absent del debat elec-
toral, tot i ser un dels temes claus del panorama
polític. CiU tindrà en aquesta qüestió un dels grans
reptes, com el tindrà en el tema de les relacions amb
Espanya o la qüestió de l'Estatut i la sentència del
Tribunal Constitucional. CiU ha passat de reclamar
durant la campanya el concert econòmic a la basca -
tot i sabent que era inconstitucional- a reclamar un
simple "bon pacte fiscal". Cal veure com s'encaixa
tot això amb les reivindicacions sobiranistes i amb
l'adaptació de la sentència del Constitucional a
l'aplicació de l'actual Estatut.
I pel que fa al tema de la memòria històrica, estem
convençuts que els digníssims avenços que ha fet
-3-
Catalunya en aquest sentit i que l'han col·locada al
capdavant de tot l'Estat seguiran i s'acabarà d'aplicar
en la seva totalitat la llei sobre el Memorial
Democràtic aprovada al Parlament per totes les
forces polítiques, amb la natural excepció del PP. En
la nova etapa que els electors han obert, estem segurs
que la memòria continuarà ben viva.
EL LLOC PREFERENT
DEL CATALÀ
El català ha de tenir, a Catalunya, un lloc preferent,
dintre de la cooficialitat de les dues llengües: català i
castellà. Aquest lloc l'ha de tenir tant si el TC hi està
d'acord com si no. Aquest lloc "preferent" l'ha de
tenir per les raons següents:
* Perquè és la llengua "pròpia" de Catalunya.
* Perquè ha estat llengua perseguida i oprimida
durant gairebé 300 anys. Per tant, se l'ha de com-
pensar pel mal sofert.
Cal ser conscients que amb això topem amb la
sentència del Tribunal Constitucional i la més recent
sentència del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya, però és que, en aquesta qüestió, s'ha de
jugar "fort", perquè ens hi va la supervivència de la
llengua.
El PP es mostra sistemàtic i insolent en aquest pro-
blema. Però cal tenir present que el PP és, actualment,
un partit antiespanyol i anticatalà. És contrari als
interessos catalans i, per tant, contrari als interessos
espanyols, que són d'avinença pacífica entre els di-
versos pobles d'Espanya.
El PP parla de "bilingüisme".
Però alerta!, que quan certa gent
parla de "bilingüisme" és una
trampa. No es refereixen a un
autèntic bilingüisme, és a dir:
que "totes" les persones
sàpiguen "totes dues" llengües.
Es refereixen, simuladament, a
la diglòssia, és a dir: una llengua
amb funcions "baixes" i una altra
llengua amb funcions "altes". O
bé es refereixen a un
monolingüisme castellà. Fan trampa. No us deixeu
ensarronar amb la paraula "bilingüisme".
Antoni Ferret
 MARCELINO CAMACHO, UNA VIDA LLUITANT
Escriure sobre Marcelino Camacho és fer-ho sobre
un dels referents històrics del sindicalisme espanyol
del segle XX.
Nascut al petit
poble sorià
d'Osma la Rasa
l'any 1918, es
va afiliar, ja de
molt jove, al
PCE i va lluitar
en el bàndol
republicà
durant la Gue-
rra Civil, raó
per la qual va
ser condemnat Marcelino Camacho
a diferents
camps de
treball de l'antic Marroc espanyol, d'on va fugir l'any
1944 per acabar a la ciutat algeriana d'Oran, on
residia una nombrosa colònia de refugiats
republicans espanyols. L'any 1957, Marcelino
Camacho va ser indultat pel règim franquista i va
poder tornar a Espanya. És a partir d'aquest moment
quan comença l'etapa de Marcelino Camacho com
a sindicalista. En primer lloc, com a obrer
metal·lúrgic de l'empresa Perkins Hispània. En
segon lloc, com un dels organitzadors i fundadors
de les Comissions Obreres (CCOO), el principal
eix vertebrador de la classe obrera espanyola de la
segona meitat del segle XX, així com un exemple
d'originalitat en la seva concepció organitzativa de
comissions i assemblees d'obrers que van convertir
l'entrisme als sindicats verticals franquistes en un
dels gèrmens que va fer possible la fi de la dictadu-
ra.
Ja en el període democràtic, la importància de
Marcelino Camacho al capdavant de CCOO és, sens
dubte, cabdal per a la història i el desenvolupament
del que ara segueix sent el primer sindicat de classe
del nostre país. Ell va ser el seu primer secretari
general, des de la legalització del sindicat fins al
1987, quan va deixar pas al jove Antonio Gutiérrez,
facilitant, així, un relleu generacional a CCOO. Cal
afegir que des de 1987 es va convertir en president
de CCOO, càrrec que va exercir fins al VI Congrés,
l'any 1996, i que va suposar el definitiu adéu de
Marcelino Camacho de la direcció del sindicat.
Agustín Moreno, un home que coneix molt bé
-4-
Marcelino Camacho, va escriure fa poc en un article
dedicat a la memòria del veterà sindicalista que la
veritable grandesa de Marcelino Camacho era la seva
personalitat i humanitat, destacant la seva honestedat,
humilitat i vida austera. Marcelino Camacho era, per
damunt de tot, una bona persona i un referent no
només polític i sindical, sinó també moral i ètic, trets
que es troben a faltar massa sovint en l'actualitat. És
per això que mai no oblidarem Marcelino Camacho,
un home que va dedicar la seva vida a la lluita per la
defensa de la classe treballadora i que ho va fer amb
fermesa i dignitat; un home a qui mai no van domar,
doblegar ni domesticar. Pedro Luna Antúnez
Sindicalista de la Federació
d'Indústria de CCOO de Catalunya
MI AMIGO SIMÓN
No me es fácil escribir sobre Simón, nuestro Simón,
mi amigo Simón, del que se ha dicho casi todo, pero
los que hemos tenido la gran suerte, el placer y el
honor de trabajar estrechamente con él, en la enton-
ces llamada Federación del Metal y Minería, la ac-
tual Federación de Industria, durante unos doce años
(1988-2000), además de compartir militancia políti-
ca, en el PSUC primero y luego en Iniciativa per
Catalunya Verds, nos vienen tantos recuerdos, anéc-
dotas, reuniones, viajes, momentos felices, tensos,
decisiones difíciles, en definitiva todo lo que supo-
nía poner al día y hacer crecer a la organización más
importante entonces de la Comisión Obrera Nacio-
nal de Catalunya, la Federación del Metal, que po-
dríamos escribir un libro sobre una persona que, por
el escaso espacio disponible, la definiría con una gran
intuición, afabilidad, enorme empatía, visión de fu-
turo y, por encima de las demás, con un carisma fue-
ra de lo común, que facilitó la integración en la Fe-
deración, y en el conjunto del sindicato, de todas las
sensibilidades que en él conviven.
Fue una tarea dura y a la vez apasionante, en una
etapa convulsa en el interno del sindicato, con dife-
rentes crisis en el contexto socio-económico, donde
Simón supo manejar con destreza a un equipo de
gente en la dirección federal y dar estabilidad a la
Federación del Metal, y por ende a la propia, a la
CONC.
Simón supo, con su intuición, poner al día la nego-
ciación colectiva; su empatía sirvió para integrar las CIA de los EEUU, instauró la tortura, la desapari-
diferentes sensibilidades en el interno de la organi- ción y la muerte de
miles de personas
por ser opositores a
las mencionadas
dictaduras, la ma-
yoría de los cuales
pertenecían a mo-
vimientos de iz-
quierda.
Toda esta masacre
ocurrió entre los
Simón años 1970 y 1980.
zación; y su carisma condujo a incrementar el reco- El Plan Cóndor se
nocimiento y el prestigio de CCOO más allá de las constituyó en una
fronteras del sindicato, con la patronal, con la Ad- organización cri-
ministración pública, así como en el ámbito interna- Países involucrados minal, clandestina
cional, Marruecos, ex-Yugoslavia, etc. en el Plan Cóndor e internacional
Simón, un líder carismático, y un amigo, que fue para la práctica del
capaz de contagiarnos su vitalidad, su constancia y terrorismo de Estado.
su entrega al trabajo, por la causa en la que creía: la Nos ilustraron con sus conocimientos del tema el pro-
de las trabajadoras y los trabajadores. Y esto lo hizo, fesor de Historia de la UAB Alejandro Andreassi; el
no sólo para ser más, tener más afiliados, ganar las Sr. Miquel Caminal; la Sra. Cecilia Michelini, de la
elecciones sindicales, ser la primera organización Fundación Zelmar Michelini (Uruguay), hija del se-
social de Catalunya, sino, y sobre todo, para ser nador uruguayo Zelmar Michelini, torturado y ase-
mejores, como personas y como organización. sinado; y el Sr. Raúl Castro, en representación de
Simón, te echo de menos, te echamos de menos… Cosofam, Abuelas de la Plaza de Mayo (Argentina).
hasta siempre.
Antonio Camacho

PLAN CÓNDOR
El pasado 3 de noviembre, en una de las salas del
Memorial Democràtic de Catalunya, y organizado Este acto también contó con la presencia de desta-
por el Grupo Solidario Ibiray Catalunya y la Casa cados luchadores catalanes, los señores Enric Pubill
del Uruguay en Barcelona, se llevó a cabo un acto y Martí Bielsa, de la Asociación de Expresos Políti-
por la verdad y la justicia, en memoria de las vícti- cos de Catalunya.
M.C. Bronchales
mas del Plan Cóndor.
La Operación Cón-
dor, o Plan Cóndor,
es el nombre con el
que se conoce el
plan de coordina-
ción entre las cúpu-
las de los gobiernos
dictatoriales del
Cono Sur de Amé-
rica, y que, con la
-5-
 LES ELECCIONS I EL FUTUR DE LA CONSTITUCIÓ
El 28 de novembre se celebraren eleccions al
Parlament de Catalunya. Després de trenta anys
d'autonomia política, aquestes eleccions encara s'han
celebrat d'acord amb la llei electoral de l'Estat perquè
el Parlament ha estat incapaç d’aprovar una llei elec-
toral. Catalunya és l’única Comunitat Autònoma que
no disposa d'una llei electoral pròpia i no hi cap
impediment per a què en tingui.
El 6 de desembre la Constitució va complir trenta-
dos anys i el passat 28 de juny el Tribunal Constitu-
cional va resoldre, després de quatre anys, el recurs
presentat pel Partit Popular en una sentència sobre
el nou estatut d'Autonomia de 2006 que ha desactivat
el seu contingut, deixant així l'autogovern de
Catalunya al nivell que tenia quan fou aprovat
l'Estatut de 1979. La conclusió és que, segons el
Tribunal, l'Estatut no té cabuda a la Constitució i
això planteja un problema que ja no és solament
jurídic sinó que sobretot és polític. Eleccions i
Constitució: vet aquí, doncs, dues qüestions
d'especial rellevància per a un futur no llunyà.
Les eleccions s'han celebrat, un cop més, sense una
llei electoral catalana que permeti establir uns criteris
de representació política d'acord amb la singularitat
de la distribució de la població en el territori de
Catalunya. Aquesta circumstància fa que, a l’aplicar-
se la llei estatal, la representació política es fonamenta
en un sistema electoral basat en fórmula d'Hondt o
de la mitjana més alta, cosa que afavoreix
notòriament als dos partits més votats a les quatre
províncies catalanes i penalitza als partits següents.
Així mateix, és un sistema electoral que castiga Bar-
celona com a circumscripció més poblada respecte
de les altres tres, fent que un escó a Lleida, Girona o
Tarragona, costa molts menys vots que els que calen
per obtenir-lo a Barcelona. Objectivament, aquesta
regla electoral té conseqüències polítiques que ge-
neren desigualtat i poca proporcionalitat en la
representació política, quan la Constitució i l'Estatut
estableixen que el sistema electoral ha de respondre
a criteris de proporcionalitat. Una futura llei electo-
ral catalana podria evitar la perversitat d'aquests
efectes si atengués al principi que la representació
política s'ha de fonamentar, essencialment, en la
distribució demogràfica de la població, que és qui
atorga la legitimitat política.
Respecte la situació creada després de la sentència
sobre l'Estatut, aquesta resolució jurisdiccional posa
en relleu que el pluralisme nacional a Espanya no
-6-
està resolt; ans el contrari, s'ha complicat de manera
força preocupant i el problema polític resta plantejat
quan calia esperar que, després de tres dècades, la
diversitat i la pluralitat política que es deriven de la
Constitució i història haguessin de calar molt més.
Naturalment res no és irresoluble des d'una pers-
pectiva constitucional. En aquest context de la
reflexió jurídica i, ateses les circumstàncies i el temps
transcorregut, a fi de redreçar la situació ja no és
cap gosadia plantejar la reforma de la Constitució
que permeti delimitar més clarament l'àmbit
d'actuació de l'Estat, de la Generalitat i de la resta
de Comunitats Autònomes i que, d'una vegada per
totes, es faci del Senat allò que mai ha estat fins ara:
una càmera de representació territorial, en un sentit
federal. Perquè després del camí seguit, la bona
Constitució, que ha estat la de 1978, podria esdevenir
un instrument poc útil o, pitjor, ja inútil per resoldre
les qüestions essencials de la convivència política
que plantegen les noves realitats. Cal fer avinent que
la reivindicació de la Constitució que tant va costar
aconseguir no pot quedar -com malauradament ja
comença a succeir- en mans d'aquells que
conjunturalment ara l'han fet seva, quan mai la van
votar i àdhuc la van combatre sense especials
recances. La qual cosa pot situar el debat polític entre
aquest sector constitucionalment accidentalista, que
només la invoca quan l'interessa, i un altre sector
que ha fet bandera que no vol saber res d'ella, però
sense que les seves propostes vagin més enllà del
nivell de la proclama abrandada i poca cosa més.
Amb la qual cosa, la Constitució i l'Estatut corren el
risc de deixar de ser referent del sistema democràtic
i de la generació que majoritàriament li va donar ple
suport. I això és el pitjor que els podria passar a les
dues normes i, de retruc, a la cultura democràtica.
Per tot això, en el context que ara ens trobem no
s'hauria d'oblidar la reflexió de Thomas Jefferson,
un dels prohoms de la fundació dels Estats Units de
Nordamèrica, tot referint-se a la Constitució de 1787
i a la necessitat de la seva adaptació als nous temps,
quan deia allò de què per encertada que hagi estat la
voluntat del poder constituent expressada en un
moment històric determinat, en cap cas aquella
voluntat manifestada en un temps passat i en d'altres
circumstàncies històriques, pot hipotecar la voluntat
de les generacions futures.
Marc Carrillo
Catedràtic de Dret Constitucional
 ACTA A MARÇÀ
Clarence Kailin, darrera voluntat acomplerta.
Les cendres del brigadista internacional de Wisconsin re-
posen a Marçà, Priorat.
El passat 6 de novembre tingué lloc a Marçà, Tarragona,
un event de molta significació internacionalista i alhora
molt emotiu pels qui ho visquérem. Les cendres del
brigadista internacional Clarence Kailin, que va morir a
Madison, Wisconsin, el 25 d'octubre de 2009, foren
escampades a Marçà, al Priorat tarragoní. Perquè allà?
Doncs per que ja feia anys havia expressat a la seva
família, amics i companys el desig de que les seves cendres
reposessin a prop de la tomba del seu amic, en John
Cookson, tinent de la Companyia de Transmissions del
Batalló Lincoln, de la XV Brigada Internacional, que va
caure en combat l'11 de setembre de 1938, durant la ba-
talla de l'Ebre i que havia estat enterrat a Marçà. Pel
Clarence Kailin era la darrera expressió d'una història
d'amistat i fidelitat que es remuntava a prop de 80 anys
abans. Conscienciat políticament des de molt jove,
Clarence Kailin havia pres part en les lluites polítiques
dels primers anys de la Gran Depressió, a començaments
del anys 30 del segle passat i havia influït en el seu amic
John Cookson, que també es comprometé políticament.
Quan arribaren les notícies de la resistència popular con-
tra el feixistes, que s'havien aixecat a Espanya contra la
legalitat republicana, Clarence decidí incorporar-se a les
Brigades Internacionals i va convèncer el seu amic John,
que s'acabava de llicenciar en Física, de venir també a
Espanya. Seguint el mateix recorregut de molts altres
joves, a començaments de 1937 tots dos varen viatjar
plegats en vaixell des de Nova York a Le Havre, França i
des de allà, passant per Barcelona i València, a Albacete,
on es van separar. Clarence va anar cap al front del Jarama
i John va romandre a Albacete com a instructor. Es van
tornar a veure a l'hospital a Albacete i més tard, quan ja
portaven prop de 20 mesos a Espanya, es van veure per
darrer cop al front de l'Ebre, prop de Gandesa i de passada,
quan Clarence era retirat ferit des de la cota 666 cap
l'hospital de Barcelona. Només el temps de dir-se adéu-
siau de lluny, agitant el braç. Pocs dies després, l'11 de
setembre de 1938, en Cookson va caure en combat i quan
el Clarence va conèixer la notícia pensà que el seu món
havia arribat a un punt final.
Cookson era un home molt especial. El seu obituari,
publicat a la revista El voluntari de la llibertat portava
per títol "L'inimitable". Li van fer una làpida en pedra
per ser posada a la seva tomba que tots aquest anys ha
estat a un indret feréstec a prop de Marçà, ben amagada
pels veïns del poble, que l'han preservada com un tresor
de la memòria local. El Kailin, per la seva banda, es va
proposar també preservar fins on ell pogués la memòria
del seu amic i camarada. Va posar el nom de John al seu
fill gran, nascut el 1940. Però potser la seva vida de
lluitador per les llibertats civils, per la pau, contra l'
imperialisme, per un món més just i solidari hagi estat el
millor i més persistent homenatge al seu amic. La seva
activitat fou decisiva per aconseguir la construcció a
-7-
Madison d'un monument als fills de Wisconsin que van
lluitar a les Brigades Internacionals. També va recollir
les cartes que en John Cookson va enviar des de Espanya
i que van ser publicades en anglès i castellà. Feu també
una donació important per a la construcció a Marçà d'un
monument als brigadistes.
L'any 2003 amb ocasió de la presentació del llibre i de la
inauguració del monument ens va visitar dos cops i vàrem
poder gaudir de la seva energia i bon humor. El mes de
maig de l'any passat va acceptar la nacionalitat espanyola
a la qual tenia dret per la llei 52/2007 de Memòria
Històrica. Pocs mesos després va tenir lloc el seu traspàs
i els fills començaren a preparar l'acompliment de la
darrera voluntat del seu pare.
Així arribem al passat dissabte, 6 de novembre. Amb
l'assistència del seu fill John i una nombrosa delegació
de Wisconsin i altres llocs dels Estats Units, de
representants dels Amics de les Brigades Internacionals
de Madrid, Albacete i Sevilla, de l'Associació d'Amics
de les Brigades Internacionals a Catalunya i de
l'Associació Catalana d'Expresos Polítics, es procedí a
escampar les cendres d'en Clarence Kailin al costat del
seu amic John Cookson, en un acte pregonament emotiu.
Més tard es procedí a la inauguració d'un banc per
asseure's que l'Ajuntament ha instal·lat davant del
monument als Brigadistes i que porta el nom de Clarence.
També d'una olivera que l'Associació No Jubilem la
Memòria ha plantat a aquell indret i sobre la qual en
John Kailin amb l'ajut d'altres assistents va escampar les
cendres del brigadista.
Després de les paraules de l'alcalde, senyor Josep Maria
Piqué, van prendre la paraula representants de diferents
col·lectius, com els Veterans for Peace de Wisconsin, el
Memorial Democràtic de Catalunya i el PSUC (viu). El
contingut hi té molt interès i vigència però ultrapassa el
migrat espai del que disposem per aquest article.
Clogué l'acte en John Kailin, fill del brigadista, que glosà
la figura del seu pare com a lluitador i ens feu sentir a
tots els assistents que participàvem a un dels capítols
més significatius en la història d'una amistat que havia
demostrat ser més duradora que la pròpia vida. Una
amistat que havia esdevingut un símbol de la persistència
de la memòria i dels valors d'aquella generació inimita-
ble que fou la dels homes i dones que constituïren les
Brigades Internacionals .
Joan Maria Gómez Ortiz
 LA PREPARACIÓ DE L'ACTE ENTORN
DE LA GENERACIÓ DEL TOP AVANÇA
Després de la trobada del 6 de juliol al Museu d'actes del Campus del Raval, amb parlaments i
d'Història, amb més de setanta assistents, en la actuacions artístiques, que caldrà anar concretant.
qual es va presentar la iniciativa de vindicar la La generació del TOP avança!!!
generació que va lluitar contra la dictadura els anys Associació Catalana
seixanta i setanta, l'Associació continua endavant
en la preparació de l'acte.
L'acte entorn de la GENERACIÓ TOP, amb el qual
l'Associació tancarà la commemoració del 30 PER DIGNITAT I CONTRA
aniversari de la seva legalització, va rebre, en la re-
unió del Museu d'Història, moltes adhesions,
L'OBLIT,
propostes de col·laboració i aportacions que ens MEMÒRIA HISTÒRICA!
ajuden a preparar-lo millor. Una d'aquestes
aportacions era que el manifest "PROU El primer cap de setmana d'octubre vam tenir la sort
D'IMPUNITAT" era un xic massa extens i calia de participar en les jornades i l'homenatge als
sintetitzar-lo. guerrillers i a les guerrilleres espanyols a Santa Cruz
El dia 2 d'octubre va reunir-se, novament, la comissió de Moya. Malgrat que inicialment no teníem del tot
encarregada d'organitzar l'acte i va decidir proposar clar què anàvem a veure, sabíem del cert que no en
a la Junta de l'Associació un programa d'actuacions tornaríem indiferents. I així ha estat.
i un calendari.
En primer lloc, cal reduir el manifest concretant més
els objectius de l'acte. En segon lloc, s'ha de proposar
com a títol i lema central de l'acte "GENERACIÓ
TOP. NI IMPUNITAT NI OBLIT". I, per últim, és
necessari proposar el calendari de treball següent:
14 de desembre, a les 19 hores: trobada amb
representants de diversos sectors per informar de
l'acte, presentar el manifest i demanar la seva
adhesió, la implicació i la col·laboració en la seva
difusió.

Les jornades guerrilleres que des de fa més de deu

A finals de febrer: roda de premsa de l'Associació
Catalana d'Expresos Polítics, en la qual el president,
Enric Pubill, presenta el manifest, les signatures que
s'hi han adherit i l'acte final.
A la roda de premsa hi assistiran personalitats
significatives que han signat el manifest.
22 de febrer, a les 19 hores: acte central, a la sala
-8-
anys es duen a terme en un petit poble de Cuenca,
Santa Cruz de Moya, són un exemple de resistència
als temps que corren, a l'oblit que impera des
d'algunes institucions per sobre de tot allò que fa
referència a la memòria històrica. Allà, la força i la
motivació d'un grup de joves del poble -La Gavilla
Verde- s'ha aliat amb l'experiència de guerrillers i
expresos d'arreu d'Espanya per fer possible unes
xerrades que van contracorrent. Amb ponents de
primer nivell, aquest poble de poc més de 400
habitants construeix "una petita república", com el
mateix Lluís Martí Bielsa afirma, cada primer cap de
setmana d'octubre. Enguany, entre d'altres qüestions,
es va parlar de dones i resistència, de polítiques
públiques de recuperació de la memòria i es va do-
nar la veu als pocs testimonis que sortosament en-
cara queden. A més, no hi van faltar les referències
al recentment desaparegut José Antonio Labordeta
i a Baltasar Garzón.
El diumenge es va llevar radiant, a punt per
homenatjar, com es va fent des de fa 22 anys, els
guerrillers i les guerrilleres espanyols, els maquis.
Al Cerro Moreno, proper a Santa Cruz de Moya, va
ser assassinat pel franquisme el darrer dels guerrillers
i és per aquest motiu que el monument de record i
homenatge té lloc en aquestes contrades. La "repú-
blica" va tornar a ser possible amb desenes de
banderes republicanes, "la que ens van robar",
afirmaven alguns, onejant sense complexos. "Això
ens serveix per carregar piles, per resistir durant tot
l'any", comentava en Bielsa des de l'escenari. I el
matí va seguir amb un gran dinar de germanor, amb
tot el que aquesta paraula vol dir: camaraderia,
companyonia, amistat, respecte, lluita.
Ja de tornada, a l'autocar, no van faltar les cançons
de la guerra, l'antifranquisme i les que reclamaven
llibertat. Com el conegut cant de Labordeta, que va
tenyir d'esperança els tres dies de viatge. Fins i tot
es va reclamar que el cantautor i polític aragonès
fos considerat "guerriller d'honor", una consideració
que compartim completament. Les hores mortes van
servir per "aprendre a llegir entre línies els diaris",
com l'Enric Pubill ens recomanava entre bromes i
abans d'animar el personal des del micròfon de
l'autocar. Un cop a Barcelona ens acomiadàvem
satisfets de l'aventura, d'haver carregat piles amb uns
companys de viatge d'excepció i sabent que la lluita
contra les injustícies segueix.
I com a joves, com a Joves d'Esquerra Verda,
mantenim el compromís polític, però també perso-
nal, de seguir lluitant contra l'oblit, contra les
mentides i el neofranquisme. Contra les retallades
de drets que ens imposen i contra els que no els
interessa la memòria. Ens sentim hereus dels que
van perdre aquella batalla, però que ens ajudaran a
guanyar el combat.
Pau Planelles i Gerard Sentís
-9-
A L'ATENCIÓ DELS SOCIS
Comuniquem als nostres associats que la
propera Assemblea General serà
Extraordinària perquè així ho contemplen
els nostres Estatuts quan han de ser
esmenats.
Un dels punts de l'Ordre del Dia d'aquesta
Assemblea Extraordinària fa referència a
l'esmena dels següents articles dels
nostres Estatuts, a més del seu
encapçalament.
Dels anteriors Estatuts ha estat esmenat
l'encapçalament que ara diu:
ASSOCIACIÓ CATALANA
D'EX-PRESOS POLÍTICS
i també:
- L'ARTICLE 3: on fa referència al
domicili social que ara és: Via Laietana,
16 1a planta.
- L'ARTICLE 15: on s'exclou el càrrec
de vice-secretari de la Junta Directiva.
- L'ARTICLE 19: on es modifica el
pagament de la quota, passa a ser men-
sual o anual previ acord de la Junta Di-
rectiva i dóna entrada a una nova
categoria de socis: la de soci simpatitzant.
- L'ARTICLE 21: fent referència als
socis simpatitzants, l'apartat a) diu que
podran tenir veu però no vot fins que no
es compleixi un any de la seva acceptació
com a soci. Hi ha la mateixa condició
pel que fa referència a l'apartat c).
- L'ARTICLE 27: on es fixa el pressupost
de l'Associació en quinze mil euros
anuals.
 LA MEMÒRIA HISTÒRICA I EL MEMORIAL DEMOCRÀTIC
El que per uns pot ser cosa normal i necessària, per
a altres pot ser un mal innecessari que cal evitar; ens
volem referir a...
LA MEMÒRIA HISTÒRICA i
AL MEMORIAL DEMOCRÀTIC
En els darrers dies ho hem pogut comprovar. Durant
el proppassat novembre se'ns ha donat el poder es-
coltar en els que pretenen ser els nostres
representants a les més altes Institucions Catalanes
durant els propers quatre anys. Tots coincideixen en
els seus discursos. Tots són posseïdors de la clau
que ha de solucionar els nostres problemes. Tots els
nostres problemes. En alguns se'ls escalfa la boca,
s'entusiasmen en sentir-se aplaudits i afalagats pels
seus incondicionals correligionaris, i se'n van del
guió.
Als que encara tenim memòria, que som molts, ens
diverteix, i alhora que ens indigna, constatar del que
són capaços els representants d'alguna de les
formacions polítiques en el seu afany d'aconseguir
vots. ¿Algú pot escoltar sense que se li escapi el
riure, que la dreta més profunda d'aquest país, els
del PP, de cara a les eleccions, s' auto proclami de-
fensora a ultrança dels drets dels treballadors? ¿I que
algú no plori en sentir que, des de l'esquerra, es
qualifiqui de totxo "El capital" de Carles Marx? Tot
això, però, només són paraules al vent que s'esfumen
i desapareixen en acabar la campanya i d'enfrontar
amb la crua realitat, del què ha estat, en definitiva,
el resultat a les urnes, que és pel que s'ha estat lluitant
amb més o menys encert i, diguem-ne responsabilitat,
en els dies que antecedeixen als comicis autonòmics
pel Govern a Catalunya.
Altra cosa són, i és el que de veritat importa, les
paraules que revelen intencions, i que si es presta
atenció es poden separar de la fullaraca d'alguns dels
discursos que s'han prodigat i que són, en definitiva,
les que ens diuen el que podem esperar de la política
que es proposen dur a terme, per poc que se'ls doni
l’ocasió de fer-ho, alguns dels licitadors.
Ho hem sentit a dir i no per boques calentes
eufòriques de tant parlar al final de la campanya. Ho
- 10 -
hem sentit a dir per boques grans, fredes i segures
del que deien, i també per boques petites, boques
d'aquelles que sembla que no diguin res, però que
diuen molt i amb el mateix propòsit. El que els pre-
ocupa a alguns, i és el ha quedat clar, és el fet del
MEMORIAL DEMOCRÀTIC, com també ha
quedat clar què és el que pensen fer per poc que
puguin i tinguin prou poder per fer-ho.
De tots és sabut la implicació que l'Associació Cata-
lana d'Expresos Polítics ha tingut en fer realitat el
que ha estat sempre el seu objectiu. Des de L'Acte
del Liceu al 1992 que ho feia patent en el seu
manifest, el Memorial Democràtic ha primat sobre
totes les demés tasques de l'Associació. Teníem presa
que es manifestés física i tangiblement quan més
prompte millor. Ens esperàvem reaccions, perquè
no dir-ho, ja les havíem tingut, però mai tan
contundents i directes com les que hem vist aparèixer
com a objectiu en la darrera campanya electoral.
S'han equivocat; una vegada més, s'ha posat de
manifest què és el que pensen, sense pensar el que
diuen, els que van pel món de prepotents i salva-
pàtries. I s'han equivocat perquè mai aconseguiran
fer creure a la gent -que no és ximple- que poden
dirigir el present d'un país cara a un futur, girant-se
d'esquena al propi i recent passat, a la memòria que
els implica. Aquest nostre passat, el de Catalunya a
Espanya, és el que el representa i el fa evident avui
el Memorial Democràtic.
Tant de bo a Madrid (Govern d'esquerres) hagueren
fet els deures i tinguéssim a l'abast un Memorial
Democràtic,
a nivell de tot
l'Estat, capaç
de fer sortir
del llimbs
(entre altres)
la història del
moviment guerriller contra la dictadura franquista,
baluard, en el seu temps, de la lluita per la llibertat i
la democràcia en el nostre país, seria de justícia i ens
faria feliços. Ll. Martí Bielsa
ELOCUCIÓ D’ENRIC PUBILL A LES JORNADES GUERRILLERES A
SANTA CRUZ DE MOYA EL PASSAT 2 D’OCTUBRE
Amigas y amigos, buenas tardes.
En primer lugar, quiero saludaros en nombre de la
Asociación Catalana de Ex Presos Políticos. Como
cada año estamos aquí para rendir, entre todos, ho-
menaje a los compañeros y compañeras, y evitar que
caiga en el olvido su sacrificio y el de tantos que
lucharon por la libertad de nuestro país. Y precisa-
mente hacerlo en unos tiempos en los cuales la im-
punidad de los crímenes de la dictadura pretende
continuar imponiéndose.
En el editorial de la última revista de nuestra asocia-
ción, decíamos que, a pesar de los intentos de mu-
chos, no es fácil prescindir de la historia. De una
manera u otra, tarde o temprano, por mucho que se
quiera esconder o tergiversar, la historia aparece con
toda su fuerza y condiciona el presente con su evi-
dencia.
Por eso, en los últimos tiempos en España, bajo el
impulso del movimiento de la recuperación de la me-
moria histórica, la verdad de la Guerra Civil y de la
Dictadura se ha proyectado con tanta claridad que
ha provocado una virulenta reacción de los herede-
ros del franquismo. Estaban acostumbrados a una
versión muy dulce y falseada de lo que sucedió real-
mente en aquellos periodos y ahora ven como se
abre camino la verdad.
Pseudohistoriadores de extrema derecha, como por
ejemplo Pío Moa, César Vidal y muchos otros, se
dedican, con los importantes medios de comunica-
ción puestos a su disposición (editoriales, prensa,
radio, televisión), a dar versiones fantasiosas sobre
el origen de la Guerra Civil, ignorando el golpe de
estado del 18 de julio de 1936, responsabilizando
de esta a las izquierdas, haciendo desaparecer la
implicación de la Iglesia en el conflicto o argumen-
tando que en los dos bandos se cometieron críme-
nes. La derecha se ha pasado decenas de años ca-
lumniando al bando republicano y ahora dice que no
se tiene que hablar de la Guerra.
Y por lo que respecta a la dictadura franquista, la
han convertido en un benévolo régimen autoritario,
eliminando su carácter fascista, silenciando la terri-
ble represión y situando al franquismo como el artí-
fice del actual sistema democrático. Toda una lec-
ción de cómo se puede falsificar la historia para trans-
formarla en una arma de combate político. Porque,
que nadie lo dude, estamos ante un enfrentamiento
- 11 -
político con la historia como instrumento.
Contra estos intentos, el esfuerzo por la recupera-
ción de la memoria histórica avanza en todo el país,
con muchos historiadores valientes comprometidos
con la verdad; con muchas asociaciones y entidades
que luchamos desde hace muchos años para recu-
perarla, con importantes logros, como, por ejem-
plo, la constitución en Cataluña, por parte del Go-
bierno de izquierdas, del Memorial Democràtic.
Todo ello contribuye a resituar una historia que ha-
bía quedado escondida bajo pactos no escritos de
silencio. Los miles de muertos enterrados
anónimamente en fosas comunes, los asesinados ofi-
cialmente, los miles y miles de detenidos, tortura-
dos, encarcelados, todo el tenebroso mundo de la
represión franquista sale a la luz y se da a conocer.
El intento del juez Garzón, por ejemplo, de juzgar
los crímenes del franquismo ha aglutinado a una
opinión pública que piensa que ha llegado la hora de
la justicia histórica, por mucho que los herederos
del franquismo, entre ellos parte importante del po-
der judicial, consigan, de momento, impedirlo y ha-
gan pagar a Garzón su intento. Pero el fuerte cla-
mor de las víctimas del franquismo no se apaga fá-
cilmente, y su lucha por la verdad histórica se pro-
yectará hasta desenmascarar muchos aspectos de la
historia que la derecha está falsificando, como por
ejemplo la amnistía de 1977 o la Constitución de
1978.
Por lo que se refiere a la Ley de amnistía, la primera,
del 30 de julio de 1976, ampliada por una segunda,
del 15 de octubre de 1977, que es precisamente la
que los herederos del franquismo esgrimen para jus-
tificar una especie de "Ley de punto final", solo hace
falta recordar las grandes movilizaciones populares
que la hicieron posible, reprimidas violentamente y
con centenares de detenidos, encarcelados e incluso
muertos que nadie recuerda.
Durante muchos años la lucha por la amnistía fue
una de las banderas del combate contra el
franquismo, en el que nuestra Asociación participó
de manera muy activa. Esta lucha por la amnistía
tenía como objetivo sacar de las cárceles a nuestras
compañeras y compañeros antifranquistas. Y esta
lucha se hizo contra los intentos de los que, desean-
do continuar la dictadura con Franco muerto, que-
rían mantener encarcelados a los luchadores por la
libertad. lucha, debilitando la organización de los trabajado-
Aquella amnistía no tiene que ser en ningún caso un res y subordinando la democracia a los famosos
impedimento para el enjuiciamiento de los crímenes "mercados", que nadie sabe quiénes son y quién ha
franquistas, en todo caso una fórmula por la cual los elegido. La falsificación del pasado, la manipulación
culpables no fueran a la cárcel. Pero es evidente que de los hechos históricos, la preservación del imagi-
su consecución fue una victoria del antifranquismo nario colectivo del franquismo son elementos que
y da rabia ver cómo ahora la quieren convertir en ayudan a aglutinar una base política imprescindible
una exculpación de los crímenes de la dictadura. Lo para el logro de esos objetivos antipopulares.
mismo pasa con la Constitución de 1978. Aquel Frente a todo esto, defender hoy la verdad histórica
acuerdo que dio pie a las bases del actual sistema no es una cuestión académica ni es solo un recuer-
político, con importantes lagunas democráticas que do emocionado a nuestras compañeras y compañe-
es hora de revisar y que correspondían a la correla- ros; es una cuestión de gran trascendencia política
ción de fuerzas existentes, fue combatido entonces para cerrar el paso a la hegemonía de un
por la extrema derecha con argumentos que sería neofranquismo que en los últimos tiempos se mues-
bueno recordar hoy. tra desafiante, y para conseguir tener por fin una
Incluso sería muy conveniente volver a leer algún verdadera democracia con auténtica justicia social.
artículo en este sentido del propio Aznar, publica- Y es por eso que estamos aquí, y es por esto que
dos en el diario La Nueva Rioja, en el cual se ataca- tenemos clarísimo que actos como las Jornadas
ba con virulencia el texto constitucional. Es vergon- Guerrilleras en Santa Cruz de Moya, y el posiciona-
zoso ver ahora cómo aquellos que combatieron la miento de las entidades memorialistas, contribuyen
Constitución se presentan como sus defensores más de manera importantísima a que la memoria demo-
fervientes, haciendo de su hipócrita defensa un ar- crática se imponga venciendo a la mentira y a la
gumento contra los que en su momento lucharon para manipulación.
hacerla posible y que ahora, con todo el derecho y Muchas gracias y hasta el próximo año.
con argumentos impe-
cables, quisieran modi-
ficarla en parte.
Son ejemplos de la fal-
sificación de la historia
que los herederos del
franquismo realizan
ante los avances de la
memoria histórica. Y
no podemos dejar de
denunciar estos inten-
tos, sobre todo en unos
momentos en que asis-
timos a una gran ofen-
siva para acabar con el
Estado del bienestar,
para liquidar conquis-
tas sociales consegui-
das a través de años de

En aquest número 62 agraïm la col·laboració de: Pedro Luna Antúnez, Antonio Camacho,
M.C. Bronchales, Marc Carrillo, Joan Maria Gómez Ortiz, Pau Planelles, Gerard Sentís,
Enric Pubill, Lluís Martí Bielsa, Antoni Ferret, Jose Antonio i Sara Borràs.