FEDÓ

Plató

Nom: Pol Amadó Bassols

Data: 12/04/2011

Curs: 2n Batxillerat Artístic A

ÍNDEX

Fitxa tècnica..................................................................................................p.3

Crítica i intenció de l’obra............................................................................p.4

Opinió personal.............................................................................................p.7

2
FITXA TÈCNICA
Títol: Fedón

Títol original: Φαίδων ἢ περὶ ψυχῆς (Fedó o sobre la immortalitat de l’ànima)

Autor: Plató

Editorial: Editorial Gredos, S.A.

Any de publicació: 2010

Lloc de publicació: Madrid

ISBN: 978-84-249-1339-7

Nombre de pàgines: 139

Llengua de publicació: Castellà

3
CRÍTICA I INTENCIÓ:
En el diàleg Plató exposa diferents temes a través del debat dels protagonistes.

Per tal de justificar la mort, en el llibre, Sòcrates exposa que el filòsof,

amant de la saviesa, obté la seva recompensa després de la mort, retornant al
món on pertanyen les ànimes; al dels Eidos. Les ànimes dels homes ignorants
encara han de purificar-se dels seus mals actes, i un cop morts les seves
ànimes es reencarnen fins que aconsegueixen purificar-se dels seus errors. La
mort permet a les nostres ànimes retornar a la nostra naturalesa divina, i a la
contemplació dels Eidos. En el món terrestre, el nostre cos i la nostra ànima
estan lligats, i aquest fet implica que l’ànima es vegi lligada als impediments del
cos. Quan morim, la nostra ànima es lliure per retornar al lloc on pertany. Per
això, el filòsof no ha de tenir estima per els plaers corporals ni fer cas als seus
sentits, ja que això no li proporcionarà cap coneixement exacte ni segur.
L’ànima del filòsof menysprea el cos i fuig d’ell, i busca concentrar-se en la raó.

En l’obra, el fet de que Sòcrates sigui condemnat a mort reafirma la idea de que
la filosofia ha de ser entesa com a una preparació per morir; la mort és tant sols
un trànsit de l’ànima cap a un destí millor.

Un dels altres temes tractats és la demostració de la immortalitat de

l’ànima, els quals tracten de justificar que l’alliberament d’aquesta del cos es la
finalitat de la vida, i una condició necessària per el retorn de la part espiritual de
l’home al lloc que li correspon.

El primer argument és el cercle dels contraris, en el que s’afirma que totes les
coses s’originen a partir del seu contrari (viure i morir, dormir i estar despert...).
Si volem evitar que tots els homes desapareguin per morir, el morir ha de ser
seguit per la vida, cosa que exigeix la immortalitat de l’ànima.

El segon argument és basat en la teoria de la reminiscència de les idees. En

aquest argument exposa que ja que la nostra ànima ja ha contemplat els Eidos,
el fet d’aprendre no és altra cosa que recordar, ja que diu que l’ànima quan
s’ajunta amb el cos ho oblida tot. Si s’admet que existeixen els Eidos i que el
coneixement es el record d’aquests, l’ànima ha hagut d’existir abans d’aquesta
vida.

Al tercer argument ens diu que l’ànima es de la mateixa naturalesa que les
idees, per el que ha de ser simple i no composta. Allò simple és incorruptible,
per el que l’ànima és immortal. L’ànima no podrà rebre mai cap mena
d’alteració. Al llinatge dels Deus diu que no és permesa l’entrada a ningú que
no hagi practicat la filosofia i que no hagi sortit del mon totalment purificat (per

4
això els filòsofs s’han d’allunyar de tots els desitjos corporals i entregar-se a
l’estudi i a la saviesa).

Finalment, el quart argument exposa que l’ànima es el principi vital dels essers:
tot el que té ànima, per tant, té vida, i la vida acompanya necessàriament a la
ànima. Seria contradictori que el principi vital pot morir, per el que l’ànima, un
cop més, ha de ser immortal.

La transmigració de les ànimes: el fet d’afirmar la immortalitat del l’ànima

exigeix la explicació del problema del seu destí, al que Plató respon amb la
doctrina pitagòrica de la transmigració o reencarnació de les ànimes. L’ànima
després de la mort se separa del cos i en funció dels mèrits de la vida de cada
homes, s’encarnarà en un altre ser viu (humà o animal). Al cap de sofrir les
reencarnacions necessàries, l’ànima aconseguirà arribar al seu destí, al mon
dels Eidos del que procedeix. Així, la mort permet a les ànimes retornar a la
seva naturalesa divina i la contemplació dels Eidos. Les ànimes dels homes
ignorants hauran de purificar-se dels seus errors i prolongar el cicle de
reencarnacions fins aconseguir-ho. L’ànima del filòsof obté la seva recompensa
després de la mort i retorna directament al mon al que pertany.

En la teoria de la reminiscència, s’explica que l’ànima, de la mateixa

naturalesa que els Eidos, existia anteriorment en un lloc celeste en el que va
contemplar directament les idees abans de caure al mon terrestre i encarnar-se
en un cos. Al haver estat en aquest món, el fet de conèixer passa a consistir en
recordar les idees presents en l’ànima ja que aquesta ja ha contemplat i
prèviament oblidat a causa de la seva unió errònia amb el cos. La dialèctica es
el procediment adequat per recordar les idees innates que encara romanen
ocultes en l’ànima. És l’ascens racional des del coneixement dels fets
particulars, sensibles i imperfectes, ocasions passives o pretextos per el record,
a la contemplació activa de les idees universals, intel·ligibles i perfectes.
L’educació no consisteix en introduir coneixements a la ment d’un home, sinó
en estimular i ajudar al deixeble a que descobreixi per si mateix les veritats ja
presents en el seu interior.

Les idees posseeixen una existència real i independent tant del pensament
humà com de les coses que representen. Les característiques ontològiques de
les idees, contràries a les del mon sensible (finit, mutable, singular i irracional)
son les de ser eternes, immutables, universals i intel·ligibles, i poder ser
conegudes per la raó. Aquestes subsisteixen eternament en un lloc celeste que
està en continu moviment circular, l’únic moviment perfecte, i d’acord amb una

5
jerarquia de major a menor perfecció ontològica, des de les mes universals a
les més pròximes al mon sensible: en primer lloc circula la idea del Bé, el
principi de totes les altres, seguida de les idees de justícia, bellesa, esser,
identitat, diferencia, repòs i moviment. Seguidament les idees de
matemàtiques, els números, relacions i figures i finalment, les idees dels sers
sensibles i canviants.

Les idees son el fonament ontològic, la causa que explica la multiplicitat dels
sers del mon sensible. Les realitats d’aquest mon participen en mes o menys
grau de a la perfecció de les idees. Són models ideals o causes exemplars de
les coses que els sers sensibles imiten. Les idees estan presents i es
manifesten en tots els sers. Tot aspira a realitzar el seu ideal, la materialització
de la seva idea. Les idees són també les causes finals de les coses.

Explicant l’emoció retinguda de tots els presents, el relat conclou amb els
últims moments de la vida de Sòcrates, com diu el text, “el més bo de tots els
que hem conegut en el seu temps, el més intel·ligent i el més just”.

6
OPINIÓ PERSONAL

Personalment, opino que en aquest llibre Plató demostra ser un dels més grans
pensadors de l’antiguitat, ja sigui per la manera de redactar el text com per el
seu contingut. En el text, Plató deixa ben clara la seva visió idealista de la
realitat i el coneixement.

No comparteixo la visió que té el filòsof en qüestió sobre els anteriors. El fet de

voler demostrar que la realitat està separada en dos mons (el sensible i el dels
Eidos) em sembla tan sols una manera que va intentar usar Plató per escapar
d’una realitat “cruel”. El pensament de Plató em sembla similar al religiós;
pensar que hi ha un món millor a aquest després de la mort ens consola per
haver de viure en un món en el que hi trobem moltes coses “dolentes”. També
em fa recordar a certa religió el fet de que un savi hagi de renunciar als plaers
corporals i centrar-se tan sols en la raó si el que es vol és poder reunir-se amb
aquesta perfecció que, suposadament, hi ha després de la mort. Crec que Plató
situa la raó per davant de la vida. I és que també considera que la nostra ànima
és immortal, i el fet de que hi hagi vida després de la mort em sembla
contradictori.

Tampoc estic d’acord amb la teoria del coneixement de Plató, ja que llavors,
estaríem limitats a tant sols poder recordar a les idees que hi ha en un mon del
que no podem estar segurs que existeix fins al moment de morir i que quan ens
reencarnem oblidem per complet, cosa que crec que es basa més en un acte
de fe que en una acció racional.

Encara que la visió platònica em sembli il·lògica, crec que s’hauria de jutjar al
filòsof segons la època històrica en la que el situem, ja que per trobar-se a
milers d’anys lluny de l’actualitat, Plató és i serà un dels més grans pensadors
de la humanitat.