Un s anomenat Paddington, Michael Bond

Entre les persones interessades en aquest tipus descriptura, sha debatut sovint sobre el que s i no s la literatura infantil i com shauria de definir la mateixa. Un aspecte sobre el qual la doctrina la limitada que shi dedica no sha acabat mai de posar dacord. s aquella que sescriu per a les criatures o aquella que llegeixen? La defineix el receptor o el seu enfocament? s un gnere, un subgnere, una especialitzaci o una mescla hbrida de tot plegat? s un mn hermtic, allat de lunivers general de les lletres? Com acostuma a succeir, resulta difcil, quasi impossible arribar a un punt de trobada: les teories i perspectives sn tantes que fins i tot provar de sintetitzar-les fra trair-les. Tant s aix que sha arribat a dubtar que la literatura infantil (i juvenil) existeixi com a tal, allegant, entre daltres raons, que una gran part de les ms incontestables obres preferides per les criatures no havien estat creades ni elaborades pensant en elles. Fou linters que desvetllaren en la seva sensibilitat el que comport que sapropiessin de volums tan cabdals com Robinson Crusoe, Lilla del tresor, Cent mil lleges de viatge submar, El llibre de la Selva o Ullal blanc, per esmentar-ne tan sols alguns. Una constataci que ens permet exposar sense cap voluntat de pontificar ni de donar per closa una qesti que ens supera amb escreix el nostre recolzament a aquelles teories que situen el debat en un nivell ms qualitatiu que no pas genric. Al costat de Christine Nstlinger, per exemple, que incidia en el que, segons el seu criteri, hauria dsser el tret definitori daquest art: La literatura infantil no s una pndola pedaggica embolicada en paper de lletres sin literatura, s a dir, mn transformat en llenguatge. El que ha o hauria de definir la literatura infantil no s tant el seu objecte o el seu destinatari, sin la seva essncia (i ambici): el seu component literari. Malauradament, des dun temps en, els llibres adreats al pblic infantil no tan sols shan considerat un subgnere, sin, sobretot, un subgnere menor, una mena de distracci descafenada i poc o gens exigent i aprofundida. Un pur artefacte per a passar lestona. O, ms exactament, per a que els adults puguin passar-la, mentre els seus fills estan ocupats no importa gaire en qu i no els destorben... Fa la impressi, doncs, que immersos en el mn de la facilitat, de la cultura del res no costa res del Ho vols? Ho tens!, dall que en alguna ocasi hem descrit com a MOP (Mnim Esfor Possible) haguem passat, sense soluci de continutat, de la pndola pedaggica dels nostres pares i avis, a la pndola exclusivament ldico-festivo-distractiva de lentrainment hollywodi. Daquest entrainment cloroformitzador que ha convertit els grans parcs de lleure en els temples de culte modern. El pioner en transformar els llibres infantils en uns dibuixos animats damunt de paper, amb poca lletra i excs de dibuixos, el cre un ratol amb nom de cap indi i cognom de formatge: Geronimo Stilton. Ja que a la generaci del canal Super-3 avesada des que van deixar el biber a fer veure que esmorzen i berenen davant el televisor no li agrada llegir, convertim els seus llibres en una barreja entre els cmics, els vdeojocs i el cinema danimaci. La divisa no pot sser ms clara, ni menys acomodatcia: Si no volen llegir, dem-los llibres amb un poc de lletra i un molt di illustracions! Llibres on la lectura sigui mnima mnima i quasi prescindible. Donat que el mn de la imatge ens ha venut, fem com el cap gal Vercingetrix: oferim-li la nostra rendici incondicional, postrem-nos als seus peus i llancem-li les armes de la literatura als seus peus... Quin sentit t lluitar contra el corrent de la histria? Si els nens i nenes no llegeixen, almenys fingirem que ho fan... Tanmateix, s cert que tota la pennsula de les lletres infantils i juvenils est ocupada? Tota? Realment tota? Per fortuna no s aix: al bell mig daquest vast oce de rendici i dadotzenament devastador, no un sol, sin uns quants poblets deditors indomables segueixen rebutjant, una vegada i una altra, ferotgement ara i sempre a les hores invasores romanes (perd, hollywoodianes). Sn tots aquells editors que, malgrat tots els malgrats, segueixen creient immancablement en el llibre infantil com a literatura. En que els millors llibres infantils sn aquells que posseeixen una poci mgica que els converteix en invencibles (i immortals): la de la imaginaci! Entre aquests nhi ha un Viena Editorial que ha decidit darrerament afegir-shi, amb una nova collecci: El jard secret, de gran modstia quantitativa, per no pas qualitativa. Fins el dia davui han publicat quatre llibres, el tercer dels quals s Un s anomenat Paddington (A bear called Paddington), Michael Bond, 2010. Una daquelles petites obres entranyables que et fan recobrar el gust per la lectura i confiar que lanihiladora i perillosa tempesta que confon distracci i illustraci amb literatura infantil passar riu avall com passaren tantes modes conjunturals sense base slida. Una daquelles peces que et fan pensar que la fantasia i la versemblana si ms no, una certa versemblana encara poden anar de la m.

Avesats com estem als mns impossibles i als regnes ms exageradament fantstics, la primera impressi que ens enduem daquest s anomenat Paddington s la dun xic destranyesa, fins i tot dincomoditat, duna mena de retorn a un temps pretrit que semblava que mai no havia de tornar. Per ms que el protagonista de la histria es faci present ja a la primera lnia del text, tant el ritme, el to, com el llenguatge sn tranquils, calmats: lautor es pren tot el temps que creu necessari per a anar-nos posant en situaci, conscient que, com la bona cuina i, segurament, tamb la vida, la literatura cal paladejar-la i no pas deglutir-la, assaborir-la amb delectaci, sense presses. A mesura que avances en la lectura i acompanyes Paddington i la seva famlia dacollida en les seves experincies londinenques prens conscincia que aquest ritme pausat, gaireb mors, que dentrada thavia engavanyat, no es casual ni una mostra de la voluntat de fer-se veure de lautor. Si lha escollit no s pas de manera improvisada ni per un fet arbitrari: no s tan sols els que millor li escau a la histria sin, probablement, lnic possible. Amb ell Bond aconsegueix conferir al llibre i el que s ms important, amarar-nos a nosaltres, els lectors amb ella una sensaci de normalitat, de quotidianitat que s la que exigia lobra. El ritme relaxat, combinat amb un llenguatge mesurat, gens efectista, aconsegueix el miracle que considerem no tan sols versemblant, sin fins i tot normal, tant la mateixa acceptaci de ls com un membre ms de la famlia Brown com les extravagants vicissituds que, en conseqncia, li aniran succeint una rere laltra. Amb un altra cadncia i un s ms emftic, menys discret de la llengua, difcilment ens hauria estat possible acceptar la convenci tan inslita com absolutament imprescindible per al bon desenvolupament de largument i del descabdellament humorstic al qual aquest aboca que no hi ha res destrany ni dinusual en el fet de tractar un s com un convidat qualsevol. Amb habilitat, amb una enorme subtilesa, sense que prcticament ens adonem del seu artifici literari, Bond aconsegueix que no resulti gens forat all que, de bell antuvi, ho hauria dsser: posar un s en unes situacions que correspondrien als homes. Daqu a convertir les seves experincies en una contnua i hilarant successi de topades amb el mn de les persones noms hi ha una passa. Una passa que lautor sap franquejar amb elegncia, imperceptiblement, com aquell qui res: la impressi s que a Paddington li esdev just all que li ha de esdevenir. Ms encara, all que forosament li havia desdevenir. Tot plegat amanit amb aquella dola, delicada i inimitable fragncia de lhumor angls de la vella escola: educat, exquisit, mesurat en la seva aparent desmesura, elegant i intelligent. I, sobretot, gens ofensiu ni forat. Aquell humor fi i subtil, quasi inapreciable en un inici, que primer ens fa alar una cella, desprs somriure, ms tard riure i per fi, una volta ens ha xopat fins larrel i sha ensenyorit de nosaltres, es converteix en una deu de rialles que no pas riallades. En rialles de complicitat afectuoses, que ens fan, com ms va ms va, sentir-nos ms i ms propers a lentranyable osset que comprova en prpia pell com pot arribar a sser difcil adaptar-se a una societat tan rgida i severament estereotipada com la britnica. Potser resulta sobrer afegir que, en aquestes condicions, havent sentit un tan acusat grau dafinitat amb en Paddington i la famlia Brown, el llibre sens acaba fent curt: ens sap tant i tant greu, haver-lo de cloure i abandonar-los a la seva sort... No podem evitar demanar-nos: Qu en ser, dell, sense nosaltres? Com sho far, a partir dara, per a poder sortir sense danys daquests continus i inevitables embolics a que semblen condemnar-lo les seves permanents pensades? Transcriurem, per acabar, una mostra de la tan discreta, elegant i precisa manera descriure de Michael Bond: En Paddington (...) se sentia com en un somni. Com que era molt baixet, no podia mirar amb facilitat per sobre de la barana, per quan ho va fer, els ulls gaireb li van sortir de les rbites per lemoci. Hi havia gent per tot arreu. Mai no nhavia vist tanta. En un costat hi havia gent que baixava rpidament. Semblava que tothom tenia moltssima pressa. Quan va sortir de les escales mecniques, es va trobar atrapat entre un home amb paraigua i una dona amb una grossa bossa danar a comprar. Quan va aconseguir obrir-se pas, la senyora Brown i la Judy ja havien desaparegut completament. Un s anomenat Paddington, traducci de Maria Rossich, pg. 54 divendres, 24 de juny del mmxi Xavier Serrahima 2o11 www.racodelaparaula.com Informaci sobre els drets