Quan cau la nit, Michael Cunningham

Haver assolit un gran xit amb una obra literria no sempre comporta una benedicci, en ocasions esdev una crrega. Una feixuga crrega que no tots els autors estan en disposici de dur a les seves espatlles. Per a alguns, un xit suposa un impuls cap amunt, una oportunitat per a enlairar-se; per a daltres, un llast insalvable, que ni tan sols els permet tornar a alar el vol. Sexigeixen tant que la responsabilitat els pot, i no sen surten. Sembla que aquest sigui lexemple de Michael Cunningham: amb el seu clebre Les hores es convert, de la nit al dia, en un autor conegut i reconegut a tot el mn, consagrat amb lobtenci dels prestigiosos premis Pulitzer i Pen/Faulkner de lany 1999 i alat a laltar de les estrelles mercs a una ms que aconseguida adaptaci cinematogrfica. Quasi sense temps ni per a pair-ho, es trob installat a lOlimp de les lletres. Tant, tant i tant amunt que comen a sentir vertigen. El desequilibrant vertigen del que sap que sespera molt de les seves futures obres. Amb el seu primer intent Dies memorables (2005) no fou prou reeixit, lambici i el resultat final no encaixaven. Potser per aix decid alliberar-se de les referncies literries i emprendre una via nova. El resultat s Quan cau la nit (By nigthfall), Michael Cunningham, Edicions 62, 2011. Una obra menys coral que les anteriors, ms minimalista, centrada en quatre personatges duna mateixa famlia lhome, la dona, la filla i el germ de la dona i les complicades i esberladisses relacions que sestableixen entre ells. El primer tast s ben prometedor, permetent-nos endinsar-nos al bell mig de la xarxa sempre imbricada, densa i intricada dels lligams matrimonials i familiars. Daquells lligams que el sediment del temps va establint inapercebudament entre els membres de la parella, que en un principi uneixen i, de manera progressiva, es converteixen en obligacions no desitjades, en fctiques clusules del contracte matrimonial que ning no ha escrit. A travs de lanatomia de la quotidianitat duna parella, que veur trasbalsada la seva aparent placidesa per larribada de Mizzy, el germ de la muller, que desvetllar les emocions ocultes, les passions adormides, assistim a una anlisi de la rutina i del conformisme, de lanar vivint, que s no tan sols un reflex de les servituds que creen les relacions familiars, sin tamb i s aquest lextrem que li confereix grandesa de la mateixa existncia. Reflexi sobre la realitat, sobre la capacitat que tenim denganyar-nos, o dautoenganyar-nos, de mentir i mentir-nos a nosaltres mateixos, per por del canvi, dels perills del que s nou, del desconegut, de tot all que ens allunyi de la seguretat sempre aparent del que ja tenim, del que s, enfront del que podria sser; ms encara, dels que, segurament, voldrem que fos. Del que seria si gosssim atrevir-nos. Anlisi dobvis ressons sartrians, que ens recorda que tan sols nosaltres som (o haurem dsser) els responsables dels nostres actes. Tant dels que duem a terme com, i encara amb major ra, dels que deixem de fer per por. En alguns casos, per por del que diran o pensaran de nosaltres. En daltres, pel temor all que s nou, al que ens espera a defora, una vegada haguem deixat el port rutinari de la nostra vida; aquell port daiges calmes que, a voltes, acaben podrint-se. Certament, estem condemnats a sser lliures? Som realment conscients que som els amos del nostre dest, que tot depn nicament i exclusiva de nosaltres? Que tenim, cada mat de la nostra vida, no tan sols el dret, sin lobligaci de volar amb les ales ben esteses? De recomenar sempre? La llstima s que aquest inici tan esplndid i atractiu es vegi balafiat, almenys en part, per la voluntat de Cunningham descriure una obra major, de deixar petja, de quedar. Una voluntat que no tan sols es fa evident en la seva manera descriure, ms discursiva que no convindria, sin en la profusi de frases o dites definitives que va llaurant a mesura que avancen els captols. Oblidant que lobjectiu de la literatura no s o no hauria dsser, segons el nostre parer lacumulaci de citacions, sin la creaci dun univers propi, autnom i autosuficient. Llegint Quan cau la nit no podem alliberar-nos de la sensaci que lautor de Cincinnati no tan sols pretn sser o semblar (la qual cosa s molt pitjor) gran, sin que no t espera, en comptes davanar passa a passa, trobant el seu estil pel cam, prefereix escollir la via senzilla: la de la imitaci, la de navegar per les aiges daltres que, amb pacincia i dedicaci, han trobat el seu lloc a loce immens i irrepetible de la literatura. Fa si ms no, ens fa la impressi que Cunningham prefereix seguir els camins fressats. Ms exactament, tracta dsser Paul Auster, aquell Paul Auster mgic que transforma la realitat, la quotidianitat en una mena dessncia o model de la vida, de lexistncia; en aquell Auster que ens transporta un xic ms enll, que ens situa per damunt de...

Per, s clar, lautor de Les hores no s Auster, per ms que sho proposi; no ho s perqu no ho pot sser, per, sobretot perqu ni ell ni ning no ho pot sser. Ms encara, no ho ha dsser. Precisament perqu i ac rau lerror fonamental de Cunningham la fora i la vlua dAuster consisteix en el fet dsser Paul Auster: dsser ell mateix. Descriure com escriu Paul Auster; com noms pot i ha descriure Paul Auster. Com la majoria dels autors de referncia, Auster s gran precisament perqu s Paul Auster. s el mateix que succeeix per posar un exemple que se situa a laltra banda de lunivers literari on t la pretensi de fer-shi un lloc Cunningham amb Georges Simenon: si el creador del commissaire Maigret aconsegu un lloc a la histria de la literatura fou justament perqu, en la seva vida, per sobretot en la seva escriptura, en la seva obra, es mantingu fidel al seu tarann, a la seva manera dsser. Escrivia com havia descriure; per dir-ho ms clar: com ell, i noms ell, podia i havia descriure! Li supos grans esforos, sser un incomprs i generalment menystingut per la major part dels seus contemporanis, que no li perdonaven la seva facilitat descriure, la seva indeturable grafomania, per finalment ho aconsegu. (En la literatura francesa la consagraci literria no ofereix dubtes: la determina la inclusi dun o altre autor en la prestigiosa collecci de La Bibliothque de la Pliade!). I ho assol, per damunt de tot, perqu no tract dsser ni de semblar un altre; perqu trob el seu lloc a la histria de la literatura. Aquell lloc precs i insubstituble que tan sols ell podia ocupar; el lloc que a ell, i noms a ell, li corresponia. Per contra, lautor de Quan cau la nit sembla seguir lexemple daquella pellcula anomenada Com sser John Malkovich, endinsant-se en el cervell dun altre i partint de la seva visi i de la seva manera. Si com b demostren Dostoievski, Kafka i tants daltres, convertint la seva magistral obra literria en una purga de la seva personalitat, en un alliberament gaireb teraputic, catrtic la literatura acostuma a suposar un reconeixement o retrobament de tu mateix (Madame Bovary cest moi) el cam de Cunningham sembla sser un altre: tractar de trobar la seva personalitat en els altres, en un exercici de camaleonisme no tan sols arriscat, sin perills. Perqu, com succeeix en poesia, en la gran poesia, s possible trobar els altres, lessncia dels altres en tu mateix i potser sigui aquest un dels grans valors de la poesia: submergir-te en tu per trobar els altres lacci inversa resulta, si no impossible, ben poc probable: no pots trobar-te a tu mateix en els altres. I, menys encara, en un altre. Amb major ra quan confonem la recerca dels altres amb la seva imitaci, amb la submissi a la seva personalitat. s per aix que, sens dubte, el millor Cunningham s el Cunningham de veritat, aquell que se separa dels seus models i parla per ell mateix. Aquell Cunningham que s, i noms pot sser, Cunningham! Aquell Cunningham que introdueix el dubte en la narraci em sembla, em va semblar, vaig creure i que converteix la vida quotidiana en anlisi, en interrogaci essencial, en adelerada perquisici existencial (o existencialista). I que ho fa sense proposar-ho... Aquest Cunningham que no s i el que s ms important, no pretn sser ni Paul Auster, ni Marcel Proust, ni Virginia Woolf, ni Walt Whitman, sin simplement i afortunada, Michael Cunningham! La qual cosa no s tant com sser algun dels seus mestres o models per s o pot sser, si aconsegueix alliberar-se del llast de la servil imitaci dels seus referents, que poden aportar per no configurar, que poden acompanyar per no determinar prou, que s molt! Aix no significa que Quan cau la nit no sigui recomanable, sin que, segons el nostre humil parer, ho hauria pogut sser molt ms si el seu autor shagus deixat dur de manera exclusiva per la seva inspiraci i el seu esperit, per la seva manera. Acabem a amb una transcripci que es refereix precisament a la literatura: Potser al capdavall no sn tant les virtuts dels altres les que ens encongeixen el cor com la sensaci dun reconeixement insuportablement lacerant quan les veiem en el seu comportament ms vil, en la pena, en la fartaneria i en leixelebrament. Les virtuts tamb sn necessries algunes virtuts per Emma Bovary, Anna Karnina o Rasklnikov no ens interessen per la seva bondat. Ens interessen perqu no sn admirables, perqu sn nosaltres. I perqu els grans escriptors els han perdonat per aix. Quan cau la nit, Michael Cunningham, traducci de Marta Pera, pg. 133 dissabte, 24 de setembre del mmxi Xavier Serrahima 2011 www.racodelaparaula.cat Informaci sobre els drets