Tribuna de premsa

a Madrid
Feed
BACK
06

ABRIL 2008

Publicació de la
Facultat de
Comunicació
Blanquerna

UNIVERSITAT
RAMON LLULL

NOTÍCIES,
ENTREVISTES,
EXPERIÈNCIES
I OPINIONS
DELS ANTICS
ALUMNES DE
LA FACULTAT

ENTREVISTA

Judith Rubinat
PR Manager de NIKE
EMPRENEDORS

Ignasi Doy i Ernesto Lapuente

MAKING OF
Mireia Pujol Priego presenta “Quédate” Facultat de
Comunicació
Blanquerna
Antics Alumnes
 Feed

SUMARI
LA BÚSTIA 3

2
BACK EMPRENEDORS: Addmira. Ernesto Lapuente i Ignasi Doy
“Si tu creixes, jo creixo” 4

LA JORNADA DE: Rafa González Calvo

“Ser ENG em permet ser més autònom, controlar tot el procés i ser responsable únic del 5
resultat final”

LA JORNADA DE: Carolina Sorribas 6

“Per viure la comunicació... es necessita passió”

CRÒNICA DES DE BRUSEL·LES: Albert Segura 7

Aprenent al Café Belga

ENTREVISTA: Judith Rubinat 8

“Sóc molt positiva, de tot en trec la part bona”

EL TEMA: Pere Gendrau 10

Tribuna de premsa. Fer informació política a Madrid

ENTREVISTA: Espertac Peran 12

“No hi ha qui tombi el Diario de Patricia i Gente”

MAKING OF: Mireia Pujol Priego 14

Edita: “Juan Echanove es menja la càmera”
Antics Alumnes
Facultat de la Comunicació
Blanquerna
ALTER EGO: Albert Batalla 16
“La política no és una professió, és una circumstància”
UNIVERSITAT
RAMON LLULL NOTÍCIES 17

Valldonzella, 23 NOMENAMENTS 18
08001 Barcelona

Consell d’edició:
Toni Aira, Joan Bosch,
Ingrid Casasús, Sònia de
Editorial
Jaime, Elena Gelabert, Anna
Riera, Enric Xicoy. Del feedback al facebook
Fotografia:
Elena Gelabert

D
Álvaro Dolade
es del primer Feedback, sou molts els qui ens heu comentat la necessitat d'un
Disseny:
Servei de Disseny i
espai virtual per poder mantenir contactes i afavorir el networking.
Publicacions Blanquerna Fa uns mesos, un dels col·laboradors de la revista ens va proposar de crear
Correcció: un grup al Facebook per als antics alumnes de la Facultat i, gràcies a aquesta
Marta Esteller
idea, ara ja tenim un espai virtual: Antics Alumnes - Facultat de Comunicació
Director de publicitat: Blanquerna.
Javier Suárez
publicitatNCV@blanquerna.url. Ens aporta moltes coses. Primer de tot, contactes al moment, amb foto
edu
inclosa. Segon, la immediatesa que, per questions de periodicitat, no ens
Impressió: dóna la revista; i tercer, les vostres opinions i els vostres comentaris, de forma
Pasder Bcn
molt més pràctica i ràpida.
Depòsit legal:
B-22165/2007 El “període de proves” ha anat molt bé, i és el moment que tots aquells
que hi estigueu interessats, us hi afegiu. Hi trobareu, a banda dels esmentats
ABRIL 2008
contactes, l'agenda d'activitats d'interès per als exalumnes, bibliografia, i tot
Per a més informació:
aa_fcc@blanquerna.url.edu allò que ens vulgueu fer arribar i que cregueu que pugui ser d'interès per al
93 253 31 08 grup.
A banda, esperem que els continguts d'aquest número siguin del vostre
grat i, un cop més, gràcies per les vostres idees i col·laboracions.
 La bústia

3
Les dificultats de començar
en el món del periodisme
Sóc un exestudiant de la desena promoció de Periodisme. Visc a Roma des Xavier Gilabert,
de què vaig acabar la carrera. He tingut oportunitat de llegir la revista dels Periodisme
(10a Promoció)
exalumnes. Em sembla una gran idea per compartir les experiències laborals
entre aquells que han rebut la mateixa formació universitària. No obstant,
voldria dir que, encara que és cert que les experiències positives poden ser edi-
ficants, més ho són aquelles negatives. Per desgràcia, el periodisme es una pro-
fessió molt dura, sobretot al començament, i seria d'ajuda trobar escrits que
descriguessin la precarietat laboral, les dificultats per trobar feina, així com les
vivències quotidianes d'aquells que, en el seu lloc de treball, troben contradic-
cions, mancança de llibertat i d'altres conflictes ètics. Sé que no és fàcil escriure
quan les coses van malament, a vegades per vergonya, a vegades per por; però
potser hi ha un sistema (com ara l'anonimat) per fer que la revista doni cabuda
a aquelles males experiències de les que tots en podem aprendre.

Una salutació cordial i sort amb la revista.

Podeu fer arribar les cartes per aquesta secció al mail:

aa_fcc@blanquerna.url.edu
Assumpte: la bústia
 Emprenedors
4 • Fundadors: Ernesto Lapuente i
Text i fotografies:
Joan Bosch
IGNASI DOY i ERNESTO LAPUENTE, ADDMIRA
“Si tu creixes, jo creixo”
L'any 2001, hi va haver el boom de les
“punt com”. L'Ignasi Doy
(Comunicació Audiovisual, 3a promo-
ció), l'Ernesto Lapuente (Comunicació
Audiovisual, 3a promoció) i el Carles
Martinho (Publicitat i Relacions
Públiques, 3a promoció) van aprofitar
l'onada i van fundar Addmira. En aquell
moment, estaven cursant el primer any
del Màster MediaMBA i, en una de les
sessions, en Julio Fernández, president
de Fílmax, els va dir que les empreses
anaven boges buscant gent que treballés
el tema web. I s'hi van posar. Al Carles,
però, se li va desvetllar la vocació artísti-
ca i ara es dedica al món del teatre.
Una de les primeres campanyes on
line que van fer va ser la de “Jacobo
Torres” per a Viajes Iberia. Aquesta va
ser la manera de posar un primer peu
dins el món de la comunicació. Amb el
temps, però, la bombolla d'Internet es
va desinflar i els qui s'hi han mantingut
són els qui han treballat com ells, amb
preus coherents. La seva màxima és: “si
tu creixes, jo creixo”. D'aquesta manera,
i intentant donar resposta a les necessi-
tats d'alguns dels seus clients més
importants, van anar ampliant els
serveis fins a convertir-se en
una agència de comunicació
integral. “Ara està molt de
moda la comunicació 360
graus, però fa quatre anys no
se'n parlava”. Roche és un
dels clients que els ha vist
créixer -bona part dels seus
clients provenen del sector sanitari o
sociosanitari-, amb ells van guanyar
el premi ASPID 07 de Publicitat
Iberoamericana de Salut i Farmàcia.
Una de les seves virtuts és estar sem-
pre a l'aguait del que les noves tecnolo-
gies de la comunicació poden oferir.
Ens ho escenifiquen parlant del que
s'ha anomenat l'Internet 3.0, l’Internet
amb semàntica. Diuen que és: “com
defineixo jo la meva web perquè des
d'un Google em puguin localitzar pen-
sant en tot tipus de públic. Hi con-
flueixen l'estratègia de comunicació i
tot el camp semàntic i lingüístic, és
apassionant”.
Hi ha d’altres exalumnes de la
Facultat que també treballen a Addmira,
o hi han treballat, com en Jordi
Montoyo (Periodisme, 3a promoció) i la
Patrícia Mitats (Periodisme, 5a promo-
• Empresa:
Addmira
Ignasi Doy
• Any de creació: 2001
• Núm. de treballadors: 5
• Serveis: comunicació 360º graus.
Especialització en Internet, pro-
jectes online.
• Adreça: c/ Diputació, 206 1a.
08011 Barcelona
• Web: http://www.addmira.com/
• Telèfon: 93.434.21.38
• Email de contacte:
addmira@addmira.com
• Clients: Panrico, Servei
d’Emergències Mèdiques,
Roche, Grup Condal, Arriska
Films.
ció). A més,
constaten a
diari com les
empreses amb
les quals tre-
ballen estan
plagades d'ex-
alumnes: “la
gent de la Facultat no ha de perdre mai
els contactes, és un sector petit i un país
petit i tots ens acabem trobant”.
S'adonen com la gent llicenciada surt
ben preparada de la Facultat, molt més
del que creuen quan acaben de sortir.
De l'estada a Blanquerna, hi destaquen
les classes de continguts humanistes, tot
i la mala acollida que tenen entre els
estudiants, “perquè, a la Facultat, tens
pressa per fer coses, per fer producte, a
posteriori és quan es valora”. L'Ignasi
recorda amb gran efusió les classes
sobre qüestions d'ètica d'en F. Torralba.
Quan se'ls pregunta sobre l'experièn-
cia de muntar una empresa, de seguida
et diuen que “fer el que t'agrada, quan
t'agrada i com tu vols, no té preu”.
Diuen que van tirar endavant un nego-
ci propi per no deixar de fruir amb la
feina i llevar-se cada dia amb il·lusió.
 La jornada de…

Fotografia:
Anna Amor

RAFA
GONZÁLEZ
“Ser ENG em permet ser més autònom, controlar tot
CALVO, el procés i ser responsable únic del resultat final”
PERIODISTA ENG
I PRESENTADOR

H
DE CRN i ha dies que un s'aixeca amb ganes de canviar
(Canal Regional
de gremi. Per moltes raons. Entre elles, la desí-
de Noticias de
Castilla - La dia que suposa fer d'autòmata periodístic.
Mancha) Escriure sobre polítics, conselleries, agrupacions
locals i conflictes veïnals és una tasca massa
2a Promoció
Comunicació insulsa per ser rutinària. Però després, arribes a
Audiovisual la redacció i et sorprenen amb una cobertura
que, tot i ser de contingut institucional, resulta
tete16@hotmail.
ser en un escenari meravellós. Per exemple, un
com
palau medieval amb artesanat àrab. I penses
que ja ha valgut la pena. I et preguntes de
quina altra manera podries haver accedit a llocs
semblants si, enlloc d'ENG o videoperiodista,
fossis mestre d'escola o dissenyador gràfic. I se
t'oblida fer una altra feina, perquè l'escriptura
és vocacional i la curiositat pot més que la
Treballo amb una càmera DVC-pro HD P2, de
les petites. Dóna molta qualitat d'imatge i per-
met una gran mobilitat. Vaig sol, com un mus-
sol, a les notícies que em fan cobrir, i després he
d'entregar la peça sencera per a l'informatiu. Per
tant, he de gravar, redactar, locutar i editar. Això
és un avantatge, perquè et permet ser més
autònom, controlar tot el procés i ser respon-
sable únic del resultat final. Els inconvenients?
Doncs no poder contrastar l'opinió amb un altre
i la impossibilitat material d'arribar a tot. Està
clar que quatre ulls i quatre orelles capten més
informació que no pas un parell.
En fi, confio fer el salt a un format més docu-
mental i començar a deixar de banda els infor-
matius diaris. Per això, amb una guionista, com-

“”
Se t'oblida
nòmina.
Em dic Rafa González, visc a Toledo i treballo
panya i amiga de Blanquerna, la Mª Eugènia
Conill, hem fet un equip creatiu, Antaviana, per
fer una altra en una televisió regional de Castella-La Manxa, treballar projectes audiovisuals diversos. Ara
feina, perquè CRN. No m'ha portat fins aquí l'aventura profes- mateix, estem preparant un parell de pilots per a
l'escriptura sional, sinó la familiar. La meva xicota té plaça unes sèries documentals de viatges, alguns
és vocacional com a professora aquí i, el més important, el guions de ficció i una idea per a un programa
i la curiositat meu fill ha nascut a la ciutat abraçada pel Tajo. musical. Escrivim pensant en televisió, Internet i
pot més que Estem de trànsit cap a un altre lloc: Granada, noves plataformes. El cas és no parar d'inventar.
la nòmina. però això ja és una altra història. I d'escriure.
 La jornada de…

CAROLINA
SORRIBAS, “Per viure la comunicació... es necessita passió”
INVESTIGADORA
DE RECERCA

T
7a Promoció reballar en una organització internacional com
Publicitat i
l’ONU és una experiència fantàstica i molt reco-
Relacions
Públiques manable per una gran quantitat de raons.
Primer, perquè treballes en un lloc on es prenen
carolinasm0@ decisions a nivell mundial, que poden afectar el
blanquerna.url.edu
futur de molts països i les condicions de vida de
milers de persones. En segon lloc, perquè com-
prens, una mica millor, el funcionament de la
política i l'economia internacional i t'adones de
la gran burocràcia que s'ha de fer abans que una
resolució de l'ONU passi realment a la pràctica.
Finalment, perquè et sents petit, en unes
tacte continu amb els periodistes, que et
truquen de països tan llunyans, que potser no
sabies ni que existien. Els actes, que són actes a
gran escala, amb una repercussió mundial. Tot
ha d'estar plantejat mil·limètricament, per a què
no falli res.
És un estrès constant, un estira i arronsa, un
no parar. Però, a la vegada, és apassionant. Per
viure la comunicació, és necessària una bona
formació, però amb això no n'hi ha prou. Es
necessita alguna cosa més. Es necessita passió.
Motivació per la feina a fer. Es necessiten valors.

“”
Els actes, que
instal·lacions on treballen milers de persones,
però a la vegada gran, tenint la possibilitat d'as-
Tenacitat, ambició... però també comprensió i
humilitat.
són actes a sistir a reunions internacionals, de conèixer per- Aquí, a Ginebra, m'he trobat molts catalans, i
gran escala, sones de països llunyans i d'aprendre d'altres alguns d'ells han estudiat comunicació a
amb una cultures, altres maneres de ser, de viure i de Blanquerna, en diverses promocions. Tots estan
repercussió veure el món. treballant en comunicació. És molt gratificant
mundial. Tot Aquesta experiència professional, en una poder parlar dels professors, de les anècdotes,
ha d'estar organització d'aquestes característiques, és força dels exàmens, dels companys en comú... però
plantejat diferent a l'experiència que havia tingut fins a més gratificant encara és veure que sortim
mil·limètrica- aleshores. Tot és a gran escala. La redacció de preparats, preparats per afrontar el món profes-
ment, per a notes de premsa, que ha de ser en diversos sional que ens espera. No hem de tenir por. Tots
què no falli idiomes, entre ells l'anglès, el francès i l'espa- podem arribar ben lluny. Només és qüestió d'in-
res. nyol. Les convocatòries de premsa. Estar en con- tentar-ho... i d'una mica de sort!
 Crònica des de
Brussel·les
7
ALBERT
SEGURA, Aprenent al Café Belga
CORRESPONSAL
DE L’AVUI
I DE RAC 1
P
A BRUSSEL·LES lou i sempre fa núvol, però Brussel·les bull. De
dia et pot sorprendre l'hiperactiu marit de Carla
7a Promoció
Periodisme Bruni salvant Europa o pots creuar-te cara a
cara, en un passadís de l'OTAN, amb
albertbru@ Condoleezza Rice i l'aura de poder i escortes que
hotmail.com
l'envolta. I de nit, els mohito framboise del Café
Belga, el meu nou centre del món, conviden al
flirteig entre euròcrates i becàries i assistents
que, vestides com si avui s'acabés el món,
il·luminen els restaurants més sex and the city de
Saint Boniface, les tertúlies amb vi calent de
place Châtelain i les exposicions d'art contem-
“”
Fer de
porani islandès, posem per cas, a Bozar.
Això de fer de corresponsal a l'estranger vol
corresponsal dir aprendre les vint-i-quatre hores del dia, i no
a l'estranger només com a periodista. He fet les maletes per
vol dir apren- créixer i agafar perspectiva, per volar lliure.
dre les vint-i- Després de tres anys escrivint sobre política cata-
quatre hores lana, de la guerra de l'Estatut a l'anestèsia de
del dia, i no Montilla, he acceptat el repte de passar-me a la
només com a informació internacional, a la cuina de la Unió
periodista. Europea, canviant les nits electorals al Majestic i
He fet les el Dragon Khan de Maragall per la independèn-
maletes per cia de Kosovo, les opes energètiques, les bron-
créixer i ques dels bessons Kaczynski i Merkel o les
agafar pers- multes a Microsoft.
pectiva. Vendre i fer digerible i atractiu el que passa a
Brussel·les, comunicar Europa, que en diuen, és
molt més difícil que treure grans titulars de les
punyalades fratricides entre Mas i Duran o de
les pugnes entre les famílies d'ERC. I, molt
sovint, la Comissió, el Consell i el Parlament
fracassen en el seu intent de ser a les portades
dels diaris i marcar l'agenda política, tot i inver-
tir morterades descomunals en comunicació.
Especialitzar-te, aquí, és impossible, amb la
quantitat de tecles que toquem. I fer plans, o
intentar marcar-te una rutina, una pèrdua de
temps. Has d'estar obert a escriure del que toqui
i preparat per fer-ho quan soni el telèfon: ahir
terrorisme, canvi climàtic i tensions amb el
Kremlin, avui tipus d'interès, inflació i agricul-
tura, i demà immigració, tribunal de la Haia i
política belga.
La competència és ferotge, sents al clatell l'alè
de centenars de periodistes d'arreu del món, tot
i que conèixer a popes de la comunicació i la
seva forma de treballar és un luxe que cap uni-
versitat no et dóna. No pots controlar-ho tot i,
quan l'allau d'informació i la feina et sepulten,
algunes notícies se't poden passar per alt. Així
que més val no posar-te nerviós i tornar-te a
escapar al Café Belga per assaborir la premsa
internacional o deixar-te caure a Gant, on el cel
ja és blau, i imaginar que només ets un estu-
diant d'erasmus.
Res no m'agrada més que viatjar i, en poc
més de mig any des què faig de corresponsal a
Brussel·les, me n'estic fent un fart: Varsòvia,
Edimburg, Lisboa, Praga, París, Bucarest,
Estrasburg, Luxemburg... Era això o fer-se
hostessa, però volar no em fa gaire gràcia. Així
que cada cop que l'avió accelera per enlairar-se,
recordo allò que deia en Francesc Burguet, que
'més val un fill de puta que un incompetent'. I
creuo els dits confiant que el pilot sigui un gran
fill de puta. Després penso que no acabo d'en-
tendre què volia dir l'Enric Mur cada cop que
ens repetia 'prefereixo un fill ionqui que pe-
riodista'. I llavors demano un gintònic.
 Entrevista
Entrevista.
Joan Cuenca
Fotografia:
Elena Gelabert
ENTREVISTA A JUDITH RUBINAT, PR MANAGER DE NIKE
LLICENCIADA EN PUBLICITAT I RELACIONS PÚBLIQUES, 1a PROMOCIÓ
“Sóc molt positiva, de tot en trec la part bona”
Amb la Judith, vàrem compartir
força hores a la Facultat i, en espe-
cial, al seminari de Comunicació
Corporativa i Relacions Públiques,
on treballàvem i discutíem sobre
aquesta disciplina, tan incipient per
a nosaltres. D'aquelles estones, en
guardem un bonic record. Ara,
després d'aquests anys de silenci, que
li recordo que no són tants, ens
trobem amb els nervis punxant
l'estómac, propis de la il·lusió de
retrobar-nos, i per parlar de la seva
experiència i d'aquesta professió: les
relacions públiques.
Ja portes cinc anys a Nike, però
abans ja tenies força recorregut
professional.
Sí, durant tota la carrera ja treballava,
vaig començar de recepcionista en
una agència. Sortia pitant de les
classes cap a treballar. Un cop llicen-
ciada, vaig treballar en el gabinet de
premsa B + B, i després a l'agència
d'esdeveniments LV. De LV, recordo
el RoadShow per Espanya promocio-
nant l'SportPack de Lanjarón. Va ser
molt gratificant i molt dur, vaig
aprendre a gestionar persones.
D'aquí saltes a Shandwick?
Sí, entre d’altres, portàvem el compte
de Danone. Va ser entrar en el món
de la multinacional, un món més
complicat. Tot és més gran: els
clients, els pressupostos, els equips,
la pressió, ... Després, vaig estar a
l'agència Edelman de Barcelona i,
finalment, ara farà cinc anys que
treballo a Nike de PR Manager.
En què consisteix la teva feina?
Bé, la feina de PR dins d'una marca
com Nike és molta. Fins fa poc,
m'encarregava de la gestió de PR de
tots els esports (futbol, bàsquet, ten-
nis, atletisme...) i ara m'encarrego de
tot el que té relació entre Nike i el
futbol, el que té a veure amb la
comunicació de la col·lecció de
moda de la marca i les gestions més
corporatives i de Trade. El que fem a
PR és la gestió de la marca a través,
principalment, de la relació amb els
mitjans: ja sigui llençaments de pro-
ductes o rendibilitzar la imatge dels
personatges que vestim a la zona
Ibèria. Ens passem l'any executant i
planificant.
A què et refereixes amb planificació?
A estratègia. Sóc molt insistent en això.
Les relacions públiques no és un
tema d'avui per demà i queden
molt lluny de ser el típic relacions
públiques simpàtic. Un Mundial o
una Eurocopa, per exemple, és un
espai per presentar productes o fer
accions que ja hem planificat des de
l'any anterior... Tenim tot el nostre
públic allà i s'aprofita. Són dies que
serveixen per establir contactes.
Quin valor dóna Nike a la comuni-
cació?
Nike creu molt en la comunicació i en
les relacions públiques. Nike hi creu
com a filosofia. Les directrius de
comunicació que vénen dels Estats
Units van molt endavant, per això
de vegades costa trobar agències que
ens ofereixin el que necessitem.
Què és diferent a NIKE?
Nike va ser la primera empresa que va
començar a parlar a través dels
atletes, ho va fer de la mà d'en
Michael Jordan. No és el mateix que
l'empresa et digui “les meves
sabatilles són molt bones” que qui
t’ho digui sigui un atleta. La força
que estan agafant els atletes, sobre-
tot en futbol, és molt gran.
Però en futbol, no teniu tanta tradi-
ció.
És veritat, els orígens de Nike són a
l'atletisme. Ara som líders en tot:
 “Les relacions públiques no són un tema “Quan dius que vas ser “Quan comences a treballar,
d'avui per demà. Queden molt lluny de ser ‘de la primera’, ho dius apliques tot allò que no eres
9
el típic relacions públiques simpàtic” amb orgull ” conscient que sabies”

bàsquet (Pau Gasol i Koby Briant), llar en agències, perquè són una sonals que professionals... profes-
tennis (Roger Federer, Rafa Nadal) i, gran escola. L'anglès també és clau i sionalment estic molt bé. Cada dia
tot i que Adidas va començar en fut- encara ho serà més. faig coses noves, cada dia aprenc.
bol fa molt més temps, crec que ens Parlem de màrqueting relacional, Sóc molt positiva, de tot en trec la
hem posat al dia, i ara també en branding, PR, ... és tot el mateix? part bona!
som líders. La bota de futbol més Crec en la figura del director de comu- El millor i el pitjor del teu pas per la
venuda de la història és una bota nicació, que per a mi està per sobre Facultat
Nike. del branding, de PR, de tot. És l'ull Que érem la primera promoció. Això
Com avalueu les vostres accions? que controla la imatge de marca. va ser el millor i el pitjor. Quan dius
Avaluem acció-acció, però també la Quins reptes creus que té el món de que vas ser “de la primera”, ho dius
força que està tenint la marca, amb les relacions públiques? amb orgull.
estudis de notorietat de marca. De La nostra feina té molt de futur. Les Aquell profe...
tota manera, som una empresa molt empreses creuen cada cop més en la Recordo molt la Kathy Matilla, va ser
segura, que arrisca. comunicació i en la seva relació qui em va girar el cap, em va desco-
Hi ha hagut moments de crisi... tot amb la imatge de la marca. A brir les relacions públiques.
allò relacionat amb la producció Anglaterra i als Estats Units, no hi Un missatge pels futurs professionals
globalitzada. Era cert? ha empresa que no tingui una PR, Que aprenguin de tot i que no tinguin
No era una veritat de Nike, era una igual que té un financer. prejudicis. N'estic molt orgullosa de
veritat de tota la indústria. Nike es Tens molta feina? la meva etapa de recepcionista en
va emportar el cop fort, també era la Sí, però no em passo el dia dient que aquella agència. Que et fitxin és
més gran. Des d'aleshores, va crear tinc molta feina, entenc que molt fàcil, però després, demostrar
un departament que es dedica tothom té molta feina. que t'ho vals és molt més difícil. Hi
exclusivament a seleccionar les Una anècdota? ha gent que després de dos anys ja
empreses que treballaran per a no- Tot el que té a veure amb el món del vol ser director de comptes.... Cal
saltres, per fer estudis d'aquestes futbol i el món del Barça. El públic ser conscient que queda molt per
empreses, controlar-les, etc. Som veu uns herois, i jo veig que, de ve- aprendre. Perquè, sobretot en comu-
molt estrictes. Hi ha una web, on es gades, només són nens. nicació, no hi ha veritats absolutes.
publica tota aquesta informació. Quins plans tens per al futur? Penso que l'experiència et donarà la
Ha afectat a la vostra comunicació? Els meus plans de futur són més per- posició que et mereixes.
Fins als anys vuitanta, era una empresa
que mirava més cap a dintre. Però
ara hem canviat molt. Per Nike és
un tema molt important.
Quines creus que han de ser les qua-
litats d'un professional de les RP?
Ha de ser una persona molt flexible,
però molt segura. Ser creatiu en tot
també és molt important. Les nos-
tres presentacions a Nike, per exem-
ple, són reptes, perquè el periodista
espera cada vegada més. Be a esponge
i aprendre de tot.
Quina preparació creus que és indis-
pensable?
Quan comences a treballar, apliques
tot allò que no eres conscient que
sabies! És una sensació agradable,
veus que valia la pena... També crec
que és important començar a treba-
 El tema
10
Text:
Sònia de Jaime
Fotografia:
Berta González i
Roger Pi
ENTREVISTA A PERE GENDRAU, LLICENCIAT EN PERIODISME, 7a PROMOCIÓ,
CORRESPONSAL DE RAC1 i L’AVUI A MADRID
Tribuna de premsa
Fer informació política a Madrid
En Pere Gendrau és redactor del
diari Avui a Madrid. Parlant amb ell,
un es convenç que tot el que es cou
en política catalana, es cou a
Madrid, i que la política és, com a
mínim, més frívola i atzarosa del
que caldria esperar. És llicenciat en
Periodisme de la setena promoció, i
l'any 2007 va publicar el llibre
“L'Estatut, km.0. Off the record d'un
periodista català a Madrid”,
d'Edicions Albí.
Com arribes a fer informació políti-
ca a Madrid?
Vaig acabar la carrera al 2004, i al
2005 volia marxar fora de Barcelona
per fer alguna cosa diferent. Havia
estat a Ona Catalana dos anys i
després vaig passar a RAC1. Estava
una mica cansat de treballar en redac-
cions tancades i em vaig oferir per
marxar al País Basc, perquè sempre
m'ha interessat, i per casualitat va sor-
tir el tema de Madrid.
Havies fet informació política?
Havia fet una mica de tot, però era un
tema que m'interessava molt. A la
Facultat, vaig fer el seminari especia-
litzat en política, amb el Francesc-
Marc Álvaro.
Com es porta a terme l'encàrrec d'o-
brir una corresponsalia a Madrid?
Parteixes de zero. Era la primera per-
sona que RAC1 enviava a Madrid. Va
ser complicat precisament per això,
perquè no hi havia hagut ningú
abans. Qualsevol mitjà que no hagi
estat a Madrid, ho té difícil. S'ha de
fer molta feina, s'ha de donar a
conèixer enmig de mil mitjans. Però
no és una competència ferotge,
perquè la gent s'ajuda molt, i sobretot
a la ràdio. Però cal fer el procés d'in-
troduir-se en el grup i donar-se a
conèixer.
I la teva feina a l'Agència Catalana
de Notícies?
És una feina que faig simultàniament
amb la de RAC1. És una qüestió de
necessitat. Vaig rebre molta ajuda per
part de RAC1, però és molt cert que
tots els periodistes que no treballin en
un mitjà públic, ho tenen difícil per
sobreviure econòmicament. Aleshores,
cal buscar d’altres recursos, això et
dóna oportunitats, però és bastant
lamentable que la feina de periodista
no estigui ben valorada.
Com arribes a l'Avui?
En Ferran Casas, també exalumne de
la Facultat, va marxar a El Público i va
quedar una plaça vacant. Un cop dins
el circuit, és molt més fàcil trobar
feina. Funciona molt més el boca-
boca que l'enviament de currículums.
Com és un dia a la teva feina?
No hi ha horaris. No saps mai quan
comences o quan acabes. En aquesta
professió, t'has d'oblidar de l'horari de
funcionari. No es pot fer bona infor-
mació tenint un horari tancat. No
depens de tu, depens dels altres, que
vulguin parlar amb tu. És un tipus de
feina que, per fer-la bé i per disfrutar-
la, t'hi has d'entregar molt.
Això vol dir que treballes sempre?
A Madrid, a Catalunya no passa tant,
acabes agafant idees pel carrer o als
bars! Sovint, em trobo diputats cata-
lans que passen aquí la setmana, en
un restaurant o en un bar, i d'aquestes
converses surten moltes idees interes-
sants. Així que es treballa sempre.
L'agenda del Congrés condiciona
molt?
Sí. Dimarts, junta de portaveus; dime-
cres, sessions de control; dijous, es
tramiten les lleis... l'activitat al
Congrés et marca una mica l'horari.
Però també depens molt de la vida
dels partits, cal ser-hi quan et criden:
rodes de premsa, congressos, etc.
Com es veu la vida política des de
la tribuna de premsa? Canvia molt?
Ja no recordo com ho veia abans...
Però sorprèn que, en els partits, al
final, compta poc la idea que defensa
el partit i molt la estratègia d’utilitzar
 una idea per treure algun avantatge
pel propi partit. Cada cop compta
11
menys la ideologia, és un procés molt
tàctic. Hi ha poc idealisme.
No hi ha excepcions?
Sí, això no vol dir que no hi hagi gent
que no s'ho cregui. Però cada cop és
més difícil. Sóc molt crític amb tots
els partits catalans. Sembla més un
mercadeig, que no pas un servei
públic. No hi ha cap partit que miri
per Catalunya. Miren per aconseguir
punts a Catalunya.
Acabes de viure unes eleccions, com
ha estat l'experiència?
Amb les eleccions, canvia absoluta-
ment la rutina. He estat seguint la
campanya electoral del Partit Popular.
És com un món a part. Cansa molt.
Cada dia en un lloc diferent.
Han estat les teves “primeres” elec-
cions generals com a periodista?
Sí, realment era la meva primera cam-
panya i m'ha agradat molt i m'ha
emocionat molt. És molt interessant
veure quin llocs s'escullen, l'ambient,
i com evoluciona el candidat.
Decep, també?
Molts periodistes es queixen que és
més espectacle mediàtic, que no pas
informació. Amb el candidat, només
vam poden parlar-hi dues vegades.
Informació d'espectacle. Costa molt
saber què passa en realitat. M'han dit
que Adolfo Suárez feia campanya en
el mateix bus que els periodistes. Ara
falta accessibilitat. Calen actes petits
per poder parlar directament amb els
polítics.
Vas viure en directe tot el procés de
tramitació de l'Estatut català i això
et porta a escriure un llibre,
“L'estatut km,0. off the record d'un
periodista català a Madrid”, com
sorgeix la idea?
El llibre el vaig fer perquè era cons-
cient que era un moment històric i
creia que l'havia d'intentar explicar
com a català desacomplexat. La idea
de fons és que era una gran oportuni-
tat per portar moltes coses a debat, i
no es va fer prou a fons. Es va perdre
una oportunitat, la primera oportuni-
tat que tenien els cata-
lans per replantejar les
relacions de Catalunya
amb Espanya. La gent
se sorprendria del grau
de frivolitat i atzar de
tot el procés.
Projectes de futur?
No ho sé. Per una
banda, a Madrid la
feina periodística és
apassionant i a
Catalunya, no crec que
tingui el mateix pes,
malgrat que em sàpiga
molt de greu.
M'agradaria molt
tornar, perquè és el
meu país, però, per
una altra banda, hi ha
tantes coses que es
decideixen a Madrid
sobre el meu país, que
crec que val la pena
que em quedi. Cal que
entenguem com treba-
lla l'Estat espanyol,
sinó no aconseguirem
res. “En aquesta professió, t’has d’oblidar de
Penses a fer el salt a la l’horari de funcionari”
política...
Ara mateix, no em
ficaria en cap partit “La gent se sorprendria del grau de fri-
català. No n’hi ha cap volitat i atzar de tot el procés de nego-
que treballi i que ciació de l’Estatut”
defensi prou bé el que
crec que ha de ser
Catalunya. Però és cert “Un cop dins el circuit, és molt més fàcil
que la política m'agra- trobar feina. Funciona molt més el boca-
da molt. boca que l’enviament de currículums”
Com valores el teu
pas per la Facultat?
Tinc molt bon record
de la manera de treballar en els semi- distanciats de la realitat del món pe-
naris, en grups reduïts. S'aprèn molt. riodístic.
Concretament, del que em va en- Què li diries a algú que estigui estu-
senyar el Francesc-Marc Álvaro i en diant ara periodisme amb la idea de
Carles Ruiz, tant en política, com en poder fer algun dia la teva feina?
ètica periodística, a la que no se li Que llegeixi molt i que estigui dis-
dóna la importància que hauria de posat a entregar-se a aquesta professió,
tenir. Però també lamento haver-me sense esperar grans recompenses. Que
trobat amb alguns professors que no ho intenti, que ho visqui, sense voler
han treballat de periodistes i estan ser el gran presentador de telenotícies.
 Entrevista
12
Entrevista:
Sònia de Jaime
Fotografia:
Álvaro Dolade
ENTREVISTA A ESPARTAC PERAN, LLICENCIAT EN PERIODISME, 2a PROMOCIÓ,
PRESENTADOR DEL PROGRAMA BOCAMOLL DE TV3
“No hi ha qui tombi el Diario de Patricia i Gente”
Ens explica que els pitjors dos mesos
de la seva vida van ser quan va
acabar la seva beca a informatius de
TV3. Per ell, “havia fet el màxim que
es pot fer a casa nostra en comuni-
cació” i ho havia de deixar. Per sort,
només van ser això, dos mesos. El
temps que va trigar en Carles
Francino a incorporar-lo professio-
nalment a TV3. Després de col·labo-
rar cinc anys als Matins de TV3, ara
presenta cada vespre el Bocamoll.
Després de tants anys fent televisió
en directe, no ho trobes a faltar?
Molt. Des dels 14 anys que faig tele-
visió en directe, des de què estava a
TV Mataró, i això d'enregistrar el
programa ho trobo horrorós, fa per-
dre molta naturalitat.
Però el Bocamoll es podria fer en
directe?
No. Hi ha molta feina de postproduc-
ció, grafismes, etc. El temps d'enre-
gistrament és d'una hora i mitja, i
després l'emissió és de 30 minuts.
I l'actualitat, la trobes a faltar?
No l'he deixada. Sóc un malalt dels
diaris, me'ls miro tots.
I el programa, te'l mires?
Em costa, sóc molt crític. Hi ha dies
que m'enfado, hi ha dies que
m'aplaudeixo. Trobo que és un bon
producte, ràpid i amb la durada
justa. És un producte molt digne, un
concurs del que pots aprendre algu-
na cosa. Però no estic acostumat a
veure'm per la tele, em veig des del
sofà i em surt la timidesa.
És una franja difícil?
Sovint em comenten que “quina sort”
estar en aquesta franja horària, però
aquesta franja és molt dura, a TV3 fa
molt de temps que no li funciona.
Anem a poc a poc, tenim 300.000
espectadors fixos, però costa, s'ha
d'anar fidelitzant amb el temps.
Les audiències marquen...
La gent es queixa dels continguts de la
tele, però cada matí veig les audiències
i no hi ha qui tombi el Diario de
Patricia i Gente, i només parlo
d'audiències de Catalunya. Crec que
arribarà un dia que sortirà una notícia
que dirà que això de les audiències, en
realitat, no funciona, no és real.
Et vas encarregar cinc anys del
Trànsit als Matins de TV3. Què
destacaries de treballar amb algú
com en Josep Cuní?
En destacaria moltes coses. En Cuní és
un mestre, pel bo i pel dolent. Aquí a
Catalunya, no tenim cap professional
que sigui capaç de fer cinc hores
diàries de programa en directe. Ell ho
porta tot, no deixa la pantalla ni dos
segons i sempre amb un nivell altís-
sim. La possibilitat d'estar amb un
monstre com ell, és impagable.
Què va representar substituir-lo
durant el passat estiu?
Mai em vaig plantejar que substituïa
ningú, i maig vaig arribar a fer-ho. Jo
era un col·laborador del programa i
en Cuní feia vacances. La Lidia
Heredia i jo mai ens vàrem plantejar
que havíem de fer de Cuní, sinó de
nosaltres mateixos, i crec que per això
va tenir tan bona crítica i bons nivells
d'audiència. Si m'arriba a passar pel
cap que he de substituir en Cuní, no
ho faig, imagina't quin repte!
Quin aprenentatge t'emportes?
He après a viure connectat tot el dia a
13
“No estic acostumat a veure'm per la tele, em veig des del sofà i em surt la timidesa”
l'actualitat, això en Josep Cuní no
ho ha perdut mai. Una cosa que
sembla tan òbvia en periodisme i
només ho vist en dos personatges:
en Cuní i en Carles Francino.
Ambdós t'animen a seguir amb
aquesta professió.
T'has convertit en un personatge
mediàtic. Com es porta?
Quan estava a TVMataró, ja em vaig
acostumar a rebre la resposta del
públic pel carrer. Quan començo a
sortir per TV3, no noto gaire canvi,
continuo rebent la resposta i les
opinions del públic. Continuo sent
el mateix que abans. Els fums con-
tinuen apagats. La popularitat la visc
molt bé. Una persona que es dediqui
a això i li molesti que li diguin coses
pel carrer: apaga y vámonos. Hi ha
moltes feines en aquesta vida.
I del teu pas per la Facultat, amb què
et quedes?
Recordo, sobretot, en Francesc Burget,
classes apassionants i boníssimes.
Recordo també la duresa d'en
Francesc-Marc Álvaro, duresa en el
sentit que ell valorava molt la per-
sona que realment sentia passió per
aquesta professió. Per ser professor,
has de tenir una passió absoluta per
la professió, i ells la tenien.
Una recomanació per als actuals
alumnes.
El periodisme és una carrera on és ne-
cessari un punt de passió per la pro-
fessió. No et pots deixar enlluernar
per ser un gran presentador d'infor-
matius o corresponsal de guerra. És
una professió que et pot donar
moltes coses, és molt àmplia, però
has de tenir passió.
 QUÉDATE
Direcció i guió: Mireia Pujol
Making of Producció executiva: Carlos Bria
Producció: Alkímia Produccions i la Barouta Producciones
14
Muntatge: Andrés Bujardón
Director de fotografia: Borja López (Com. Audiovisual, 8a
prom.)
Entrevista:
Francesc Canosa Direcció artística: Marta García (Com. Audiovisual, 7a prom.)
Director de producció: Ibor Grima (Com. audiovisual, 7a prom.)
Ajudant de direcció: Javier Santolaya
Música: Laia Pujol
Cap de producció: Sacha Soliman (Com. Audiovisual, 7a prom.)
Ajudant d’art: Beatriz Alonso-Cuevillas (Com. Audiovisual, 9a
prom.)
Ajudant de producció: Eder García (Com. Audiovisual, 7a
prom.)

MIREIA PUJOL, DIRECTORA I GUIONISTA

“Juan Echanove es menja la càmera”

Pels amants de curiositats i jocs de
paraules microscòpics, cal esmentar
que Juan Echanove ha interpretat
el curtmetratge Quédate enmig de
la sèrie Cuéntame i el llargmetratge
Quiéreme. L'atzar fa que soni a
meditada trilogia existencial, però
la realitat afirma que els títols no
tenen res a veure entre ells. Però
alguna cosa deu tenir Quédate, ja
que, fins al moment, és el primer
curtmetratge que ha acceptat fer
Juan Echanove. “Vull fer-lo” li va
dir Echanove a Mireia Pujol un dia
després d'haver rebut el guió. Per
tant, aquí hi ha estrena triple, ja
que també és el primer curt-
metratge que ha produït Alkímia,
la productora de la Facultat i, el
debut, dirigint i escrivint, de la
Mireia en 35mm.
Als cinemes Verdi, s'ha pogut veure la
història de Manuel (Juan Echanove),
un home que acaba de perdre el seu
fill en accident de trànsit. Amb la
mort, hi apareixen records, somnis,
sorra, palmeres, lleons, l'Àfrica... I
també l'Adela (Melani Olivares), l'es-
posa, la mare, que un dia els va aban-
donar i que ara torna. Història d'ab-
sències i presències, de morts en vida
i de vides dins de la mort, és una
oportunitat per veure un Echanove
dolorosament i eternament vegetarià.
El rodatge ha estat intens i la Mireia
n’ha après “moltíssim”: s'ha vist a
ella mateixa.
Com neix Quédate?
De l'exercici entre dos amics. En Borja,
el director de fotografia, em va pro-
posar que escrigués una seqüència
per provar coses pel que fa als
actors, a la fotografia. I va néixer la
idea d'un home sol, en una cuina
plena de plantes, i em va venir la
imatge d'ell menjant una planta. I
d'aquí vaig tirar del fil i... Després,
per aixecar el projecte, un cop el
vaig tenir escrit, vaig presentar-lo a
Alkímia i, paral·lelament, va sorgir
la possibilitat d'una coproducció
amb la Barouta.
I el primer dia de rodatge?
Vaig haver d'alterar tot el pla de
rodatge. En Juan Echanove, per
motius de feina, no podia venir. En
aquells moments, tu estàs en crisi,
però és part de l'ofici, per tant, has
de saber reaccionar... I si tens un
bon director de producció, un aju-
dant i gent que et diu: “No hi ha
problema, tens plans de sobres per
rodar”.
Després de la reacció...
El segon dia, va entrar en Juan
Echanove per la porta i aleshores va
ser un moment complicat, perquè
tot i que en Juan és molt proper,
tenir un tio com ell, de la seva qua-
litat i trajectòria, em feia una mica
de por i de respecte dirigir-lo,
perquè, de fet, no havia pogut assa-
jar mai amb ell.
I què va passar?
Vam començar amb la primera seqüèn-
cia i va ser impressionant. Recordo
la sensació de dir-li quatre coses del
personatge i ell treure-ho tot, amb la
respiració, la duresa, la mirada... a la
primera presa. En Juan és un tio que
es menja la càmera. A més, és un
paper que havia escrit per ell,
perquè és un personatge que no
parla i necessitava un rostre que fos
molt viscut, que tingués una mica
de patetisme. A més, si mires el curt
més d'una vegada i et fixes en els
detalls, la boca, els gestos, les mans:
no es descuida res.
A partir d'aquí, ja va anar tot més
rodat?
15

Hi va haver un altre dia que va ploure i
aquí ja... Però és que vam passar a
fer una seqüència al cotxe que estava
planificada amb una plumilla... I no
suportava el pes de la càmera i me'n
vaig anar avall: anàvem molt mala-
ment de pla de rodatge, amb moltes
hores afegides... I, de fet, quedava el
més difícil, perquè arri-bava la
Melani i rodàvem les seqüències on
estan tots dos junts... Però global-
ment, l'equip, en Juan, va ser formi-
dable, la gent es va implicar molt i
no es van queixar gens: 12 hores
diàries. Va ser duríssim!
I el darrer dia?
M’adono que, quan comencem les
seqüències finals, els moviments que
fan els actors no són els que havia
previst a la planificació i he de
replanificar; la Melani em diu que si
s'ha de posar a plorar només li ho
demani una vegada... Tenia tot de
pressions i no, al final va anar tot
molt bé. En Juan i la Melanie van
connectar moltíssim, es va crear una
mena de neguit que ens feia riure, i
fins i tot vam acabar abans d'hora el
rodatge.
Què ha dit el públic que ha vist el
curt?
En general, ha agradat. I, com a ele-
ment positiu, després de veure'l, la
gent es quedava amb ganes, en volia
més, i deia: “Jo aquí, hi veig un
llarg”.

Perfil: Mireia Pujol
Llicenciada en Comunicació
Audiovisual. 9a promoció
A segon de carrera, va tastar el cinema com a me-
ritòria de direcció a Princesas, de Fernando León de
Aranoa. Tot seguit, van venir les pràctiques a Vent del
Pla i aquell tercer curs també va fer d'assistent perso-
nal de José Luís Cuerda a La educación de las hadas.
Aleshores ho va tenir clar: volia fer cinema.
Un dels curtmetratges fets a l'estiu abans de començar
quart curs, el va veure Julio Medem i el va incloure en
una seqüència de Caótica Ana. El darrer any de carrera
va fer tasques de producció a la productora Createl i
després de llicenciar-se va fer el salt a Madrid. Allà tre-
ballarà amb José Luís Cuerda i serà assistent de vídeo
a Los girasoles ciegos. Ha tornat a casa i combina rodat-
ges de publicitat -com a auxiliar de direcció i produc-
ció- i una TV movie -com a auxiliar de direcció- per a
la productora Createl.
El llargmetratge és el seu objectiu, però, mentrestant,
ja prepara el seu segon curt i un projecte de migme-
tratge que implica tres directores de tres països
europeus.
Per ella, el millor de la Facultat són els quatre anys
d'introspecció: veure pelis, llegir, créixer com a per-
sona. El pitjor és que li hagués agradat tenir més
“eines”, “més pràctica”, per “quan trepitges un
rodatge, o entres a una productora” saber amb què et
pots trobar. Dels professors, recorda especialment
Richard Wakefield i Magda Sellés i no oblida tampoc
la Sílvia Quer, en Jaume Benet i en Carles Bria.
 alter ego
16
Entrevista:
Ingrid Casasús
ALBERT BATALLA I SISCART, LLICENCIAT EN PERIODISME (2a PROMOCIÓ)
DIPUTAT AL PARLAMENT DE CATALUNYA (CiU) I ALCALDE DE LA SEU D’URGELL
“La política no és una professió, és una circumstància”
Diuen que la política canvia les per-
sones. En el cas de l'Albert, no ha
estat ben bé així. Conserva la
mateixa proximitat, afabilitat, sim-
patia, positivisme i bondat que
quan anàvem a la Facultat. Però,
sobretot, manté la seva essència: les
ganes de treballar per als altres.
Per què vas fer periodisme?
Vaig començar als 14 anys, amb un
programa de ràdio municipal de caps
de setmana en què vaig treballar de
voluntari durant set anys. Sempre he
tingut interès per l'entorn i per poder
explicar el que passa.
Quan va ser el teu primer contacte
amb la política?
A la mateixa edat. La gent de la JNC
de la Seu em va explicar el que tenien
organitzat pels Jocs Olímpics.
Racionalment, no sabia per què, però
hi vaig voler participar. Sentia que ho
havia de fer, que havia de lluitar pel
meu poble i pel meu país.
I quan vas arribar a la Facultat...
Em va agradar molt. Per la gent de
comarques, començar la carrera també
suposa un canvi de vida. D'un dia per
l'altre, comences a decidir-ho tot tu
sol. Això suposa un creixement per-
sonal i professional molt gran.
Seguim amb la política.
A Barcelona, em vaig implicar més en
la JNC. Al 1998, em van proposar
entrar al Comitè Executiu Nacional.
Llavors vaig tenir algun recel, perquè
creia que el periodista havia de tenir
un criteri al màxim d'objectiu. Però el
dubte més fort el vaig tenir quan em
van proposar ser secretari general de la
JNC, perquè vaig pensar que segura-
ment se'm tancarien algunes portes
per exercir algun dia la meva profes-
sió, el periodisme.
Quan arribes al Parlament?
Al 2003... i, en aquell moment, era el
diputat més jove del Parlament de
Catalunya! Aquell mateix any, també
vaig entrar de regidor.
I l'alcaldia de la Seu?
Al 2007, vaig anar de cap de llista a les
municipals i vàrem reeditar un acord
de govern amb ERC, que ha fet que
recentment hagi estat nomenat
alcalde de la Seu d'Urgell. Fins ara era
el primer Tinent d'Alcalde de
Promoció de la ciutat i sota la meva
responsabilitat estava la comunicació
institucional de l'Ajuntament.
Què en penses de la política?
Crec que la política no és una profes-
sió, és una circumstància. I que la gent
generalitza i diu que els polítics són
mediocres, interessats... Em fa ràbia!
Els mateixos mitjans no ens ajuden
gaire, perquè donen més importància
a l'enfrontament polític que a la pro-
posta seriosa. La gran majoria de la
gent que fem política al nostre país,
ho fem per una autèntica vocació de
servei.
Què és el pitjor?
El gremi de la política és l'únic que
s'autodestrueix, tots els altres es
defensen entre ells i nosaltres ens
matxaquem.
Un record de la Facultat?
La gent que hi vaig trobar, la sala d'or-
dinadors, estrenar el nou edifici...
De què t'ha servit la carrera en la
teva professió?
El periodisme i la política no estan tan
lluny, perquè, malgrat que en el pe-
riodisme hi ha una voluntat “nota-
rial”, malauradament és evident que
els mitjans de comunicació condicio-
nen algunes decisions polítiques.
Encara vols ser periodista?
Mantinc intacte la meva intenció de
dedicar-me a la comunicació. Encara
que sé que no faré informació política.
“El gremi de la política és
l'únic que s'autodestrueix,
tots els altres es defensen
entre ells i nosaltres ens
matxaquem”
 Notícies

17

Novetats editorials Publicitarios implicados

Més de cinquanta exalumnes i
El monestir de les ombres alumnes de la Facultat col·laboren
Bea Cabezas i Blasco amb aquesta organització dedica-
Editorial Ara Llibres da a oferir serveis de comunicació
gratuïts a les ONG's o associacions solidàries amb menys de
Bea Cabezas (Periodisme, 1a promoció) 10.000 socis, i que no compten amb pressupost per a accions pu-
ha publicat la seva primera novel·la, El mo- blicitàries o de promoció.
nestir de les ombres. Es tracta d'un llibre de Publicitarios implicados treballa des del 2004 i ja ha desenvolupat
misteri, intriga i amor, ambientat al Monestir una trentena de campanyes, obtenint, l'any 2007, el premi a la
de Pedralbes del segle XVII. La història narra Trajectòria Solidària del Publifestival de Màlaga. Fins al moment,
com després de la mort violenta d'una noví- ha col·laborat amb institucions com l'Associació de Cecs i
cia, una jove guarda la carta que amaga un Disminuïts Visuals de Catalunya, Casa Domingo (d'Honduras) i el
secret decisiu per al futur de Catalunya, en els Moviment per la Pau, entre d'altres.
anys següents a la Revolta dels Segadors. Podeu obtenir més informació sobre com col·laborar amb aquesta
Fins al moment, Bea Cabezas ha treballat principalment al setma- organització, els seus membres i els projectes que ha dut a terme a
nari El Temps i al diari Avui, on va publicar els seus primers escrits la pàgina web www.implicados.org. El director i fundador de
de ficció a la columna Bleecker and Broadway, el dietari de Joan Publicitarios Implicados és el director creatiu i professor de la
Bois, des de Nova York. Ha completat la seva formació literària Facultat, Richard Wakefield.
vinculada al món del teatre a través de la Sala Beckett i els cursos
de dramatúrgia de l'Obrador. Estrena del documental “Retorn a la terra lliure”
El passat mes de gener, la Facultat va acollir l'estrena del docu-
mental “Retorn a la terra lliure”, dels exalumnes Marc Balfagón,
Jordi Sanglas, Marc Parramon, tots ells llicenciats en
Comunicació Audiovisual de la 5a promoció, i el professor Oriol
Gispert.
Per a la realització d'aquest documental sobre Terra Lliure, els
autors han parlat en profunditat amb cinc dels fundadors,
ideòlegs i militants actius d'aquella organització: Carles Sastre,
Josep Serra "Cala", Carles Benítez, Quim Pelegrí i Carles
Castellanos. El docu-
mental té l'exclusivitat
d'entrevistar per
primera vegada Quim
Pelegrí, que va estar
Agenda present en dues de les
primeres accions en les
Sopar 10è aniversari de la primera promoció que dos militants van
La celebració del 10è aniversari de la primera promoció serà el morir al seu costat.
proper divendres 27 de juny al recinte de la Facultat de Televisió de Catalunya
Comunicació Blanquerna. Tots els llicenciats de la primera pro- va coproduir la versió
moció rebreu informació personalitzada amb les dades de la de 55 minuts del docu-
trobada. Podreu consultar també la informació al grup facebook mental, versió que va
d'exalumnes de la Facultat. Si us plau, reserveu la data a les ser emesa el passat 28
vostres agendes. de març en l'espai El
Documental del Canal 33.
 Nomenaments

18

Sara Carbó Angullo

(9a promoció) s'ha
incorporat al Centre
Edith Stein com a pe-
riodista per fer-se càrrec
de la redacció dels articles
de la pàgina web i la
revista que publica l'or-
ganització. Llicenciada en
Periodisme, també serà l'enllaç entre el Centre Edith Stein i els
mitjans de comunicació.
El Centre Edith Stein és una entitat que promou la reflexió entre
els universitaris i postuniversitaris, a través d'activitats culturals i
divulgatives. saracarbo9@hotmail.com

Antoni Aira (5a promoció) és el nou director del diari El

Singular Digital. Llicenciat en Periodisme i col·laborador habitual
del diari Avui i de la revista Sàpiens, ha format part de l'equip de
comunicació de les dues candidatures de Joan Laporta a la
presidència del FC Barcelona i ha estat subdirector de la Revista
Barça. Actualment, compaginava les seves col·laboracions en
premsa amb la docència universitària i amb la direcció del gabinet
de premsa de la Facultat de Comunicació Blanquerna.
toniaira@gmail.com

Juan Tussell Prats (1a promoció) és el nou sotsdirector

Magdalena Serra Caldes (8a promoció) s'ha incorporat al
departament de comunicació de la Universitat Ramon Llull.
Llicenciada en Periodisme, s'encarregarà de la revista digital “la Url
informa” i de les tasques pròpies d'un gabinet de comunicació. Fins
al moment, havia desenvolupat la seva tasca professional al progra-
ma de TVE Balear “Parlant en plata”. magda_serra@hotmail.com
regional de La Gaceta de Canarias per a l'edició de la província
de Las Palmas. Llicenciat en Periodisme, fins al moment havia
estat redactor en cap de l'Agència Canària de Notícies (ACN).
joantp@terra.com
Laura Baquedano (9a promoció) s'ha incorporat al departa-
ment d'imatge i comunicació d'Esquerra Republicana de
Catalunya com a tècnica. Llicenciada en Periodisme, donarà suport
a les tasques de relació amb els mitjans de comunicació. Fins al
moment, havia desenvolupat la seva tasca professional a l'Obra
Social de Caixa Catalunya.

.
 Nomenaments

19

Bea Encabo Huerga (7a promoció), és la nova assistent del

departament de premsa, màrqueting i comunicació del grup cine-
matogràfic format per la productora Iris-Star, la distribuïdora
Stardis Pictures i la divisió internacional de vendes Coach 14.
Llicenciada en Comunicació Audiovisual, i Postgrau en
Planificació Estratègica de la Comunicació Empresarial (2005),
s'encarregarà, principalment, de la divisió internacional i dels fes-
tivals de cinema. beatrizencabo@hotmail.com
Eduard Martin Borregón (10a promoció) s'ha incorporat al
gabinet de comunicació InterMèdia Gdg. Llicenciat en Periodisme,
s'encarregarà de la redacció de Cròniques d'un Adèu, un nou servei
dels Serveis Funeraris de Barcelona. emartinborregon@gmail.com
InterMèdia, dirigida pel periodista Toni Rodríguez Pujol des de
1990, està especialitzada en la gestió de la comunicació d'empreses
i institucions.
Roser Vila-Abadal Hernández (7a promoció) s'ha incorpo-
rat al departament de comunicació de Barcelona Meeting Point.
Llicenciada en Comunicació Audiovisual i Postgrau en Producció i
Comunicació Cultural (2006), fins al moment havia desenvolupat
la seva tasca professional a diferents productores cinematogrà-
fiques en tasques de direcció i producció de sèries i telefilms.
També havia creat i desenvolupat la Xarxa de Teatres Mira!, una
associació de teatres a nivell nacional espanyol dedicada a l'ex-
hibició d'obres dirigides al públic infantil i juvenil.
Barcelona Meeting Point és un certamen firal monogràfic que
reuneix el sector immobiliari nacional i internacional i que arriba
aquest any a la XII edició convertit en el major saló immobiliari
d'Europa.

Iván Serres Hernández (8a promoció) ha obtingut plaça

fixa al Centre Territorial de Murcia de Televisió Espanyola.
Durant els dos últims anys, havia treballat a la redacció d'esports
de TVE a Catalunya. Llicenciat en Periodisme i Màster en
Administració i Direcció d'Empreses Radiofòniques per la UB i la
Cadena SER (2004), s'ha especialitzat en la informació esportiva.
L'any 2004 va cobrir els JJOO d'Atenes per BasketConfidential.com.
ivan.serres@rtve.es
Anna Escolà Sanromà (8a promoció) s'ha incorporat a l'agèn-
cia de comunicació, publicitat i disseny gràfic Gestión 4, de
Tarragona. Llicenciada en Periodisme, fins al moment havia treba-
llat a la consultoria de comunicació i relacions públiques DetD.
annaescola@hotmail.com