La Bella

i la Bestia

Hi havia una vegada... ...Un mercader molt ric

que tenia sis fills, tres nois i tres noies; i com era
home de molts béns i de vasta cultura, no
reparava en les despeses per a educar-los i els va
envoltar de tota mena de mestres.
Les tres filles eren molt belles; però la més jove
despertava tanta admiració, que de petita tots
l’anomenaven “la bella nena”, de manera que
se li va quedar aquest nom per enveja de les
seves germanes. No només era la menor molt
més bonica que les altres, sinó també més
bondadosa. Les dues germanes majors ostentaven
amb menyspreu les seves riqueses davant dels
qui tenien menys que elles; es feien les grans
dames i es negaven que les visitessin les filles dels
altres mercaders: únicament les persones de
molt rang eren dignes de fer-los companyia. Es
passaven tot el dia anant als balls, reunions,
comèdies i passejos, i menyspreaven a la menor
perquè emprava gran part del seu temps en la
lectura de bons llibres.
Les tres joves, agraciades i posseïdores de moltes
riqueses, eren sol·licitades en matrimoni per
molts mercaders de la regió, però les dues majors
els menyspreaven i rebutjaven dient que només
es casarien amb un noble: com a mínim un
duc o un comte.
La Bella -doncs així era com la coneixien-
agraïa amb molta cortesia l'interès dels que la
volien per esposa, i els atenia amb molta
amabilitat i delicadesa; però els al·legava que
encara era molt jove i que desitjava passar
alguns anys més en companyia del seu pare.
En poc temps el mercader va perdre tots els seus
béns, i no li va quedar més que una petita casa
de camp força lluny de la ciutat.
Totalment destrossat, ple de pena el seu cor,
plorant va informar als seus fills que era forçós
traslladar-se a aquella casa, on per a guanyar-se
la vida haurien de treballar com camperols. Les
seves dues filles majors van respondre amb
l'altivesa que sempre demostraven, que de cap
manera abandonarien la ciutat, doncs no els
faltaven enamorats que se sentirien feliços de
casar-se amb elles, encara que haguessin perdut
la fortuna. En això s'enganyaven les bones
senyoretes: els seus enamorats van perdre
totalment l’interès en elles quan van ser pobres.
Ja que a causa de la seva supèrbia ningú
simpatitzava amb elles, les noies dels altres
mercaders i les seves famílies comentaven:
-No mereixen que els tinguem compassió. Al
contrari, ens alegrem de veure'ls amb l’orgull
abatut. Què es facin les grans dames amb les
ovelles!
Però, al mateix temps, tot el món deia:
-Quina pena, quina llàstima ens fa la Bella!
Aquesta sí que és una bona filla! Amb quina
cortesia li parla als pobres! És tan dolça, tan
honesta!
A la Bella, no li van faltar cavallers que
pretenien a casar-se amb ella, encara que no
tingués ni un cèntim; mes la jove agraïa però
responia que li era impossible abandonar al seu
pare en desgràcia, i que aniria fins al camp
amb el seu pare per consolar-lo i ajudar-lo en
els treballs del camp. La pobra Bella no deixava
d'afligir-se per la pèrdua de la seva fortuna, però
es deia a si mateixa:
-Res obtindré per molt que plori. Cal intentar de
ser feliç en la pobresa...
Així que van arribar i es van establir a la casa
de camp, el mercader i els seus tres fills amb
vestidures de llauradors es van dedicar a
preparar i llaurar la terra. La Bella s'aixecava a
les quatre del matí i s'ocupava a netejar la casa i
preparar el menjar de la família.
Al principi allò li era un sacrifici esgotador,
perquè no tenia costum de treballar tan
durament; mes uns mesos més endavant es va
anar sentint acostumada a aquest ritme i va
començar a sentir-se millor i a gaudir pels seus
afanys d'una salut perfecta. Quan acabava les
seves tasques diàries es posava a llegir, a tocar el
violí, o bé a cantar mentre filava o realitzava
alguna altra labor.
Les seves dues germanes, en canvi, s'avorrien
mortalment; s'aixecaven a les deu del matí,
passejaven el dia sencer i la seva única diversió
era lamentar-se de les seves perdudes gal·les i
visites.
-Mira a la nostra germana menor -es deien
entre si-, té una ànima tan vulgar, i és tan
estúpida, que s'acontenta amb la seva misèria.
El bon llaurador, el pare, en canvi, sabia que la
Bella era treballadora, constant, pacient i
estalviadora, i molt capaç de brillar en els
salons, en canvi les seves germanes... Admirava
les virtuts de la seva filla menor, i sobretot la
seva paciència, ja que les altres no
s'acontentaven amb que fes tot el treball de la
casa, sinó que a més es burlaven d'ella.
Feia ja un any que la família vivia en aquelles
solituds quan el mercader va rebre una carta en
la que li anunciaven que un vaixell acabava
d'arribar, feliçment, amb una càrrega de
mercaderies per a ell.
Aquesta notícia va trastornar per complet a les
seves dues filles majors, doncs van imaginar que
per fi podrien abandonar aquells camps on tant
s'avorrien i a més l'única cosa que se'ls passava
pel cap era tornar a l'ociosa i divertida vida en
les festes i teatres, mostrant riqueses; pel que, així
que van veure al seu pare preparant-se per
sortir, li van demanar que els portés vestits,
perfums, joies i tota mena de lilaines. La Bella
no va dir una paraula, pensant que amb tot l'or
de les mercaderies no n’hi hauria prou per
pagar tots els encàrrecs de les seves germanes.
-No em vols demanar alguna cosa, Bella? -li va
preguntar el seu pare.
-Ja que teniu la bondat de pensar en mi -va
respondre ella-, us demano només que em
porteu una rosa, doncs per aquí no n’he vist.
No era que la desitgés realment, sinó que no
volia enlletgir amb el seu exemple, la conducta
de les seves germanes, que havien dit que si no
demanava res era només per donar-se
importància.
El bon mercader, va marxar cap a la ciutat;
però quan va arribar a la ciutat va saber que les
seves mercaderies estaven embargades, i després
de molts treballs i penes es va trobar tant pobre
com abans.
I així que, va emprendre novament el camí
cap a la seva casa del camp.
No havia de recórrer més de trenta milles per a
arribar a la seva casa, i ja tenia ganes de veure
altra vegada a les seves filles; però va errar el
camí al travessar un gran bosc, i es va perdre,
enmig d'una tempesta de vent i neu. Nevava
fortament; el vent era tan fort que per dues
vegades va caure del cavall; i quan va arribar la
nit, va pensar que moriria de fam o de fred; o
que el devorarien els llops, als quals escoltava
molt prop d’ell.
 De cop i volta, va mirar entre dues llargues
fileres d'arbres i va veure una brillant llum a
gran distància.
Es va encaminar cap a aquell lloc i a l'acostar-
se va observar que la llum sortia d'un gran
palau tot il·luminat. Es va afanyar per
refugiar-se allà; però la seva sorpresa va ser
considerable quan no va trobar a ningú en els
patis.
El seu cavall, va entrar en una gran
cavallerissa que estava oberta, i havent trobat
palla i civada, el pobre animal, que es moria de
fam, es va posar a menjar àvidament.
Després de deixar-lo lligat, el mercader va
entrar al castell, on tampoc va veure a ningú; i
per fi va arribar a una gran sala on hi havia
un bon foc i una taula carregada de viandes
amb un sol cobert. Potser pecaria d'atrevit, però
es va dirigir cap a allà.
La temptació va ser molt gran, doncs la pluja i
la neu l’havien calat fins als ossos, es va acostar
al foc per a assecar-se, dient-se a si mateix,
-L'amo d'aquesta casa i els seus servents, que no
trigaran en deixar-se veure, sens dubte em
perdonaran la llibertat que m'he pres.
Es va quedar encara esperant una estona
llarga, observava cap als altres recintes per a
tractar de situar a algun habitant en la mansió,
però quan van sonar onze campanades sense
que s'aparegués ningú, no va poder ja resistir la
fam, i apoderant-se d'un pollastre, se’l va
menjar amb un parell de mossegades. Va beure
també algunes copes de vi, i ja refet, va
abandonar la sala i va recórrer diverses espaioses
estances, magníficament decorades.
En una d’aquestes estances hi havia un gran
llit, i com era passada la mitjanit, i es sentia
rendit de cansament i atordit de l'aventura
passada fins a trobar aquest recer, va decidir
tancar la porta i ficar-se al llit a dormir.
Eren les deu del matí quan es va aixecar a
l'endemà, i no va ser petita la seva sorpresa al
trobar-se un vestit com fet a la seva mida, en
comptes de les seves velles i gastades robes.
-Sens dubte-, es va dir, -o no he despertat, o
aquest palau pertany a un fada bona que s'ha
apiadat de mi.

Va mirar per la finestra i no va veure cap

rastre de neu, sinó que veié un jardí florit que
encantaven la vista. Va entrar després a
l'estança on havia sopat al vespre, i va trobar que
sobre una tauleta l’esperava una tassa de
xocolata.
-Us dono les gràcies, senyora fada -va dir en veu
alta-, per haver tingut la bondat d'albergar-me
en nit tan inhòspita i de pensar en el meu
desdejuni.
El bon home, després de prendre la xocolata, va
sortir a la recerca del seu cavall, i al passar per
un sector ple de roses blanques va recordar la
petició de la Bella i va tallar una per endur-se-
la.
En el mateix moment es va escoltar un gran
soroll i va veure que es dirigiria cap a ell una
bèstia tan horrenda, que li va faltar poc per a
caure desmaiat.
-Ah, ingrat! -li va dir la Bèstia amb una veu
terrible-. Jo et vaig salvar la vida al rebre't i
donar-te recer en el meu palau, i ara, tu em
robes les meves roses, que son el que estimo més
d’aquest món! Caldrà que moris, a fi de reparar
aquesta falta.
El mercader es va llançar als seus peus, va
ajuntar les mans i va pregar a la Bèstia:
-Monsenyor, perdona'm, doncs no volia
ofendre't al prendre una rosa; és per una de les
meves filles, que me l'havia demanat.
-Jo no em dic Monsenyor -va respondre el
monstre- sinó la Bèstia. No m'agrada que
m’afalaguin, i sí que els homes diguin el que
senten; no esperis commoure'm amb les teves
excuses. Mes tu m'has dit que tens filles; estic
disposat a perdonar-te amb la condició que una
d'elles vingui a morir en lloc teu. I va afegir
-No em repliquis: marxa immediatament; i si
les teves filles no volen morir per tu, jura'm que
tornaràs abans de tres mesos.
No pensava el bon home sacrificar una de les
seves filles a tan horrible monstre, però es va
dir:
-Almenys em queda el consol de donar-los una
última abraçada.- Va jurar, doncs, que tornaria,
i la Bèstia li va dir que podia partir quan
volgués.
-Però no vull que marxis amb les mans buides -
va afegir-. Torna a l'estada on has passat la nit:
allà trobaràs un gran cofre en el qual posaràs el
que vulguis, i jo ho faré portar fins a casa teva.
Dit això es va retirar la Bèstia, i l'home es va dir:
-Si cal que mori, tindré almenys el consol que
les meves filles no passin fam.
Va tornar, doncs, a l'estança on havia dormit, i
va trobar una gran quantitat de monedes d'or
amb les quals va omplir el cofre que li havia dit
la Bèstia, el va tancar, va anar a buscar seu
cavall i va abandonar aquell palau amb una
gran tristesa.
El seu cavall va prendre per si mateix un dels
camins que hi havia al bosc, i en unes poques
hores va arribar a la seva petita granja.
Es van reunir les seves filles al seu voltant i,
lluny d'alegrar-se amb les seves carícies, el pobre
mercader va començar a plorar angoixat
mirant-les.
Portava a la mà el ram de roses que havia tallat
per la Bella, i al lliurar-li li va dir:
-Bella, pren aquestes roses, que ben cares li han
costat al teu desventurat pare.
I de seguida va explicar a la seva família la
funesta aventura que acabava de passar-li.
A l'escoltar-lo, les seves dues filles majors van
insultar i van omplir d'injúries a la Bella, que
no havia vessat ni una llàgrima.

-Mireu al que condueix l'orgull d'aquesta petita

criatura –cridaven-. Per què no va demanar
vestits i joies com nosaltres? Ah, no, la senyoreta
havia de ser diferent! Ella que causarà la mort
del nostre pare, i ni tan sols plora.
-El meu plor seria inútil -va respondre la
Bella-. Per què he de plorar al nostre pare si no
és necessari que mori, Ja que el monstre té a bé
acceptar a una de les seves filles, jo em lliuraré a
la seva fúria i em consideraré molt afortunada,
doncs hauré tingut l'oportunitat de salvar al
meu pare i demostrar la meva tendresa.
-No, germana -van dir els seus tres germans-,
tampoc és necessari que tu moris; nosaltres
buscarem a aquest monstre i el matarem o
morirem sota els seus cops.
-No cal somiar, fills meus -va dir el mercader-.
El poder d'aquesta Bèstia és tal que no tinc cap
esperança de matar-la. Em commou el bon cor
de Bella, però mai l'exposaré a la mort. Sóc vell,
em queda poc temps de vida; només perdré uns
quants anys...
-T'asseguro, pare meu -li va dir la Bella-, que no
aniràs sense mi a aquest palau; tu no pots
impedir-me que et segueixi. En part vaig ser
responsable de la teva desventura. Com sóc jove,
no li tinc gran inclinació a la vida, i prefereixo
que aquest monstre em devori a morir-me de la
pena i el remordiment que em donaria la teva
pèrdua.
Per més que van raonar amb ella no hi va
haver forma de convèncer-la, i les seves
germanes estaven encantades, perquè les virtuts
de la jove els havia inspirat sempre una gelosia
irresistible.
Al mercader l’aclaparava tant el dolor de perdre
a la seva filla, que va oblidar el cofre replet d'or;
però al retirar-se a la seva habitació per dormir,
la seva sorpresa va ser enorme al trobar-lo al
costat del llit. Va decidir no dir una paraula als
seus fills d'aquelles noves i grans riqueses, ja que
haurien volgut tornar a la ciutat i ell volia
morir en el camp;
Però va revelar el secret a la Bella, i ella li va
explicar que en la seva absència havien vingut
de visita alguns cavallers, i que dos d'ells
estimaven a les seves germanes. Li va demanar
que els permetés casar-se, doncs era tan bona que
les seguia estimant i les perdonava de tot cor, tot
i el mal que li havien fet.
El dia que van partir la Bella i el seu pare, les
dues perverses noies es van fregar els ulls amb
ceba per a tenir llàgrimes amb que plorar-los;
els seus germans en canvi, van plorar de debò,
com també el mercader, i en tota la casa l'única
que no va plorar va ser la Bella, doncs no volia
augmentar el dolor dels altres.

Va començar a caminar el cavall cap al palau,

i a al fer-se fosc va aparèixer aquest tot
il·luminat com la primera vegada.
El cavall va anar tot sol cap a l’estable, i el bon
home i la seva filla van passar al gran saló, on
van trobar una taula magníficament servida
on hi havia dos coberts. El mercader no tenia
ànim per menjar, però la Bella, esforçant-se
per semblar tranquil·la, es va asseure a la taula
i li va servir, encara que ella pensava:
-La Bèstia vol que m’engreixi abans de menjar-
me, ja que em rep de manera tan esplèndida.
Quan van acabar per a sopar es va escoltar un
gran soroll i el mercader, plorant, va dir a la
seva pobra filla que s'acostava la Bèstia.
No va poder la Bella evitar un sotrac quan va
veure la seva horrible figura, encara que va
procurar dissimular la seva por, i a
l'interrogar-la el monstre sobre si l'havien
obligat o si venia per la seva pròpia voluntat,
ella li va respondre que si, tremolant, que era
decisió pròpia.
-Ets molt bona -va dir la Bèstia-, i t'ho agraeixo
molt. Tu, bon home, marxaràs al matí i no
somiïs mai amb tornar aquí. Mai. Adéu.
-Adéu, senyor -va respondre la noia.
I de seguida es va retirar la Bèstia.
-Ah, filla meva -va dir el mercader, abraçant a
la Bella- jo estic gairebé mort de l’ensurt! Fes-me
cas i deixa que em quedi en el teu lloc.
-No, pare meu -li va respondre la Bella amb
fermesa-, tu marxaràs al matí.
Van ficar-se al llit, creient que no dormirien en
tota la nit; mes els seus ulls es van tancar tot just
van posar el cap en el coixí. Mentre dormia va
veure la Bella a una dama que li va dir:
-El teu bon cor em fa molt feliç, Bella. No ha de
quedar sense recompensa aquesta bona acció
d'arriscar la teva vida per salvar la del teu pare.
La Bella li va explicar el somni al seu pare; i
encara que li va servir una miqueta de consol,
no va evitar que es lamentés amb grans sanglots
al moment de separar-se de la seva benvolguda
filla.
Quan va marxar. La Bella, es va dirigir a la
gran sala i va començar a plorar; però, com
tenia molt coratge, va decidir no pensar en el
poc temps que li quedava de vida, doncs tenia el
convenciment que el monstre la devoraria
aquella mateixa tarda.
Mentre esperava, va decidir recórrer l'esplèndid
castell. La seva sorpresa va ser quan va trobar
escrit sobre una porta: <<Estança de la Bella>>
La va obrir precipitadament i va quedar
enlluernada per la magnificència que allà
regnava; però el que més va cridar la seva
atenció va ser una gran biblioteca, un violí i
nombrosos llibres de música, el que reunia tot el
que a ella li feia la vida agradable.
-No vol que estigui trista -es va dir en veu baixa,
i va afegir immediatament: -per un sol dia no
m'hauria reunit tantes coses...
Aquest pensament la va animar, i poc després,
revisant la biblioteca, va trobar un llibre que
apareixia la següent inscripció en lletres d'or:
“Disposeu, ordeneu, vós sou aquí la reina i
senyora.”
-Ai de mi -va sospirar ella-, només desitjo al
meu pobre pare i saber què està fent ara!
Havia dit aquestes paraules per a si mateixa:
quina seria la seva sorpresa mirar cap un gran
mirall i veure allà la seva casa, on arribava,
llavors el seu pare amb la cara plena de
tristesa! Les dues germanes grans van acudir a
rebre'l, i a pesar dels escarafalls que feien per
semblar afligides, se'ls reflectia en el rostre la
satisfacció que sentien per la pèrdua de la seva
germana, per haver-se desfet de la germana que
els feia ombra amb la seva bellesa i bondat.
Va desaparèixer tot en un moment, i la Bella
no va poder deixar de dir-se que la Bèstia era
molt complaent, i que res havia de témer de la
seva part.
Al migdia va trobar la taula servida, i mentre
menjava va escoltar un exquisit concert, encara
que no va veure ningú. Aquella mateixa tarda,
quan anava a asseure's a la taula, va escoltar el
soroll que feia la Bèstia a l'acostar-se, i no va
poder evitar un sotrac.
-Bella -li va dir el monstre-, permetries que et
mirés mentre menges?
-Vós sou l'amo d'aquesta casa -va respondre la
Bella, tremolant.
-No -va dir la Bèstia-, Aquí tu ets la única
mestressa. Si et molestés no tindries més que
demanar-me que m'anés, i marxaria de
seguida. Però digues-me: no és cert que em trobes
molt lleig?
-Així és -va dir la Bella-, doncs no sé mentir;
però en canvi crec que sou molt bo.
-Tens raó -va dir el monstre-, tot i que jo no
pugui jutjar la meva lletgesa, doncs no sóc més
que una bèstia.
-No s'és una bèstia -va respondre la Bella- quan
un admet que és incapaç de jutjar sobre alguna
cosa. Els necis no ho admetrien.
-Menja, doncs -li va dir el monstre-, i tracta de
passar-lo bé, que tot el que hi ha aquí et pertany,
i jo només vull que estiguis contenta.

-Sou molt bo -va respondre la Bella-. Us asseguro

que el vostre bon cor em fa feliç. Quan penso en
això no em sembleu tan lleig.
-Oh, senyora -va dir la Bèstia- , tinc un bon cor,
però no sóc més que una bèstia!
–Hi ha molts homes més bestials que vós -va dir
la Bella-, i millor us vull amb la vostra figura,
que a uns altres que tenen figura d'home i un
cor corrupte, ingrat, burleta i fals.
La Bella, que gairebé ja no tenia por, va menjar
tranquil·la; però va creure morir-se vergonya
quan el monstre li va dir:
-Bella, voldries ser la meva esposa?
Llarga estona va romandre la noia sense
respondre-li, ja que temia despertar el seu còlera
si refusava, i finalment li va dir, estremint-se:
-No, Bèstia.
Va Voler sospirar a l'escoltar-la el pobre monstre,
però del seu pit no va sortir més que una
xiulada tan espantosa, que va fer tremolar el
palau sencer; no obstant això, la Bella es va
tranquil·litzar de seguida, doncs la Bèstia li va
dir tristament:
-Adéu, llavors, Bella -i va sortir de la sala
girant-se diverses vegades a mirar-la per última
vegada. AL quedar-se sola, la Bella va sentir una
gran compassió per aquesta pobra Bèstia.
-Ah, quina pena, -es va dir, -que sent tan bo,
sigui tan lleig!
Tres afables mesos va passar la Bella en el
castell. Totes les tardes la Bèstia la visitava, i
l'entretenia i observava mentre menjava, amb
la seva conversa plena de bon sentit però mai
d'allò que en el món anomenen enginy. Cada
dia la Bella trobava en el monstre noves
bondats, i el costum de veure'l l'havia habituat a
la seva lletgesa, que lluny de témer del moment
de la seva visita mirava amb freqüència el
rellotge per a veure si eren les nou, ja que la
Bèstia mai deixava de presentar-se a aquesta
hora, Només havia una cosa que l'entristia, i era
que la Bèstia, cada dia abans de retirar-se, li
preguntava si volia ser la seva esposa, i quan
ella refusava semblava traspassat de dolor. Un
dia li va dir:
-Molta pena em feu, Bèstia. Bé voldria
complaure-us, però sóc massa sincera per a
permetre-us creure que pogués fer-ho mai.
Sempre seré la vostra amiga: tracteu
d'acontentar-vos amb això.
-Forçós em serà -va dir la Bèstia-. Sé que en
justícia sóc horrible, però el meu amor és gran.
Entretant, m'assec feliç que vulguis romandre
aquí. Promet-me que no m'abandonaràs mai.
La Bella va enrogir a l'escoltar aquestes paraules.
Havia vist en el mirall que el seu pare estava
malalt de pesar per haver-la perdut, i desitjava
tornar-lo a veure.
-Jo podria prometre-us -va dir a la Bèstia- que
no us abandonaria mai, si no fos perquè tinc
tantes ànsies de veure al meu pare, que em
moriré de dolor si em negueu aquest gust.
-Abans prefereixo jo morir-me -va dir el
monstre- que causar-te el pesar més petit.
T'enviaré a casa del teu pare, i mentre estiguis
allà morirà la teva Bèstia de pena. -Oh, no -va
respondre la Bella plorant-, us estimo massa
per a tolerar-ho! Prometo tornar d’aquí a de vuit
dies. M'heu fet veure que les meves germanes
estan casades i els meus germans a l'exèrcit. El
meu pare s'ha quedat sol. Permeteu-me que passi
una setmana en la seva companyia.
-Demà estaràs amb ell -va dir la Bèstia-, però
recorda la teva promesa. Quan vulguis tornar
només tens que posar el teu anell la taula a
l'hora del somni. Adéu, Bella.
La Bèstia va sospirar, al dir aquestes paraules, i
la Bella es va posar trista en veure'l tan apenat.
Quan va despertar al matí següent es trobava a
casa del seu pare. Va tocar una campaneta que
hi havia al costat del llit i va aparèixer la
serventa, que va donar un gran crit al veure-la.
Al sentir el crit, el seu pare va anar-hi
ràpidament, i va creure morir d'alegria perquè
recobrava a la seva benvolguda filla, amb la qual
va estar abraçat més d'una hora.

Després d'aquestes primeres efusions, la Bella va

recordar que no tenia robes amb que vestir-se,
però la serventa li va dir que a l’habitació del
costat, havia trobat un cofre ple de magnífics
vestits engalanats d'or i diamants.
Agraïda a les atencions de la Bèstia, va demanar
la Bella que li portessin el més modest d'aquells
vestits i que guardessin els altres per a regalar-
se'ls a les seves germanes; però tot just havia
donat aquesta ordre va desaparèixer el cofre. El
seu pare va comentar que sens dubte la Bèstia
volia que conservés els regals, i a l'instant va
reaparèixer el cofre on estava abans.
Es va vestir la Bella, i mentrestant van avisar a
les germanes, que van acudir en companyia
dels seus esposos.
Les dues eren molt desgraciades en els seus
matrimonis, doncs la primera s'havia casat
amb un gentilhome tan bell com Cupido, però
que no pensava sinó en la seva pròpia figura, a
la qual dedicava tots els seus desvetllaments del
matí a la nit, menyspreant la bellesa de la seva
esposa.
La segona, en canvi, tenia per marit a un
home amb un gran talent del qual no servia
més que per a mortificar a tot el món,
començant per la seva esposa.
Quan van veure a la Bella vestida com una
princesa, i més bella que la llum del dia, les
dues van creure morir de dolor. Encara que la
Bella els va fer mil carícies no els va poder
aplacar la gelosia, quan va explicar com n’era
de feliç.
Van baixar les dues al jardí per a plorar .
-Per què és tan feliç aquesta petita criatura? No
som nosaltres més dignes de la felicitat que ella?
?
-Germana -va dir la més gran-, se m'ocorre
una idea. Tractem de retenir-la aquí més de
vuit dies: aquesta estúpida Bèstia pensarà llavors
que ha trencat la seva paraula, i potser la devori.
-Tens raó, germana meva -va respondre l'altra-
. I per a aconseguir-ho l'omplirem d'afalacs.
I presa aquesta resolució, van tornar a pujar i
van donar a la seva germana tantes proves
d'afecte, que la Bella plorava de felicitat.
A l'acabar el termini van començar a donar
tantes mostres d'aflicció per la seva partida, que
la Bella va prometre quedar-se vuit dies més.
No obstant això, la Bella es retreia el pesar que
així causava al seu pobre monstre, a qui
estimava de tot cor, i s'entristia de no veure'l.
La desena nit que va estar a casa del seu pare, va
somiar que es trobava en el jardí del castell, i que
veia com la Bèstia, inerta sobre l'herba, a punt
de morir, ... Va Despertar sobresaltada, amb els
ulls plens de llàgrimes.
-Sóc perversa-, es va dir, -doncs li causo tant
pesar , i ell m’estima, Té la culpa de la seva
lletgesa i la seva falta d'intel·ligència? El seu bon
cor importa més que tot allò altre. Per què no he
de casar-me amb ell? Seré molt més feliç que les
meves germanes amb els seus marits. Ni la
bellesa ni la intel·ligència fan que una dona
visqui contenta amb el seu espòs, sinó la bondat
de caràcter, la virtut i el desig d'agradar; i la
Bèstia posseeix totes aquestes qualitats. Encara que
no amor, sí li tinc estimació i amistat. Per què
he de ser la causa de la seva dissort, si després em
retrauria la meva ingratitud tota la vida?

Amb aquestes paraules la Bella es va aixecar, va

posar el seu anell sobre la taula i va tornar a
ficar-se al llit. Tot just es va estirar sobre el llit es
va quedar dormida, i al despertar-se al matí
següent va veure amb alegria que es trobava en
el castell de la Bèstia.
Es va vestir amb tot esplendor per donar-li una
alegria a la Bestia, i va creure morir
d'impaciència tot esperant que fossin les nou de
la nit; però el monstre no va aparèixer al
donar el rellotge l'hora.
Va creure llavors que li hauria causat la mort, i
exhalant profunds sospirs, a punt de desesperar-
se, va recórrer la Bella el castell sencer, buscant
inútilment pertot arreu.
Va recordar llavors el seu somni i va córrer pel
jardí cap a l'estany al costat del com ho havia
vist en somni.
Allà va trobar a la pobra Bèstia sobre l'herba,
havia perdut el coneixement, i va pensar que
havia mort.
Sense cap mena d'horror es va deixar caure al
seu costat, i al sentir que encara li bategava el
cor, va prendre una mica d'aigua de l'estany i li
va mullar el cap. Va obrir la Bèstia els ulls i va
dir a la Bella:
-Vas oblidar la teva promesa, i el dolor d'haver-te
perdut em va dur a deixar-me morir de fam.
Però ara moriré content, doncs només volia
veure't una vegada més.
-No, la meva Bèstia benvolguda, no pots morir-
te -li va dir la Bella-, sinó que viuràs per a ser
el meu espòs. Des d'aquest moment et prometo la
meva mà, i juro que no pertanyeré a ningú
sinó a tu. Ah, jo creia que només et tenia
amistat, però el dolor que he sentit m'ha fet
veure que no podria viure sense veure't!
Tot just havia pronunciat aquestes paraules la
Bella va veure que tot el palau s'il·luminava: els
focs d’artifici, la música, tot era anunci d'una
gran festa; però cap d'aquestes belleses va
aconseguir distreure-la, i va tornar cap al seu
benvolgut monstre, el perill del qual la feia
estremir-se.
Quina seria la seva sorpresa! La Bèstia havia
desaparegut i en el seu lloc havia un príncep
més bell que l'Amor, que li donava les gràcies
per haver posat fi al seu encanteri. Encara que
aquest príncep mereixés tota la seva atenció, no
va poder deixar de preguntar-li:
- On és la Bèstia?
-Aquí, als teus peus -li va dir el príncep-. Certa
maligna fada em va ordenar a romandre sota
aquesta figura, privant-me alhora de l'ús de la
meva intel·ligència, fins que alguna bella jove
consentís en casar-se amb mi. En tot el món
només tu has estat capaç de commoure't amb la
bondat del meu cor, ni oferint-te la meva
corona podria demostrar-te la gratitud que et
guardo i mai podré pagar el deute que he
contret amb tu.
La Bella, agradablement sorpresa, va oferir la
seva mà al bell príncep perquè s'aixequés.
 Es
van encaminar després al castell, i la jove es va
emocionar, quan va trobar en el gran saló al
seu pare i tota la família, a qui la bella dama
que veiés en somni havia portat fins a allí.
-Bella -li va dir aquesta dama, que era un fada
poderosa-, venen a rebre el premi de la teva
bona elecció: has preferit la virtut a la bellesa i a
la intel·ligència, i per tant mereixes trobar totes
aquestes qualitats reunides en una sola persona.
Seràs una gran reina: jo espero que les teves
virtuts no s'esvairan en el tron. I quant a
vosaltres, senyores -va agregar el fada, dirigint-se
a les seves germanes-, conec el vostre cor i tota la
malícia que tanca. Convertiu-vos en estàtues!,
però conserveu la vostra raó endins de la pedra
que us embolicarà. Estareu a la porta del palau
de la vostra germana, i no us poso altra pena
que la de ser testimonis de la seva felicitat. No
podreu tornar al vostre primer estat fins que
reconegueu les vostres faltes; però em temo molt
que no deixareu mai de ser estàtues. Doncs un
pot recobrar-se de l'orgull, la còlera, la gula i la
mandra; però és una espècie de miracle que es
converteixi un cor maligne i envejós.
En aquest punt va donar el fada un cop a terra
amb una vareta i va transportar a quants
estaven a la sala al regne del príncep.
Els seus súbdits el van rebre amb goig, i al cap de
poc temps, es van celebrar les seves noces amb la
Bella, qui va viure al costat d'ell molt llargs anys
en una felicitat perfecta, doncs estava fundada
en la virtut.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat... i aquest conte
s’ha acabat

Madame Leprince de Beaumont

Adaptació de l’original feta per “el Racó dels nens” de l’obra de Jeanne Marie Leprince (1711-1780)
Imatges de http://karenswhimsy.com/beauty-and-the-beast.shtm

El Racó dels nens http://pelsnens.blogspot.com/search/label/contes