Textus: Dionysios Thrax, in:

Grammatici Graeci I,1,

ed. G. Uhlig, Lipsiae 1883

 .
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.

1.- De la gramtica

La gramtica s el coneixement dall dit sobretot pels

poetes i prosistes. Les seus parts sn sis: primera,
.
lectura acurada segons la prosdia; segunda,

explicaci de les figures retriques, si nhi hagus;
,
tercera, interpretaci en termes usuals de les paraules
,
rares i arguments; quarta, cerca de letimologia;
,
cinquena, exposici de lanalogia; sisena, crtica dels
,
poemes, que s la part ms bonica de totes les de la
,
gramtica.
,
.
2.- De la lectura


.
, , .
,
,

,
, ,
,
,
.


.

Lectura s la recitaci impecable de poemes o obres en

prosa. Sha de llegir atenent al gest, a la prosdia i a la
distinci de les paraules. Pel gest veiem la qualitat
dall que llegim, per la prosdia lart i per la
separaci de paraules el sentit que hi envolta. Per tal
que recitem la tragdia de manera heroca, la comdia
com la vida mateixa, les elegies estridentment, lpica
amb vigor, la lrica melodiosament i els laments amb
abatiment i com si hom plorara. Perqu all que no es
faa observant aquests aspectes anula les qualitats dels
poetes i fa ridculs els hbits dels lectors.

3.- De laccent

,
,
, .

Laccent s la resonncia de la veu articulada, per elevaci

en lagut, per equilibri en el greu, per oscilaci en el
circumflex.

4.- Dels signes de puntuaci

, , .

,
,

. ;
,
.

.
,
.

Els signes de puntuaci sn tres: el final, el mitj i la

subpuntuaci. El punt final s senyal del pensament
acabat; el mitj s senyal feta servir a causa de la
respiraci; la subpuntuaci s senyal del pensament
encara no acabat, sin encara falto dalguna cosa. En
qu es diferencien el punt final i la subpuntuaci? En
la durada, ja que en el punt final linterval s ampli,
mentre que en la subpuntuaci s molt breu.

5.- De la rapsdia
Rapsdia s la part dun poema que abraa un episodi. Es
diu com si fra (cant amb un
gaiato), pels que anaven dac cap all amb un gaiato
de llorer cantant els poemes dHomer.

6.- De lelement


.

,
.

.
.
,
.
, , , , ,
. ,
.
.
,
, .
.
, .
.

. ,
,
.
.
,

.
. ,
,
.
, , , ,
, . ,
,
. ,
, .
,
,
,
,

.
.
,
, ,
, .
. ,

.
.


,
. ,

Les lletres sn 24, des de la fins a la . Es diuen lletres

pel fet de formar-se mitjanant traos i raspadures; i s
que raspar era escriure entre els antics , com
tamb en Homer: et jactes sense motiu, noms perqu
mhas fet una esgarrinxada a la planta del peu (Il. XI
388). Les mateixes es diuen tamb elements perqu
formen sries ordenades.
Delles, 7 sn vocals: . Es diuen vocals perqu
realitzen el so per si mateixes. De les vocals, 2 sn
llargues ( i ), 2 breus ( i ) i 3 comunes ( ). Es
diuen comunes perqu poden realitzar-se com a
llargues i com a breus.
Les vocals anteposades sn 5: . Es diuen
anteposades perqu, posades davant de i formen
una sllaba, com , . Les posposades sn 2: i .
De vegades tamb la va anteposada a la , com en
i . Els diftongs sn 6:
.
Consonants sn les 17 restants:
. Es diuen consonants perqu no tenen so per si
mateixes, sin que realitzen el so en combinaci amb
les vocals.
Daquestes, 8 sn semivocals: . Es diuen
semivocals per quant que les nasals i sibilants no tenen
un so tan bo com les vocals.
Les mudes sn 9: . es diuen mudes
perqu sonen pitjor que les altres, de la mateixa forma
que anomenem mut un actor que t mala veu.
Delles, 3 sn sordes ( ), 3 aspirades ( ) i 3
mitjanes ( ). Es diuen mitjanes perqu sn ms
aspirades que les sordes i ms sordes que les
aspirades. La s mitjana entre i , la s mitjana
entre i , i la s mitjana entre i . Les aspirades
es corresponen amb les sordes: amb , aix: Per
dis-me on deixares, en venir, la ben llaurada nau
(Od. IX 279); amb : De seguida Odisseu es pos la
tnica i el mant (Od. V 229); i amb : aix digu, i
els que hi eren se nanaren en silenci (Il. III 95).
A ms, de les consonants, 3 sn dobles: . Es diuen
dobles perqu cada una delles es compon de 2
consonants: la de la i la ; la de la i la ; i la
de la i la .
Invariables hi ha 4: . Es diuen invariables perqu no
canvien ni en els futurs dels verbs ni en les flexions
dels noms. Tamb es diuen lquides.
Les lletres finals dels noms masculins sense extensi en
nominatiu singular sn 5: , com ,
, , , ; les dels femenins,
8: , com , , ,
, , , , ; les dels
neutres, 6: , com , , ,

. ,
.
, .
, .
,
.


,
,

,
, .
()
, ()

, ()
, .
() ,
()
,
()
,
() ,
() ,
.

, ()
,
()
, .

()

,
( 164)
()
,
,
,
( 287) ()

,
( 1).

, , (i alguns afegeixen la , com

); dels duals, 3: , com , ,
. Dels plurals, 4: , com , ,
, .
7.- De la sllaba
Sllaba s propiament la reuni de les consonants amb una
o ms vocals, com , ; i abusivament la
formada per una sola vocal, com .

8.- De la sllaba llarga

Una sllaba llarga pot ser-ho de huit maneres: tres per
naturalesa i cinc per posici.
Per naturalesa: (1) quan es pronuncien mitjanant les
lletres llargues, com en , (2) quan cont alguna
de les comunes utilitzada com a llarga, com , o
(3) quan cont alg dels diftongs, com .
Per posici: (1) quan termina en dues consonants, com
, (2) quan a una vocal breu, o utilitzada coma
breu, li segueixen dues consonants, com , (3)
quan termina en consonant simple i la sllaba segent
comena per consonant, com , (4) quan segueix
una consonant doble, com , o (5) quan termina en
una consonant doble, com .

9.- De la sllaba breu

Una sllaba breu pot ser-ho de dues maneres: (1) quan
cont alguna de les breus per naturalesa, com ,
o (2) quan cont alguna de les comunes que utilitzada
com a breu, com .

10.- De la sllaba comuna

Una sllaba comuna pot ser-ho de tres maneres: (1) quan
termina per vocal llarga i la segent comena per
vocal, com en
(Il. III, 164), (2) quan a la breu o
utilitzada com a breu la segueixen dues consonants, de
les quals la segona s lquida i la immediata a ella s
muda, com en
(Il. XIX, 287), o (3) quan, tot i
ser breu, s final de paraula i la segent comena per
vocal, com
(Il. XIV, 1)

11.- De la palabra
La paraula s la part ms xicoteta de loraci. Loraci s la



.
.
, , , ,
, , , .

.

,
, ,
, ,
,
.
, , , , .
, ,
.
, ,
, .
, .

, .
, .
,
, , ,
, , .
()
,
, ,
. -
, , ,
, , ,

. ,
, , , ,
, . -
,
.
() ,
,
( 597), ( 416),
.
()
,
,
,
. ,
, ,
, ,
, .
()

. ,

combinaci de paraules en prosa que expressa un

sentit complet. Les parts de loraci sn huit: nom,
verb, participi, article, pronom, preposici, adverbi,
conjunci. Lapelatiu est incls en el nom com a
espcie.
12.- Del nom
El nom s la part declinable de loraci, que significa un
objecte o una acci: un objecte com ara pedra, o una
acci com ara educaci; i ja siga dit de manera
comuna o prpia: comuna com ara home, cavall, o
prpia com ara Scrates. Els accidents del nom sn
5: gneres, espcies, formes, nombres, casos.
Els gneres sn tres: mascul, femen i neutre. Alguns hi
afegeixen a aquests altres dos, com i epic: com,
com ara cavall, gos, i epic, com ara oroneta,
guila.
Les espcies sn dues: primitiu i derivat. Primitiu s el que
es diu en la seua forma primignia, com ara , i
derivat el que pren el seu origen dun altre, com ara
.
Les espcies dels derivats sn set: patronmic, possessiu,
comparatiu, superlatiu, diminutiu, denominatiu i
verbal.
(1) Patronmic s prpiament el format a partir del pare,
per tamb abusivament el format a partir dels
avantpassats, com ara Aquilles Plida, Ecida.
Els tipus de patronmics masculins sn tres: en
-, en - i en -, com ara ,
i el tipus especfic dels eolis,
-Ptac era, en efecte, fill de Hirra. I altres tres
femenins, en -, com ara ; en -, com ara
; i en -, com ara . Homer no
forma espcie patronmica a partir de la mare, per
s els poetes ms moderns.
(2) Possessiu s el que es refereix a la possessi, ents
per tal el possedor, com ara cavalls neleics (Il. XI,
597), mant hectric (Il. II, 416) o llibre platnic.
(3) Comparatiu s el que presenta la comparaci du
amb altre del mateix gnere, com ara Aquilles s
ms valent que iax, o b du amb molts de
diferent gnere, com ara Aquilles s ms valent
que els troians. Els tipus de comparatius sn tres:
en -, com , ; en - pur,
com , ; i en -, com ,
.
(4) Superlatiu s lempleat en una comparaci per a la
intensificaci du amb respecte a molts. Els seus
tipus sn dos: en -, com ,
, i en -, com , .
(5) Diminutiu s el que expressa una disminuci del
primitiu sense comparaci, com homet,
pedreta, jovenet.

, ,
, .
()
,
.
() ,
, .
()
, .
, ,
,
,
, . -
.
, ,
, ,
, ,
, .
, ,
, ,
. -
,

, ,
.
, , ,
, .
,
, ,
,
.
,
, ,
, , ,
, , , ,
, , ,

, ,
, , ,
, , , ,
, .
()
, .
()
, .
()

.
, , ,
,
,
.

(6) Denominatiu s el format a partir dun altre nom,

com Te, Trif.
(7) Verbal s el derivat dun verb, com ara Filem,
Noem.
Les figures dels noms sn tres: simple, compost i
parasinttic; simple com Memn, compost com
Agammnon, parasinttic com Agamenida,
Filpida. Hi ha quatre varietats de compostos, ja que
hi ha els compostos de dos noms complets, com
Quirsof; altres de dos incomplets, com Sfocles;
altres dun incomplet i daltre complet, com
Filodem; i altres du complet i un altre incomplet,
com Pricles.
Els nombres sn tres: singular, dual, plural: singular
Homer, dual els dos Homers, plural els Homers. Per
hi ha algunes formes de singular que es diuen duna
pluralitat, com poble, cor, multitud; i plurals
que es diuen de singulars i de plurals: de singulars
com Atenes, Tebes; i de duals com .
Els casos dels noms sn cinc: recte, genitiu, datiu, acusatiu,
vocatiu. El cas recte es diu tamb nominatiu i directe;
el genitiu, possessiu i patern; el datiu, epistolar;
lacusatiu, causatiu; i el vocatiu, salutatori.
Pertanyen al nom les segents, que tamb sanomenen
espcies: propi, apelatiu, adjectiu, respectiu,
quasirresprectiu, homnim, sinnim, fernim, dinim,
epnim, tnic, interrogatiu, indefinit, anafric (que
tamb s anomenat identificatiu, dectic i correlatiu),
colectiu, distributiu, inclussiu, onomatopeic, genric,
especfic, ordinal, numeral, absolut, participatiu.

(1) Propi s el que significa la substcia particular, com

ara Homer, Scrates.
(2) Apelatiu s el que significa la substncia comuna,
com ara home, cavall.
(3) Adjectiu s el que es posa, com el seu nom indica,
junt als propis o als comuns i que signifiquen lloa o
censura. Sentenen en tres sentits: de lnima, del
cos, i dall extern; de lnima, com prudent,
intemperant; del cos, com rpid, lent; i dall
extern, com ric, pobre.
(4) Respectiu, com ara pare, fill, amic, dret.
(5) Quasirrespectiu, com nit - dia, mort - vida.
(6) Homnim s el nom posat igualment per a moltes
coses, com ara, entre els propis, iax el Telam i
iax el dOileu o entre els comuns, ratol mar i
ratol martim.

()
.
()
.
()
, ,
,
,
.
()
,
.
()
,
.
()
,
, ,
, .
() , ,
,

.
() ,
.

(7) Sinnim s el que designa la mateixa cosa amb noms

diferents, com ara espasa, sable, ganivet,
daga, punyal.
(8) Fernim s el que es posa a partir dalgun accident,
com ara Tismen, Megapentes.
(9) Dinim sn dos noms fets servir per un sol propi,
com ara Alexandre i Paris, per sense que hi
haja equivalncia recproca, de manera que si u s
Alexandre, eixe tamb s Paris.
(10) Epnim, que tamb s anomenat dinim, s el que
es diu duna cosa amb un altre nom propi, com ara
Posid, el que sacsa la Terra i Febo Apollo.
(11) tnic s el que designa la naci, com ara frigi,
glata.
(12) Interrogatiu, que tamb sanomena inquisitiu, s el
que es diu per a preguntar, com ara qui?,
quin?, quant?, de quina edat?.
(13) Indefinit s aquell que es diu en resposta a
linterrogatiu, com ara qualsevol que, qui
vulga que, quant vulga que, de qualsevol edat
que.
(14) Anafric, que tamb s anomenat identificatiu,
dectic i correlatiu, s el que expressa la identitat,
com ara tal, tant, de tal edat.

() ,
, ,
.

(15) Colectiu s aquell que, en nombre singular,

significa una gran quantitat, com ara poble,
cor, multitud.

()
,
.

(16) Distributiu s aquell que, dentre dos o ms, fa

referncia a u sol, com ara cada u dels dos, cada
u.

() ,
,
,
.
()
, .
()
,
.
()
, .
()
,
.

(17) Inclussiu s el que significa una cosa compresa en

ella mateixa, com ara lauredal, parten.
(18) Onomatopeic s el que es diu a imitaci de les
peculiaritats dels sons, com ara estruendo,
silbit, estrpit.
(19) Genric s el que pot ser dividit en moltes espcies,
com ara animal, planta.
(20) Especfic s el que resulta de la divissi del gnere,
com ara bou, cavall, vid, olivera.
(21) Ordinal s el que indica lordre, com ara primer,
segon, tercer.
(22) Numeral s el que significa nombre, com ara u,
dos, tres.
(23) Absolut s el que sentn per si mateix, com ara
du, paraula.
(24) Participatiu s el que participa de la substncia

()
, .
() ,
.
() ,
.
() ,
.
() ,
.
()
, .

,
,
.

,
,
. ,
, , , , ,
, , .
, ,
, , ,
.
, , ,
,
,
,
.
,
,
.
, , ,
,
,
.
, , ,
, ,
.
, , ,
,
, .
, , , .

, , ,
, ,
,
,
.

dalguna cosa, com ara igni, dalzina, de

crvol.
Les veus del nom sn dues: activa i passiva; activa, com ara
jutge, el que jutja; i passiva, com ara jutjat, el que
s sotms a jui.

13.- Del verb

El verb s una paraula sense casos, que admet temps,
persones i nombres, i que expressa acci o passi. Els
accidents del verb sn huit: modes, veus, espcies,
figures, nombres, persones, temps, conjugacions.
Els modes sn cinc: indicatiu, imperatiu, optatiu,
subjuntiu, infinitiu.
Les veus sn tres: activa, passiva i mitjana; activa, com ara,
colpeje; passiva, com ara sc colpejat; i mitjana s
la que expressa ara acivitat, ara passivitat, com ara
estic gelat, estic desfet, em vaig fer, vaig
escriure per a mi.
Les espcies sn dues: primitiu i derivat; primitiu, com ara
mulle, i derivat, com ara remulle.
Les figures sn tres: simple, compost i parasinttic; simple,
com ara pensar; compost, com ara repensar; i
parasinttic, com ara pleitejar, filipejar.
Els nombres sn tres: singular, dual i plural; singular, com
ara colpeje; dual, com ara colpejem els dos; i
plural, com ara colpejen.
Les persones sn tres: primera, segona i tercera; la primera
s de la que parteix el discurs; la segona a qui va
dirigit el discurs; i la tercera sobre qui s el discurs.
Els temps sn tres: present, passat i futur. Dells, el passat
t quatre variants: imperfet, perfet, plusquamperfet i
aorist. Les seues afinitats sn tres: del present amb
limperfet, del perfet amb el plusquamperfet i de
laorist amb el futur.

14.- De la conjugaci
La conjugaci s la declinaci analgica dels verbs.
Les conjugacions dels verbs bartons sn sis, de les quals:
(1) la primera sexpressa mitjanant , , o , com
ara , , , ;
(2) la segona mitjanant , , o , com ara ,
, , ;
(3) la tercera mitjanant , o , com ara , ,
;
(4) la quarta mitjanant o dues , com ara


.
,
() ,

() ,

() , ,

() ,

() ,
,
() ,
.

, .
,
()
,

() ,
,
,
() ,
.

,
()
,

() ,

() ,

() ,
.


.

.

;
(5) la cinquena mitjanant les quatre lquides, o ,
com ara , , , , ;
(6) i la sisena mitjanant pura, com ara ,
.
Alguns afegeixen tamb una setena conjugaci mitjanant
o , com ara .
Les conjugacions dels verbs perispmenos sn tres, de les
quals:
(1) la primera sexpressa mitjanant el diftong en la
segona i tercera persona, com ara ;
(2) la segona mitjanant el diftong , amb iota subscrita,
que no es pronuncia, com ara ;
(3) i la tercera mitjanant el diftong , com ara
.
Les conjugacions dels verbs acabats en - sn tres, de les
quals:
(1) la primera es forma de la primera dels
perispmenos, com de deriv ;
(2) la segona de la segona, com de deriv ;
(3) la tercera de la tercera, com de deriv ;
(4) i la quarta de la sisena dels bartons, com de
deriv .

15.- Del participi

El participi s la paraula que participa de les propietats
dels nomms i dels verbs. Els seus accidents sn els
mateixos que els del nom i els del verb, llevat de les
persones i els modes.

16.- De larticle
Larticle s la part declinable de loraci que santeposa i
posposa a la flexi dels noms: anteposat s , posposat
.
T tres accidents: gneres, noms i casos.
Els gneres dn tres: , , .
Els nombres sn tres: singular, dual i plural; singular
, dual , i plural .
Els casos sn , .

 ,

.
, .
, , .
, ,
.
, ,
, ,
.
, .


,
.
, ,
, , , .
,
.

, ,
,
.
,
,
,
, .
,
, ,
, ,
, ,
.
, ,
,
.
, , ,
, ,
.
,
,

, .
,
,
.

17.- Del pronom

El pronom s la paraula empleada en comptes del nom,
que indica persones determinbades.
Els accidents del pronom sn sis: persones, gneres,
nombres, casos, figures i espcies.
Les persones dels primitius sn jo, tu, ell, i dels
derivats meu, teu, seu.
Els gneres dels primitius no es distingueixen per la forma,
sin per la seua deixis, com ara jo; s es
distingueixen en els derivats, com ara el meu, la
meua, all meu.
Els nombres dels primitius sn: singular (jo, tu, ell), dual
(nosaltres dos, vosaltres dos) i plural (nosaltres,
vosaltres, ells); i dels derivats: singular (meu, teu, seu),
dual (els meus dos, els teus dos, els seus dos) i plural
(meus, teus, seus).
Els casos dels primitius sn: nominatiu (jo, tu, ell), genitiu
(de mi, de tu, dell), datiu (per a mi, per a tu, per a ell),
acusatiu (me, te, se) i vocatiu (tu); i dels derivats:
nominatiu (meu, teu, seu), genitiu (del meu, del teu,
del seu), datiu (per al meu, per al teu, per al seu) i
acusatiu (al meu, al teu, al seu).
Les figures sn dues: simple i composta; simple, com ara
meu, teu, seu; i composta, com ara de mi
mateix, de tu mateix, dell mateix.
I tamb espcies, perqu uns sn primitius, com jo, tu,
ell, i altres derivats, com tots els possessius, que es
diuen tamb bipersonals. La derivaci es fa de la
segent manera: dels singulars, els que indiquen un
sol possedor, com de de mi, el meu; del dual els
que indiquen dos, com de nosaltres dos, de
nosaltres dos; i dels plurals els que indiquen molts,
com de nosaltres, nostre.
Dels pronoms, uns no porten article i altres s. No en porta,
per exemple, jo; i si en porta, per exemple, el meu.

18.- De la preposici
La preposici s una paraula que santeposa a totes les
parts de loraci, tant en composici com en la frase.
Les preposicions sn, en total, 18, de les quals 6 sn
monosllabes i no admeteixen anstrofe (, , ,
, , ), i 12 bisllabes (, , ,
, , , , , , , , ).

.
,
,

19.- De ladverbi
Ladverbi s una part indeclinable de loraci, que modifica
o completa el verb. Dels adverbis, uns sn simples,

 .

,
.
,
,
.
() ,

,
.
() , .
() , ( 89)
( 160).
() , .

daltres compostos: simples com antigament i

compostos com molt antigament.
(1) Els que expressen temps, com ara, aleshores,
de nou; en aquests cal incloure els que indiquen
el moment concret, com hui, dem, en aquell
temps, fins ara, a qui hora? .
(2) Els de mitjania, com b, sviament.
(3) Els de qualitat, com a punyades, a guitzes, en
ram, en ramat.
(4) Els de quantitat, com sovint, rarament.
(5) Els de nombre, com dues vegades, tres vegades,
quatre vegades.
(6) Els de lloc, com dalt, baix; les seues relacions
sn tres: lloc on, lloc a on i lloc don, com ara en
casa, a casa, de casa.

() ,
.

(7) Els que signifiquen desig, com tant de bo.

() ,
, , , ,
.

(9) Els de negaci o denegaci, com no, de cap

manera.

() , .

(11) Els de prohibici, com no, de cap manera.

() , .

(12) Els dequiparaci o igualtat, com ara com, igual

que, tal.

() ,
.
() , .
() ,
.

(8) Els de dolor, com ai!.

(10) Els dafirmaci, com s, per supost.

(13) Els dadmiraci, com oh!.

(14) Els de dubte, com potser, qui ho sap.
(15) Els dordenaci, com a continuaci, a part.

() ,
.

(16) Els dagrupament, com en conjunt, alhora,

bastant.

() , .

(17) Els dexhortaci, com ea!, anem!, vinga!.

() , .
() , .

(18) Els de comparaci, com ms, menys.

() , .

(19) Els dinterrogaci, com don?, aquina hora?,

com?.

() , .

(20) Els dintensitat, com massa, molt, en

demasia, sobretot.

() , .
() , .

(21) Els de comprehensi, com conjuntament.

(22) Els de jurament negatiu, com no, per Zeus!.

() ,
.

(23) Els de jurament possitiu, com s, per Zeus!.

() , .

(25) Els dimposici, com cal casar-se, cal embarcar.

() , .

(26) Els de possessi divina, com evo.

() , .
() , .

(24) Els de confirmaci, com evidentment.

() , .
() , .

.
,
, ,
, ,
, ,
.
()

.
.
()
,
. .
()
, .
.

20.- De la conjunci
La conjunci s una paraula que lliga un poensament amb
ordre i que completa els talls de lenunciat. De les
conjuncions, unes sn copulatives, daltres disjuntives,
daltres condicionals, daltres explicatives, daltres
causals, daltres dubitatives, daltres ilatives, daltres
expletives.
(1) Les copulatives sn les que lliguen lenunciat fins a
linfinit. Sn les segents: i, per, en canvi...

(2) Les disjuntives sn les que connecten els discurs,

per contraposant una cosa a altra. Sn les
segents: o, o b.
(3) Les condicionals sn les que no indiquen existncia
real, sin que signifiquen una conseqncia. Sn les
segents: si, si realment...
(4) Les explicatives sn les que indiquen, junt a
lexistncia, tamb un ordre, com ara ja que,
car...

()
.
.

(5) Les causals sn les que es fan servir per a donar ra

de la causa. Sn les segents: perqu, com que,
per aix...

()
.

.

(6) Les dubitatives sn aquelles amb qu solen unir les

frases els que estan en dubte. Sn les segents:
potser?, aleshores?...

()
. .
()

.
.
()
.

.
,
.

(7) Les ilatives sn les que serveixen per a les

inferncies i conclussions de les demostracions. Sn
les segents: doncs. aix doncs, per tant,
aleshores...
(8) Les expletives sn les que es fan servir per motius
mtrics o dadorn. Sn les segents: , , ,
, , , , , , , , , ,
, , , .
Alguns afegeixen tamb les adversatives, com tanmateix,
no obstant aix.