MORAL FONAMENTAL I_Lectures 1

Professor: Joan Carrera

Alumne: Samuel Gutiérrez

J. R. FLECHA, «La teología moral en el Vaticano II»,

dins Teología moral fundamental, Madrid: BAC 1994, pp. 63-74.

PER UNA JUSTA HERMENÈUTICA MORAL DEL VATICÀ II

Va establir el Concili Vaticà II uns nous fonaments per a la moral catòlica o,
més aviat, va recordar els fonaments tradicionals amb una nova consciència i
una nova mirada? Quina hermenèutica s’ha fet del Concili Vaticà II pel que fa
a la moral? Hermenèutica de la continuïtat o de la ruptura?
Des de la serenor que atorga el pas dels anys, ja més de 50 des de la
finalització del Concili, i partint de la radiografia precisa que ens ofereix J. R.
Flecha a «La teología moral en el Vaticano II», creiem que pot ser oportú
plantejar com ha estat la recepció conciliar en l’àmbit de la moral. L’any 2005,
en el seu tradicional discurs nadalenc al cos diplomàtic destinat al Vaticà,
Benet XVI advertia amb preocupació de les dificultats amb què el concili
havia estat rebut a gran part de l’Església. Confrontava, així, dues
hermenèutiques: una de la discontinuïtat i de la ruptura, que ha comptat amb
la simpatia dels mitjans i ha generat força confusió; i una altra de la reforma,
o de la renovació dins de la continuïtat, que de forma silenciosa però cada
vegada més visible, ha donat i dóna bons fruits. És extrapolable aquesta
dicotomia a l’àmbit de la moral? Ruptura o renovació?
Per poder respondre a aquesta pregunta amb garanties, o almenys intentar-
ho, abans caldrà anar al mateix Concili, i als textos que ens va deixar, per
copsar, de la mà de J. R. Flecha, les seves propostes en relació a la teologia
moral. El moralista espanyol és dels que pensa que el Concili va aportar
sobretot una «nova consciència» i, per tant, un canvi en la manera d’entendre
l’home, Crist i la mateixa Església. Crida l’atenció que el Concili no va
«engendrar» cap document dedicat específicament a la moral, però no per
manca d’interès, sinó tot el contrari, la moral és un aspecte central que
apareix transversalment en totes les seves reflexions. Potser el millor exemple
és la Gaudium et Spes, considerada per Flecha com «l’autèntic tractat de
teologia moral del Vaticà II», on aquesta nova mirada de la moral cristiana és
desplegada àmpliament. És, precisament, en la gran constitució pastoral
sobre l’Església en el món actual on s’entrellacen els elements centrals de la
 MORAL FONAMENTAL I_Lectures 1
Professor: Joan Carrera
Alumne: Samuel Gutiérrez

«nova» teologia moral: concepció antropològica de l’ésser humà com a imatge

de Déu; renovada consciència cristocèntrica; eclesiologia de comunió;
consciència escatològica i presència de l’Esperit Sant. Tot això implica un
viratge cap a l’home i la seva realització, sense perdre, però, de vista el
caràcter comunitari de la vocació humana i l’exigència del bé comú. De
manera particular el Concili subratlla una categoria moral que esdevindrà
decisiva: la consciència, entesa com el nucli més sagrat de l’ésser humà i la
base imprescindible per a qualsevol diàleg ètic. En aquest sentit, els pares
conciliars tenen molt clar la importància de posar l’ètica cristiana en relació i
diàleg amb les ètiques seculars, amb les quals comparteix els interrogants
més profunds sobre el significat últim de l’activitat humana i la seva
qualificació moral. Una nova metodologia neix d’aquest encontre, recolzada
no només en la revelació, sinó també en la saviesa humana i el progrés
científic. «La llum de la revelació —apuntarà amb lucidesa Flecha— no
anul·la ni substitueix, sinó que motiva i completa, les exigències que l’home
ja havia percebut per la seva mateixa raó natural.» Molts dels temes abordats
pel Concili han estat formulats de forma molt oberta, amb una metodologia
secular poc emprada fins aleshores, encara que «sense perdre mai de vista
l’especificitat transcendent, que el cristià vincula a la seva fe».
El mateix Concili, en el número 16 d’Optatam totius, explica breument com
ha de ser la renovació a la qual és cridada la teologia moral. Tot partint d’un
major contacte amb el misteri de Crist i amb la Història de Salvació, els pares
conciliars exigeixen per a la teologia moral un rang d’exposició científica:
conjunt orgànic, amb els seus principis, lògica, coherència i conclusions.
També demanen subratllar el que és positiu, més que no pas el que és
negatiu, així com el caràcter cristocèntric i eclesial de la vocació i
responsabilitat ètica. El Concili posa l’amor en el centre de la moral: «No hi ha
espai per a la bondat ètica si no és en el camp de l’amor que dóna la vida.»
Una lectura sintètica i integradora dels textos del Concili ens permetrà
copsar la inquietud de l’Església de presentar una moral cristiana que ajudi
l’home a apropar-se al món contemporani. Segons afirma el professor José
Téllez a la revista Franciscanum (143), «una de les grans aportacions conciliars
a la reflexió de la teologia moral és el fet que aquesta no esdevingui un
manual de prohibicions o recomanacions, sinó un camp de reflexió teològica
 MORAL FONAMENTAL I_Lectures 1
Professor: Joan Carrera
Alumne: Samuel Gutiérrez

que tingui com a punt de partida la fe, com a objectiu la humanització, i com
a nucli i eix de la reflexió, una història i cultura particular que hem d’assumir
sense temor ni tremolor». Com J. R. Flecha, també aquest autor creu que
l’objectiu del Concili no és canviar els fonaments de la moral cristiana, sinó
renovar-los: «És recordar quins han estat aquests fonaments que des de
sempre han acompanyat la reflexió de la teologia moral en l’Església, tot i que
amb una mirada més pluralista, més interdisciplinària i, per descomptat, més
històrica i hermenèutica.»
Després d’aquest intent d’aproximació honest, encara que parcial, a la
proposta de renovació «moral» del Concili, s’escau la pregunta sobre la
recepció que se n’ha fet i sobre si realment, en l’àmbit de la moral, hi ha hagut
una hermenèutica de la continuïtat o, més aviat, ha estat de la ruptura. Cal
afirmar que és una pregunta que sobrepassa les aspiracions d’aquesta
modesta ressenya, encara que no renunciem a apuntar algunes
consideracions. És indubtable que l’obertura al món modern que reclamava al
Concili, en totes les direccions, va produir en no pocs creients i teòlegs un
moviment de forta reacció davant de posicions tradicionals. La famosa llei del
pèndol, que en aquest cas ens ha portat cap a un cert laxisme i, fins i tot,
despreocupació moral. Hermenèutica de la discontinuïtat. «De l’obediència,
algunes vegades, infantil o servil a la llei —afirma Téllez— hem passat a la
reivindicació dels drets de la consciència subjectiva. Així la doctrina de la llei
natural va ser enderrocada i abandonada pels teòlegs en nom de la ciència.»
Sense deixar de reconèixer la importància que la moral cristiana entri en
diàleg amb la sociologia, l’antropologia o la filosofia, sembla que s’ha perdut
l’interès per «discernir i mantenir el que és específic d’aquesta moral». En
aquest sentit, acaba advertint el professor Téllez, «la moral cristiana ha estat
presentada massa sovint com una moral simplement humana, explicada a
partir de valors humans en què l’especificitat cristiana es refugia en una
inspiració generosa alimentada per la caritat i ordenada a la promoció
humana». De manera subtil, s’ha imposat, sobretot a Occident,
«l’horitzontalisme teològic», també en el camp moral, tot provocant la ruptura i
la discontinuïtat amb la moral precedent. Davant d’aquest fet, ens acabem
preguntant: Era aquesta la intenció del Concili? Era així com es concebia
l’obertura al món? Podem parlar de progrés moral a la llum del Vaticà II?