Tema 48: El conjunt d’instruments de vent: característiques, evolució i repertori.

Característiques de la
interpretació del repertori per a conjunt instrumental de vent.

Tema 49: Organització de la banda de música a distints païsps (Espanya, Itàlia, França, Alemanya, EUA, etc.) i
la seua funció en la societat
- a inicis del XX la banda era principalment una organització que oferiva la música als esdeveniments
d’entreteniment, civils o oficials, per a funcions i celebracions. al llar del segle, la banda o l’ensemble de vents
h contemporani ha evoluconat en un mitjà musical vitali expressiu amb presència creixent en el món artístic i
professional
- a pratir de la segona meitat de segle XX, organitzacions del món de la banda i directors han demanat a motls
dels millors compositors del món d’escriure per ells. Els treballs generats a partir d’aqeusts encàrrecs han
ampliat la literatura original per banda n’han elevat la qulalitat
- la imatge, les maneres i els costums del director d’orquestra professional han substituït aquelles del “cap de
la banda” tradicional, tot i que en molts llocs encara existeix la dinàmica de proposar el lloc de director al
“primer clarinet que toca bé, el primer trompeta, etc” i en motls casos es manca de processos de selecció
adequats per al que és el màxim responsable d’una associació amb doble vessant social i artístic (el director
seria el respoinsable artístic i la junta directiva la resposnable social). El director professional d’orquestra ha
esdevingut el model de la figura dels directors de banda, que necessitava clarament una revisió dels
coneixmements artístics i directorials; en molts pasïsos es creen les càtedres especialitzades de direcció de
banda. EL perfil actual eés el dels directors-ensenyants, dedicats als objectius estètics més alts i a la
integritat artística. Això ha fet progressar la imatge artística del diretor de banda i fet créixer una nova
generació de joves directors amb un estàndard musical elevat.
- tot i que compta amb una tradició de segles, la banda ha hagut d’emprendre al llarg dels darrers cent anys la
lluita per ser considerada vehicle artístic seriós
- la importància del repertori: com diu E. M. Corporon, “cap ensemble pot avançar, formar part de la història
permanent de la música ni representar una cutlrua sense el seu repertori original idiosincràsic. La paraula
repertori implica les eleccions que han estat fetes i els paràmetres que han estat aplicats amb la finalitat de
diferenciar es peces que mereixen ser interpretades de manera repetida
- separar funció i funcionalitat
- En l’imperi romà ja tenim mostres de la tradició militar que unia metalls (buccina, lituo, tuba, corn) i
percussions per fer-se sentir. LA Bíblia cita les trompetes fetes servir amb funcionalitat militar, i l’antic egipte
feia servir els instruments de vent per les cerimònies i per guiar les tropes.
- A l’edat mitjana tenim testimonis de música lligada a senyories i municipis (ministrers) apareixent la funció
cívica que avui en dia és la pricipal i mantenint-se la tradició militar. Apareix el terme “banda” derivat del gòtic
“bandwa” i que designa el grup de sonadors a partir d’allò que els identifica en el camp de batalla i en
l’uniforme: la franja diagonal de roba.
- Al renaixement apareixen els primers grups d’intèrprets de la mateixa família d’instruments amb registros
diversos (flautes de bec, dobles canyes), anomenats “consort”, “concerto” o “concentus”. EL primer grup amb
aquest caràcter i funció cívica apareix documentat en un banquet a la cort estense dels Ferrara el 1529.
Trobem les primeres obres per vents, independents de l’escriptura vocal, en compositors com els Gabrieli
(per exemple la Sonata Pian’e forte)

Tema 62: Compositors del País Valencià de música per a banda al segle XX
Tema 8. L’administrat: concepte, classes. Relacions de col·laboració i participació en les funcions
administratives. Principi d’audiència a l’interessat

L’administrat: concepte, classes.

- definició: L’administrat és un dels subjectes en el marc de la relació jurídicoadministrativa amb l’Administració

pública. Entenem relació jurídicoadministrativa aquella relació social concreta regulada pel Dret Administratiu
(Entrena Cuesta). En aquesta relació, cal que l’Administració exerceixi la potestat administrativa i no es trobi
en el marc del Dret Privat i normalment és el subjecte actiu: l’administrat és el subjecte passiu destinatari de
les prerrogatives de l’Administració.
 Està capacitat per ser interessat qualsevol persona física o jurídica; cada procediment administratiu
estableix els seus propis criteris de capacitat; la llei preveu la possibilitat que els menors d’edat actuïn
com a interessats sense necessitat de recórrer a la persona que en té la pàtria potestat, sempre que no
es considerin incapacitats.
- classes: podem definir l’administrat de dues maneres:
o segons la doctrina: administrat simple, que es troba en un estat de subjecció general respecte
l’administració, és a dir, el “ciutadà qualsevol” VS administrat qualificat, que es troba en un estat de
subjecció especial, com per exemple un funcionari públic o bé algú que usufrueix de l’ús privatiu
del domini públic.
o segons la llei (Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment
Administratiu Comú) i per tant segons l’actuació de l’administrat en el marc d’un procediment
administratiu: interessat que promou el procediment com a titular de drets o interessos; titular de
drets o interessos que no inicia el procediment però poden veure’s afectats per la resolució; aquells
els drets o interessos dels quals es poden veure afectats i es personen en el procediment abans
que hi hagi resolució definitiva.
- drets de l’administrat (11)
o de conèixer l’estat de tramitació dels procediments administratius en què té la condició d’interessat
o d’identificar les autoritats i el personal de l’administració amb qui té tracte
o de rebre còpia segellada de tots els documents que presenta; que li siguin retornats els originals
excepte si prenen part explícitament en el procés
o d’adreçar-se i rebre resposta de l’administració en la llengua oficial que vulgui
o de ser informat sobre tots els tràmits i actes corresponents a un determinat procediment
o de poder adreçar-se a l’administració i dur a terme els procediments de manera electrònica
o de poder formular al·legacions o aportar documents al llarg del procediment
o de no estar obligat a aportar allò que no se li demani
o a ser tractat amb respecte i deferència
o a tenir accés als registres de l’administració
o a exigir responsabilitats

Relacions de col·laboració i participació en les funcions administratives

Entenem per relacions de col·laboració per part dels administrats aquelles en què l’Administració és subjecte actiu, els
demana alguna cosa; les relacions de participació són aquelles en què és l’interessat qui pren la iniciativa i és per tant
el subjecte actiu.
- Col·laboració: la llei estableix que el ciutadà està obligat a col·laborar en allò que l’administració li demani
però només en el marc del que la llei estableixi; quan l’administració estableixi mi

Tema 9. L’acte administratiu. Concepte, orígens, classes.

Concepte
Per definir l’acte adminstratiu i la seva classificació hem de recórrer a la Doctrina científica, elaborada pels estudiosos
de la Ciència Jurídica Pública. Fernando Garrido Falla proposa una doble delimitació: negativa i positiva:
 delimitació positiva: segons Zanobini i García de Errentería, l’acte administratiu és “qualsevol declaració de
oluntat, de desig, de coneixement o de judici realitzat per un subjecte de l’adiministració pública en l’exercici
d’una potestat administrativa diferent de la potestat reglamentària”.
 delimitació negativa, que es dedueix del que acabem d’esmentar. L’acte administratiu NO és:
1. els actes materials o de pura execució (per exemple efectuar una demolició d’una finca en estat
ruinós: l’acte administratiu ha estat l’acord municipal que declara ruinosa la finca)
2. els actes de l’adminstració quan actua com a persona jurdídica de dret privat
3. els contractes celebrats per l’administració, ja que l’acte administratiu implica unilateralitat
4. els actes purament polítics o de govern (ja que no es poden recórrer administrativament)
5. els reglaments, ja que són normes jurídiques, ja que els actes aministratius s’esgoten en el
moment de la seva execució i no creen dret
 concepte legal: la Llei Reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa el defineix com a “l’actuació
de les administracions públiques subjecta al dret administratiu”

---elements: la doctrina distingeix els següents elements:

 - subjectius: són els subjectes que hi prenen part. Actiu: l’òrgan de l’administració; passiu: el destinatari de
l’acte
- objectius: el contingut: efecte pràctic perseguit amb l’acte administratiu o bé la causa: raó pel qual s’ha
emprès.
- formals: procediment: via a través de la qual es du a terme l’acte administratiu i declaració o exteriorització:
manera de publicar o notificar aquest acte.

Orígens
La història de l’acte administratiu va íntimament lligada a la del dret administratiu, en tant que marc legal que el
defineix.
1. Podríem dir que el dret administratiu existeix des que existeix la civilització, ja que de manera més o menys
rudimentària totes les societats han necessitat reglamentar la relació entre el poder i els administrats. Ara bé,
en l’administració prèvia a la Revolució francesa tenim dos aspectes radicalment diferents del dret modern: i)
l’administració en tant que pública no existeix, ii) la separació de poders tampoc; per tant estem parlant d’un
dret i d’un acte administratiu subjecte a la voluntat arbitrària d’un poder que no respon a un marc legal fruit de
la voluntat popular.
2. Amb la Revolució francesa (1789) s’imposa la idea de la separació de poders (Montesquieu). La llei francesa
del 24 d’agost de 1790 oficialitza la separació de poders i impedeix als jutges immiscuir-se en els actes de
l’administració. Això planteja un problema: els administrats no tenen empara quan consideren que
l’Administració està actuant de manera il·legal, així que la Constitució Francesa de 1799 instaura el Consell
d’Estat. Neix el dret administratiu en el marc propi de l’administració separat dels altres tipus de drets i el
concepte d’Acte administratiu s’incorpora a la literatura legal. La llei de 24 de maig de 1872 confereix al
Consell d’Estat caràcter d’òrgan jurisdiccional: és el jutge intern de l’Administració. El conegut com a
“dictamen Blanco” a França de 1873 és de cabdal importància perquè reconeix la separació entre dret civil i
dret administratiu.
3. A Espanya, el tret de sortida del dret administratiu el marca la Constitució de 1812 amb la creació del Consell
d’Estat modern a imatge del francès. El dret administratiu és marcadament favorable a l’administració fins a
la Llei de Jurisdicció Contenciosa Administrativa de 1956, que assigna als jutges (ara, però, especialitzats en
la aquesta nova branca del dret) el control judicial de l’administració i garanteix la separació de poders en el
marc de l’Espanya franquista. Finalment, la Constitució de 1978 i la Llei reguladora de la Jurisdicció
Contenciosa Administrativa de 1998 actualitzen la normativa a l’estat actual.
Classes
Els diversos estudiosos que han assentat la doctrina han plantejat diferents classificacions, com ara les de García de
Enterría, Garrido Falla o bé Entrena Cuesta. Martos Navarro les sintetitza plantejant una anàlisi dels actes
administratius segons els següents paràmetres:
[[SISÌ REEX DE FACO]]
- Singulars o generals, segons si afecten a un sol interessat o a una pluralitat indeterminada d’interessats
- Simples o compostos, segons si provenen d’un sol òrgan de l’administració o de diversos
- Reglats o discrecionals, segons si existeix una normativa especifica per al desenvolupament d’aquest acte a
la qual estigui subjecta l’administració o bé si pot escollir entre diferents modalitats de totes maneres
previstes pel cauce legal
- Expressos o presumptes, segons si l’administració hi ha de donar una resposta per escrit per tal de
resoldre’ls o bé es resolen mitjançant el silenci administratiu (ja sigui positiu o negatiu), del qual se’n dedueix
la conclusió
- Definitius o de tràmit, segons si són els actes que posen final a un procés administratiu o bé formen part
d’una de les fases sense tenir caràcter resolutiu.
- Favorables o de gravamen, segons si la seva resolució reconeix un dret o suprimeix una limitació
administrativa a l’interessat o bé se li imposa un deure
- Constitutius o declaratius, segons si creen, modifiquen o extingeixen situacions administratives o jurídiques o
bé si són simples comunicacions o acreditacions

Tema 10: Principis generals del procediment administratiu: concepte, classes de procediment. Dimensió
temporal del procediment administratiu: dies i hores hàbils. Còmput de terminis. Recepció i registre de
documents. Recepció de documents. Registre de documents

Principis generals del procediment administratiu: concepte, classes de procediment,

- definició : com deia la Llei de Procediment Administratiu de 1956, el procediment administratiu es “el marc
(cauce) formal de la sèrie d’actes en què es concreta l’actuació administrativa per a la realització d’un fi”. El
procediment administratiu és una garantia pel ciutadà, i serveix perquè l’acte que se’n derivi s’ajusti a
l’ordenament jurídic i perquè els interessas puguin reclamar i fiscalitzar l’actuació de l’administració.
- Regulació Llei de Rêgim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú.
Aquesta llei té com a objectius:
o El reconeixement dels drets dels ciutadans i la seva participació ens les estructures públiques
o La responsabilitat dels òrgans públics i del seu personal per les actuacions de l’administració
o L’agilització de la tramitació, la simplificació del sistema de recursos i la regulació del silenci
administratiu, així com la potenciació de l’ús de les noves tecnologies
o La cooperació entre les diverses administracions territorials
- el procediment administratiu es materialitza en l’expedient administratiu, que és el conjunt ordenat de
documents i actuacions que fonamenten la resolució administrativa. L’expedient administratiu pot ser
electrònic.
- Classes:
o Procediment administratiu comú o general, aplicable a totes les administracions públiques o bé
Procediments especials, com ara alguns procediments en matèria tributària, disciplinària o que
afecten a la Seguretat Social.
 o Procediments ordinaris o bé procediments d’urgència, en què els terminis es redueixen a la meitat.
o Segons l’efecte que fan, segons García de Enterría: declaratius, executius o de simple gestió
(caràcter intern i tècnic)

Dimensió temporal del procediment administratiu dies i hores hàbils. Còmput de terminis.
1. Els actes administratius s’han d’ajustar als terminis fixats per l’ordenament jurídic; això
obliga tant l’administració com els interessats.
2. El personal de les administracions públiques i els titulars dels òrgans administratius
competents són directament responsables del compliment de l’obligació legal de dictar
resolució en el termini corresponent.
3. Cada procediment tindrà la seva pròpia regulació de terminis. En cap cas el termini podrà
excedir els 6 mesos si no és que la llei o la normativa europea ho preveuen així. Quan
les normes reguladores no fixin el termini, serà d’un màxim de 3 mesos,
4. Els terminis es compten des de la data d’acord d’iniciació del procés en el que respecta
als actes de l’administració, i des de la data d’entrada de la sol·licitud al registre en els
actes a instància de part.
5. Els terminis es poden ampliar a petició de l’interessat o d’ofici si les circumstàncies ho
aconsellen i no es perjudica ningú; el termini d’ampliació no podrà excedir la meitat del
termini inicial. S’ampliaran en tot cas els terminis dels procediments tramitats per les
delegacions diplomàtiques a l’estranger. No és susceptible de recurs.
6. La tramitació d’urgència tindrà lloc quan les circumstàncies ho aconsellin i reduirà els
tràmits a la meitat. No és susceptible de recurs.
- Còmput de terminis:
1. Els dies hàbils són tots aquells que no són ni diumenges ni festius. S’haurà d’especificar de
manera expressa si un procediment es fa en dies naturals i no hàbils. Quan l’últim dia del termini
sigui inhàbil, es prorrogarà el termini al primer dia hàbil següent.
2. Els terminis expressats en dies es compten a partir del següent al que té lloc la notificació o
publicació de l’acte. Quan el dia sigui hàbil en el municipi o comunitat autònoma de residència de
l’interessat i inhàbil en la seu de l’òrgan administratiu, o viceversa, es considerarà en tot cas
inhàbil. La declaració de dies hàbils o inhàbils no té cap conseqüència sobre el funcionament
laboral dels organismes ni l’accés dels ciutadans als registres.
3. Si el termini es fixa en mesos o anys, es computen a partir del dia següent al de la publicació o
notificació de l’acte. SI en el mes de venciment no hi ha el dia equivalent al d’inici del còmput el
termini expirarà l’últim dia del mes.
4. Les administracions públiques fixaran el calendari oficial de dies hàbils i inhàbils i es publicarà
abans de l’inici de l’any corresponent en el diari oficial.

Tema 11: Fases del procediment administratiu general. Silenci administratiu. Concepte. Regulació. Obligació
de resoldre. Silenci positiu. Els recursos administratius: classes de recursos.

Segons la Llei de Règim Jurídic de les Adminsitracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, les fases del
procediment administratiu són quatre. En tot procés administratiu està prevista per la llei l’aplicació de mitjans
electrònics.
1. iniciació: pot ser d’ofici fruit de la pròpia iniciativa de l’òrgan competent, d’ordre superior, de petició d’altres
òrgans o bé per denúncia d’un tercer; o bé pot ser a instància de part. En aquest cas, es fa mitjançant les
sol·licituds:
 contingut: nom i cognoms de l’interessat i del representant en el cas, adreça de notificacions; fets,
raons i peticions; lloc i data; signatura; òrgan administratiu a qui s’adreça
 les peticions que corresponguin a una pluralitat de persones es podran fer de manera conjunta
 les administracions públiques tindran a disposició dels ciutadans models normalitzats de sol·licituds
pels procediments que requereixen d’una sèrie nombrosa d’actes
 el sol·licitant té dret a l’extensió d’un rebut que acrediti la data de presentació al registre, a una
còpia segellada dels documents presentats, a presentar els documents acreditatius en còpia o bé
en original i que se’ls faci una còpia en el registre excepte en el cas que els originals siguin
obligatoris per al procés
 on: les sol·licituds es poden fer en els registres dels òrgans administratius a qui s’adrecen, o bé en
el registre de qualsevol òrgan de l’administració pública (de l’estat, de la comunitat autònoma, de
les diputacions o dels ajuntaments que tinguin conveni), a les oficines de correus o a les
representacions diplomàtiques espanyoles a l’estranger.
2. desenvolupament: ordenació, en què caldrà tenir en compte els criteris de:
 impuls: el procediment s’impulsarà d’ofici per part de l’administració sense que l’interessat hagi
d’instar-la a fer els tràmits corresponents i es mantindrà l’ordre rigorós d’incoació dels expedients
 celeritat: s’acordaran en un sol tràmit tots els actes que admetin una impulsió simultània i no sigui
necessari fer-los de manera successiva
 compliment de tràmits: correspon a l’interessat dur a terme els tràmits en els terminis
corresponents; en cas contrari o que els tràmits siguin insuficients, l’administració l’advertirà que té
deu dies per posar-hi remei.
3. desenvolupament: instrucció, que té com a objectiu recollir les dades necessàries perquè l’òrgan que hagi de
decidir ho faci amb el coneixement de causa més gran possible.
 correspon a l’administració prendre la iniciativa d’ofici en la instrucció, en el cas de necessitar de
l’aportació de proves, de l’evacuació d’informes o de la realització d’enquestes.
  als interessats, tenen dret d’adduir al·legacions i aportar documents així com d’alegar defectes de
tramitació al llarg de tot el procés.
 el procés d’instrucció acaba amb l’audiència dels interessats, que es practicarà de la manera que
els resulti més còmoda (compatibilitat laboral, per exemple) i mitjançant publicitat pública de la
convocatòria.
4. terminació, que posa final al procediment administratiu. Pot ser de diversos tipus:
 resolució: és la manera normal de resoldre’s, decideix sobre totes les qüestions plantejades; en cas
que hagi estat per part dels interessats no pot agreujar la seva situació inicial.
 desistiment i renúncia: formes anormals en què l’interessat manifesta la voluntat d’abndonar el
procediment però no renuncia al seu dret d’ampara; en la renúncia perd aquest dret. S’ha de fer
per un canal que permeti deixar-ne constància i l’administració l’ha d’acceptar de ple excepte si la
llei ho impedeix.
 caducitat: en els procediments iniciats per l’interessat, si hi ha una paralització imputable a aquest
l’administració li anunciarà que té tres mesos abans que caduqui; passat aquest temps el
procediment caduca excepte si és d’interès general.
5. execució, en cas que correspongui, per part de l’administració o de l’interessat, de la resolució.

Silenci administratiu. Concepte. Regulació. Obligació de resoldre. Silenci positiu.

 Concepte: el silenci administratiu es dóna quan té lloc el venciment del termini màxim d’un procediment
sense que s’hagi notificat una resolució expressa. És una manera presumpta de terminació del procediment.
 Regulació: està regulat en els articles 43 i 44 de la Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i
del Procediment Administratiu Comú, redactat ex novo per la llei 25/2009; en el primer sobre els
procediments iniciats a instància de part i en el segon sobre els procediments iniciats d’ofici.
 El silenci pot tenir efecte positiu favorable a l’interessat, és a dir, el legitima per entendre la seva
sol·licitud com a estimada excepte si una norma amb rang de llei ho impedeix; té l’efecte
finalitzador de l’acte administratiu; si es dicta resolució posterior només pot fer que confirmar la dita
estimació positiva; els actes administratius produïts per silenci administratiu es poden fer valer
davant l’adminstració com davant quaslevol persona física o jurídica.
 El silenci també pot tenir efecte desestimatori en els procediments corresponents a exercir el dret
de petició, o bé aquells en què l’estimació haguera comportat la transferència de facultats de
domini públic al sol·licitant o a un tercer, o bé els procediments d’impugnació; la desestimació per
silenci administratiu no termina l’acte sinó que permet als interessats la interposició dels recursos
corresponents.
Obligació de resoldre: l’article 42 de la mateixa llei estableix (malgrat l’existència dels articles 43 i 44) que
l’administració està obligada a dictar resolució expressa de tots els procediments administratius, que s’ha de notificar la
dita resolució i en els terminis corresponents i que s’han de mantenir actualitzades les relacions dels procediments i els
seus terminis; el mateix article especifica en quins casos els terminis s’allarguen (per exemple consulta a organismes
europeus o enormitat de les sol·licituds o dels procediments corresponents) així com la responsabilitat del personal
públic al càrrec dels expedients.

Els recursos administratius. Classes de recursos

- definició: si bé els actes administratius parteixen d’una presumpció de validesa, pot donar-se el cas que no
ho siguin. L’administració els pot anul·lar o modificar d’ofici, i també els interessats tenen el seu mecanisme
per fer-ho. Són els recursos administratius. Segons García de Enterría, són els “actes de l’administrat
mitjançant els quals demana a l’administració la revocació o reforma d’un acte o d’una disposició de caràcter
general de rang inferior a llei en base a un títol jurídic específic”. El recurs administratiu és una garantia pels
afectats per una resolució administrativa. Els recursos posen fi a la via administrativa. La interposició del
recurs expressarà les dades personals del recorrent; l’acte que es recorre i la raó; lloc, data i signatura i
l’òrgan a qui s’adreça; en el recurs es pot demanar la suspensió de l’acte recorregut fins a l’esclariment de
l’assumpte. Cal dir que la via administrativa implica que la pròpia administració sigui jutge i part.
- classes de recursos:
1. recurs administratiu d’alçada, contra els actes que no esgoten la via administrativa
2. recurs administratiu de reposició amb caràcter potestatiu, contra els actes que esgoten la via administrativa
3. recurs administratiu extraordinari de revisió, contra els actes ferms en via administrativa: en aquest cas, són recursos
contra actes en principi inacatables però que per motius greus es poden impugnar: error de fet, aparició de nous
documents que evidenciïn l’error de la decisió presa, que en la resolució hagin pres part documents o testimonis
declarats falsos per una sentència judicial, que la resolució s’hagi fet en condicions de prevaricació, violència,
maquinació fraudulenta o d’altres conductes punibles i declarades com a tals per sentència judicial.
4. recursos administratius especials, propis de certs rams com ara les reclamacions econòmico-administratives, que
tenen la seva pròpia regulació.
* un cop esgotada la via administrativa a través dels recursos, queda l’àmbit dels recursos contenciosos administratius,
que impliquen també l’àmbit judicial.