ANTOLOGIA DE POESIA

PATRIÒTICA PONENTINA
Selecció a cura de Jordi Prenafeta, patriota i poeta
Himne a la Senyera
Magí MORERA i GALÍCIA (1853-1927)

Segarra som! Ni glaç ni vent

encongiran la nostra gent!
Som catalans de terra endins
que a l’ideal fressem camins
amb la paraula feta cant,
perquè floreixi el dia gran
de l’abundor!... Som cerverins!

Al peu de la Senyera,
que l’art té esponerosa,
nostres anhels modulen
sa veu més delitosa.

La Fe que ens do esperances,

la Pàtria gran un dia,
l’Amor fervent que esclata
en flors de galania,

somnis i afanys que volen

per cel o sota el cel,
en la cançó fan viva
son expressió fidel.

I salm o caramella,
rondalla o cant triomfal,
amb tot sa mel ho endolça
la llengua maternal.

Segarra som...

(Himne a la Senyera de l’Orfeó

Cerverí, encàrrec de l’entitat)
El campanar de Lleida
Magí MORERA i GALÍCIA (1853-1927)

A dalt de la muntanya que domina

com miranda els bells termes lleidatans,
s’enlaira un campanar fet per gegants
o per homes de raça gegantina.

Quan guaita cap avall, l’aigua veïna

del riu li dóna espill i l’horta encants;
i guaitant cap amunt, toca amb les mans
i conversa amb la lluna i la boirina.

Pugem-hi, doncs... L’escala cargolada

que als ulls dóna mareig i al cor neguit,
sembla que estigui des del cel penjada.

I amunt, amunt, ¡ja ets dalt! Ara, esperit,

si et sents d’àliga el cor, ¡pren revolada,
que ja ets a mig camí de l’infinit!
La catedral de Lleida
Magí MORERA i GALÍCIA (1853-1927)

Les gropades dels temps l’han ensutzada;

un monstre la ferí: no apar ço que és;
la diva catedral, pregària i gemma,
ha esdevingut quarter.
Heroiques ombres per sos àmbits planen
enyoradisses del silenci dolç
del gran recolliment dels llits de pedra
d’on s’ha esventat fins la sagrada pols!
I el rosari dels anys, que desgranaven
els sants i la madona de la Seu,
voltats d’una volior de noms gloriosos
ben grats al Segre, que escumeja al peu,
restà sospès..., com la paraula viva
que glaça a flor de llavi un gest irat,
deixant sens acabar el salm d’un poble
que alenava amb viriors d’eternitat.
La pàtria la infantà; creixé ferventa;
l’art l’embellí, com no ha embellit res més,
cisellant-la amb amor i amb mans d’orfebre,
talment com una joia de promès.
I ho és ben bé, la joia nostra aqueixa;
és, del tresor de casa,
la creu que es penjà al pit, fa set-cents anys,
la mare Catalunya, com penyora
de l’amor i la fe dels lleidatans.

Enmig de l’horta té un florir de lliri;

damunt la terra és un casal d’honor;
és l’excelsa que ens dóna fesomia:
per ella els lleidatans som el que som.
Té pedres que somriuen com els àngels;
ses columnes sorgeixen com un cant;
la història hi parla dins d’un reso místic
que el dolor ha tornat llagrimejant.
La història hi parla..., i al gran crit que llença
des de l’exili que sofreix la Seu,
l’horta, el riu, la ciutat, tota la plana
i, enllà, tot Catalunya crida arreu!
Des de la terra munta
un clam de redempció,
un prec de deslliurança
de la que està en presó...;
un alçament de braços,
i un gonflament de cors,
i un brandament de llengües,
 i un bategar d’esforç,
per a tornar a vida
al Llàtzer lleidatà,
i en pau gloriosa renuar la història
cara al sol del bon geni català!

Porta dels Infants,

tota meravella,
que ha encisat més ulls
que en la mar hi ha arenes...
Porta dels Infants,
que tot l’any floreixes
amb l’esgroguiment
del qui està entre reixes!...
Estigues atent:
i si un sol se’t lleva,
que porti remors
de munions que vénen
amb el cor triomfal
i l’ànima encesa
per a dir-li al Llàtzer
de la Seu: Aixeca’t!
Obre’t amplament,
porta gran, i alegra’t!
T’ho dirà bé el campanar,
pits a fora en ses finestres,
ventant totes les campanes...,
que a dalt somnien el gran toc de festa!
L’escut dels lliris
Magí MORERA i GALÍCIA (1853-1927)

Mireu l’escut! Del Pirineu a l’Ebre

el cor fa batre de la nostra gent.
Mireu l’escut! És la ciutat del Segre:
sobre barres de sang, tres flors d’argent!

Son camp és d’or, com l’espigada

que daura a foc la flamarada
del sol de juny: els pals de sang,
record d’un temps de meravelles,
són entre l’or, com les roselles
entre els sembrats; i el lliri blanc,
vestit de llum com tendre esclat de vida,
llueix sobre l’escut les flors d’argent,
símbol de l’horta eternament florida
que als peus de Lleida sos jardins estén.

II

L’horta ofereix collita plena

de flors i fruits a tota mena
d’ocells divins: son ric tresor
els ulls festeja nit i dia;
l’ànima hi beu la poesia
del propi niu... Alcem el cor!...
I dels ocells entre els acords melosos,
collint les flors de l’horta a plenes mans,
fruirem el ressò dels temps gloriosos
i, amb nova veu, aixecarem nous cants!