Antologia Literatura Llatina

Antologia
• Enni (ca 239 aC-169 aC)

Annals 1, 32-48
Ília, filla d’Eneas, després de la mort d’aquest, té un somni estrany en què presagia el seu futur.
Excita quom tremulis anus attulit artubus lumen,

talia tum memorat lacrumans exterrita somno:
'Euridica prognata, pater quam noster amauit,
35 uires uitaque corpus meum nunc deserit omne.
Nam me uisus homo pulcher per amoena salicta
et ripas raptare locosque nouos; ita sola
postilla, germana soror, errare uidebar,
tardaque uestigare et quaerere te, neque posse
40 corde capessere; semita nulla pedem stabilibat.
Exin conpellare pater me uoce uidetur
his uerbis: "O gnata, tibi sunt ante ferendae
aerumnae, post ex fluuio fortuna resistet."
Haec ecfatus pater, germana, repente recessit,
45 nec sese dedit in conspectum corde cupitus,
quamquam multa manus ad caeli caerula templa
tendebam lacrumans et blanda uoce uocabam.
Vix aegro tum corde meo me somnus reliquit.'
Quan l’anciana 1, desvetllada, li portà un llum amb els seus membres trèmuls,
aleshores ella 2, tot plorant i espantada pel somni, recordà aquestes coses:
1
Es tracta d’una esclava o, més probablement, d’una dida.
2
Ília.
Oh descendent d’Eurídica 3, que el nostre pare estimà, ara les forces i la vida
abandonen tot el meu cos. Car m’ha semblat que un home bell se m’enduia per
les plaents salzedes i pels ribatges i per indrets desconeguts. I vet aquí que,
després, germana meva, semblava que caminés tota sola, i que, amb pas lent, et
seguia la pista i et buscava i no podia percebre’t ni amb els sentits. Cap sendera
afermava la meva petja. I a continuació vet aquí que el pare sembla empaitar-me
amb la seva veu amb aquestes paraules: ‘Oh filla, et caldrà primer suportar
dissorts, després, des del riu, la fortuna resistirà’ 4. Havent pronunciat aquests
mots, germana meva, el pare tot d’una se n’anà i no es mostrà més als meus ulls,
per bé que jo el desitjava amb tot el cor i, plorant, alçava les mans un i altre cop a
les blavoses regions del cel i el cridava amb una veu dolça. I just llavors el somni
m’abandonà corferida.
[M.M.V.]
• Plaute (ca 250 aC-184 aC)

La comèdia dels ases, pròleg 1-15
En el pròleg d’aquesta comèdia, el propi autor es dirigeix al públic per a comunicar les
característiques de l’obra i demanar-li bona predisposició
Hoc agite sultis, spectatores, nunciam,

quae quidem mihi atque uobis res uortat bene
gregique huic et dominis atque conductoribus.
face nunciam tu, praeco, omnem auritum poplum.
5 age nunc reside, caue modo ne gratiis.
nunc quid processerim huc et quid mi uoluerim
dicam: ut sciretis nomen huiius fabulae;
nam quod ad argumentum attinet, sane breuest.
3
Segons Enni, esposa d’Eneas i mare no pas d’Ília sinó només de la germanastra d’aquesta.
4
L’ambigüitat és present també en el text llatí, com és propi de la llengua oracular. La visió
profetitza misteriosament la salvació de Ròmul després d’un desbordament del Tíber.
nunc quod me dixi uelle uobis dicere
10 dicam; huic nomen graece Onagost fabulae;
Demophilus scripsit, Maccus uortit barbare;
Asinariam uolt esse, si per uos licet.
inest lepos ludusque in hac comoedia,
ridicula res est. date beninge operam mihi
15 ut uos, ut alias, pariter nunc Mars adiuuet.
Ara, espectadors, poseu atenció, si us plau; que tot vagi bé per a mi, per a
vosaltres, per a aquesta companyia, per als seus amos i per als contractistes. Tu,
pregoner, fes que el públic sigui tot orelles. Vinga, ara, torna a seure: mira de no
haver de treballar inútilment. Ara us diré perquè he sortit a escena i què volia: que
sabéssiu el títol d’aquesta comèdia. Car, pel que fa a l’argument, aquest és molt
breu. Ara us diré el que he dit que volia dir-vos. El títol d’aquesta comèdia en grec
és Onagós5. L’ha escrit Demòfil. Macus6 l’ha traduïda a aquesta llengua bàrbara;
vol que s’anomeni Asinaria, si us va bé. En aquesta comèdia hi ha bones dosis de
gràcia i d’humor; és ben divertida. Tracteu bé aquesta meva obra, de manera que
Mart us ajudi tal com ho ha fet en altres ocasions.
[X.E.]
5
Paraula que en grec vol dir “asner”.
6
Probablement el gentilici de Plaute.
• Plaute (ca 250 aC-184 aC)
El militar fanfarró 1, 1-19
El mercenari Pirgopolinices, el nom del qual en grec vol dir ‘vencedor de ciutats fortificades’ surt
de casa. Ell i el seu esclau Artotrogus (en grec ‘rossega-pa’), rememoren les seves gestes
bèl·liques
Pyrgopolynices Curate ut splendor meo sit clupeo clarior

quam solis radii esse olim quom sudumst solent,
ut, ubi usus ueniat, contra conserta manu
praestringat oculorum aciem in acie hostibus
5 nam ego hanc machaeram mihi consolari uolo,
ne lamentetur neue animum despondeat,
quia se iam pridem feriatam gestitem,
quae misera gestit fartem facere ex hostibus.
10 Sed ubi Artotrogus hic est?
Arototrogus Stat propter uirum
fortem atque fortunatum et forma regia,
tum bellatorem - Mars haud ausit dicere
neque aequiperare suas uirtutes ad tuas
Pyrgopolynices quemne ego seruaui in campis Curculionieis,
ubi Bumbomachides Clutomestoridysarchides
15 erat imperator summus, Neptuni nepos?
Artotrogus memini. nempe illum dicis cum armis aureis,
quoius tu legiones difflauisti spiritu,
quasi uentus folia aut peniculum tectorium.
Pyrgopolynices istuc quidem edepol nihil est.
Pirgopolinices: Tingueu cura que la lluentor del meu escut sigui més brillant
que els raigs del sol quan el dia és ben seré, de manera que, quan
hagi d’ésser utilitzat contra una mà que es desfermi, enlluerni la vista
dels enemics enmig de la batalla. Ara jo mateix vull consolar aquesta
meva espasa, per tal que no es lamenti ni perdi força, ja que ja fa
molt de temps que la porto sense fer res. La pobre deu anhelar fer
xixines els enemics. Però, aquest Artotrogus on carai és?
Artogrogus: És prop d’un home fort i afortunat i d’aparença reial. Davant

un guerrer com tu....el mateix Mart no gosaria parlar de les seves
gestes ni comparar-les a les teves.
Pirgopolinices: És que no fou al propi Mart a qui vaig perdonar la vida en els
camps de batalla de Corcònia 7 quan Bumbomàquides
Clutumistaridisàrquides, nét de Neptú, era el comandant suprem de
l’exèrcit?
Artogrogus. Ho recordo perfectament. Ben segur, parles d’aquell amb

armes d’or, les legions del qual tu dispersares amb una sola
alenada, tal com el vent fa amb les flors o amb els penells de les
teulades.
Pirgopolinices: Per Pòl·lux, això no fou pas res.

[X.E.]
• Terenci (195 o 185 aC-159 aC)

El botxí de si mateix 1, 1, 53-77
Cremes demana al seu veí Menedem les causes de les seves penes
Chremes: Quamquam haec inter nos nuper notitia admodumst

(inde adeo quod agrum in proxumo hic mercatus es)
7
Aquest nom geogràfic i el nom del general són ficticis.
55 nec rei fere sane amplius quicquam fuit,
tamen uel uirtus tua me uel uicinitas
quod ego in propinqua parte amicitiae puto,
facit ut te audacter moneam et familiariter
quod mihi uidere praeter aetatem tuam
60 facere et praeter quam res te adhortatur tua.
nam pro deum atque hominum fidem quid uis tibi aut
quid quaeris? annos sexaginta natus es
aut plus eo, ut conicio; agrum in his regionibus
meliorem neque preti maiori’ nemo habet;
65 seruos compluris; proinde quasi nemo siet,
ita attente tute illorum officia fungere.
numquam tam mane egredior neque tam uesperi
domum reuortor quin te in fundo conspicer
fodere aut arare aut aliquid ferre denique.
70 nullum remitti’ tempu’ neque te respicis.
haec non uoluptati tibi esse sati’ certo scio. at
enim dices “quantum hic operi’ fiat paenitet”.
quod in opere faciundo operae consumis tuae,
si sumas in illis exercendis, plus agas.
Menedemus Chreme, tantumne ab re tuast oti tibi
aliena ut cures es quae nil ad te attinet?
Chremes: Homo sum; humani nil a me alienum puto.
Cremes: Encara que nosaltres ens coneixem des de fa molt pocs temps
(d’ença que has comprat uns terrenys prop d’ací) i que gairebé no hi ha
hagut res més entre nosaltres, no obstant això, les teves virtuts o el
veïnatge, que ho considero el primer pas cap a l’amistat, fan que jo gosi dir-
te amb sinceritat que em sembla que fas més del que convé a la teva edat i
del que la teva situació demana. Car, per la fe dels déus i dels homes, què
vols? què pretens? Tens uns seixanta anys o més, em sembla; ningú té en
aquestes contrades un camp millor o de rendiment més elevat; tens molts
esclaus i, no obstant, com si no en tinguessis cap, tu mateix duus a terme
amb extremada cura la feina de tots ells. No surto mai tan aviat de casa ni
hi torno tan tard que no et vegi a la feixa cavant o llaurant o portant alguna
cosa. Mai no perds el temps i mai no tornes endarrere. Prou bé sé que tot
això no t’ha de produir pas plaer. Tu, en canvi, pots dir-me: ‘No m’agrada la
feina que fan aquí’. Però, si les energies que perds treballant, les
dediquessis a fer-los treballar, obtindries molt més.
Menedem: Cremes, tant de temps lliure et deixen les teves ocupacions que has
de ficar el nas en les coses dels altres, les quals no t’haurien d’interessar el
més mínim?
Cremes: Home sóc; res d’humà considero que m’ha d’ésser aliè.
[X.E.]
• Cató (234 aC-149 aC)

De l’agricultura 141
Pregària a Mart que cal recitar, després d’haver fet una ofrena de vi a Janus i a Júpiter, per a
protegir les collites de qualsevol adversitat.
Mars pater, te precor quaesoque uti sies uolens propitius mihi domo familiaeque
nostrae, quoius rei ergo aegrum terram fundumque meum suouitaurilia circumagi
iussi, uti tu morbos uisos inuisosque, uiduertatem uastitudinemque, calamitates
intemperiasque prohibessis defendas auerruncesque. Vtique tu fruges, frumenta,
uineta uirgultaque grandire beneque euenire siris, pastores pecuaque salua
seruassis duisque bonam salutem ualetudinemque mihi domo familiaeque nostrae:
harumce rerum ergo, fundi terrae agrique mei lustrandi lustrique faciendi ergo,
sicuti dixi, macte hisce suouitaurilibus lactentibus inmolandis esto: Mars pater,
eiusdem rei ergo macte hisce suouitaurilibus lactentibus esto!
Pare Mart8, et prego i et suplico que siguis benèvol i propici amb mi, amb la meva
casa i amb la meva família, per la qual cosa he ordenat que un porc, una ovella i
un toro9 siguin portats al voltant del meu camp, de la meva terra i de la meva
propietat, a fi i efecte que previnguis, rebutgis i allunyis les malalties visibles i
invisibles, l’esterilitat i la catàstrofe, les calamitats i les intempèries; i que permetis
que les collites, els cereals, les vinyes i les tiges creixin i arribin a bon terme, i que
mantinguis sans i estalvis els pastors i els seus ramats, i que em donis salut i
prosperitat tant a mi com a la meva casa i a la meva família; per tot això, per
purificar la meva terra i el meu camp i per fer la purificació, com he dit, sigues,
doncs, engrandit amb el sacrifici d’aquest porcell, d’aquest anyell lletó i d’aquest
vedell. Pare Mart, per això, sigues engrandit amb el sacrifici d’aquest porcell,
d’aquest anyell lletó i d’aquest vedell 10.
[M.M.V.]
8
Déu romà de la guerra i també protector del camp.
9
Es tracta d’uns suouetaurilia, o sacrifici d’un porc, un anyell i un brau que solia fer-se durant les
lustracions o cerimònies purificadores del camp.
10
La repetició de fórmules és molt característica del llenguatge religiós i jurídic.
• Lucreci (ca 96 aC-ca 55 aC)
Sobre la naturalesa de les coses 1, 62-79
Elogi d’Epicur i de la seva filosofia alliberadora de pors i oberta al coneixement.
Humana ante oculos foede cum uita iaceret

in terris oppressa graui sub religione,
quae caput a caeli regionibus ostendebat
65 horribili super aspectu mortalibus instans,
primum Graius homo mortalis tollere contra
est oculos ausus primusque obsistere contra;
quem neque fama deum nec fulmina nec minitanti
murmure compressit caelum, sed eo magis acrem
70 inritat animi uirtutem, effringere ut arta
naturae primus portarum claustra cupiret.
Ergo uiuida uis animi peruicit et extra
processit longe flammantia moenia mundi
atque omne immensum peragrauit mente animoque,
75 unde refert nobis uictor quid possit oriri,
quid nequeat, finita potestas denique cuique
qua nam sit ratione atque alte terminus haerens.
Quare religio pedibus subiecta uicissim
opteritur, nos exaequat uictoria caelo.
Quan, a l’esguard de tots, la vida humana s’estava a la terra indecorosament

ajaguda, escanyada per la feixuga religió que mostrava la testa des de les regions
del cel, amenaçant els mortals amb el seu aspecte horrible, fou un grec el primer
home que gosà alçar els seus ulls mortals en contra i el primer que, en contra, s’hi
oposà. A aquest, ni la fama dels déus, ni els llamps, ni el cel amb son amenaçant
remor no el deturaren, ans, gràcies a això, especialment, abrivà ell la impetuosa
virtut del seu esperit, de manera que fou el primer a desitjar trencar els estrets
forrellats de les portes de la natura. Així, doncs, la força vigorosa del seu esperit
va poder més i ultrapassà de molt les flamejants muralles del món i recorregué
tota la immensitat amb la ment i l’esperit, d’on tornà victoriós per a relatar-nos què
és el que pot néixer i què és el que no pot, i finalment en quina raó estan basats
el poder limitat de cada cosa i la seva fita pregonament fixada. Per això la religió,
trepitjada, resta, al seu torn, aixafada sota els nostres peus, i la victòria ens
enlaira fins al cel.
[M.M.V.]

Només hi ha dues substàncies: els àtoms i el buit.
Sed nunc ut repetam coeptum pertexere dictis,

omnis ut est igitur per se natura duabus
420 constitit in rebus; nam corpora sunt et inane,
haec in quo sita sunt et qua diuersa mouentur.
Corpus enim per se communis dedicat esse
sensus; cui nisi prima fides fundata ualebit,
haut erit occultis de rebus quo referentes
425 confirmare animi quicquam ratione queamus.
Tum porro locus ac spatium, quod inane uocamus,
si nullum foret, haut usquam sita corpora possent
esse neque omnino quoquam diuersa meare;
id quod iam supera tibi paulo ostendimus ante.
Ara, però, per tal d’intentar acabar de teixir amb paraules allò que he començat,
val a dir que tota naturalesa, en la mesura en què existeix per si mateixa, consta
de dues coses, car existeixen els cossos i existeix el buit on aquests estan situats
i per on es mouen de manera diversa. Que el cos existeix per si mateix ens ho
demostra el sentit comú. I si la creença que hi hem dipositat no tingués la força de
quelcom sòlid des d’un principi, no hi hauria en els punts foscos res a què
poguéssim referir-nos per a confirmar alguna cosa de l’esperit amb el raciocini. 11
D’altra banda, si no existís en absolut el lloc i l’espai que anomenem buit, no
podrien situar-se enlloc els cossos ni podrien de cap manera passar a un lloc
qualsevol. Això és el que ja t’hem demostrat més amunt, no fa pas gaire.
[M.M.V.]

La matèria es divideix fins a un cert límit. Els àtoms en constitueixen la unitat indivisible.
Denique si nullam finem natura parasset

frangendis rebus, iam corpora materiai
usque redacta forent aeuo frangente priore,
ut nihil ex illis a certo tempore posset
555 conceptum summum aetatis peruadere finem.
Nam quiduis citius dissolui posse uidemus
quam rursus refici; qua propter longa diei
infinita aetas ante acti temporis omnis
quod fregisset adhuc disturbans dissoluensque,
560 numquam relicuo reparari tempore posset.
11
Per a la doctrina epicúria l’únic criteri de coneixement vàlid i indiscutible és el testimoni dels
sentits. Per tant, desconfiar del sentit comú i de l’experiència empírica fóra desmuntar qualsevol
raonament indubtable.
At nunc ni mirum frangendi reddita finis
certa manet, quoniam refici rem quamque uidemus
et finita simul generatim tempora rebus
stare, quibus possint aeui contingere florem.
Finalment, si la natura no hagués fixat un límit a la destrucció de les coses, els

elements de la matèria, com a conseqüència del pas destructor del temps,
s’haurien ja reduït fins a tal punt que res per ells concebut no podria, en un
moment determinat, atènyer la plenitud extrema de la seva vida. Bé veiem que
qualsevol cosa pot dissoldre’s més ràpidament que no pas refer-se de bell nou.
Per aquest motiu, tot el que la duració llarga i infinita del temps passat hagués
destruït fins aleshores, esvaint-ho i dissolent-ho, mai no podria ésser refet en el
temps que resta; ara bé, el que realment passa és que ha estat fixat un límit
concret per a la destrucció, puix que veiem que tota cosa es refà i, ensems, que
han estat establerts per a les coses uns temps determinats segons les espècies,
dintre els quals puguin assolir la flor de la vida.
[M.M.V.]
• Catul (ca 84 aC-ca 54 aC)

Poemes 5
Catul s’adreça a la seva estimada Lèsbia i l’exhorta a gaudir de l’amor
Viuamus, mea Lesbia, atque amemus,

rumoresque senum seueriorum
omnes unius aestimemus assis!
soles occidere et redire possunt:
5 nobis cum semel occidit breuis lux,
nox est perpetua una dormienda.
da mi basia mille, deinde centum,
dein mille altera, dein secunda centum,
deinde usque altera mille, deinde centum.
10 dein, cum milia multa fecerimus,
conturbabimus illa, ne sciamus,
aut ne quis malus inuidere possit,
cum tantum sciat esse basiorum.
Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos i que ens importin un rave tots els
comentaris que facin els vells carques. Els sols es poden pondre i tornar a sortir;
però, nosaltres, un cop se’ns apagui la breu llum, haurem de dormir una nit sense
fi. Fes-me mil petons, després cent, després uns mil més, després uns altres cent,
després fins a uns altres mil, després cent. Després, quan haurem fet molts
milers, els enredarem, de manera que no en sapiguem el nombre i cap envejós no
pugui desitjar-nos mal en saber que han estat tants els petons.
[X.E.]
Poemes 13
Catul s’adreça al seu amic Fabul per a convidar-lo a una vetllada força particular
Cenabis bene, mi Fabulle, apud me

paucis, si tibi di fauent, diebus,
si tecum attuleris bonam atque magnam
cenam, non sine candida puella
et uino et sale et omnibus cachinnis.
haec si, inquam, attuleris, uenuste noster,
cenabis bene; nam tui Catulli
plenus sacculus est aranearum.
sed contra accipies meros amores
seu quid suauius elegantiusque est:
nam unguentum dabo, quod meae puellae
donarunt Veneres Cupidinesque,
quod tu cum olfacies, deos rogabis
totum ut te faciant, Fabulle, nasum.
Ja ho crec que soparàs bé, estimat Fabul, a casa meva d’aquí pocs dies, si els
déus ho volen, i si et portes un gran i magnífic sopar, sense deixar-te la noieta
rossa, ni el vi ni la sal ni una bona dosi d’humor. Et dic que si et portes tot això,
benvolgut nostre, soparàs bé, ja que el teu Catul té la bossa plena de teranyines.
A canvi, però, rebràs amors sincers o el que és més suau i elegant: car jo et
donaré el perfum que a la meva estimada li han regalat Venus i els Cupidons i
que, quan el flairis, demanaràs als déus que et transformin tot tu en un nas.
[X.E.]
Poemes 85
Catul expressa els seus sentiments contradictoris respecte Lèsbia, els quals oscil·len entre l’odi i la
passió
Odio et amo. Quare id faciam, fortasse requiris?

Nescio sed fieri sentio et excrucior
Odio i estimo. Tal vegada et demanis com és que és així?

No ho sé pas, però, sento que és així i em turmento.
[X.E.]
• Nepot (ca 100 aC- ca 29 aC)

Vida de Cató
Biografia de Marc Cató el Vell, anomenat també ‘el Censor’ per a distingir-lo del seu descendent el
filòsof estoic Cató d’Útica, contemporani de Ciceró. El nostre personatge, Cató el Vell, va néixer el
234 aC, fou cònsol l’any 195, censor el 185 i va morir l’any 149.
1 1 M. Cato, ortus municipio Tusculo, adulescentulus, priusquam honoribus

operam daret, uersatus est in Sabinis, quod ibi heredium a patre relictum habebat.
Inde hortatu L. Valerii Flacci, quem in consolatu censuraque habuit collegam, ut M.
Perpenna censorius narrare solitus est, Romam demigrauit in foroque esse coepit.
2
Primum stipendium meruit annorum decem septemque. Q. Fabio M. Claudio
consulibus tribunus militum in Sicilia fuit. Inde ut rediit, castra secutus est C.
Claudii Neronis, magnique opera eius existimata est in proelio apud Senam, quo
cecidit Hasdrubal, frater Hannibalis. 3 Quaestor obtigit P. Africano consuli, cum quo
non pro sortis necessitudine uixit: namque ab eo perpetua dissensit uita. Aedilis
plebi factus est cum C. Helvio. 4 Praetor prouinciam obtinuit Sardiniam, ex qua
quaestor superiore tempore ex Africa decedens Q. Ennium poetam deduxerat,
quod non minoris aestimamus quam quemlibet amplissimum Sardiniensem
triumphum.
2 1 Consolatum gessit cum L. Valerio Flacco. Sorte prouinciam nactus Hispaniam
citeriorem exque ea triumphum deportauit. 2 Ibi cum diutius moraretur, P. Scipio
Africanus consul iterum, cuius in priori consolatu quaestor fuerat, uoluit eum de
prouincia depellere et ipse ei succedere, neque hoc per senatum efficere potuit,
cum quidem Scipio principatum in ciuitate obtineret, quod tum non potentia, sed
iure res publica administrabatur. Qua ex re iratus senatu consolatu peracto
3
priuatus in urbe mansit. At Cato, censor cum eodem Flacco factus, seuere
praefuit ei potestati. Nam et in complures nobiles animaduertit et multas res nouas
in edictum addidit, qua re luxuria reprimeretur, quae iam tum incipiebat pullulare.
4
Circiter annos octoginta, usque ad extremam aetatem ab adulescentia, rei
publicae causa suscipere inimicitias non destitit. A multis tentatus non modo
nullum detrimentum existimationis fecit, sed, quoad uixit, uirtutum laude creuit.
3 1 In omnibus rebus singulari fuit industria: nam et agricola sollers et rei publicae
peritus, bonus iuris consultus et magnus imperator et probabilis orator et
cupidissimus litterarum fuit. 2 Quarum studium etsi senior arripuerat, tamen tantum
progressum fecit, ut non facile reperiri possit neque de Graecis neque de Italicis
3
rebus, quod ei fuerit incognitum. Ab adulescentia confecit orationes. Senex
historia scribere instituit. Earum sunt libri VII. Primus continet res gestas regum
populi Romani, secundus et tertius unde quaeque ciuitas orta sit Italica, ob quam
rem omnes Origines uidetur appellasse. In quarto autem bellum Poenicum est
4
primum, in quinto secundum. Atque haec omnia capitulatim sunt dicta.
Reliquaque bella pari modo persecutus est usque ad praeturam Ser. Galbae, qui
diripuit Lusitanos: atque horum bellorum duces non nominauit, sed sine nominibus
res notauit. In eisdem exposuit, quae in Italia Hispaniisque aut fierent aut
uiderentur admiranda: in quibus multa industria et diligentia comparet, nulla
doctrina.
1 1 Marc Cató, originari del municipi de Túscul, de jovenet, abans de dedicar-se a
la política, va viure en terres sabines perquè allí tenia un heretatge deixat pel seu
pare. Des d’allí, per consell de Luci Valeri Flac, que va tenir com a col·lega en el
consolat i en la censura, com així solia explicar l’antic censor Marc Perpenna, va
marxar a Roma i va començar a ésser al fòrum. 2 Va fer les seves primeres armes
als disset anys. En el consolat de Quint Fabi i Marc Claudi fou tribú dels soldats a
Sicília. Des d’allí va seguir el campament12 de Gai Claudi Neró i la seva tasca fou
ben considerada en la batalla prop de Sena 13 on va morir Hàsdrubal, germà
3
d’Hanníbal. Com a qüestor li va pertocar Publi Africà 14 amb el qual no va viure
segons l’exigència del càrrec; car durant tota la seva vida va estar en desacord
4
amb aquest. Amb Gai Helvi fou nomenat edil de la plebs. Com a pretor li va
correspondre Sardenya, província des de la qual, en marxar d’Àfrica l’any anterior,
s’havia emportat amb ell el poeta Quint Enni, fet que no considerem menor que
els triomfs més importants sobre els sards.
2 1 Va administrar el consolat amb Luci Valeri Flac en correspondre-li per sorteig la
2
província d’Hispània citerior, i va endur-se’n un triomf. Atès que allí va parar
durant bastant de temps, Publi Escipió l’Africà, cònsol per segon cop, en el primer
consolat del qual ell havia estat qüestor, va voler expulsar-lo de la província i
succeir-lo ell mateix, però no ho va aconseguir per causa del senat, tot i que
Escipió, però, tenia la sobirania a la ciutat, perquè aleshores l’estat era
administrat no pel poder sinó pel dret. Irritat per aquest fet amb el senat, un cop
3
acomplert el consolat, va romandre a la ciutat com a particular. Però Cató,
nomenat censor amb el mateix Flac, va exercir rigorosament la seva autoritat. Car
no solament va actuar contra nombrosos nobles sinó que també va afegir al seu
edicte moltes disposicions noves per a reprimir el luxe que ja aleshores
començava a proliferar. 4 Al voltant de vuitanta anys, des de l’adolescència fins al
final de la seva vida, no va deixar de guanyar-se enemistats per causa de la
república. Malgrat haver estat atacat per molts, no solament no va sofrir minva de
la seva estimació sinó que, mentre va viure, va augmentar amb la lloança de les
seves qualitats morals.
12
És a dir, la campanya militar.
13
Aquesta batalla és més coneguda amb el nom de batalla de Metauros.
14
Publi Escipió l’Africà.
3 1 En totes les situacions fou d’una activitat insòlita; així, fou un pagès destre, un
entès de la política, un bon jurisconsult, un gran comandant, un orador estimable i
bojament enamorat de les lletres. 2 Tot i que ja vell, va emprendre el seu estudi, i,
malgrat això, va fer un progrés tan gran que no podria trobar-se fàcilment ni en
3
temes grecs ni itàlics una qüestió que li fos desconeguda. Des de la seva
adolescència va confegir discursos. Ja de vell va dedicar-se a escriure històries.
D’aquestes, n’hi ha set llibres. El primer llibre conté les gestes dels reis del poble
romà; el segon i el tercer expliquen d’on ha arrencat cadascuna de les ciutats
itàliques, fet pel qual sembla que va anomenar tots tres llibres ‘Orígens’. En canvi,
en el quart hi ha la primera guerra púnica; en el cinquè, la segona. 4 A més, tots
aquests assumptes han estat tractats sumàriament. De la mateixa manera va
tractar les altres guerres fins arribar a la pretura de Servi Galba, que va saquejar
els lusitans; i no va especificar els cabdills d’aquestes guerres sinó que va
consignar els esdeveniments sense noms. En els mateixos llibres va exposar què
succeïa o què era digne d’admiració a Itàlia i a les Hispànies 15; en els aquests
llibres es posa de relleu molt esforç i atenció, però cap coneixement teòric.
[E.B.V.
15
La península ibèrica estava dividida en diferents províncies: Hispània citerior, Hispània ulterior,
Lusitània.
• Sal·lusti (86 aC-35 aC)
La conjuració de Catilina 14, 1-5
Descripció de l’entourage de Catilina, on Sal·lusti carrega contra la corrupció i la degeneració de

l’alta societat del seu temps
In tanta tamque corrupta ciuitate Catilina, id quod factu facillumum erat, omnium
flagitiorum atque facinorum circum se tamquam stipatorum cateruas habebat.
Nam quicumque impudicus, adulter, ganeo, manu, uentre, pene, bona patria
lacerauerat, quique alienum aes grande conflauerat quo flagitium aut facinus
redimeret, praeterea omnes undique parricidae, sacrilegi, conuicti iudiciis aut pro
factis iudicium timentes, ad hoc quos manus atque lingua periurio aut sanguine
ciuili alebat, postremo omnes quos flagitium, egestas, conscius animus exagitabat,
ei Catilinae proxumi familiaresque erant. Quod si quis etiam a culpa uacuos in
amicitiam eius inciderat, cottidiano usu atque illecebris facile par similisque ceteris
efficiebatur
En una ciutat, tant i de tantes maneres corrompuda, Catilina reunia entorn seu,
cosa ben fàcil, una munió d’homes dissoluts i criminals, com si fossin la seva
pròpia escorta personal. Efectivament, tots els pocavergonya, els adúlters, els
llibertins que havien malgastat la fortuna de llurs pares amb el joc, amb les festes
o amb les orgies, aquells qui havien contret deutes enormes per lliurar-se de la
infàmia o del crim, els parricides i els sacrílegs per qualsevol motiu, els convictes
en judici o els temorosos per llurs culpes, tots aquells que alimentaven la mà o la
llengua en el perjuri o en la sang de llurs conciutadans i finalment tots aquells a
qui turmentava la infàmia, la pobresa o els remordiments, tots aquests eren els
amics i els íntims de Catilina. Però, si algú, lliure de culpa arribava a ésser el seu
amic, amb el tracte diari i amb els seus afalagaments, fàcilment esdevenia
semblant o igual als altres.
[X.E.]
• Sal·lusti (86 aC-35 aC)
La guerra de Jugurta 92, 5-9
Descripció de l’assalt a una fortalesa númida per part de Màrius, el general que vencé Jugurta, rei
de Numídia
Namque haud longe a flumine Muluccha, quod Iugurthae Bocchique regnum

diiungebat, erat inter ceteram planitiem mons saxeus, mediocri castello satis
patens, in inmensum editus, uno perangusto aditu relicto; nam omnis natura uelut
opere atque consulto praeceps. quem locum Marius, quob ibi regis thesauri erant,
summa ui capere intendit. sed ea res forte quam consilio melius gesta, nam
castello uirorum atque armorum satis <et> magna uis [et] frumenti et fons aquae;
aggeribus turribusque et aliis machinationibus locus inportunus; iter castellanorum
angustum admodum, utrimque praecisum. ea uineae cum ingenti periculo frustra
agebantur; nam quom eae paulo precesserant, igni aut lapidibus conrumpebantur.
milites neque pro opere consistere proper iniquitatem loci neque inter uineas sine
periculo administrare: optumus quisque cadere aut sauciari, ceteris metus augeri.
En efecte, no lluny del riu Muluca 16, el qual separava el regne de Jugurta del de
Bocus17, hi havia, al bell mig de la plana, una muntanya rocosa, prou estesa per a
encabir-hi una fortalesa de mitjanes dimensions, extraordinàriament alta, amb una
única via d’accés, molt estreta, ja que la resta de la muntanya era per naturalesa
escarpada, com si hagués estat fet a propòsit. Màrius, amb totes les forces,
intentà de prendre aquest lloc perquè s’hi guardaven els tresors del rei; però,
aquesta gesta s’aconseguí gràcies més a l’atzar que no pas a la previsió de
Màrius, ja que en la fortalesa hi havia prou forces i armes i grans quantitats
d’aliments i d’aigua; el lloc no era gens apropiats per a construir-hi un terraplè ni
per a fer servir les torres ni les altres màquines de guerra; el camí d’accés al fortí
16
Riu del nord d'Àfrica, avui dia el Muluia, que marcava la frontera entre el regne de Numídia i el
de Mauritània.
17
Rei de Mauritània, sogre de Jugurta.
era massa estret i rost per tots dos costats. Per aquest lloc intentaren moure els
mantellets no sense gran perill, ja que, quan havien avançat una mica, eren
destruïts pel foc o per les pedres que els llançaven. Els soldats no podien resistir
davant les obres a causa de la dificultat del terreny i no podien maniobrar entre
els mantellets sense perill; els més valents queien, mentre en la resta augmentava
el terror.
[X.E.]
• Cèsar (100 aC-44 aC)

Guerra de les Gàl·lies 1, 1
Situació geogràfica de les Gàl·lies
Gallia est omnis diuisa in partis tris, quarum unam incolunt Belgae, aliam Aquitani,
tertiam qui ipsorum lingua Celtae, nostra Galli appellantur. Hi omnes lingua,
institutis, legibus inter se differunt. Gallos ab Aquitanis Garumna flumen, a Belgis
Matrona et Sequana diuidit. Horum omnium fortissimi sunt Belgae, propterea quod
a cultu atque humanitate prouinciae longissime absunt, minimeque ad eos
mercatores saepe commeant atque ea quae ad effeminandos animos pertinent
important, proximique sunt Germanis qui trans Rhenum incolunt, quibuscum
continetur bellum gerunt. Qua de causa Heluetii quoque reliquos Gallos uirtute
praecedunt, quod fere cotidianis proeliis cum Germanis contendunt, cum aut suis
finibus eos prohibent aut ipsi in eorum finibus bellum gerunt. Eorum una pars,
quam Gallos obtinere dictum est, initium capit a flumine Rhodano; continenter
Garumna flumine, Oceano, finibus Belgarum; attingit etiam ab Sequanis et
Heluetiis flumen Rhenum; uergit ad septentriones. Belgae ab extremis Galliae
finibus oriuntur; pertinent ad inferiorem partem fluminis Rheni; spectant in
septentrionem et orientem solem. Aquitania a Garumna flumine ad Pyrenaeos
montis et eam partem Oceani quae est ad Hispaniam pertinet; spectat inter
occasum solis et septentriones.
Tota la Gàl·lia18 ha estat dividida en tres parts, una de les quals habiten els
belgues, l’altra els aquitans, la tercera els qui en la seva llengua s’anomenen
celtes, en la nostra 19, gals. Tots aquests es diferencien entre ells en llengua,
institucions i lleis. El riu Garumna separa els gals dels aquitans, dels belgues el
Matrona i el Sequana20. De tots aquests els més forts són els belgues, perquè són
ben lluny del gènere de vida i refinament de la província 21 (molt poc sovint els
mercaders arriben fins a ells i els duen fins allí aquelles coses que són pròpies
per a afeblir l’esperit) i estan molt propers als germànics, els quals habiten a l’altra
banda del Renus22, amb els quals es declaren contínuament la guerra. Per
aquesta raó, els helvecis avantatgen també la resta dels gals en coratge, atès que
entaulen lluites quotidianes amb els germànics bé quan els mantenen lluny del
seus límits bé quan ells mateixos fan la guerra dins les terres d’aquests. Una part
d’ells, aquella que hom ha dit que ocupaven els gals, té el seu començament en el
riu Ròdan23; s’estén pel riu Garumna, l’oceà i els territoris dels belgues; des dels
sequans i els helvecis abasta també el riu Rin; i s’inclina cap al nord. Els belgues
comencen a partir dels últims territoris de la Gàl·lia; s’estenen fins a la part més
baixa del riu Renus; estan orientats cap el septentrió i el sol naixent. Aquitània
s’estén des del riu Garumna fins a les muntanyes pirenaiques i aquella part que
s’estén al davant d’Hispània; està orientada entre l’ocàs del sol i el septentrió.
[E.B.V.
18
La Gàl·lia no sotmesa encara a la dominació romana.
19
És a dir, en llatí.
20
El riu Garumna és el Garona; el Matrona, el Marne; el Sequana, el Sena.
21
La província romana, naturalment.
22
El Rin.
23
El Roine.
• Cèsar (100 aC-44 aC)
Guerra civil 1, 43
Atesa la situació del campament enemic, Cèsar intenta la maniobra estratègica d’aïllar-lo
Erat inter oppidum Ilerdam et proximum collem, ubi castra Petreius atque Afranius
habebant, planities circiter passum CCC, atque in hoc fere medio spatio tumulus
erat paulo editior; quem si occupauisset Caesar et communiuisset ab oppido et
ponte et commeatu omni quem in oppidum contulerant se interclusurum
aduersarios confidebat. Hoc sperans legiones III ex castris educit, acieque in locis
idoneis structa unius legionis antesignanos procurrere atque eum tumulum
occupare iubet. Qua re cognita, celeriter que in statione pro castris erant Afrani
cohortes breuiore itinere ad eundem occupandum locum mittuntur. Contenditur
proelio et quod prius in tumulum Afraniani uenerant, nostri repelluntur atque aliis
submissis subsidiis terga uertere seque ad signa legionum recipere coguntur.
Entre la ciutadella de Lleida i el turó més proper on Petreu i Afrani tenien el

campament, hi havia una planúria d’uns tres-cents passos, i gairebé a la meitat
d’aquest espai hi havia un pujol 24 que sobresortia una mica; el qual, Cèsar
confiava que, si l’ocupava i el fortificava, aconseguiria barrar als seus adversaris
el pas de la ciutadella, del pont i de tot l’avituallament que havien aplegat a la
ciutadella. Esperant això, fa sortir fora del campament tres legions i, després de
desplegar en els llocs adequats l’exèrcit en ordre de batalla, ordena que avancin
corrent els antesignans 25 de només una legió i que ocupin el pujol. En assabentar-
se d’aquesta maniobra, ràpidament les cohorts que eren de guàrdia davant del
campament d’Afrani són enviades pel camí més curt a ocupar el mateix lloc. Es
lluita en combat i, com que els partidaris d’Afrani havien arribat abans al pujol, els
nostres són rebutjats i, atès que ells havien enviat altres reforços, giren d’esquena
i es veuen forçats a replegar-se cap als estendards de les legions.
[E.B.V.
24
El Puig Bordell.
25
Els soldats de primera línia, els quals anaven davant dels estendards.
• Ciceró (106 aC-43 aC)
Contra Catilina 1, 1
Exordi del primer discurs contra Catilina, patrici romà que conspirava contra la República,
pronunciat per Ciceró en el Senat. Aquest exordi és un exabrupte molt famós en el qual es fa
palesa la indignació justa del cònsol pel fet que Catilina havia tingut la gosadia d’assistir a la
sessió del Senat malgrat saber que la seva conspiració ja havia estat descoberta.
Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? quam diu etiam furor iste
tuus nos eludet? quem ad finem sese effrenata iactabit audacia? Nihilne te
nocturnum praesidium Palati, nihil urbis uigiliae, nihil timor populi, nihil concursus
bonorum omnium, nihil hic munitissimus habendi senatus locus, nihil horum ora
uoltusque mouerunt? Patere tua consilia non sentis, constrictam iam horum
omnium scientia teneri coniurationem tuam non uides? Quid proxima, quid
superiore nocte egeris, ubi fueris, quos conuocaueris, quid consili ceperis quem
nostrum ignorare arbitraris? O tempora, o mores! Senatus haec intellegit, consul
uidet; hic tamen uiuit. Viuit? immo uero etiam in senatum uenit, fit publici consili
particeps, notat et designat oculis ad caedem unum quemque nostrum. Nos autem
fortes uiri satis facere rei publicae uidemur, si istius furorem ac tela uitamus.
Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència? Quant de temps aquesta

follia teva se’ns mofarà? Fins a quin punt la gosadia desfermada es brandarà? No
t’ha commogut gens la defensa nocturna del Palatí? No t’han commogut gens les
nits de vetlla de la ciutat? No t’ha commogut gens el temor del poble? No t’ha
commogut gens la concurrència de tots els homes de bé? No t’ha commogut gens
aquest lloc 26 protegidíssim en què ha de tenir lloc la sessió del senat? No t’han
commogut gens les mirades i els rostres dels senadors? No te n’adones que les
26
Aquest lloc és el temple de Júpiter Estàtor, situat a la falda del Palatí.
teves maquinacions estan descobertes? No veus que la teva conjuració cal
considerar-la des d’aquest moment com a sufocada pel fet que tots aquests 27 la
coneixen? Penses que algú de nosaltres ignora què has fet la nit passada, on has
estat, qui has convocat, quina decisió has pres? Oh temps! oh costums! El senat
s’adona d’això, el cònsol ho veu; no obstant, aquest 28 viu. Viu? Més encara, fins i
tot ve al senat, es fa partícip dels acords públics, pren nota i trama amb la mirada
l’assassinat de cadascú de nosaltres. A nosaltres, però, homes respectables, ens
sembla que fem prou per la república si evitem la follia d’aquest i esquivem els
seus dards.
[E.B.V.
27
Els senadors.
28
Catilina
Tusculanes 1, 30-31
Malgrat que la mort és molt trista, els homes en vida han de preocupar-se també de les
generacions futures.
30 Vt porro firmissimum hoc adferri uidetur cur deos esse credamus, quod nulla
gens tam fera, nemo omnium tam sit inmanis, cuius mentem non imbuerit deorum
opinio (multi de diis praua sentiunt  id enim uitioso more effici solet , omnes
tamen esse uim et naturam diuinam arbitrantur, nec uero id conlocutio hominum
aut consessus efficit, non institutis opinio est confirmata, non legibus; omni autem
in re consensio omnium gentium lex naturae putanda est)  quis est igitur, qui
suorum mortem primum non eo lugeat, quod eos orbatos uitae commodis
arbitretur? Tolle hanc opinionem, luctum sustuleris. nemo enim maeret suo
incommodo: dolent fortasse et anguntur, sed illa lugubris lamentatio fletusque
maerens ex eo est, quod eum, quem dileximus, uitae commodis priuatum
arbitramur idque sentire. Atque haec ita sentimus natura duce, nulla ratione
nullaque doctrina. 31 Maxumum uero argumentum est naturam ipsam de
inmmortalitate animorum tacitam iudicare, quod omnibus curae sunt, et maxumae
quidem, quae post mortem futura sint. ‘Serit arbores, quae alteri saeclo prosint’, ut
ait <Statius> in Synephebis, quid spectans nisi etiam postera saecula ad se
pertinere? Ergo arbores seret diligens agricola, quarum aspiciet bacam ipse
numquam; uir magnus leges instituta rem publicam non seret? quid procreatio
liberorum, quid propagatio nominis, quid adoptationes filiorum, quid testamentorum
diligentia, quid ipsa sepulcrorum monumenta elogia significant nisi nos futura etiam
cogitare?
30 A més, baldament sembli que apareix com l’argument més sòlid per què creiem
que els déus existeixen el fet que cap poble és tan ferotge i que ningú no és tan
cruel, que el seu pensament no estigui imbuït d’una concepció de la divinitat
(molts pensen pel que fa als déus absurditats  de fet, això sol ésser resultat
d’un costum malsà ; tots, però, consideren que existeix una força i una natura
divines, encara que el debat o el consens dels homes no donen aquest resultat, ni
la creença es veu ratificada per les institucions, ni per les lleis; ara bé, en tota
qüestió ha de prendre’s en consideració que l’acord de tots els pobles constitueix
la llei de la naturalesa) val a dir que qui hi ha que no plori la mort dels seus
primer que tot pel fet que considera que aquests es veuen privats de les alegries
de la vida? Suprimeix aquesta creença i suprimiràs el dol. Ningú, de fet, entristeix
per la seva pròpia desgràcia: potser sofreixen i s’angoixen, però el lament trist i el
plor llastimós hi és perquè aquell que hem estimat considerem que ha estat privat
del goig de la vida i que se n’adona. I sentim això perquè la natura és la nostra
guia, sense reflexió ni aprenentatge teòric.
31 Però l’argument més important és que la pròpia natura jutja calladament la
immortalitat de l’esperit, perquè és la preocupació de tots i, certament, la més
gran que ha d’esdevenir després de la mort. ‘Planta arbres que facin profit a una
altra generació’, com diu <Estaci> en Companys29, pensant en quina cosa els és
pròpia sinó són precisament les generacions futures? Per tant, plantarà arbres el
camperol diligent el fruit dels quals mai ell en veurà; un gran home no sembrarà
lleis, institucions i estat? Què signifiquen la procreació dels fills, la continuïtat del
noms, l’adopció dels fills, la cura dels testaments, les mateixes estàtues dels
sepulcres i el elogis si no ens fan pensar també en els esdeveniments futurs?
[E.B.V.
29
Comèdia de Cecili Estaci (mort l’any 168 aC) intitulada en grec Synepfebos.
Cartes familiars 2, 11
En aquesta lletra, escrita en un estil desimbolt l’Abril de l’any 50, Ciceró fa palès l’avorriment pel
fet d’haver d’estar fora de Roma amb la possibilitat inclosa de perdre la glòria
M. Cicero imp. s.d.m. Caelio aedili curuli

1
Putaresne umquam accidere posse ut mihi uerba deessent, neque solum ista
uestra oratoria sed haec etiam leuia nostratia? Desunt autem propter hanc
causam, quod mirifice sum sollicitus quidnam de prouinciis decernatur. Mirum me
desiderium tenet urbis, incredibile meorum atque in primis tui, satietas autem
prouinciae, uel quia uidemur eam famam consecuti ut non tam accessio
quaerenda quam fortuna metuenda sit, uel quia totum negotium non est dignum
uiribus nostris, qui maiora onera in re publica sustinere et possim et soleam, uel
quia belli magni timor impendet, quod uidemur effugere si ad constitutam diem
decedemus.
2
De pantheris per eos qui uenari solent agitur mandatu meo diligenter; sed mira
paucitas est, et eas quae sunt ualde aiunt queri quod nihil cuiquam insidiarum in
mea prouincia nisi sibi fiat; itaque constituisse dicuntur in Cariam ex nostra
prouincia decedere. Sed tamen sedulo fit et in primis a Patisco. Quicquid erit, tibi
erit; sed quid esset plane nesciebamus.
Mihi mehercule magnae curae est aedilitas tua; ipse dies me admonebat; scripsi
enim haec ipsis Megalensibus. Tu uelim ad me de omni rei publicae statu quam
diligentissime perscribas, ea enim certissima putabo quae ex te cognosco.
Marc Ciceró imperàtor30 saluda a Marc Celi, edil curul

1
Podries arribar a pensar mai que pugui passar que em faltin les paraules? i no
tan sols les paraules pròpies de la vostra oratòria sinó fins i tot les nostradament
lleugeres! Doncs em falten per aquesta raó, perquè estic extraordinàriament
preocupat pel que es decreti sobre les províncies. Em té ben enxampat
30
Títol honorífic que es concedia als generals victoriosos i, a partir d’August, també al cap principal
de l’Estat; d’aquí el nom d’emperador.
l’enyorança de la ciutat, 31 una enyorança increïble dels meus i, sobretot, de tu,
estic tip de la província, bé perquè sembla que ja he assolit renom, de manera
que no em cal cercar tant l’augment d’aquest com témer la sort 32, bé perquè cap
afer no és digne dels meus esforços, jo que sóc capaç i tinc per costum suportar
en política càrregues més grans, o bé perquè m’amenaça la por d’una gran
guerra, que em sembla que defujo si marxo en la data prevista 33.
2
Estem a l’aguait, sobretot per part meva, del assumpte de les panteres a través
dels qui solen caçar-les; però sorprèn l’escassetat i diuen que les que encara
queden es queixen, que no es paren trampes a la meva província a ningú tret
d’elles.
És més, em diuen que han decidit sortir de la nostra província camí de Cària.
Però, tot i així, ho està fent sobretot Patisc. El que hi hagi, serà per a tu; però, què
hi haurà, naturalment no ho sabem.
Per déu! Em preocupa molt la teva edilitat; el dia precisament m’hi fa pensar;
doncs escric això el mateix dia dels jocs megalesis 34. Voldria que m’escriguessis
tots els detalls sobre la situació de la república; de fet, donaré per bo el que per tu
sàpiga.
[E.B.V.
31
És a dir, Roma. Ciceró era aleshores a Cilícia com a procònsol.
32
La fortuna és sempre variable i, en aquest cas, Ciceró té por de perdre el seu prestigi.
33
Es refereix al perill que comportava l’afiançament dels parts (poble situat al sud del mar Caspi).
34
Aquests jocs, organitzats pels edils curuls, se celebraven del 4 al 10 d’abril en honor de la
deessa Cíbele.
• Virgili (70 aC-19 aC)
Bucòliques 1, 1-25
Dos pastors, Melibeu (Meliboeus) i Títir (Tityrus), parlen de la guerra civil, de la violència, d’una
possible reconciliació, de la natura divina d’August i de la tristor infinita de l’exili.
M.
Tityre, tu patulae recubans sub tegmine fagi
siluestrem tenui Musam meditaris auena;
nos patriae finis et dulcia linquimus arua.
Nos patriam fugimus; tu, Tityre, lentus in umbra
5 formosam resonare doces Amaryllida siluas.
T.
O Meliboee, deus nobis haec otia fecit.
Namque erit ille mihi semper deus, illius aram
saepe tener nostris ab ouilibus imbuet agnus.
Ille meas errare boues, ut cernis, et ipsum
10 ludere quae uellem calamo permisit agresti.
M.
Non equidem inuideo, miror magis: undique totis
usque adeo turbatur agris. En ipse capellas
protinus aeger ago; hanc etiam uix, Tityre, duco.
Hic inter densas corylos modo namque gemellos,
15 spem gregis, a! silice in nuda conixa reliquit.
Saepe malum hoc nobis, si mens non laeua fuisset,
de caelo tactas memini praedicere quercus.
Sed tamen iste deus qui sit, da, Tityre, nobis.
T.
Vrbem quam dicunt Romam, Meliboee, putaui
20 stultus ego huic nostrae similem, quo saepe solemus
pastores ouium teneros depellere fetus.
Sic canibus catulos similis, sic matribus haedos
noram, sic paruis componere magna solebam.
Verum haec tantum alias inter caput extulit urbes
25 quantum lenta solent inter uiburna cupressi.
Melibeu.— Títir, tu, ajagut a l’ombreig d’un faig espaiós, assages cants de la Musa
boscana en gràcil caramella: nosaltres abandonem els termes de la pàtria i les
dolces planúries. Nosaltres fugim de la pàtria! Tu, Títir, vagarós a l’ombra, aveses
els boscos a cridar la formosa Amaril·lis35.
Títir.— Oh Melibeu! Un déu 36 ens ha concedit aquest lleure. Car ell serà sempre
per a mi un déu; la seva ara, sovint, l’arrosarà de sang un tendre anyell de les
nostres ramades. Ell fou qui, com pots veure, permeté a les meves vaques de
pasturar lliurement per les praderies i a mi mateix de compondre el que em plagui
amb la meva rústega flauta.
Melibeu.— No és pas que t’envegi, però em meravella: és tanta la torbació de

totes aquestes terres! Vet aquí que jo mateix, malalt, m’enduc ara les cabretes.
Aquesta, Títir, amb prou feines la sostinc. Car aquí, entre els espessos avellaners,
suara, recolzant-se en una àrida pedra, ha llevat uns bessons, l’esperança del
meu ramat. Sovint aquesta dissort (si el meu esperit no hagués estat cec), prou
que recordo que ens la predeien les alzines tocades pel llamp! Ara, però, digues
qui és aquest déu, Títir.
Títir.— La ciutat, Melibeu, que anomenen Roma jo la creia, talòs de mi, semblant a
aquesta nostra on sovint els pastors solem portar les cries tendres de les nostres
ovelles. I així veia els cadells semblants als gossos i els cabrits a les seves
mares: solia, així, comparar les coses grans amb les petites. Però, entre les altres,
només aquesta ciutat alça la testa com solen fer els xiprers entre els vímets
ronsers.
35
Nom freqüent de pastora, en aquest cas l’amada de Títir.
36
Està fent referència a Octavi, que, malgrat la confiscació general de terres per als veterans de
guerra, ha permès a Títir de conservar les seves. L’agraïment del pastor és, en conseqüència,
infinit, fet que contrasta amb la tristor de Melibeu.
[M.M.V.]

Geòrgiques 2, 136-176
Cèlebre digressió virgiliana coneguda com a laudes Italiae, on es fa, lògicament, la lloança de la
terra itàlica.
Sed neque Medorum siluae ditissima terra

nec pulcher Ganges atque auro turbidus Hermus
laudibus Italiae certent, non Bactra neque Indi
totaque turiferis Panchaia pinguis harenis.
140 Haec loca non tauri spirantes naribus ignem
inuertere satis immanis dentibus hydri,
nec galeis densisque uirum seges horruit hastis;
sed grauidae fruges et Bacchi Massicus umor
inpleuere; tenent oleae armentaque laeta.
145 Hinc bellator equus campo sese arduus infert,
hinc albi, Clitumne, greges et maxima taurus
uictima, saepe tuo perfusi flumine sacro,
Romanos ad templa deum duxere triumphos.
Hic uer adsiduum atque alienis mensibus aestas:
150 bis grauidae pecudes, bis pomis utilis arbos.
At rabidae tigres absunt et saeua leonum
semina, nec miseros fallunt aconita legentis,
nec rapit immensos orbis per humum neque tanto
squameus in spiram tractu se colligit anguis.
155 Adde tot egregias urbes operumque laborem,
tot congesta manu praeruptis oppida saxis
fluminaque antiquos subter labentia muros.
An mare quod supra memorem, quodque adluit infra?
anne lacus tantos? Te, Lari maxime, teque,
160 fluctibus et fremitu adsurgens Benace marino?
an memorem portus Lucrinoque addita claustra
atque indignatum magnis stridoribus aequor,
Iulia qua ponto longe sonat unda refuso
Tyrrhenusque fretis immittitur aestus Auernis?
165 Haec eadem argenti riuos aerisque metalla
ostendit uenis atque auro plurima fluxit.
Haec genus acre uirum, Marsos pubemque Sabellam
adsuetumque malo Ligurem Volscosque uerutos
extulit, haec Decios Marios magnosque Camillos,
170 Scipiadas duros bello et te, maxime Caesar,
qui nunc extremis Asiae iam uictor in oris
inbellem auertis Romanis arcibus Indum.
Salue, magna parens frugum, Saturnia tellus,
magna uirum: tibi res antiquae laudis et artem
175 ingredior sanctos ausus recludere fontis,
Ascraeumque cano Romana per oppida carmen.
Però ni la terra dels medes, riquíssima en boscos, ni el bell Ganges o l’Herm 37

enterbolit per l’or poden rivalitzar en lloances amb Itàlia; ni Bactres 38 ni els indis ni
Pancaia39, tota ufanosa amb ses dunes plenes d’encens. Aquesta terra nostra no
l’han pas llaurada braus que alenaven foc pels narius i sembraven les dents d’una
hidra monstruosa40 ni l’ha eriçat una collita de guerrers amb els seus cascs i
37
Riu de Lídia, a l’Àsia Menor, que té per afluent el Pactol, que arrossegava pelletes d’or.
38
Antiga capital de la Bactriana, l’actual Turquestà.
39
Illa fabulosa que hom situava a l’Oceà Índic, més enllà de l’Aràbia, rica en matèries precioses,
especialment en encens. Els romans la tenien present com a símbol de paradís gràcies al filòsof
grec Euhèmer, el nom i les aventures del qual havia popularitzat Enni en el seu Euhemerus,
traducció lliure de la novel·la d’aquell personatge.
40
Al·lusió a la prova que l’argonauta Iàson va haver de superar a la Còlquide: sembrar la terra amb
dents de drac emprant dos braus que vomitaven foc per la boca de manera que en sortís una
collita d’homes armats.
llances atapeïdes, sinó que l’han cobert messes granades i el Màssic 41, licor de
Bacus. L’ocupen oliveres i ramades prosperoses. D’ací es llença, amb el cap ben
alt, camp a través, el cavall guerrejador; d’allà blancs ramats i el brau, la màxima
víctima, sovint banyats en la teva sagrada correntia, Clitumne 42, guiaren els triomfs
romans cap als temples dels déus. Aquí la primavera és eterna i és estiu en els
mesos més estranys: dos cops queden prenyades les ovelles, dos cops l’arbre
dóna fruits. Però les ferotges tigresses en són allunyades, i també la raça cruel
dels lleons. Els aconits 43 no enganyen els miserables que els cullen. Ni la serp
escatosa arrossega per terra les seves immenses anelles, ni es replega en una
rosca tot reptant. Afegeix-hi tantes ciutats famoses i l’esforç de les obres
realitzades, tantes ciutadelles bastides amb la força de les mans sobre penyals
encrespats, i els rius que s’escolen al peu de les muralles antigues. Cal que
esmenti les mars que ens banyen, la Superior i la Inferior? 44 O els nombrosos
llacs? tu, Lari 45, el més gran, o tu, Benac 46, que t’alces amb l’oneig i el bram propi
del mar? O cal que esmenti els ports, el dic adossat al Lucrí 47 i la superfície de la
mar embravida amb enorme estridència per on l’aigua Júlia ressona de lluny per
la ressaca, i on el flux tirrè penetra fins les aigües de l’Avern? 48 Aquesta mateixa
terra ens ha mostrat dins les seves venes filons d’argent i mines de coure; i fins i
tot hi fluí abundància d’or. Ella ha infantat una estirp ardent de barons, els marsos
i el jovent sabel, el lígur avesat a l’adversitat 49 i els volscos armats de curta pica 50; i
també els Decis, els Maris, i els grans Camils, els Escipíades 51 endurits per la
guerra, i a tu, Cèsar 52, el més gran de tots, que, vencedor ja en els confins més
41
Vi procedent del mont que duia aquest nom.
42
Riu de l’Úmbria, afluent del Tíber, que hom creia que feia blancs els toros que en bevien l’aigua.
43
Herbes verinoses.
44
Respectivament la mar Adriàtica i la mar Tirrena.
45
Llac de la Gàl·lia Cisalpina, avui Como.
46
Llac del nord d’Itàlia, avui Garda. De fet, però, és aquest el més gran.
47
Llac situat prop de Baies, ric en ostres. Aquí s’al·ludeix a les obres executades sota la direcció
d’Agripa, el 37 aC, i a la creació del Portus Iulius al fons de la rada de Baies, a l’oest de Nàpols,
mitjançant la unió del petit llac Lucrí amb el llac Avern, més a l’interior, i de tots dos amb el mar.
48
La flota podia penetrar des de la mar fins a l’Avern. Posteriorment s’abandonà, però, aquest port
i la flota va baixar fins a Misènum.
49
Els lígurs habitaven als entorns del golf de Gènova, contrades muntanyoses de difícil accés.
50
Un poble del Laci que posseïa com a arma el ueru, una mena de dard curt.
51
Es tracta de Publi Corneli Escipió, el vencedor d’Hanníbal a Zama, i de Publi Corneli Escipió
Emilià, el destructor de Cartago.
52
Es tracta d’Octavi.
allunyats de l’Àsia, fas fora ara de les places fortes romanes l’indi acovardit 53.
Salut, gran mare de messes, terra de Saturn, gran en herois: en honor teu em
disposo a celebrar afers de glòria i art antics, gosant obrir les fonts sagrades, i
canto el poema d’Ascra54 a través de les ciutats romanes.
[M.M.V.]

Eneida 2, 201-227
Laocoont, l’únic troià que, juntament amb la grega Cassandra, volia impedir l’entrada del famós
cavall dins la ciutat, és castigat per Minerva
Laocoon, ductus Neptuno sorte sacerdos,

sollemnis taurum ingentem mactabat ad aras.Eecce autem gemini a
Tenedo tranquilla per alta
(horresco referens) immensis orbibus angues
205 incumbunt pelago pariterque ad litora tendunt;
pectora quorum inter fluctus arrecta iubaeque
sanguineae superant undas, pars cetera pontum
pone legit sinuatque immensa uolumine terga.
fit sonitus spumante salo; iamque arua tenebant
210 ardentisque oculos suffecti sanguine et igni
sibila lambebant linguis uibrantibus ora.
diffugimus uisu exsangues. Illi agmine certo
Laocoonta petunt; et primum parua duorum
corpora natorum serpens amplexus uterque
215 implicat et miseros morsu depascitur artus;
53
Després de la batalla d’Acci, Octavi va passar dos hiverns a Àsia i va portar la guerra fins a
l’Eufrates. Pacificà Orient i rebé a Samos una ambaixada d’indis, fet que Virgili, com els seus
contemporanis, interpreta simbòlicament com una victòria definitiva d’Occident sobre Orient.
54
Virgili es reconeix deutor d’Hesíode, oriünd d’Ascra, a Beòcia (Grècia) i autor de l’obra Els
treballs i els dies, en la qual l’escriptor romà va pouar a l’hora d’escriure Les Geòrgiques.
post ipsum auxilio subeuntem ac tela ferentem
corripiunt spirisque ligant ingentibus; et iam
bis medium amplexi, bis collo squamea circum
terga dati superant capite et ceruicibus altis.
220 ille simul manibus tendit diuellere nodos
perfusus sanie uittas atroque ueneno,
clamores simul horrendos ad sidera tollit:
qualis mugitus, fugit cum saucius aram
taurus et incertam excussit ceruice securim.
225 at gemini lapsu delubra ad summa dracones
effugiunt saeuaeque petunt Tritonidis arcem,
sub pedibusque deae clipeique sub orbe teguntur.
Laocoont, sacerdot de Neptú designat per la sort, immolava un toro immens a l’ara
sacrificial. Vet aquí, però, que des de Tènedos 55, per l’encalmada alta mar
(m’esgarrifo d’explicar-ho) dues serps d’ espires grandioses s’allargassen pel
pèlag i alhora s’adrecen cap a la costa; el seu tronc dreçat per entremig de les
ones i les seves crestes ensangonades sobrepugen les onades, la resta del seu
cos aplega l’aigua cap enrera i dobleguen en espiral els seus lloms enormes. Amb
l’escuma del mar es forma una remor; i ja guanyaven la costa i ja amb els ulls
ardents injectats de sang i foc llepaven amb llurs llengües vibrants les seves goles
xiuladores. Exsangües fugim de la visió. Les serps amb rumb segur van cap a
Laocoont; abans de tot cadascuna de les serpents, abraçant els cossets dels dos
fills els entortolliga i els devora d’una mossegada els malaurats membres; després
apressen el propi Laocoont que anava en el auxili seu i brandia les armes,
l’estrenyen amb les seves espires ingents i, desprès de subjectar-lo dues vegades
per la cintura i rodejar-lo dues voltes pel coll amb els seus lloms plens d’escames,
el sobrepugen amb el cap i les nuques enlairades. Ell, amb les bandes amarades
de bava i de negre verí, s’esforça a desfer les rosques amb les dues mans alhora;
al mateix temps aixeca cap els astres crits esfereïdors, com el bram d’un toro
55
L’illa en la qual s’amagaren les naus gregues tot esperant poder atacar Troia.
quan ja ferit aconsegueix escapar de l’ara del sacrifici i espolsar del seu bescoll la
destral no encertada. En canvi, els dos dracs s’esmunyen cap a dalt del temple i
arriben a la fortalesa de la cruel Tritònida 56 i s’amaguen als peus de la deessa,
sota el disc del seu escut.
[E.B.V.

Eneida 9, 416-445
Mort d’Euríal i Nis en el camp de batalla
Diuersi circumspiciunt. hoc acrior idem

ecce aliud summa telum librabat ab aure.
Dum trepidant, it hasta Tago per tempus utrumque
stridens traiectoque haesit tepefacta cerebro.
420 saeuit atrox Volcens nec teli conspicit usquam
auctorem nec quo se ardens immitere possit.
‘Tu tamen interea calido mihi sanguine poenas
persolues amborum’ inquit; simul ense recluso
ibat in Euryalum. Tum uero exterritus, amens
425 conclamat Nisus nec se celare tenebris
amplius aut tantum potuit perferre dolorem:
‘Me, me, adsum qui feci, in me conuertite ferrum,
o Rutuli! mea fraus omnis, nihil iste nec ausus
nec potuit; caelum hoc et conscia sidera testor;
430 tantum infelicem nimium dilexit amicum.’
Talia dicta dabat, sed uiribus ensis adactus
transadigit costas et candida pectora rumpit.
56
És l’epítet de Pal·las Atenea que els romans identificaren amb Minerva.
uoluitur Euryalus leto, pulchrosque per artus
it cruor inque umeros ceruix conlapsa recumbit:
435 purpureus ueluti cum flos succisus aratro
languescit moriens, lassoue papauera collo
demisere caput pluuia cum forte grauantur.
At Nisus ruit in medios solumque per omnis
Volcentem petit, in solo Volcente moratur.
440 Quem circum glomerati hostes hinc comminus atque hinc
proturbant. Instat non setius ac rotat ensem
fulmineum, donec Rutuli clamantis in ore
condidit aduerso et moriens animam abstulit hosti.
Tum super exanimum sese proiecit amicum
445 confossus, placidaque ibi demum morte quieuit.
Els rútuls miren al seu voltant de banda a banda. Vet aquí que Nis més impetuós
per aquest fet57 brandia un altre dard des dalt de l’orella. Mentre els genets
tremolen de por, la javelina travessa brunzint cadascun dels dos polsos de Tagus i
es clava entebiada en el cervell ja traspassat. L’atroç Volcent s’enfurisma i no veu
enlloc l’autor del tret ni contra qui pot llençar-se violent. ‘Tu, malgrat tot, em
pagaràs amb la teva sang calenta la mort de tots dos’ va dir mentre que amb
l’espasa desembeinada anava contra Euríal. Llavors, però, Nis, aterrit i fora de si,
crida i no pot amagar-se més en les tenebres ni resistir un dolor tan fort: ‘A mi, a
mi, sóc aquí, sóc jo qui ho ha fet, dirigiu l’espasa contra mi, rútuls! Tota la culpa és
meva, aqueix no ha gosat res, ni ha pogut; poso per testimoni el cel i els astres
que en són sabedors; solament ha estimat massa l’amic malaurat’.
Parlava així, però l’espasa enfonsada amb força travessa les costelles i li trenca
el seu pit encara blanc. Roda Euríal cap a la mort i ja pels seus membres bells
llisca la sang i el seu cap, abatut, es desploma damunt les espatlles: com quan
una flor del color de la porpra tallada per l’arada s’esllangueix en morir, o les
roselles de tija feble abaixen la corol·la amb la pluja, quan de vegades aquesta les
57
Es refereix al fet que Nis ha mort Sulmó en un combat acarnissat.
afeixuga. Per la seva banda, Nis es precipita i per entremig de tots es dirigeix
solament a Volcent, solament s’atura davant Volcent. Aplegant-se els enemics al
seu voltant el foragiten de prop ara aquí adés allà. Ell amenaça no menys i branda
l’espasa resplendent, mentre l’enfonsa cara a cara en el rostre del rútul que crida
i, en morir, arrabassa l’ànima a l’enemic. Aleshores s’inclina clivellat de ferides
damunt el seu amic exànime i allí reposa finalment amb una mort plàcida.
[E.B.V.
• Horaci (65 aC-8 aC)

Odes 1, 11
Exhortació al gaudi del moment present, sense tenir en compte el futur
Tu ne quaesieris, scire nefas, quem mihi, quem tibi

finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios
temptaris numeros. ut melius, quidquid erit, pati,
seu pluris hiemes seu tribuit Iuppiter ultimam,
quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare
Tyrrhenum: sapias, uina liques, et spatio breui
spem longam reseces. dum loquimur, fugerit inuida
aetas: carpe diem, quam minimum credula postero
Tu, Leuconoe, no vulguis preguntar, no és lícit de saber-ho, quina fi els deus han
atorgat per a mi i per a tu ni vulguis consultar els càlculs babilònics: és tant millor
suportar el que vindrà, tant si Júpiter ens ha concedit de viure molts hiverns com
si és l’últim aquest que ara fatiga el mar Tirrè amb les penyes que se li alcen
davant. Tingues seny, amara el vi i acaba amb les llargues esperances per a un
període tan breu. Mentre parlem, ha haurà fugit, envejós, el temps: gaudeix del
dia present i no confiïs gens en el de demà.
[X.E.]

Odes 2, 20
Horaci anuncia la seva futura metamorfosi en una au blanca i vaticina la immortalitat de la seva
obra
Non usitata nec tenui ferar

penna biformis per liquidum aethera
uates, neque in terris morabor
longius inuidiaque maior
5 urbes relinquam. Non ego pauperum
sanguis parentum, non ego, quem uocas,
dilecte Maecenas, obibo
nec Stygia cohibebor unda
Iam iam residunt cruribus asperae
10 pelles et album mutor in alitem
superne nascunturque leues
per digitos umerosque plumae.
Iam Daedaleo notior Icaro
uisam gementis litora Bosphori
15 Syrtisque Gaetulas canorus
ales Hyperboreosque campos.
Me Colchus et qui dissimulat metum
Marsae cohortis Dacus et ultimi
noscent Geloni, me peritus
20 discet Hiber Rhodanique potor.
Absint inani funere neniae
luctusque turpes et querimoniae;
conpesce clamorem ac sepulchri
mitte superuacuos honores
Amb ala no usada ni dèbil seré dut pels aires transparents, com un poeta de dues
formes, i no viuré a la terra per més temps i, per damunt de l’enveja, abandonaré
les seves ciutats. No pas jo, sang d’uns pares ben pobres, no pas jo, a qui crides,
estimat Mecenes, moriré i no em retindran les onades de l’Estígia 58. Ja, ja
s’enganxen a les meves cames unes pells aspres i per dalt em transformo en un
au blanca i em neixen plomes lleugeres en els dits i a les espatlles. Ja més famós
que Icar, el fill de Dèdal, aniré a veure, com un ocell canor, les platges del
gemegós Bòsfor i les Sirtes gètules 59 i els camps hiperboris. Sabran de mi el colc i
el daci, que dissimula la por que té de la cohorts marsa i els remots gelons.
Aprendran els meus versos els cultes ibers i els que beuen les aigües de la
Roina. Que no hi hagi al meu inútil funeral queixes, amargs planys o
lamentacions. Calla els plors i oblida’t dels honors de la sepultura. No tindran
sentit.
[X.E.]

Èpodes 2, 1-16
L’usurer Alfi, no sense una bona dosi de sarcasme i ironia, pronuncia una lloança de la vida rural,
tòpic literari que ha estat batejat amb les primeres paraules d’aquest epode d’Horaci
Beatus ille qui procul negotiis

et prisca gens mortalium,
paterna rura bubus exercet suis,
solutus omni faenore,
58
El llac que representava l'entrada al món dels morts.
59
Golf a les costes de l'actual Líbia, habitades pels gètuls.
5 neque excitatur classico miles truci
neque horret iratum mare,
forumque uitat et superba ciuium
potentiora limina.
Ergo aut adulta uitium propagine
10 altas maritat populus
aut in reducta ualle mugientium
prospecta errantis greges
inutilisque falce ramos amputans
felciores inserit
15 aut pressa puris mella condit amphoris,
aut tondet infirmas oues
Home feliç, el qui, lluny de negocis, com la raça dels primers mortals, llaura els
camps paterns amb els seus propis bous, deslligat de tot deute. No el desperta el
clarí bataller ni s’enerissa de la mar irada, i evita el fòrum i la superba llinda dels
ciutadans poderosos. Amb el fany adult de la vinya marida els alts pollancres, o
en la vall retirada veu errants els seus ramats mentre bramulen o bé amb la falç
tall les branques inútils i n’empelta de més fèrtils o guarda densa mel en clares
àmfores o ton les seves tendres ovelles.
[X.E.]
• Tibul (48 aC-19dC)

Elegies 1, 1
En un món oprimit i inquiet, la millor opció és viure de manera senzilla, en la tranquil·litat del
camp, amb la satisfacció que donen les coses petites quan hom està allunyat de tot perill.
Diuitias alius fuluo sibi congerat auro

et teneat culti iugera multa soli,
quem labor adsiduus uicino terreat hoste,
Martia cui somnos classica pulsa fugent:
5 me mea paupertas uita traducat inerti,
dum meus adsiduo luceat igne focus.
Ipse seram teneras maturo tempore uites
rusticus et facili grandia poma manu:
nec Spes destituat sed frugum semper aceruos
10 praebeat et pleno pinguia musta lacu.
Nam ueneror, seu stipes habet desertus in agris
seu uetus in triuio florida serta lapis:
et quodcumque mihi pomum nouus educat annus,
libatum agricolae ponitur ante deo.
15 Flaua Ceres, tibi sit nostro de rure corona
spicea, quae templi pendeat ante fores;
pomosisque ruber custos ponatur in hortis
terreat ut saeua falce Priapus aues.
Vos quoque, felicis quondam, nunc pauperis agri
20 custodes, fertis munera uestra, Lares.
Tunc uitula innumeros lustrabat caesa iuuencos:
nunc agna exigui est hostia parua soli.
Agna cadet uobis, quam circum rustica pubes
clamet 'io messes et bona uina date.'
25 Iam mihi, iam possim contentus uiuere paruo
nec semper longae deditus esse uiae,
sed Canis aestiuos ortus uitare sub umbra
arboris ad riuos praetereuntis aquae.
Nec tamen interdum pudeat tenuisse bidentem
30 aut stimulo tardos increpuisse boues;
non agnamue sinu pigeat fetumue capellae
desertum oblita matre referre domum.
At uos exiguo pecori, furesque lupique,
parcite: de magno praeda petenda grege.
35 Hinc ego pastoremque meum lustrare quot annis
et placidam soleo spargere lacte Palem.
Adsitis, diui, neu uos e paupere mensa
dona nec e puris spernite fictilibus.—
Fictilia antiquus primum sibi fecit agrestis
40 pocula, de facili composuitque luto.—
Non ego diuitias patrum fructusque requiro,
quos tulit antiquo condita messis auo:
parua seges satis est; satis est, requiescere lecto
si licet et solito membra leuare toro.
45 Quam iuuat immites uentos audire cubantem
et dominam tenero continuisse sinu
aut, gelidas hibernus aquas cum fuderit Auster,
securum somnos imbre iuuante sequi!
hoc mihi contingat: sit diues iure, furorem
50 qui maris et tristes ferre potest pluuias.
O quantum est auri pereat potiusque smaragdi,
quam fleat ob nostras ulla puella uias.
Te bellare decet terra, Messalla, marique,
ut domus hostiles praeferat exuuias:
55 me retinent uinctum formosae uincla puellae,
et sedeo duras ianitor ante fores.
Non ego laudari curo, mea Delia: tecum
dum modo sim, quaeso segnis inersque uocer.
Te spectem, suprema mihi cum uenerit hora,
60 et teneam moriens deficiente manu.
Flebis et arsuro positum me, Delia, lecto,
tristibus et lacrimis oscula mixta dabis.
Flebis: non tua sunt duro praecordia ferro
uincta, nec in tenero stat tibi corde silex.
65 Illo non iuuenis poterit de funere quisquam
lumina, non uirgo sicca referre domum.
Tu manes ne laede meos, sed parce solutis
crinibus et teneris, Delia, parce genis.
Interea, dum fata sinunt, iungamus amores:
70 iam ueniet tenebris Mors adoperta caput;
iam subrepet iners aetas, nec amare decebit,
dicere nec cano blanditias capite.
Nunc leuis est tractanda uenus, dum frangere postes
non pudet et rixas inseruisse iuuat.
75 hic ego dux milesque bonus: uos, signa tubaeque,
ite procul, cupidis uulnera ferte uiris,
ferte et opes: ego composito securus aceruo
dites despiciam despiciamque famem.
Riqueses d’or groguenc les amuntegui un altre en son profit i que tingui mujades
d’allò més d’un camp ben conreat aquell que l’amenaça constant de l’enemic veí
fa espaordir, aquell a qui trenca el son l’esclafit de trompeta marcial. Quant a mi,
que la poca fortuna que tinc m’acondueixi per una vida d’oci, mentre brilli la meva
llar d’un foc constant.
Jo mateix, camperol, en el temps escaient, sembraré els tendres ceps i, amb mà
ensinistrada, els arbres ja crescuts. I que l’esperança mai no em decebi, ans
m’ofereixi sempre abundor de fruits i, dins mon cup replet, bona espessor de
most. Car m’omplo de veneració tant si, al bell mig del camp, una soca isolada
com si una pedra antiga, sobre la cruïllada, té garlandes florides.
I qualsevol fruit que la nova anyada em proporcioni, de bell antuvi el poso jo com
una ofrena al déu del camp. Rossa Ceres 60, sigui per tu del nostre camp la corona
d’espigues, que pengi davant les portes del teu temple, i, als nostres horts
fruitosos, hi sigui posat Príap 61, guardià rogenc, perquè amb la seva falç temible
espanti els ocells.
60
Deessa dels cereals i dels fruits, mare de Prosèrpina, identificada amb Demèter.
61
Déu de la fecunditat i guardià dels horts, representat amb un gran membre viril, vermell.
I també vosaltres, Lars 62, guardians d’una heretat fecunda abans, ara migrada,
emporteu-vos els vostres presents. Molts braus purificava antany la vedella
immolada; ara l’anyella és víctima modesta d’un sòl insuficient. Una anyella caurà
per a vosaltres entorn la qual el rústec jovent cridarà: ‘doneu-nos messes, ió 63, i
vins excel·lents’.
Ara, tant de bo ara!, pogués amb poc viure joiós, i no tothora estar lliurat a un llarg
viatge, ans defugir de la Canícula el llevant xardorós, a l’ombra d’un arbre, vora
rierols d’aigua fugissera. Emperò que no m’avergonyeixi adesiara agafar
l’aixadella, o increpar amb l’esperó uns bous massa lents. Que no em sàpiga greu
de portar cap a casa, dins ma sina, un anyell o un cabrit, abandonat per maternal
descuit.
I pel que fa a vosaltres, lladres i llops, deixeu tranquil el meu bestiar esquifit. És
en el gran ramat on cal cercar la presa. Aquí jo tinc costum de purificar tots els
anys el meu pastor, i de ruixar amb llet la bondadosa Pales 64. Vosaltres, déus,
sigueu aquí presents! No menyspreeu els dons d’una taula humil ni d’uns senzills
gots de fang. De fang, de bon primer, va fer-se els gots l’antic pagès, d’argila tova
els afaiçonà.
No reclamo jo les riqueses del pare ni els guanys que al meu avi antic una
ensitjada messa reportà. Un camp petit per a mi ja és prou, ja és prou si m’és lícit
dormir en un llit i reposar els meus membres en el jaç habitual.
Com m’abelleix d’escoltar, mentre jec, els vents furibunds, i d’estrènyer en mon pit
jovenívol la meva amada, o, quan l’Austre 65 hivernal haurà adollat les aigües
gèlides, tranquil prosseguir el son, amb foc com a aliat!
A mi, que em passi això! Que sigui ric, a bon dret, aquell que pugui aguantar la
fúria de la mar i les pluges cruels.
Oh! Que es perdi quan hi hagi d’or i de maragdes abans que plori una noia per
causa dels nostres viatges! A tu, Messal·la 66, et vaga de fer la guerra a mar i terra,
62
Divinitats menors que, juntament amb els Penats i el Geni, protegien diversos aspectes de la
llar, dels seus encontorns, i de la vida familiar en general. Era freqüent fer-los ofrenes senzilles.
63
Interjecció llatina, equivalent a ‘visca!’ o ‘oidà!’ emprada especialment en les invocacions
religioses a diversos déus.
64
Referència als Palilia, festes celebrades el dia 21 d’abril, aniversari de la fundació de Roma, en
honor a Pales, divinitat molt antiga protectora dels pastors i dels ramats.
65
Vent del sud, humit i tempestuós.
66
Protector del poeta Tibul.
per tal que el teu casal ostenti les despulles enemigues. A mi, em retenen lligat les
cadenes d’una noia bonica i faig guàrdia, com un porter, davant les portes
inflexibles.
No em preocupa ser lloat, Dèlia 67 meva! si puc ser al teu costat, fins i tot demano
ser anomenat covard i indolent. Que et pugui veure quan hagi arribat per a mi
l’hora postrema i que, morint, et pugui agafar amb mà defallent. I em ploraràs,
Dèlia, posat en el llit prompte a encendre’s, i barrejaràs amb llàgrimes els teus
petons. Ploraràs: no són lligades pel ferro dur les teves entranyes ni hi tens cap
pedra clavada en el teu tendre cor.
D’aquell funeral, cap jove, cap noia no podrà tornar a casa amb els ulls eixuts. Tu
no ofenguis els meus Manes 68, ans respecta els teus cabells solts; apiada’t, Dèlia,
de les teves galtes tendres 69. Mentrestant, en tant que els fats ho permeten, unim
els nostres amors. Ja vindrà la mort, amb sa testa coberta de tenebres; ja ens
arribarà d’amagat l’edat mandrosa, i no ens vagarà d’estimar ni de dir-nos
dolceses, amb el cap emblanquit.
És ara quan cal tastar la suau Venus, mentre no ens fa vergonya trencar les
portes, mentre ens plau d’entaular combats. Aquí jo sóc bon general i bon soldat.
Vosaltres, estendards i trompetes, marxeu ben lluny, porteu ferides als homes
ambiciosos, porteu-los també riqueses: jo, tranquil amb el raconet que he fet,
menysprearé les riqueses, menysprearé la fam.
[M.M.V.]
• Properci (ca 50 aC-15 aC)

Elegies 1, 1
Presentació malenconiosa de Cíntia, amant de Properci i font d’inspiració de la seva lírica.
67
Nom de l’estimada de Tibul.
68
Esperits dels morts, considerats com a divinitats, o els d’un mort particular, com és el cas.
69
Al·lusió al costum de lacerar-se les galtes o arrencar-se els cabells com a manifestació de dolor
per la mort d’algú.
Cynthia prima suis miserum me cepit ocellis,
contactum nullis ante cupidinibus.
Tum mihi constantis deiecit lumina fastus
et caput impositis pressit Amor pedibus,
5 donec me docuit castas odisse puellas
improbus, et nullo uiuere consilio.
Et mihi iam toto furor hic non deficit anno,
cum tamen aduersos cogor habere deos.
Milanion nullos fugiendo, Tulle, labores
10 saeuitiam durae contudit Iasidos.
Nam modo Partheniis amens errabat in antris,
ibat et hirsutas ille uidere feras;
ille etiam Hylaei percussus uulnere rami
saucius Arcadiis rupibus ingemuit.
15 Ergo uelocem potuit domuisse puellam:
tantum in amore preces et bene facta ualent.
In me tardus Amor non ullas cogitat artis,
nec meminit notas, ut prius, ire uias.
At uos, deductae quibus est fallacia lunae
20 et labor in magicis sacra piare focis,
en agedum dominae mentem conuertite nostrae,
et facite illa meo palleat ore magis!
tunc ego crediderim uobis et sidera et amnis
posse Cytaeines ducere carminibus.
25 Et uos, qui sero lapsum reuocatis, amici,
quaerite non sani pectoris auxilia.
Fortiter et ferrum saeuos patiemur et ignis,
sit modo libertas quae uelit ira loqui.
Ferte per extremas gentis et ferte per undas,
30 qua non ulla meum femina norit iter:
uos remanete, quibus facili deus annuit aure,
sitis et in tuto semper amore pares.
In me nostra Venus noctes exercet amaras,
et nullo uacuus tempore defit Amor.
35 Hoc, moneo, uitate malum: sua quemque moretur
cura, neque assueto mutet amore locum.
Quod si quis monitis tardas aduerterit auris,
heu referet quanto uerba dolore mea!
Cíntia70 fou la primera que em captivà, pobre de mi!, amb els seus ullets, a mi que
encara no havia estat tocat per cap passió. Aleshores Amor em va fer abaixar els
ulls sempre arrogants, i em trepitjà la testa amb els seus peus, fins que, ímprobe,
m’ensenyà a odiar les noies castes i a viure sense seny. I aquesta follia ja fa tot
un any que no em deixa estar, per bé que em veig forçat a tenir els déus en
contra.
Milanió71, no defugint cap tipus de treball, Tul·lus 72, va vèncer la crueltat de l’aspra
filla d’Iasi. Car, enfollit, vagava per les valls del Parteni 73 i fins i tot anava a
l’encontre de les feres hirsutes. I àdhuc, ferit per Hileu d’un cop de branca,
gemegà malmès entre les roques d’Arcàdia. I vet aquí que pogué amorosir
l’esmunyedissa donzella: tan gran és el poder que súpliques i bones obres tenen
en l’Amor. Pel que fa a mi, Amor, mandrós, no s’empesca cap ardit, ni es recorda
d’anar, com abans, per camins coneguts.
Però vosaltres, que posseïu les arts enganyívoles perquè la lluna davalli i teniu
per tasca fer sacrificis en els màgics fogars, apa!, capgireu la ment de la meva
amada i feu que empal·lideixi més que el meu rostre. Llavors creuria en vosaltres i
en el vostre poder de d’arrossegar astres i rius amb encanteris de Cita 74.
70
Musa inspiradora de la lírica de Properci.
71
Anomenat també Hipòmenes, Milanió fou un caçador d’Arcàdia que s’enamorà d’Atalanta, filla
d’Iasi, dona esquerpa a l’amor. Com farà també Ovidi, Properci atribueix l’èxit final de Milanió al
fet que ajudà Atalanta durant una cacera i la salvà del centaure Hileu.
72
Personatge desconegut, al qual Properci adreça, entre d’altres, aquesta elegia.
73
Mont d’Arcàdia.
74
Ciutat de la Còlquide, pàtria de Medea, dona que l’antiguitat transformà en una fetillera. Per això
es consideraven hereves del seu art totes les màgiques. Preparaven filtres eròtics i metzines, i
presumien que podien amb encanteris i fórmules convèncer Hècate i les divinitats infernals.
I vosaltres, amics, que massa tard recolliu qui ha relliscat, busqueu remeis per a
un cor malalt. Patiré amb valentia el ferro i el foc, mentre hi hagi llibertat per a dir
el que la meva ira vulgui. Porteu-me per les contrades més allunyades, porteu-me
a través les onades, per on cap dona conegui el meu camí. I quedeu-vos
vosaltres, aquells a qui el déu assenteix amb orella propícia: Sigueu sempre
acoblats per un amor segur. Pel que fa a mi, la nostra Venus teixeix nits
amargues, i Amor insatisfet no em deixa lliure ni un instant. Aquest mal, feu-me
cas, eviteu-lo: que cadascú tingui el seu afany i no el canviï quan l’amor hi està
avesat. Per la qual cosa, si algú para orelles ronsejaires a aquests consells, ai,
amb quant dolor recordarà les meves paraules!.
[M.M.V.]
• Properci (ca 50 aC-15 aC)

Elegies 4, 7
L’ombra de Cíntia, un cop morta, s’apareix en somnis al seu antic amant. L’amor, després de la
mort, tot ho sublima i fins i tot atorga el perdó.
Sunt aliquid Manes: letum non omnia finit,

luridaque euictos effugit umbra rogos.
Cynthia namque meo uisa est incumbere fulcro,
murmur ad extremae nuper humata uiae,
5 cum mihi somnus ab exsequiis penderet amoris,
et quererer lecti frigida regna mei.
Eosdem habuit secum quibus est elata capillos,
eosdem oculos: lateri uestis adusta fuit,
et solitum digito beryllon adederat ignis,
10 summaque Lethaeus triuerat ora liquor.
Spirantisque animos et uocem misit: at illi
pollicibus fragiles increpuere manus:
‘Perfide nec cuiquam melior sperande puellae,
in te iam uires somnus habere potest?
15 iamne tibi exciderant uigilacis furta Suburae
et mea nocturnis trita fenestra dolis?
per quam demisso quotiens tibi fune pependi,
alterna ueniens in tua colla manu!
saepe Venus triuio commissa est, pectore mixto
20 fecerunt tepidas pallia nostra uias.
Foederis heu taciti, cuius fallacia uerba
non audituri diripuere Noti.
At mihi non oculos quisquam inclamauit euntis:
unum impetrassem te reuocante diem:
25 nec crepuit fissa me propter harundine custos,
laesit et obiectum tegula curta caput.
Denique quis nostro curuum te funere uidit,
atram quis lacrimis incaluisse togam?
si piguit portas ultra procedere, at illuc
30 iussisses lectum lentius ire meum.
Cur uentos non ipse rogis, ingrate, petisti?
cur nardo flammae non oluere meae?
hoc etiam graue erat, nulla mercede hyacinthos
inicere et fracto busta piare cado.
35 Lygdamus uratur—candescat lamina uernae—
sensi ego, cum insidiis pallida uina bibi—
at Nomas—arcanas tollat uersuta saliuas;
dicet damnatas ignea testa manus.
Quae modo per uilis inspecta est publica noctes,
40 haec nunc aurata cyclade signat humum;
at grauiora rependit iniquis pensa quasillis,
garrula de facie si qua locuta mea est;
nostraque quod Petale tulit ad monumenta coronas,
codicis immundi uincula sentit anus;
45 caeditur et Lalage tortis suspensa capillis,
per nomen quoniam est ausa rogare meum.
Te patiente meae conflauit imaginis aurum,
ardente e nostro dotem habitura rogo.
Non tamen insector, quamuis mereare, Properti:
50 longa mea in libris regna fuere tuis.
Iuro ego Fatorum nulli reuolubile carmen,
tergeminusque canis sic mihi molle sonet,
me seruasse fidem. Si fallo, uipera nostris
sibilet in tumulis et super ossa cubet.
55 Nam gemina est sedes turpem sortita per amnem,
turbaque diuersa remigat omnis aqua.
Vnda Clytaemestrae stuprum uehit altera, Cressae
portat mentitae lignea monstra bouis.
Ecce coronato pars altera rapta phaselo,
60 mulcet ubi Elysias aura beata rosas,
qua numerosa fides, quaque aera rotunda Cybebes
mitratisque sonant Lydia plectra choris.
Andromedeque et Hypermestre sine fraude maritae
narrant historiae tempora nota suae:
65 haec sua maternis queritur liuere catenis
bracchia nec meritas frigida saxa manus;
narrat Hypermestre magnum ausas esse sorores,
in scelus hoc animum non ualuisse suum.
Sic mortis lacrimis uitae sancimus amores:
70 celo ego perfidiae crimina multa tuae.
Sed tibi nunc mandata damus, si forte moueris,
si te non totum Chloridos herba tenet:
nutrix in tremulis ne quid desideret annis
Parthenie: potuit, nec tibi auara fuit.
75 Deliciaeque meae Latris, cui nomen ab usu est,
ne speculum dominae porrigat illa nouae.
Et quoscumque meo fecisti nomine uersus,
ure mihi: laudes desine habere meas.
Pelle hederam tumulo, mihi quae praegnante corymbo
80 mollia contortis alligat ossa comis.
Ramosis Anio qua pomifer incubat aruis,
et numquam Herculeo numine pallet ebur,
hic carmen media dignum me scribe columna,
sed breue, quod currens uector ab urbe legat:
85 HIC TIBVRTINA IACET AVREA CYNTHIA TERRA:
ACCESSIT RIPAE LAVS, ANIENE, TVAE.
Nec tu sperne piis uenientia somnia portis:
cum pia uenerunt somnia, pondus habent.
Nocte uagae ferimur, nox clausas liberat umbras,
90 errat et abiecta Cerberus ipse sera.
Luce iubent leges Lethaea ad stagna reuerti:
nos uehimur, uectum nauta recenset onus.
Nunc te possideant aliae: mox sola tenebo:
mecum eris, et mixtis ossibus ossa teram.’
95 Haec postquam querula mecum sub lite peregit,
inter complexus excidit umbra meos.
Els Manes són alguna cosa. La mort no tot ho acaba, i una ombra lívida escapa i
venç la pira. Car jo he vist, inclinada sobre el meu llit, Cíntia, suara enterrada vora
la fressa d’un camí allunyat, una nit que el son em tenia pendent de l’enterrament
de la meva amor i jo em planyia del fred reialme del meu llit. Tenia els mateixos
cabells amb els quals fou emportada, i els mateixos ulls: la seva roba era cremada
per un costat, el foc havia consumit el beril que solia portar en un dels seus dits, i
l’aigua letea75 li havia marcit els llavis.
El respir i la veu que va llençar eren els d’una persona viva. Però cruixiren els
polzes de les seves mans fràgils: ‘oh!, pèrfid tu, de qui cap dona no podrà esperar
75
El Lete era el riu de l’infern; les ànimes dels morts hi bevien per a oblidar la seva vida anterior.
res de bo. Tal volta el son ha vençut ja les teves forces? Potser ja se t’han oblidat
les nostres cites furtives a la desvetllada Subura 76, i la meva finestra gastada per
astúcies nocturnes, per la qual tants cops havia davallat fins a tu, penjada d’una
corda, llançant-me al teu coll amb l’altre braç? Sovint, en una cruïlla, Venus fou
celebrada, i, pit contra pit, els nostres mantells escalfaren els carrers.
Ai! pacte secret, les enganyoses paraules del qual s’endugueren els vents que no
havien pas de sentir-les! Però els meus ulls ningú no els cridà quan me n’anava 77,
car, si tu m’haguessis cridat, jo hauria obtingut un dia més. Ni un vetllador sonà
per a mi el flabiol de canya, i una teula escantonada em malmeté el cap que hi
reposava. En fi, qui t’ha vist cap cot pel meu funeral? Qui escalfar amb llàgrimes
una toga negra? Si et molestava d’anar més enllà dels portals, si més no hauries
pogut ordenar que, fins a allà, la meva llitera anés més lenta. Ingrat, per què no
sol·licitares tu mateix l’alè dels vents per a la meva pira? 78 Per què no feien olor de
nard les meves flames? Fins i tot això t’era carregós, llençar-hi uns jacints sense
vàlua i honorar el meu sepulcre amb les libacions d’una gerra trencada? Que
Lígdam sigui condemnat al foc i sigui roent el ferro per a l’esclau: prou ho vaig
conèixer, quan vaig beure el vi descolorit pel verí 79. Nomas, la fetillera, que
s’endugui les secretes salives: el test ardent ja designarà com a culpables les
seves mans.
Aquella dona pública que hom veia fa poc venent a baix preu les seves nits, ara
escombra el carrer amb la seva cíclada 80 d’or i imposa feines feixugues en cistells
massa plens si alguna xerrameca ha parlat de la meva bellesa. Pètale, perquè ha
portat corones a la meva tomba, ha sofert els lligams de la soca inflamant 81, vella
com és! I Làlage ha estat vergassejada, penjada per la trena, perquè gosà invocar
76
Barri popular de Roma, molt sorollós, situat al NE del fòrum i freqüentat per cortesanes,
traficants i per l’estrat més baix de la societat.
77
Era costum, quan algú moria, de cridar-lo pel seu nom de manera intermitent. A més, hi havia la
creença que l’amor d’un amant podia allargar la vida.
78
Era de bon averany que el vent afavorís el progrés de les flames.
79
Al·lusions a una possible mort per emmetzinament.
80
Peça de vestit exterior emprada per les dones romanes a l’època imperial. Solia ser molt llarg i
portava sovint brodats.
81
Als peus de l’esclava hi hauria una soca de fusta que l’impediria d’anar a visitar la tomba de
Cíntia.
el meu nom. I amb el teu permís ha fos l’or de la meva imatge 82 per tal de tenir un
dot de la meva pira ardent.
Però no t’acuso a tu, baldament ho mereixis, Properci: llarg ha estat en els teus
llibres el meu regnat. Ho juro pel decret dels fats, que no pot revocar ningú, —i
així em soni dolç el lladruc del gos de les tres testes 83— que jo vaig guardar-te
fidelitat. Si mento, que una vibra xiuli dins el meu sepulcre i s’ajaci sobre els meus
ossos. Perquè pel miserable riu 84, doble és l’estatge que s’hi sorteja i la turba rema
tota per una aigua diversa. Un corrent s’endú l’adulteri de Clitemnestra o els
falsos troncs monstruosos de l’enganyosa vaca de Creta 85.
Però vet aquí que una altra part és portada en un vaixell engarlandat allà on un
oreig feliç acarona les roses elísies, per on ressona la cadenciosa lira i els
bronzes rodons de Cíbele i els plectres de Lídia per a cors mitrats. Andròmeda i
Hipermestra86, esposes sense tara, hi conten els esdeveniments famosos de llur
història. L’una es plany que els seus braços es tornessin moradencs per les
cadenes maternes i diu que les seves mans no mereixien roques glaçades.
Hipermestra conta que les seves germanes van gosar un gran crim i com el seu
ànim no tingué valor per a aquesta malifeta.
D’aquesta manera, amb les llàgrimes de la mort, ens guarim els amors de la vida:
jo callo els nombrosos delictes de la teva perfídia.
Però ara et faig unes comandes, si és que encara et commous, si les herbes de
Cloris no et tenen del tot dominat: que Partènia, la meva dida, no tingui res a
desitjar en la seva trèmula vellesa: ella pogué i no fou avara per a tu. Que Latris,
la meva delícia, que té el nom de les seves tasques, 87 no hagi d’allargar el mirall a
una nova mestressa. I tots els versos que compongueres al meu nom,
crema-me’ls: deixa de conservar les meves lloances! Arrenca l’heura del meu
sepulcre, que amb pertinaços raïms lliga els meus febles ossos amb retortes
82
Es tracta de la imatge de la morta, que figurava als funerals.
83
Cèrber, el ca de tres testes guardià dels Inferns.
84
L’Avern.
85
Pasífae, filla del Sol, muller de Minos i mare de Fedra, Ariadna i el Minotaure.
86
Andròmeda, un cop salvada per Perseu, no volgué tornar vora els seus pares i seguí l’heroi en el
seu camí a Argos. Hipermestra, filla de Dànau, es negà a occir el seu espòs, Linceu, desobeint així
les ordres del seu pare, a qui un oracle havia predit que els seus gendres l’aniquilarien. Linceu va
assassinar posteriorment el seu sogre.
87
La paraula grega Latris significa el mateix que la paraula llatina serua.
cabelleres. I en els enramats conreus per on s’ajeu l’Aniè fructuós i on mai no
s’esgrogueeix el vori per favor d’Hèrcules 88, allí, al bell mig d’una columna,
escriu-me un poema digne de mi, però que sigui breu perquè el llegeixi el viatger
quan surt corrent de la ciutat: ‘Aquí, en aquesta terra tiburtina, reposa l’àuria
Cíntia; a la teva riba, Aniè, és arribada la glòria’.
I tu, no menyspreïs els somnis que vénen per portes pies 89; quan t’han vingut uns
somnis piadosos, senyal que tenen importància. Per la nit anem errants, la nit
allibera les ombres recloses, i fins i tot Cèrber va errívol, deseixit de la cadena. De
dia, les lleis ens obliguen a tornar als estanys leteus. Som embarcades i el nauxer
revisa la càrrega que duu. Ara que et posseeixin d’altres; ben aviat et tindré jo
sola; seràs amb mi i engrunaré els meus ossos mesclats amb els teus ossos’.
Així que conclogué aquestes coses amb mi, sota forma de queixa planyívola, la
seva ombra s’esmunyí d’entre la meva abraçada.
[M.M.V.]
• Ovidi (43 aC-ca 17 dC)

Amors 1, 1
Cupido ateny el poeta amb les seves sagetes i l’obliga a escriure dístics elegíacs.
Arma graui numero uiolentaque bella parabam

edere, materia conueniente modis.
Par erat inferior uersus; risisse Cupido
dicitur atque unum surripuisse pedem.
5 'Quis tibi, saeue puer, dedit hoc in carmina iuris?
Pieridum uates, non tua, turba sumus.
Quid si praeripiat flauae Venus arma Mineruae,
88
La comarca de Tíber era sota la protecció d’Hèrcules; es creia que l’aire sec d’aquella contrada
protegia el vori i evitava que s’esgrogueís.
89
Segons Cíntia, les de l’Eliseu, a través de les quals li ha estat permès de visitar la terra. Els
somnis tenen pes quan són veritables.
uentilet accensas flaua Minerua faces?
quis probet in siluis Cererem regnare iugosis,
10 lege pharetratae uirginis arua coli?
crinibus insignem quis acuta cuspide Phoebum
instruat, Aoniam Marte mouente lyram?
sunt tibi magna, puer, nimiumque potentia regna:
cur opus affectas ambitiose nouum?
15 an, quod ubique, tuum est? tua sunt Heliconia tempe?
uix etiam Phoebo iam lyra tuta sua est?
cum bene surrexit uersu noua pagina primo,
attenuat neruos proximus ille meos.
Nec mihi materia est numeris leuioribus apta,
20 aut puer aut longas compta puella comas.'
Questus eram, pharetra cum protinus ille soluta
legit in exitium spicula facta meum
lunauitque genu sinuosum fortiter arcum
‘quod’que 'canas, uates, accipe' dixit 'opus.'
25 Me miserum! certas habuit puer ille sagittas.
Vror, et in uacuo pectore regnat Amor.
Sex mihi surgat opus numeris, in quinque residat;
ferrea cum uestris bella ualete modis.
Cingere litorea flauentia tempora myrto,
30 Musa per undenos emodulanda pedes.
Em disposava a cantar en un ritme solemne 90 les violentes lluites armades, essent

com és aquesta una matèria escaient al metre. El segon vers era igual al primer;
es diu que Cupido es posà a riure i em llevà, furtivament, un peu 91. ‘Qui t’ha donat,
infant cruel, aquest dret sobre la poesia? Nosaltres, poetes inspirats, som el
90
En hexàmetres, el vers propi de la poesia èpica.
91
Es tracta d’una explicació en to humorístic de l’origen del pentàmetre, el qual, combinat amb un
hexàmetre, forma l’estrofa que coneixem com a dístic elegíac i que és pròpia de la poesia eròtica
llatina.
seguici de les Pièrides 92, no pas el teu. Què diries si Venus arrabassava les armes
a la rossa Minerva, si la rossa Minerva agitava les teies 93 enceses? Qui aprovaria
que Ceres regnés en els boscos muntanyencs i que els camps fossin conreats
segons la llei de la verge del buirac 94? Qui equiparia Febus d’insigne cabellera
amb una esmolada llança, mentre Mart tocava la lira d’Aònia? 95 Tens, infant,
reialmes grans i massa poderosos. Per què, doncs, desitges ambiciosament una
nova empresa? O tal volta tot el que hi ha arreu és teu? És teva la vall de
l’Helicó?96 O és que ni tan sols Febus no pot estar segur amb la seva lira? Quan
una nova pàgina ha començat bé amb el primer vers, el pròxim, en canvi, debilita
el meu ímpetu. I jo no tinc matèria escaient a ritmes més lleugers, ni un noi, ni una
noia pentinada de llarga cabellera’. Així que havia finit els meus planys, el déu,
obrint sobtadament el buirac, escollí uns dardells fets per a la meva perdició,
vinclà fortament l’arc corbat damunt el genoll i digué: ‘Rep, poeta inspirat, un
assumpte per a cantar-lo!’ Ai, las, pobre de mi!, l’il·lustre infant no va errar el tret
amb les seves sagetes. Em cremo, i dins el meu cor suara lliure regna l’Amor. Que
comenci la meva obra amb versos de sis peus i acabi amb versos de cinc. Adéu,
guerres ferrisses, adéu els vostres ritmes! Siguin cenyides, Musa, les teves
rosses temples amb murtra97 de les ribes, tu que has d’ésser cantada amb versos
d’onze peus98!
[M.M.V.]
92
Les Muses, així anomenades per tal com eren honrades a les muntanyes de Pièrion, a
Macedònia.
93
Torxes emblemàtiques, símbol de l’Amor, fill de Venus. A partir d’aquí comença una
exemplificació del tòpic del món capgirat que, en aquest cas, pot resumir-se en la pregunta
següent: què passaria si cada déu exercia la funció d’un altre déu?
94
Diana, deessa dels boscos i la cacera.
95
Contrada de les Muses.
96
Muntanya de Beòcia, consagrada a les Muses, abundant en valls delicioses.
97
Arbust consagrat a Venus.
98
Al·lusió al dístic elegíac, format, com hem vist, per un hexàmetre (sis peus) seguit d’un
pentàmetre (cinc peus).
Cosmètics per a la cara 51-68
Procediments naturals per a ressaltar la bellesa femenina. En aquest cas, el poeta exposa un afait
per a fer resplendir la blancor de la cara: cosmètic compost d’ordi, d’erb, d’ous, de pols de banya
de cérvol, de narcís i de mel.
Dic age, cum teneros somnus dimiserit artus,

candida quo possint ora nitere modo.
Hordea, quae Libyci ratibus misere coloni,
exue de palea tegminibusque suis;
55 par erui mensura decem madefiat ab ouis
(sed cumulent libras hordea nuda duas):
haec, ubi uentosas fuerint siccata per auras,
lenta iube scabra frangat asella mola.
Et quae prima cadent uiuaci cornua ceruo,
60 contere; †in haec solida† sexta fac assis eat.
Iamque, ubi puluereae fuerint confusa farinae,
protinus innumeris omnia cerne cauis;
adice narcissi bis sex sine cortice bulbos,
strenua quos puro marmore dextra terat;
65 sextantemque trahat cummi cum semine Tusco;
huc nouies tanto plus tibi mellis eat.
Quaecumque afficiet tali medicamine uultum,
fulgebit speculo leuior illa suo.
Digues, doncs. Quan el son haurà afeblit els membres delicats, de quina manera
poden les cares resplendir blanques? L’ordi que els pagesos de Líbia 99 han enviat
en barques despulla’l de la seva pellofa i del seu boll. Posa en remull amb deu
ous una mesura idèntica d’erb, però sobretot que l’ordi espellofat pesi un total de
deu lliures100. Quan tot això estarà ben eixut pel buf de l’aire, fes que una somera
99
Aquesta contrada, de la costa septentrional d’Àfrica, era una zona fèrtil en blat i constituïa una
mena de graner per a Roma.
100
La lliura romana equivalia a 327 grams i sumava un total de dotze unces.
calmosa ho trituri tot sota la mola rugosa. Esmicola amb aquesta mescla les
banyes d’un cérvol viu, les primeres que cauen (procura que sigui una sisena part
d’una lliura sencera), i ja, quan tot s’haurà reduït a una farina molt fina, passa-ho
immediatament per un sedàs de teixit espès. Afegeix-hi dotze bulbs de narcís
sense escorça que una mà vigorosa piqui dins un morter de marbre net, i que
piqui dues unces de bulb amb farina de gra toscà 101; a tot plegat afegeix-hi una
quantitat nou vegades més gran de mel. Qualsevol dona que s’unti la cara amb
afait, resplendirà més llisa que el seu propi mirall.
[M.M.V.]

Metamorfosis 2, 833-875
El rapte d’Europa
Has ubi uerborum poenas mentisque profanae

cepit Atlantiades, dictas a Pallade terras
835 linquit et ingreditur iactatis aethera pennis.
Seuocat hunc genitor nec causam fassus amoris
‘fide minister’ ait ‘iussorum, nate, meorum,
pelle moram solitoque celer delabere cursu,
quaeque tuam matrem tellus a parte sinistra
840 suspicit (indigenae Sidonida nomine dicunt),
hanc pete, quodque procul montano gramine pasci
armentum regale uides, ad litora uerte!’
Dixit, et expulsi iamdudum monte iuuenci
litora iussa petunt, ubi magni filia regis
845 ludere uirginibus Tyriis comitata solebat.
Non bene conueniunt nec in una sede morantur
101
D’Etrúria, una de les regions més fèrtils d’Itàlia.
maiestas et amor: sceptri grauitate relicta
ille pater rectorque deum, cui dextra trisulcis
ignibus armata est, qui nutu concutit orbem,
850 induitur faciem tauri mixtusque iuuencis
mugit et in teneris formosus obambulat herbis.
Quippe color niuis est, quam nec uestigia duri
calcauere pedis nec soluit aquaticus Auster;
colla toris extant, armis palearia pendent,
855 cornua parua quidem, sed quae contendere possis
facta manu, puraque magis perlucida gemma;
nullae in fronte minae nec formidabile lumen:
pacem uultus habet. Miratur Agenore nata,
quod tam formosus, quod proelia nulla minetur,
860 sed quamuis mitem metuit contingere primo:
mox adiit et flores ad candida porrigit ora.
Gaudet amans et, dum ueniat sperata uoluptas,
oscula dat manibus; uix iam, uix cetera differt
et nunc adludit uiridique exsultat in herba,
865 nunc latus in fuluis niueum deponit harenis
paulatimque metu dempto modo pectora praebet
uirginea plaudenda manu, modo cornua sertis
inpedienda nouis. Ausa est quoque regia uirgo
nescia, quem premeret, tergo considere tauri:
870 cum deus a terra siccoque a litore sensim
falsa pedum primo uestigia ponit in undis,
inde abit ulterius mediique per aequora ponti
fert praedam. Pauet haec litusque ablata relictum
respicit et dextra cornum tenet, altera dorso
875 inposita est; tremulae sinuantur flamine uestes.
Quan el nét d’Atlas 102 va assolir el càstig de les seves paraules i del seu
pensament profà, va deixar les terres assenyades amb el nom de Pal·las i va
entrar a l’èter tot gitant les ales. Ell crida a part el seu pare i, sense haver
confessat el motiu de la seva estimació, li diu: ‘Executor fidel de les meves ordres,
fill, no et demoris i descendeix de pressa amb la celeritat amb què acostumes i
marxa cap a la terra que mira a la teva mare per la part esquerra (els nadius li
donen el nom de Sidònia) 103 i aquell ramat reial que veus de lluny pastar en l’herba
de la muntanya, adreça’l cap a la platja!’ Va dir i, tal com li havia estat manat,
immediatament després de fer sortir els vedells de la muntanya, es dirigeix cap a
la platja on la filla d’un gran rei 104 solia jugar acompanyada de donzelles tíries.
Majestat i amor, però, no s’entenen bé ni viuen en una mateixa casa: deixant de
costat la gravetat del ceptre, el pare i sobirà dels déus, per a qui la dreta està
armada amb els llamps de tres puntes, el qual amb un senyal sacseja el món,
vesteix la imatge d’un toro i, barrejat amb els vedells, passeja formós per l’herba
tendra. Efectivament, el seu color és el blanc de la neu que les petjades d’un peu
dur no han trepitjat i l’austre plujós no ha desfet encara; el coll sobresurt dels
muscles, dels seus braços penja la papada; de fet les banyes són encara petites,
però en podries deduir que han estat fetes amb la mà i que són més lluminoses
que una gemma sense màcula; no hi ha amenaces a la seva aparença ni terrible
és la seva mirada: el seu aspecte desprèn pau. A la filla d’Agènor li meravella que
un animal tan formós no amenaci d’atacar gens ni mica, però, malgrat la mansesa,
de bon principi té por de tocar-lo: més tard s’acosta i li dóna flors a la blanca
boca. L’enamorat gaudeix i, mentre arriba el plaer esperat, li besa les mans;
gairebé amb prou feines pot demorar la resta i ara joguineja i salta sobre l’herba
verda, ara ajeu el seu costat blanc sobre la sorra vermella, i poc a poc, perduda ja
la por, ara li ofereix el pit perquè li doni copets amb la seva mà virginal, ara les
banyes perquè les cenyeixi amb noves garlandes. La princesa, ignorant a qui
muntava, gosa també asseure’s al llom del toro; moment en el qual el déu,
sensiblement lluny de la terra i de la sorra seca, deixa primer de tot les falses
plantes dels seus peus damunt les ones, d’allí marxa ben lluny i s’enduu el seu
102
Mercuri, nét d’Atlas i Plèione, era fill de Júpiter i Maia.
103
Es refereix a Fenícia, prenent les terres gregues com a punt de referència.
104
Europa, filla d’Agènor, rei de Fenícia.
botí per les planúries de la mar oberta. Ella té por i mira, un cop raptada, la platja
abandonada i agafa amb la mà dreta una banya, l’altra mà la té posada damunt
l’esquena; els seus vestits tremolosos fan ziga-zagues al vent.
[E.B.V.

Tristes 1, 3, 1-12
Ovidi recorda en to nostàlgic l’última nit que passà a Roma, abans d’ésser condemnat a l’exili
Cum subit illius tristissima noctis imago

quae mihi supremum tempus in urbe fuit
cum repeto noctem, qua tot mihi cara reliqui,
labitur ex oculis nunc quoque gutta meis.
5 iam prope lux aderat, qua me discedere Caesar
finibus extremae iusserat Ausoniae.
nec spatium nec mens fuerat satis apta parandi:
torpuerant longa pectora nostra mora.
non mihi seruorum, comitis non cura legendi,
10 non aptae profugo uestis opisue fuit.
non aliter stupui, quam qui Iouis ignibus ictus
uiuit et est uitae nescius ipse suae
Quan torno a reveure la visió tristíssima d’aquella nit, que fou l’última que vaig
passar a Roma, quan repenso la nit, en què vaig abandonar tot el que m’era
estimat, encara ara cau dels meus ulls una llàgrima. Ja gairebé havia vingut la
llum del dia, en què Cèsar em va ordenar d’allunyar-me dels extrems confins
d’Ausònia. No vaig tenir ni el temps ni la predisposició suficients per preparar les
coses necessàries. Una llarg retard entorpia el meu esperit. No vaig poder escollir
els esclaus, ni els companys, ni els vestits ni les coses útils per a un pròfug.
Estava atònit com aquell que, colpit per un llamp, resta viu però que no s’adona
d’ésser-ne.
[X.E.]
• Titus Livi (ca 59 aC-ca 17 dC)
Des de la fundació de la ciutat 39, 8, 3-8
Propagació del culte bàquic per la península itàlica i fets que provocaren l’anomenat escàndol de
les Bacanals, durament reprimit pel senat l’any 186 aC.
VIII 3 Consulibus ambobus quaestio de clandestinis coniurationibus decreta est.

Greaecus ignobilis in Etruriam primum uenit nulla cum arte earum, quas multas ad
animorum corporumque cultum nobis eruditissima omnium gens inuexit,
sacrificulus et uates; 4 nec is qui aperta religione, propalam et quaestum et
diciplinam profitendo, animos errore imbueret, sed occultorum et nocturnorum
antistes sacrorum. 5 Initia erant, quae primo paucis tradita sunt, deinde uulgari
coepta sunt per uiros mulieresque. Additae uoluptates religioni uini et epularum,
quo plurium animi illicerentur. 6 Cum uinum animos incendisset, et nox et mixti
feminis mares, aetatis tenerae maioribus, discrimen omne pudoris exstinxissent,
corruptelae primum omnis generis fieri coeptae, cum ad id quisque, quo natura
pronioris libidinis esset, paratam uolupatatem haberet. 7 Nec unum genus noxae,
stupra promiscua ingenuorum feminarumque erant, sed falsi testes, falsa signa
testamentaque et indicia ex eadem officina exibant: 8 uenena indidem
intestinaeque caedes, ita ut ne corpora quidem interdum ad sepulturam exstarent.
Multa dolo, pleraque per uim audebantur. Occulebat uim quod prae ululatibus
tympanorumque et cymbalorum strepitu nulla uox quiritantium inter stupra et
caedes exaudiri poterat.
Els dos cònsols105 van rebre l’encàrrec de dur a terme una investigació sobre les
associacions clandestines. Un grec de baixa condició havia arribat de primer a
Etrúria106: mancat de tots els coneixements adients a la formació del cos i de
l’esperit que nosaltres hem rebut de la nació més erudita que ha existit mai.
Aquest home era una mena de sacerdot i endeví, però no pas d’aquells que
105
Aquests fets s’esdevingueren l’any 186 aC. Els dos cònsols que van rebre l’encàrrec d’investigar
l’afer de les bacanals foren Espuri Postumi Albí i Quint Marci Filip. Es conserva, gravada en una
taula de bronze, una còpia del senatconsult referent a les disposicions preses al voltant d’aquest
escàndol.
106
Probablement el culte a Bacus arribà a Roma, com era habitual, a través del poble etrusc.
inculquen llurs errors en l’esperit dels altres a força de professar llurs creences de
manera pública i oberta, davant tothom, sinó fent-ho com a representant de rituals
secrets i nocturns. Aquests cultes, en un començament, no tenien massa adeptes,
però després començaren a divulgar-se força, tant entre els homes com entre les
dones107. Per a seduir més gent, s’afegiren a les pràctiques religioses els plaers
del vi i de la bona carn. Quan el vi encenia els esperits, i la nit i la barreja de
sexes, especialment de tendra edat, esborraven qualsevol sentiment de pudor,
ben aviat hom es lliurà a tota mena de disbauxes. Tothom hi trobava quelcom on
poder satisfer la seva passió predilecta. Però les relacions vergonyoses entre
homes i dones no eren l’únic escàndol: d’aquestes reunions sortiren falsos
testimonis, falses signatures, testaments i acusacions, i, amb això, els
emmetzinaments i els assassinats es perpetraven d’amagat, fins al punt que, de
vegades, ni tan sols es recuperaven els cadàvers per a enterrar-los. Moltes eren
les coses que hom gosava fer, ja fos per l’engany, ja fos, més sovint, per la
violència. I aquesta violència romania oculta per tal com els udols i l’estrèpit dels
timbals i dels címbals 108 ofegaven els crits de les víctimes enmig de l’estupre i de
la mort.
[M.M.V.]
• Titus Livi (ca 59 aC-ca 17 dC)

Des de la fundació de la ciutat 120
En aquest episodi es narra la mort de Ciceró. Hom considera que pertany al llibre cent vint de Titus
Livi, un dels molts llibres perduts d’aquest autor. El fragment és conegut gràcies a Sèneca pare
,que el va incloure en una de les seves obres (Suasoriae 6, 17).
1
M. Cicero sub aduentum triumuirorum urbe cesserat pro certo habens, id quod
erat, non magis <se> Antonio eripi quam Caesari Cassium et Brutum poss; primo
in Tusculanum fugerat, inde transuersis itineribus in Formianum , ut a Caieta
107
De fet, en un començament, només les dones s’iniciaren en aquests cultes. Més tard, però,
s’obriren també als homes.
108
Instrument antic, de percussió, anàleg als platerets i molt emprat en els cultes grecs o orientals
en general.
nauem conscensurus, proficiscitur. Vnde aliquotiens in altum prouectum cum
modo uenti aduersi retulissent, modo ipse iactationem nauis caeco uoluente fluctu
pati non posset, taedium tandem eum et fugae et uitae cepit, regressusque ad
superiorem uillam, quae paulo plus mille passibus a mari abest: ‘Moriar’, inquit, ‘in
2
patria saepe seruata’. Satis constat seruos fortiter fideliterque paratos fuisse ad
dimicandum; ipsum deponi lecticam et quietos pati, quod sors iniqua cogeret,
iussisse. Prominenti ex lectica praebentique immotam ceruicem caput praecisum
est. Nec satis stolidae crudelitati militum fuit; manus quoque, scripsissse in
Antonium exprobrantes, praeciderunt. Ita relatum caput ad Antonium iussuque
eius inter duas manus in rostris positum, ubi ille consul, ubi saepe consularis, ubi
eo ipso anno aduersus Antonium quanta nulla umquam humana uox, cum
admiratione eloquentiae auditus fuerat. Vix attollentes <prae> lacrimis oculos
3
homines intueri trucidati membra eius poterant. Vixit tres et sexaginta annos, ut,
si uis afuisset, ne immatura quidem mors uideri possit. Ingenium et operibus et
praemiis operum felix; ipse fortunae diu prosperae sed in longo tenore felicitatis
magnis interim ictus uulneribus, exsilio, ruina partium pro quibus steterat, filiae
morte, exitu tam tristi atque acerbo, omnium aduersorum nihil ut uiro dignum erat
tulit praeter mortem, quae uere aestimanti minus indigna uideri potuit, quod a
uictore inimico nihil crudelius passus erat quam quod, eiusdem fortunae compos,
in eo fecisset. Si quis tamen uirtutibus uitia pensarit, uir magnus ac memorabilis
fuit, et in cuius laudes exsequendas Cicerone laudatore opus fuerit.
Marc Ciceró havia marxat de la Ciutat 109 just abans de l’arribada dels triümvirs,
perquè tenia per segur allò que ho era, que ell no podia escapar d’Antoni més que
Cassi i Brutus de Cèsar 110. En primera instància havia escapat a la seva vil·la de
Túscul; des d’allí per camins veïnals va anar a la de Fòrmias 111 per a embarcar des
de Gaeta. Des d’aquest port, atès que els vents desfavorables l’havien fet tornar
109
La Ciutat era, naturalment, Roma.
110
Aquí es tracta d’Octavi, que, en ésser adoptat per Juli Cèsar, va prendre el nom de Gaius Iulius
Caesar Octauianus. La persecució implacable dels assassins del seu pare adoptiu obligà aquests a
suïcidar-se.
111
La vil·la de Túscul es trobava a uns 25 km. al sud de Roma; la vil·la de Fòrmias, situada a la
costa del mar Tirrè, estava a uns 6 km. del port de Gaeta.
després d’haver arribat en diverses ocasions fins a alta mar i atès que ell mateix
no podia suportar el moviment de la nau per causa del vaivé de la mar de fons,
finalment es va apoderar d’ell un sentiment de tedi no solament en vers de fugir
sinó també del desig de viure; havent tornat a la vil·la situada més amunt i
separada del mar poc més de mil passos 112va dir: ‘Moriré a la pàtria tantes
vegades salvada’. 2Es ben sabut que els seus esclaus estaven disposats a lluitar
valerosament i lleialment, que ell els ordenà de posar a terra la llitera i d’ aguantar
tranquils allò que la sort adversa els obligués. Quan treia el cap de la llitera i
deixava veure el clatell immòbil li van tallar. I no fou prou això per a la crueltat
estúpida dels soldats; van tallar-li també les mans perquè els hi atribuïen haver
escrit contra Antoni. Així fou enviat el cap a Antoni i, per ordre d’aquest, fou
exposat a la columna rostral entre les dues mans, allí on ell com a cònsol, sovint
ja com a excònsol, allí on aquell mateix any se l’havia sentit parlar contra Antoni
amb una admiració tan gran com mai s’havia sentit cap veu humana. Alçant amb
prou feines la vista per causa de les llàgrimes els homes podien veure els seus
3
membres mutilats. Va viure seixanta-dos anys 113 de manera que, si la violència
hagués estat absent, podria considerar-se com una mort prematura. La seva
intel·ligència fou fecunda en obres i recompenses del seus treballs, durant molt de
temps ell mateix va gaudir d’una sort pròspera; però en el llarg transcurs de la
seva felicitat va rebre ocasionalment ferides importants: l’exili, la destrucció del
partit al front del qual havia estat, la mort de la filla, desgràcia tan trista com cruel.
Però no va exterioritzar cap d’aquestes adversitats, com escau a un home. Per a
qui ho pensés de debò, va poder semblar que la seva mort no era ignominiosa
perquè no va sofrir res més cruel per part del seu enemic vencedor que allò que
ell hauria fet si hagués estat amo d’idèntica sort. Encara que algú, però, sospesés
els defectes amb les virtuts, fou un home important i digne d’ésser recordat, fins i
tot ens caldria un Ciceró panegirista per a poder fer una lloança digna d’ell.
[E.B.V.
112
Fòrmias.
113
En llatí diu seixanta-tres, però cal tenir present que els romans comptaven tant el primer
element com l’últim del conjunt objecte del càlcul.
• Fedre (ca 15 aC-ca 50 dC)
Faules 1, 4
Qui desitja les coses alienes, sovint perd fins i tot les pròpies.
CANIS PER FLVVIVM CARNEM FERENS
Amittit merito proprium qui alienum adpetit.

Canis per fluuium carnem dum ferret natans,
lympharum in speculo uidit simulacrum suum,
aliamque praedam ab altero ferri putans
5 eripere uoluit: uerum decepta auiditas
et quem tenebat ore dimisit cibum,
nec quem petebat potuit adeo adtingere
UN GOS PORTANT PER UN RIU UN TROS DE CARN
Amb raó perd el que és seu qui cobeja el que és d’altri.

Vet aquí que un gos, en portar un tros de carn tot nedant per un riu, va veure en el
mirall de les aigües la seva pròpia imatge, i, pensant que es tractava d’una altra
presa portada per un altre, la hi va voler arrabassar. Però la seva ambició el va
perdre, i fou així com amollà el menjar que duia a la boca i ni tan sols va poder
tocar el que perseguia.
[M.M.V.]
• Fedre (ca 15 aC-ca 50 dC)

Faules 1, 20
Una decisió estúpida no només és inútil ans també perniciosa.
CANES FAMELICI
Stultum consilium non modo effectu caret,

sed ad perniciem quoque mortales deuocat.
Corium depressum in fluuio uiderunt canes.
Id ut comesse extractum possent facilius,
5 aquam coepere ebibere: sed rupti prius
periere, quam quod petierant contingerent.
ELS GOSSOS FAMOLENCS
Una decisió estúpida no només està mancada d'efecte, sinó que fins i tot porta els
mortals a la perdició.
Uns gossos veieren dins del riu una pell enfonsada. Per poder menjar-se-la més
fàcilment un cop extreta, van començar a beure aigua: però, rebentats, moriren
abans d’atènyer allò que havien desitjat.
[M.M.V.]
• Petroni (s. I dC, sota Neró)

El Satiricó 40, 2-8
Descripció d’un dels plats del sopar de Trimalció
2
Necdum sciebamus <quo> mitteremus suspiciones nostras, cum extra triclinium
clamor sublatus est ingens, et ecce canes Laconici etiam circa mensam discurrere
coeperunt. 3 Secutum est hos repositorium, in quo positus erat primae magnitudinis
aper, et quidem pilleatus, e cuius dentibus sportellae dependebant duae palmulis
textae, altera caryotis, altera thebaicis repleta. 4 Circa autem minores porcelli ex
coptoplacentis facti, quasi uberibus imminerent, scrofam esse positam
significabant. Et hi quidem apophoreti fuerunt.
5
Ceterum ad scindendum aprum non ille Carpus accessit qui altilia lacerauerat,
sed barbatus ingens, fasciis cruralibus alligatus et alicula subornatus polymita,
strictoque uenatorio cultro latus apri uehementer percussit, ex cuius plaga turdi
6
euolauerunt. Parati aucupes cum harundinibus fuerunt et eos circa triclinium
7
uolitantes momento exceperunt. Inde cum suum cuique iussisset referri,
Trimalchio adiecit: ‘Etiam uidete, quam porcus ille siluaticus totam comederit
glandem’. 8 Statim pueri ad sportellas accesserunt quae pendebant e dentibus,
thebaicasque et caryotas ad numerum diuisere cenantibus.
2
I no sabíem encara a on dirigir les nostres sospites quan fora del triclini
s’organitzà una cridòria tremenda i vet aquí que uns gossos laconis van començar
a córrer fins i tot al voltant de la taula. 3 Va seguir a aquests una plàtera damunt la
qual havia estat posat un senglar de primera magnitud i, a més, de les seves
dents penjaven dos cabassos de dàtils, l’un amb dàtils frescos, l’altre ple fins dalt
de dàtils tebaics 114. 4 Al voltant, uns porquets més petits fets de coptoplacenta 115 i
posats com si mamessin, donaven a entendre que se servia una truja. I també
aquests van ésser oferts als convidats.
5
A més, per a trinxar el senglar no va venir Carpus 116 que havia capolat els capons,
sinó un barbut immens, amb els panxells cenyits amb benes i guarnit amb un
mantell de colors. Després de desembeinar un ganivet de caça, va envestir amb
6
força el costat de la truja; de dins del tall van sortir volant uns tords. Els
ocellaires estaven ja preparats amb uns branquillons i, en un moment, van
7
capturar-los mentre volaven al voltant del triclini. Llavors, després d’ordenar
Trimalció que es repartissin entre cadascun dels convidats, va afegir: ‘Mireu
114
Dàtils secs.
115
Uns pastissos molt durs semblants al massapà.
116
Nom del trinxador que apareix en el capítol 36. El significat català del nom Carpus podria ésser
‘Tros’.
també com s’ha menjat aquest porc de bosc el gla sencer!’. 8 Immediatament uns
noiets van atansar-se als cabassos que penjaven de les dents i van repartir entre
els comensals tots els dàtils frescos i secs.
[E.B.V.
• Sèneca (2 aC-65 dC)

Lletres a Lucili 56, 1-2
La contaminació sonora provocada pel batibull d’uns banys públics no destorba el savi
Seneca Lucilio suo salutem

1
Peream si est tam necessarium quam uidetur silentium in studia seposito. Ecce
undique me uarius clamor circumsonat: supra ipsum balneum habito. Propone
nunc tibi omnia genera uocum quae in odium possunt aures adducere: cum
fortiores exercentur et manus plumbo graues iactant, cum aut laborant aut
laborantem imitantur, gemitus audio, quotiens retentum spiritum remiserunt, sibilos
et acerbissimas respirationes; cum in aliquem inertem et hac plebeia unctione
contentum incidi, audio crepitum inlisae manus umeris, quae prout plana peruenit
aut concaua, ita sonum mutat. Si uero pilicrepus superuenit et numerare coepit
pilas, actum est. 2 Adice nunc scordalum et furem deprensum et illum cui uox sua
in balineo placet, adice nunc eos qui in piscinam cum ingenti inpulsae aquae sono
saliunt. Praeter istos quorum, si nihil aliud, rectae uoces sunt, alipilum cogita
tenuem et stridulam uocem quo sit notabilior subinde exprimentem nec umquam
tacentem nisi dum uellit alas et alium pro se clamare cogit; iam biberari uarias
exclamationes et botularium et crustularium et omnes popinarum institores
mercem sua quadam et insignita modulatione uendentis. 3 ‘O te’ inquis ‘ferreum aut
surdum, cui mens inter tot clamores tam uarios, tam dissonos constat, cum
Chrysippum nostrum adsidua salutatio perducat ad mortem’.
Sèneca saluda el seu Lucili
Que em mori si el silenci és tan necessari com sembla per a l’home retirat en els
estudis. Vet aquí que des de tot arreu m’envolta una cridòria ben variada: Visc
damunt mateix d’un bany. Imagina’t ara tots els tipus de veus que poden arribar a
ésser odiosos a les oïdes: quan els més forts s’entrenen i sacsegen les mans
carregades de plom, quan fan esforços o bé imiten qui s’esforça, sento gemecs,
xiulets i respiracions turmentadíssimes tantes vegades com treuen l’aire que
prèviament han retingut; quan em trobo amb un noiet maldestre que s’acontenta
amb una frega corrent, sento l’espetec de la mà quan topa a les espatlles; segons
que xoqui la palma o el clot de la mà, així canvia el so. Però, si s’afegeix un
jugador de pilota i comença a comptar els punts, ja hem begut oli. Afegeix ara el
busca-raons, el lladre agafat in fraganti i aquell a qui agrada sentir la seva veu en
el bany; afegeix encara els qui salten a la piscina amb el terrabastall enorme de
l’aigua remoguda. Tret dels qui, si no passa res, tenen una veu correcta, pensa en
el depilador d’aixelles que articula una veu fina i estrident .per fer-se notar força
i aviat. que no calla mai si no és mentre depila les aixelles, i aleshores obliga un
altre a cridar per ell; pensa encara en els crits variats del que ven les begudes,
dels salsitxaires i dels pastissers, i tots els proveïdors de les tavernes que venen
la mercaderia amb una mena de cantarella característica. Em dius: ‘Ai! Tu deus
ésser o sord o de ferro perquè entre cridòries tan grans, tan variades, i tan
dissonants el pensament t’obeeix quan al nostre Crisip 117 les salutacions
ininterrompudes van posar-lo en perill de mort!
[E.B.V.

De la vida benaurada 3
117
Filòsof grec de l’escola estoica. L’anècdota, que solament es troba a Sèneca, té justificació pel
fet que la salutatio era un costum romà.
Breu exposició dels mètodes per trobar la veritat
quaeramus aliquod non in speciem bonum, sed solidum et aequale et a secretiore

parte formosius; hoc eruamus. Nec longe positum est: inuenietur, scire tantum
opus est quo manum porrigas; nunc uelut in tenebris uicina transimus, offensantes
ea ipsa quae desideramus. Sed ne te per circumitus traham, aliorum quidem
opiniones praeteribo - nam et enumerare illas longum est et coarguere: nostram
accipe. Nostram autem cum dico, non alligo me ad unum aliquem ex Stoicis
proceribus: est et mihi ccensendi ius. Itaque aliquem sequar, aliquem iubebo
sentenaim diuidere, fortasse et post omnes citatus nihil improbabo ex iis quae
priores decreuerint et dicam ‘hoc amplius censo’.
Cerquem alguna cosa que sigui bona , no en aparença, sinó que ho sigui de
manera sòlida i duradora i que sigui més agradable per les parts més amagades.
Descobrim-la. No és gaire lluny. Es pot trobar. Només cal saber on hem d’allargar
la mà. Però passem, com si fóssim entre les tenebres, pel costat de les coses,
entrebancant-nos amb les mateixes coses que desitgem. Però, per evitar donar-hi
més voltes, passaré per alt les opinions dels altres autors, ja que porta molt de
temps enumerar-les i criticar-les. Escolta la nostra. Quan dic la nostra, no em
refereixo només a les opinions dels filòsofs de l’estoïcisme. Jo també crec que tinc
dret a dir-hi la meva. Per tant, els seguiré en algun punt, demanaré a uns altres
que divideixin les seves opinions i, potser, un cop els hauré citat a tots, no
rebutjaré res del que digueren els anteriors i diré: ‘Sóc del mateix parer’.
[X.E.]

Medea 893-907
Medea s’esplaia amb la seva dida abans de parlar amb Iàson
Medea: Egone ut recedam? si profugissem prius,

ad hoc redirem. Nuptias specto novas.
895 Quid, anime, cessas? sequere felicem impetum.
pars ultionis ista, qua gaudes, quota est?
amas adhuc, furiose, si satis est tibi
caelebs Iason. Quaere poenarum genus
haut usitatum iamque sic temet para:
900 fas omne cedat, abeat expulsus pudor;
uindicta leuis est quam ferunt purae manus.
Incumbe in iras teque languentem excita
penitusque ueteres pectore ex imo impetus
uiolentus hauri. Quicquid admissum est adhuc,
905 pietas uocetur. Hoc age en faxo sciant
quam leuia fuerint quamque uulgaris notae
quae commodaui scelera.
Medea: Que jo me’n vagi? Si hagués fugit abans, en aquest mateix moment hauria
tornat. Contemplo unes noves noces. Perquè defalleixes, esperit meu? Segueix
un impuls afortunat! Què petita és aquesta part de la venjança de la que ara
gaudeixes. Tu encara estimes, boja, si per a tu és suficient veure Jasó encara
cèlibe. Cerca un nou tipus de càstig encara no experimentat i comença a ser tu
mateixa. Que quedi abolida tota llei divina, que sigui foragitat el pudor; és poca la
venjança que es pot fer només amb les mans. Precipitat en la ira i despertat de la
teva llangor i des de les profunditats del teu cor treu els teus antics atacs de
violència. Tot això que ha estat comès fins ara, cal anomenar-ho ‘compliment del
deure’. Vinga, fes que sàpiguen com de lleus i com de coneguts són els crims que
has comès.
[X.E.]
• Marcial (ca 40 dC-103 dC)
Sobre els espectacles 1
Marcial lloa el famós Coliseu o amfiteatre Flavi, començat per Vespasià i en el qual ara
l’emperador Tit ha organitzat uns fantàstics jocs de circ.
Barbara pyramidum sileat miracula Memphis,

Assyrius iactet nec Babylona labor;
nec Triuiae templo molles laudentur Iones,
dissimulet Delon cornibus ara frequens;
5 aëre nec uacuo pendentia Mausolea
laudibus inmodicis Cares in astra ferant.
Omnis Caesareo cedit labor Amphitheatro,
unum pro cunctis fama loquetur opus.
Que la bàrbara Memfis calli les meravelles de les seves piràmides i que l’esforç
assiri no es vani de Babilònia, ni siguin enaltits pel temple de Trívia 118 els
efeminats jonis i que l’ara feta de banyes nombroses 119 no faci cèlebre Delos. Que
el sepulcre de Mausol120, que penja a l’aire vacu, no el portin als astres, amb
lloances sense mida, els caris. Que tot esforç cedeixi davant l’amfiteatre de Cèsar.
La Fama parlarà únicament d’aquesta obra, i deixarà de banda la resta.
[M.M.V.]
118
Al·lusió al temple d’Àrtemis d’Efes, una de les set meravelles del món. Trívia és un epítet de
Diana, deessa assimilada a l’Àrtemis grega.
119
La tradició atribuïa al déu Apol·lo la construcció d’aquest altar fet de banyes que podia
contemplar-se a l’illa de Delos, lloc on havia nascut el déu.
120
Aquesta tomba era considerada una altra de les set meravelles del món. L’havia fet construir en
honor de Mausol, rei dels caris, la seva muller, Artemisa. En conservem la descripció gràcies a
Plini.
Epigrames 1, 73
D’ençà que Cecilià ha posat guardians a la seva muller, tothom fa cua per a ‘visitar-la’.
Nullus in urbe fuit tota qui tangere uellet

uxorem gratis, Caeciliane, tuam,
dum licuit: sed nunc positis custodibus ingens
turba fututorum est: ingeniosus homo es.
No hi hagué en tota la ciutat qui volgués tocar de franc la teva dona, Cecilià,
mentre era permès: ara, però, que li has posat vigilants, és enorme el nombre de
folladors: ets un home enginyós!
[M.M.V.]

Epigrames 1, 87
Fescènnia beu i, per no tufejar, s’empassa àvidament pastilles perfumades.
Ne grauis hesterno fragres, Fescennia, uino,

pastillos Cosmi luxuriosa uoras.
Ista linunt dentes iantacula, sed nihil opstant,
extremo ructus cum redit a barathro.
5 Quid quod olet grauius mixtum diapasmate uirus
atque duplex animae longius exit odor?
notas ergo nimis fraudes deprensaque furta
iam tollas et sis ebria simpliciter.
Per a no fer pudor carregada amb el vi de la vetlla, devores àvidament,
Fescènnia, caramels de Cosmus121. Aquest tipus d’esmorzar t’embruta les dents,
però no té cap mena d’efecte quan del fons de l’estómac et puja un rot. Que
potser no fa més pudor l’alè en barrejar-se amb pastilles aromàtiques? i no arriba
més lluny la doble sentor que et surt de l’ànima? Així, doncs, abandona d’una
vegada les trampes massa conegudes i les enganyifes massa sabudes, i sigues,
simplement, borratxa.
[M.M.V.]
• Juvenal (60 dC-130 dC)

Sàtires 4, 130-154
Un pescador de l’Adriàtic ha pescat un rèmol enorme que ha lliurat a Domicià. Els col·laboradors
de l’emperador s’han reunit per decidir com cuinar-lo. Traspua una crítica evident al règim tirànic
de Domicià
‘quidnam igitur censes? conciditur?’ ‘absit ab illo

dedecus hoc’ Montanus ait, ‘testa alta paretur
quae tenui muro spatiosum colligat orbem.
debetur magnus patinae subitusque Promteheus.
argillam atque rotam citius properate, sed ex hoc
tempore iam, Caesar, figuli tua castra sequantur.’
uicit digna uiro sententio. nouerat ille
luxuriam inperii ueterem noctesque Neronis
iam medias aliamque famem, cum pulmo Falerno
arderet. nulli maior fuit usus edendi
tempeste mea: Circeis nata forent ant
Lucrinum ad saxum Rutupinoue edita fundo
121
Nom d’un perfumista de l’època.
ostrea callebat primo deprendere morsu,
et semel aspecti litus dicebat echini.
surgitur et misso proceres exire iubentur
consilio, quos Albanam dux magnus in arcem
traxerat attonitos et festinare coactos,
tramquam de Chattis aliquid toruisque Sygambris
dicturus, tamquam ex diuersis partibus orbis
anxia praecipiti uenisset epistula pinna.
atque utinam his potius nugis tota illa dedisset
tempora saeuitiae, claras quibus abstulit urbi
inlustresque animas inpune et uindice nullo.
sed periit postquam cerdonibus esse timendus
coeperat: hoc nocuit Lamiarum caede madenti.
‘Així doncs, què penses? el trossegem?’ ‘Lluny d’aquesta infàmia’, digué Montà,
‘que preparin una cassola fonda, que, amb les seves parets fines, aculli aquest
immens cercle. Ens cal de seguida un gran Prometeu per a fer aquesta cassola;
feu portar immediatament l’argila i el torn i que, des d’ara mateix, Cèsar, els
terrissaires segueixin els teus campaments’. Prevalgué aquesta opinió, digne
d’aquest home, el qual havia conegut l’antiga luxúria dels emperadors i les festes
de Neró fins més enllà de mitjanit i una nova fam quan en els pulmons abrusava el
vi falern. A la meva època ningú no coneixia tant bé l’art de menjar. Al primer tast,
era capaç de saber si les ostres eren de Circei o dels esculls del llac Lucrí o si
havien estat criades en les fondàries de Rutúpia i, de la mateixa manera, només
de veure-les, indicava la procedència de les garotes. S’aixecaren i, en acabar el
consell, ordena que surtin els pròcers a qui el gran capitost havia convocat a la
fortalesa d’Alba. Aquests, atònits, foren obligats a donar-se pressa com si els
hagués de comunicar alguna notícia dels cates o dels ferotges sicambres o com si
de les parts més allunyades de la terra hagués arribat una carta angoixosa de
forma precipitada. Tant de bo hagués dedicat a aquestes foteses tot aquell temps
de crueltat durant el qual privà a la ciutat d’esperits famosos i nobles, impunement
i sense venjança; dissortadament no morí fins que no comença a ésser temut pels
menestrals; això perdé a qui ja estava xop de la sang dels Làmia.
[X.E.]
• Plini el Vell (23 dC-79 dC)

Història natural 3, 4, 21-23
Descripció de la Tarraconese
3, 4, 21Regio Ilergaonum Hiberus amnis, nauigabili commercio diues, ortus in

Cantabris haut procul oppido Iuliobrica per CCCCL p. fluens, nauium per CCLX a
Vareia oppido capax, quem propter uniuersam Hispaniam Graeci appellauere
Hiberiam; regio Cessetania, flumen Subi, colonia Tarracon, Scipionum opus sicut
Carthago Poenorum; regio Ilergetum, oppidum Subur, flumen Rubricatum, a quo
Laeetani et Indigetes. Post eos quo dicetur ordine intus recedentes radice
Pyrenaei Ausetani [Fitani, lacetani perque Pyrenaeum Ceretani; dein Vascones. In
ora autem colonia Barcino cognomine Fauentia, oppida ciuium Romanorum
Baetulo, Iluro, flumen Arnum, Blandae, flumen Alba, Emporiae, geminum hoc
ueterum incolarum et Graecorum qui Phocaeensium fuere suboles; flumen Ticer:
ab eo Pyrenaea Venus in latere promunturii altero XL.
3, 4 [Hom troba a la Tarraconense la regió dels ilergaons; el riu Híber 122, ric pel
seu tràfic marítim, que neix entre els càntabres no lluny de la població de
Juliòbrega123, el curs del qual mesura 450.000 passos i és navegable 260.000
passos des de la població de Vareia, motiu pel qual els grecs van anomenar Ibèria
a tota Hispània; la regió de Cessetània, el riu Subi, la colònia de Tàrraco 124, obra
122
L’Ebre.
123
Reinosa.
124
Tarragona.
dels Escipions com Cartago 125 ho fou dels púnics; la regió dels ilergets, la població
de Subur126, el riu Rubricat127, a partir del qual hi ha els laietans i els indigets.
Darrera d’aquests, en l’ordre en què es dirà, allunyant-se terra endins, estan als
peus del Pirineu els ausetans [fitans, els jacetans i, pel Pirineu, els ceretans i, a
continuació, els vascons.
Ara bé, a la costa hi ha la colònia de Bàrcino 128 amb el sobrenom de ‘Favència’,
les poblacions de ciutadans romans de Baètulo 129 i Iluro130, el riu Arne, Blandes 131,
l’Alba, les Empúries, ciutats bessones dels antics indígenes i dels grecs que són
descendents dels foceus, i el riu Tícer 132; des d’aquest lloc, a 40.000 passos a
l’altra banda del promontori hi ha el santuari de Venus Pirínea 133.
[E.B.V.
• Plini el Jove (ca 61 dC-ca 113 dC)

Lletres 6, 16
Plini explica a l’historiador Tàcit de quina manera va morir el seu oncle, Plini el Vell, durant
l’erupció del Vesuvi.
C. PLINIVS TACITO SVO S.
1 Petis ut tibi auunculi mei exitum scribam, quo uerius tradere posteris possis.
Gratias ago; nam uideo morti eius si celebretur a te immortalem gloriam esse
propositam. 2 Quamuis enim pulcherrimarum clade terrarum, ut populi ut urbes
memorabili casu, quasi semper uicturus occiderit, quamuis ipse plurima opera et
125
Cartago la Nova, avui Cartagena.
126
Sitges
127
El Llobregat.
128
Barcelona.
129
Badalona.
130
Mataró.
131
Blanes.
132
El Ter (?).
133
Cap de Creus.
mansura condiderit, multum tamen perpetuitati eius scriptorum tuorum aeternitas
addet. 3 Equidem beatos puto, quibus deorum munere datum est aut facere
scribenda aut scribere legenda, beatissimos uero quibus utrumque. Horum in
numero auunculus meus et suis libris et tuis erit. Quo libentius suscipio, deposco
etiam quod iniungis.
4 Erat Miseni classemque imperio praesens regebat. Nonum kal. Septembres
hora fere septima mater mea indicat ei adparere nubem inusitata et magnitudine et
specie. 5 Vsus ille sole, mox frigida, gustauerat iacens studebatque; poscit soleas,
ascendit locum ex quo maxime miraculum illud conspici poterat. Nubes —incertum
procul intuentibus ex quo monte (Vesuuium fuisse postea cognitum est)—
oriebatur, cuius similitudinem et formam non alia magis arbor quam pinus
expresserit. 6 Nam longissimo uelut trunco elata in altum quibusdam ramis
diffundebatur, credo quia recenti spiritu euecta, dein senescente eo destituta aut
etiam pondere suo uicta in latitudinem uanescebat, candida interdum, interdum
sordida et maculosa prout terram cineremue sustulerat. 7 Magnum propriusque
noscendum ut eruditissimo uiro uisum. Iubet liburnicam aptari; mihi si uenire una
uellem facit copiam; respondi studere me malle, et forte ipse quod scriberem
dederat. 8 Egrediebatur domo; accipit codicillos Rectinae Tasci imminenti periculo
exterritae (nam uilla eius subiacebat, nec ulla nisi nauibus fuga): ut se tanto
discrimini eriperet orabat. 9 Vertit ille consilium et quod studioso animo incohauerat
obit maximo. Deducit quadriremes, ascendit ipse non Rectinae modo sed multis
(erat enim frequens amoenitas orae) laturus auxilium. 10 Properat illuc unde alii
fugiunt, rectumque cursum recta gubernacula in periculum tenet adeo solutus
metu, ut omnes illius mali motus omnes figuras ut deprenderat oculis dictaret
enotaretque.
11 Iam nauibus cinis incidebat, quo propius accederent, calidior et densior; iam
pumices etiam nigrique et ambusti et fracti igne lapides; iam uadum subitum
ruinaque montis litora obstantia. Cunctatus paulum an retro flecteret, mox
gubernatori ut ita faceret monenti ‘Fortes’ inquit ‘fortuna iuuat: Pomponianum pete.’
12 Stabiis erat diremptus sinu medio (nam sensim circumactis curuatisque litoribus
mare infunditur); ibi quamquam nondum periculo adpropinquante, conspicuo
tamen et cum cresceret proximo, sarcinas contulerat in naues, certus fugae si
contrarius uentus resedisset. Quo tunc auunculus meus secundissimo inuectus,
complectitur trepidantem consolatur hortatur, utque timorem eius sua securitate
leniret, deferri in balineum iubet; lotus accubat cenat, aut hilaris aut (quod aeque
magnum) similis hilari. 13 Interim e Vesuuio monte pluribus locis latissimae
flammae altaque incendia relucebant, quorum fulgor et claritas tenebris noctis
excitabatur. Ille agrestium trepidatione ignes relictos desertasque uillas per
solitudinem ardere in remedium formidinis dictitabat. Tum se quiete dedit et quieuit
uerissimo quidem somno; nam meatus animae, qui illi propter amplitudinem
corporis grauior et sonantior erat, ab iis qui limini obuersabantur audiebatur.
14 Sed area ex qua diaeta adibatur ita iam cinere mixtisque pumicibus oppleta
surrexerat, ut si longior in cubiculo mora, exitus negaretur. Excitatus procedit,
seque Pomponiano ceterisque qui peruigilauerant reddit. 15 In commune
consultant, intra tecta subsistant an in aperto uagentur. Nam crebris uastisque
tremoribus tecta nutabant, et quasi emota sedibus suis nunc huc nunc illuc abire
aut referri uidebantur. 16 Sub dio rursus quamquam leuium exesorumque
pumicum casus metuebatur, quod tamen periculorum collatio elegit; et apud illum
quidem ratio rationem, apud alios timorem timor uicit. Ceruicalia capitibus imposita
linteis constringunt; id munimentum aduersus incidentia fuit. 17 Iam dies alibi, illic
nox omnibus noctibus nigrior densiorque; quam tamen faces multae uariaque
lumina soluebant. Placuit egredi in litus, et ex proximo adspicere, ecquid iam mare
admitteret; quod adhuc uastum et aduersum permanebat. 18 Ibi super abiectum
linteum recubans semel atque iterum frigidam aquam poposcit hausitque. Deinde
flammae flammarumque praenuntius odor sulpuris alios in fugam uertunt, excitant
illum. 19 Innitens seruolis duobus adsurrexit et statim concidit, ut ego colligo,
crassiore caligine spiritu obstructo, clausoque stomacho qui illi natura inualidus et
angustus et frequenter aestuans erat. 20 Vbi dies redditus (is ab eo quem
nouissime uiderat tertius), corpus inuentum integrum inlaesum opertumque ut
fuerat indutus: habitus corporis quiescenti quam defuncto similior.
21 Interim Miseni ego et mater —sed nihil ad historiam, nec tu aliud quam de exitu
eius scire uoluisti. Finem ergo faciam. 22 Vnum adiciam, omnia me quibus
interfueram quaeque statim, cum maxime uera memorantur, audieram,
persecutum. Tu potissima excerpes; aliud est enim epistulam aliud historiam, aliud
amico aliud omnibus scribere. Vale.
GAI PLINI AL SEU TÀCIT, SALUT
Em demanes que t’escrigui la fi del meu oncle, per tal que la puguis transmetre
més fidelment a la posteritat. T’ho agraeixo: car veig que, si és remembrada per
tu, una glòria immortal serà atorgada a la seva mort. En efecte, malgrat que hagi
mort arran de la destrucció d’una de les terres més belles, amb tants de pobles i
de ciutats, com si estigués destinat a vèncer l’oblit per un atzar inoblidable, i
malgrat que ell mateix hagi deixat moltes obres duradores, tanmateix l’eternitat
dels teus escrits afegirà molt a la seva remembrança. Certament considero feliços
aquells homes a qui, per do dels déus, ha estat concedit o bé fer coses dignes de
ser escrites o bé escriure coses dignes de ser llegides; però considero més feliços
encara aquells que pogueren fer l’una cosa i l’altra. Entre els quals hi serà,
gràcies als seus escrits i als teus, el meu oncle, per la qual cosa accepto de molt
bon grat i fins i tot reivindico allò que em demanes.
Era a Misènum134 i duia personalment el comandament de l’estol. El dia novè
abans de les calendes de setembre, gairebé a l’hora setena 135, la meva mare li
indica que apareixia un núvol insòlit tant pel que fa a la seva magnitud com pel
que fa a la seva forma. Ell, havent pres el bany de sol i després el d’aigua freda,
havia fet un mos mentre jeia estudiava: demana les sandàlies i puja en un lloc des
d’on pogués albirar-se millor aquella meravella. S’aixecava un núvol —era incert
per als que s’ho miraven de lluny de quina muntanya sortia, després es va saber
que del Vesuvi—, la semblança i la forma del qual cap arbre no les expressaria
millor que un pi. Car, projectant-se en l’aire, com per un tronc llarguíssim,
s’esbadiava en un seguit de branques, segons crec perquè, empès per un corrent
recent que després s’afeblia, el núvol, mancat d’aquesta força o vençut pel seu
134
Avui dia Capo Miseno, promontori i ciutat portuària situada al nord del Golf de Nàpols. La
catàstrofe que tot seguit s’explicarà va tenir lloc el dia 24 d’agost de l’any 79.
135
Pels volts de les dotze del migdia.
propi pes, s’esvaïa en amplada, tan aviat blanc, com d’un color brut i tacat,
segons si portava terra o cendra.
A ell, com a home molt erudit, aquell espectacle li va semblar extraordinari i digne
d’ésser contemplat des de més a prop. Mana aparellar una libúrnica 136 i em dóna
la possibilitat d’acompanyar-lo, si vull anar-hi. Li vaig respondre que m’estimava
més quedar-me a estudiar: justament ell m’havia donat alguna cosa a escriure.
Sortia de casa i rep un escrit de Rectina, muller de Rascus, espantada pel perill
imminent —car la seva vil·la quedava a sota de la muntanya i no hi havia
possibilitat de fugir si no era amb naus—, i pregant-li que la tragués d’aquell mal
pas tan extrem. Muda d’opinió i apressa al màxim allò que havia començat amb
esperit científic. Vara unes quantes quadriremes 137 i hi embarca ell mateix, decidit
a portar auxili no només a Rectina sinó a molts (car l’amenitat de la riba en feia un
lloc molt freqüentat). S’afanya cap allà d’on els altres fugen, i manté el governall i
el rumb encarats al perill, fins a tal punt deslliurat de tot temor que àdhuc dictava i
anotava tots els moviments d’aquella dissort, totes les formes segons les veia amb
els ulls.
Ara queia cendra a les naus, més calenta i més espessa com més s’hi atansaven;
adés rocs i àdhuc pedres ennegrides, calcinades i trencades pel foc. Ja la mar
s’obria en un gual sobtat i les platges eren obstruïdes per la runa. Havent dubtat
un instant si girava cua, de seguida digué al nauxer que li aconsellava fer-ho: ‘La
fortuna somriu als valents; cuita cap a la casa de Pomponià’. Aquest es trobava
aleshores a Estàbies 138, a l’altra banda del golf, car la costa, replegant-se sobre si
mateixa forma una lleugera corba en la qual penetra el mar. Allà, en vista del
perill, encara lluny però tanmateix evident i, si creixia, imminent, havia fet carregar
els paquets a les naus, decidit a anar-se’n si el vent advers s’apaivagava. El meu
oncle, dut per aquest vent, que li era favorable, abraça el seu amic tremolós, el
reconforta i el consola i, per calmar els seus temors amb la seva serenor, es fa dur
al bany: un cop rentat, es posa a taula, sopa joiosament o, si més no, cosa
igualment admirable, fent semblant d’estar joiós.
136
Petita embarcació lleugera.
137
Vaixells de quatre remers per banc.
138
Ciutat de la Campània, avui Castellamare di Stabia.
Mentrestant, des de la muntanya del Vesuvi —i per nombrosos llocs— brillaven
flamarades altíssimes i columnes de foc elevades, l’esclat i la claror de les quals
eren encara més evidents per la foscor de la nit. Ell no es cansava de repetir, com
a remei per a les pors, que allò eren fogaines que els pagesos havien deixat
enceses en fugir ràpidament o bé vil·les abandonades que cremaven en la solitud.
Aleshores es lliurà al repòs, i dormí certament d’un son profund. Car la seva
respiració, més profunda i sonora per la corpulència que tenia, fou escoltada per
aquells que, anant i venint, vigilaven la porta. Però el pati, pel qual hom anava a
la cambra, començava ja a omplir-se talment de cendra i de pedruscall que de ben
segur no n’hauria pogut eixir si es quedava massa temps més a la seva cambra.
Un cop deixondit, surt i va a trobar Pomponià i els altres que havien estat de
vetlla. Deliberen en comú si es queden sota sostre o si vaguen pel ras. Car les
cases eren sacsejades per moviments de terra freqüents i amples, i semblava com
si fossin arrancades dels seus fonaments, anant ara aquí adés allà. Però al ras,
per bé que lleugera i porosa, era de témer la caiguda de pedruscalla. La
comparació dels dos perills féu, però, triar aquest darrer. I en ell certament això
fou el triomf del seny damunt del seny, en els altres el del temor damunt el temor.
Es posen al cap coixins lligats per draps: fou aquesta la seva protecció contra tot
el que queia.
Ja era de dia en altres llocs, allà una nit més negra i més densa que totes les nits,
atenuada si més no per torxes abundoses i diverses clarors. Va semblar bé anar a
la platja i mirar des de més a prop si la mar permetia embarcar-se. Però aquesta
era encara immensa i adversa. Allà, ajaient-se sobre un llençol estès, demanà un i
altre cop aigua fresca i se la begué. Després les flames i la sentor de sofre, que
les anuncia, van posar els altres en fuga i el desperten. Recolzat per dos esclaus,
s’aixecà i de seguida caigué, segons el meu parer perquè la calitja espessa li tapà
el respir i li clogué l’estómac, que per natura tenia delicat, estret i sovint oprimit.
Quan tornà el dia —el tercer després que ell havia cessat de veure-hi—, el seu
cos fou trobat sencer, intacte, vestit tal com anava: el seu posat més semblava el
d’algú que dormís que el d’un mort.
Mentrestant, a Misènum, jo i la meva mare... Però això no té res a veure amb la
història, ni tu has volgut saber res més que el seu traspàs. Per tant acabaré aquí.
Només una cosa afegiré: que jo t’ho explicat tot tal com jo ho vaig veure o tal com
ho vaig sentir a dir tot seguit d’esdevingut, quan els records encara eren molt
frescos. Tu escolliràs el principal. Car una cosa és escriure una carta, i una altra
escriure una història; una cosa és escriure per a un amic, i una altra escriure per a
tothom. Que estiguis bé!
[M.M.V.]
• Tàcit (ca 55 dC-ca 120 dC)

Annals 1, 1, 1-3
Començament dels Annals, on Tàcit exposa els motius i l’abast de la seva obra
Vrbem Romam a principio reges habuere; libertatem et consulatum L. Brutus

instituit. dictaturae ad tempus sumebantur; neque decemuiralis poetestas ultra
biennium neque tribunorum militum consulare ius diu ualuit. non Cinnae, non
Sullae longa dominatio; et Pompei Crassique potentia cito in Caesarem, Lepidi
atque Antoniii arma in Augustum cessere, qui cuncta discordiis ciuilibus fessa
nomine principis sub imperium accepit. sed ueteris populi Romani prospera uel
aduersa claris scriptoribus memorata sunt, temporibusque Augusti dicendis non
defuere decora ingenia, donec gliscente adulatione deterrerentur: Tiberii Gaique et
Claudii ac Neronis res florentibus ipsis ob metum falsae, postquam occiderant
recentibus odiis compositae sunt. inde consilium mihi pauca de Augusto et
extrema tradere, mox Tiberii principatum et cetera, sine ira et studio, quorum
causas procul habeo.
A l’origen els reis governaren la ciutat de Roma. Luci Brut introduí la llibertat i el
consultat. Les dictadures s’exercien per un període de temps limitat; el poder dels
decemvirs no passà dels dos anys i l’autoritat consular dels tribuns militars no
durà més temps. El govern de Cinna i el de Sul·la no foren prolongats i la
puixança de Pompeu o de Cras ràpidament passà a mans de Cèsar, tal com les
tropes de Lèpid i d´Antoni caigueren ben aviat en poder d’August, el qual, amb el
nom de príncep, s’emparà de tot l’Estat, exhaust per les discòrdies civils. Les
gestes, favorables i desfavorables, del vell poble romà han estat remembrades
per escriptors molt il·lustres i no faltaren talents per narrar els esdeveniments de
l’època d’August, fins que poc a poc foren anul·lats al temps que augmentava
l’adulació. La història dels principats de Tiberi, Gai, Claudi i Neró, mentre foren
poderosos, fou falsificada per por; un cop morts, la història fou feta amb la
rancúnia recent. Per tant m’he decidit a escriure poques coses d’August,
principalment del període final, per passar després al principat de Tiberi i dels
altres, sense odi i sense prendre partit, perquè no en tinc motius.
[X.E.]
• Tàcit (ca 55 dC-ca 120 dC)

Històries 1, 86, 1-3
Relat d’una sèrie de fets meravellosos que foren interpretats com a presagi de les futures
desgràcies que es produïren durant l’any 69 dC
Prodigia insuper terrebant diuersis auctoribus uolgata: in uestibulo Capitolii

omissas habenas bigae, cui Uictoria institerat, erupisse cella Iunonis maiorem
humanam speciem, statuam diui Iulii in insula Tiberini amnis sereno et immoto die
ab occidente in orientem conuersam, prolocutum in Etruria bouem, insolitos
animalium partus, et plura alia rudibus saeculis etiam in pace obseruata, quae
nunc tantum in metu audiuntur. sed praecipuus et cum praesenti exitio etiam futuri
pauor subita inundatione Tiberis, qui immenso auctu proruto ponte sublicio ac
strage obstantis molis refusus, non modo iacentia et plana urbis loca, sed secura
eius modi casuum impleuit. rapti e publico plerque, plures in tabernis et cubilibus
intercepti. fames in uolgus inopia quaestus et penuria alimentorum. corrupta
stagnantibus aquis insularum fundamenta, dein remeante flumine dilapsa. utque
primum uacuus a periculo animus fuit, id ipsum, quod paranti expeditionem Othoni
campus Martius et uia Flaminia iter belli esset obstructum, a fortuitis uel
naturalibus causis in prodigium et omen imminentium cladium uertebatur
A més a més uns prodigis, referits per diversos autors, contribuïen a fer
augmentar la por: es deia que en el vestíbul del Capitoli havien caigut les brides
del carro sobre el que muntava la deessa Victòria, que una figura més gran que
un home havia sortit corrent de la cel·la de la deessa Juno, que en un dia serè i
calmat, l'estàtua del diví Cèsar que hi ha a l'illa Tiberina s'havia girat d'occident a
orient, que a Etrúria havia parlat un bou, parts monstruosos dels animals i moltes
altres coses als quals en els segles obscurs es feia atenció en temps de pau i que
ara només s'observen en temps de desgràcies. Però, sobre qualsevol altra cosa
fou considerada un desastre en aquell moment i font de terror per al futur una
sobtada avinguda del Tíber, el qual amb un immens cabdal havia destruït el pont
Sublici 139 i, fet refluir per l’acumulació de deixalles, no només havia inundat les
parts més baixes de la ciutat, sinó també els llocs que semblaven segurs davant
una desgràcia com aquesta. Molts havien estat sorpresos pel carrer, molts havien
trobat la mort en els negocis i fins i tot en les pròpies habitacions. Hi hagué fam
entre el poble atesa la paràlisi del comerç i la manca d'aliments. Com que els
fonaments de moltes illes de cases havien estat debilitats per les riuades, quan
l'aigua es retirà, caigueren a terra. Quan les persones foren alliberades del perill,
el fet que el camp de Mart i la via Flamínia, que eren el principal camí cap a la
guerra per a Otó 140, haguessin estat obstruïts per causes naturals i fortuïtes fou
considerat un prodigi i un presagi de les futures derrotes.
• Quintilià (35 dC-95 dC)

139
Un dels ponts de Roma.
140
Proclamat emperador l'any 69 dC, hagué d'enfrontar-se a Vitel·li el qual s'havia revoltat a
Germània.
Institució oratòria 1, 11
Exemples de barbarismes i defensa de la llibertat dels escriptors
Sed quidam fere in iactationem eruditionis sumere illa ex poetis solent et auctores,
quos praelegunt, criminantur. scire autem debet puer, haec apud scriptores
carminum aut uenia digna aut etiam laude duci, potiusque illa docendi erunt minus
uulgata. nam duos in uno nomine faciebat barbarismos Tinga Placentinus, si
reprehendenti Hortensio credimus, ‘preculam’ pro ‘pergula’ dicens, et inmutatione,
cum c pro g uteretur, et transmutatione, cum r praeponeret antecedenti. at in
eadem uitii geminatione ‘Meteio Fufetteio’ dicens Ennius poetico iure defenditur.
sed in prosa quoque est quaedam iam recepta inmutatio. nam Cicero
‘Canopitarum exercitum’ dicit, ipsi Canobon uocant, et ‘Trasumennum¡ pro
‘Tarsumenno’ multi acutores, etiamsi est in eo transmutatio, uindicauerunt. similiter
alia: nam siue est ‘adsentior’, Sisenna dixit ‘adsentio’ multique et hunc et
analogiam secuti
Ara bé, alguns mestres, certament per fer veure la seva erudició, acostumen a
assenyalar els barbarismes dels poetes i recriminen els autors que els cometen;
l’alumne, però, ha de saber, que els barbarismes són perdonables en els poetes i
fins i tot poden ésser lloats; és millor, però, que s’ensenyi amb exemples menys
vulgars. Tinga Placentí cometé dos barbarismes en una única paraula, si hem de
creure en la crítica que li feia Hortensi, ja que deia precula en lloc de pergula,
emprant per mutació c en lloc de g i fent passar, per metàtesi, la r al davant de la
lletra que la precedia. Podem defensar Enni amb la llicència poètica quan diu
meteio Fufettio cometent un doble error; d’altra banda també en la prosa és
admesa alguna alteració dels mots, ja que Ciceró diu Canopitarum exercitum,
mentre els mateixos habitants diuen Canobon i molts autors prefereixen
Trasumennum enlloc de Tarsumennum, com si es tractés d’una metàtesi. De la
mateixa manera passa amb altres paraules, com ara, tot i que existeix adsentior,
Sisenna digué adsentio i molts l’han seguit per imitació o per analogia.
[X.E.]
• Suetoni (ca 69 dC-ca 140 aC)
Vida d’August. 87,1-2 i 88, 1
Suetoni explica alguns trets característics de la forma d’escriure de l’emperador August
87 1 Cotidiano sermone quaedam frequentius et notabiliter usurpasse eum, litterae

autographae ostentant, in quibus identidem, cum aliquos numquam soluturos
significare uult, ‘ad K(a)l(endas) Graecas soluturos’ ait; et cum hortaur ferenda
esse praesentia, qualiacumque sint, ‘contenti simus hoc Catone’; et ad
exprimendam festinatae rei uelocitatem, ‘celerius quam asparagi cocuntur’. 2 Ponit
assidue et pro stulto 'baceolum' et pro pullo 'pulleiaceum' et pro cerrito
'uacerrosum' et 'uapide se habere' pro male et 'betizare' pro languere, quod uulgo
'lachanizare' dicitur; item 'simus' pro sumus ...
88 1 Orthographiam, id est formulam rationemque scribendi a grammaticis instituta,
non adeo custodit ac uidetur eorum potius sequi opinionem, qui perinde
scribendum ac loquamur existiment. Nam quod saepe non litteras modo sed
syllabas aut permutat aut praeterit, communis hominum error est. Nec ego id
notarem, nisi mihi mirum uideretur tradidisse aliquos, legato eum consulari
successorem dedisse ut rudi et indocto, cuius manu 'ixi' pro ipsi scriptum
animaduerterit.
87 1 Les cartes de puny i lletra d’August posen de manifest que, en la conversa

corrent, emprava força sovint i de manera destacada certes expressions,
contínuament a les cartes quan vol referir-se a alguns que no paguen mai, diu;
‘pagaran per les calendes gregues 141; quan recomana que cal, sigui com sigui,
141
En el calendari romà, les calendes eren el dia primer de cada mes, però en el calendari grec no
hi havia cap data amb aquest nom. La frase equivaldria a dir ‘aquest pagarà quan les bèsties
parlin’.
adaptar-se al present, diu: ‘conformem-nos amb aquest Cató’ 142; i per expressar la
rapidesa d’un afer urgent diu: ‘més ràpid que el que triguen a coure els
espàrrecs’. 2 Posa contínuament baceolus143 en lloc de stultus144 i pulleiaceus145 en
lloc de pullus146, uacerrosus147 en lloc de cerritus148, uapide se habere 149 per male
se habere150; betizare151 en comptes de languere152, paraula que vulgarment es diu
lachanizare153; de la mateixa manera deia simus en lloc de sumus154...
88 1 No respecta l’ortografia, és a dir, la forma i el sistema d’escriure fixat pels
gramàtics, i sembla més aviat que és de l’opinió d’aquells que pensen que hem
d’escriure com parlem. D’altra banda, el fet que sovint canvia o oblida tant lletres
com síl·labes, és una falta compartida per tothom. No Destacaria això si no
m’hagués sorprès el que m’han explicat alguns: que va despatxar un legat
consolar per barroer i ignorant, perquè s’adonà que amb la seva pròpia mà havia
escrit ixi en lloc d’ipsi155.
[E.B.V.
• Apuleu (ca 125 dC-ca 190 dC)
142
Fa referència a Cató el Vell, el Cató contemporani de Ciceró i Octavi August era Cató d’Útica
que òbviament no gaudia del prestigi del seu avantpassat.
143
Tòtil.
144
Ximple.
145
Negrenc.
146
Negre.
147
Soca.
148
Esperitat.
149
Estar esbravat.
150
Trobar-se malament.
151
Estar com una bleda solellada.
152
Estar ensopit.
153
Aquesta paraula és un manlleu del grec que també vol dir ‘estar ensopit’, ‘llanguir’. Un altre
manlleu grec és betizare. Sovint, els romans empraven paraules gregues per a aconseguir una
expressivitat major.
154
Davant de consonant labial la semivocal u sovint es pronunciava com avui dia en francès.
155
Segurament la pronúncia d’ipsi era issi (> cf. cast. ése); la grafia ixi seria, doncs, una
hipercorrecció. Cal tenir present, però, que el grup -ps- va palatalitzar, com fa palès el català (ipse
> cat. eixe; capsam > cat. caixa); per tant, aquesta grafia podria reflectir també una pronúncia
palatalitzada.
Metamorfosis 11, 3-4
En somnis, Luci rep la visita de la deessa oriental egípcia Isis. En aquest passatge es descriu la
seva increïble bellesa.
3 Ad istum modum fusis precibus et adstructis miseris lamentationibus rursus mihi

marcentem animum in eodem illo cubili sopor circumfusus oppressit. Necdum satis
coniueram, et ecce pelago medio uenerandos diis etiam uultus attollens emergit
diuina facies; ac dehinc paulatim toto corpore perlucidum simulacrum excusso
pelago ante me constitisse uisum est. Eius mirandam speciem ad uos etiam
referre conitar, si tamen mihi disserendi tribuerit facultatem paupertas oris humani
uel ipsum numen eius dapsilem copiam elocutilis facundiae subministrauerit.
Iam primum crines uberrimi prolixique et sensim intorti per diuina colla passiue
dispersi molliter defluebant. Corona multiformis uariis floribus sublimen
destrinxerat uerticem, cuius media quidem super frontem plana rutunditas in
modum speculi uel immo argumentum lunae candidum lumen emicabat, dextra
laeuaque sulcis insurgentium uiperarum cohibita, spicis etiam Cerialibus desuper
porrectis. . . . . . . . . . . . . multicolor, bysso tenui pertexta, nunc albo candore
lucida, nunc croceo flore lutea, nunc roseo rubore flammida, et quae longe
longeque etiam meum confutabat optutum palla nigerrima splendescens atro
nitore, quae circumcirca remeans et sub dexterum latus ad umerum laeuum
recurrens umbonis uicem deiecta parte laciniae multiplici contabulatione
dependula ad ultimas oras nodulis fimbriarum decoriter confluctuabat. 4 Per
intextam extremitatem et in ipsa eius planitie stellae dispersae coruscabant
earumque media semenstris luna flammeos spirabat ignes. Quaqua tamen insignis
illius pallae perfluebat ambitus, indiuiduo nexu corona totis floribus totisque
constructa pomis adhaerebat. Iam gestamina longe diuersa. Nam dextra quidem
ferebat aereum crepitaculum, cuius per angustam lamminam in modum baltei
recuruatam traiectae mediae paucae uirugulae, crispante brachio trigeminos
iactus, reddebant argutum sonorem. Laeuae uero cymbium dependebat aureum,
cuius ansulae, qua parte conspicua est, insurgebat aspis caput extollens arduum
ceruicibus late tumescentibus. Pedes ambroseos tegebant sol<e>ae palmae
uictricis foliis intextae.
Deixades anar d’aquesta manera les meves súpliques i afegits els meus
planyívols laments, un altre cop em torna la nyonya i en aquell mateix llit
s’apodera del meu esperit marcit. I encara no havia acabat de tancar els ulls quan
vet aquí que, d’entre les onades, emergeix una cara divina, de faccions dignes de
ser venerades pels propis déus 156. I encontinent, de mica en mica, la imatge, ja de
cos sencer, radiant, em semblà que es dreçava al meu davant, tot apartant les
aigües. Intentaré descriure-us el seu aspecte admirable, si tanmateix la pobresa
del llenguatge humà m’atorga la capacitat d’expressar-me o si la mateixa divinitat
em concedeix la sumptuosa abundància de la seva oratòria fecunda.
Primer de tot, una rica i poblada cabellera, lleugerament rinxolada, li queia
suaument pel seu coll diví, confusament dispersa. Una corona de flors variades i
diverses li guarnia la testa, ben enlaire. I en el bell mig d’aquesta, al davant del
front, una làmina plana, rodona, en forma d’espill o més aviat a manera de lluna,
deixava anar una llum brillant, i a dreta i a esquerra estava subjectada per les
rosques d’unes vibres 157 de cap erecte i, per sobre, hi havia també unes espigues
com a tribut a Ceres.
La seva túnica, policroma, teixida en un lli finíssim, ara es mostrava lluent, d’un
blanc brillant, adés daurada, color safrà, adés d’un roig de rosa encès. I el que em
cridà, de llarg, més l’atenció fou un mantell negríssim, que resplendia amb una
brillant foscor i que, cenyint-se al voltant del cos, passava per sota de l’espatlla
dreta i embolcallava l’esquerra com un escut. Una de les bandes queia
artísticament en plecs fins a l’orla de sota, rematada per uns serrells nuats de
sinuosos moviments.
Per la vora brodada i en el fons mateix del mantell hi brillaven estels, escampats
arreu. I, al bell mig, una lluna plena alenava focs flamejants. Però això no impedia
que per totes bandes d’aquell extraordinari mantell fluís sense interrupció una
corona feta de tota mena de flors i de fruits. Els atributs que duia la deessa eren
156
Es tracta de la deessa egípcia Isis, el culte de la qual fou introduït a la península itàlica en el
segle II aC i a Roma en temps de Sul·la. Isis era considerada deessa de la fecunditat i de la terra,
com la pròpia Ceres.
157
Animals ctònics per excel·lència.
molt diversos. Car, a la mà dreta, portava un sistre 158 de bronze la làmina fina del
qual, encorbada a manera de corretja, era travessada pel centre per tres petites
vares que, sacsejades alhora pel moviment del braç, produïen un so penetrant.
De la mà esquerra, en canvi, penjava una naveta daurada, de la nansa de la qual,
en la part més visible, sortia un àspid que dreçava la testa amb el bescoll
extraordinàriament inflat. Els peus de la deessa, perfumats d’ambrosia, eren
coberts per unes sandàlies brodades amb fulles de palma, símbol de la victòria.
[M.M.V.]
• Jeroni (340 dC-420 dC)

Lletres 22, 30
En aquest passatge, sant Jeroni exposa les circumstàncies en què, en somnis, fou acusat de
preferir els clàssics pagans, en especial Ciceró, en front del profetes cristians, que, en opinió seva,
tenien un estil força descurat.
Ad Eustachium
Cum ante annos plurimos domo, parentibus, sorore, cognatis et, quod his difficilius
est, consuetudine lautioris cibi propter caelorum me regna castrassem et
Hierosolymam militaturus pergerem, bibliotheca, quam mihi Romae summo studio
ac labore confeceram, capere non poteram. Itaque miser ego lecturus Tullium
ieiunabam. Post noctium crebras uigilias, post lacrimas, quas mihi praeteritorum
recordatio peccatorum ex imis uisceribus eruebat, Plautus sumebatur in manibus.
Si quando in memet reuersus prophetam legere coepissem, sermo horrebat
incultus et, quia lumen caecis oculis non uidebam, non oculorum putabam culpam
esse, sed solis.
Dum ita me antiquus serpens inluderet, in media ferme quadragesima medullis
infusa febris corpus inuasit exhaustum et sine ulla requie —quod dictu quoque
158
Instrument metàl·lic de percussió, associat a les cerimònies isíaques, format per un marc
proveït d’un mànec i de varetes travesseres, que es fa sonar agitant-lo amb la mà.
incredibile sit— sic infelicia membra depasta est ut ossibus uix haererem. Interim
parabantur exsequiae, et uitalis animae calor toto frigente iam corpore in solo
tantum tepente pectusculo palpitabat, cum subito raptus in spiritu ad tribunal
iudicis pertrahor, ubi tantum luminis et tantum erat ex circumstantium claritate
fulgoris, ut proiectus in terram sursum aspicere non auderem. Interrogatus
condicionem, Christianum me esse respondi. Et ille qui residebat: ‘mentiris’, ait’,
‘Ciceronianus es, non Christianus; “ubi thesaurus tuus, ibi et cor tuum” ’.
Ilico obmutui et inter uerbera —nam caedi me iusserat— conscientiae magis igne
torquebar illum mecum uersiculum reputans: ‘In inferno autem quis confitebitur
tibi’? Clamare tamen coepi et eiulans dicere: ‘miserere mei, Domine, miserere
mei’. Haec uox inter flagella resonabat. Tandem ad praesidentis genua prouoluti,
qui adstiterant precabantur ut ueniam tribueret adulescentiae, ut errori locum
paenitentiae commodaret, exacturus deinde cruciatum si gentilium litterarum libros
aliquando legissem.
Quan, molts anys enrera, per causa dels regnes del cel em vaig separar de la
casa, dels pares, de la germana, dels parents i d’allò que és més difícil que tot
això, del costum de menjar esplèndidament, i em dirigia a Jerusalem per a
meditar, no vaig poder prescindir de la biblioteca que havia reunit a Roma amb
esforç i treball. Així doncs, jo dejunava, infeliç, per a poder llegir Tul·li 159. Després
d’un bon nombre de nits de vigília, després de les llàgrimes que el record dels
meus pecats anteriors m’arrencava del més profund de les meves entranyes,
prenia Plaute entre les mans. En tornar de nou en mi, si començava a llegir el
profeta, m’horroritzava el seu estil descurat i, atès que no veia la llum amb els ulls
cecs, no pensava que la culpa era del ulls, sinó del sol.
Mentre l’antiga serp160 jugava amb mi d’aquesta manera, gairebé a meitat de la
quaresma es va apoderar del meu cos esgotat una febre que s’havia estès pel
moll dels ossos, i sense treva —cosa que sembla increïble de dir— va devorar els
meus membres infeliços, fins al punt que amb prou feines m’aguantaven els
159
Marc Tul·li Ciceró.
160
El dimoni.
ossos. Mentrestant, es preparaven les exèquies i la calor que dóna vida a l’ànima,
fred ja tot el meu cos, bategava solament en un racó encara tebi del pitet, quan de
sobte, com si hagués estat arrabassat en esperit, em veig arrossegat davant el
tribunal del jutge, on hi havia tan gran quantitat de llum, un esclat tan gran de llum
sortia de la claredat dels que es trobaven al voltant, que, tirat a terra, no gosava
mirar cap amunt. Interrogat sobre la meva condició, vaig respondre que era
cristià. I ell, que es trobava assegut, va dir: “Menteixes, tu ets ciceronià, no ets
cristià; ‘on és el teu tresor, allí hi ha també el teu cor’ 161”.
Vaig quedar mut allí mateix i entre assots —car havia ordenat que m’assotessin—,
em turmentava més el foc de la consciència, pensant amb mi mateix en aquell
versicle: ‘però, qui et lloarà a l’infern?” 162. Malgrat tot, vaig començar a cridar i,
mentre em planyia, deia: “Compadeix-te de mi, Senyor, compadeix-te de mi” 163
Aquest crit ressonava entre els flagells. Finalment, els que eren presents,
prostrats davant els genolls del president, pregaven que concedís el perdó a la
meva adolescència, que m’atorgués un lloc de penitència pel meu error, que
compliria el càstig si alguna vegada llegia llibres pagans.
[E.B.V.
• Prudenci (ca 347 dC-405 dC)

El llibre de les corones 3, 1-105; 126-215
El martiri de santa Eulàlia
HYMNVS IN HONOREM PASSIONIS EVLALIAE BEATISSIMAE MARTYRIS
Germine nobilis Eulalia,

mortis et indole nobilior,
161
Cita de l’evangeli de sant Mateu 6, 21.
162
Psalmes 6, 6.
163
Psalmes 56, 2.
Emeritam sacra uirgo suam,
cuius ab ubere progenita est,
5 ossibus ornat, amore colit.
Proximus occiduo locus est

qui tulit hoc decus egregium,
urbe potens, populis locuples,
sed mage sanguine martyrii
10 uirgineoque potens titulo.
Curriculis tribus atque nouem

tris hiemes quater adtigerat,
cum crepitante pyra trepidos
terruit aspera carnifices,
15 suplicium sibi dulce rata.
Iam dederat prius indicium

tendere se Patris ad solium
nec sua membra dicata toro:
ipsa crepundia reppulerat
20 ludere nescia pusiola;
spernere sucina, flere rosas

fulua monilia respuere,
ore seuera, modesta gradu,
moribus et nimium teneris
25 canitiem meditata senum.
Ast ubi se furiata lues

excitat in famulos Domini
christicolasque cruenta iubet
tura cremare, iecur pecudis
30 mortiferis adolere deis,
infremuit sacer Eulaliae

spiritus, ingenique ferox
turbida frangere bella parat,
et rude pectus anhela Deo
35 femina prouocat arma uirum.
Sed pia cura parentis agit

uirgo animosa domi ut lateat,
abdita rure et ab urbe procul,
ne fera sanguinis in pretium
40 mortis amore puella ruat.
Illa, perosa quietis opem

degeneri tolerare mora,
nocte fors sine teste mouet,
saeptaque claustra fugax aperit,
45 inde per inuia carpit iter.
Ingreditur pedibus laceris

per loca senta situ et uepribus,
angelico comitata choro,
et, licet horrida nox sileat,
50 lucisque habet tamen illa ducem.
Sic habuit generosa patrum

turba columniferum radium,
scindere qui tenebrosa potens
nocte uiam face perspicua
55 praestitit intereunte chao.
Non aliter pia uirgo uiam
nocte secuta diem meruit
nec tenebris adoperta fuit,
regna Canopica cum fugeret
60 et super astra pararet iter.
Illa, gradu cita peruigili,

milia multa prius peragit
quam plaga pandat Eoa polum;
mane superba tribunal adit,
65 fascibus adstat et in mediis,
uociferans: ‘Rogo, quis furor est

perdere praecipites animas
et male prodiga corda sui
sternere rasilibus scopulis
70 omnipatrem negare Deum?
Quaeritis, o miseranda manus,

christicolum genus? en ego sum
daemonicis inimica sacris,
idola protero sub pedibus
75 pectore et ore Deum fateor.
Isis, Apollo, Venus nihil est,

Maximianus et ipse nihil,
illa nihil, quia facta manu,
hic, manuum quia facta colit;
80 friuula utraque et utraque nihil.
Maximianus, opum dominus

et tamen ipse cliens lapidum,
prostituat uoueatque suis
numinibus caput ipse suum;
85 pectora cur generos quatit?
Dux bonus, arbiter egregius,

sanguine pascitur innocuo,
corporibusque piis inhians
uiscera sobria dilacerat,
90 gaudet et excruciare fidem.
Ergo age, tortor, adure, seca,

diuide membra coacta luto!
Soluere rem fragilem facile est,
non penetrabitur interior
95 exagitante dolore animus.’
Talibus excitus in furias

praetor ait: ‘Rape praecipitem,
lictor, et obrue suppliciis!
Sentiat esse deos patrios,
100 nec leue principis imperium.
Quam cuperem tamen ante necem,

si potis est, reuocare tuam,
torua puellula, nequitiam!
Respice, gaudia quanta metas,
105 quae tibi fert genialis honor!
[...]
Martyr ad ista nihil, sed enim

infremit inque tyranni oculos
sputa iacit, simulacra dehinc
dissipat impositamque molam
130 turibulis pede prosubigit.
Nec mora, carnifices gemini

iuncea pectora dilacerant,
et latus ungula uirgineum
pulsat utrimque et ad ossa secat.
135 Eulalia numerante notas.
‘Scriberis ecce mihi, Domine,

quam iuuat hos apices legere,
qui tua, Christe, tropaea notant!
Nomen et ipsa sacrum loquitur
140 purpura sanguinis eliciti.’
Heac sine fletibus et gemitu

laeta canebat et intrepida;
dirus abest dolor ex animo,
membraque picta cruore nouo
145 fonte cutem recalente lauant.
Vltima carnificina dehinc:

non laceratio uulnifica
crate tenus, nec arata cutis;
flamma sed undique lampadibus
150 in latera stomachumque furit.
Crinis odorus ut in iugulos

fluxerat inuolitans umeris,
quo pudibunda pudicitia
uirgineus lateret honos
155 tegmine uerticis opposito,
flamma crepans uolat in faciem,

perque comas uegetata caput
occupat exsuperatque apicem;
uirgo citum cupiens obitum
160 adpetit et bibit ore rogum.
Emicat inde columba repens,

martyris os niue candidior
uisa relinquere et astra sequi;
spiritus hic erat Eulaliae
165 lacteolus, celer, innocuus.
Colla fluunt abeunte anima,

et rogus igneus emoritur;
pax datur artubus exanimis;
flatus in aethere plaudit ouans
170 templaque celsa petit uolucer.
Vidit et ipse satelles auem

feminae ab ore meare palam,
obstupefactus et adtonitus
prosilit et sua gesta fugit,
175 lictor et ipse fugit pauidus.
Ecce niuem glacialis hiems

ingerit et tegit omne forum,
membra tegit simul Eulaliae
axe iacentia sub gelido
180 pallioli uice linteoli.
Cedat amor lacrimantum hominum
qui celebrare suprema solent,
flebile cedat et officium:
ipsa elementa iubente Deo
185 exequias tibi, uirgo, ferunt.
Nunc locus Emerita est tumulo,

clara colonia Vettoniae,
quam memorabilis amnis Ana
praeterit et uiridante rapax
190 gurgite moenia pulchra lauit.
Hic, ubi marmore perspicuo

atria luminat alma nitor
et peregrinus et indigena,
relliquias cineresque sacros
195 seruat humus ueneranda sinu.
Tecta corusca super rutilant

de laquearibus aureolis,
saxaque caesa solum uariant,
floribus ut rosulenta putes
200 prata rubescere multimodis.
Carpite purpureas uiolas

sanguineosque crocos metite!
Non caret his genialis hiems,
laxat et arua tepens glacies,
205 floribus ut cumulet calathos.
Ista comantibus e foliis

munera, uirgo puerque, date!
Ast ego serta choro in medio
texta feram pede dactylico,
210 uilia, marcida, festa tamen.
Sic uenerarier ossa libet

ossibus altar et impositum;
illa Dei sita sub pedibus
prospicit haec populosque suos
215 carmine propitiata fouet.
Himne en honor de la passió de la molt benaventurada màrtir Eulàlia
Eulàlia, verge santa, d’origen noble, més noble encara per la naturalesa de la
seva mort, realça amb les despulles la seva Emèrita 164, de la fecunditat de la qual
va néixer.
Molt a prop de l’occident hi ha la regió que va produir aquesta glòria egrègia,
puixant per la ciutat, opulenta pels pobles, però més puixant encara per la sang
del martiri i sepulcre de la verge.
En tres i nou cicles solars havia arribat a complir per quatre vegades tres
hiverns165, quan en una foguera espetegant, considerada per ella un dolç turment,
la seva energia va aterrir els botxins tremolosos.
Ja abans havia donat senyals que aspirava al soli del Pare i que el seu cos no
estava destinat a la unió conjugal; de petitona, incapaç de jugar, havia rebutjat les
joguines.
Menyspreava les boles d’ambre, les roses la feien plorar, refusava els joiells d’or;
d’aspecte greu, de caminar humil, malgrat ésser massa jove, era reflexiva com els
ancians de cabell blanc.
164
Mèrida.
165
És a dir, tenia dotze anys. Els antics, sobretot en textos poètics, solien expressar els anys
mitjançant perífrasis additives, multiplicatives,... Aquí hi ha dues perífrasis, l’una, additiva ‘tres i
nou’ i l’altra, multiplicativa ‘quatre vegades tres hiverns’.
Però, quan el flagell enfurismat 166 s’aixeca contra els servents del Senyor i
cruelment ordena que els cristians cremin els encens i ofereixen el fetge d’un
animal a les divinitats mortíferes, l’esperit santificat d’Eulàlia s’estremeix i, de
natural valenta, es disposa a tallar les violentes persecucions i, sospirant per Déu,
el seu cor tendre, malgrat ésser una dona, desafia les armes dels homes.
Però l’amorosa cautela de la seva mare procura que la impetuosa donzella,
allunyada en el camp i lluny de la ciutat, s’amagui en una casa amb la intenció
que la noieta no es precipiti instintivament pel desig de la mort a rebre el preu de
la seva sang167.
Ella que avorreix suportar el recurs del repòs en una covarda espera, de nit,
sense cap testimoni, mou les portes i, ja fugitiva, obre el pestell tancat; llavors va
camp a través.
Avança amb el peus nafrats per indrets espinosos per la podridura i els esbarzers,
acompanyada d’un cor d’àngels i, malgrat que la nit paorosa manté el seu silenci,
ella té, no obstant, la guia de la llum.
De la mateixa manera la noble munió dels seus pares 168 va tenir una llum en forma
de columna que, capaç d’esquinçar la foscor d’una nit tenebrosa, assenyala, tot
desfent la penombra, el camí amb una torxa brillant.
No d’altra manera la pietosa donzella que havia seguit el camí de nit, va merèixer
la llum del dia i no va romandre coberta per les tenebres, quan defugia els regnes
de Canop169 i disposava el seu viatge més enllà dels estels.
Ella, veloç en la seva marxa durant la nit, corre moltes milles abans que la regió
de l’Aurora obri el cel; ben aviat, avança superba cap al tribunal i se situa enmig
dels feixos170; cridant en veu alta diu: “Us prego, quina follia és aquesta que us
impel·leix a perdre les ànimes i prostrar els cors malauradament pròdigs d’ells
mateixos davant unes pedres polides 171 i negar Déu pare de tot?
166
Es refereix a la persecució de Dioclecià l’any 303.
167
És a dir, el martiri.
168
Els jueus.
169
Canop era una ciutat de la costa occidental del delta del Nil. Per extensió, cal interpretar que
al·ludeix Egipte. Egipte simbolitza en el context de la religió cristiana tots els infidels.
170
Els feixos els portaven els lictors, nom que rebien els membres de l’escorta dels magistrats
romans.
171
Val a dir, les estàtues dels déus pagans.
Busqueu, oh brivalla digna de compassió, la nissaga dels cristians? Aquí estic jo.
Enemiga dels cultes demoníacs, trepitjo sota els peus els ídols pagans i de cor i
de paraula confesso Déu.
Isis, Apol·lo, Venus no són res; el propi Maximià 172 no és res; les estàtues no són
res perquè han estat fetes amb la mà dels homes, aquest no és res, perquè adora
les obres fetes per les mans dels homes; uns i altres són insignificants, uns i
altres no són res.
Que Maximià, sobirà del món i, malgrat tot, ell mateix client 173 de les pedres, es
prostitueixi i ofereixi el seu propi cap als seus ídols: però, per què copeja uns cors
generosos?
El bon general, el jutge il·lustre, s’alimenta de sang innocent i, mentre contempla
cossos sants, destrossa les seves entranyes sòbries, gaudeix fins i tot a torturar la
nostra fe.
Doncs, apa, botxí, crema, talla, trosseja els membres fets de fang! És fàcil desfer
una cosa fràgil: però el dolor que turmenta no penetrarà mai l’interior de l’ànima”.
Excitat com una fúria per aquestes paraules, el pretor diu: ‘Agafa aquesta
arrauxada i aclapara-la amb suplicis! Que senti que existeixen els déus patris i
que el poder del príncep no és una fotesa.
Com desitjaria, malgrat tot, que, si és possible, abans de morir, noieta malcarada,
et desdiguessis de la teva maldat! Mira quants plaers sacrifiques, els que t’ofereix
l’honor conjugal!
[...]
La màrtir no respon aquestes paraules, sinó que s’escruixeix i llança una
escopinada als ulls del tirà; després fa a trossos les estàtues i esclafa amb el peu
la fogassa174 de dins les cassoletes.
Sense cap dilació, els dos botxins esquincen el pit de jonc de la donzella i un garfi
per cada banda es clava a cada costat i els talla fins als ossos, mentre Eulàlia
compta les ferides.
172
Fou escollit per Dioclecià com a col·laborador amb els títols d’imperator i august; va exercir el
comandament de les províncies occidentals de l’imperi, entre les quals figurava Hispània.
173
Els clients eren homes lliures que estaven sota la protecció d’un patronus al qual havien de
retre respecte i adhesió. En la institució de la clientela es troba l’origen del feudalisme medieval.
174
Fogassa feta d’espelta i sal que s’emprava en els sacrificis com a ofrena o que s’engrumava
sobre el cap de la víctima i els objectes rituals.
“Senyor! Vet aquí que escriuen al meu cos. Com m’ajuda llegir aquests senyals
que, oh Crist, anoten les teves victòries! La mateixa porpra de la sang que surt diu
el teu nom sagrat”.
Sense plors ni cap gemec celebrava contenta aquests turments. El dolor cruel
està lluny de la seva ànima i els seus membres tenyits novament per la sang que
raja com una font tèbia renten la seva pell.
Després, l’últim turment no és la laceració que causa ferides fins a l’espina dorsal
i que deixa la pell com si hagués estat llaurada; sinó que des de tot arreu la flama
de les torxes s’enfuria contra els seus costats i el seu ventre.
Com que la seva cabellera fragant s’havia deixat anar fent ziga-zagues sobre les
seves espatlles per a cobrir la pudorosa puresa i el seu honor virginal com si
s’hagués posat davant un mantell de dalt a baix, una flama crepitant vola cap la
seva cara i, revifada per causa dels cabells, pren en el seu cap i li sobrepassa la
coroneta. La donzella desitjosa d’una mort ràpida busca el foc i aspira el fum amb
la boca175.
Llavors apareix de sobte una coloma, més blanca que la neu, que sembla
abandonar la boca de la màrtir i emprendre el vol cap als estels; era l’esperit
d’Eulàlia, blanc com la llet, veloç, innocent.
En sortir la seva ànima, se li tomba el coll i la foguera s’apaga; els membres del
seu cos exànime descansen en pau; a l’aire, l’ocell, batent les ales, aplaudeix i
cerca temples excelsos176.
Fins i tot el satèl·lit 177 va veure clarament sortir l’au de la boca de la noia;
estupefacte i atònit, va aixecar-se d’un bot i va fugir de la seva gesta; el propi
lictor fuig espaordit.
Vet aquí que l’hivern glacial fa caure la neu i cobreix tot el fòrum; alhora cobreix,
com si fos un cobertor de roba, les despulles d’Eulàlia sota la gèlida cúpula del
cel.
175
Es tracta d’un costum habitual entre els màrtirs cristians.
176
El cel per excel·lència.
177
Terme despectiu que serveix per a designar el jutge (cf. l’expressió ‘aquest individu és un
satèl·lit del mandamàs’).
Que es retiri l’amor dels homes llagrimosos que solen celebrar l’últim homenatge,
que es retiri també el deure del plor; els mateixos elements, tal com Déu mana,
celebren les teves exèquies, verge.
Ara el lloc de la teva tomba és Emèrita, il·lustre colònia vetònia, que el famós riu
Ana178 ultrapassa i, àvid, banya les belles muralles amb les seves aigües
verdejants.
Aquí és on la nítida lluentor del marbre estranger i nadiu il·lumina l’atri i guarda en
el seu si les joves despulles venerables i les cendres sagrades.
Les teulades radiants pels teginats d’or brillen dalt de tot i les peces del mosaic
adornen el terra amb flors, de manera que podries pensar que els prats
l’enrogeixen amb roses de tota mena.
Colliu violetes del color de la porpra i talleu safrans del color de la sang! L’hivern
fecund no n’està mancat, i el glaç que entebeix eixampla els camps per tal
d’emplenar de flors els cistells.
Noi, joveneta, feu aquests presents de fulles collides! Per la meva banda, jo
portaré enmig del cor unes garlandes teixides amb ritme dactílic 179, humils,
marcides, però, malgrat tot, festives.
D’aquesta manera ens agrada que es venerin els teus ossos; l’altar ha estat situat
damunt l’ossera; Eulàlia, que ja es troba als peus de Déu, mira tot això i afavoreix,
propiciada per aquest poema, els seus pobles.
[E.B.V.
178
El riu Guadiana.
179
El poema està escrit en llatí en ritme dactílic, concretament en trímetres dactílics catalèctics.
• Isidor de Sevilla (560 dC-636 dC)
Etimologies 13, 21, 31-34
Descripció dels rius d’Hispània
Iberus amnis, qui quondam totius Hispaniae nomen dedit. Mineus fluius Galliciae
nomen a colore pigmenti sumpsit, qui in eo plurimus inuenitur. Durius a Graecis,
quasi Doricus. Tagum fluuium Cartago Hispaniae nuncupauit, ex qua ortus
procedit; fluuius harenis auriferis copiosus, et ob ceteris fluius Hispaniarum
praelatus. Beatus fluius, qui et Baeticae prouinciae nomen dedit. De quo Martialis:
Baetis oliuifera crinem redimite corona,
aurea qui nitidis uellera tingis aquis;
eo quod ibi lanae pulchro colore tinguntur. Baetis autem dictus eo quod humili solo
decurrat: †bitin† enim Graeci humile uel mersum uocant.
L’Iber180 és un riu que en altre temps va donar nom a tota Hispània. El Mini 181 és un
riu de Galícia que va agafar el seu nom del color del pigment, que es troba
moltíssim en el seu curs. El Dúrius 182 pren el seu nom dels grecs, com si fos
‘Dòric’. Cartago d’Hispània 183 va donar el nom al riu Tagus 184, des d’on, després de
néixer, avança; el riu és abundós en sorres auríferes, i per això ha estat
considerat el més important dels rius de les Hispànies. Hi ha el riu Betus 185, que
dóna el seu nom a la província bètica. D’aquest diu Marcial 186:
“Betis, tu que cenyeixes la teva cabellera amb una corona d’olivera, tu que en les
teves aigües brillants tenyeixes els vellons d’or”; perquè s’hi tenyeixen les llanes
del seu bell color; S’anomena Betis, però, perquè flueix per terra baixa: car els
grecs diuen †bitin† allò que és baix o enfonsat.
[E.B.V.
180
L’Ebre.
181
Es tracta del riu Minyo, etimològicament ‘riu vermell’.
182
El Duero.
183
Vol dir que li van donar nom els púnics.
184
El Tajo.
185
El Guadalquivir.
186
Marcial 12, 98, 1.

Antologia Literatura Llatina

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Antologia Literatura Llatina

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Antologia

• Enni (ca 239 aC-169 aC)

Excita quom tremulis anus attulit artubus lumen,

• Plaute (ca 250 aC-184 aC)

Hoc agite sultis, spectatores, nunciam,

Pyrgopolynices Curate ut splendor meo sit clupeo clarior

Artogrogus: És prop d’un home fort i afortunat i d’aparença reial. Davant

Artogrogus. Ho recordo perfectament. Ben segur, parles d’aquell amb

Pirgopolinices: Per Pòl·lux, això no fou pas res.

• Terenci (195 o 185 aC-159 aC)

Chremes: Quamquam haec inter nos nuper notitia admodumst

• Cató (234 aC-149 aC)

Elogi d’Epicur i de la seva filosofia alliberadora de pors i oberta al coneixement.

Humana ante oculos foede cum uita iaceret

Quan, a l’esguard de tots, la vida humana s’estava a la terra indecorosament

• Lucreci (ca 96 aC-ca 55 aC)

Només hi ha dues substàncies: els àtoms i el buit.

Sed nunc ut repetam coeptum pertexere dictis,

• Lucreci (ca 96 aC-ca 55 aC)

Denique si nullam finem natura parasset

Finalment, si la natura no hagués fixat un límit a la destrucció de les coses, els

• Catul (ca 84 aC-ca 54 aC)

Catul s’adreça a la seva estimada Lèsbia i l’exhorta a gaudir de l’amor

Viuamus, mea Lesbia, atque amemus,

Cenabis bene, mi Fabulle, apud me

Odio et amo. Quare id faciam, fortasse requiris?

Odio i estimo. Tal vegada et demanis com és que és així?

• Nepot (ca 100 aC- ca 29 aC)

1 1 M. Cato, ortus municipio Tusculo, adulescentulus, priusquam honoribus

Descripció de l’entourage de Catilina, on Sal·lusti carrega contra la corrupció i la degeneració de

Namque haud longe a flumine Muluccha, quod Iugurthae Bocchique regnum

• Cèsar (100 aC-44 aC)

Situació geogràfica de les Gàl·lies

Entre la ciutadella de Lleida i el turó més proper on Petreu i Afrani tenien el

Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència? Quant de temps aquesta

M. Cicero imp. s.d.m. Caelio aedili curuli

Marc Ciceró imperàtor30 saluda a Marc Celi, edil curul

Melibeu.— No és pas que t’envegi, però em meravella: és tanta la torbació de

• Virgili (70 aC-19 aC)

Sed neque Medorum siluae ditissima terra

Però ni la terra dels medes, riquíssima en boscos, ni el bell Ganges o l’Herm 37

• Virgili (70 aC-19 aC)

Laocoon, ductus Neptuno sorte sacerdos,

• Virgili (70 aC-19 aC)

Mort d’Euríal i Nis en el camp de batalla

Diuersi circumspiciunt. hoc acrior idem

• Horaci (65 aC-8 aC)

Exhortació al gaudi del moment present, sense tenir en compte el futur

Tu ne quaesieris, scire nefas, quem mihi, quem tibi

• Horaci (65 aC-8 aC)

Non usitata nec tenui ferar

• Horaci (65 aC-8 aC)

Beatus ille qui procul negotiis

• Tibul (48 aC-19dC)

Diuitias alius fuluo sibi congerat auro

• Properci (ca 50 aC-15 aC)

Presentació malenconiosa de Cíntia, amant de Properci i font d’inspiració de la seva lírica.

• Properci (ca 50 aC-15 aC)

Sunt aliquid Manes: letum non omnia finit,

• Ovidi (43 aC-ca 17 dC)

Arma graui numero uiolentaque bella parabam

Em disposava a cantar en un ritme solemne 90 les violentes lluites armades, essent

• Ovidi (43 aC-ca 17 dC)