Morfologia

catalana
Manuel Pérez Saldanya (coordinador)
XP03/07030/00000
 Universitat Oberta de Catalunya • XP03/07030/00000 2 Morfologia catalana

Manuel Pérez Saldanya Júlia Todolí Cervera Manuel Sifre Gómez

Doctor en Filologia Catalana Doctora en Filologia Catalana Doctor en Filologia Catalana

i professor titular del Departament
de Filologia Catalana de la
Universitat de València. La seva
activitat docent i investigadora
se centra bàsicament en la
morfologia i la sintaxi sincrònica
i diacrònica del català.
i professora titular del Departament
de Filologia Catalana de la
Universitat de València.
Ha publicat diferents treballs sobre
el comportament sintàctic
i morfològic dels pronoms clítics i
sobre didàctica de segones llengües
i llengües estrangeres.
i professor titular d’escola
universitària del Departament
de Filologia de la Universitat
Jaume I de Castelló. Ha centrat
l’activitat investigadora en la
flexió verbal catalana.

Segona edició: febrer 2003

 Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya
Av. Tibidabo, 39-43, 08035 Barcelona
Disseny: Manel Andreu
Producció editorial: Eurecamedia, SL
Dipòsit legal: B-44.412-2002
ISBN: 84-8429-133-2

Cap part d’aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i de la coberta, no pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric,
com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia, o per altres mètodes, sense l’autorització
prèvia per escrit dels titulars del copyright.
 Universitat Oberta de Catalunya • XP03/07030/00000 3 Morfologia catalana

Introducció

La morfologia és la disciplina lingüística que s’ocupa de la forma de les parau-

les, o, d’una manera una mica més precisa, la disciplina que analitza l’estructu-
ra interna de les paraules. En l’assignatura de Morfologia catalana ens centrarem,
consegüentment, en l’estructura interna de les paraules del català i en els pro-
cessos morfològics que donen compte dels mots catalans.

La morfologia, pel fet d’analitzar de l’estructura interna de les paraules, ocupa

un lloc central i privilegiat dins el conjunt de disciplines lingüístiques. Notem
que la paraula és una unitat que connecta diferents disciplines lingüístiques.
Les paraules, de fet, tenen propietats fonològiques (fonologia), desenvolupen
determinades funcions sintàctiques dins els sintagmes o oracions en què apa-
reixen (sintaxi), tenen un significat concret (semàntica) i, a vegades, es poden
descompondre en unitats més petites dotades de significat (lexicologia). La
morfologia, centrada en l’estudi de l’estructura interna de les paraules presen-
ta unes clares connexions amb totes les disciplines esmentades.

La morfologia presenta una clara relació amb la lexicologia, una altra discipli-
Les connexions…
na que també s’ocupa dels mots i del conjunt component lèxic d’una llengua.
… de la morfologia amb
La lexicologia també està interessada en l’estructura interna dels mots però des la lexicologia, la fonologia i la
sintaxi expliquen que la morfo-
d’una perspectiva diferent a la de la morfologia. La morfologia s’interessa per logia s’hagi vist potenciada (en
la forma dels mots, les relacions entre els seus constituents i la manera com detriment d’altres disciplines)
o minimitzada (afavorint altres
aquests constituents es combinen per a configurar els mots. La lexicologia, en disciplines) segons el model
lingüístic adoptat. En els
canvi, s’interessa per la manera com aquests constituents contribueixen a de- estudis generativistes clàssics,
per exemple, la morfologia
limitar el significat lèxic del mot; això és, el significat d’un mot entès com a no tenia cap pes específic,
i sí la sintaxi i la fonologia.
entrada de diccionari.

La relació amb la fonologia també resulta bastant clara. La forma de les paraules
o dels constituents morfològics de les paraules es pot veure sotmesa a canvis
diferents. Aquests canvis són analitzats per la fonologia quan estan motivats
pel context fònic en què apareixen els constituents morfològics i quan poden
ser delimitats per mitjà de regles fonològiques. És el cas, per exemple, de la re-
gla fonològica d’ensordiment d’obstruents finals, que justifica que el segment
final del constituent llob- (que trobem en mots com ara lloba, llobet, llobera,
etc.) es converteixi en sord en posició final absoluta (llop). En altres casos, els
canvis formals estan motivats per factors estrictament morfològics. Aquest és
el cas, per exemple, de l’alternança entre vol- i vulgu- en formes del verb voler
com ara volem i vulguem. Aquesta alternança respon a regles morfològiques
d’acord amb les quals la forma vol- apareix en totes les formes de present d’in-
dicatiu, excepte en la primera persona del singular, i la forma vulgu- (o vulg-) en
 Universitat Oberta de Catalunya • XP03/07030/00000 4 Morfologia catalana

totes les formes de present de subjuntiu, com s’indica tot seguit a partir de les
formes gràfiques:

vol-: vols, vol, volem, voleu, volen

La morfonologia
vulg(u)-: vulgui (o vulga), vulguis (o vulgues), vulgui (o vulga), vulguem,
Els estructuralistes europeus
vulgueu, vulguin (o vulguen) consideren que aquests
fenòmens formals han de ser
analitzats per la morfonologia
Tot i que la distinció entre la fonologia i la morfologia és, en general, clara, hi (o morfofonologia), una
disciplina situada a mitjan
ha contextos en què la variació formal s’ha de justificar atenent tant al context camí entre la fonologia
i la morfologia. Aquesta
fònic com al context morfològic. Hi ha regles, per exemple, que presenten ex- disciplina, concretament,
se centraria en l’estudi dels
cepcions lèxiques o que actuen fonamentalment amb determinades categories
canvis formals que experimen-
lèxiques. En aquest cas, hi ha autors que parlen de regles morfofonològiques, ten els morfemes, tant els
que depenen del context fònic
o de regles fonològiques morfològicament condicionades. com els que estan condicionats
morfològicament.

Finalment cal fer referència a la relació entre la morfologia i la sintaxi. Aquesta

relació es basa en dos aspectes diferents. El primer té a veure amb el fet que el
mot és una unitat bàsica tant per a la morfologia com per a la sintaxi, i al fet
que totes dues s’ocupen de la “sintaxi” dels mots. La perspectiva, però, és cla-
rament diferent. Per a la morfologia el mot és la unitat màxima, ja que aquesta
disciplina s’ocupa de la “sintaxi” interna dels mots, això és de la relació que
s’estableix entre els constituents significatius mínims dels mots. Per a la sinta-
xi, en canvi, el mot és la unitat mínima, i el seu interès se centra en l’estudi de
la “sintaxi” externa dels mots, això és en les relacions que contreuen els mots
per a formar sintagmes i oracions.

El segon aspecte de confluència entre la morfologia i la sintaxi té a veure amb

La morfosintaxi
la flexió dels mots. Notem que la flexió modifica la forma dels mots i, en aquest
L’estudi de la flexió correspon,
sentit, és analitzada per la morfologia. La variació entre gironí i gironina, per segons els autors estructuralis-
tes, a la morfosintaxi, una
exemple, està relacionat amb la flexió de gènere, i més concretament, amb el disciplina situada a mitjan camí
caràcter masculí del primer mot i femení del segon. La flexió, però, està regida entre la morfologia i la sintaxi.
En els estudis més actuals, amb
per regles sintàctiques, com la regla de concordança, i en aquest sentit la seva tot, s’estableix una separació
clara entre els aspectes formals
anàlisi correspon a la sintaxi. En un sintagma com ara les dones gironines, per de la flexió (analitzats per la
morfologia) i els aspectes
exemple, l’article les i l’adjectiu gironines presenten les terminacions -es a causa funcionals (analitzats per la
de la concordança en gènere i nombre que estableixen amb el nom dones. sintaxi).

La flexió, de fet, es pot definir com la part de la morfologia regida per

regles sintàctiques: la variació depèn de la morfologia, però aquesta va-
riació està motivada per regles sintàctiques

Generalment s’accepta que la morfologia s’estructura en dos grans blocs: la flexió

i la formació de mots. Si la flexió fa referència als aspectes sintàctics de l’estruc-
tura de la paraula, la derivació fa referència als aspectes lèxics i, concretament,
als processos morfològics que permeten la creació de noves paraules. Juntament
amb la flexió i la formació de mots, actualment es tendeix a delimitar un tercer
 Universitat Oberta de Catalunya • XP03/07030/00000 5 Morfologia catalana

bloc: el de la cliticització, entesa com el procés d’adjunció d’un mot àton (per
exemple un pronom feble) a un mot tònic (per exemple, el verb).

El mòdul “Morfologia: flexió” d’aquesta assignatura es dedica a l’estudi de la

flexió catalana, i el mòdul “Morfologia: formació de mots i cliticitació”, al de
la formació de mots i la cliticització. En el mòdul “Morfologia: unitats i pro-
cessos”, ens centrem en els aspectes generals de la morfologia: en les unitats
morfològiques, en els canvis fonològics i morfològics a què es veuen sotmesos
els constituents de les paraules, i en els principals processos morfològics del
català.
 Universitat Oberta de Catalunya • XP03/07030/00000 6 Morfologia catalana

Objectius

En acabar els estudis i les activitats proposades en l’assignatura de Morfologia

catalana, l’estudiant ha de ser capaç del següent:

1. Caracteritzar les diferents unitats de la morfologia: els morfemes, els mots,

les bases i els radicals.

2. Delimitar els constituents morfològics de què consten les paraules pluri-

morfemàtiques.

3. Diferenciar els tres grans apartats de què consta la morfologia: la flexió, la

formació de mots i la cliticització.

4. Explicar com s’organitzen els paradigmes flexius en català.

5. Conèixer els principals mecanismes de formació de mots nous en català (afi-

xació, conversió, composició, reduplicació, truncació i inflexió vocàlica).

6. Descriure la forma dels pronoms febles i els processos morfofonològics que

intervenen en la cliticització.

7. Diferenciar l’al·lofonia de l’al·lomorfia i la supleció.

 Universitat Oberta de Catalunya • XP03/07030/00000 7 Morfologia catalana

Continguts

Mòdul didàctic 1
Morfologia: unitats i processos
Manuel Pérez Saldanya
1. Els morfemes i la segmentació dels mots en morfemes
2. Els problemes relacionats amb el significat
3. Les variants formals dels morfemes i altres problemes relacionats amb el
significant
4. Els mots
5. Els morfemes i els altres constituents morfològics
6. Els processos morfològics

Mòdul didàctic 2
Morfologia: flexió
Manuel Sifre
1. Sobre la flexió
2. Flexió nominal I: el gènere
3. Flexió nominal II: el nombre
4. Introducció a la flexió verbal
5. Sobre les conjugacions
6. Sobre els temps verbals
7. Sobre les persones gramaticals
8. Relacions implicatives en els paradigmes
Apèndix A. Models de flexió
Apèndix B

Mòdul didàctic 3
Morfologia: formació de mots i cliticitació
Júlia Todolí Cervera
1. La derivació
2. La sufixació
3. La prefixació
4. La conversió
5. La composició
6. Altres processos de formació de nous mots
7. La cliticització
 Universitat Oberta de Catalunya • XP03/07030/00000 8 Morfologia catalana

Bibliografia

Badia i Margarit, A.M. (1994). Gramàtica de la llengua catalana. Barcelona:

Enciclopèdia catalana.

Cabré, M.T. (1994). A l’entorn de la paraula (2 vol.). València: Publicacions de

la Universitat de València.

Cabré, M.T.; Rigau, G. (1987). Lexicologia i semàntica. Barcelona: Enciclopèdia

catalana.

Fabra, P. (1956). Gramàtica catalana. Barcelona: Teide.

Mascaró, J. (1985). Morfologia. Barcelona: Enciclopèdia catalana.

Spencer, A.; Zwicky, A.M. (1998). Morphology. Cambridge: Blackwell.